L'assistència
| Autor | Adolfo Lucas Esteve |
| Cargo del Autor | Profesor i Magistrado, Universitat Abat Oliva |
| Páginas | 165-180 |
Page 165
Una de les novetats principals del llibre segon del Codi Civil de Catalunya, pel que fa a la persona i la família, és la institució de l’assistència.
Com diu l’exposició de motius, pel que fa als interessos dels col·lectius especialment vulnerables, l’ordenament civil ha de fer possible, a més de cobrir les especials necessitats de protecció per raó d’edat o de disminució psíquica o física, que tothom pugui desenvolupar el seu projecte de vida i prendre part, en igualtat de drets i deures, en la vida social. És per això que la nova regulació posa èmfasi en la capacitat natural de les persones i en el respecte a la seva autonomia en l’àmbit personal i familiar, sense ignorar que la possibilitat d’abusos reclama la prevenció amb mecanismes de control adequats. En aquesta línia, s’insereixen dues noves institucions adreçades a protegir i afavorir l’autonomia de les persones que, per diferents raons, poden necessitar protecció: d’una banda l’assistència, concebuda com un mitjà de protecció a disposició de persones per a les quals, per llurs condicions psicofísiques, la incapacitat i la tutela posterior sovint no són possibles ni tan sols aconsellables, i, d’altra banda, la possibilitat de constituir patrimonis protegits.
En el mateix preàmbul es diu que el capítol VI inclou un nou instrument de protecció, l’assistència, adreçat al major d’edat que ho necessita per a tenir cura de la seva persona o dels seus béns a causa de la disminució, no incapacitant, de les seves facultats físiques o psíquiques. Es diu que aquest model ha estat guiat per la idea de considerar que la incapacitació és un recurs massa dràstic i, a vegades, poc respectuós amb la capacitat natural de la persona protegida. Es parteix, així, d’una concepció de la protecció de la persona que no es vincula, necessàriament als casos de manca de capacitat, sinó que inclou instruments que, basant-se en el lliure desenvolupament de la personalitat, serveixen per a protegir les persones en situacions com la vellesa, la malaltia psíquica o la discapacitat.
Cal remarcar, per tant, que es tracta d’un instrument per fer front a la disminució de facultats que no arribi a ser incapacitant, o sigui que no és una forma més d’encarar la incapacitat, sinó d’atendre les persones que, malgrat tenen algunes disminucions cognitives o volitives, no arriben a la incapacitat d’obrar.
I en el mateix text es diu que «aquest instrument pot ésser molt útil, també, per a determinats col·lectius especialment vulnerables però per als quals la incapacitació i
Page 166
l’aplicació d’un règim de tutela o curatela resulta desproporcionada, com ara les persones afectades per un retard mental lleu o altres per a les quals, pel tipus de disminució que sofreixen, els instruments tradicionals no són apropiats per atendre llurs necessitats». En línia amb les directrius de la Recomanació R (99) del Comitè de Ministres del Consell d’Europa, de 28 de febrer de 1999, i amb els precedents existents en diferents ordenaments jurídics de l’entorn de Catalunya, es considera més adequat aquest model de protecció, paral·lel a la tutela o curatela. A més, aquesta tendència és la mateixa que inspira la Convenció sobre els drets de les persones amb discapacitat (de 2006 de les Nacions Unides).
És evident la influència que ha tingut la resolució de la Convenció sobre els Drets de les Persones amb Discapacitat i el seu protocol facultatiu que varen ser aprovats el 13 de desembre de 2006 per l’Assemblea General de les Nacions Unides, que insisteix en què la discriminació contra qualsevol persona per raó de la seva incapacitat és una vulneració a la dignitat i al valor inherents a l’ésser humà i reconeix la necessitat de promoure i protegir els drets humans de totes les persones amb discapacitat, incloses aquelles que necessiten un recolzament més intens.
La citada convenció reconeix, així mateix, el valor de les contribucions que realitzen i poden realitzar les persones amb discapacitat, al benestar general i a la diversitat de les seves comunitats i que la promoció del ple gaudiment dels drets humans i de les llibertats fonamentals per a les persones amb discapacitat i la seva plena participació tindrà com a resultat un major sentit de pertinença d’aquestes persones al col·lectiu i constituirà un avenç significatiu en el desenvolupament econòmic, social i humà de la societat i en l’erradicació de la pobresa i subratllarà la importància que per a les persones amb discapacitat revesteix la seva autonomia i independència individual, inclosa la llibertat de prendre decisions, considerant que aquestes persones han de tenir l’oportunitat de participar activament en els processos d’adopció de decisions sobre política i programes, inclosos aquells que els afecten directament.
