La llibertat religiosa en l’àmbit de l’ensenyament
| Autor | Carme Tolosana i Cidón |
| Cargo | Professora titular d’escola universitària del Departament de Pedagogia Aplicada de la Universitat Autònoma de Barcelona |
| Páginas | 210-237 |
LA LLIBERTAT RELIGIOSA EN L’ÀMBIT DE L’ENSENYAMENT
Carme Tolosana i Cidón*
Sumari
1. Llibertat religiosa, llibertat de consciència
2. La formació del sistema educatiu espanyol.Un camí difícil
3. La posició oficial de l’Església catòlica. Les relacions Església-Estat
en matèria educativa durant el franquisme
4. Laïcitat i confessionalitat en el sistema educatiu vigent
5. Els acords entre l’Estat espanyol i la Santa Seu (1979).Acords amb altres
confessions
6. Llibertat de consciència i llibertat d’ensenyament en les lleis educatives
7. Conclusions
209
Revista catalana de dret públic, núm. 33, 2006, p. 209-239
* Carme Tolosana i Cidón,professora titular d’escola universitària del Departament de Pedagogia
Aplicada de la Universitat Autònoma de Barcelona (ctolosana@gencat.net).
Article rebut el 12.06.2006.
07 CARME TOLOSANA 13/11/06 15:30 Página 209
1. Llibertat religiosa, llibertat de consciència
Hem d’entendre la llibertat religiosa inclosa en la llibertat de consciència; altra-
ment, només parlaríem de la llibertat de professar una religió o bé de la seva ne-
gació, de la no-creença religiosa. Si parlem de llibertat de consciència,parlem de
la llibertat de tenir una cosmovisió determinada, un sistema de idees, religioses
o no.
Això és possible en el marc d’un estat pluralista, amb un sistema de valors
definits en la seva Constitució, d’acord amb els tractats internacionals que hagin
estat subscrits i necessàriament neutral en matèria religiosa. En definitiva, en un
estat laic.
Analitzem l’evolució del concepte de laïcitat aplicat a l’educació, a la ins-
trucció pública dels il·lustrats. Prenem com a punt de partida Condorcet, que
entén la laïcitat en l’educació com a «independència de tots els poders: de l’Es-
glésia i també de l’Estat», per concretar-la en la separació de les estructures de
poder, l’Estat i l’Església, i la llibertat o l’autonomia de les consciències indivi-
duals per connotar-la amb el debat que ha obert en aquests moments la multi-
culturalitat creixent en les societats desenvolupades.
L’escola no dogmàtica,científica, plural –no pas neutra–, laica en definiti-
va, és inseparable d’un estat amb les mateixes característiques, és a dir, un estat
democràtic i laic. O,dit d’una manera més tra dicional:la laïcitat de l’escola pú-
blica està vinculada a la separació de poders entre l’Església –o les esglésies–
i l’Estat.
La realitat de l’Espanya contemporània és ben bé una altra. Fent un segui-
ment dels diferents textos constitucionals, podem veure que l’Estat s’ha com-
portat com un estat confessional-catòlic, i que les relacions amb l’Església catò-
lica s’han regit per successius concordats que comportaven el manteniment
econòmic del clergat per part dels poders públics. Pel que fa a l’educació,aques-
tes relacions suposaven la confessionalitat de l’escola pública i, per tant, la for-
mació confessional catòlica dels infants i joves, el control ideològic dels textos
escolars i un seguit de privilegis per als centres religiosos.
Cal destacar la significació que va tenir la Segona República, tot i la seva
curta durada. La Constitució de 1931 proclamava en l’article 3 que «el Estado es-
Carme Tolosana i Cidón
210
Revista catalana de dret públic, núm. 33, 2006, p. 209-239
07 CARME TOLOSANA 13/11/06 15:30 Página 210
pañol no tiene religión oficial», i en els articles 26 i 27 equiparava totes les con-
fessions religioses, garantia la llibertat de consciència i de culte (aquest en l’àm-
bit privat), alhora que prohibia l’exercici de la docència als ordes religiosos.
És ben cert que no fou el tema religiós l’únic que va conduir a la sublevació
militar i a la guerra civil, però sí que va simbolitzar els dimonis republicans. El
nacionalcatolicisme que va impregnar la societat i, naturalment, l’escola durant
la dictadura franquista n’és un bon exemple. I, en la Transició política, el desig
de no remoure els vells fantasmes va condicionar en aquesta qüestió els posicio-
naments de les forces de l’oposició.
En el debat constitucional posterior succeeix una cosa semblant, agreujada
per la menció explícita de l’Església catòlica que apareix com a confessió privi-
legiada en les seves relacions amb l’Estat. Cal recordar que els acords amb la
Santa Seu signats el 1979 es negociaven simultàniament.
2. La formació del sistema educatiu espanyol. Un camí difícil
La Constitució de Cadis de 1812 sanciona alguns dels principis fonamentals que
la instrucció pública ha de tenir per als liberals: obligatorietat, uniformitat, or-
ganització centralista, control públic i llibertat de càtedra. També hi queda ex-
pressada clarament la idea de la instrucció pública com a instrument de forma-
ció del nou ciutadà. No deixa de ser significatiu que la llibertat d’expressió o la
llibertat d’impremta, referides a la societat en conjunt, estiguin incloses en el tí-
tol que regula la instrucció pública.
Aquests principis constitucionals es desenvoluparan més àmpliament en
l’Informe Quintana, que havia de servir de base per redactar una llei d’instruc-
ció pública. Aquest Informe,molt influït per Condorcet –directament i a través
de Jovellanos–, estructura els diferents nivells educatius en ensenyament ele-
mental i elemental superior, ensenyament secundari i universitat.
Els principis educatius que recull són la universalitat, la uniformitat (refe-
rida als llibres de text, als mètodes d’ensenyament i a la llengua),la gratuïtat (es-
pecialment en l’ensenyament primari), el caràcter públic i la llibertat. No atén
l’educació de les dones i no preveu el laïcisme escolar,sinó que manté la confes-
sionalitat catòlica per a les escoles. Aquest aspecte fa paleses les contradiccions
La llibertat religiosa en l’àmbit de l’ensenyament 211
Revista catalana de dret públic, núm. 33, 2006, p. 209-239
07 CARME TOLOSANA 13/11/06 15:30 Página 211
dels il·lustrats i liberals espanyols, com mostren el contrast entre la proposta de
confessionalitat i aquestes paraules introductòries de l’Informe:
«¿Cómo, por otra parte, proponer ni esperar mejora alguna en la ins-
trucción pública de un país sujeto a la Inquisición? […] Si el español no
podía dejar de ser esclavo, ¿a qué empeñarse en que no fuese ignorante?»
(Informe Quintana, 1813)
Aquest Informe inspirarà, fins als anys trenta, els projectes liberals en els
períodes que ocupen el govern: des del Proyecto de Decreto para el arreglo ge-
neral de la enseñanza pública (1814), que donarà lloc al Primer Reglamento Ge-
neral de Instrucción pública (1821), fins al Plan de Instrucción Primaria (1838)
i el Reglament posterior, que estableixen l’obligatorietat de l’ensenyament ele-
mental per primer cop. Cal afegir que, en el moment del ressorgiment absolu-
tista, les regressions són substantives: abolició de la Constitució i,entre d’altres,
restabliment de la Inquisició el 1815, fet que confirma l’oportunitat de la refle-
xió, esmentada adés, de José Manuel Quintana.
De fet, al llarg d’aquest període no hi ha cap propòsit real de canvi en el
terreny educatiu, i el debat queda centrat fonamentalment en la reducció o am-
pliació (segons que el govern estigui en mans de conservadors o liberals) de les
llibertats d’expressió i de càtedra, molt especialment en l’ensenyament superior
i sempre relacionat amb la influència dels sectors més reaccionaris de l’Església,
i en la concessió constant de privilegis al sector privat.
Una qüestió que pot resultar paradigmàtica per mostrar aquesta situació
de manca de canvis reals és la llibertat d’ensenyament, formulada en un primer
moment com a pluralitat, no tant davant un possible monopoli estatal en ell
mateix, sinó d’un estat encara confessional, encara sotmès a les lògiques de la
monarquia absoluta i de la influència de l’omnipresent Església. Prevenció que
es torna en contra de les intencions liberalitzadores de l’ensenyament dels pro-
gressistes, en tant que l’Església és en la societat espanyola (llavors i ara) l’única
organització/institució/col·lectiu social que pot oferir una alternativa organitza-
da, global i extensa al paper de l’Estat en la instrucció pública.
El 1845 es promulgà el Plan Pidal. Acceptat com el que aportà la secularit-
zació a l’ensenyament, representa en realitat l’abandó del vell ideal d’il·lustrats i
liberals progressistes de l’educació com a element bàsic per a la democràcia, i es
Carme Tolosana i Cidón
212
Revista catalana de dret públic, núm. 33, 2006, p. 209-239
07 CARME TOLOSANA 13/11/06 15:30 Página 212
transforma fonamentalment en un instrument de poder. La universalitat de
l’ensenyament quedava ràpidament limitada: es tractava bàsicament de formar
les classes dirigents tot equiparant cadascun dels diferents nivells de l’ensenya-
ment a la procedència social dels alumnes i, previsiblement, al seu futur paper
en la societat.
