Manual de llenguatge administratiu Valencià

La primera cosa que voldríem destacar positivament i celebrat oberta-ment és el fet que els autors assumeixen completament els principis i característiques del llenguatge administratiu que difonen els especialistes del tema a Catalunya, i que igualment difonen les nostres institucions públiques que tenen competència per fer-ho.

En conseqüència, i en tant que un dels punts més destacables, els autors remarquen que el llenguatge administratiu valencià no ha de limitar-se a una traducció més o menys literal —encara que fos gramaticalment correcta— del document en castellà.

Adverteixen, a més, que aquest fet comportaria un allunyament de la tradició en la llengua pròpia i el desaprofitament de l'oportunitat de bastir un llenguatge administratiu que reculli els corrents més avançats en aquest camp. Un altre punt —lligat a l'anterior— a destacar és que els autors defensen al llarg de l'obra un sensible respecte per la tradició, de manera que no vacil-len a advocar per la revitalització del tractament de vós en l'àmbit: administratiu, tractament tradicional que la influència del castellà ha fet desaparèixer pràcticament de les zones urbanes del domini lingüístic.

Aquest esperit contrasta vivament amb una mancança evident que pateix el present Manual, i és la d'unes notes històriques que haurien il·lustrat el lector sobre les fonts d'aquesta tradició represa, de les quals l'obra poua moltes de les solucions proposades. Aquestes notes haurien també il·lustra): el lector no iniciat sobre la llarga tradició del llenguatge administratiu valencià, tradició que entronca en les seves besses principals, i en l'època més vigorosa de la nostra llengua, amb la del llenguatge curial dels altres territoris de llengua catalana. L'esperit de recuperació, en allò que sigui útil, de la tradició que hem comentat que es desprenia de l'obra no sembla pas ser el defensat per Bal-tasar Vives en les insuficients ratlles que, sobre història de l'àmbit lingüístic que ens ocupa, inclou la seva introducció.

L'exposició de les característiques del llenguatge administratiu, i de les qüestions lingüístiques i administratives que l'afecten principalment, és feta amb un afany de recopilació i ordenació didàctica, estructurada i concisa, de les idees que han estat exposades en altres llocs, principalment per Carles Duarte.¹

Page 302

Aquesta concisió ha fet que algun punt no quedi prou ben explicat, com per exemple el relatiu a l'ús de la primera persona del plural com a tractament de qui escriu el document (v. p. 22).

És lògic que un manual sobre un llenguatge específic estigui destinat a persones que tenen ja un coneixement acceptable de gramàtica normativa, i per això els autors conviden el lector a repassar els aspectes de normativa general que a l'hora de redactar un document poden ser causa d'una incorrecció. Efectivament a la p. 28 hom remet a les llistes de bibliografia, pel que fa als temes conflictius de gramàtica que se citen en la pàgina citada, sense entrar en l'anàlisi d'aqueixos temes. Malauradament la bibliografia no inclou cap gramàtica ni manual de divulgació de la normativa de la nostra llengua. Es incomprensible que aquesta exclusió hagi estat imposada per evitar la remissió a gramàtiques explícitament catalanes, sobretot tenint en compte que l'adjectiu català apareix en moltes de les obres efectivament citades. Esperem que aquestes mancances siguin esmenades en una pròxima edició del Manual.

En general, les abreviatures proposades en el Manual coincideixen amb les que han anat apareixent en els números successius del butlletí Llengua i Administració. Aquesta coincidència afavoreix lògicament l'ampliació de l'abast de la convencionalitat d'aquests signes. Hi trobem a faltar, però, un criteri clar a l'hora de puntuar o no els abreujaments: v.ENE. per a Est-nord-est; en canvi ESE per a Est-sud-est. També en aquest sentit cal dir que els símbols internacionals, que no són pròpiament abreviatures, haurien d'anar sense punt: kg, kw, km, m, g i altres; v. en aquest sentit llengua i Administració núm. 8, p. 7. Més discutibles són els casos con n/cte, ('al nostre compte'), n/fra, ('la nostra factura'), n/f, ('al nostre favor'), etc, que els autors del Manual han optat per puntuar, mentre que en canvi a Llengua i Administració són considerats com a símbols i, per tant, no s'hi ha posat punt.

En general, els reculls de locucions i frases fetes difícilment són complets, i els vocabularis especialitzats també acostumen a patir absències. La present obra, però, és molt completa, ja que els autors s'han estimat més pecar per excés que no pas per defecte, tant pel que fa a l'entrada de vocables castellans, com a les possibles opcions catalanes que es donen a escollir per a la traduc-ción d'aqueixos vocables.

