La llengua catalana i un nou Estatut d'autonomia per a Catalunya

La major part de les propostes de reforma estatutària preveuen la conveniència de modificar el règim de distribució competencial en matèria lingüística. L’objectiu és assegurar i, en ocasions, ampliar el sostre competencial de la Generalitat en aquest àmbit material. Així, l’Acord psc-ercicv⁵⁴ formula la incorporació d’una nova competència de la Generalitat per regular l’ús del català a Catalunya, que per part de ciu i erc es planteja clarament com a competència exclusiva.⁵⁵ Crida l’atenció, l’absència de la llengua entre l’àmplia llista de competències que reorganitza icv.

El règim de distribució competencial entre Estat i comunitats autònomes en matèria idiomàtica ha estat un tema controvertit. Sens perjudici dels debats interpretatius, resulta inqüestionable que certes comunitats autònomes, com Catalunya, tenen assumides competències, legislatives i executives, en matèria lingüística. Aquesta assumpció competencial autonòmica s’ha traduït, entre d’altres iniciatives, en la promulgació de lleis autonòmiques de normalització lingüística amb l’objectiu d’influir jurídicament en la realitat sociolingüística de cada territori.

La matèria lingüística no ha estat objecte d’un repartiment exprés entre Estat i comunitats autònomes en el sistema de distribució competencial de doble llista previst a la Constitució. Ni l’article 149 ce, que enumera les competències de l’Estat, ni el 148 ce, que enumera la llista de competències que poden ser assumides per les comunitats autònomes, contenen una menció genèrica a la matèria lingüística.⁵⁶

Aquesta falta de repartiment exprés de la matèria lingüística en la llista constitucional ha motivat que, des de certs sectors, s’afirmi que la llengua no està configurada en el nostre sistema jurídic com una matèria en sentit estricte, és a dir, en el sentit dels articles 148 i 149 ce, entesa com a objecte de la competència.⁵⁷

Page 166

El fet que els articles 148 i 149 no continguin cap menció a la matèria lingüística no permet concloure que es tracti d’una matèria que no pugui ser objecte d’un títol competencial substantiu, tesi sostinguda en una primera jurisprudència del Tribunal Constitucional.⁵⁸ Ans al contrari, d’altres matèries tampoc no han estat considerades expressament a les llistes competencials i, això no obstant, aquesta falta de previsió expressa no ha emparat que es negui l’existència d’un àmbit competencial substantiu en la matèria en qüestió. En aquests supòsits s’aplica la clàusula residual de l’article 149.3 de la Constitució. Aquesta clàusula disposa que les matèries no atribuïdes expressament a l’Estat per la Constitució poden correspondre a les comunitats autònomes, en virtut del que disposin els respectius estatuts d’autonomia.⁵⁹ D’aquesta manera, l’estudi del règim de distribució competencial en matèria lingüística exigirà recórrer a les previsions estatutàries, integrants del bloc de constitucionalitat, d’acord amb l’art. 147 ce.

En el nostre cas, l’eac conté una norma atributiva de competències a favor de la Generalitat en el seu article 3.3. Aquest precepte té en compte un mandat a la Generalitat, habilitant-la per ordenar determinats aspectes vinculats al règim lingüístic, que constituirà la seva política lingüística, la qual anirà orientada a l’objectiu prescrit a l’article 3.3 eac, això és, aconseguir una igualtat plena de drets i deures dels ciutadans. En qualsevol cas, la competència sobre la matèria lingüística és una competència genèrica, altrament dita transversal o horitzontal, que concorrerà necessàriament amb altres títols competencials específics o substantius. En aquest sentit, el Tribunal Constitucional ha recordat que la competència lingüística pot operar, en certs casos, en forma horitzontal o transversal sobre competències materials, perquè la llengua utilitzada en la majoria dels supòsits no afecta el contingut de la matèria.⁶⁰ Aquesta concurrència amb d’altres títols com-Page 167petencials no ha d’eliminar la competència lingüística, fins i tot en el cas que concorri amb una competència exclusiva de l’Estat (stc 82/1986 i 74/1989), tot i que l’aplicació d’aquesta doctrina no sempre ha estat tant rotunda com l’argumentació sostinguda (stc 123/1988).

Per això, la inclusió de la competència lingüística, de forma clara i inequívoca, en el bloc de la constitucionalitat, facilitaria el caràcter exclusiu i transversal de la competència autonòmica sobre la matèria lingüística, això és, l’atribució a la Generalitat de la potestat per determinar el règim juridicolingüístic a Catalunya, amb exclusió d’altres intervencions que limitessin el caràcter de llengua pròpia i oficial de la llengua catalana al territori de Catalunya.

Totes les propostes de reforma de l’Estatut presentades per ciu, psc-cpc, erc i icv tenen en compte aquesta projecció del plurilingüisme a escala estatal (i, per tant, a escala comunitària europea). L’objectiu és garantir el compromís de l’Estat espanyol de promoure, fomentar i protegir la riquesa plurilingüe de l’Estat més enllà de les fronteres administratives de les comunitats autònomes on les llengües diferents de la castellana tenen estatut d’oficialitat.

Tal com s’ha estudiat al capítol precedent, en certs casos aquesta voluntat política de garantir el reconeixement de la plurinacionalitat i el plurilingüisme de l’Estat ja es formula al preàmbul de les propostes de reforma de l’Estatut. Un exemple l’ofereix la proposta socialista. En el preàmbul de les Bases es proclama la voluntat d’aprofundir en el caràcter plurinacional, pluricultural i plurilingüístic de l’Estat espanyol. La propos- ta de ciu aprofundeix en aquest discurs, quan aposta per establir el compromís de l’Estat «per tal que el català pugui ser utilitzat en les relacions amb els òrgans i les institucions constitucionals (les Corts Generals,⁶¹ el Tribunal Constitucional, el Govern i el Defensor del Poble, entre d’altres)». Amb aquesta proposta, la coalició assumeix un discurs crític que haPage 168planat en el debat polític i acadèmic. Per un sector de la doctrina, malgrat que el plurilingüisme constitueix un principi constitucional que hauria de projectar-se a totes les institucions representatives de l’Estat, encara actualment té un migrat reconeixement.⁶² L’Estatut d’erc i les Bases d’icv varien l’enfocament d’aquesta proposta, ja que cerquen garantir que la llengua catalana gaudeixi d’un estatut jurídic d’oficialitat en les institucions que superin l’àmbit de Catalunya (art. 3.6 erc) o que l’oficialitat es prediqui de forma igualitària a la resta de llengües a tot el territori de l’Estat (base primera del capítol tercer del document d’icv).

