Llei 10/2001, de 5 de juliol, del Pla hidrològic nacional (BOE núm. 161, de 7 de juliol)

Page 146

La Llei 10/2001, de 5 de juliol, del Pla hidrològic nacional,¹ segons estableix la seva exposició de motius, s'emmarca en l'art. 45 CE i en els principis essen- cials de la Directiva 2000/60/CE del Parlament Europeu i del Consell, de 23 d'octubre. Així, entre els objectius tradicionals de la planificació hidrològica, es destaca el d'assolir un bon estat ecològic de les aigües; recuperar els costos de les transferències hidràuliques; buscar la solidaritat i garantir un ús racional i sostenible dels recursos hídrics. Com el seu nom indica, la Llei comentada té per objecte la regulació de les matèries que, d'acord amb l'art. 45 del Reial decret legislatiu 1/2001, de 24 de juliol, pel qual s'aprova el text refós de la Llei d'aigües,²integren el contingut propi del Pla hidrològic nacional (en endavant PHN), tot i que conté també altres previsions normatives que considera necessàries per garantir el compliment de l'esmentat Pla. Configura el PHN com l'instrument principal de planificació que culmina la política de planificació hidràulica de l'Estat iniciada fa més de quinze anys, i que actua com a element de coordinació dels diversos plans hidrològics de conca. A part dels antecedents, la Llei 10/2001 s'articula en tres títols que contenen trenta-sis articles; dotze disposicions addicionals; tres disposicions transitòries; una disposició derogatòria única; dues disposicions finals i dos annexos.

Pel que fa a la distribució de competències en aquesta matèria,³ els títols competencials més específics sobre els recursos i els aprofitaments hidràulics Page 147 que regula la Llei són els que estableixen els art. 149.1.22 CE i 9.16 EAC. El primer preveu que és competència exclusiva de l'Estat «La legislació, ordenació i concessió de recursos i aprofitaments hidràulics que passen per més d'una Comunitat Autonòma, [...]». El segon diposa que la Generalitat, sens perjudici de les competències estatals sobre bases del règim miner i energètic (art.149.1.25 CE), té competència exclusiva sobre «Aprofitaments hidràulics, canals i regadius, quan les aigües corrin íntegrament per dins de Catalunya; [...] aigües minerals, termals i subterrànies.» A partir d'a- quests preceptes, que admeten diferents interpretacions, la legislació estatal i la doctrina constitucional han optat per la solució que ambdues competències, estatal i autonòmica, que recauen sobre el mateix àmbit material, s'articulin a partir del criteri territorial de la conca hidrogràfica,⁴ en el sentit que correspon a la Generalitat l'esmentada competència exclusiva quan es tracti de conques intracomunitàries o compreses íntegrament en el territori de Catalunya, i a l'Estat quan es tracti de conques inter- comunitàries o que excedeixin del territori d'aquesta Comunitat Autònoma. No obstant això, l'exercici d'aquestes competències no pot compartimentarse de forma tan clara, fet que és evident. I així ho ha reconegut el Tribunal Constitucional: les comunitats autònomes han de poder participar en la gestió i en els òrgans de govern de les conques intercomunitàries quan afectin part del seu territori. El panorama competencial es complica en aquest àmbit amb la disposició final segona de la Llei 10/2001 que, quan es refereix als títols competencials que habiliten el legislador estatal, juntament amb l'art. 149.1.22 CE, cita també l'art. 149.1.13 CE, el qual, d'entrada, no sembla un títol competencial gaire lligat als recursos i als aprofitaments hidràulics. No obstant això, el Tribunal Constitucional ha considerat que pot incidir en aquesta matèria des del moment en què les aigües continentals es consideren un recurs econòmic essencial. Sobre això cal recordar que, en tot cas, s'ha de fer una interpretació restrictiva d'aquest títol competencial que es podria invocar de forma expansiva i perjudicial per a les competències autonòmiques i que, en principi, com s'ha dit, no està directament relacionat amb l'objecte principal de la Llei. Finalment, la Llei 10/2001 afecta directament un altre àmbit material com és el d'obres públiques (hidràuliques), que es reflecteix en el títol estatal d'obres públiques d'interès general o la realització de les quals afecti més d'una comunitat au tònoma (art. 149.1.24 CE), i en l'autonòmic d'obres públiques que es realitzin en el territori de Catalunya i que no estiguin dintre de l'anterior grup (art. 9.13 EAC). Respecte a les previsions normatives que conté la Llei, mereix especial comentari, per la polèmica que va suscitar en el seu moment i perquè en constitueix l'eix central, la regulació de les transferències de recursos hidràulics entre àmbits territorials de diferents plans hidrològics de conca (art. 12 a 23 Llei 10/2001).⁵ Si bé la Llei mateixa Page 148 adverteix que la transferència constitueix una solució última i la més compromesa per solucionar els dèficits hídrics estructurals, autoritza d'entrada quatre transferències de gran transcendència per a la conca d'origen, que és la conca del riu Ebre. Aquestes transferències, una de les quals té com a conques receptores les conques internes de Catalunya, han de complir un seguit de condicions (volum màxim; cabals ecològics; concessions ja atorgades i drets adquirits, etc.) i s'han de finançar per un tribut ecològic o cànon del transvasament, que té naturalesa de taxa i serà gestionat i recaptat per l'Administració hidràulica de la conca receptora quan aquesta sigui intracomunitària, i pels organismes de conca, quan sigui intercomunitària. Un altre aspecte que cal destacar és que les obres hidràuliques necessàries per realitzar els transvassaments tenen la qualificació d'obres d'interès general, si bé la seva gestió es pot encomanar a la comunitat autònoma via conveni o mitjançant algun dels mecanismes previstos a la normativa administrativa, com l'«encomienda de gestión» (art. 21 de la Llei 10/2001; 46.4 i 124 del Reial decret llei 1/2001 i 15 LRJAPC).⁶

