Les lleis de Carles III a Mallorca: ideologia i llengua en l'acció funcionarial

Autor:Rosa Maria Calafat Vila
Càrrec:Professora titular de la Universitat de les Illes Balears (UIB), Departament de Filologia Catalana i Lingüística General. Coordinadora de Política Lingüística a la UIB
Pàgines:157-174
RESUMEN

Aquest article estudia els efectes que les lleis de Carles III tingueren en la fisonomia institucional mallorquina, en la seva cultura i llengua catalanes. Alhora, examina el pes dels funcionaris, ambaixadors de la voluntat reial, en el reeiximent del projecte borbònic; el paper que aquests empleats públics, especialment de l’àmbit fiscal, exerciren en l’execució de les lleis borbòniques, i l’afectació sobre la llengua catalana, el seu ús i la seva consideració, a la Mallorca d’aquest període; i també la resposta, entre la desídia, la incúria i la resistència, que des de les institucions municipals i locals es donà a l’afany centralitzador. La pretensió última és aportar a la historiografia lingüística material de base inèdit que contribueixi a la revisió del paper de les nostres institucions locals al llarg d’aquest període tan intens per a la biografia catalana.

 
CONTENIDO
LES LLEIS DE CARLES III A MALLORCA: IDEOLOGIA I LLENGUA EN L’ACCIÓ
FUNCIONARIAL
Rosa Maria Calafat Vila*
Resum
Aquest article estudia els efectes que les lleis de Carles III tingueren en la sonomia institucional mallorquina, en
la seva cultura i llengua catalanes. Alhora, examina el pes dels funcionaris, ambaixadors de la voluntat reial, en el
reeiximent del projecte borbònic; el paper que aquests empleats públics, especialment de l’àmbit scal, exerciren en
l’execució de les lleis borbòniques, i l’afectació sobre la llengua catalana, el seu ús i la seva consideració, a la Mallorca
d’aquest període; i també la resposta, entre la desídia, la incúria i la resistència, que des de les institucions municipals
i locals es donà a l’afany centralitzador. La pretensió última és aportar a la historiograa lingüística material de base
inèdit que contribueixi a la revisió del paper de les nostres institucions locals al llarg d’aquest període tan intens per a
la biograa catalana.
Paraules clau: Lleis; Mallorca; Carles III; llengua i cultura catalanes.
THE LAWS OF CHARLES III IN MAJORCA: IDEOLOGY AND LANGUAGE IN CIVIL
SERVICE ACTIONS
Abstract
This article studies the effects of the laws of Charles III on the institutional physiognomy of Majorca, and on its Catalan
culture and language. At the same time, it examines the importance of civil servants, ambassadors of the royal will, to
the success of the Bourbon king’s plans: the role that these public employees, particularly in the sphere of taxes, played
in the execution of the Bourbon laws, and the effects upon the Catalan language, its use and the regard in which it
was held in the Majorca of the period, and also the response of municipal and local institutions to these centralising
endeavours, ranging from apathy to neglect and resistance. The ultimate goal is to contribute to the historiography
of language using previously unlooked-at material that helps us re-examine the role of our local institutions over the
course of this period, so intense in terms of the history of the Catalan language.
Keywords: Laws; Majorca; Charles III; Catalan language and culture.
* Rosa Maria Calafat Vila, professora titular de la Universitat de les Illes Balears (UIB), Departament de Filologia Catalana i
Lingüística General. Coordinadora de Política Lingüística a la UIB. rosa.calafat@gmail.com.
Article rebut el 30.05.2017. Avaluació cega:15.09.2017. Data d’acceptació de la versió nal: 16.10.2017.
Citació recomanada: Calafat Vila, Rosa Maria. «Les lleis de Carles III a Mallorca: ideologia i llengua en l’acció funcionarial».
Revista de Llengua i Dret, Journal of Language and Law, núm. 68, 2017, p.157-174. DOI: 10.2436/rld.i68.2017.2986.
Rosa Maria Calafat Vila
Les lleis de Carles III a Mallorca: ideologia i llengua en l’acció funcionarial
Revista de Llengua i Dret, Journal of Language and Law, núm. 68, 2017 158
Sumari
1 Introducció
2 L’Administració borbònica i els seus representants a la Mallorca del segle XVIII
3 El pensament lingüístic en la interpretació de les lleis: els funcionaris de Carles III
Conclusions
Bibliograa
Rosa Maria Calafat Vila
Les lleis de Carles III a Mallorca: ideologia i llengua en l’acció funcionarial
Revista de Llengua i Dret, Journal of Language and Law, núm. 68, 2017 159
1 Introducció1
El segle XVIII és conegut com el segle de la Il·lustració a Europa i del Despotisme Il·lustrat2 al Regne
d’Espanya, on «les forces més tradicionals ─aristocràcia, alta clerecia─ són, encara que sembli una paradoxa,
les forces de la reforma i les defensores del centralisme».3 S’ha parlat d’una Il·lustració de funcionaris4 perquè,
a diferència del que passava a llocs com a França, en què el moviment reformador fou una alternativa al poder,
a l’Espanya de Carles III és el mateix Govern que s’encarrega de controlar el moviment. La historiograa
hispànica ha estudiat i marcat els límits que la religió catòlica i la monarquia absoluta suposaren per a la
modernització del nou Estat.5 Les transformacions d’aquest Govern s’han de situar en l’acció burocràtica
i amb una intensa activitat legisladora que tindrà repercussions en la fesomia dels territoris de la Corona
Catalanoaragonesa, que amb els decrets de Nova Planta perden l’estrangeria civil (1707-1715).
La ideologia il·lustrada europea cona en el poder de l’educació per canviar la societat. Serà aquest àmbit
l’eix des del qual es projectaran els nous pensaments; i en això, l’Estat de Carles III no en serà excepció.
Els Discursos sobre la indústria popular, el 1774, i sobre l’educació, el 1775, del ministre Campomanes,
ànima del moviment il·lustrat espanyol,6 així ho reecteixen. La veu d’aquest scal, gens procliu a la Corona
catalanoaragonesa,7 s’expandirà amb força arreu dels dominis borbònics. L’1 d’agost de 1777, l’Ajuntament
de Palma rep l’escrit de Manuel Becerra, membre del Consell de Castella, amb l’apèndix dels Discursos.
Amb aquesta nova aportació, el municipi mallorquí8 quedava al dia de les obres del ministre:
A este n ha resuelto el Consejo, con noticia de Su Majestad y su real aprobación, pase a Vuestra Señoría
como lo ejecutó de su orden un ejemplar del expresado cuarto tomo o parte del referido apéndice para que
unido a los tres anteriores y los dos citados discursos sobre el “Fomento de la Industria popular y Educación
de los Artesanos”, contribuía por su parte a inspirar con su notorio celo, como lo tiene acreditado en sus
contextuaciones al recibo de los anteriores, al más activo fomento y progresos de este general benecio, tan
conveniente al servicio de Dios como importante a la felicidad de la nación y de la causa pública; y de su
recibo se servirá Vuestra Señoría darme aviso para ponerlo en noticia del Consejo.9
Els homes de govern volen reformar i controlar el país; per això, l’escola, les societats, les acadèmies i
tota mena d’institucions es posen al servei del Govern i del seu propòsit. És un segle en què la creació i
consolidació de les estructures de poder es fonamenten en la uniformització de lleis i llengua. La imposició
lingüística serà una necessitat absoluta per fer arribar a tothom les noves normes. L’Estat percebrà l’educació
pública com el mitjà més ecaç per fer factible l’extensió social de la llengua. A França, l’informe Talleyrand
de 1791 dirà que «la langue de la Constitution et des lois y sera enseignée à tous; et cette foute de dialectes
corrompus, dernier reste de la féodaliteé, sera contrainte de disparaître.»10 La jerarquització de les llengües,
les bones, les del poder; i les inútils, els dialectes o patuesos sense estructura legal, afectarà de ple la llengua
catalana.11 Aquesta, però, seguirà, tot i l’empresa que escomet el Despotisme Il·lustrat, com a idioma viu i
amb la mirada cap a Europa: les idees de renovació pedagògica de Baldiri Reixac o del menorquí Antoni
Portella en són un bon exemple.12 Tot i això, aquesta llengua ha de fer front a les lleis, informes i disposicions
1 Aquest article forma part de les línies d’investigació i de recerca de l’Institut d’Estudis Hispànics de la Modernitat (Universitat
de les Illes Balears) i del Grup de Recerca en Història de la Llengua Catalana de l’Època Contemporània (Universitat Autònoma de
Barcelona).
2 El despotisme il·lustrat, a partir de Carles III, tot per al poble però sense el poble, i el regalisme, supeditació de l’Església al poder
polític, permetran l’aplicació en els àmbits polítics i religiosos de la imposició de l’espanyol. Vegeu Ferrando i Nicolás (2011, p. 266).
3 Vegeu Trias (1985, p. 210).
4 Vegeu Dufour (1993, p. 62).
5 Vegeu Morales (1987, p. 251-257).
6 Vegeu Aguilar (1978, p. 9-50) i Arias de Saavedra (1997, p. 7-34).
7 Àlvarez (1988-90, p. 195) parla de l’antiforalisme del ministre.
8 El 23 de setembre d’aquell any, el municipi dona compte de la rebuda del tom IV tramès pel Consell.
9 Arxiu Municipal de Palma (a partir d’ara, AMP). Llibre d’actes, 1 d’agost de 1777.
10 Citat a Boyer (1999, p. 116).
11 Vegeu, especialment, Rafanell (1999, p. 91-146).
12 Vegeu Espino (2010, p. 276). Aquest autor fa referència a l’impacte que sobre els erudits catalans tingueren les novetats
pedagògiques: «No debe obviarse el hecho de que una de las primeras gramáticas españolas que recibieron la inuencia de Port-
Royal sea catalana, ya que esta región de España siempre recibió la impronta europea mucho antes». El 1676 Marcillo, professor de
la Universitat de Barcelona, publica l’Arte de Nebrija, adaptat al català, tot seguint Lancelot.