Malgrat les divergències dels postulats de les diferents opcions, totes presenten el comú denominador de reivindicar el reconeixement d’un ús oficial de la llengua catalana que es projecti més enllà del territori autonòmic, sigui les institucions de l’Estat, les de la Unió Europea o els organismes intenacionals (en particular la unesco). D’aquesta manera, es podrien projectar els drets lingüístics dels ciutadans catalans fora de la Catalunya estricta, cosa que faria més visible la diversitat lingüística en tots aquests àmbits i, consegüentment, seria un factor de reconeixement i d’integració.

Pel que fa referència als drets lingüístics, no tots els proposats són nous. Per contra, la major part del feix de drets apuntats per diversos partits són prerrogatives lingüístiques que ja han estat regulades pel legislador i avalades per la jurisprudència constitucional des de fa temps. Per tant, fonamentalment es defensa l’assumpció estatutària d’uns drets lingüístics, que ja han estat reconeguts legislativament. És més, part d’aquests drets han estat garantits en tractats i convenis internacionals ratificats per l’Estat espanyol. En conseqüència, la seva ordenació estatutària no innova pas l’estatut juridicolingüístic dels ciutadans de Catalunya, sinó que n’eleva el rang fent-los més estables en incorporar-los al bloc de la constitucionalitat (art. 28.1 lotc). Aquest és el cas del dret a l’ús de la llengua oficial i el dret d’opció lingüística; el dret a posseir un nom; el dret a no ser discriminat per raó de llengua; el dret a no patir indefensió per raons idiomàtiques; o, per tots, el dret a rebre tutela jurídica dels drets lingüístics.⁶³

A més, alguns partits polítics proposen garantir un catàleg de dretsPage 169lingüístics tot afegint certes prerrogatives fins ara no recepcionades en la legislació vigent. Val a dir que, en certs casos, els drets ja han estat garan- tits parcialment per la lpl. Així, s’inclou el dret dels ciutadans a ser atesos per qualsevol administració en la llengua oficial emprada en adreçar-s’hi,64 el dret d’emprar la llengua catalana a les institucions estatals,⁶⁵ el dret de rebre els documents oficials en la llengua catalana o el dret de rebre en català les dades obligatòries de l’etiquetatge.⁶⁶ La incorporació d’aquests drets aPage 170l’Estatut amb un conjunt de garanties hauria de determinar un canvi en la jurisprudència ordinària i constitucional, a banda de la seva defensa per aquests tribunals.

D’alguna manera, aquestes propostes són projeccions d’un principi que inspira totes les iniciatives polítiques estudiades: el respecte i foment del plurilingüisme en l’àmbit estatal i la protecció de la igualtat dels drets lingüístics de tots els ciutadans pel que fa a l’ús de les llengües que gaudeixen d’estatut d’oficialitat.

Per concloure, diverses iniciatives (explícitament ciu) proposen que l’Estatut d’autonomia tingui en compte certs deures lingüístics, com el deure que els funcionaris públics, especialment jutges i magistrats i altre personal al servei de l’Administració de justícia radicada a Catalunya, coneguin la llengua catalana o el mandat als poders públics d’incorporar la promoció del català als mitjans de comunicació, públics i privats dependents de l’Estat o subjectes a la seva concessió.

Mereix ser destacada, també, la proposta del psc-cpc, erc i ciu que l’Estatut tingui en compte un deure de coneixement del català paral.lel al que recull l’article 3.1 de la norma suprema respecte del castellà. Aquest deure és concebut com una pressumpció iuris tantum, això és, desvirtuable, que decau en cas de desconeixement o coneixement insuficient de l’idioma, en els termes que avalaria la jurisprudència constitucional respecte de la llengua castellana.⁶⁷ De fet, no és altra cosa que dur a terme un paral.lelisme amb el que recull el text constitucional en relació amb la llengua castellana, però referent a la llengua catalana.

En definitiva, la recepció de drets i deures lingüístics dota de contingutPage 171els conceptes d’oficialitat i de propietat que es recullen a l’art. 3 de l’eac. No fóra sobrer incloure la significació jurídica d’aquests conceptes a continuació de la seva menció explícita en els apartats primer i segon del precepte esmentat, cosa que fixaria una de les interpretacions que se n’ha fet.

Per concloure, cal fer notar la reivindicació unànime que sigui l’Estatut el que garanteixi l’oficialitat de la llengua aranesa. Es tracta d’una propos- ta que subscriuen ciu, psc-cpc, icv i erc, en els termes que s’han estudiat anteriorment.

L’article 3.4 eac no garanteix aquest estatut d’oficialitat de la llengua aranesa. Es limita a enunciar que «la parla aranesa serà objecte d’ensenyament i d’especial respecte i protecció». Una lectura de l’iter parlamentari de l’article 3 eac permet de concloure que aquesta omissió, aquesta falta de reconeixement d’un estatut d’oficialitat per a l’aranès a la Val d’Aran en seu estatutària, fou volguda.⁶⁸

L’estatut d’oficialitat de l’aranès a la Val d’Aran té actualment fonament legal. L’article 2 de la Llei 16/1990 de 13 de juliol, sobre règim especial de la Val d’Aran (lreva) preveu que aquesta llengua, varietat dialectal de la llengua occitana pròpia de la Val d’Aran, és oficial en aquest territori. El Consell Consultiu, pel que fa referència a aquesta previsió, va declarar que la llengua aranesa no té el caràcter d’oficial per mandat estatutari.⁶⁹