«Cierto es, Señora, que de algunos años a esta parte se han debido a la so-
licitud del Gobierno de V.M. providencias importantes, cuyos felices resultados
se están experimentando. La instrucción primaria, por medio de las escuelas
normales, hace diariamente notables aunque no ruidosos progresos: la segunda
enseñanza, que en realidad no existía, crece y se difunde con el establecimiento
de los institutos: la superior también ha sido objeto de arreglos útiles […]
»Divídese el proyecto en cuatro secciones. […] Preséntase en primer lugar
aquella que es propia especialmente de las clases medias1[…].Esta enseñan-
za, conocida generalmente con el nombre de secundaria, ha dado siempre mar-
gen a serias consideraciones y sistemas diversos, ofreciendo su arreglo dificulta-
des inmensas [...]» (Plan general de estudios. Exposición a S.M., 1845)
El primer text educatiu que fou signat després de l’aprovació de la Consti-
tució de 1845 marcarà el desenvolupament de l’educació a Espanya durant
molts anys: es tracta de la Ley de instrucción pública, aprovada el 9 de setembre
de 1857, coneguda com la Llei Moyano, considerada com la que va establir les
bases del sistema educatiu espanyol. Aquesta Llei recull alguns dels principis
teòrics del pensament educatiu liberal, però, en realitat, a partir dels acords sig-
nats en el Concordat, fa les concessions necessàries a l’Església catòlica per tal
que continuï mantenint el control ideològic de l’educació a Espanya. En el de-
bat que precedí a l’aprovació de la Llei, el més important va ser la qüestió dels
drets de l’Església catòlica en matèria educativa, protagonitzat principalment
pels neocatòlics que volien fer extensiu el dret d’inspecció de l’Església a tot ti-
pus de matèries i fins i tot al nomenament del professorat, i que trobaven insu-
ficient el tractament que en feia la Llei esmentada.
Art. 87. «La Doctrina cristiana se estudiará por el Catec ismo que señale
el Prelado de la diócesis.»
La llibertat religiosa en l’àmbit de l’ensenyament 213
Revista catalana de dret públic, núm. 33, 2006, p. 209-239
1. El subratllat és meu.
07 CARME TOLOSANA 13/11/06 15:30 Página 213
Art. 92. «Las obras que traten de Religión y moral no podrán señalarse
de texto sin previa declaración de la Autoridad eclesiástica de que nada con-
tienen contra la pureza de la Doctrina ortodoxa.»
Art. 93. «De los libros que el Gobierno se propusiere señalar para ejerci-
cios de lectura en la primera enseñanza, se dará conocimiento a la Autoridad
eclesiástica con la anticipación conveniente.»
Malgrat tot, era una limitació aparent, perquè l’Església va continuar man-
tenint el seu paper de control ideològic en la societat espanyola.Una bona mos-
tra d’aquest privilegi fou que la Llei Moyano dispensava els centres religiosos de
la fiança econòmica exigida a la resta de centres privats i als professors del títol
acadèmic corresponent.
Art. 153. «Podrá el Gobierno conceder autorización para abrir Escuelas
y Colegios de primera y segunda enseñanza, a los institutos religiosos de am-
bos sexos legalmente establecidos en España, cuyo objeto sea la enseñanza
pública, dispensando a sus Jefes y Profesores del título y fianza que exige el
art. 150.»
La Llei Moyano,d’extraordinària pervivència,2va ser formalment més o
menys equiparable a les lleis educatives d’altres països, però realment va fer una
renúncia als principis bàsics del sistema educatiu liberal i va constituir un reforç
per consolidar els privilegis de l’Església.
En el període que va de 1868 a 1874, la inestabilitat política permanent im-
pedeix un desplegament legislatiu –i encara menys la seva aplicació total i efec-
tiva– dels principis recollits en la Constitució de 1869 i també dels de la Consti-
tució federal de 1873, que romandrà en projecte.
Què aportà el període de la Restauració a la construcció de sistema educa-
tiu espanyol?
Carme Tolosana i Cidón
214
Revista catalana de dret públic, núm. 33, 2006, p. 209-239
2. Fins i tot en els moments de major ruptura i quan realment s’intentà fer efectiu el dret a l’edu-
cació, el principi d’universalitat, l’estructura de la Llei Moyano es manté: «Sobre el esqueleto de la
Ley Moyano, la Segunda República española procedió a su política de Instrucción Pública.» (Lozano.
1980, p. 73)
07 CARME TOLOSANA 13/11/06 15:30 Página 214
Cal recordar que, malgrat l’aparença d’alternança entre liberals i conserva-
dors en el govern, les propostes educatives liberals estaven limitades per un marc
constitucional reaccionari i tenien dificultats per ser aplicades, dificultats de ti-
pus financer i també de desídia o de clar enfrontament per part dels poders lo-
cals, on el caciquisme és l’autèntic poder polític. De fet, els decrets promulgats
pels governs liberals l’únic que intentaven –o gairebé– era corregir els elements
profundament reaccionaris de les normatives impulsades pels governs conser-
vadors.
Dues mostres significatives van ser les actuacions dels ministres de Foment
de torn. El primer d’ells, Orovio,va tenir força protagonisme en la generació de
la primera qüestió universitària (1864), i de bell nou, amb la seva famosa Circu-
lar als rectors (1875), provocà l’expulsió de les seves càtedres, el desterrament i
fins i tot l’empresonament dels catedràtics Gíner de los Ríos, Calderón, Gonzá-
lez Linares, Salmerón y Azcárate, entre d’altres. Un any després aquests profes-
sors, juntament amb altres persones (entre les quals Joaquín Costa),fundaven la
Institución Libre de Enseñanza, de laïcitat moderada, universitària en un pri-
mer moment i que més endavant s’amplià als nivells de secundària i primària.
En el període que seguí en mans dels liberals comença la col·laboració de la ILE
i els ministeris liberals, que culminaria durant la Segona República. En la repe-
tida alternança el conservador Pidal incrementà els privilegis de l’Església (cap
exigència de títol, possibilitat de subvenció, validesa de títols…) i provocà una
vegada més importants conflictes a la universitat.
Els canvis més significatius que es van produir fins a la dictadura de Primo
de Rivera són fonamentalment de caire administratiu, com ara la creació del
Ministerio de Instrucción Pública (1900), el pagament dels mestres per part de
l’Estat (1901) i la creació de la Dirección General de Primera Enseñanza.
La política de la dictadura de Primo de Rivera va ser de «legislació negati-
va»: suspenent els organismes locals que havien fet una important tasca de re-
novació pedagògica (la Mancomunitat de Catalunya n’és un exemple), afavorint
l’ensenyament privat i incrementant el control ideològic dels continguts de l’en-
senyament i dels mateixos ensenyants.
Com va afrontar la Segona República els desafiaments que presentava la
societat espanyola per construir un règim de llibertats i, en el terreny de l’en-
senyament, superar l’endarreriment secular? De fet,la seva cur ta durada,la con-
La llibertat religiosa en l’àmbit de l’ensenyament 215
Revista catalana de dret públic, núm. 33, 2006, p. 209-239
07 CARME TOLOSANA 13/11/06 15:30 Página 215
flictivitat permanent, les limitacions pressupostàries i l’esclat de la Guerra Civil
fan que parlar d’aquest període sigui «historiar un futurible», com diu Lozano
(1980).
Per valorar les aportacions de la República –i per entendre que,malgrat tot,
va significar una ruptura en la penosa continuïtat de la nostra histò-
ria contemporània– a la construcció del sistema educatiu espanyol,és revelador
quines van ser les primeres decisions polítiques que pren el govern provisional.
Quinze dies després de la proclamació, el 29 d’abril, el govern provisional
de la República promulga un decret sobre el bilingüisme3a les escoles catalanes
que obre la porta a la futura cooficialitat de les altres llengües a més del castellà
i deroga les disposicions de la dictadura de Primo de Rivera que prohibien l’en-
senyament del català.
El 5 de maig surt el segon decret que reforma el Consejo de Instrucción Pú-
blica4–que presidirà Unamuno–, de caràcter consultiu,i on apareix la formula-
ció d’escola unificada «desde la escuela maternal hasta la última especialización
artística, científica o profesional». La importància d’aquesta concepció de l’ense-
nyament és cabdal.Recordem que un sistema educatiu fragmentat que no relacio-
ni la primària i la secundària, que estableixi dues vies diferenciades i prematures,
una cap al món laboral i l’altra cap als estudis superiors, és un instrument selec-
tiu que apliquen immediatament les polítiques conservadores… Val a dir que a
Espanya aquesta segregació és veu reforçada per l’existència, llavors i ara, d’una
escola privada fonamentalment en mans de l’Església catòlica.
Aquest decret es complementarà amb la creació dels Consejos de Primera
Enseñanza de quatre àmbits: l’universitari, el provincial,el local i els escolars, on
participen l’administració educativa i la local (en algun cas, també la sanitària),
el professorat i els pares i les mares. Com a valor afegit,amb la creació d’aquests
consells se suprimien les Juntas locales, controlades pel caciquisme.
Carme Tolosana i Cidón
216
Revista catalana de dret públic, núm. 33, 2006, p. 209-239
3. Ministerio de Instrucción Pública y Bellas Artes (Gazeta de 30/04/1931).«D ecreto derogando to-
das las disposiciones dictadas contra el uso del catalán en las escuelas primarias [...].»
4. Ministerio de Instrucción Pública y Bellas Artes (Gazeta de 5/05/1931). «Decreto relativo a la
composición del Consejo de Instrucción Pública y a la organización y trabajo del mismo.» Aquest
Consell, que fou creat l’any 1843 en substitució de la Dirección General de Estudios,havia tingut
nombrosos canvis lligats als esdeveniments polítics.