Rosa Maria Calafat Vila
Les lleis de Carles III a Mallorca: ideologia i llengua en l’acció funcionarial
Revista de Llengua i Dret, Journal of Language and Law, núm. 68, 2017 160
que surten dels despatxos funcionarials, àdhuc locals, amb la intenció de relegar-la a un senzill dialecte
domèstic, depenent de la llengua forana. El llatí, que al llarg del segle divuit veu acabada la seva hegemonia
en els àmbits de cultura, és substituït per les noves llengües nacionals, que a la vegada eixamplen el seu àmbit
geogràc arraconant-ne d’altres. Així, el 26 d’agost de 1768, i en compliment dels preceptes borbònics, el
Ple de l’Ajuntament de Palma, amb la mirada legal del corregidor, funcionari reial, i l’assistència del rector
de la Universitat Literària i Lul·liana de Mallorca, acorda, en detriment del mètode de llatinitat del valencià
Andreu Sempere, introduir a les escoles de l’illa el Nebrija, revisat pel carmelità Tomàs Cifre. Aquestes
adaptacions de l’obra del sevillà pretenien, més que facilitar l’aprenentatge de la llengua clàssica, socialitzar
la llengua castellana entre els mallorquins:
Una lengua que por ser la dominante en los reinos de España se debía mirar por necesaria a todos los
hombres de carácter o de profesión literaria y muy útil para cualquier clase y estado; sin que fuese de temer
la dicultad que a los principios se encontraría, pues mayor era sin duda la que se encontraba en el latín de
Semperi por ser más remoto de nuestro dialecto que la lengua castellana.13
A l’Espanya de Carles III, la Reial cèdula de 23 de juny de 1768 es promulga «para que en todo el Reino
se actúe y enseñe en lengua castellana». De l’entesa lingüística i de la regulació de la formació, se’n deriva
l’èxit polític de l’Estat.14 El control sobre el llibre escolar, inclòs el catecisme, matèria docent, i sobre la
llengua de l’escola, que a partir de la Reial cèdula de 1768 ha de ser exclusivament en castellà, garantirà no
tan sols la penetració de l’espanyol a tots els dominis borbònics, sinó la seva universalització; és a dir, la
impossibilitat de cap actuació reglada sense la seva prèvia assumpció. És del comte de Floridablanca, José
Moñino, la provisió de 22 de desembre de 1780, que exigeix el coneixement de la gramàtica espanyola per
accedir a altres estudis: «A ninguno se admita a estudiar latinidad, sin que conste antes estar bien instruido
en la gramática española». Es crea, el 1797, l’Acadèmia de Primeres Lletres, hereva de la Germandat
de Sant Cassià, transformada en el Col·legi Acadèmic, el 1780, amb el privilegi de censurar tots els llibres i
els escrits sobre l’educació primària, per «fomentar con trascendencia a todo el Reino la perfecta educación
de la juventud en los rudimentos de la fe católica, en las reglas del bien obrar, en el ejercicio de las virtudes
y en el noble arte de leer escribir y contar, cultivando a los hombres desde su infancia».15
Assistim a la planicació de l’estandardització de l’espanyol a tots els àmbits d’ús a què el Govern té accés;
perquè, «tot i el prestigi de l’espanyol com a idioma de cultura, tot i els decrets, les normes i les disposicions
contra el català, al llarg d’aquest segle, la gent seguia pensant, parlant i escrivint, els que en sabien, en sa
llengua».16 La confrontació que el poble mallorquí i el capítol eclesiàstic tingueren amb el bisbe andalús
Juan Díaz de la Guerra17 durant la seva estada a l’illa (1772-1777), per raó de llengua —el prelat volia
imposar l’idioma espanyol en la predicació i en el catecisme—, obligaren els locals a fer-li avinent dos fets:
primer, que l’esmentada norma de 1768 només imposava l’espanyol a l’àmbit de l’ensenyament; i que, per
a l’eclesiàstic, sols el recomana: «el n y espíritu del capítulo 7 no era otro que el de que insensiblemente se
fuese introduciendo el idioma español en este país por el medio que prescribe que es el de que la enseñanza
de primeras letras, latinidad y retórica se haga en lengua castellana».18 Segon, que els feligresos no entenien
les prèdiques en l’idioma de l’Estat: «pues asegura a VS Ilma. que la experiencia le ha hecho constar que son
muy pocos los concurrentes que comprendan bien la frase y sentido del castellano y en este concepto faltaría
precisamente la enseñanza de la doctrina cristiana, necesaria para la creencia de los dogmas y salvación de
las almas».19 Al cap i a la , aquesta llengua era nova per al poble català, amb independència de l’ús que en
13 AMP. Llibre d’actes, 26 d’agost de 1768.
14 Vegeu Lüdtke (1989, p. 267-274) i Lodares (1999, p. 86).
15 Citat a Aguilar (1987, p. 443).
16 Vegeu Sala (2012, p. 91).
17 Pel que fa a la posició del bisbe en relació amb la disposició de Trento de fer ús pastoral de la llengua del poble, fou més aviat de
combatre-la, atès que l’esperit de Juan Díaz de la Guerra era de fer complir la disposició de 1768 en relació amb la uniformització
lingüística: «yo cuidaré de lo que me toca y he cuidado hasta aquí para que sin perjuicio de la salud de las almas se logren las
intenciones del rey». Vegeu Amengual (1991, p. 142).
18 Arxiu Capitular de Mallorca (a partir d’ara, ACM). Resolucions capitulars (1772-1774), 23 de maig de 1773. El bisbe, Juan Díaz
de la Guerra, castiga el prevere Joan Vives per haver predicat el catecisme el diumenge, dia 9 de maig de 1773, en català. El capítol
surt en defensa de l’acusat: «El cabildo ha contemplado inocente al Dr. Vives por lo mismo que ha expresado no tener orden de VSI
para ejecutarlo en otro idioma y lengua, y haber seguido la costumbre hasta aquí inconcusamente observada de explicar el catecismo
en lengua de país».
19 Ibídem.
Rosa Maria Calafat Vila
Les lleis de Carles III a Mallorca: ideologia i llengua en l’acció funcionarial
Revista de Llengua i Dret, Journal of Language and Law, núm. 68, 2017 161
poguessin fer els seus intel·lectuals, tot i que l’afany transformador del bisbe li feia armar, com després
seguiria sostenint un tipus d’historiograa castellana, que «ni la lengua general es exótica en esta capital
después de siglos [...]».20
A banda del paper en la imposició lingüística que té la nova Administració, la qual es nodreix de funcionaris
forasters, la Reial cèdula de 1768 és taxativa en l’àmbit de l’escola. Es considera la peça fonamental per
a la vehiculació de l’idioma d’Estat: «teniendo relación las escuelas menores en la lengua castellana con
la facilidad de que los subalternos se instruyan en ella, para ejercitarla en los tribunales».21 L’objectiu del
Govern és l’homogeneïtzació absoluta, una sola llei i una sola llengua: «Por esta uniformidad declaro que
quedan derogadas las leyes municipales, ni la práctica judicial recibida en todo lo demás, pudiendo todo
tribunal proponer al mi Consejo lo que observare digno de remedio en otros asuntos separadamente».22
Mentre al panorama europeu hi havia institucions socials la dependència de les quals no era governamental,
a l’Estat de Carles III, aquesta mena d’organitzacions, acadèmies i societats, no estalvien esforços per fer
possible el propòsit monàrquic. La tasca normativitzadora que, des de la seva creació el 1713, portà a terme
la Reial Acadèmia Espanyola (RAE) respon, en part, a la necessitat de dotar la nació d’instruments ecaços
d’ensenyament que garanteixin l’extensió de l’espanyol. La disposició de Carles III, de 3 d’octubre de 1763,
recorda que els infants han de ser instruïts en l’ortograa castellana23 de la Reial Acadèmia Espanyola ,
«por lo breve y claro de sus preceptos, y acomodar la escritura a la pronuncia».24 La voluntat monàrquica
s’havia d’estendre arreu del territori i a tots els àmbits d’ús, a partir d’un pla d’educació en castellà. Quan
el 17 de setembre de 1768 Bartomeu Verger, delegat a Madrid per Mallorca, comunica a l’Ajuntament
de Palma que des de les instàncies governamentals centrals se desestima el pròleg que el consistori havia
encarregat i aprovat per a l’edició mallorquina de la Nueva Gramàtica,25 hi constata l’ocupació del castellà a
l’àmbit de l’ensenyament: «en la Corona de Aragón, València, Cataluña y otras provincias se han adoptado
la gramática castellana, y lo mismo sucederá en todo el reino».26 Paral·lelament, l’estructura representativa
illenca anava agafant més fesomia castellana. En morir Verger, el gener de 1769, és substituït per Vicente
Antonio Ustarroz. Tot i que hi havia més candidats a ocupar el càrrec de delegat a Madrid, entre els quals, el
ll del difunt, Antoni Verger, és Ustarroz l’únic que rep el suport del secretari de Cambra de Gràcia i Justícia
de la Corona d’Aragó al Consell de Castella, Nicolás Manzano y Marañón.27 I en presentar Onofre Gomila,
alferes de fragata jubilat, el desembre de 1783, a la Societat Econòmica Mallorquina d’Amics del País,28
fundada el 1778, un pla d’estudis per a l’escola de navegació, hi posa com a requisit previ que els aspirants
illencs sàpiguen la llengua espanyola, tot conformant-se a les disposicions vigents:
Respecto que V.S. quiera establecer escuela de navegación en esta capital, es preciso se enseñe las cuatro
clases dichas arriba, que se obliga el expresado Gomila: dos horas por la mañana y otras tantas por la
tarde, a doce muchachos, que sepan leer, escribir y contar en castellano, lo menos las cuatro reglas simples
de sumar, restar, multiplicar y partir número en trozos y quebrados. Hijos de padres honrados, porque con
el tiempo futuro, puedan ser menesterosos al real servicio, algunos de ellos para ociales de mar, y por sus
méritos y servicios ser promovidos a ociales de guerra.29
20 ACM. Resolucions capitulars (1772-1774), 11 de maig de 1773.
21 Fragment del capítol vuitè de la Reial cèdula de 1768.
22 Ibídem.
23 L’ortograa espanyola que edita el 1741 la RAE té una sèrie de reimpressions una de les quals és la de 1763. En les diferents
edicions, la institució intenta simplicar-ne les regles i fer el mètode més didàctic.
24 El segle XVIII assisteix a una renovació pedagògica en què els mètodes d’ensenyament, emulant les doctrines de Port-Royal,
s’ocuparan de reduir regles, de fer-les més senzilles i de contextualitzar-les. Pel que fa a les teories lingüístiques d’aquest segle i les
repercussions metodològiques, vegeu Robins (2000, p. 189-267).
25 Entenem que es refereix a la de la RAE.
26 AMP. Lligall 163, 17 de setembre de 1768.
27 AMP. Lligall 163, 14 de març de 1769. En aquest document, Nicolás Manzano agraeix a l’Ajuntament el suport al seu candidat.
Aquest funcionari ocupà el càrrec de secretari de Gràcia i Justícia pels afers de la Corona d’Aragó entre 1759 i el 1769.
28 Quant al paper que tingué la Societat Econòmica d’Amics del País sobre la reforma de l’economia mallorquina i la seva posició
pel que fa a l’aplicació de l’espanyol com a llengua universal, vegeu Renom (1998, p. 65-67). En relació amb la trajectòria política
d’aquest personatge, vegeu Álvarez (2012, p. 211-215).
29 Arxiu Històric de Mallorca (a partir d’ara, AHM). Secció SEAMP (Societat Econòmica d’Amics del País), 5 de desembre de 1783.