Aquesta màxima obertura a l'admissió de sinònims col·loquials, històrics o dialectals és en principi vàlida sempre que no es pugui provocar la desorientació del lector, que sovint farà la consulta dins l'estretor de l'horari laboral, i hi ha el perill que es trobi amb una excessiva diversitat d'opcions i sense cap ajut per a determinar quina és la millor. En general, aquest problema ha estat moltPage 303correctament salvat en el Manual mitjançant la divisió de les diverses opcions per les corresponents accepcions del mot castellà, sovint il·lustrades amb una breu explicació del sentit de cada una d'elles.

Aquest sentit ampli, que els autors ens sembla que han seguit tant a l'hora d'incloure locucions i frases fetes com vocabulari, no ha impedit que es trobin a faltar alguns mots que molt probablement s'usen amb certa freqüència a la documentació administrativa i poden comportar dubtes al funcionari, com pot ser el mot «agilizar», l'equivalent català del qual és agilitar, del qual sovint hom dubta si és admesa la forma usual «agilitzar».

Trobem a faltar també mots, usats en certs àmbits de l'Administració, com són «zanja» (cat. rasa) o «zona» (cat. zona), i locucions com «a la par» (cat, a la par).

En alguna entrada, les accepcions catalanes pensem que no han estat ben distribuïdes. P. ex. s.v. «sentar» potser hauria calgut deixar ben clara la distinció entre assentar/assentar-se i asseurejasseu-re's, ja que l'error en l'ús d'assentar-se en el sentit d'asseure's és molt freqüent.

Dèiem que els autors segueixen una màxima obertura a l'hora d'admetre sinònims, però en alguns casos hem trobat a faltar opcions dignes d'esment corn poden ser desballestar/desballestament s.v. «desguazar/desguace», o bé partionar s.v. «deslindar», malgrat que partionament apareix a «deslinde». De vegades aquesta mancança coincideix amb la forma més acostada al castellà, com p.ex. entremetre's s.v. «entrometerse», procedir dins l'accepció 'pro-ceder a' s.v. «proceder», o bé crebantar/crebantament s.v. «quebrantar/que-brantamiento». Voldríem fer observar, encara, que els autors no recullen incertitud s.v. «incertidumbre», persuasiu s.v. «suasorio», béns immobles s.v. «bienes raíces» (forma que en canvi apareix s.v. «sitios: hienes sitios»), pronúncia s.v. «fallo» (v. en canvi pronunciar s.v. «fallar»), EI cas d'«ostentar» segurament es tracta d'una errada, ja que tots sabem que el castellà estén abusivament l'ús d'aquest mot a la designació de la mera acció d'ocupar o exercir legítimament un càrrec. Malauradament les equivalències corresponents a aquest ús figuren erròniament a l'entrada «otorgar» amb la indicació, també errònia, d'ús pronominal.

Si bé ens hem entretingut a comentar les mancances més impon;ants que hem obervat, creiem que aquestes són de poca importància dins el conjunt del repertori. Ara bé, aquell sentit ampli que hem dit més amunt que semblen haver adoptat els autors a l'hora d'incloure entrades i solucions catalanes ha provocat, al nostre entendre, la presència de mots inoportuns, incorrectes, o simplement aliens al llenguatge administratiu. Passem a comentar els casos més importants.

No creiem motivada la inclusió de certes entrades castellanes que pertanyen a registres lingüístics vulgars i col·loquials. P.ex. «de golpe y porrazo», «escurrir el bulto», «hacerse un taco», «encaje», «ladrón», «ir de calle», «leguleyo», etc. També veiem inútil l'entrada de mots actualment poc usats, alguns dels quals pertanyen a antigues institucions castellanes, que per tant són de difícil traducció. La seva inclusió en aquest Manual és, doncs, inne-Page 304cessaria. Ens referim a mots com «amillaramiento», (traducció dels autors: cadastre, "amillarament" [sic]) o «mayorazgo» (traducció dels autors: "heretatge", etc). Mots com «ablegar», «mohatra», «obnunciación» (cat. obnun-ciació», «obvaculación» (sic) (traducció dels autors: "obvaculació"), «vade» (traducció dels autors: carpeta) i d'altres, ens sembla que tenen un caràcter massa històric per a figurar en aquest Manual.