Page 172

L’argumentació gira a l’entorn de la possible vulneració de l’article 3.2 de la norma suprema, precepte que reserva als estatuts d’autonomia la potestat per declarar l’oficialitat de les altres llengües espanyoles diferents de la castellana.⁷⁰ En aquest sentit, s’al.lega que una llei ordinària del Parlament autonòmic no pot declarar oficial una llengua no prevista com a tal en el respectiu Estatut d’autonomia. El fet que la declaració d’oficialitat lingüística de l’aranès no tingui suport o fonament estatutari és criticable, sobretot si es té en compte que, per mandat constitucional, correspon als estatuts d’autonomia de les respectives comunitats autònomes aquesta declaració. Tanmateix, la lpl, la lreva i els decrets de desplegament han donat a la llengua aranesa un caràcter de semioficialitat, mancant-li la formalització estatutària per poder-la denominar sense embuts llengua oficial. Per tant, seria aconsellable doncs, d’una banda, per superar la interpretació del Consell Consultiu i, de l’altra, per evitar un debat estèril, una reforma de l’eac que consignés definitivament i amb rang estatutari l’oficialitat de l’aranès a la Val d’Aran, llengua pròpia d’aquest territori, corregint així un eventual vici d’inconstitucionalitat. D’aquesta manera, les propostes de reforma estatutària dels diferents partits que s’han estudiat pretenen solucionar aquesta mancança.

----------------------------------------

[1] . Aquest article s’inscriu en el marc del projecte d’R+D d’investigació del Ministeri de Ciència i Tecnologia, núm. BJU2003-06043, titulat «La contribución de las Comunidades autónomas al desarrollo de los derechos», dirigit pel professor M. A. Aparicio, catedràtic de dret constitucional de la Universitat de Barcelona.

[2] . Les conclusions dels seus treballs parlamentaris es troben en el Butlletí Oficial del Parlament de Catalunya, núm. 366, de 5 de desembre de 2002, que també es pot consultar en xarxa a .

[3] . Sobre les propostes per millorar l’autogovern, vegeu l’article de Jaume Vernet i Josep M. Castellà, «Comentaris de les propostes polítiques de millora de l’autogovern de Catalunya», Autonomies. Revista Catalana de Dret Públic, núm. 29, novembre 2003, p. 441-465.

[4] . El Partit Popular de Catalunya en un document sense data i sense dipòsit legal titulat Més autogovern per un costat i Más autogobierno per l’altre no fa esment de cap millora relacionada amb la llengua.

[5] . En general, una descripció de les propostes més rellevants dels partits polítics en relació amb el nou estatut es poden trobar a Jaume Vernet i Josep M. Castellà, «Propuestas políticas de mejora del autogobierno y de reforma del Estatuto de autonomía de Catalunya», Revista electrónica italiana federalisme.it, any ii, núm. 2, 22/01/2004, editat pel Osservatorio sui Federalismo e i processi di governo, .

[6] . Vegeu Estudis sobre l’autogovern de Catalunya, Publicacions del Parlament de Catalunya, Testimonis Parlamentaris núm. 14, Barcelona, 2003. També a .

[7] . Veg. op. cit. Estudis..., p. 215.

[8] . Veg. op. cit. Estudis..., p. 48-51.

[9] . Veg. op. cit. Estudis..., p.. 53-54. L’informe proposa la conveniència de «reforçar l’ús del català per l’Administració de justícia, assegurant que els òrgans judicials estiguin en condicions d’atendre en català els ciutadans que, en ús dels seus drets lingüístics, s’hi dirigeixen en aquesta llengua també oficial. Per això, caldria incrementar les mesures de foment, per mitjà de convenis i altres instruments, i caldria també reforçar l’exigència del català per a la provisió de places a Catalunya».

[10] . Veg. op. cit. Estudis..., p. 165 i 177.

[11] . En la llista de competències de l’Estatut d’autonomia es destaca que en manquen algunes, tot i que finalment han estat reconegudes pel Tribunal Constitucional, després d’una llarga jurisprudència molt dubitativa. Entre les quals es pot citar la competència en matèria lingüística.

[12] . En relació amb les potencialitats de l’Estatut no explorades per part de les institucions catalanes, en temes en què aquestes disposen d’un títol suficient, pràcticament no condicionat per les institucions estatals, n’hi ha que podrien tenir un major desenvolupament. Entre les quals hi ha la matèria lingüística, que, a partir d’una valoració positiva de la regulació quals s’ha fet en la lpl, es destaca que no garanteix suficientment el dret dels ciutadans de ser atesos en llengua catalana en tots els àmbits públics o d’atenció al públic, cosa que té una certa base jurisprudencial en favor dels drets lingüístics dels ciutadans davant de qualsevol administració (stc 82/1986 i 74/1989).

[13] . En aquest àmbit, es critiquen expressament les previsions lingüístiques de la Llei orgànica del poder judicial (lopj), especialment l’art. 231. La lopj no té per què fixar un règim juridicolingüístic, com a molt hauria de remetre’s a les previsions estatutàries i legislatives de les diferents comunitats autònomes en règim de doble oficialitat, cosa que seria també esperable en d’altres àmbits de les distintes administracions centrals. Hi ha massa lleis i decrets que fixen criteris lingüístics diferents. La majoria no tenen en compte ni el principi plurilingüístic estatal, ni la modulació autonòmica de la declaració d’oficialitat, ni el concepte jurídic de llengua pròpia. No hi ha una coordinació ni una postura única dins de les institucions i òrgans estatals sobre la regulació de la llengua. El que haurien de fer, cosa que també s’apunta en alguna norma sobre educació, administració local i procediment administratiu, és una remissió genèrica a les comunitats autònomes, perquè dins de cada comunitat autònoma el règim lingüístic de les diferents administracions en relació amb el ciutadà sigui idèntic respecte a les qüestions més rellevants. A banda, seria bo que l’Administració central, el Parlament central, els Tribunals Suprem i Constitucional no rebutgessin documents escrits en llengua oficial diferent a la llengua castellana, això és, que no n’imposessin l’ús als ciutadans espanyols que tenen com a pròpia una altra llengua. La tutela judicial s’hauria de donar encara que la llengua utilitzada en un recurs d’emparament o en un conflicte de competències no fos la llengua castellana. Aquest fet lamentable ja ha succeït fins i tot davant del Tribunal Constitucional emparant-se en les previsions de la lopj.