Rosa Maria Calafat Vila
Les lleis de Carles III a Mallorca: ideologia i llengua en l’acció funcionarial
Revista de Llengua i Dret, Journal of Language and Law, núm. 68, 2017 162
2 L’Administració borbònica i els seus representants a la Mallorca del segle XVIII
Felip V i la promulgació dels decrets de Nova Planta canvien radicalment el Govern de la Corona
catalanoaragonesa. Se suprimeixen les institucions pròpies i es varia el signicat d’altres. La nova reial
audiència o tribunal de justícia, presidida per un capità general,30 queda sotmesa al Consell de Castella.31 Tots
dos poders conformen el Reial Acord,32 que comptarà amb un president per als afers civils, el regent, una
gura cabdal, atès que era el primer dels ministres del Govern i se li exigia experiència i cultura.33 Les batllies
generals se substitueixen per les intendències, amb un intendent al càrrec. Els veguers són substituïts per
corregidors de factura castellana; i els jurats, consellers i paers municipals, per regidors, que conformaran el
nou ajuntament. A Mallorca, el febrer de 1717, la Reial Audiència informa de la idoneïtat dels jurats de Palma
i d’Alcúdia, perquè a partir d’ara, «recaigan estos empleos en personas de calidad».34 I és que, per formar
govern, calia demostrar la delitat a Felip V, no n’hi havia prou a ser un incondicional de l’Administració
estatal tal com s’entenia a l’antic Règim. Ara s’hi havia de sumar la lleialtat a la causa borbònica.35
D. Gaspar de Puigdorla, D, Ramon de Puigdorla, D. Ramon Fortun, el Marqués de Belpuche y D. Antonio
Pueyo, son sujetos muy idóneos y están reputados de buenos vasallos de V.M, habiendo estado presos por
esta razón en Barcelona […]. Y aunque D. Pedro Net estuvo también preso en Barcelona con los arriba
expresados no se le considera por sujeto idóneo para este empleo, por lo que ha demostrado en el de
almotacén que está ejerciendo, ni tampoco (por la misma razón) a su hijo D. Jerónimo Net, jurado actual
en Caput. […]. D. Nicolás Rusiñol de Delfa, D. Jaime Custurer, D. Mateo Andreu y Orlandiz, D. Francisco
Cañellas y D. Mateo Moragues son sujetos de calidad, afectos a V.M, e idóneos para este empleo. […] D.
Jerónimo Alemany, jurado actual tercero, no es sujeto de la representación y méritos, que los propuestos,
y sospechoso en la delidad, por lo cual no parece a la Audiencia a propósito, ni ninguno de los que
actualmente están ejerciendo dicho empleo. […] Para la ciudad de Alcudia, respecto de tener muy corta
vecindad pues no pasan de cuatrocientos vecinos, y que de estos no se encuentra doce de toda conanza para
el ocio de jurado, le parece a la Audiencia bastarán ocho.36
El fragment citat fa palès el fet que els òrgans més locals i municipals es nodreixen de gent del país, cosa que
de ben segur afavoreix, en el cas de l’Ajuntament de Palma, una certa prevenció a tanta disposició nova i una
afecció cap a la consuetud, tal com comprovarem al llarg d’aquest article.
L’11 de setembre de 1717, el clavari queda sense les funcions tributàries, que passen a ser competència de
l’intendent, nomenat directament pel rei. Aquest darrer arriba a acumular tantes competències que el 1766
haurà de compartir-les amb el corregidor. El primer assumeix les nances i el segon, els afers de policia i
justícia. El 22 d’octubre de 1718, l’Audiència de Mallorca convoca el veguer, Jordi Fortuny, per noticar-
li que el rei «se había designado suspender el empleo de veguer nombrando en su lugar por corregidor de
Palma al señor don Diego Navarro, intendente general del reino».37 El 17 de juny de 1723, l’Audiència,
seguint les directrius reials, estableix que el corregidor de Mallorca té les mateixes competències que els
de Castella: «Puede compeler por todos los medios de política y justícia a que los corregidores asistan a
los ayuntamientos y demás funciones públicas para poner en ejecución las resoluciones que se adopten».38
El corregidor i el síndic personer, jurista que a partir del 1766 s’encarrega de les qüestions més cabdals de
l’Ajuntament , informen periòdicament el Consell de Castella sobre el desenvolupament de les reials cèdules
30 Vegeu Mercader, 1980.
31 A partir de 1715 el Consell de Castella és format per un president o governador; 22 ministres, que poden augmentar segons les
necessitats del Govern; dos scals ns a 1771, en què es crea la plaça d’un tercer; i set escrivans de la Cambra de Govern i Justícia;
a més d’altres funcionaris com els relators o els porters. El scal més antic s’ocupava dels afers civils i dels negocis de la Cambra
de Castella. El més modern s’encarregava dels assumptes criminals i dels afers dels territoris de la Corona catalanoaragonesa. Quan
s’establí la tercera scalia, aquesta quedà per als afers de les audiències d’Aragó, Catalunya, Mallorca i València. (Vegeu Cabrera,
María Isabel, 1982, p. 210-214.)
32 Pel que fa al funcionament del Reial Acord i les tensions que hi va haver entre regents i capità general, particularment a Mallorca,
vegeu Molas (1980, p. 168-171).
33 Vegeu Pérez(1980, p. 197).
34 AHM. Secció Reial Audiència. Document XIII/670, febrer de 1717.
35 Vegeu Pérez (1980, p. 197).
36 AHM. Secció Reial Audiència. Document XIII/670, febrer de 1717.
37 Vegeu Calafat (1999, p. 37-39).
38 Ibídem.
Rosa Maria Calafat Vila
Les lleis de Carles III a Mallorca: ideologia i llengua en l’acció funcionarial
Revista de Llengua i Dret, Journal of Language and Law, núm. 68, 2017 163
de sa Majestat a l’illa. Tots dos són els responsables de vigilar l’ensenyament de les primeres lletres, de la
llatinitat i la retòrica, en tant que eina per a la consolidació de l’espanyol. Aquests funcionaris controlen
la institució municipal, òrgan sobre el qual recau la responsabilitat administrativa de la planicació de la
docència. La Reial ordre d’11 de juliol de 1771 nomena el corregidor o el batlle responsables d’autenticar
els requisits que s’exigeixen als mestres per a la pràctica del magisteri i reserva al síndic personer la guàrdia
sobre la ideologia i la neteja de sang dels candidats. L’esmentada ordre regula els requisits per fer de mestre,
els llibres que han de fer servir les escoles i l’educació per sexes, qüestions cabdals per a l’homogeneïtzació
governamental.
Pel que fa a Mallorca, l’organigrama estatal i els seus representants es basaran en el poder que la Reial cèdula
de 1768 atorga a l’espanyol, i el faran argument jurídic universal. El Ple de l’Ajuntament de Palma, el 26
d’agost de 1768, encarrega al carmelità Fra Tomàs Cifre l’adaptació del mètode d’Antonio de Nebrija per a
l’ensenyament del llatí a través de l’espanyol als al·lots mallorquins. Tot i la popularització del mètode de
l’humanista valencià Andreu Sempere, reeditat més de quaranta vegades, trenta de les quals a Mallorca, el fet
que el llibre del sevillà obtingués el suport de la corona deixà en aparent desavantatge el mestre d’Alcoi; tot i
així, les edicions continuaren ns al segle XIX. La imposició d’un mètode sobre l’altre obeeix al compliment
de l’esmentada ordre, i per aquesta raó Cifre serà remunerat amb trenta lliures. La feina que s’ajustava a
les noves mesures impositives rebria compensació, ben contràriament a la precarietat en què el món de la
instrucció vivia:39
Por esto, y deseando dar aquellas disposiciones que puedan conducir a la más pronta y resignada obediencia
a lo mandado por S.M, que Dios guarde, en la Real Cédula de 23 de junio próximo pasado, se ha acordado
[...], vea el libro Antonio de Nebrija, llamado Arte Regio, y Ponga las notas que le parecieren útiles para la
mayor enseñanza de la juventud. Y en el caso que por el Supremo Real Consejo no se prevenga el libro con
que se deba enseñar, se suplique al mismo Supremo Real Consejo el permiso de poder reimprimir dicho libro
con las notas que se hubiesen acordado.40
Des de l’església, el bisbe Juan Díaz de la Guerra, recorre al Consell de Castella per aconseguir
l’homogeneïtzació lingüística. Davant l’oposició del poble mallorquí i els seus representants civils i
eclesiàstics a fer la predicació i l’ensenyament del catecisme en castellà, el prelat referma el seu dictat amb
l’autorització del mateix secretari del rei i escrivà del Consell, Pedro Escola de Arrieta. El 19 de març de
1774, amb un oci adreçat al Capítol, aquest membre reial es decanta per les tesis del seu delegat eclesiàstic,
Juan Díaz de la Guerra, tot i que, prudentment, reserva alguns usos al català en la predicació. Hem de suposar
que la interpretació del bisbe andalús partia de la consideració que la doctrina era matèria d’ensenyament
a l’escola, i on fos. Si l’escola era subjecta a l’obligatorietat del castellà, també s’hi devia cenyir qualsevol
tipus d’instrucció. D’altra banda, Juan Díaz volia creure que la llengua espanyola no era estranya als catalans.
El 4 de gener de 1775, el poder central es veu en la necessitat de reincidir en l’ordre de ser més laxos en la
predicació en espanyol, atesa la insistència del bisbe.
Con fecha de primero de junio de 1773 hizo representación al Consejo el Rdo. Obispo de esta Ciudad en
que, dando cuenta del edicto que publico y providencias que había tomado desde su ingreso en esta diócesis
para que en consecuencia de lo dispuesto en el capítulo 7º de la Real Cédula expedida en 23 de junio de
68 se educase a los niños de ambos sexos en castellano por sus respectivos curas y maestros a n de que
de esta formar se fuese extendiendo este idioma en ese reino, hizo presente que, por las mismas razones, le
pareció insinuar, pero sin ponerlo en el edicto, se predicase en esta capital en la cuaresma en castellano
los 28 sermones de las dominicas llamadas doctrinas que se hacían en lemosín, pues todos los demás ya
se hacían en castellano. Que no se había encontrado embarazo ni dicultad en religiosos ni curas y sólo el
de Santa Eulalia y el Cabildo de la catedral había manifestado repugnancia, pretextando se podría seguir
algunos inconvenientes porque acostumbrados estos naturales a los sermones en lemosín no los entenderían
en castellano. Y para evitar las diferencias que pudiesen ocurrir en este asunto pidió que el Consejo se
sirviese declarar si los pocos sermones de las dominicas habían de continuar como ahora en lemosín o sería
más conforme a la mente de S.M. se hiciesen en castellano como la mayor parte y más de los dos tercios
39 El fet de ser remunerat o graticat per fer les primeres lletres en castellà o per predicar-ne la doctrina no serà estrany. És el cas
del prevere Bartomeu Abrines del monestir de Randa o d’una tal “senyora Rosa”, de Manacor, que ensenya el catecisme en castellà.