07 CARME TOLOSANA 13/11/06 15:30 Página 216
Per la transcendència que el tema va tenir no solament en l’aspecte educa-
tiu, sinó en l’esdevenir de la jove República,va adquirir una importància espe-
cial el decret sobre l’ensenyament de la religió5–el tercer del govern provisio-
nal–, que tenia com a principi inspirador la llibertat religiosa.
La prudència dels seus enunciats era manifesta: se suprimia l’obligatorietat
de l’ensenyament de la religió a les escoles, incloses les escoles normals, i es re-
coneixia la llibertat de consciència dels professors, però es respectava la decisió
de les famílies que volguessin que els seus fills rebessin formació religiosa.
Malgrat aquesta moderació, les reaccions van ser nombroses i, en el debat
constituent –on les propostes del govern de la República, molt més radicals,
eren de separació d’Església i Estat, de clara laïcitat d’aquest i de l’escola, així
com l’explícita incapacitació per a la docència dels ordes religiosos–, la dreta po-
lítica i l’Església van començar una autèntica «guerra escolar».
«No menor esfuerzo han de poner (los católicos) en combatir la enseñan-
za laica, trabajar por la modificación de las leyes que la imponen y bajo nin-
gún concepto contribuir voluntariamente a las instituciones que en ellas se
inspiren o la promuevan. Así como procurando tener escuela católica para sus
hijos, aun creándola propia si es preciso y hay de ello posibilidades.
»[…] Y no hay que olvidar a este propósito las instrucciones de la Sede
Apostólica acerca de las cautelas que han de poner en práctica los padres cu-
yos hijos se vean en la precisión de frecuentar la escuela laica, informándose de
los textos que en ella se usen y de las doctrinas que en ella se enseñe n.»(Pasto-
ral colectiva del Episcopado español de 1 de enero de 1932, ap.IV,«Espíritu y
carácter de la situación de los católicos»)6
De fet, amb les propostes més radicals –i,en realitat, d’aplicació impossible
perquè la substitució immediata dels ordes religiosos, atès l’abast de les escoles
catòliques, era materialment impossible–la República capitalitzava en contra el
que era un intent seriós d’escolarització plena i de renovació educativa. Com
La llibertat religiosa en l’àmbit de l’ensenyament 217
Revista catalana de dret públic, núm. 33, 2006, p. 209-239
5. Ministerio de Instrucción Pública y Bellas Artes (Gazeta de 9/05/1931). «Decreto disponiendo
que la instrucción religiosa no será obligatoria en las Escuelas primarias ni en ninguno de los demás
centros dependientes de este Ministerio.»
6. Recollit per Pérez Galán, M. (1977),La enseñanza e n la Segunda República Española.Madrid.
Cuadernos para el Diálogo. EDICUSA.
07 CARME TOLOSANA 13/11/06 15:30 Página 217
diu Puelles Benítez (1990), «lo que más tarde se conocerá como nacional-catolicis-
mo estaba ya en germen en esa pastoral colectiva de 1932».
Si les primeres actuacions de la República en matèria educativa són revela-
dores pel que fa a l’esperit que inspirava els seus propòsits polítics a mitjà ter-
mini, no ho són pas menys les que es prenen en plena guerra civil pel bàndol de
l’Alzamiento, amb la diferència que la llarga durada de la dictadura va perme-
tre, en aquest cas sí, aplicar-les fins a les últimes conseqüències.
Durant el setembre i el desembre de 1936 i el març de 1937 es dicten sen-
gles disposicions ministerials que obliguen a l’ensenyament de la religió catòli-
ca a les escoles primàries i als instituts de batxillerat, a les «pràctiques devotes»
durant la Quaresma, a la recepció de sagraments o als exercicis del Mes de Ma-
ria, respectivament.
Realment, no es tracta de corregir el mal fer de la República. Cal anar molt
més enllà, com veiem en les ordres de depuració del professorat, també dicta-
des el mateix 1936, en les quals s’expliquen les causes que justifiquen aquestes
mesures:
«El hecho de que durante varias décadas el magisterio en todos sus gra-
dos y cada vez con más raras excepciones haya estado influido y casi monopo-
lizado por ideologías e instituciones disolventes, en abierta oposición con el
genio y tradición nacional […]» (OM de 8 de novembre de 1936)
«[…] es preciso combatir resueltamente el sistema seguido desde hace
más de un siglo de honrar y enaltecer a los inspiradores del mal […]» (OM de
7 de desembre de 1936)7
Aquest serà un dels fonaments que regiran la difícil construcció del sistema
educatiu espanyol: a partir de la vinculació Església-Estat, el control ideològic
de l’Església catòlica dels continguts de la instrucció, però també dels valors
morals i de conducta adreçats als infants i als joves, i no solament a través de
l’existència i de l’afavoriment dels privilegis dels seus propis centres, sinó també
en els establiments públics.
Carme Tolosana i Cidón
218
Revista catalana de dret públic, núm. 33, 2006, p. 209-239
7. A Historia de la Educación en España, Nacional-Catolicismo y Educación en la España de posgue-
rra. Madrid, Ministerio de Educación y Ciencia.Breviaros de Educación. 2 vol.
07 CARME TOLOSANA 13/11/06 15:30 Página 218
Així, doncs, en plena guerra civil,el setembre de 1938 ja es promulga la re-
forma del batxillerat amb una «sinceritat» aclaparadora pel que fa als objectius
d’aquesta:
«[…] porque una modificación profunda de este grado de enseñanza es el ins-
trumento más eficaz para, rápidamente, influir en la transformación de una socie-
dad y en la formación intelectual y moral de sus futuras clases directoras.» (Ley de
enseñanza media, de 20 de setembre de 1938)8
El nacionalcatolicisme articulà la política educativa en un fort centralisme,
en el control ideològic, en la negació de les llibertats d’expressió, de càtedra i
d’ensenyament (oblidada aleshores pels sectors que la reclamaren abans i ho fa-
ran en la Transició política i en tots el debats educatius de la democràcia),en la
llengua única i en la renúncia a la universalitat i la gratuïtat de l’educació, amb
la qual cosa creà, per tant, un sistema educatiu elitista i situà l’Estat com a sub-
sidiari de l’acció educativa de l’Església.
En els anys seixanta, els canvis esdevinguts en els terrenys productiu i social
demanaven una adaptació del sistema educatiu, i també calia respondre a les
demandes socials emergents d’una nova societat urbana que es consolidava en
la perifèria de les grans ciutats.
Com diu Teresa Eulàlia Calzada (1990):
«Els canvis en l’estructura productiva exigien un sistema escolar
menys ideològic i més adaptat a les necessitats i al desenvolupament econò-
mic, i, d’altra banda, les classes dominants necessitaven instruments políti-
co-institucionals més flexibles per incorporar els nous sectors socials i as-
segurar el suport als canvis institucionals que previsiblement s’havien de
realitzar. En tercer lloc, al si de l’Església hi havia diversitat de parers sobre
l’actitud que s’havia d’adoptar enfront del règim dictatorial establert i so-
bre les actuacions en el camp educatiu.» (T. E.Calzada,1990)
En aquest context, i amb el suport d’organismes internacionals com el
Banc Mundial i la UNESCO, s’elaborarà el Llibre blanc titulat La educación en
La llibertat religiosa en l’àmbit de l’ensenyament 219
Revista catalana de dret públic, núm. 33, 2006, p. 209-239
8. A Historia de la educación en España. Nacional-Catolicismo y Educación en la España de posgue-
rra. Madrid. Ministerio de Educación y Ciencia.Breviar ios de Educación.2 vol.
07 CARME TOLOSANA 13/11/06 15:30 Página 219
España. Bases para una política educativa (MEC, 1969), que feia un diagnòstic
força rigorós de la situació i plantejava les bases del que fou conegut com l’esco-
la de masses a partir d’una reforma educativa ja ineludible:
«[…] resulta incuestionable que la expansión social y económica de los dos úl-
timos lustros ha desbordado todos los planteamientos anteriores.»
«[…] las soluciones pensables para cada uno de la innumerable serie de pro-
blemas relativos a la enseñanza sólo son razonables cuando se insertan en un con-
texto total, pues las relaciones entre los distintos niveles de enseñanza y las distintas
modalidades de la misma son con gran frecuencia las causantes de tales proble-
mas.» (Villar Palasí, 1969, p.10-11)9
Aquests són els principis que guiaran el contingut de la Llei 14/1970, de
4 d’agost, general d’educació i finançament de la reforma educativa (LGE),que
marcarà una inflexió en l’evolució del sistema educatiu espanyol,tot i que, lògi-
cament, mantindrà el caràcter confessional de l’escola pública.
Aquesta llei serà modificada progressivament per les lleis educatives de la
democràcia: la Llei orgànica 8/1985, de 3 de juliol, reguladora del dret a l’educa-
ció (LODE); la Llei orgànica 11/1983, de 25 d’agost, de reforma universitària
(LRU), i definitivament derogada l’any 1990 amb la promulgació de la Llei
orgànica 1/1990, de 3 d’octubre, d’ordenació general del sistema educatiu
(LOGSE).
3. La posició oficial de l’Església catòlica.
Les relacions Església-Estat en matèria educativa
durant el franquisme
Fem un recorregut, ordenat cronològicament i necessàriament esquemàtic,so-
bre la posició de l’Església catòlica espanyola des de l’inici de la guerra civil i el
franquisme i les relacions Església i Estat, de manera particular pel que fa a te-
mes educatius.