Finalment, per la seva incidència a Catalunya, cal fer una referència breu a la disposició addicional desena de la Llei 10/2001, que crea la figura del Pla integral de protecció del Delta de l'E- bre. Concretament, cal ressaltar la fórmula de coordinació i cooperació que utilitza aquest precepte, que consisteix en el fet que la redacció del Pla esmentat i l'execució i la coordinació de les seves actuacions s'atribueixen a una organització de nova creació presidida per la Generalitat de Catalunya i integrada per totes les administracions públiques i entitats amb competències i interessos en l'àmbit territorial del delta de l'Ebre (Ministeri de Medi Ambient; Generalitat de Catalunya; ens locals i usuaris i organitzacions socials). L'aplicació pràctica d'aquesta fórmula és ja una realitat a partir de l'elaboració del Decret 290/2001, de 6 de novembre, pel qual s'aprova la constitució del Consorci per a la Protecció Integral del Delta de l'E- bre.⁷

M. Àngels Arróniz Page 149

Llei 11/2001, de 5 de juliol, per la qual es crea l'Agència Espanyola de Seguretat Alimentària (BOE núm. 161, de 6 de juliol).

La Llei 11/2001 crea l'Agència de Seguretat Alimentària i manifesta en la seva exposició de motius que la seguretat alimentària deriva directament de la Constitució en consagrar aquesta el dret a la protecció de la salut, atorgar als poders públics la competència per organitzar i tutelar la salut pública, i encomanar-los la defensa dels consumidors i usuaris, tal i com resulta dels art. 43, 51 i 149.1.16. En aquest marc s'insereix la necessitat de crear l'Agència de Seguretat Alimentària que, integrant els elements d'intersectorialitat i interterritorialitat d'acord amb el marc competencial vigent, realitzi una gestió eficaç de la seguretat dels aliments.

La disposició addicional primera manifesta que la Llei es dicta a l'empara de l'art. 149.1.16 de la Constitució, que re serva a l'Estat les bases i la coordinació general de la sanitat.

La mateixa exposició de motius reconeix, sens perjudici de la competència estatal, la necessitat de respectar el marc competencial en relació amb les matèries implicades en la creació de l'Agència d'acord amb allò establert a la Constitució i als estatuts d'autonomia, garantint que els objectius, principis i formes organitzatives i mètodes de treball siguin similars i compatibles.