Informació extreta de dos documents d’arxiu: El primer cas, AMP. Llibre d’actes, 15 de juny de 1775; i el segon, ADM. Document
III/127/50, carta del fra Joan Mártir Roig al bisbe Juan Díaz de la Guerra, 1775.
40 AMP. Llibres d’actes, 26 d’agost de 1768.
Rosa Maria Calafat Vila
Les lleis de Carles III a Mallorca: ideologia i llengua en l’acció funcionarial
Revista de Llengua i Dret, Journal of Language and Law, núm. 68, 2017 164
de cuantos se predicaban en esa Santa Iglesia. En vista de esta representación y de la que con fecha de 26
de mayo del mismo año hizo V.S. sobre el asunto y lo expuesto en inteligencia de todo por el Señor Fiscal,
ha mandado el Consejo se escriba carta acordada al citado Rdo. Obispo, como lo hago con esta fecha,
manifestándole que queda enterado de la providencia que ha dado para que se consiga el n explicado de la
referida real cédula de 23 de junio de 1768, y su capítulo 7, y que espera que prosiga dando las que estime
más oportunas, con la prudencia, celo, discreción y pulso que son necesarias para que tengan cumplido
efecto las reales intenciones, pero teniendo siempre presente que a sus feligreses que no entiendan el idioma
castellano se les predique en el suyo natural los sermones, exhortaciones e instrucciones en los dogmas que
necesitan y que se prevenga a V.S., espera el Consejo que, por su parte, coadyuvará a que tenga cumplido
efecto esta resolución.41
Potser, de tots els funcionaris i alts eclesiàstics que venen de Castella, sigui el bisbe andalús el més destacat
pel que fa a la poca destresa que tingué a l’hora d’imposar la llengua. La seva manca de percepció de
la diversitat a la qual s’enfrontava li impedí reeixir en l’intent. Entossudit a canviar-ho tot, idioma, usos,
costums, no sols perseguí el culte al beat Ramon Llull, sinó que arribà a ordenar un xueta en una terra on
el llibre més llegit, segons l’erudit Miquel dels Sants Oliver, havia estat ns a mitjans segle XIX La fe
triunfante, del Pare Garau, una obra cabdal per al manteniment de la segregació i el menyspreu cap als quinze
llinatges, que corresponien als descendents dels jueus condemnats durant la darrera meitat del segle XVII.42
L’Estat francès i l’espanyol legislaran, com hem apuntat, en matèria d’ensenyament, fonamentalment en
l’educació primària, per fer possible aquesta conformitat lingüística, per a la qual procurarà insistentment
el bisbe Juan Díaz de la Guerra, home, més enllà de la seva condició eclesiàstica, adepte a Carles III. La
seva estada a Mallorca fou polèmica no tan sols pel seu afany de fer complir la Reial cèdula de 23 de juny
de 1768 en matèria de llengua, sinó també per la seva adscripció tomista i el seu posicionament visceral en
contra del lul·lisme, tan estès socialment a l’illa, i conreat acadèmicament.43 De fet, quan marxa de l’illa,44
el seu substitut, Pedro Rubio Benedicto y Herrero, en la carta de presentació a la Ciutat, deixa clar que les
seves intencions no són ingerir-se en la política, sinó exercir l’apostolat: «con esta na correspondència me
prometo que la plebe y toda la isla, a imitación de su más distingida nobleza, contribuirá a hacer mi ministerio
más suave para mí, y más ecaz y amable también para todos».45 La passada convulsa per Mallorca d’aquell
ministre de l’església comptà amb l’oposició del Capítol, dels feligresos i de l’Ajuntament, però tingué la
col·laboració, entre d’altres, del scal de l’Audiència de Mallorca d’aleshores, José Ruiz Santos. El bisbe
volgué reformar el Seminari de Mallorca, és a dir, uniformar-lo, i alhora exercir la seva prerrogativa de
controlar no tan sols els llibres de text, la doctrina i l’educació dels seminaristes, sinó tot el cos eclesiàstic
de Mallorca. Calia adoctrinar amb “l’amor a la pàtria”, com testimonien els arguments que en donen el scal
i el mateix bisbe per acreditar la necessitat d’aquest nou centre. Es tractava de promoure estructures que
garantissin la difusió dels preceptes borbònics, sobretot en un lloc com Mallorca, «separado por todas partes
del continente»,46 dirà el scal. Cal recordar que aleshores l’illa encara conservava el dret de l’estrangeria
eclesiàstica, i els seus membres seguien anant a estudiar a França, costum que Felip V tallà en matèria
civil, mitjançant Reial cèdula de 23 de setembre de 1718,47 i que el bisbe volgué també aplicar a l’àmbit
eclesiàstic. Per portar a terme aquesta unicació, necessità anul·lar el col·legi de la Sapiència, atès que no
depenia directament del prelat. Aquest centre, fundat el 1629 per Bartomeu Llull, era seguidor de la losoa
lul·liana, tan perseguida per Díaz de la Guerra. A les pretensions del scal i del bisbe, s’hi oposà, novament,
l’Ajuntament de Palma. En l’informe favorable a la unió que fa el scal, José Ruiz Santos, a més, s’hi deixa
41 ACM. Resolucions capitulars (1772-1774), 19 de març de 1774.
42 Vegeu DA (1980, p. 115-118).
43 Pel que fa al tema de l’extensió social de Llull, com a símbol propi i mostra de catalanitat, vegeu Calafat (2015, p. 101-113) i
Ramis (2012, p. 259-277).
44 Els mallorquins demanen a Madrid el trasllat del bisbe, petició, d’altra banda, que no els surt gratuïta. Hauran de pagar-ne les
costes judicials.
45 AMP. Llibre d’actes (1978), 29 de novembre de 1777.
46 AMP. Llibre d’actes, 28 de novembre de 1774. S’hi inclou l’informe del scal sobre la supressió del Col·legi de la Sapiència
decretada pel Consell de Castella.
47 La resposta catalana a la supressió de les seves universitats i la creació de la de Cervera fou la d’acudir a les de Tolosa, Montpeller
i Perpinyà, històricament freqüentades per aquests usuaris. Sols Menorca, lliure de la restricció borbònica, segueix fent-ne ús. Vegeu
Paredes (1996, p. 47-51).
Rosa Maria Calafat Vila
Les lleis de Carles III a Mallorca: ideologia i llengua en l’acció funcionarial
Revista de Llengua i Dret, Journal of Language and Law, núm. 68, 2017 165
entreveure la prevenció del consistori i del clergat local al fet que aquesta unió signicàs un atac més a la
formació lul·liana.48
Que todo lo referido podía observarse, y aún mejorarse, pasando dichos colegiales al Seminario casi sin
alteración alguna. Pues los nes del fundador, calidades de los colegiales, vida, costumbres y conferencias
eran las mismas en el Seminario, y parecía bastarían las facultades del Ordinario que le erigió y aprobó las
constituciones para la unión, siendo además patrono que había nombrado el visitador y conrmado todas
las providencias de visita anual con que habían corregido los abusos. […] De modo que si alguno pudiese
tener algún derecho en la unión, fuera el Ordinario, sería S.M., siendo los jurados compatronos honorícos
únicamente, pues con nada había contribuido la ciudad a esta fundación ni en el gobierno del Colegio,
teniendo más parte que nombrando el visitador por el Ordinario pasarles la noticia el Rector. Que si esto no
obstante pudiese servir de embarazo nada había más fácil que quitarlo con sólo aprobar S.M. la unión, cuya
protección era necesaria tuviesen los ordinarios para facilitar la ejecución de lo tocante a sus facultades,
especialmente en aquel País. Que de este modo se lograría un Seminario de individuos de virtud y letras.
Que de porcionistas se recibirían solo aquellos cuya habilidad a una instrucción sólida les hiciese acreedores
a ser recibidos sin que por sujetarlos a la disciplina conveniente desamparasen el Colegio, como lo habían
hecho de un tiempo, ni habría necesidad de tolerar lo que en otras circunstancias no se permitiría, o a tener
sólo seminaristas que se contentasen con poca gramática y moral, en perjuicio de la iglesia y del estado;
siendo tan necesario el Seminario en aquel país por estar éste separado por todas partes del continente, y a
donde se educan los otros de las dos islas de Menorca e Ibiza. Y que el estado de aquella llamara la atención
del Rdo. Obispo por la religión y amor a la monarquía, pues se dolía de haber sabido que muchos por el
estado del Seminario se habían ido a estudiar a Francia; y, continuándose así, se sentiría el perjuicio en lo
espiritual y temporal, perdiendo poco a poco el amor a su nación. […]. Y la Cámara, en vista de todo y de lo
expuesto por el señor Fiscal, hizo consulta en 24 de julio del mismo año, y, conformándose en todo con ella
S.M., se sirvió, en Real Cédula de 26 de octubre de dicho año, prestar su consentimiento para que el reverendo
Obispo de Mallorca, en uso de sus facultades ordinarias, procediese a decretar y ejecutar la unión del referido
benecio de la Candela al Seminario Conciliar y la del colegio de la Sapiencia al expresado Seminario. […]
Y el Señor Fiscal, en respuesta de 8 de febrero de este año, dice que halla por muy legal la propuesta del Rdo.
Obispo de Mallorca […], en cuyos derechos ha sucedido que no omitió expresar el patronato honoríco de
los jurados, ni tampoco lo literal de la constitución nueva del Colegio de la Sapiencia, que previene estudien
en los dos últimos años el Arte General del venerable Lulio. Y con arreglo a esta constitución se ha estudiado
y estudia en el Seminario, según resulta de la certicación que incluye el rector y vicerrector del Seminario en
el que hay tomistas, escotistas y lulistas; siendo evidente no ser el n sepultar la doctrina de Lulio, llevar los
colegiales a donde cuanto se estudie sea la doctrina de Lulio.49
L’època de Carles III, que coincideix amb el període vigorós del despotisme il·lustrat, representà per als
territoris de parla catalana sotmetre’s a una intensa activitat legisladora d’un poder reial que es marca el
repte de fer de l’espanyol una marca simbòlica i omnipresent. Hem de recordar que Menorca, tot i que el
1802 passa a mans espanyoles, després del periple anglès, francès50 i àdhuc espanyol, no té Decret de Nova
Planta, i aquest fet serà cabdal per a la cultura catalana en general. Cal també apuntar que, si bé la Nova
Planta aboleix l’estrangeria civil, l’eclesiàstica51 resta vigent a Aragó, València i Catalunya ns al 1723;52 i a
Mallorca, gràcies a tres butlles papals, es manté aquest dret ns al 1808.
L’Ajuntament de Palma, a nals de 1777, incloïa al seu llibre d’actes la recepció de les bases per participar
als premis de poesia i eloqüència convocats per la Reial Acadèmia Espanyola,53 el 26 de setembre d’aquell
48 El bisbe, Juan Díaz de la Guerra, arribà a prohibir batiar amb el nom de Ramon Llull, a més de perseguir les estampes i els quadres
del beat a les esglésies. La confrontació fou d’una magnitud tan exagerada que un dels capellans de l’església d’Andratx se suïcidà.