Carme Tolosana i Cidón
220
Revista catalana de dret públic, núm. 33, 2006, p. 209-239
9. Villar Palasí,J.L., a la introducció de: La educación en España. Bases para una política educativa.
(1969) Madrid. Ministerio de Educación y Ciencia.
07 CARME TOLOSANA 13/11/06 15:30 Página 220
1937. Declaración colectiva del Episcopado Español, 193710
«Hoy por hoy no hay en España más esperanza para reconquistar la jus-
ticia, la paz y los bienes que de ella se derivan que el triunfo del Movimiento
Nacional.»
1941. Convenio entre la Santa Sede y el Gobierno Español (7 de juny), sig-
nat pel ministre d’Assumptes Exteriors, Ramon Serrano Súñer,i el nunci del
papa Pius XII, monsenyor Cicogniani.Es ratifiquen els quatre primers arti-
cles del Concordat de 1851,11 el segon dels quals es refereix a l’ensenyament:
«En su consecuencia la instrucción en las universidades, colegios, semina-
rios y escuelas públicas o privadas de cualquier clase, será en todo conforme a la
doctrina de la religión católica, y a este fin no se pondrá impedimento alguno a
los Obispos y además Prelados diocesanos encargados por su ministerio de velar
sobre la pureza de la fe y de las costumbres, y sobre la educación religiosa de la
juventud en el ejercicio de este cargo, aun en las escuelas públicas.» (p. 719)12
1945. Fuero de los Españoles, article 6: «[...] la profesión y práctica de la
religión Católica que es la del Estado Español gozará de la protección oficial.»
1946. Convenio entre la Santa Sede y el Gobierno Español sobre semina-
rios y universidades de estudios eclesiásticos (8 de desembre), que es ratificarà
fil per randa en el Concordat de 1953. S’hi fa especial esment dels estudis
eclesiàstics, les ajudes a la construcció i ampliació de seminaris i l’increment
de les assignacions econòmiques als professors d’aquests centres.
1953. Ley de ordenación de la enseñanza media, de 26 de febrer, essent
ministre d’Educació Joaquín Ruiz Giménez. En destaquem els articles que
s’ocupen de la inspecció oficial dels centres de secundària.
La llibertat religiosa en l’àmbit de l’ensenyament 221
Revista catalana de dret públic, núm. 33, 2006, p. 209-239
10. A Documentos colectivos del Episcopado español 1870-1974. (1974) Madrid. Biblioteca de Auto-
res Cristianos.
11. L’article 44 d’aquest Concordat estableix:«El Santo Padre y S.M. declaran quedar salvas e ilesas
las reales prerrogativas de la Corona de España en conformidad a los convenios anteriormente cele-
brados entre ambas potestades. Y por lo tanto, los referidos convenios, y en especialidad el que se cele-
bró entre el Sumo Pontífice Benedicto XIV y el rey católico Fernando VI en el año 1753, se declaran
confirmados y seguirán en su pleno vigor en todo lo que no se altere o modifique por el presente.»
12. García Villoslada,R., director (1979), Historia de la Iglesia en España. Madrid. La Editorial Ca-
tólica. Biblioteca de Autores Cristianos.
07 CARME TOLOSANA 13/11/06 15:30 Página 221
Art.58.«Por razón de la materia, inspeccionarán en todos los centros do-
centes de la Enseñanza Media: a) el Estado, todo lo relativo a la formación del
espíritu nacional, educación física, orden público, sanidad e higiene y el cum-
plimiento de las condiciones legales establecidas para el reconocimiento o auto-
rización de cada centro; y b) la Iglesia, todo lo concerniente a la enseñanza de
la religión, a la ortodoxia de las doctrinas y a la moralidad de las costumbres.»
Art. 59. «En los centros oficiales y en los de patronato y privados, la ins-
pección del Estado comprenderá también todos los demás aspectos del funcio-
namiento académico y pedagógico. En los centros docentes de la Iglesia, la ins-
pección de estos aspectos será ejercida por inspectores designados por la
jerarquía eclesiástica, de acuerdo con el Ministerio de Educación y Ciencia.»
1953. Concordato entre la Santa Sede y España de 27 de agosto:
Art. 1. «La religión católica, apostólica, romana sigue siendo la única de
la nación española y gozará de los derechos y de las prerrogativas que le co-
rresponden en conformidad con la ley divina y el derecho canónico.»
Art. 26. «En todos los centros docentes de cualquier orden y grado, sean
estatales o no estatales, la enseñanza se ajustará a los principios del dogma y
de la moral de la Iglesia católica.
Los ordinarios ejercerán libremente su misión de vigilancia sobre dichos
centros docentes en lo que concierne a la pureza de la fe, las buenas costumbres
y la educación religiosa.
Los ordinarios podrán exigir que no sean permitidos o que sean retirados
los libros, publicaciones y material de enseñanza contrarios al dogma y a la
moral católica.»
Art. 27.1. «El Estado español garantiza la enseñanza de la religión cató-
lica como materia ordinaria y obligatoria en todos los centros docentes, sean
estatales o no estatales, de cualquier orden o grado.
Serán dispensados de tales enseñanzas los hijos de no católicos cuando lo
soliciten sus padres o quienes hagan sus veces.»13
L’article especifica, en els set punts següents,quin serà el professorat de re-
ligió i com es determinaran els continguts de l’ensenyament d’aquesta matèria.
Carme Tolosana i Cidón
222
Revista catalana de dret públic, núm. 33, 2006, p. 209-239
13. Op. cit., p.763.
07 CARME TOLOSANA 13/11/06 15:30 Página 222
1961. Concili Vaticà II. Se’n celebra la primera sessió l’11 d’octubre.Va
finalitzar el 8 de desembre de 1965.
1965. Gravissimum educationis momentum (28 d’octubre), document
conciliar sobre ensenyament.
1966. Constitució de la Conferencia Episcopal Española l’1 de març, en
compliment del número 37 de la constitució Christus Dominus, que tindrà
un paper fonamental en els canvis de l’Església espanyola en la nova reali-
tat social i prepararà les futures adaptacions als canvis institucionals.
1969. La Iglesia y la Educación en España hoy.Comisión de Enseñanza
y Educación Religiosa (2 de febrer).14
3. «La sociedad española actual está evolucionando de modo muy rápi-
do y profundo hacia nuevas formas de vida, y esta evolución plantea proble-
mas nuevos a los educadores de las generaciones jóvenes […].
Todos estos cambios obligan a reflexionar sobre las estructuras jurídicas y
económicas del campo de la educación, y sobre los métodos y las orientaciones
que son usados o que guían nuestra acción docente.»
25. «El Estado español, respondiendo a la realidad socio-religiosa del
país, ha promulgado leyes ordenadoras de la Enseñanza en los diversos nive-
les, que reconocen el carácter de las escuelas católicas a los centros docentes, al
aceptar que éstos se inspiren en la doctrina de la Iglesia sobre la realidad esco-
lar, en conformidad con los artículos 26 y 27 del Concordato vigente entre la
Santa Sede y España.»
26. «[…] La población escolar española en su inmensa mayoría ha reci-
bido el bautismo y procede de familias que se consideran a sí mismas cató-
licas, aun cuando a veces su conocimiento explícito del contenido de la fe y su
práctica religiosa sean deficientes. Esta realidad da a los padres el derecho
y les impone el deber de exigir que la escuela estatal o no estatal ofrezca nor-
malmente la oportunidad de que todos los alumnos reciban en la misma la
conveniente educación religiosa.
La llibertat religiosa en l’àmbit de l’ensenyament 223
Revista catalana de dret públic, núm. 33, 2006, p. 209-239
14. Documentos colectivos del Episcopado Español sobre formación Religiosa y Educación. 1969-
1980. (1981) Madrid. EDICE.
07 CARME TOLOSANA 13/11/06 15:30 Página 223
Debemos, asimismo, subrayar que tal derecho de los padres, y el correla-
tivo deber de las instituciones escolares, ha de mantenerse como válido, aun en
el caso de que el Estado no fuera confesional. Es un derecho anterior a toda
prohibición o mandato de la ley civil.»
Veient aquests posicionaments públics de l’Església espanyola i els acords
successius que els acompanyen, podem treure un seguit de conclusions:
Tots els concordats o convenis signats entre Església i Estat mantenen
un fil de continuïtat amb l’anterior, que es fa explícit en l’articulat correspo-
nent: el Concordat de 1851 al·ludeix, en l’article 44, al Conveni de 1753,
mentre que el Concordat de 1953, com també els convenis anteriors de
1941 i 1946, al·ludeixen al Concordat de 1851. Més endavant, els acords
de 1976 es limiten a reformar el Concordat de 1953 en els articles que fan
referència al nomenament dels bisbes i arquebisbes, qüestió que passa a ser
competència eclesiàstica exclusiva (art. 7 i 8.2), i es renuncia al fur dels cape-
llans (art.16).
La capacitat negociadora de l’Església respecte a l’Estat –i també la de
gestionar les discrepàncies internes– li permeten mantenir les posicions més
avantatjoses en cada situació. Quan la renúncia a determinats privilegis és òb-
viament necessària per pressió social, per disposicions de la mateixa Església
romana –a partir del Concili Vaticà II, per exemple– o bé pels canvis institu-
cionals i polítics de l’Estat espanyol (el canvi de sistema polític que es
gestiona en la Transició política, que se sanciona amb l’aprovació de la
Constitució de 1978 i que comporta la separació Església–Estat, la aconfes-
sionalitat d’aquest, n’és un exemple paradigmàtic), es garanteix per a ella ma-
teixa uns amplíssims i avantatjosos compromisos econòmics com els recollits
en els acords Estat espanyol-Santa Seu signats el 1979, que,en l’apartat educa-
tiu, es concreten amb una reivindicació nova com és el tema de la gratuïtat
de l’escola privada com a garantia del dret dels pares a triar l’educació dels
seus fills.