L'Agència té el caràcter d'organisme autònom, tal com estableix l'art. 1, adscrit al Ministeri de Sanitat i Consum.

Entre els objectius de l'Agència, l'art. 2.1 preveu els de propiciar la col·laboració i coordinació de les administracions públiques competents en matèria de seguretat alimentària i afavorir la col·laboració entre les administracions públiques i els diferents sectors interessats.

D'altra banda, en l'art. 2.2, entre les funcions de l'Agència s'inclou la de coordinar les actuacions de les administracions amb competències que incideixin directament o indirectament en la seguretat alimentària.

Pel que fa a la participació de les comunitats autònomes en la designació dels òrgans de l'Agència, l'art. 4.1 disposa que el Consell de Direcció, òrgan rector de l'Agència, es compon del president, el/s vicepresident/s, i de dotze membres, quatre dels quals són designats per les comunitats autònomes, sense establir com es farà aquesta designació. Pel que fa a la Comissió Institucional de l'Agència, que és l'òrgan encarregat d'establir mecanismes eficaços de coordinació i cooperació entre les administracions públiques amb competències en matèria de seguretat alimentària, l'art. 4.2 preveu que entre els seus components hi ha d'haver un representant de cadascuna de les comunitats autònomes i de les ciutats de Ceuta i Melilla, i quatre representants de les entitats locals, designats per l'associació d'àmbit estatal de major implantació.

Respecte als principis bàsics d'actuació de l'Agència cal destacar que l'art. 4.6.g estableix que els programes d'activitats, així com la memòria d'activitats de l'Agència, un cop aprovats pel Con- sell de Direcció, han de ser presentats a les Corts Generals, al Govern de la Nació i als governs de les comunitats autònomes.

L'art. 4.7 regula les relacions de l'Agència amb altres autoritats alimentàries i preveu que aquella ha d'im- pulsar la coordinació i les accions conjuntes amb les autoritats alimentàries de les comunitats autònomes i, si escau, Page 150tes que no estan entre les que utilitza el Tribunal Constitucional per a fonamentar la constitucionalitat d'algunes de les intervencions estatals en matèria de cinematografia. En el cas de la competència de l'art. 149.1.27 CE, és citada a la disposició final tercera de la Llei 17/1994 (així com a la disposició final segona del Reial decret llei 19/1993, de 10 de desembre, de mesures urgents per a la cinematografia), però només per justificar dos preceptes d'aquesta Llei que entren a regular el mitjà televisiu, i ha estat rebutjada expressament pel Tribunal Constitucional com a suport de les actuacions de l'Estat en la cinematografia des de la Sentència 49/1984, de 5 d'abril.

Llei 15/2001, de 9 de juliol, de foment i promoció de la cinematografia i el sector audiovisual (BOE de 10 de juliol).

També al preàmbul de la Llei s'afirma que aquesta es dicta sens perjudici de les competències de les comunitats autònomes en matèria de cultura (per a Catalunya, vegeu l'art. 9.4 EAC) i les que, en el seu cas, els corresponguin en ordre a la indústria (art. 12.1.2 EAC) i comerç interior (12.1.5 EAC), sense mencionar les competències autonòmiques sobre espectacles (art. 9.31 EAC).

A part de la qüestió competencial, a la Llei és molt present el respecte al pluriculturalisme i plurilingüisme de la societat espanyola. Quant al pluriculturalisme, el preàmbul identifica la diver- de les corporacions locals; i que ha de prestar els seus serveis d'avaluació de riscos i elaboració de dictàmens a les auto- ritats de les comunitats autònomes, d'a- cord amb el que estableixi l'Estatut de l'Agència.

Finalment, l'art. 8 disposa que l'Agència ha de coordinar el funcionament de les xarxes d'alerta alimentàries existents a l'Estat.

Marta Fernández de Frutos

La Llei objecte d'aquest comentari substitueix i deroga expressament la Llei 17/1994, de 8 de juny, de protecció i foment de la cinematografia, i ha estat desenvolupada pel Reial decret 526/2002, de 14 de juny, pel qual es regulen les mesures de foment i promoció de la cinematografia i la realització de pel·lícules en coproducció.