Sembla que no pogué aguantar la pressió que l’Ajuntament d’aquell poble i els feligresos li feren per ser antilul·lista i no seguir els
cànons del prelat. Vegeu Ensenyat (1920, p. 264).
49 Ibídem.
50 Pel Tractat d’Utrecht, l’illa resta en mans angleses. Entre el 1755 i el 1763, a causa de la Guerra dels Set Anys, és ocupada
episòdicament pels francesos i retornada el 1763 als anglesos, que la dominen ns al 1802, amb intervals de dominació francesa
(1756-1763) i espanyola (1782-1798). El 1802, pel Tractat d’Amiens, passa a formar part de l’imperi espanyol.
51 El capítol VII de la Nova Planta de Mallorca aboleix l’estrangeria civil: «El Decreto de Nueva Planta no contiene disposición
alguna referente a los privilegios eclesiásticos» (Durán Cañameras, 1941, p. 199).
52 L’abolició d’aquest dret signica l’entrada d’eclesiàstics castellans a les esglésies catalanes: «para que los naturales de los
mis reinos de Aragón y Valencia y Principado de Cataluña puedan obtener recíprocamente piezas eclesiásticas en las iglesias de
cualquiera de dichos reynos y Principados, y de los reinos de Castilla». Decret de 1723 citat a Günzberg, Jordi (2007-2008, p. 196).
53 Quant al paper d’aquesta institució en el corpus de la llengua i en la seva difusió, vegeu Carreter (1985, p. 217-225).
Rosa Maria Calafat Vila
Les lleis de Carles III a Mallorca: ideologia i llengua en l’acció funcionarial
Revista de Llengua i Dret, Journal of Language and Law, núm. 68, 2017 166
any, el capítol cinquè de les quals especicava que les obres, «así en prosa como en verso se escribirán
precisamente en castellano, sin mezclar en el cuerpo de ellas ningún pasaje ni palabras latinas o de otras
lenguas». Evidentment, els temes per concórrer-hi havien de dignicar la memòria simbòlica de la nació:
«Se proponen los dos asuntos siguientes: Para la oratoria, en elogio de Felipe V, fundador de la Academia [...]
Para la poesía, [...], la valerosa resolución que tomó Hernán Cortés de echar a pique todas las naves en que él
y su gente habían llegado a las costas de la nueva España»;54 a més d’expressar-ne la modernitat. Calia dotar
la llengua i el país d’un imaginari col·lectiu. El 1785, la Reial Acadèmia anuncia com a tema de concurs
una «Apología o defensa de la nación, ciñiéndose solamente a sus progresos en las ciencias y en las artes».
El premi quedà desert.55 La Il·lustració borbònica impulsa la cultura a través d’institucions de tall francès,56
com ara la mateixa Acadèmia de la Llengua (1714), la Biblioteca Nacional (1711) o la Reial Acadèmia de la
Història (1738), la qual, per mitjà de la Reial ordre de 29 d’agost de 1778, té la censura dels mapes, és a dir,
dels límits fronterers de la nova nació: «porque tratándose de límites son fáciles las equivocaciones […], he
resuelto que en adelante no permita el Consejo que se imprima y publique mapa alguno de esta especie sin
que primero se saque a la censura de la Real Academia de la Historia».57 A Mallorca, l’últim terç de segle,
apareixen entitats com el Col·legi d’Advocats (1779), la Reial Acadèmia Medicopràctica (1788), escoles
tècniques58 o la Reial Acadèmia de Belles Arts59 (1783), d’inspiració borbònica. L’Acadèmia Mèdica mana
als seus estatuts que la llengua de la institució sigui la castellana.
És un segle en què la construcció de l’Estat passa per elaborar la simbologia de la seva existència tant política
com religiosa. Es tracta de produir un relat que faci percebre al ciutadà que forma part de la universalització
d’aquests fonaments. L’esmentada reial provisió de l’11 de juliol de 1771, a més de prohibir els llibres
anomenats «frívols i d’històries fútils», usats per ensenyar a llegir els nins, mana, al capítol desè, que la
instrucció es faci amb el Compendio histórico de la religión de Pintón, la Historia de la religión del cardenal
Fleury i «algún compendio de la Historia de la nación que señalen respectivamente los corregidores de las
cabezas de partido […], en que se interesará la curiosidad de los niños y no recibirán el fastidio e ideas que
causan en la tierna edad otros géneros de obras».
Pel que fa a Mallorca, les estructures governamentals, fonamentalment l’Audiència, treballaran per portar
mestres de procedència castellana a les escoles, amb la intenció de fomentar-ne no tan sols el coneixement
sinó la bona pronúncia, i l’imaginari al·ludit:
En la Ciudad de Palma, a veintinueve días del mes de julio de mil setecientos setenta y siete. Habiéndose
tenido presente en el Acuerdo extraordinario de este día, la Real Orden comunicada al Excelentísimo Señor
Capitán General, presidente de la del Consejo, por Don Pedro Escolano de Arrieta, su secretario de cámara
y de gobierno, con fecha de 25 de junio próximo, para que esta Audiencia informe de la necesidad que hay
en esta ciudad y en las villas principales de esta isla de maestros de Castilla que enseñen las primeras letras.
En su vista los Señores al margen dijeron que informe la Ciudad de qué fondos que sean menos gravosos y
más efectivos se podrán dotar estas preceptorías de forma que queden sucientemente dotadas a n de que
estos maestros puedan vivir con la decencia correspondiente.60
Les institucions monàrquiques presenten davant el Consell de Castella la necessitat de dur mestres castellans
a l’illa, atesa la poca pràctica que hi havia de l’idioma, àdhuc entre els que en demostraven coneixements.
La pretensió d’aquest cos administratiu era aconseguir, en un breu període, l’execució de la Reial cèdula de
23 de juny de 1768 pel que fa a l’extensió de l’espanyol. El 15 de setembre de 1777, l’Ajuntament de Palma
s’oposa a la idea de fer venir docents castellans. El cert és que l’Administració local, encarregada d’aquests
afers, hauria hagut de fer front a les despeses que la mesura generàs;61 i, possiblement per això, s’hi mostra
54 AMP. Llibre d’actes, 26 de setembre de 1777.
55 Citat a Caso (1988, p. 232).
56 L’essència de l’Acadèmia Mèdica, d’inspiració borbònica, mana que la llengua de la institució sigui la castellana, a l’article desè
de la Reial Cèdula d’11 de desembre de 1788, «en que su Majestad a representación de la Sociedad Económica de Mallorca aprueba
la erección de una Academia Médico-práctica, y los estatutos insertos para su gobierno».
57 Novíssima Recopilación de las Leyes de España. Llibre VII, títol XVI, Reial ordre de 29 d’agost de 1778.
58 Vegeu DA (1980, p. 118).
59 AHM. Secció Reial Acord. LXXXIII/76, octubre de 1783.
60 AHM. Secció Reial Acord, número 30, 29 de juliol de 1777.
61 Segons Sureda (1977, p. 24), en relació amb la tasca, més aviat passiva, de l’Ajuntament de Palma sobre els canvis en el sector
Rosa Maria Calafat Vila
Les lleis de Carles III a Mallorca: ideologia i llengua en l’acció funcionarial
Revista de Llengua i Dret, Journal of Language and Law, núm. 68, 2017 167
contrària. El consistori al·lega que els preceptors de primeres lletres a la universitat de Mallorca, al convent
de Randa, a Porreres i a altres localitats i convents, ja ensenyen en llengua castellana.62 No sabem ns a quin
punt aquesta armació es corresponia amb la realitat, atès el fet que els representants reials hagueren de reiterar
l’obligatorietat de la disposició esmentada. El 20 de març de 1778, l’audiència de Mallorca havia de recordar als
batles de Palma i d’Alcúdia l’esmentat precepte: «En el acuerdo ordinario del 16 del que rige se tuvo presente
lo que manda S.M. en su Real Cédula de 23 de junio de 1768, para que se actúe y enseñe en lengua castellana
en todos sus reinos y señoríos, que se ponga toda diligencia en extender el idioma general de la nación».63
Tot i la insistència del Consell a dur mestres de castellà, l’Ajuntament de Palma sempre s’hi oposa. Al·lega
manca de recursos econòmics i greuges impositius de l’Estat: «Que los inconvenientes que por todas partes
se mira de imponer Nuevos gravámenes al público a tiempo en que está imponderablemente cargado con
talla [...], y multitud de derechos impuestos».64 Amb un paper, a vegades, passiu davant les insistències de
transformació dels usos i costums catalans, l’Ajuntament arriba a exposar la catalanitat dels illencs com a
argument per frenar tant de canvi. Aquest organisme local, quan el Consell de Castella, tot posicionant-se a
favor del recurs que la universitat lipista de Cervera, el 1784, havia interposat contra la de Palma amb la
intenció d’impedir que els catalans del Principat es desplaçassin a la de Mallorca, cita la naturalitat d’aquest
fet atenent la catalanitat de Mallorca: «[…] el Real Privilegio dado en Valencia, a 16 de las kalendas de
octubre de 1286, […] hace comunes a todos sus moradores los privilegios concedidos a entre ambos […] por
haberse declarado a los mallorquines por catalanes naturales».65
Sigui per la poca col·laboració de l’Ajuntament o per altres motius que hi conuïssin, com la manca de
dotació econòmica de totes les institucions afectades, no serà ns al principi del segle dinou que la Societat
Econòmica d’Amics del País de Mallorca66 aconsegueixi portar dos mestres de fora, Ramon Malat, valencià
d’origen, i José Polache, ambdós residents a Cartagena. El 30 d’octubre de 1807, la Societat proposa de
clausurar les escoles de Cura i de Montision de Porreres per convertir-les en escoles de primeres lletres
ocupades per mestres idonis, i suprimir nou càtedres universitàries per crear la càtedra de «lengua castellana»,
com a «materia de primera necesidad».67
3 El pensament lingüístic en la interpretació de les lleis: els funcionaris de Carles III
Si bé és cert que els ajuntaments borbònics tenen la custòdia administrativa de l’ensenyament en la nova
llengua, sota les directrius i vigilància del corregidor, també ho és que foren tots els funcionaris borbònics
que a través de les lleis i llur interpretació digueren la seva en aquesta matèria, atesa la magnitud del projecte
que signicava l’extensió social de l’espanyol. La idea preconcebuda d’aquests funcionaris sobre què era el
català, per què servia i quin camí devia prendre, fou clara i taxativa: la residualització. A partir d’aleshores, la
modernitat, la reforma i el progrés portaran la lletra impresa de Castella, més enllà de realitats diverses. Al cap
i a la , l’Administració imposada i els seus representants no imaginaren altre fet que el que volien infondre.