[14] . Així mateix, en l’informe Vernet es constatava que a partir de la stc 164/1994, hi ha hagut un canvi d’orientació respecte de la possibilitat que les comunitats autònomes puguin establir òrgans permanents de representació davant de les organitzacions internacionals. D’aquesta manera, el camí és obert a la representació de la cultura catalana a la unesco o a d’altres organitzacions internacionals, d’acord amb les competències assumides. És més, per al reconeixement efectiu de la plurinacionalitat i sobre la base de la competència autonòmica sobre cultura, llengua i educació seria important per a l’autogovern la presència de Catalunya, amb veu pròpia, a certes organitzacions internacionals.

[15] . També es recordava que l’Estatut d’autonomia estableix la possibilitat que la Generalitat sol.liciti al Govern central la conclusió de tractats amb altres estats sobre qüestions relatives a la llengua i cultura pròpies (art. 27.4 eac). La limitació de l’àmbit no té massa sentit atès que en la majoria de tractats que se signen, Espanya no recorda la pluralitat lingüística i en els que no fan referència a la llengua i la cultura tampoc no se n’informa suficientment a les comunitats autònomes com prescriu l’art. 27.5 eac i se n’han fet ressò alguns reials decrets (RD 3490/1991 i 2687/1983 que estableixen alguns canals de col.laboració).

[16] . Finalment, es concloïa que la concepció d’Espanya en una manera plurinacional, multilingüística i multicultural, l’informe Vernet afirma que ha de tenir conseqüències jurídiques més enllà d’unes proclames constitucionals i d’unes bones intencions declarades pels representants del poble a les institucions.

[17] . Veg. Millora de l’autogovern, Generalitat de Catalunya, Barcelona, 2002. El text complet en xarxa es pot consultar a .

[18] . Aquest document tampoc porta data ni referències de l’edició com succeïa amb el del Partit Popular de Catalunya.

[19] . Veg. Millora de l’autogovern, op. cit. p. 22-23. El document precisa que «el sistema polític també hauria d’integrar una visió i unes conseqüències polítiques i jurídiques d’acord amb la consideració d’un tercer element com és la protecció i el reconeixement, com a tal, d’uns drets col.lectius derivats del pluralisme social i cultural que integren el substrat de l’entitat política [...]. El pluralisme social i cultural de la societat espanyola és un principi que ha de tenir el seu propi reconeixement i efectivitat com a valor constitucional i com a principi rector de l’actuació de tots els poders públics; l’article 3 ce és una bona mostra del que diem quan estableix el mandat dirigit genèricament a tots els poders públics (inclòs, per tant, el poder central) de protegir el pluralisme lingüístic».

[20] . Veg. Millora de l’autogovern, op. cit. p. 40-41. Sota la rúbrica «La presència de Catalunya en la Unió Europea i en les organitzacions internacionals», l’informe proposa que «El reconeixement constitucional de la singularitat cultural i lingüística de Catalunya és un fet indiscutible. N’hi ha prou d’al.ludir al tantes vegades citat article 3 de la Constitució per constatar-ho [...]. Des d’aquesta perspectiva es pot plantejar la pertinència de reconèixer una presència institucional —no fàctica, que ja existeix— formal de la Generalitat mitjançant la incorporació de representacions pròpies en tots els organismes internacionals que incideixen en els àmbits de la llengua i de la cultura i en aquells en els quals aquests aspectes tenen una projecció substancial».

[21] . Veg. Millora de l’autogovern, op. cit. p. 36.

[22] . Veg. Recomanació cinquena, rubricada «Garantir el reconeixement dels aspectes culturals i simbòlics de la plurinacionalitat de l’Estat».

[23] . El text de l’Acord psc-erc-icv sobre l’aprofundiment de l’autogovern de Catalunya en forma de proposta d’informe de la Comissió d’Estudi creada pel Parlament de Catalunya proposa que «d) En el marc constitucional i estatutari, procedir a l’ampliació de les competències de la Generalitat, admetent la singularitat de la distribució competencial i avançant cap a convertir-la en actor principal de la legislació i execució en matèries com les següents: [...] llengua».

[24] . A partir de la pàgina web del Parlament de Catalunya () es pot accedir als documents aportats pels partits i a altra documentació relacionada amb la proposta de reforma de l’Estatut. Igualment, Jaume Sobraqués i Mercè Morales ho han recollit al Manual d’autonomia. Textos per a la reforma de l’Estatut de Catalunya (Barcelona: Base, 2003).

[25] . Aquesta idea ja es recull en la Resolució 1489/VI del Parlament de Catalunya en la qual s’acorda exigir a l’Estat el respecte del marc jurídic i polític adoptat per decisió de la voluntat majoritària de la societat catalana i el compliment íntegre de l’Estatut en el 1979.

[26] . Document Bases per a un nou Estatut nacional de Catalunya, editat per ciu, l’abril del 2003 i que es pot consultar a .

[27] . Les propostes 4 i 5 de la base 2.5, rubricada «Dels símbols de Catalunya», tenen en compte mencions expresses a la llengua catalana, al costat d’altres símbols. Pel que fa a la llengua, la proposta 4 proposa que «La llengua pròpia de Catalunya és el català i, en conseqüència, tindrà un caràcter general d’ús preeminent en l’àmbit institucional. Els ciutadans i les ciutadanes tindran dret a obtenir tot tipus de documentació oficial en català [...]». La proposta 5 preveu que «El català i els símbols de Catalunya seran presents arreu del territori de Catalunya, fins i tot en les institucions, els béns i els símbols de titularitat estatal [...]». Tècnicament la llengua no és un dels símbols d’un estat o d’un ens públic de naturalesa constitucional. Aquest terme s’ha de reservar a altres elements com ara la bandera, l’escut o l’himne. Per tots, Manuel Garcia Pelayo, «Ensayo de una teoría de los símbolos políticos» (1964), Obras completas, Madrid, cec, 1991, p. 987-1031.