4. Laïcitat i confessionalitat en el sistema educatiu vigent
La llibertat ideològica i religiosa dels ciutadans, així com la aconfessio-
nalitat de l’Estat, està recollida en el text constitucional en l’article 16, com ha
Carme Tolosana i Cidón
224
Revista catalana de dret públic, núm. 33, 2006, p. 209-239
07 CARME TOLOSANA 13/11/06 15:30 Página 224
estat comentat adés. Cal destacar que el text aprovat modificava l’avantpro-
jecte15 on no s’esmentava l’Església catòlica.
La Conferència Episcopal ja s’havia manifestat en l’Assemblea Plenària el
1977 –amb anticipació suficient– sobre el que havia de ser la futura Constitució
espanyola. En l’apartat IV, referit a la llibertat religiosa, deia:
«[…] no basta con afirmar la no confesionalidad del Estado para ins-
taurar en nuestra Patria la paz religiosa […]. Si prevalecen en el texto consti-
tucional formulaciones equívocas y de acento negativo que pudieran dar pie a
interpretaciones «laicistas», no se daría respuesta suficiente a la realidad reli-
giosa de los españoles, con el peso indudable del catolicismo y la presencia en
nuestra sociedad de otras Iglesias y confesiones religiosas.
La Iglesia católica
Pensamos que un pleno reconocimiento de las diversas Iglesias […] de-
biera abrir la puerta a un tratamiento sobrio y consecutivo de la significación
de la Iglesia católica en España, en términos de independencia recíproca en re-
lación con el Estado, de respeto de competencias y de posibilidad de establecer
acuerdos sobre materias de interés común que exigen una línea estable de ac-
tuación.» (CEE, 1977, p. 445)16
Carlos Corral (1999),17 jesuïta i catedràtic de dret concordatari i de dret
públic eclesiàstic i relacions de l’Església i l’Estat, parla d’«una aconfesionalidad
positiva con libertad religiosa completa», i, en al·lusió al passat sistema de separa-
ció de l’Església i l’Estat de la Segona República –fantasma permanent en el de-
bat de la Transició–,afegeix:
«Positiva, porque se pasa de la neutralidad radicalmente negativa a la
colaboración; abierta, porque se descarga del sentido hostil y excluyente de
la religión y se abre hacia el valor religioso sin discriminación e incluso hac ia
su promoción.» (Corral, 1999, p. 3)
La llibertat religiosa en l’àmbit de l’ensenyament 225
Revista catalana de dret públic, núm. 33, 2006, p. 209-239
15. BOC de 5 de gener de 1978.
16. Los valores humanos y religiosos ante la Constitución. Declaració de la 27a Assemblea Plenària
de la CEE, de 26 de novembre de 1977.Op.cit. (el subratllat és meu).
17. Corral, C. (1999), Acuerdos España-Santa Sede (1976-1994). Texto y comentario.Madrid. BAC.
07 CARME TOLOSANA 13/11/06 15:30 Página 225
Que aquesta promoció és una limitació de la aconfessionalitat de l’Estat se-
ria discutible per alguns juristes, que la veurien justificada per l’article 10.1 de la
Constitució, en tant que recull com a fonament de la nostra legislació el respec-
te a la persona, de la qual consideren la religió una dimensió fonamental, com
seria el cas del mateix Corral. El que resulta menys discutible és que hi haurà
una promoció privilegiada d’una d’aquestes confessions, la catòlica, quan es fa
esment explícit de la seva Església.
El segon punt que hem d’analitzar és el relatiu al dret a l’educació, que es
recull en l’article 27:
«1. Tothom té dret a l’educació. Es reconeix la llibertat d’ensenyament.
2. L’educació tindrà com a objecte el ple desenvolupament de la per-
sonalitat humana en el respecte als principis democràtics de convivència i
als drets i a les llibertats fonamentals.
3. Els poders públics garanteixen el dret que assisteix els pares per tal
que els fills rebin la formació religiosa i moral que vagi d’acord amb les se-
ves conviccions.
4. L’ensenyament bàsic és obligatori i gratuït.
5. Els poders públics garanteixen el dret de tothom a l’educació, mit-
jançant una programació general de l’ensenyament, amb la participació
col·lectiva de tots els sectors afectats i la creació de centres docents.
6. Es reconeix a les persones físiques i jurídiques la llibertat de creació
de centres docents, dins el respecte als principis constitucionals.
7. Els professors, els pares i, si s’escau, els alumnes intervindran en el
control i en la gestió de tots els centres sostinguts per l’Administració amb
fons públics, en la forma que la llei estableixi.
8. Els poders públics inspeccionaran i homologaran el sistema educa-
tiu per tal de garantir el compliment de les lleis.
9. Els poders públics ajudaran aquells centres docents que reuneixin
els requisits que la llei estableixi.
10. Es reconeix l’autonomia de les universitats,en la forma que la llei
estableixi.»
En el debat constitucional, la inclusió del terme promoció, en el punt 5 –en
aquest cas, referit a la creació de centres–, i el redactat del punt 6, on s’afegí «el
dret a dirigir-los», posteriorment retirat, van ser motius de forts enfrontaments
entre els ponents. Tot i que l’apartat 9 establia que «els poders públics ajudaran
Carme Tolosana i Cidón
226
Revista catalana de dret públic, núm. 33, 2006, p. 209-239
07 CARME TOLOSANA 13/11/06 15:30 Página 226
els centres docents» i això implicava una possibilitat d’interpretació molt àmplia,
per a l’Església oficial no era garantia suficient de finançament. Sembla que la
idea d’incorporar al text constitucional en el títol primer (Dels drets i deures fo-
namentals) els tractats internacionals com a referència obligada per a la seva in-
terpretació fou a proposta del mateix president de la Conferència Episcopal:
«En cuanto a la financiación de la enseñanza privada, no fue posible lle-
gar a un acuerdo hasta casi al final. Fue en una borrascosa sesión en el Sena-
do cuando se adoptó una fórmula que había sido sugerida por el cardenal En-
rique y Tarancón en público y en privado, en conversaciones directas con el
presidente Suárez. Consistía en remitirse a los tratados y acuerdos internacio-
nales ya firmados por España, en los que este aspecto estaba sobradamente ga-
rantizado.» (Gallego-Díaz y de la Cuadra, 1996, p.306)18
De fet, l’al·lusió als tractats internacionals –a la Declaració Universal dels
Drets Humans,de manera fonamental– com a referència legitimadora de les as-
piracions de l’Església en matèria d’ensenyament, l’hem trobada reiteradament
en les declaracions de la Conferència Episcopal, i també la fan seva des del pri-
mer moment les organitzacions d’Església: els posicionaments públics de pares,
comunitats religioses d’ensenyament o la Federación Española de Religiosos de
Enseñanza (FERE).
Així, doncs, l’article 10, amb aquest punt 2 afegit, fou aprovat de la mane-
ra següent:
Article 10
• La dig nitat de la persona,els drets inviolables que li són inherents, el lliu-
re desenvolupament de la personalitat,el respecte a la llei i als drets dels
altres són fonament de l’ordre polític i de la pau social.
• Les normes relatives als drets fonamentals i a les llibertats que la Consti-
tució reconeix s’interpretaran de conformitat amb la Declaració Univer-
sal dels Drets Humans i els tractats internacionals sobre les matèries rati-
ficats per Espanya.
La llibertat religiosa en l’àmbit de l’ensenyament 227
Revista catalana de dret públic, núm. 33, 2006, p. 209-239
18. «La Constitución», a Memoria de la transición,op. cit.
07 CARME TOLOSANA 13/11/06 15:30 Página 227
Podrem veure la importància que va tenir aquesta modificació en les di-
verses sentències emeses pel Tribunal Constitucional davant els recursos d’in-
constitucionalitat que es presentaran un cop aprovada la LODE.
5. Els acords entre l’Estat espanyol i la Santa Seu (1979).
Acords amb altres confessions
Tot i que nosaltres posem com a data de referència el 1979, totes les publica-
cions sobre aquesta qüestió inclouen l’Acord de 1976 en el conjunt dels tractats.
Podem deduir que aquesta consideració es fa per tal com el 1976 s’inicia la revisió
del Concordat, ja que l’Acord de 197619 deroga tres articles del Concordat de 1953
(i l’Acord signat el 1941,encara v igent).L’encapçalament dels acords de 1979 tam-
bé ho confirma, en afirmar: «[...] prosiguiendo la revisión del Concordato vigente
entre las dos partes comenzada con el Acuerdo firmado el 28 de julio de1976 [...]»