La mateixa organització borbònica així ho garantia, procurant la presència estratègica dels seus representants
d’elit. Així, el regent, gura cabdal a les audiències, o era de fora o era triat entre els magistrats forasters de
l’Audiència, amb la intenció d’enfortir l’autoritat dels forans en els territoris de parla catalana.68 El Consell de
Castella, el 10 de maig de 1730, estableix que «siempre sea mayor el número de castellanos en cada sala que
de l’ensenyament, «Durant la segona meitat del segle XVIII, la corporació municipal ciutadana, com les de la resta de l’illa, deixa
l’educació primària en mans dels clergues regulars. L’any 1759, només mantenia, de les arques comunes, tres mestres de gramàtica,
dos al col·legi de la Sapiència i un al col·legi de la muntanya de Randa, i un catedràtic de retòrica a la universitat Lul·liana.
L’any 1778, l’Ajuntament de Palma segueix mantenint el mateix nombre de mestres, però els dos que ensenyaven al col·legi de la
Sapiència, ho fan ara a la Universitat Lul·liana, i un d’ells es dedica a les primeres lletres. La resta dels mestres que en aquell temps
ensenyaven a Palma no reben subvenció de cap casta.»
62 AHM. Secció Reial Acord, 15 de setembre de 1777.
63 AHM. Secció Reial Acord, número 45, 20 de març de 1778.
64 AHM. Secció Reial Acord, 15 de setembre de 1777.
65 Citat a Calafat (1999, p. 52).
66 Quant al paper que tingué l’Econòmica mallorquina en els canvis en la producció econòmica de l’illa, vegeu DA (1980, p. 119).
67 Vegeu Calafat (1999, p. 68-69).
68 Vegeu Molas (1980, p. 140-141).
Rosa Maria Calafat Vila
Les lleis de Carles III a Mallorca: ideologia i llengua en l’acció funcionarial
Revista de Llengua i Dret, Journal of Language and Law, núm. 68, 2017 168
el de naturales, y los scales siempre castellanos».69 Per a aquests funcionaris, la llengua era un veritable escull
a l’hora de fer del poble illenc bons ciutadans per a l’Estat.70 El 27 de maig de 1782, el scal de l’Audiència,
Antonio Fernández de Córdoba, signava un recurs, que era tractat en el Ple de l’Ajuntament de Palma del dia 10
de juny d’aquell any, en què advertia la ciutat del poc rigor i formalitat de la institució municipal en aplicar les
reials ordres de Sa Majestat expedides entre 1766 i 1777, en referència a les taxes i preus que la justícia posava
a les coses comestibles: «Porque el Fiscal dijo, número 14 (y repite legalmente) que era malicia maniesta
callar las últimas resoluciones. Construye la ciudad, con impostura al número séptimo, haber acarreado de la
pluma del Sr. Fiscal el negro borrón de que la ciudad ocultó con malicia aquella Real Orden».
En aquest document, conseqüència de missives anteriors entre totes dues parts, el funcionari reial retreu la
poca productivitat del camp mallorquí, l’economia estàtica de l’illa, la manca d’iniciativa industrial, com
ara el tèxtil, i, en denitiva, el retard a assolir la modernitat, així com la deixadesa de la ciutat —«pasee sus
calles [...], notará su desaseo a pesar de bandos»—71 i la pràctica de l’estafa en els productes de consum:
«Igualmente está enterado que tras de no condimentarlo con sal, se carga de agua, con cuyos arbitrios sacan
la ganancia de que el poco cocido, el peso del agua pasa por pan […], y tanto cuanto le cabe le falta con daño
del comprador. Y esto no es ni política ni gobierno, sino una de las nas estafas de los horneros».72
Quant als recursos econòmics i de producció, segurament el scal relata un panorama no gaire allunyat de
la realitat:73 «El paisatge de l’illa era predominantment de terra campa i això no obstant, no hi havia any
que no calgués importar blat».74 Caldrà esperar a l’últim terç de segle per veure un canvi en l’orientació de
l’economia, amb la diversicació dels conreus i altres millores, com la vinguda de professionals catalans
que ensenyen nous sistemes de lat i teixit.75 A l’informe, Fernández de Córdoba cita com a obra referencial,
al servei de la transformació econòmica, la del ministre Campomanes i les seves idees per al foment de la
indústria popular,76 i es demana per què la ciutat es nega al progrés que l’Estat proposa: «¿Por qué se lisonjea
Palma de ser solo y querer ser un país agricultor y hortelano y criador de gallinas y palomas o aves domésticas,
contra las máximas de los sabios políticos, olvidándose de sus antigüedades especícas en el asunto? Dígalo
la historia».77 De fet, el scal es qüestiona, al llarg de l’informe, la manca d’afecció del municipi per allò que
és patriòtic; ns i tot reprova els locals de fer ús de referents estrangers en les argumentacions:
Doy rubor a la ciudad, o sus dictadores, nos pongan por ejemplar de máximas de policía y gobierno al abate
Genovesi, y sabio italiano, cuando tiene entre otros regnícolas, en buen castellano, al gran Boadilla, Evia,
Domínguez, Villadiego, Leruela, Márquez, Aguado, Navarro, Guevara, Bustillo, Solorzano, el Sr. Conde de
Campomanes, de quien calla lo más oportuno, y a sus mismos historiadores, que llevan todo lo contrario a
las máximas de Palma.78
La discrepància entre el Govern municipal i l’autoritat monàrquica serà considerable. De tal manera que
el recurs del scal, que conté quaranta-tres extensos paràgrafs, es dedica no tant a exposar el seu parer
sinó a desmuntar les raons expositives dels regidors, basades en el costum i les disposicions anteriors a la
Nova Planta: «con la preocupación de inseguir en todas materias los pasos y costumbres de sus mayores,
con innitos retazos de proposiciones, salutarias y autoridades con que habla y nada dice, sin más objeto
que sostener abusos por costumbres».79 Aquest funcionari no dubtarà a desqualicar les lleis catalanes cada
cop que l’Ajuntament les usi com a pretext per no seguir la norma borbònica. Així, en l’informe, tal com
69 Citat a Calafat (1999, p. 33).
70 L’Audiència mallorquina té sols un scal que atén els afers civils i criminals. Al llarg del segle XVIII, ocuparen aquest lloc: Felipe
Valderrama (1716-1724), José Martínez (1725-1735), Francisco Fernández de Munilla (1735-1742), Diego Cornejo (1743-1745),
Manuel León Santos (1746-?), José Ruiz Santos (1766-1776), Jacobo M. Spinosa (1776-1781), Antonio Fernández de Córdoba
(1782-1785) i Juan Pérez Villamil (1786-?). Vegeu Calafat (1999, p. 47).
71 AMP. Llibre d’actes, 10 de juny.
72 Ibídem.
73 Sobre la complexitat interpretativa de la ruralia de l’illa en aquesta època, vegeu SUAU, 1991.
74 DA (1980, p. 113).
75 Ibídem.
76 Vegeu Negrín (1984, p. 9-39).
77 AMP. Llibre d’actes, 10 de juny.
78 Ibídem.
79 Ibídem.
Rosa Maria Calafat Vila
Les lleis de Carles III a Mallorca: ideologia i llengua en l’acció funcionarial
Revista de Llengua i Dret, Journal of Language and Law, núm. 68, 2017 169
hem dit anteriorment, que el 1785 elabora aquest mateix scal contra la universitat de Palma i a favor de
la lipista universitat de Cervera, a propòsit dels principatins que acudien a la de Mallorca a obtenir-ne
el grau —no entrarem ara en el debat de la facilitat del grau a la de Palma—, qualicarà d’abús, vici i
corruptela l’argument de catalanitat exposat per l’Ajuntament: «precisamente el uso siempre será abuso, el
estilo, exceso, la práctica, errónea, y la costumbre, corruptela, aunque su origen viciado venga desde el 31
diciembre de 1229, de la conquista de la isla por el Sr. D. Jaime I».80
Les raons de tipus econòmic i consuetudinari a què al·ludeix el municipi per no donar compliment exacte a
les disposicions reials seran rebatudes pel scal: primer, menystenint la història de l’illa; segon, posant-ne
en dubte el criteri de l’Administració local per, a parer del funcionari, manca de domini de l’espanyol. El
scal, com la resta de funcionaris, desprestigia el món referencial català. D’altra banda, el seu punt de vista
no era el de la ignorància cap a allò local. Ell mateix reconeix, en el citat informe, estar format en la història
illenca: «Dameto y Mut, héroes sabios, puntuales historiales de este Reino, gloriosos mallorquines, llenos de
verdad; y en una palabra, hombres completos que escribieron hasta el año de 1650, inclusive, han instruido al
scal».81 Sabem, per tant, que usà l’obra de l’escriptor i religiós Joan Dameto, mort el 1640, cronista general
del Regne de Mallorca, autor dels dos volums Historia general del reino baleárico, basada en la Història
general del regne de Mallorca de J. Binimelis. Vicenç Mut continuà l’obra de Dameto, allargant-la ns a
mitjan s. XVII.82 Sabem pel cronista Joaquim M. Bover, autor de la Biblioteca de escritores baleares, que
el scal s’havia instruït també amb l’obra Noticias históricas de Mallorca del prevere Guillem Terrassa,
mort el 1778, contemporani del scal. Bover, parlant de les còpies que es feren de l’obra, dona notícia que
el funcionari castellà en va dipositar una a l’Acadèmia de la Història. Sense poder al·legar ignorància, la
força d’aquest funcionari a l’hora de combatre referents és encara més forta. Sabedor de què signiquen
les llengües i el prestigi que el seu bon ús atorga, no es limita a menystenir l’Ajuntament pel seu suposat
dècit en la llengua referencial, com fan altres funcionaris. Tot i que no se n’està, de retreure errades: «En el
preliminar y supositivos, que ya hemos dicho que en castellano deben ser supuestos o fundamentos […]. Así
se explica, bravo castellano»,83 fa una passa més i acusa el consistori de no saber expressar-se ni en català:
Los trabajos cotidianos en este punto, tal es que no pocas veces quitan el tiempo para adivinar lo que se
quiere decir, por construir el mallorquín como el suena al castellano; siendo patentes a V.E. es ociosa
toda digresión en esta materia, porque V.E. lo toca y experimenta cada día, en el que ni se habla puro el
mallorquín y mucho menos el castellano. Por este motivo, digno de remedio, interpreta la ciudad la voz su
prerrogativa fuera de su sentido.84
En un moment de la història de les llengües en què els vernacles passen a idiomes nacionals, capacitats
per produir ciència i pensament —en el segle de les llums—, aquesta denúncia signicava estigmatitzar la
raó i la consciència dels representants locals. Aconseguia, planicadament, anul·lar el criteri del municipi,
proclamant-ne la ignorància en el bé suprem, la llengua d’Estat, i per tant la seva comprensió. El parer de
la corporació sobre les lleis dictades havia de ser anul·lat de base, atès que ni entenia, ni comprenia, ni
s’expressava, ni dominava cap llengua. Un pronòstic desolador i esbiaixat:
Luego, o se ha de borrar el castellano o se ha de estimar por impostura, sin que quepa disculpa en la falta de
inteligencia de la lengua, porque la resiste el mismo Auto acordado, que preceptúa su perfecta posesión para
producirla en los juicios [...]. Las razones de congruencia que produjo las construye malamente la ciudad,
en su acordado bipartito irregular informe, con agravio de los hechos, de los pensares, del puro castellano
y autoridades, investiduras y respeto del Fiscal y de la toga.85
La contundència amb què Fernández de Córdoba critica per raó de llengua l’Ajuntament arriba a l’extrem
d’armar no entendre la construcció «la mano de obra sale más barato» i corregir-la per la perífrasi: «no se
entiende este castellano, y querrá decir que sale la obra de primera mano más barata».