Segons la seva disposició final segona, aquesta nova Llei es dicta amb fonament en la competència estatal sobre cultura (art. 149.2 CE), a excepció dels seus articles 4, 5 i 6, que, com que regulen les ajudes que pot prestar l'Estat al sector per millorar la seva competitivitat enfront de l'exterior, es dicten a l'empara de la competència estatal sobre bases i coordinació de la planificació general de l'activitat econòmica (art. 149.1.13 CE). En el preàmbul s'al·lega que les obres cinematogràfiques i audiovisuals són una «forma reconeguda d'expressió informativa, documental i creativa» i que la seva regulació s'ha de basar en el respecte de la llibertat d'expressió, però sense arribar a al·legar les competències estatals sobre normes bàsiques de tots els mitjans de comunicació social (art. 149.1.27 CE), o sobre les condicions bàsiques que garanteixin la igualtat de tots els espanyols en l'exercici dels drets (art. 149.1.1 CE), competències aques- Page 151 sitat cultural com un dels principis en els quals s'ha de basar la regulació del sector cinematogràfic i audiovisual, i l'article 1 estableix que es fomentarà especialment l'expressió de la identitat cultural dels diferents pobles espanyols. Quant al plurilingüisme, d'una banda s'assenyala en el preàmbul la diversitat lingüística com un altre dels principis que regeixen aquest sector, es consideren a més com a pròpies tant el castellà com les diverses llengües autonòmiques oficials a l'efecte de diversos preceptes de la Llei (art. 2.1.c: utilització preferent d'aquestes llengües en la versió original com un més dels requisits perquè s'atorgui la nacionalitat espanyola a una obra; art. 8: llibertat de distribució a Espanya de pel·lícules procedents d'altres estats en aquestes llengües; i disposició addicional segona: destí, a les pel·lícules i curtmetratges elaborats en aquestes llengües, del 60 % del finançament dedicat a producció europea que s'exigeix als canals de televisió que emeten pel·lícules amb menys de set anys d'antiguitat) i fins i tot s'afavoreix les llengües autonòmiques quant a diverses mesures de promoció contingudes a la Llei (art. 5.1: incentius complementaris a la producció cinematogràfica en aquestes llengües; art. 6: ajuts complementaris a la promoció i distribució de pel·lícules en aquestes llengües; i art. 7: increment del percentatge permès d'exhibició de pel·lícules no comunitàries quan aquestes es passin en versió doblada a alguna d'aquestes llengües).

Jordi Freixes

Llei 17/2001, de 7 de desembre, de marques (BOE núm. 294, de 8 de desembre).

Aquesta Llei té per objecte la regulació del règim jurídic dels signes distintius, categoria jurídica que configura una de les grans àrees de la propietat intel·lectual. La seva aprovació és deguda a tres motius fonamentals: 1) en primer lloc una de les raons que la justifiquen és la necessitat de donar compliment a la STC 103/1999, de 3 de juny, perquè delimitava les competències que en matèria de propietat industrial corresponien a les comunitats autònomes i a l'Estat; 2) en segon lloc, la Llei pretén incorporar a l'ordenament jurídic espanyol les disposicions comunitàries i de dret internacional que, en matèria de marques, l'Estat espanyol està obligat a observar; i 3) finalment, el tercer motiu obeeix a la conveniència d'introduir en l'ordenament jurídic determinades nor mes tant de caràcter substantiu com procedimental, a conseqüència de l'experiència obtinguda sota la vigència de la llei anterior, així com de la necessitat d'adaptar el sistema de registre de marques a les exigències de la nova societat de la informació.

