Anàlisi de la regulació de l´art. 9 LSSDAP: algunes propostes de reforma amb vistes a la integració de la llei en el futur Codi civil de Catalunya

AutorMª Elena Lauroba Lacasa
CargoProfessora titular de Dret Civil de la Universitat de Barcelona
Páginas225-234
  1. PRESENTACIÓ

    La regulació de les servituds es troba a la Llei 22/2001, de 31 de desembre, de regulació dels drets de superfície, de servitud i d'adquisició voluntària o preferent1 (en endavant LSSDAP) que ha derogat la Llei 13/1990, de 9 de juliol, de l'acció negatòria, les immissions, les servituds i les relacions de veïnatge (en endavant, LANISRV)2/3. Es tracta d'un dels textos legals on s'adverteix més clarament la vocació temporal de les noves lleis patrimonials, com a suport formal pendent d'integració en un futur codi civil català. El Projecte de llei de la segona llei del Codi Civil de Catalunya estableix l'autorització al Govern perquè aprovi un Text Refós de les disposicions d'una sèrie de textos legals on s'inclou la LSSDAP4, autorització que inclou la facultat de «regularitzar, aclarir, reordenar i harmonitzar» totes les disposicions per incorporar-les al Llibre Cinquè del Codi civil de Catalunya. En aquest moment de l'iter legislatiu, l'objecte de la present comunicació és l'anàlisi de l'art. 9 LSSDAP, el qual conté en quatre paràgrafs diferents prescripcions que, al nostre parer, haurien de reubicar-se en d'altres preceptes, per adoptar una sistemàtica congruent.

    La nova regulació del dret real de servitud s'estructura a la llei en quatre seccions. La Primera conté les «Disposicions generals», la Segona se centra en les «Servituds forçoses», la Tercera presenta l'«Extinció de les servituds» i la Quarta, la «Protecció del dret de servitud». L'estructura no és impermeable, com s'adverteix a la secció tercera, que desprès de la descripció general de les causes d'extinció de les servituds (art. 15), dedica un article a l'extinció i restabliment de les servituds forçoses (art. 16), absolutament independent del darrer precepte de la secció, que tracta de les «Modificacions de les finques i l'extinció de la servitud» (art. 17), i que s'ha d'entendre predicable tant de servituds voluntàries com de forçoses. El que volem dir és que les «Disposicions generals» de la Secció Primera no constitueixen les úniques disposicions que es prediquen de totes les servituds -forçoses i voluntàries-, limitant el règim específic de les forçoses a la Secció segona, car també la Tercera i la Quarta Seccions són disposicions aplicables per totes les servituds, individualitzades per decisió del legislador en funció de la matèria (l'extinció i la protecció). Sense avaluar l'encertat d'aquest criteri d'ordenació, que manté una certa semblança amb el codi civil italià5, cal advertir que tampoc les Disposicions Generals són predicables de totes les servituds, en haver-se inclòs una referència expressa a la servitud de llums i vistes (art. 10 LSSDAP), que és, com a tal, voluntària6, en el que suposa un canvi respecte de l'ordenació de la LANSRV, on constituïa una secció específica (Secció III, art. 25-26). Les Disposicions Generals stricto sensu de la Secció Primera es limiten a procurar el concepte del dret (art. 6), els seus mitjans de constitució (art. 7), la servitud sobre finca pròpia (art. 8) -la ubicació de la qual a continuació de la «Constitució» del dret es justifica, entre d'altres raons, per l'art. 8.27- i el contingut del dret (arts. 9, 10 i 11). Es aquest darrer aspecte el que ens interessa.

    La Llei distingeix de manera expressa entre «contingut general del dret de servitud» (art. 9) i «contingut accessori» (art. 11). Com s'assenyala a § 18 Prm LSSDAP: «La llei estableix el contingut general de la servitud, primer, amb caràcter general, i, en segon lloc, amb referència a les servituds de llums i vistes». Així, l'art. 9 contempla el contingut general per qualsevol servitud i l'art. 10, de manera exclusiva -i, com apuntàvem, amb una tècnica legislativa dubtosa-, identifica el contingut de la servitud de llums i vistes.