Hem de fer referència al caràcter de tractat entre estats i, per tant,sotmès al
dret internacional. La importància d’aquesta condició jurídica ens la recordava
l’arquebisbe de Tarragona i president de la Junta Episcopal d’Assumptes Jurí-
dics, Martínez Sistach, amb motiu de la celebració, l’any 2000, d’un simposi so-
bre els acords esmentats:
«La importancia de estos Acuerdos entre la Santa Sede y el Estado español es
patente por el contenido de las materias que se regulan [...]. Lo es también por la
misma naturaleza jurídica de los tratados internacionales y porque, en virtud del
art. 96 de la Constitución española de 1978, forman parte del ordenamiento inter-
no español, y sus disposiciones sólo podrán ser derogadas, modificadas o suspendi-
das en la forma prevista en los propios tratados o de acuerdo con las normas gene-
rales de Derecho internacional.»20
Nosaltres ens ocuparem de l’acord sobre assumptes culturals en els apar-
tats que tracten sobre educació. Per tal de facilitar-ne l’anàlisi,hem elaborat un
quadre comparatiu amb el Concordat de 1953.
Carme Tolosana i Cidón
228
Revista catalana de dret públic, núm. 33, 2006, p. 209-239
19. Recordem que aquest Acord fa referència a la renúncia de l’Estat al privilegi de nomenament
de bisbes i a la de la Santa Seu pel que fa al fur dels capellans.
20. Acuerdos entre la Santa Sede y el Estado español (2000). Madrid.EDICE-Conferencia Episcopal
Española.
07 CARME TOLOSANA 13/11/06 15:30 Página 228
La llibertat religiosa en l’àmbit de l’ensenyament 229
Revista catalana de dret públic, núm. 33, 2006, p. 209-239
SANTA SEDE Y ESPAÑA,
DE 27 DE AGOSTO DE 1953
Artículo XXVI
En todos los centros docentes de cualquier
orden y grado, sean estatales o no estatales,
la enseñanza se ajustará a los principios del
Dogma y de la Moral de la Iglesia Católica.
Artículo XXVII
1. El Estado Español garantiza la enseñan-
za de la Religión Católica como materia or-
dinaria y obligatoria en todos los centros
docentes, sean estatales o no estatales, de
cualquier orden o grado.
Serán dispensados de tales enseñanzas los
hijos de no católicos cuando lo soliciten
sus padres o quienes hagan sus veces.
2. En las escuelas primarias del Estado, la
enseñanza de la Religión […] se dará tam-
bién, en forma periódica, por el Párroco o
su delegado por medio de lecciones cate-
quísticas.
ACUERDO ENTRE LA SANTA SEDE
Y EL ESTADO ESPAÑOL,
DE 3 DE ENERO DE 1979,
SOBRE ENSEÑANZA Y ASUNTOS
CULTURALES
Artículo I, apartado segundo
En todo caso, la educación que se imparta
en los Centros docentes públicos será res-
petuosa con los valores de la ética cristiana.
Artículo II
Los planes educativos en los niveles de
Educación Preescolar,de Educación Gene-
ral Básica (EGB) y de Bachillerato Unifica-
do Polivalente (BUP) y Grados de Forma-
ción Profesional correspondiente a los
alumnos de las mismas edades incluirán la
enseñanza de la religión católica en todos
los Centros de educación, en condiciones
equiparables a las demás disciplinas funda-
mentales.
Por respeto a la libertad de conciencia, di-
cha enseñanza no tendrá carácter obligato-
rio para los alumnos. Se garantiza, sin em-
bargo, el derecho a recibirla.
[…]
En los niveles de enseñanza mencionados,
las autoridades académicas correspondien-
tes permitirán que la jerarquía eclesiástica
establezca, en las condiciones concretas que
con ella se convenga,otras actividades com-
plementarias de formación y asistencia reli-
giosa.
Similituds entre el Concordat de 1953 i els acords de 1979
07 CARME TOLOSANA 13/11/06 15:30 Página 229
Carme Tolosana i Cidón
230
Revista catalana de dret públic, núm. 33, 2006, p. 209-239
2. En las escuelas primarias del Estado, la
enseñanza de la Religión será dada por los
propios maestros […].
3. En los centros estatales de Enseñanza Me-
dia, la enseñanza de la Religión será dada
por los profesores sacerdotes o religiosos y,
subsidiariamente, por profesores seglares
nombrados por la autoridad civil compe-
tente a propuesta del Ordinario diocesano.
6. […] Serán removidos cuando lo requie-
ra el Ordinario diocesano por alguno de
los motivos a los que se refiere el canon
1381 párrafo 3º del Código de Derecho
Canónico.
2. En las escuelas primarias del Estado, la
enseñanza de la Religión será dada por los
propios maestros, salvo en caso de reparo
por parte del Ordinario contra algunos de
ellos por los motivos a los que se refiere el
canon 1381 párrafo 3º del Código de Dere-
cho Canónico.
6. Los profesores de religión […] gozarán
de los mismos derechos que los otros pro-
fesores y formarán parte del Claustro del
Centro del que se trate.
Artículo XXVIII
Las Universidades del Estado, de acuerdo
con la competente Autoridad eclesiástica,
podrán organizar Cursos sistemáticos, es-
pecialmente de Filosofía Escolástica,Sag ra-
da Teología y Derecho Canónico, con pro-
gramas y libros de texto aprobados por la
misma Autoridad eclesiástica.
Artículo III
En los niveles educativos a los que se refie-
re el artículo anterior, la enseñanza religio-
sa será impartida por las personas que,
para cada año escolar, sean designadas por
la autoridad académica entre aquellas que
el Ordinario diocesano proponga para
ejercer esta enseñanza. Con antelación su-
ficiente, el Ordinario diocesano comunica-
rá los nombres de los Profesores y personas
que sean considerados competentes para
dicha enseñanza.
En los centros públicos Educación Prees-
colar, de EGB y de Formación Profesional
de primer grado, la designación, en la for-
ma señalada, recaerá con preferencia en los
profesores de EGB que así lo soliciten.
Nadie estará obligado a impartir enseñan-
za religiosa.
Los profesores de religión formarán parte,
a todos los efectos,del Claustro de Profeso-
res de los respectivos Centros.
Artículo V
El Estado garantiza que la Iglesia Católica
pueda organizar cursos voluntarios de en-
señanza y otras actividades religiosas en los
Centros universitarios públicos, utilizando
los locales y medios de los mismos. La je-
rarquía eclesiástica se pondrá de acuerdo
con las autoridades de los Centros para el
adecuado ejercicio de estas actividades en
todos sus aspectos.
Similituds entre el Concordat de 1953 i els acords de 1979
(Continuació)
07 CARME TOLOSANA 13/11/06 15:30 Página 230
La llibertat religiosa en l’àmbit de l’ensenyament 231
Revista catalana de dret públic, núm. 33, 2006, p. 209-239
Artículo XXVII
8. Los programas de Religión para las es-
cuelas, tanto estatales como no estatales,
serán fijados de acuerdo con la competente
Autoridad eclesiástica.
Para la enseñanza de la Religión, no po-
drán ser adoptados más libros de texto que
los aprobados por la Autoridad eclesiástica.
Artículo XXXI
La Iglesia podrá libremente ejercer el dere-
cho que le compete, según el canon 1357
de Código de Derecho Canónico, de orga-
nizar y dirigir escuelas públicas de cual-
quier orden y grado,incluso para seg lares.
Artículo XXVIII
Las Universidades del Estado, de acuerdo
con la competente Autoridad eclesiástica,
podrán organizar Cursos sistemáticos, es-
pecialmente de Filosofía Escolástica,Sag ra-
da Teología y Derecho Canónico, con pro-
gramas y libros de texto aprobados por la
misma Autoridad eclesiástica.
Artículo VI
A la jerarquía eclesiástica corresponde se-
ñalar los contenidos de la enseñanza y la
formación religiosa católica, así como pro-
poner los libros de texto y material didácti-
co relativo a dicha enseñanza y formación.
Artículo VII
La situación económica de los Profesores
de religión católica, en los distintos niveles
educativos que no pertenezcan a los cuer-
pos docentes del Estado, se concertará en-
tre la Administración Central y la Confe-
rencia Episcopal Española, con objeto de
que sea de aplicación a partir de la entrada
en vigor del presente Acuerdo.
Artículo IX
Los centros docentes de nivel no universita-
rio,cualquiera que sea su grado y especiali-
dad, establecidos o que se establezcan por la
Iglesia, se acomodarán a la legislación que se
promulgue con carácter general en cuanto
al modo de ejercer sus actividades.
Artículo XIII
Las Universidades del Estado, previo
acuerdo con la competente autoridad de la
Iglesia, podrán establecer Centros de estu-
dios superiores de teología católica.
Artículo XIII
Los Centros de enseñanza de cualquier
grado y especialidad y sus alumnos ten-
drán derecho a recibir subvenciones,becas,
beneficios fiscales y otras ayudas que el Es-
tado otorgue a Centros no estatales y a es-
tudiantes de tales Centros, de acuerdo con
el régimen de igualdad de oportunidades.
Similituds entre el Concordat de 1953 i els acords de 1979
(Continuació)
07 CARME TOLOSANA 13/11/06 15:30 Página 231
A més dels canvis de matís que podem constatar –passar d’«ajustar-se al
Dogma i la Moral de l’Església catòlica» en tots els centres a «ser respectuosos
amb els valors de l’ètica cristiana» en els centres docents públics, o passar d’as-
signatura «obligatòria» a «fonamental», etc.–, hi ha dues novetats: una, en l’ar-
ticle VII, que parla del pagament dels professors de religió,i l’altr a és l’especifi-
cació, en l’article XIII, del dret a rebre ajudes econòmiques.Ambdós aspectes
confirmen la importància cabdal del tema econòmic com a garantia de per-
manència dels centres de l’Església, i també el desig d’aquesta d’ampliar les se-
ves bases socials21 a través dels centres d’ensenyament,dificultada la seva via t ra-
dicional d’influència per la creixent secularització de la societat espanyola.