1) En relació amb el primer aspecte, l'art. 1.3 de la Llei disposa en atenció a la STC 103/1999 que aquella tindrà caràcter únic a tot el territori nacional i que la seva execució anirà a càrrec de l'Oficina Espanyola de Patents i Marques, sens perjudici de les competències que en matèria d'execució de la legislació de la propietat industrial corresponguin a les comunitats autònomes. D'acord amb la Sentència del Tribunal Constitucional esmentada, dictada a conseqüència de la interposi- Page 152 ció d'un recurs d'inconstitucionalitat promogut pel Govern Basc contra la Llei 32/1988, de10 de novembre, de marques, la nova normativa reconeix la competència de les comunitats autònomes en matèria de marques per a tots els actes relatius a la gestió de les sol·licituds de registre que no siguin els de la resolució final que concedeixi o denegui. Així, si bé manté la competència exclusiva estatal en l'apreciació dels possibles defectes de tipus material que pugui tenir la sol·licitud en la mesura que no pot ser separable de la resolució que concedeixi o denegui la inscripció, concedeix a les comunitats autònomes les relatives a la recepció i a l'apreciació dels requisits formals relatius a la inscripció així com la del compliment dels terminis establerts. La Llei preveu també, en execució de la STC, l'obligació que totes les sol·licituds hagin d'estar redactades obligatòriament en castellà, sens perjudici que en aquelles comunitats autònomes on existeixi una llengua oficial, pugui redactar-se també en aquella llengua, a més del castellà.

2) En relació amb els compromisos internacionals que ha adquirit l'Estat espanyol i que provocaren l'aprovació d'aquesta Llei, cal destacar que l'harmonització comunitària en matèria de marques s'ha formalitzat fonamentalment a través de la Directiva 89/ 104/CEE (LCEur 1989, 132) del Con- sell, de 21 de desembre de 1988, relativa a l'aproximació de les legislacions dels estats membres en matèria de marques. Les seves disposicions, que ja foren incorporades per la Llei 32/1988, de marques, han estat objecte d'una transposició a la present Llei. D'entre aquestes matèries cal destacar la del nou concepte de marca, la reformulació de les causes de denegació i nul·litat del registre, l'extensió a l'àmbit comunitari de l'esgotament del dret de marca, la incorporació de la figura de la prescripció per tolerància i reforçament de l'obligació de l'ús de la marca, i les sancions per incompliment.

Dins del dret comunitari de marques la Llei ha tingut en compte el Reglament (CE) núm. 40/94 (LCEur 1994, 25) del Consell, de 20 de desembre de 1993, sobre la marca comunitària, per la qual es crea un signe distintiu els efectes de les quals s'estenen a tot el territori de la comunitat. Tot i que el Reglament no imposa l'obligació als estats membres de dictar disposicions d'aproximació de les marques nacionals a la comunitària, el legislador estatal ha entès que aquesta és desitjable ja que permet evitar que dos títols que produeixen efectes idèntics a l'Estat espanyol estiguin subjectes a normatives diferents.

En relació amb el dret internacional, la present llei incorpora disposicions que permeten l'aplicació del Protocol relatiu al Registre internacional de marques, de 27 de juny de 1989 (RCL 1995, 3123), l'Acord sobre els aspectes dels drets de propietat intel·lectual relacionats amb el comerç, que forma part integrant de l'Acord pel qual s'estableix la Organització Internacional del Comerç, de 15 d'abril de 1994 (RCL 1995, 192), així com el Tractat sobre el dret de marques i el seu Reglament, de 27 d'octubre de 1994 (RCL 1999, 448).

3) Finalment la Llei respon a la necessitat de dotar les marques d'un procediment més àgil, eficient i lògic, d'acord amb les demandes i exigències de la nova societat de la informació, però sense que això impliqui una disminució en els nivells de seguretat jurídica que l'adquisició d'aquests drets ha de concedir. Page 153

En aquest sentit, la Llei atempera l'automatisme formal del naixement del dret de marca, basat en el caràcter constitutiu del registre, amb l'establiment del principi de la bona fe registral, en preveure com a causa autònoma la nul·litat del Registre de marca, quan la sol·licitud en què es va basar aquell registre hagués estat presentada de mala fe. En relació amb el procediment se suprimeix l'examen de les prohibicions relatives que ha de fer l'Oficina Espanyola de Patents i Marques, conservant únicament el de les prohibicions absolutes; s'introdueix la figura del restitutio in integrum per tal d'evitar que, com a conseqüència de la inobservança d'un termini, es produeixi la pèrdua d'un dret si l'interessat demostra haver actuat amb la deguda diligència; es preveu la suspensió d'un procediment de concessió quan l'oposició es fonamenti en una mera sol·licitud de registre; preveu la possibilitat de sotmetre a arbitratge els actes administratius que hagin posat fi al procediment de registre; regula els diferents mitjans de notificació i consulta pública dels expedients de registre i els adapta a les exigències de la societat de la informació admetent la possibilitat d'efectuar notificacions per correu electrònic o de realitzar consultes d'expedients per vies telemàtiques.

