Col·lació de donacions i successió en Dret Català.
| Autor | Albert Lamarca i Marquès |
| Cargo | Professor Titular de Dret Civil, Universitat Pompeu Fabra |
| Páginas | 44-61 |
Aquest treball està dedicat a la Miscel·lània en homenatge a Josep M. Puig Salellas, que publicarà la Societat Catalana d'Estudis Jurídics, fi lial de l'Institut d'Estudis Catalans.
Page 44
De forma crítica, i amb recurs a la tradició jurídica catalana, es posen en relleu els importants equívocs existents sobre el sentit de l'institut de la col·lació, que de retruc abasta la mateixa naturalesa de les donacions en Dret Privat. Aquests equívocs han donat lloc a greus contradiccions i a una manca de coherència en la normativa vigent.
El Llibre IV del Codi Civil de Catalunya regula als art. 464-17 a 464-20, juntament amb la partició de l' herència, l'institut de la col·lació entre descendents que són hereus del causant, al seu Títol VI dedicat a l'adquisició de l'herència1. Els quatre nous preceptes d el CCCat que tracten de la col·lació han introduït substancials millores tècniques en relació amb els arts. 43 i 44 del Codi de Successions que se n'ocupaven2. En efecte, si bé el contingut dels preceptes esmentats no ha suposat cap modificació de fons en relació amb allò previst al dret precedent, la divisió de les disposicions legals en diversos articles, com també una redacció molt més acurada, en facilita la comprensió en un àmbit normatiu complex de mena.
En el nou Llibre IV del CCCat, en matèria de col·lació es mantenen inalterades les regles que fins a la seva entrada en vigor havien regit a Catalunya, d'acord amb la normativa del CS. Aquestes eren les relatives a col·lació de les donacions imputables a llegítima o amb atribució expressa del caràcter de col·lacionables, la col·lació per part dels néts del causant o en lloc d'ascendents, la restricció dels efectes de la col·lació als cohereus que són descendents del causant, com també el moment de valoració dels béns col-
Page 45
lacionables a l'obertura de la successió. La nova legislació, però, hi afegeix expressament una regla sobre dispensa de la col·lació, un esment a la possibilitat de renúncia, i explicita la regla de la col·lació per imputació, amb la destinació de l'escreix. Amb tot, aquestes regles ja es podien considerar vigents i d'aplicació sota la vigència del CS.
A Catalunya, el règim jurídic de la collació es presenta en concordança amb el de la imputació legitimària. Es refereix, però, a les quotes hereditàries, en allò que excedeixen la llegítima, i s'insereix en la partició que posa fi a la comunitat hereditària, sorgida entre els cohereus a l'obertura de la successió. Per bé que aparentment només s'hi han introduït millores tècniques, i que com a tal la col·lació no ha estat objecte de reforma en el nou Llibre IV CCCat, sí que hi ha hagut canvis importants en matèria d'imputació de donacions a la llegítima (art. 451-8.2.a) i aquests canvis també han incidit en el règim jurídic de la col·lació3.
En aquest treball s'analitza el règim jurídic de la col·lació de donacions en el dret de successions català, tenint en compte la seva relació amb la imputació legitimària4. De forma crítica, i amb recurs a la tradició jurídica catalana, es po- saran en relleu els importants equívocs existents sobre el sentit de l'institut de la col·lació, que de retruc abasta la mateixa naturalesa de les donacions en Dret Privat. Aquests equívocs han donat lloc a greus contradiccions i a una manca de coherència en la normativa vigent, que resulta dels canvis introduïts pel Llibre IV del CCCat, tot allunyant-la del principi de llibertat civil que secularment ha informat el Dret Civil català en matèria de relacions de família i de successions5.
Col·lació hereditària i imputació legitimària són dos àmbits estretament relacionats i, juntament amb el de la computació, fan referència a l'impacte que poden tenir en la successió per causa de mort les donacions atorgades en vida pel causant. En funció de si aquests instituts se superposen amb coincidència en l'àmbit de les donacions a les quals s'apliquen, hi haurà més tendència a la confusió, per la irrellevància pràctica de la distinció. Els seus respectius àmbits d'aplicació es presenten, però, normativament ben diferenciats als art. 451-5, 451-8 i 464-17 CCCat, sense perill de confusió. Ara bé, malgrat que aquesta distinció a nivell conceptual és indubtable, en la translació a la pràctica estarà en funció del règim jurídic concret que tinguin aquests instituts. Si, en termes generals, en un determinat ordenament és poc rellevant escatir el caràcter de les donacions, perquè totes són alhora computables, imputables i col·lacionables, sense distinció, el perill de confusió conceptual serà més gran6. Per contra, si l'àmbit de les donacions computables és diferent al de les imputables i, en darrer terme, al de les col·lacionables, tal com succeeix per al Dret Civil de Catalunya, la distinció conceptual es trasllada també a la pràctica i té gran utilitat per als operadors jurídics.