80 ARM. Secció Reial Acord. Lligall 15-1785, 4 d’agost de 1785.
81 AMP. Llibre d’actes, 10 de juny.
82 Vegeu l’entrada “Joan Dameto” a Gran Enciclopèdia Catalana. <http: //www.enciclopedia.cat/EC-GEC-0021367.xml>
83 AMP. Llibre d’actes, 10 de juny.
84 Ibídem.
85 Ibídem.
Rosa Maria Calafat Vila
Les lleis de Carles III a Mallorca: ideologia i llengua en l’acció funcionarial
Revista de Llengua i Dret, Journal of Language and Law, núm. 68, 2017 170
L’Ajuntament de Palma, aquí com en altres ocasions, fa un torcebraç amb el funcionari. En primer lloc, el
desacredita per forà, a la qual cosa respon el scal apel·lant al criteri indiscutible de sa Majestat en triar
els seus representants: «Harto Trabajo tenía el público y el soberano si hubiese de mantener inútilmente a
unos Hombres, que eligió para su mayor régimen y darle consejo cuando se le pida, si la instrucción solo la
han de aprender a rádice en el reino que le destine, con espera de tantos años como la ciudad apetece para
poder pedir o mandar».86 A més, proclama la seva autoritat de scal com «un inmediato procurador, “genu
cum libera”, de todo soberano, que representa al reino».87 En segon lloc, la corporació empra l’estratègia
de la distància cultural, en el sentit ampli del terme, recurs recurrent en moltes de les seves intervencions
contràries al parer funcionarial. Així, quan l’Ajuntament ha de donar resposta al regent, Ruiz Santos, aliat
del bisbe sevillà, no dubta a posar-li de manifest la seva desconeixença o ignorància: «Tampoco parece que
sabe el Regente que la voz “marrells”, lecos [sic] de ser torpe de nuestro y desprecio, es la que vulgarmente
usan los antilulistas para engrandecer la memoria de su contraria opinión».88 Tercer, el consistori retreu la
incompetència del funcionari: «¿A qué viene el articio y aun el arrojo de decir que el scal se equivoca y
no prueba lo que dice?»,89 respondrà indignat aquest. Quart, l’Ajuntament insisteix en aquest darrer punt i
en la pràctica de la consuetud i de les lleis de la Corona catalanoaragonesa per portar la contra a Fernández
de Córdoba. El scal no dubta a combatre totes dues raons amb vehemència: «Hanos insultado la ciudad
con repetir en varios periodos la falta de instrucción del scal en la práctica y política de Palma y Reino
por su corta estancia [...]. ¿Cree el fanatismo del dictador [...] que nada o lo más del continente es adaptable
a este palmo de tierra?».90 I cinquè, la Ciutat justica els usos gramaticals que li han estat retrets com a
faltes, fent reexions lingüístiques no gaire ortodoxes, però, i sobretot, retornant l’acusació al scal. És així
que l’Ajuntament posa en dubte l’estil i la gramàtica del funcionari; és a dir, el seu domini de la llengua
referencial:
Donde dice que la ciudad llama positivos debía decir supuestos en castellano, y da por razón que en este
idioma ningún adjetivo está por si solo para período completo. Discurre la ciudad es elegancia castellana
usar en el lugar citado este adjetivo, sin unirle ninguno de los substantivos hechos o documentos que deben
sobreentenderse relativamente a su contexto, pues no cabe duda alguna se usan también en la lengua
castellana, como se practica en la latina, adjetivos en género neutro, puestos substantivadamente, como
cuando decimos “lo mejor”, que equivale a la cosa mejor; y aún en otros géneros, como cuando se expresa,
“el sabio”, donde se sobreentiende el substantivo hombre. Pudiendo comprender menor la ciudad lo que
anota el Sr. Fiscal sobre el período; pues, este, según enseñan Aristóteles y Hermógenes en sus retóricas,
debe tener ámbito y conclusión de sentido. Y en esto se distingue de la proposición, por cuyo motivo, ni
adjetivo ni substantivo han estado nunca en ningún idioma por periodo completo. Y ha notado la ciudad
usar el Sr. Fiscal de varias voces en sus escritos 9 y 11 de abril, y 14 de mayo inmediato, los que no
encuentra en los buenos autores españoles. Y como tales, no se hallan contenidos en el diccionario de la
lengua castellana, compuesta por la Real Academia Española, impreso en Madrid por D. Joaquín Ybarra,
en año 1780. Tales son: “patentizar”, “voluptarias”, “punidad”, “bipartito”, “salutarias”, “rescencia”,
“amplexantes”, y otros varios.91
Els funcionaris que durant el regnat de Carles III són a l’illa, projecten la idea d’elevar els súbdits, donant-
los la llengua simbòlica. És el concepte de la lumière, de la llengua esclafant els patois, amb prosa de
l’Enciclopédie.92 Parlam de la ideologia de l’estraticació de les parles, «els àngels parlen francès; els
mortals, només való».93
El mateix scal, seguint els criteris il·lustrats de reformar l’educació, munta, el 1782, una escola de primeres
lletres, pilar de l’extensió del castellà. Ho fa desdotant l’oci de pare d’orfes, gura creada el 5 de juny de
1568, i en destina el sou a subvencionar «un maestro de la tercera escuela que se va a erigir de primeras letras,
como las demás; donde precisamente se ha de enseñar la doctrina cristiana, leer y escribir castellano, con lo
86 Ibídem.
87 Ibídem.
88 AMP. Llibre d’actes, 31 de maig de 1777.
89 Ibídem.
90 Ibídem.
91 Ibídem.
92 Vegeu Calvet, 1974.
93 Vegeu Tuson (1988, p. 73) per a la cita, i Murgades (1996, p. 15-17).
Rosa Maria Calafat Vila
Les lleis de Carles III a Mallorca: ideologia i llengua en l’acció funcionarial
Revista de Llengua i Dret, Journal of Language and Law, núm. 68, 2017 171
demás que comprende».94 L’intendent, el regent, el scal, el síndic personer, el corregidor, tots treballen per
construir una xarxa d’escoles de primeres lletres, la nalitat de les quals ha de ser acabar amb la suposada
estultícia dels habitants de l’illa. El síndic personer, José Ruiz de la Torre, el 30 de novembre de 1789 escrivia
al Consell de Castella recomanant que a Mallorca s’usàs l’estigma de posar l’anell al nin que a l’escola fes
ús del català, tot imitant la pràctica de la Societat Econòmica Basca. El funcionari considerava que calien
mesures dràstiques per eradicar «las costumbres, algo góticas y africanas aquí».95 Talment com a l’intendent
Bañuelos,96 li molestava l’accent, al cap i a la  estranger, dels catalans en parlar l’idioma comú: «Si al ABC
del idioma patrio, es decir su valor, le aplican al castellano y aun al latín. Se olvidan de que cada lengua
tiene su articulación, acento peculiar, aunque las letras sean unas mismas».97 Es tractava de minimitzar
la diferència, enemiga de la universalització lingüística, fent-ne escarni. El mateix Fernández de Córdoba
qualica els professors de la Universitat mallorquina de «cortas luces y pocas borlas».
Malgrat l’escomesa d’aquest cos de l’Administració borbònica, que tenia clara la consigna de l’estandardització
de l’espanyol, la història marcava un altre ritme. Encara, el 1802,98 el corregidor de Palma, Manuel Antonio
de Denia, es queixava, després de set anys de mandat, al Consell del fet que la institució municipal i la
universitària eren reticents a acceptar les lleis de Castella: «En otra ocasión precediendo también, preguntó
si en esta ciudad y su archivo tenía el cuerpo de las leyes y dijeron los que hacen cabeza que no las había ni
las necesitavan, pues ellos se governaban por otras leyes que las de Castilla. En la Universidad Literaria se
encuentra la misma observancia». I considerarà, seguint raonaments anteriors i que esdevindran un tòpic,
afectació d’ignorància la persistència en la consuetud catalana: «los grandes abusos, corruptelas perjudiciales
al estado, dignos de la mayor atención para su reforma, dimanado de hallarse este pueblo y su isla, atrasados
más de 300 años, sin guardarse ley, pragmática, cédula, ni sanción algunas».99
Conclusions
El cert és que no tenim prou dades per demostrar la tendència resistent a l’assimilació per part dels ens locals
durant el regnat de Carles III. Hem de considerar, però, el panorama restrictiu en llei i forma que s’obria als
territoris catalans i, per tant, a Mallorca. Ara bé, la poca predisposició que l’Ajuntament de Palma, en aquest
cas concret, demostrà a l’hora de complir les disposicions reials, tant en matèria econòmica com cultural,
palesa una inclinació forta cap al que es considerava propi, i una resistència al prejudici d’ignorància i
afectació de la barbàrie, elaborat des de les instàncies majors castellanes. Així, ajuntament, clergat i universitat
fan una veu que es posiciona en contra de scal, regent i altres funcionaris forans.
Es podria armar que la posició adoptada pels organismes locals és la resposta a una tendència a l’immobilisme.
Però, més enllà d’això, hi ha els arguments de catalanitat que la ciutat de Palma exposa per mantenir la
idiosincràsia.
D’altra banda, el funcionariat monàrquic fa una feina persistent, tenaç i calculada per aconseguir el seu
projecte d’Estat, tot i que el ritme que marca, al cap i a la , el costum i l’essència d’un poble, en aquest cas
analitzat el de Mallorca, destorbi les pretensions borbòniques.
94 AMP. Llibre d’actes, 12 d’agost de 1782.
95 Ibídem.
96 Miguel Bañuelos escriu, el 31 d’agost de 1781, la seva carta de comiat per al corregidor i els regidors municipals de l’ajuntament.
Aquest funcionari era destinat a un districte de més categoria, com ara Barcelona. Evidentment, la destinació de Mallorca era una de
les considerades menors. A l’escrit es disculpa de les topades que hi hagués pogut haver: «Vuestra Señoría habrá tenido mucho que
disimularme, pero su genial generosidad sabrá también compadecer las impertinencias de un ministerio, que por lo regular ocupado,
no está siempre de igual humor». AMP. Llibre d’actes, 31 d’agost de 1781.