Pel que fa a les formes catalanes que tradueixen les entrades, és lloable l'esforç que els autors han fet perquè, tot donant una lògica preferència a les formes valencianes, quedin recollides paraules útils per a cada una de les comunitats autònomes de parla catalana, observança que no podem dir que hagin practicat els repertoris de Catalunya. També és lloable l'aprofitament del recursos col·loquials i els històrics sempre que la llengua estàndard pateixi un buit real.

En últim extrem els autors no han vacil·lat a recórrer a neologismes vius com referendar i referendació que segurament són necessaris. També sembla inevitable l'admissió de certs castellanismes irreversiblement arrelats com entre ga/entregar, malgrat l'existència de mots catalans més genuïns. Però si bé reconeixem la bondat de tots aquests recursos, no hem d'oblidar que la present obra és un Manual, no un compendi o un assaig, i l'objecte de divulgació és un llenguatge específic, l'administratiu, en què les opcions haurien de ser precises, al més acostades al significat castellà, i amb exclusió d'aquelles opcions que, a causa de l'existència d'altres de més vàlides, puguin desorientar l'usuari. Creiem que els autors haurien d'haver estat més estrictes en casos com els següents:

1. A l'hora d'incloure certs localismes i certs vulgarismes. P.ex. mal-guanyat/da, s.v. «lastima de»; "agosades",² s.v. «desde luego».

2. A l'hora d'incloure mots tan poc documentats com abdori (s.v. «abo-lengo»), o arcaismes innecessaris com portantveu (sic) s.v. «portavoz».

3. A l'hora d'incloure mots el significat dels quals s'allunya del de l'entrada castellana. P.ex. gojar, s.v. «gozar»; farola, s.v. «farola»; escaparata, s.v. «escaparate». Fixem-nos que aquests últims mots són especialment perillosos perquè, en tractar-se de significats acostats al de l'entrada castellana, poden arraconar els mots realment correctes quant a significat, els quals són els únics que haurien d'haver inclòs els autors. En el cas de «mandato» n'hi hauria hagut prou a fer figurar mandat, que designa la mateixa institució, i així s'hauria evitat la confusió que pot produir l'ús de manament i comunament, que tenen altres sentits.

4. A l'hora d'incloure certs castellanismes o certs neologismes inadmissibles. Per exemple en els casos de «apreciar/justipreciar», i pel que fa a l'única acceptació que ens interessa, l'econòmico-administrativa, en la primera entrada citada no entenem per què els autors han inclòs l'opció «justipreciar», gens do-Page 305cumentada i, en tot cas, neologisme innecesari ja que disposem de mots com estimar o avaluar, els quals en el context que ens ocupa no poden donar lloc a equívocs. Encara és més incomprensible la llista d'opcions que apareixen per a traduir «justipreciar», on a més del ja condemnat «justipreciar» s'inclou la forma «justiprear», igualment inadmissible. Sense perjudici que les institucions competents prenguin alguna decisió per a la traducció dels conceptes tècnics «justiprecio/justipreciar», nosaltres ja vam proposar les solucicns estim/ estimar en comentar³ el Síllabus Processal Civil i Formularis, publicat pel Departament de Justícia de la Generalitat de Catalunya el 1984. Curiosament en el mateix Manual, s.v. «aprecio/apreciar» apareixen com a primera o única traducció en el sentit que ens interessa, és a dir, 'posar preu', les formes es-tim/estimar. És ben sabut que el llenguatge jurídic castellà quan vol parlar de posar un preu a uns béns no parla de «aprecio/apreciar» sino precisament de «justiprecio /justipreciar ».

D'altres formes construïdes a partir de l'analogia amb el castellà i que creiem innecessàries són p.ex. «carejament» (s.v. «careo»; la forma acarament sembla suficient); «fronterís» (s.v. «lindante»; els altres sinònims fan innecessari el castellanisme); «liberar» (s.v. «liberar»); «promedi» (s.v. «prome-dio»); «ornat» (s.v. «ornato»); «renuar» i «reanudació», s.v. «reanudar/reanu-dación».

Voldríem assenyalar a banda alguns casos particulars en què la proposta de traducció és força discutible.

— «A cargo de»: creiem que hauria calgut explicar la distinció entre l'accepció econòmica i la no econòmica, com fan Duarte i Badia al seu Formulari Administratiu.

— «A continuacion»: no hem trobat documentada la solució «en acabant» que proposen els autors. Hi manca en canvi la possibilitat acabat de/que la qual apareix en els nostres diccionaris.