En la computació es tracta d'afegir idealment el valor de les donacions atorgades pel causant als efectes de calcular la quantia de la llegítima, obtenint la quarta, que consisteix en la suma dels anomenats relictum donatum, és a dir, el cabal relicte o herència, més les donacions realitzades en vida (art. 451-5)7. Pel que fa a la imputació, les donacions atorgades es prenen en consideració per disminuir allò a què té dret cada legitimari en la successió, en termes de reclamació a l'h ereu. En funció de si el legitimari ha rebut en vida donacions que són imputables a la llegítima, el seu valor es restarà del que li correspon percebre en l'herència per aquest concepte (art. 451-8). Segons els ordenaments, pot succeir que totes les donacions siguin computables (amb o sense límits temporals), mentre que només algunes siguin imputables, com regeix a Catalunya; en d'altres ordenaments succeeix que totes les donacions computables són alhora imputables, llevat d'excepcions, o bé que només les donacions imputables siguin les computables, com regia tradicionalment a Catalunya abans de la CDCC8. Tocant a la col·lació, suposa tenir en compte les donacions rebudes pels cohereus descendents del causant per tal de considerar si s'han d'agregar idealment a la massa hereditària sotmesa a partició, als efectes de la formació dels lots que corresponen a les respectives quotes9. Segons els ordenaments, podrà haver-hi coincidència entre col·lació i imputació i, per tant, també amb la computació, d'acord amb els models esmentats.
La col·lació és una institució força estranya a la pràctica jurídica catalana més tradicional i que no s'adiu gaire amb la manera com s'entenien les relacions familiars i successòries, com a mínim fins a temps recents, d'acord amb el principi de llibertat imperant, amb prevalença al d'igualtat
A banda d'aquestes possibles confusions conceptuals, motivades per la super- fluïtat pràctica de la distinció en alguns ordenaments, cal dir d'antuvi que la collació és una institució força estranya a la pràctica jurídica catalana més tradicional i que no s'adiu gaire amb la manera com s'entenien les relacions familiars i successòries, com a mínim fins a temps recents, d'acord amb el principi de llibertat imperant, amb prevalença al d'igualtat. En primer lloc, per raó de la vigència majoritària de la institució d'hereu únic, contractual o testamentari, amb la consegüent inexistència de comunitat hereditària sotmesa a partició i, per tant, de col·lació possible. En segon lloc, i de forma principal, perquè en Dret Català la imputació de donacions a la llegítima era l'excepció, la qual cosa feia que també ho fossin les donacions col·lacionables, restringides al dot i a les donacions per raó de matrimoni, cone- gudes com a donacions ob causam en contraposició amb les altres, qualificades com a donacionssimplices. Aquesta absència de pràctica viscuda -que poden acreditar els notaris que han exercit a Catalunya i que reflecteix la minsa jurisprudència existent-, juntament amb la influència teòrica de la regulació singular del Codi Civil espanyol, han fet que la col·lació es presenti com una institució amb uns contorns no prou ben definits. Amb el Llibre IV del CCCat se n'ha ampliat clarament l'àmbit d'aplicació, per efecte de la remissió a la normativa sobre imputació de donacions a la llegítima (art. 451-8.2.a), d'una manera que cal criticar obertament en termes de benestar social i familiar, atès que pot generar conflictivi-
Page 46
tat i incertesa en l'aplicació de les normes jurídiques i es basa en assumpcions antropològiques errònies, tal com tot seguit es podrà comprovar.
La col·lació regulada als art. 464-17 a 464-20 del CCCat és l'anomenada collació de descendents del causant que són alhora cohereus. Aquest és el primer pressupòsit o requisit per a l'aplicació de l'institut en la regulació que en fa el nostre dret de successions codificat. Només si el causant ha instituït hereus dos o més dels seus fills o néts hi haurà possibilitat de col·lació, la qual es produeix únicament entre ells i deixa de banda la resta de cohereus i de beneficiaris en la successió (art. 464-19). Entre els cohereus descendents, la col·lació es dóna tant en la successió intestada com en la testada, i amb independència de si les quotes establertes pel causant só n desiguals, en la primera, i si s'han ordenat prellegats a favor dels cohereus. Pel que...
Para continuar leyendo
Solicita tu prueba