En relació amb el contingut de la marca, enforteix la posició exclusiva del titular de la marca ampliant l'abast de l'ius prohibendi als mitjans d'identificació del producte o servei quan hi hagi la possibilitat que aquells mitjans s'utilitzin per realitzar actes prohibits; per a utilització telemàtica o quan s'habilita el titular per impedir la reproducció de la seva marca en diccionaris si això perjudica el seu caràcter distintiu.

Així mateix el nou text incorpora el dret de qualsevol persona jurídica que no hagi registrat com a nom comercial la seva denominació o raó social a formular la seva oposició al registre d'una marca o nom comercial sol·licitats posteriorment o a reclamar davant els tribunals la seva anul·lació si ja s'haguessin registrat, quan aquells signes distintius s'apliquin a productes, serveis o activitats idèntics o similars a aquells per als quals s'usa aquella denominació, sempre que es pugui provar que l'ús prioritari d'aquesta en tot el territori nacional i que existeix un risc de confusió per part del públic. Finalment, cal destacar que la Llei suprimeix el caràcter registral dels rètols dels establiments, i deixa la protecció d'aquesta modalitat de propietat industrial a les normes comunes sobre competència deslleial.

La legislació sobre aquesta matèria és competència exclusiva de l'Estat d'a- cord amb el que estableix l'art. 149.1.9 de la Constitució. De forma expressa la nova Llei deroga la Llei 32/1988, de 10 de novembre, de marques, l'Estatut sobre propietat industrial, aprovat pel Reial decret llei de 26 de juliol de 1929; l'apartat 4 de l'art. 11 de la Llei 17/1975, de 2 de maig, sobre creació de l'organisme autònom Registre de la

Propietat Industrial perquè afecta les marques, els noms comercials i els rètols d'establiments, i la lletra b del paràgraf segon de l'apartat 5 de l'art. 11; l'art. 2 del Reial decret llei 8/1998, de 31 de juliol, de mesures urgents en matèria de propietat industrial; i les disposicions addicionals sisena i setena i la disposició transitòria segona de la Llei 14/1999, de 4 de maig, de taxes i preus públics per serveis prestats pel Consell de la Seguretat Nuclear.

Francesc Vallès Page 154

Llei 26/2001, de 27 de desembre, per la qual s'estableix el sistema d'infraccions i sancions en matèria d'encefalopaties espongiformes transmissibles (BOE núm. 2, de 2 de gener de 2002).

La Llei 26/2001 troba el seu antecedent en el Decret llei 8/2001, de 6 d'abril, que va ser tramitat com a projecte de llei pel procediment d'urgència, amb petites modificacions en la seva redacció. La modificació de l'art. 6, sobre la potestat sancionadora, afecta l'àmbit de competències de les comunitats autònomes, atès que, davant de l'art. 6 del Decret llei, que només feia referència a la potestat sancionadora de l'Administració general de l'Estat, l'art. 6 de la Llei reconeix que l'exercici de la potestat sancionadora pot correspondre també als òrgans competents de les comunitats autònomes.

La norma, de caràcter bàsic, s'aprova amb la voluntat de tipificar els tipus il·lícits administratius en matèria de prevenció i lluita contra les encefalopaties espongiformes transmissibles a l'empara del títol competencial de l'art. 149.1.1 i 16 de la Constitució, que atribueix a l'Estat la competència exclusiva per establir les condicions bàsiques que garanteixen la igualtat de tots els espanyols en l'exercici dels drets i deures constitucionals i la competència exclusiva en matèria de bases i coordinació general de la sanitat.