97 Ibídem.
98 AMP. Llibre d’actes, 8 de gener de 1802.
99 Citat a Calafat (1999, p. 53).
Rosa Maria Calafat Vila
Les lleis de Carles III a Mallorca: ideologia i llengua en l’acció funcionarial
Revista de Llengua i Dret, Journal of Language and Law, núm. 68, 2017 172
Bibliograa
abellán, José L. Historia crítica del pensamiento espanyol. Tomo III: Del Barroco a la Ilustración (siglos
XVII y XVIII). Madrid: Espasa Calpe, 1981.
aguilar, Francisco (ed.). Discurso sobre la educación popular. (Pedro R. de Campomanes). Madrid: Editora
nacional, 1978.
—«La política docente». A: batllori, Miquel (coord.). La época de la ilustración: el Estado y la Cultura
(1759-1808). Vol. I. Madrid: Espasa Calpe, 1987, p. 438-484.
alberola, Armando. «Los paises de la antigua Corona de Aragón en el siglo XVIII: entre la pérdida del
autogobierno y el crecimiento económico». Dieciocho. Hispanic enlightenment. [Virginia: Universitat de
Virg ínia], núm. 35.1 (2012), p. 94-105.
álVarez, Antonio. «La crisis del reformismo en Campomanes». Revista de historia moderna: Anales de la
Universidad de Alicante. [Alacant: Universitat d’Alacant], núm, 8-9, (1988-90), p. 185-196.
álVarez, M. Luisa. Corregidores y alcaldes mayores. La administración territorial andalusa en el siglo
XVIII. Alacant: Universitat d’Alacant, 2012.
amengual, Josep. «La preilustración en los medios eclesiásticos de Mallorca (ss. XVII-XVIII)». Hispania.
LXII/3. [Madrid: Consell Superior d’Investigacions Cientíques], núm. 212, (2002) p. 907-956.
Llengua i catecisme de Mallorca: entre la pastoral i la política. Palma: Conselleria de Cultura. Govern
Balear, 1992.
arias de saaVedra, Inmaculada. «La reforma de los planes de estudios universitarios en España en la época
de Carlos III. Balance historiográco». Chronica Nova, [Universitat de Granada] 24, (1997), p. 7-34.
balCells, Albert, (coord.). Història dels Països Catalans. De 1714 a 1975. Barcelona: Edhasa, 1980.
batllori, Miquel. Vuit segles de cultura catalana a Europa. (2a edició). Barcelona: editorial Selecta, 1959.
boVer, Joaquim M. Biblioteca de escritores baleares [I-II. la Ciutat de Mallorca, 1868]. Barcelona: Curial.
Facsímil, 1976.
boyer, Henri. «La Revolució francesa a la recerca de l’unilingüisme». A: feliu, Francesc; Juher, Cristina
(ed.) La invenció de les llengües nacionals. Barcelona: Quaderns Crema, 1999, p. 103-122.
Cabrera, M. Isabel. «El poder legislativo en la España del siglo XVIII (1716-1808)». A: artola, Miguel
(ed.). La economía española al nal del Antiguo Régimen. IV. Instituciones. Madrid: Alianza Editorial, 1982,
p. 187-268.
Calafat, Rosa. Sabotatge a la llengua catalana. Palma: Lleonard Muntaner, 1999.
CalVet, Louis-Jean. Linguistique et colonialisme. Petit traité de glottophagie. París: Payot.
Carreter, Fernando. Las ideas lingüísticas en España durante el siglo XVIII. Barcelona: Editorial Crítica, 1985.
Caso, José Miguel. De Ilustración y de ilustrados. Oviedo: Instituto Feijoo de Estudios del Siglo XVIII, 1988.
DA. Historia social de la administración española. Estudios sobre los siglos XVII y XVIII. Barcelona:
Consell Superior d’Investigacions Cientíques, 1980.
dufour, Gerard. «De la Ilustración al Liberalismo: el clero jansenista». A: Pérez, Josep; alberola, Armando
(ed.). España y América entre la ilustración y el liberalismo), p. 57-68. (Col·lecció de la Casa de Velázquez; 44)
durán, Félix. «El decreto de Nueva Planta de la Audiencia de Mallorca». Butlletí de la Societat Arqueològica
Lul·liana, [Palma: Societat Arqueològica Lul·liana], núm, XXVIII (1941), p. 189-207.
Rosa Maria Calafat Vila
Les lleis de Carles III a Mallorca: ideologia i llengua en l’acció funcionarial
Revista de Llengua i Dret, Journal of Language and Law, núm. 68, 2017 173
Enciclopèdia.cat [en línia]. Grup Enciclopèdia Catalana. <http://www.enciclopedia.cat/search/obrae/DLC/>
ensenyat, Juan Bautista. Historia de la baronia de los señores obispos de Barcelona en Mallorca. [Tom 1,
1919; tom II, 1920]. Palma: Escuela Tipográca Provincial, 1920. Facsímil. Ajuntament d’Andratx, 1980.
esPino, Javier. «Enseñanza del latín e historia de las ideas, la Revolución de Port-royal y su repercusión en
Francia y España durante el siglo XVIII». Minerva [Universitat de Valladolid], núm. 23 (2010), p. 261-284.
ferrando, Antoni; niColás, Miquel. Història de la llengua catalana. Barcelona: Editorial UOB, 2011.
ginebra, Jordi. «La llengua catalana en el siglo XVIII. ¿Una lengua doméstica?». A: sansano, Gabriel
(coord.). La literatura y cultura catalanes en el siglo XVIII. Estado de la cuestión. Dieciocho. Hispanic
enlightenment. [Virginia: Universitat de Virgínia], núm. 35.1 (2012), p. 105-116.
günzberg, Jordi. «Origen, desarrollo y extinción de un derecho histórico en Cataluña: El derecho de
extranjería». Ivs Fvgit [Saragossa: Universitat de Saragossa], núm. 15 (2007-2008), p. 175-198.
Juliá, Dominique. «Los cambios del sistema educativo en Francia durante el siglo XVIII». A: DA. Educación e
Ilustración. Dos siglos de Reformas en la Enseñanza. Madrid: Ministeri d’Educació i Ciència, 1988, p. 27-66.
llomPart, Gabriel. «La Real Cédula de 1768 sobre la difusión del castellano y su repercusión en la diócesis
de Mallorca». Butlletí de la Societat Arqueològica Lul·liana [Palma: Societat Arqueològica Lul·liana], núm.
801-803 (1965), p. 357-379.
lodares, Juan Ramón. «Les acadèmies de la llengua espanyola. Fonaments de l’autoritat lingüística en
l’espanyol modern». A: feliu, Francesc; Juher, Cristina (ed.). La invenció de les llengües nacionals.
Barcelona: Quaderns Crema, 1999, p. 83-102.
lüdtke, Jens. «Acerca del carácter imperial de la política lingüística de Carlos III». A: DA. La Corona
d’Aragó i les llengües romániques: Miscelánea de homenaje para Germán Colón. Tübigen: Gunter Narr
Verlag, 1989, p. 267-274.
merCader, Joan. Els capitans generals (segle XVIII). 3a edició. Barcelona: Edicions Vicens Vives, 1980.
molas, Pedro. «Las Audiencias Borbónicas en la Corona de Aragón». A: Historia Social de la Administración
española. Estudios sobre los siglos XVII y XVIII. Barcelona: CSIC, 1980, p. 117-164.
monés, Jordi. «Algunas reexiones sobre el ideario escolar y la proyección educativa de los ilustrados
españoles». A: Educación e Ilustración. Dos siglos de Reformas en la Enseñanza. Madrid: Ministerio de
Educación y Ciencia, (1988), p. 161-192.
morales, Antonio. “Política social”. A batllori, Miquel (coord.). La época de la ilustración: el Estado y la
Cultura (1759-1808). Vol. I. Madrid: Espasa Calpe, 1987. p. 248-295.
murgades, Josep. Llengua i discriminació. Barcelona: Curial, 1996.
Negrín, Olegario. Ilustracion y Educación. La Sociedad económica matritense. Madrid: Editora Nacional, 1984.
Paredes, Maria. Antoni Febrer i Cardona, un humanista il·lustrat a Menorca (1761-1841). Barcelona: Curial
Edicions Catalanes; Publicacions de l’Abadia de Montserrat, 1996.
Pérez, M. Ángeles. «La formación de la nueva Real Audiencia de Cataluña (1715-1718)». A: ribalta,
Pedro [et al.]: Historia social de la administración española. Estudios sobre los siglos XVII y XVIII. CSIC;
Institució Milà i Fontanals, Departament d’Història Moderna: Barcelona.
Prats, Modest. «La repressió lingüística i cultural». A: Història. Política, societat i cultura dels Països
Catalans, 5. Barcelona: Enciclopèdia Catalana, 1995, p. 324-325.
rafanell, August. La llengua silenciada. Barcelona: Empúries, 1999.
Rosa Maria Calafat Vila
Les lleis de Carles III a Mallorca: ideologia i llengua en l’acció funcionarial
Revista de Llengua i Dret, Journal of Language and Law, núm. 68, 2017 174
ramis, Rafael. «La imposición del nombre de Ramon Llull en el bautismo: dos casos jurídicamente
controvertidos en Mallorca durante el año 1763. Hispania Sacra [Madrid: CSIC], núm. 64 (2012), p. 259-277.
renom, M. Teresa. Miquel Ferrer i Bauçà, protagonista en la societat de Mallorca. Barcelona: Publicacions
de l’Abadia de Montserrat, 1998.
robins, R.H. Breve historia de la lingüística. 2a edició. Madrid: Cátedra, 2000.
sala, Josep M. «Sobre la literatura catalana del Dieciocho. Presentación del monográco». A: sansano,
Gabriel (coord.). La literatura y cultura catalanes en el siglo XVIII. Estado de la cuestión. Dieciocho.
Hispanic enlightenment. [Virginia: Universitat de Virgínia], núm. 35.1 (2012), p. 90-93.
suau, Jaume. El món rural mallorquí. Segles XVIII-XIX. Barcelona: Curial, 1991.
sureda, Bernat. «Reformisme il·lustrat i educació elemental a Mallorca (1775-1835)». A: DA. L’educació a
Mallorca. Aproximació històrica. Palma: Editorial Moll, 1977, p. 11-38.
Els Il·lustrats mallorquins i els seus projectes educatius. Palma: Govern Balear. Conselleria de Cultura,
Educació i Esports, 1989.
trias, Sebastià. Història del pensament a Mallorca. Palma: Editorial Moll, 1985.
triCot, Michel. «Oïl, une unité trompeuse». A: DA. Langue dominante, langues dominées. París: Edilig,
1982, p. 38-45.
tuson, Jesús. Mal de llengües. A l’entorn dels prejudicis lingüístics. Barcelona: Empúries, 1988.