[28] . Entre aquestes mesures, a banda de reiterar la literalitat del vigent art. 3.1 i 3.2 de l’eac es fan referències a determinats drets i usos lingüístics, tant a Catalunya com a fora de Catalunya. Així, hi ha diferents propostes a la base 2.9 del document, titulat «De la llengua i la cultura» (propostes 1 a 16), entre les quals cal destacar la 3: «Tots els catalans tenen el deure de conèixer les dues llengües oficials i el dret d’usar-les indistintament d’acord amb la llei i no poden al.legar-ne desconeixement amb validesa jurídica»; la 4. «El català, com a llengua pròpia, és la llengua d’ús preferent de les institucions públiques de Catalunya i dels serveis que prestin. També ho és dels mitjans de comunicació institucionals i d’aquells subjectes al règim de concessió per part de les administracions catalanes»; la 5. «Tots els ciutadans i les ciutadanes tenen el dret d’utilitzar el català i de ser atesos en qualsevol de les llengües oficials en les seves relacions amb totes les administracions públiques i l’Administració de justícia [...]»; la 6. «Els ciutadans i les ciutadanes tenen també el dret de ser atesos en qualsevol de les dues llengües oficials en tots aquells serveis i prestacions que s’adrecin al públic»; la 8. «Garantir l’ús normal del català en l’activitat de l’Administració pública estatal, l’Administració de justícia, el notariat i els registres públics»; i la 9. «Incorporar el principi de promoció del català per part dels mitjans audiovisuals, públics i privats, dependents de l’Estat o subjectes a la seva concessió, incloent-hi mesures obligatòries de programació descentralitzada en llengua catalana»; entre d’altres propostes que incorporen també un compromís de les institucions de l’Estat. La base 2.4, rubricada «Dels drets i deures dels ciutadans i les ciutadanes» té en compte altres previsions projectades a la qüestió lingüística. Destaca, entre d’altres, el «dret a gaudir del patrimoni cultural i lingüístic del país» o el «deure de respecte envers les institucions i els símbols que configuren la identitat pròpia de Catalunya» i «deure cívic de respecte envers el patrimoni cultural... del país». Igualment la base 2.7 del document, rubricada «Dels poders públics» fa referència en l’epígraf «Poder Judicial», una proposta que es reitera a la base 2.17 del document, segons la qual «Els jutges, els magistrats, els secretaris i altres funcionaris dels jutjats i tribunals han de conèixer i utilitzar qualsevol de les llengües oficials de Catalunya en totes les actuacions judicials. Les actuacions judicials s’han de tramitar en la llengua oficial sol.licitada per les parts. Si aquestes discrepen pel que fa a la llengua, es tramitarà el procediment en català, sens perjudici de preservar el dret de la part que al.legui indefensió de ser assabentada o notificada en la llengua oficial que utilitzi sense que aquesta al.legació pugui comportar, en cap cas, la paralització del procés. S’atribuirà plena validesa i eficàcia a les actuacions judicials i els documents presentats en català, sense la necessitat de traducció al castellà», cosa que es contradiu amb l’art. 231 de la lopj. La propos- ta 4 de la mateixa base proposa «reforçar» l’ús del català al Registre Civil.

[29] . Des de fa anys, han estat diverses les iniciatives tendents a promoure que el coneixement de la llengua no sigui valorada com un mèrit sinó com un requisit de capacitat per poder exercir funcions judicials a Catalunya. El Parlament de Catalunya ha adoptat diverses iniciatives amb l’objectiu de reivindicar una modificació del marc legal actualment vigent per tal que la llengua catalana es valori com a requisit de capacitat en la provisió de les places judicials a Catalunya. A la Moció 12/V de 9 de maig de 1996, sobre normalització lingüística en l’àmbit del dret i de la justícia ja es preveia expressament la necessitat de modificar la lopj «per tal que els requisits d’accés funcionarial i interí de domini del català oral i escrit exigit a la resta d’administracions públiques catalanes s’estengui a l’administració de justícia en el termini de temps més breu possible i, transitòriament, mentre això no sigui possible, promoure l’adopció dels acords necessaris per part del cgpj per tal que el coneixement a tot nivell del català sigui considerat un mèrit preferent sense límit de puntuació per accedir a qualsevol plaça judicial a Catalunya» (bopc núm. 44 de 17 d’abril de 1996). En la mateixa línia, durant aquesta mateixa V Legislatura, el Parlament de Catalunya, adoptaria iniciatives com la Resolució 812/V, per la qual s’acordava de presentar a la Mesa del Congrés dels Diputats la Proposició de llei orgànica de modificació de la lopj (bopc núm. 358 de 29 de desembre de 1998, p. 28626). En el decurs de la VI legislatura, novament s’adoptarien diverses iniciatives parlamentàries amb l’objectiu de reivindicar que el coneixement de la llengua catalana fos valorat com a requisit de capacitat en la provisió de les places judicials a Catalunya. En aquesta línia s’inclouen iniciatives com la Moció 38/VI de 26 d’octubre de 2000, sobre política lingüística en l’àmbit del dret i de la justícia (aprovada pel Ple del Parlament de Catalunya a la sessió n. 23.2 de 26 d’octubre de 2000, bopc núm. 111, p. 15) o la Resolució 1670/VI del Parlament, per la qual va acordar-se de presentar a la Mesa del Congrés dels Diputats la Proposició de llei orgànica de modificació de la lopj (bopc núm. 396 de 24 de febrer de 2003, p. 8).

[30] . Veg. Jordi Matas Dalmases, «El model lingüístic dels partits polítics catalans en la redacció de l’Estatut d’autonomia de 1979», Revista de Llengua i Dret, núm. 16, 1991, p. 131. Per una ampliació sobre l’escenari parlamentari, veg., per a tots, Jordi Argelaguet Argemí, «El treball parlamentari sobre la llengua catalana i el seguiment del procés de normalització lingüística durant les tres primeres legislatures del Parlament de Catalunya (1980-1992)», Revista de Llengua i Dret, núm. 22, 1994, p. 93-104.

[31] . Un exemple l’ofereix la proposta 7 de la base 2.19 del document, rubricada «De la immigració». Literalment, «els nouvinguts que volen fer arrels a Catalunya [...] tenen el deure [...] de respectar i conèixer la llengua i els valors culturals de Catalunya i d’assumir els compromisos propis de la ciutadania envers la societat catalana», afegint que «les institucions catalanes promouran la integració lingüística dels immigrants i els facilitaran el coneixement i l’ús de la llengua catalana».

[32] . Com ara la proposta 6 de la base 2.5; la proposta 15 de la Base 2.9; la proposta 7 de la base 2.9; i la proposta 6 de la base 2.8 del document.

[33] . Document Bases per a l’Estatut d’autonomia de Catalunya, del 25 de març del 2003, editat pel Partit dels Socialistes de Catalunya (psc-psoe) i Ciutadans pel Canvi (cpc), que es pot consultar a .