— «A fecha fija»: la solució a dia cert és una de les que Alamany considera més encertada en el seu treball aparegut al núm. 1, pp. 27 i ss. d'aquesta Revista de Llengua i Dret,

— «Recién nacido»: el mot albat ha estat tradicionalment usat [per designar els infants morts. És, doncs, una opció poc aconsellable sí no és usada en aquest sentit.

— «Apercibir»: en castellà té el sentit de 'prevenir, advertir a una persona'. El verb apercebre en català té altres significats poc útils per al llenguatge administratiu. La traducció correcta seria, doncs, advertir.

— «Matnpostería»: els autors recullen la traducció de Moll (Diccionari català-castellà, castellà-català), però ens permetem de plantejar si no és millor la solució que proposa l'Institut de Tecnologia de la Construcció de Catalunya (v. el seu Lèxic de la Construcció, Dept. de Cultura de la Generalitat de Catalunya, Barcelona 1983), que és maçoneria.

Page 306

— «Tracto»: la traducció per tractus és incorrecta. Aquest mot no té res a veure amb els valors acostats al llenguatge administratiu de la veu castellana, ja que tractus només fa referència als sentits específics que té «tracto» en castellà en d'altres camps semàntics específics.

— «Retén»: quarter de guàrdia ens sembla una traducció discutible. Sens perjudici que posteriormente hi hagi propostes més fonamentades, creiem que per al cas en què el castellà utilitza aquest mot en el sentit de 'provisió que hom té d'una cosa' caldria traduir-lo per provisió o reserva o la fórmula de respecte. Ara bé, quan es refereix al 'personal que hom té disposat per actuar quan calgui en un o més llocs', se'n podria dir reserva, de respecte, i en certs casos, quan es tracti pròpiament de reforçar un grup ja existent de persones, reforç.

Finalment hem copsat diverses incorreccions que no comentem perquè considerem meres errades. Ens referim, naturalment, a aquelles que és possible que els usuaris del Manual tinguin certes dificultats per descobrir-les. Sense ànim exhaustiu, hem anotat la traducció de «foráneo» (hauria de dir fora-ni); la traducció de «bereditable» (hauria de dir heretable); la traducció dels mots que en castellà comencen pel prefix «cuatri-» (en català, quadri-); la traducció de «fluida» (hauria de dir fluid); la traducció de «maestrazgo» (hauria de dir mestratge o mestral); la traducció de «de mancomún» (hauria de dir acordadament); la inclusió del mot castellà «manda» en la segona accepció de l'entrada «orden», i la definició d'aquesta, que hauria de ser 'mandato que se debe obedecer'; la traducció de «rotulación» (hauria de dir retolació), etc.

Voldríem finalment, remarcar la valoració força positiva que ens mereix l'aportació que constitueix aquesta part lèxica del Manual, en el sentit que ens sembla sens dubte el més actualitzat dels repertoris de lèxic administratiu català, no solament per la quantitat de vocables inclosos sinó per l'encert a l'hora de traduir paraules en què la correspondència castellà-català es fa difícil d'aconseguir. Els autors defugen tot sovint la traducció paraula per paraula de les locucions, mirant de trobar l'expressió més genuïna i no pas l'expressió que, tot i ser correcta, sigui la més acostada al castellà. Així veiem com els autors tradueixen molt encertadament «a contar» per comptador, «a que se contrae» per al qual fa referència, i «dada cuenta y lectura del acta» per llegida l'acta, feta la lectura de l'acta (amb la qual cosa eliminen el superflu «dada cuenta»). Cal remarcar també positivament el profit que hom treu del verb escaure, tant en l'ús intransitiu com en el pronominal, verb al qual el llenguatge administratiu pot acudir en força ocasions: v. «e« su día», «si bu-biera lugar», «en su caso», «cuando proceda» i «si procede». D'altres versions catalanes encertades que no voldríem deixar de remarcar són la proposta de traducció de mestressa de casa per a «sus labores», i de proposicions i preguntes per a «ruegos y preguntas».

Finalment celebrem que els autors recullin les propostes, fins i tot les més polèmiques, de: a) la Coordinadora de Llenguatge Administratiu de la Generalitat de Catalunya, com pot ser traduir «monte», en el sentit adminis-Page 307tratiu del terme, per forest; i b) la Secció Filològica de l'Institui: d'Estudis Catalans, com pot ser traduir la frase típicament administrativa «por vía de apremio» per per via de constrenyiment.