    En realitat, però, la descripció general del «contingut» del dret de servitud, entès com la utilitat que procura, apareix a l'art. 6: «atorgament (...) d'un determinat ús o reducció de determinades facultats...», i es completa amb les tipificacions específiques de les servituds forçoses de pas, d'accés a una xarxa general i d'aqüeducte (arts. 12, 13 i 14) i també en seu de la servitud de vistes, on l'epígraf vinculat al seu contingut és adient (art. 10: «La servitud de vistes permet rebre la llum que entra per la finca ser- vent…»). Com ha assenyalat ALONSO PÉREZ, «el contenido pone en acción la titularidad del predio dominante y la situación de gravamen consustancial a la finca sirviente. Se identifica con el conjunto de facultades que el propietario (o poseedor) del fundo dominante tiene atribuidas sobre el predio sujeto al gravamen de la servidumbre, para extraer las utilidades que le atribuye esa modalidad de derecho real»8. De fet, malgrat el seu epígraf «Contingut general», l'art 9 bàsicament agrupa -al menys si ens atenem a la literalitat del text- diverses disposicions vinculades a l'establiment o constitució de la servitud (art. 9.1 -«la servitud es constitueix…» i 9.3 -«…per l'establiment de la servitud») i a l'exercici efectiu de la servitud (art. 9.2 -«La servitud s'exerceix…»- i 9.4 -«Si l'exercici de la servitud…»-) i presenta els índex adients per exercitar la utilitat en què consisteix el dret. S'ha de reconéixer, nogensmenys, que la noció de «contingut» s'empra en seu de servituds lato sensu. Com recordava Biondo BIONDI «es oportuno advertir desde ahora una cierta ambigüedad en el lenguaje legislativo que quizás se puede explicar por el carácter tan particular de la institución. El ejercicio se entiende como contenido y como ejercicio de hecho. El concepto y el término “contenido” es propio de la ciencia y no de la ley; pero una cosa es el contenido en sentido técnico y otra es el ejercicio. En materia de ejercicio de habla de «extensión», introduciendo un concepto que no se encuentra en otras instituciones»9.

    En el Codi civil italià el contingut s'anuda al concepte del mateix dret de servitud, (art. 102710), emfasitzant el fet de la utilitat, mentre que alguna Sentència sembla donar suport a l'actual redacció de l'art. 9 LSSDAP11. Una última prova la procuren els Tre- balls preparatoris que fan una relació dels preceptes que ha tingut en compte -com a referent- el legislador català per redactar l'article12: Tots se centren en l'exercici del dret; assenyalem tres exemples: els art. 1565 (“Extensao da servidao”) i 1568 (“Mudança da servidao”), ambdós en el capítol “Exercicio das servidoes”; § 1023 BGB: “Verlegung der Ausübung”13 o les Lleis 395 (“Caracteres» -de la servitud-), 399 (“Constitución o modificación por ley”) i 401 (“Modificación de la servidumbre”) de la Compilació de Dret civil navarrès.

  2. PRESCRIPCIONS RELATIVES A LA CONSTITUCIÓ DE LES SERVITUDS

    1. El caràcter exclusiu de la utilitat

    L'art. 9.1 ab initio prescriu: «La servitud es constitueix per a utilitat exclusiva de la finca dominant, de la qual és inseparable». Aquest fet aconsellaria reenviar-ho a la regulació del concepte del dret (art. 6 LSSDAP). Aquí apareix la primera menció a la utilitat com a fonament de la constitució del gravamen14. El terme utilitat adquireix aquí una dimensió abstracta. A l'article 6.1 s'han descrit, de manera genèrica, les utilitats possibles, és a dir, l'atorgament de determinat ús o la reducción de determinades facultats, reducció que en defecte del gravamen no es justificarien. La «utilitat» de l'art. 9 evidentment integra aquesta accepció, però la supera, perquè el que es pretén és descriure què justifica que, en una finca, s'afegeixi aquest dret. Al mateix temps, s'emfasitza l'element de la qualitas fundi, visibilitzat en l'esment a la inseparabilitat, el qual al mateix temps comporta la impossibilitat del dret de tràfic individualitzat (art. 108.1 LH)15. Per tant, es reconeix que la finca dominant ha quedat modificada per la incorporació del dret de servitud, el qual, per exemple, suposa un increment de l'augment del valor econòmic de la dita finca, atès que no és el mateix una finca amb les qualitats materials normals, que una finca amb una qualitat jurídica afegida16. És en aquesta concepció on es justifica la qualificació com a «exclusiva», malgrat l'existència de preceptes com els art. 11.3 i 12.4 o 13.5, que reconeixen la possibilitat del titular de la finca servent de beneficiar-se de la utilitat de la servitud. El seu és un benefici que es recolza en el fet de la constitució de la servitud en benefici d'un altra (per exemple, la construcció d'una conducció).

    Cal tenir present, però, que la frase porta causa de l'art. 8 LANISRV, on s'afegia: «i no s'estén més enllà del que cal per assolir-la»; és amb el suport d'aquest paràgraf com es revela, creiem, la seva autèntica funció. L'eliminació d'aquesta darrera frase ha dut a algun autor a afirmar que el difícil equilibri entre la major utilitat i el menor perjudici, que continua present a l'art. 9.2 LSSDAP resta superar a favor de la primera17. Aquesta afirmació, que no compartim, situa o desvia la discussió a la seu de l'«exercici del dret de servitud».

    De fet, la prescripció del primer...

Para continuar leyendo

Solicita tu prueba

VLEX utiliza cookies de inicio de sesión para aportarte una mejor experiencia de navegación. Si haces click en 'Aceptar' o continúas navegando por esta web consideramos que aceptas nuestra política de cookies. ACEPTAR