[34] . La proposta 4 de la base segona del document diu «La llengua pròpia de Catalunya és el català. El català i el castellà són llengües oficials a Catalunya. Tothom té el dret d’usar ambdues llengües. Per tal que el deure ciutadà de conèixer ambdues llengües pugui tenir plena efectivitat, la Generalitat posarà els mitjans adequats perquè tothom accedeixi a aquest coneixement. La llengua aranesa és també oficial a la Val d’Aran. La Generalitat instarà iniciatives estatals per conservar i protegir el patrimoni lingüístic i cultural de l’Espanya plural i per impulsar el seu reconeixement en les institucions de la Unió Europea. Així com l’Estat ha de protegir la llengua i cultura catalanes i altres símbols d’identitat, Catalunya considera el castellà i la cultura castellana com a patrimoni de present i de futur». El darrer incís només apareix expressament en el document socialista.

[35] . Article 2 de la Llei 16/1990, de 13 de juliol, sobre el règim especial de la Val d’Aran (lreva).

[36] . Cal recordar que la base vuitena del document, rubricada «Relacions Exteriors», en la qual es fa esment exprés de la projecció exterior de la cultura catalana, especialment els punts 1 a 7.

[37] . Proposta 1 de la base sisena «De les competències», p. 9.

[38] . Document Constitució de l’Estat lliure de Catalunya, publicat com a Projecte de constitució de l’Estat lliure de Catalunya, J. Ridao i R. Escudé (coord.), Fundació Josep Irla i Ed. Mediterrània, Barcelona, 2003, i que es pot consultat a .

[39] . Veg., a tall d’exemple, la intervenció del diputat Sr. Barrera pel que fa a la posició d’erc en relació al deure de coneixement del català, a Jaume Sobrequés i Sebastià Riera, L’Estatut d’Autonomia de Catalunya 1979, volum iii, Edicions 62, Barcelona, 1982, p. 1072- 1073.

[40] . Cal assenyalar que l’art. 41 proposa la constitució i el reconeixement d’una euroregió que comprengui els territoris d’àmbit lingüístic català. Per a una ampliació sobre el règim jurídic de les llengües a la Unió Europea, veg., per a tots, Antoni Milian Massana, La igualtat de les llengües a les institucions de la Unió Europea, mite o realitat?, Cerdanyola, Universitat Autònoma de Barcelona, 2003.

[41] . Llei 8/1991, de 3 de maig, sobre l’autoritat lingüística de l’iec.

[42] . Document aprovat per la Comissió permanent d’Iniciativa per Catalunya Verds, el 3 d’abril del 2003, titulat Proposta de nou Estatut. Bases per a la reforma constitucional i estatutària, editat per Iniciativa per Catalunya-Verds, amb la col.laboració de Nous Horitzons Fundació, que es pot consultar també a .

[43] . Per a una ampliació, veg. Mercè Barceló i Joan Vintró (coord.), Dret públic de Catalunya, Ed. Cedecs, Barcelona, 2003.

[44] . El procediment ordinari es troba regulat a l’art. 56 de l’eac, el qual preveu l’aprovació successiva de la reforma estatutària per dues terceres parts dels membres del Parlament de Catalunya, per les Corts Generals mitjançant llei orgànica i per referèndum positiu dels electors.

[45] . Després de les eleccions de 16 de novembre del 2003, almenys 120 (ciu 46, psc- cpc 42, erc 23 i ic 9) dels 135 diputats del Parlament de Catalunya abonarien la reforma en abstracte. Per tant, les dues terceres parts de la cambra semblen assegurades amb escreix.

[46] . El repartiment dels escons del Congrés dels Diputats atenent als resultats de les eleccions generals celebrades el 14 de març de 2004 és el següent: psoe 164, pp 148, ciu 10, erc 8, iu 5, cc 3 i altres 5. Només el pp, per ara, s’ha desmarcat clarament de la revisió dels estatuts d’autonomia de règim especial.

[47] . Veg. Jaume Vernet i Llobet (coord.), Dret lingüístic, Ed. Cossetània, Valls, 2003; i de diversos autors, Estudis jurídics sobre la llei de política lingüística, iea i Marcial Pons, Barcelona-Madrid, 1999; així com, Antoni Milian Massana, «Aproximación al régimen jurídico previsto para la lengua catalana en el Estatuto de Autonomía de Cataluña», Revista de Administración Pública, núm. 94, 1981, p. 317-334.

[48] . Veg. Antoni Milian Massana, «La regulación constitucional del multilingüismo», Revista Española de Derecho Constitucional, núm. 10, 1984, p. 133; Luis Sánchez Agesta, «Art. 3», Comentarios a la Constitución española de 1978, volum i, edersa, 1996, p. 243 i s.; Josep M. Puig Salellas, «La doble oficialitat lingüística a l’Estat espanyol», Llengua i Dret. Treballs de l’àrea 5 del Segon Congrés Internacional de la Llengua Catalana, iea, Barcelona, 1987, p. 41.

[49] . Veg. Jaume Vernet i Llobet, Normalització lingüística i accés a la funció pública, Fundació Jaume Callís, Barcelona, 1992, p. 19. En el mateix sentit es pronuncia Manuel Alcaraz Ramos, El pluralismo lingüístico en la Constitución española, Congreso de los Diputados, Madrid, 1999.

[50] . Veg. Jaume Vernet i Llobet, «El estado autonómico y los retos de un modelo abierto», Anuario Jurídico de la Rioja, núm. 8, 2002, p. 227-265, i del mateix autor «La apertura del sistema autonómico», Anuario de Derecho Constitucional y Parlamentario, núm. 14, 2002, p. 127-169.

[51] . Veg., per a tots, Antoni Milian Massana, «Les llengües espanyoles diferents de la castellana als Estatuts d’autonomia», Revista de Llengua i Dret, núm. 1, 1983, p. 79.