En la Sessió Plenària22 que es va celebrar en el Congrés dels Diputats el dia
13 de setembre de 1979, on figurava en l’ordre del dia, sota l’epígraf de «Conve-
nios internacionales», es va debatre i aprovar la ratificació dels acords amb la
Santa Seu.
Aquests seran els temes clau que determinaran el desplegament legislatiu
posterior i seran objecte de controvèrsia fins avui mateix:
• La incoherència que comportava la signatura i ratificació posterior abans
d’haver-se aprovat una llei de llibertat de consciència o religiosa.
Carme Tolosana i Cidón
232
Revista catalana de dret públic, núm. 33, 2006, p. 209-239
Artículo XXIX
El Estado cuidará de que en las institucio-
nes y servicios de formación de la opinión
pública, en particular en los programas de
radiodifusión y televisión, se dé el conve-
niente puesto a la exposición y defensa de
la verdad religiosa por medio de sacerdotes
y religiosos designados de acuerdo con el
respectivo Ordinario.
Artículo XVI
Salvaguardando los principios de libertad
religiosa y de expresión, el Estado velará
para que sean respetados en sus medios de
comunicación social los sentimientos de
los católicos y establecerá los correspon-
dientes acuerdos sobre estas materias con
la Conferencia Episcopal Española.
Similituds entre el Concordat de 1953 i els acords de 1979
(Continuació)
21. Recordem que després del Concili i,de manera especial, a partir de la Llei de 1970, es parla, en
diferents sectors de l’Església, d’elitisme no volgut com a argumentació per a la demanda de sub-
vencions.
22. Diario de Sesiones del Congreso de los Diputados. Año 1979. Sesión Plenaria núm. 29, de 13 de
septiembre.
07 CARME TOLOSANA 13/11/06 15:30 Página 232
• El caràcter internacional dels acords i, per tant, la pràctica inamovibilitat,
si més no a partir de la iniciativa de les cambres legislatives.
• Les conseqüències respecte a l’adscripció del professorat i també dels seus
drets laborals.
• El caràcter fonamental de l’assignatura de Religió, amb les conseqüències
que això comporta: la seva inclusió en el currículum, l’alternativa obli-
gatòria per als que no la trien i la condició d’avaluable.
• La limitació de la llibertat religiosa en els centres confessionals catòlics.
• La manca d’equitat respecte a les altres confessions religioses i a qualsevol
altra creença o ideologia.
Amb la signatura dels acords, les regles de joc quedaven establertes.Això ex-
plica que la Llei orgànica 7/1980, de 5 de juliol, de llibertat religiosa, no aporti
res de nou: reprodueix gairebé literalment els principis constitucionals, esmen-
ta de bell nou l’Església catòlica i, en l’article 7, diu que l’Estat «establirà acords
o convenis de cooperació amb les esglésies, confessions i comunitats religioses
inscrites en el Registre que pel seu àmbit i nombre de creients hagin bastit no-
tori arrelament a Espanya».
L’any 1992 es van establir sengles acords de cooperació de l’Estat espanyol
amb la Federació d’Entitats Religioses Evangèliques d’Espanya, la Federació de
Comunitats Israelites d’Espanya i la Comissió Islàmica d’Espanya.
Aquests acords recullen el dret a rebre ensenyament religiós, impartit per
professorat que serà designat per les esglésies o comunitats religioses correspo-
nents, així com el contingut i els llibres de text relatius a aquests ensenyaments,
en els centres docents públics o concertats, sempre que, en aquests últims
«no entri en conflicte amb el caràcter propi del centre». Aquest caràcter propi,
l’ideari, reconegut com a dret dels centres concertats a la LODE i blindat per
sentència del Tribunal Constitucional,suposa que en els centres concertats con-
fessionals catòlics (el conjunt dels centres privats acull un 39% del total de l’a-
lumnat a Catalunya) no seran admesos o no podran rebre altra formació reli-
giosa els alumnes no catòlics. Recordem que aquests centres estan finançats amb
fons públics.
La llibertat religiosa en l’àmbit de l’ensenyament 233
Revista catalana de dret públic, núm. 33, 2006, p. 209-239
07 CARME TOLOSANA 13/11/06 15:30 Página 233
6. Llibertat de consciència i llibertat d’ensenyament
en les lleis educatives
La Llei orgànica 8/1985, de 3 de juliol, reguladora del dret a l’educació (LODE),
desplega l’article 27 de la Constitució fonamentalment en dos aspectes: el de la
participació de la comunitat educativa i la gestió dels centres docents, amb
la creació del consells escolars, i, fent servir una terminologia clàssica, el de la
llibertat d’ensenyament, és a dir, l’ordenació del sector privat: creació i finança-
ment públic dels centres concertats i el seu dret a definir el caràcter propi o
ideari, no necessàriament confessional, però que fou negociat amb les organitza-
cions catòliques i amb la Conferència Episcopal.
El Tribunal Constitucional declarava inconstitucionals l’article 22.2 i la dis-
posició transitòria quarta:
Art. 22.2: «Los titulares que opten por definir el carácter propio de los
centros someterán dicha definición al sistema de autorización reglada que se
establece en esta Ley.»
Disposició transitòria quarta: «Los Centros docentes actualmente auto-
rizados que deseen definir su carácter propio, en el marco de los principios
constitucionales, deberán comunicar dicha definición, dentro del plazo de tres
meses a partir de la publicación de la presente Ley, tanto a la comunidad es-
colar del centro como a la Administración educativa competente.»
La Sentència del Tribunal Constitucional de 13 de febrer de 1986 (Ple) deia:
«b)El motivo segundo se refiere al artículo 22, números 1 y 2, y disposi-
ción transitoria cuarta de la LODE, de los que se postula su inconstitucionali-
dad por infringir lo que dispone el artículo 27, números 1 y 6, de la CE; en re-
lación con el artículo 53, número 1, del propio texto legal, interpretados de
conformidad con los Tratados y textos internacionales sobre Derechos huma-
nos ratificados por España […]»
«[…] la exigencia de dicha autorización vulnera el derecho a la libertad
de enseñanza y a la libertad de creación de Centros docentes (art. 27, núme-
ros 1 y 6 , de la CE), en cuanto que de dichos preceptos nace el derecho del ti-
tular a establecer el carácter propio, sin que pueda admitirse la injerencia de
Carme Tolosana i Cidón
234
Revista catalana de dret públic, núm. 33, 2006, p. 209-239
07 CARME TOLOSANA 13/11/06 15:30 Página 234
una autorización administrativa, que en realidad encubriría el ejercicio de
una función jurisdiccional que no le corresponde y que sería incompatible con
las libertades fundamentales.»
Aquest caràcter propi condiciona la llibertat de càtedra dels professors i la
llibertat de consciència dels alumnes. En definitiva, passem de la llibertat teòri-
ca de les famílies de triar el centre educatiu per als seus fills a la llibertat real dels
centres concertats de triar els seus alumnes.
Amb el parèntesi de la Llei 10/2002, de 23 de desembre, de qualitat de l’e-
ducació (LOCE) –que no ha estat aplicada i que accentuava els aspectes de més
dubtosa constitucionalitat dels acords amb l’Església catòlica pel que fa a l’en-
senyament de la religió en els centres públics–, les lleis educatives de la de-
mocràcia es remeten als acords signats amb la Santa Seu i fan esment o no de les
altres confessions religioses, depenent del moment en què són promulgades.
Com veiem en la Llei orgànica 1/1990, de 3 d’octubre,d’ordenació general
del sistema educatiu (LOGSE):
«Disposició addicional segona:
L’ensenyament de la religió s’ajustarà al que s’ha establert a l’Acord so-
bre Ensenyament i Assumptes Culturals subscrit entre la Santa Seu i l’Estat
espanyol i, si s’escau, al que es disposi en aquells altres que es poguessin
subscriure amb altres confessions religioses. Amb aquesta finalitat, i de
conformitat amb el que disposin aquests acords, s’inclourà la Religió com
a àrea o matèria als nivells educatius que correspongui, que serà d’oferta
obligatòria per als centres i de caràcter voluntari per als alumnes.»
I setze anys després, en la Llei orgànica 2/2006,de 3 de maig, d’educació, es
repeteix la mateixa formulació, esmentant, ara sí, les confessions no catòliques
signants de sengles acords amb l’Estat espanyol:
«Disposició addicional segona:
1. L’ensenyament de la religió catòlica s’ajustarà al que s’ha establert a
l’Acord sobre Ensenyament i Assumptes Culturals subscrit entre la Santa
Seu i l’Estat espanyol. Amb aquesta finalitat, i de conformitat amb el que
disposi l’acord esmentat, s’inclourà la Religió catòlica com a àrea o matèria
als nivells educatius que correspongui, que serà d’oferta obligatòria per als
centres i de caràcter voluntari per als alumnes.
La llibertat religiosa en l’àmbit de l’ensenyament 235
Revista catalana de dret públic, núm. 33, 2006, p. 209-239
07 CARME TOLOSANA 13/11/06 15:30 Página 235
2. L’ensenyament d’altres religions s’ajustarà a allò establert als acords
de cooperació de l’Estat espanyol amb la Federació d’Entitats Religioses
Evangèliques d’Espanya, la Federació de Comunitats Israelites d’Espanya i
la Comissió Islàmica d’Espanya i, si s’escau, als que en el futur es puguin
subscriure amb altres confessions religioses.»