Entre les infraccions molt greus, l'art. 2.2.c preveu la no-realització, en els laboratoris designats per l'òrgan competent de la comunitat autònoma, de les anàlisis, proves i test de detecció de les encefalopaties espongiformes transmissibles a què hagin de sotmetre's els animals amb destinació per a consum humà. L'art. 2.2.d estableix també com a infracció molt greu l'ocultació de casos d'encefalopaties espongiformes transmissibles, diagnosticades i sospitoses, als òrgans competents de la comunitat autònoma.

Entre les infraccions greus, l'art. 2.3.g inclou la no-realització, en els laboratoris designats per l'òrgan competent de la comunitat autònoma, de les anàlisis, les proves i el test de detecció de les encefalopaties espongiformes transmissibles a què hagin de sotmetre's els animals que no es destinin a consum humà; i l'art. 2.3.h la falta de comunicació de la sospita d'aparició de l'encefalopatia espongiforme transmissible, quan existeixi l'obligació de declarar-la als òrgans competents de la comunitat autònoma.

L'art. 6, ja esmentat, estableix que l'exercici de la potestat sancionadora en aplicació de la Llei correspon als òrgans competents de les comunitats autònomes i a l'Administració general de l'Estat en l'àmbit de les seves competències.

Finalment, la disposició addicional única disposa que la Llei constitueix legislació bàsica a l'empara de les regles 1 i 16 de l'art. 149 de la Constitució, excepte pel que fa a l'art. 6 de la Llei.

Marta Fernández de Frutos

-------------------------------

[1] Correcció d'errades publicada en el BOE núm. 184, de 2 d'agost de 2001.

[2] Quant a les remissions que la Llei 10/2001 fa a la Llei 29/1985, de 2 d'agost, d'aigües, cal indicar que aquesta darrera Llei i les modificacions posteriors van ser derogades, poc temps després de l'aprovació del PHN, pel Reial decret legislatiu 1/2001, de 20 de juliol, pel qual s'aprova el text refós de la Llei d'aigües (BOE núm. 176, de 24 de juliol de 2001), de manera que les citades remissions s'han d'entendre fetes, si escau, als preceptes corresponents del Reial decret legislatiu.

[3] L'aspecte competencial i altres temes d'interès constitucional i estatutari de la Llei 10/2001 van ser analitzats pel Consell Consultiu, a sol·licitud del Parlament de Catalunya, en el Dictamen núm. 222, de 30 de juliol de 2001, previ a la interposició de recurs d'inconstitucionalitat contra aquesta norma.

[4] S'entén per conca hidrogràfica «el territorio en que las aguas fluyen al mar a través de una red de cauces secundarios que convergen en un cauce principal único» (art.16 del Reial decret llei 1/2001).

[5] Aquest és el principal tema d'impugnació en els dos recursos d'inconstitucionalitat promoguts pel Govern i pel president de les Corts d'Aragó contra la Llei 10/2001 (recursos d'inconstitucionalitat núm. 5209/2001 i 5212/2001, respectivament).

[6] Recentment, el 31 de juliol de 2002, el ministre i el conseller de Medi Ambient han signat a Barcelona el Convenio de encomienda de gestión entre el Ministerio de Medio Ambiente y el Departamento de Medio Ambiente de la Generalidad de Cataluña para la ejecución de las obras hidráulicas de interés general de la cuencas internas de Cataluña i, més concretament, per establir les condicions de col·laboració entre l'Administració general de l'Estat i l'Administració de la Generalitat de Catalunya per a la programació, el finançament i l'execució de les obres hidràuliques d'interès general previstes a l'annex II del PHN, que corresponen al territori de Catalunya.

[7] Aquest Consorci es constitueix a l'empara de la citada disposició addicional desena de la Llei 10/2001 com una entitat de dret públic amb personalitat jurídica pròpia, de durada indefinida i integrada inicialment per l'Administració general de l'Estat i de la Generalitat de Catalunya. També podran integrar-se en el Consorci les entitats locals, els usuaris, les institucions socioeconòmiques i les entitats amb competències o interessos en l'àmbit del riu Ebre, en el tram d'aquest riu comprès entre l'embassament de Riba-roja d'Ebre i la desembocadura.