[52] . Per a tots, veg. Millora de l’autogovern, Generalitat de Catalunya, Barcelona, 2002, p. 14. Aquest informe, en el seu capítol quart, defensa que la reinterpretació de la Constitució i de l’Estatut com a alternativa a la seva reforma és una opció realista. En paraules de l’estudi, «el marc constitucional vigent ofereix, per les seves pròpies característiques, un notable grau de flexibilitat dins del qual seria possible adoptar importants mesures per corregir la direcció en la qual s’ha desenvolupat fins ara el procés [...]. La Constitució de 1978 no predetermina un únic model d’articulació territorial ni de contingut de l’autonomia [...]. Per aquesta raó no es pot considerar en cap cas que la situació actual de l’autonomia constitueixi el llindar màxim que permet la Constitució», i afegeix «la possibilitat d’una pluralitat de desenvolupaments constitucionals avala l’existència d’alternatives normatives igualment vàlides».

[53] . Veg. Jaume Vernet i Llobet, Normalització lingüística..., p. 71. El Dictamen del Consell Consultiu (dcc) núm. 203, de 18 de desembre de 1997, ha confirmat aquesta tesi en ratificar que la competència lingüística «implica la regulació de l’abast i dels efectes de la cooficialitat [...] i comprèn també un mandat a les institucions autonòmiques de govern perquè s’adoptin les mesures necessàries per tal d’assegurar el coneixement d’ambdós idiomes oficials (la llengua pròpia i la castellana) i garantir la plena igualtat pel que fa als drets i als deures dels ciutadans, així com l’ús normal de les llengües oficials (stc 87/1997, fj 3)».

[54] . Es diu concretament «procedir a l’ampliació de les competències de la Generalitat, admetent la singularitat de la distribució competencial i avançant cap a convertir-la en actor principal de la legislació i execució» en matèria lingüística. Destaquem voler ser «actor principal», que no exclusiu. Per la seva banda el psc-cpc, a través d’una remissió genèrica de la base sisena.1 a la base segona, reclama una competència per participar directament o indi- recta en les decisions públiques que afecten els interessos dels catalans, entre els quals hi ha la llengua (base segona.4).

[55] . Veg. base 2.9, proposta núm. 7 del document de ciu i l’article 43.1.o «De la Constitució de l’Estat lliure de Catalunya», d’erc.

[56] . L’única excepció és la de l’article 148.1.17 del text constitucional, que enuncia un títol competencial en matèria idiomàtica si bé vinculant-lo a un supòsit certament particular, com és l’ensenyament de la llengua pròpia.

[57] . Per a tots, veg. Alberto López Basaguren, «El pluralisme lingüístic dins l’Estat autonòmic», Autonomies, Revista Catalana de Dret Públic, núm. 9, juliol de 1988, p. 48.

[58] . Veg. Carles Viver Pi-Sunyer, Tribunal Constitucional y materias competenciales, Barcelona, Ariel, 1989, p. 121.

[59] . Veg. Jaume Vernet i Llobet, «El sistema de repartiment de competències entre l’Estat i la Generalitat», a Dret Públic de Catalunya, p. 187.

[60] . Veg. dcc n. 203, de 18 de desembre de 1997, Fonament 8. La doctrina ha assumit i ratificat aquesta tesi jurisprudencial relativa a l’abast horitzontal o transversal de la competència en matèria lingüística. Vegeu la nota anterior, Jaume Vernet i Llobet, Dret lingüístic, p. 96-101; també, Edorta Cobreros Mendazona, «La distribució de competències entre l’Estat i les comunitats autònomes en matèria lingüística», Autonomies, Revista Catalana de Dret Públic, núm. 12, p. 205-217; i també, Xavier Muro Bas, «Los deberes lingüísticos y la proyección de la cooficialidad lingüística sobre la distribución de competencias en la reciente jurisprudencia constitucional (sentencias 337/1994 y 147/1996)», Revista Española de Derecho Constitucional n. 49, 1997, p. 259-297. Tal com ha reconegut el cc, en el dictamen mencionat, referint-se a l’abast horitzontal de la competència lingüística, «una competència autonòmica concreta, no un mandat genèric i comú a l’Estat, pot incidir sobre una altra, estatal, fins i tot, exclusiva, limitant el seu abast dins el territori de la comunitat autònoma, quan es tracta d’exercir amb totes les seves conseqüències lògiques la normalització d’una llengua cooficial en l’esmentat territori. Com afirma l’alt tribunal, «no es pot parlar d’actuació fora de l’esfera competencial de la comunitat autònoma quan aquesta preveu conseqüències lògiques que resulten de la declaració de cooficialitat» (sstc 82/1986, fj 8 i 74/1989, fj 3).

[61] . Cal subratllar que moltes propostes es projecten a garantir el respecte al plurilingüisme al Senat. Així, a tall d’exemple, tant es diu a l’Acord PSC-ERC-ICV sobre l’Aprofundiment de l’autogovern de Catalunya com a les Bases per a la reforma constitucional i estatutària d’icv.

[62] . Per a una ampliació, veg. Jaume Vernet i Llobet, «Planificación lingüística en las administraciones públicas del Estado. En especial Administración periférica y de justicia», Revista Vasca de Administración Pública, núm. 44 (ii), 1996, p. 77-99.

[63] . Veg. Jaume Vernet i Llobet (coord); op. cit., p. 139-161.

[64] . Proposta de ciu. Doctrinalment s’ha advertit que el dret a ser correspost per l’Administració en la llengua oficial escollida pel ciutadà per adreçar-s’hi presenta contorns confusos. A la seva stc 82/1986 de 26 de juny, el màxim intèrpret constitucional recordaria que si bé és legítima la previsió del dret a ser atès en la llengua escollida, cal deixar «un marge als poders públics, respecte de les condicions en què aquest dret pot veure’s efectivament satisfet, que es facin dependre d’una progressiva adaptació de les respectives administracions». Les mesures que cal adoptar en aquesta línia correspondran «a les respectives administracions públiques, estatal i comunitària, cadascuna dins de les competències respectives». D’aquesta manera, el tc precisava que el reconeixement d’aquest dret lingüístic quedava condicionat a la disposició dels mitjans necessaris, a la progressiva adaptació al règim de la doble oficialitat lingüística per part de les diferents administracions i al règim de distribució competencial. La lpl ha garantit parcialment aquest dret, projectant-lo a diferents àmbits. Així per exemple, l’ha previst respecte de l’Administració de la Generalitat, l’Administració local i les corporacions públiques (veg., per a tots, els articles 4.1.c; 9.1 darrer incís; 10.1 darrer incís de la lpl). Pel que fa referència a l’Administració de l’Estat, l’article 10.2 de la lpl no preveu el dret a ser correspost, sinó només el dret a ser atès, per bé que l’article 36 de la Llei 30/1992 de 26 de novembre estableix un catàleg de supòsits en els quals s’ha de garantir aquest dret. De totes maneres, malgrat el seu reconeixement jurisprudencial (veg. stc 74/1989, de 24 d’abril), el dret a ser atès en llengua catalana a Catalunya continua sense ser garantit per diferents administracions centrals com és el cas de la militar, la judicial, la regis- tral o la policial. Per a una ampliació sobre el contingut i abast de l’ordenació legal en aquesta matèria, veg. Jaume Vernet i Llobet (coord.); op. cit., p. 152-155.