En el nou Estatut d’autonomia de Catalunya apareix també el compromís
de l’Administració, fins i tot més explícit,pe l que fa a la formació religiosa en els
centres públics. Tanmateix, apareix per primera vegada la paraula laic en un text
legal referit a l’ensenyament.
«Article 21:
2. Les mares i els pares tenen garantit, d’acord amb els principis esta-
blerts per l’article 37.4, el dret que els assisteix per tal que llurs fills i filles
rebin la formació religiosa i moral que vagi d’acord amb llurs conviccions
a les escoles de titularitat pública, en les quals l’ensenyament és laic.»
7. Conclusions
La aconfessionalitat de l’Estat no té translació al sistema educatiu, ja que l’Es-
glésia catòlica té atribucions impròpies d’un sistema educatiu laic o aconfessio-
nal, materialitzades en l’existència de l’ideari de centre establert pel titular, d’o-
bligada acceptació per part del professorat i de les famílies –la qual cosa limita la
seva llibertat–, i en l’oferta obligatòria de formació religiosa en els centres pú-
blics, sense oblidar els compromisos econòmics fruit dels acords que, lluny de
reduir-se, es mantenen i fins i tot s’incrementen.
La laïcitat –condició necessària, encara que no suficient, per al gaudi de la
llibertat de consciència i, per tant, de la llibertat religiosa– és absent del sistema
educatiu espanyol de la democràcia per la presència d’unes escoles privades, fi-
nançades amb diner públic, de caràcter confessional excloent,i accentuada fins
ara per la mancança d’una formació cívica, en contrast amb la permanència de
la formació religiosa en els centres públics, fins ara catòlica, però amb la inclu-
sió progressiva d’altres confessions, cosa que converteix la laïcitat, que hauria de
ser una expressió de pluralitat ideològica que ensenyés a conviure comunitària-
ment, en una multiconfessionalitat segregadora que porta a la tribalització.
Carme Tolosana i Cidón
236
Revista catalana de dret públic, núm. 33, 2006, p. 209-239
07 CARME TOLOSANA 13/11/06 15:30 Página 236
La llibertat religiosa en l’àmbit de l’ensenyament 237
Revista catalana de dret públic, núm. 33, 2006, p. 209-239
RESUM
Revista catalana de dret públic, 33, ISSN 1885-5709,2006
Font de la classificació: Classificació Decimal Universal (CDU)
Font dels descriptors: paraules clau facilitades pels autors
342.724:37
Carme Tolosana i Cidón,professora titular d’escola universitària del Departament de Peda-
gogia Aplicada de la Universitat Autònoma de Barcelona
ca La llibertat religiosa en l’àmbit de l’ensenyament
p. 209-239
L’aparició dels sistemes d’instrucció pública
va lligada al naixement de l’Estat modern.
Cal confiar en l’educació com a l’instrument
fonamental per a la formació de la nova ciu-
tadania. L’educació és defensada pels il·lus-
trats i pels liberals, i també pel proletariat
revolucionari com a mitjà de desenvolupa-
ment de la consciència de classe dels sectors
socials més oprimits. Uns i altres coincidei-
xen a reconèixer el potencial emancipador de
l’educació. Però també els sectors més con-
servadors de la societat poden considerar l’e-
ducació com a mecanisme de perpetuació de
la seva influència a partir del control de les
consciències; aquest ha estat el posiciona-
ment de l’Església catòlica en la societat es-
panyola, fins i tot en el moment present,des
de les seves veus oficials.
L’escola no dogmàtica, científica,plural que
no neutra, laica en definitiva, és inseparable
d’un estat amb les mateixes característiques,
és a dir, un estat democràtic i laic.O dit d’u-
na manera més tradicional: la laïcitat de l’es-
cola pública està vinculada a la separació de
poders, entre l’església o les esglésies i l’Estat.
És aquesta la situació del sistema educatiu
espanyol en democràcia?
Per tal d’analitzar aquesta situació, es fa un
recorregut necessàriament breu per la legis-
lació educativa des de la constitució de Cadis
fins a la Transició política.Tot seguit veiem el
posicionament de l’Església catòlica respecte
als temes educatius i les seves relacions amb
l’Estat espanyol, en el mateix període.
Finalment analitzem la laïcitat i les lliber-
tats de consciència, religiosa i d’elecció de
centre en el sistema educatiu vigent a partir
de les lleis d’ensenyament i dels acords en-
tre l’Estat espanyol i les diferents confes-
sions religioses amb especial atenció a l’Es-
glésia catòlica.
Paraules clau: laïcitat; llibertat de consciència; sistema educatiu; relacions Església-
Estat.
07 CARME TOLOSANA 13/11/06 15:30 Página 237
Carme Tolosana i Cidón
238
Revista catalana de dret públic, núm. 33, 2006, p. 209-239
RESUMEN
Revista catalana de dret públic, 33, ISSN 1885-5709,2006
Fuente de la clasificación: Classificación Decimal Universal (CDU)
Fuente de los descriptores: palabras clave facilitadas por los autores
342.724:37
Carme Tolosana i Cidón,profesora titular de escuela universitaria del Departamento de Pe-
dagogía Aplicada de la Universidad Autónoma de Barcelona
ca La llibertat religiosa en l’àmbit de l’ensenyament
es La libertad religiosa en el ámbito de la enseñanza
p. 209-239
La aparición de los sistemas de instrucción
pública está ligada al nacimiento del Estado
moderno. Se tiene confianza en la educación
como instrumento fundamental para la for-
mación de la nueva ciudadanía. La educa-
ción es defendida por ilustrados y liberales, y
también por el proletariado revolucionario
como medio de desarrollo de la conciencia
de clase de los sectores sociales más oprimi-
dos. Unos y otros coinciden en reconocer su
potencial emancipador. Pero también los
sectores más conservadores de la sociedad
pueden considerar la educación como meca-
nismo de perpetuación de su influencia a
partir del control de las conciencias; éste ha
sido el posicionamiento de la Iglesia católica
en la sociedad española, incluso en la actua-
lidad, desde sus voces oficiales.
La escuela no dogmática, científica, plural
que no neutra, laica en definitiva, es insepa-
rable de un estado con las mismas caracte-
rísticas, a saber,un estado democrático y lai-
co.O dicho de una forma más tr adicional:la
laicidad de la escuela pública está vinculada
a la separación de poderes, entre la Iglesia o
las iglesias y el Estado. ¿Es ésta la situación
del sistema educativo español en democra-
cia?
Para analizar esta situación, se procede a un
necesariamente breve recorrido por la legis-
lación educativa desde la Constitución de
Cádiz hasta la Transición política. A conti-
nuación observamos el posicionamiento de
la Iglesia católica respecto a los temas educa-
tivos y sus relaciones con el Estado español,
en el mismo período.
Finalmente analizamos la laicidad y las liber-
tades de conciencia, religiosa y de elección de
centro en el sistema educativo vigente a par-
tir de las leyes de enseñanza y de los acuerdos
entre el Estado español y las diferentes confe-
siones religiosas con especial atención a la
Iglesia católica.
Palabras clave: laicidad, libertad de conciencia, sistema educativo, relaciones Iglesia-
Estado.
07 CARME TOLOSANA 13/11/06 15:30 Página 238
La llibertat religiosa en l’àmbit de l’ensenyament 239
Revista catalana de dret públic, núm. 33, 2006, p. 209-239
ABSTRACT
Revista catalana de dret públic, 33, ISSN 1885-5709,2006
Classification source: Universal Decimal Classification (UDC)
Key words source:Key words are given by the authors
____________
342.724:37
Carme Tolosana i Cidón,tenured professor for University Education at the Department of
Applied Pedagogy of the Autonomous University of Barcelona
ca La llibertat religiosa en l’àmbit de l’ensenyament
en Religious freedom in the area of education
p. 209-239
The appearance of systems of public educa-
tion is linked to the birth of the modern sta-
te. It was necessary to trust in education as
the fundamental instrument for training a
new class of citizenry. Education was defen-
ded by progressives and liberals,or by the re-
volutionary proletariat. as a means of deve-
loping class consciousness among the most
oppressed social classes.All shared a recogni-
tion of the emancipatory power of educa-
tion. It was also possible, however, for the
most conservative sectors of society to consi-
der education as a mechanism for perpetua-
ting their influence through the control of
people´s consciences, and that has been the
position of the Catholic Church in Spanish
society, a position it maintains through its
official spokespersons even today.
A school system that is non-dogmatic, scien-
tific, and pluralistic although not neutral, in
short, a secular school system, is inseparable
from a state haviing the same characteristics,
i.e., a democratic, secular state. Or to put it
more traditionally: the secular nature of the
public schools is linked to the separation
between the hurch or the churches and the
State. Is this the situation of the Spanish edu-
cational system under democracy?
To analyze this situation,the article provides
an overview, by necessity a brief one, of edu-
cational legislation in Spain from the Consti-
tution of Cadiz through the political transi-
tion in the 1970s. It then tracks the position
of the Catholic Church on education and
church-state relations over the same period.
Finally, the paper analyzes secularism and
freedom of conscience, freedom of religion,
and the freedom to chose the school of one´s
choice in today´s educational system from
the perspective of legislation on education
and the agreements beween the government
of Spain and various religions, with special
emphasis on the Catholic Church.
Palabras Key words: secularism, freedom of conscience, educational system, church-
state relations
07 CARME TOLOSANA 13/11/06 15:30 Página 239
07 CARME TOLOSANA 13/11/06 15:30 Página 240