[65] . El dret d’emprar la llengua catalana a les institucions estatals, proposat per ciu, té un reconeixement molt migrat, el que ha estat objecte de crítiques doctrinals que s’han projectat també a l’escenari parlamentari. Per a una ampliació sobre el règim lingüístic de les institucions estatals com és el cas de les Corts Generals, la Corona, el Govern de l’Estat o l’Administració central, veg. Jaume Vernet i Llobet (coord.), Dret lingüístic, veg. la nota anterior p. 282-286.

[66] . Al fj 6 de la seva stc 147/1996 de 19 de setembre, l’alt tribunal recordaria que «a partir de la prescripció estatal d’acord amb la qual les dades obligatòries de l’etiquetatge s’expressaran necessàriament almenys en castellà, la Generalitat es troba plenament habilitada per establir igual necessitat pel que fa referència a la llengua catalana, si d’acord amb el que estableix l’article 3 eac ho considera procedent». L’article 34 de la lpl ordena el règim juridicolingüístic de l’etiquetatge aplicable als productes que es distribueixen en l’àmbit territorial de Catalunya. Com a regla general, considera que les dades que figuren en l’etiquetatge poden figurar en català, en castellà o en qualsevol altra llengua de la Unió Europea. Introdueix l’obligació d’emprar, com a mínim, el català en les dades obligatòries i les informacions voluntàries addicionals que figuren en l’etiquetatge quan es tracti dels productes regulats al segon paràgraf. Finalment, l’article encomana al Govern de la Generalitat la regulació per reglament de la informació a les persones consumidores i usuàries de sectors determinats, i l’etiquetatge i instruccions d’ús de certs productes també enumerats a l’article 34.3 de la Llei. En conseqüència, la proposta d’incorporar a l’Estatut d’autonomia de Catalunya el dret de rebre en català les dades obligatòries de l’etiquetatge ha de valorar-se tenint en compte que es tracta d’un dret parcialment satisfet per la normativa vigent i avalat per la jurisprudència constitucional.

[67] . L’Informe sobre la reforma de l’Estatut, op. cit., p. 187-188, deure equivalent al que constitucionalment es recull respecte del castellà, i que consisteix en una presumpció iuris tantum, que decau pel «desconeixement efectiu del català». Veg., per a totes, fj 3 de la stc 74/1987 de 25 de maig, on va proclamar-se que «certament, el deure dels espanyols de conèixer el castellà, abans esmentat, fa suposar que aquest coneixement existeix en la realitat, però aquesta pressumpció pot quedar desvirtuada quan el detingut o pres al.lega verosímilment la seva ignorància o coneixement insuficient o aquesta circumstància es posa de manifest en el transcurs de les actuacions policials». També, fj 2 de la stc 94/1986 de 26 de juny. Veg. Lluís J. Segura Ginard, «Deu anys de doble oficialitat lingüística a Catalunya», Autonomies, Re- vista Catalana de Dret Públic, núm. 12, desembre 1990, p. 127.

[68] . La primera versió inicial de l’article 3 del que hauria d’esdevenir l’avantprojecte d’eac, elaborada per la Comissió dels Vint a Sau, no contenia cap menció a la llengua aranesa. Finalment, però, la versió definitivament aprovada d’avantprojecte d’eac compensaria aquesta mancança, incloent-hi un paràgraf 4t que deia «La parla aranesa serà objecte d’especial respecte i protecció», tot desestimant-ne les esmenes en el sentit que es garantís l’oficialitat. Veg. Jaume Sobrequés i Sebastià Riera, op. cit., vol. ii, p. 226-227, i vol. iii, p. 563.

[69] . Concretament el cc va assenyalar que «no obstant la declaració legal contemplada en el núm. 1 de l’anterior precepte [referint-se a l’article 2.1 de la Llei 16/1990 de 13 de juliol] no podem deixar de consignar aquí el que sobre aquesta qüestió vàrem dir en el Fonament XIII del Dictamen núm. 35 de 21 de desembre de 1982 sobre la Proposició de llei de normalització lingüística a Catalunya: “com estableix l’article 3.2 de l’Estatut de Catalunya, hi ha únicament dos idiomes oficials, el català, que és llengua pròpia de Catalunya, i el castellà. La llengua aranesa, que es parla dins el nostre territori, ha d’ésser objecte d’ensenyament i d’especial respecte i protecció, però no té el caràcter d’oficial”. Els qualificatius d’oficial emprats en els dos paràgrafs abans citats poden incórrer en inconstitucionalitat en excedir del text estatutari i l’article 3.2 de la Constitució». Partint d’aquest argument, el cc salvava la constitucionalitat d’un precepte de la lpl (article 7), al.legant que «ara bé, l’article 7 que dictaminem únicament fa referència a l’ús de la llengua aranesa, per la qual cosa s’haurà de considerar que guarda estreta relació amb allò disposat als núm. 2 i 3 de l’article 2 de El artículo propone un análisis de las diferentes propuestas de reforma del Estatuto de autonomía de Cataluña de incidencia en materia lingüística. En consecuencia esboza las principales la Llei 16/1990 de 13 de juliol, abans transcrit. És per això que si s’interpreta de la forma exposada d’acord amb l’esmentat apartat 2, l’article 7 de la Proposició de llei que dictaminem no vulnera l’ordre constitucional».

[70] . Veg., per a tots, Jaume Vernet i Llobet, «L’especial tutela de la parla aranesa a Catalunya», Revista de l’Alguer, núm. 2, 1991, p. 19-29.