A més, s’estableixen els principis generals de la convenció en els següents termes:
-
El respecte a la dignitat inherent, la autonomia individual, inclosa la llibertat de prendre les pròpies decisions i la independència de les persones. b) La no discriminació. c) La participació i inclusió plenes i efectives a la societat. d) El respecte per la diferència i l’acceptació de les persones amb discapacitat com part de la diversitat de la condició humana. e) La igualtat d’oportunitats. f) L’accessibilitat. g) La igualtat entre home i dona. h) El respecte a l’evolució de les facultats dels nens i nenes amb discapacitat i al seu dret de preservar llur identitat.
Dins d’aquesta filosofia política de promoure l’autonomia individual, especialment en la presa de decisions, l’assistència pot ser un instrument adequat per aconseguir una major independència personal.
Malgrat allò que després direm i de la manca total d’experiència en aquesta nova figura jurídica i, per tant, de l’eficàcia en l’aplicació de la nova institució, és evident que si realment es complís la llei de 1983, de reforma del codi civil espanyol, i la sentència d’inca-pacitació que es dictés en cada cas fos adaptada a les necessitats de cada persona, no faria falta, potser, recórrer a un nou instrument. Si realment una persona no pot governar-se a si mateixa i/o administrar els seus béns, en forma total o parcial, aquesta està incapacitada d’obrar amb eficàcia jurídica, i si pot tenir el govern de si mateix i administrar els seus béns, no li cal cap incapacitat.
En aquest aspecte entenem que el nou instrument de l’assistència no deixaria de ser un Servei Social més de la xarxa que té una població determinada, per la persona capacitada però amb unes mancances socials evidents que el fan més vulnerable. I amb això no
Page 167
volem d’antuvi negar la possible eficàcia d’aquesta institució, sinó ressaltar la poca rigorositat amb què s’aplica la resolució de la incapacitat i els seus instruments de protecció consegüents.
És cert que la Convenció de les Nacions Unides de 2006, proclama la màxima auto-nomia personal àdhuc de les persones incapacitades, i que l’assistència podria ser una sortida per les persones no incapacitades, però amb mancances cognitives o molt vulnerables i manipulables.
Junt amb la disposició que permet no constituir la tutela si existeix un apoderament previ en previsió de la pèrdua de capacitat, els canvis en relació amb la guarda de fet son un reflex d’un nou model de protecció de la persona. És per això que el capítol VI inclou un nou instrument de protecció –l’assistència– dirigida al major d’edat que la necessiti per tenir cura de la seva persona o dels seus béns a causa de la disminució no incapacitant de les seves facultats físiques o psíquiques.
Entenem, de totes maneres, que encara hi ha una concepció maximalista de la inca-pacitat, que alguns autors encara qualifiquen com la mort civil de la persona, cosa que és un greu error, no sols jurídic, sinó també psicològic i social. La incapacitació no limita, sinó que protegeix, o com diu sEoAnE rodriGuEz, la incapacitació no incapacita, sinó que capacita, ja que facilita que la persona que té problemes d’actuació jurídica, pugui exercir tots els seus drets, encara que sigui mitjançant les institucions tutelars.
S’arrenca en l’assistència d’una concepció de la protecció de la persona que no es vincula, necessariament, als supòsits de manca de capacitat, sinó que inclou instruments que, en base al lliure desenvolupament de la personalitat, serveixin per a la protecció de les persones en situacions com la vellesa o la discapacitat. Pot ser un instrument molt útil, també, per determinats col·lectius especialment vulnerables però per als quals la incapacitació i l’aplicació d’un règim de tutela o curatela resultin desproporcionats o no adequats, com el de les persones afectades per un retard mental lleu o altres per a les quals, pel tipus de disminució que sofreixen, els instruments tradicionals no resulten apropiats per atendre llurs necessitats.
Sense descartar, en cap moment, la incapacitació i també les institucions tutelars, que continuen sent necessàries per algunes persones que ho necessiten, l’assistència pot ser un nou recurs per a altres persones amb discapacitats no incapacitants, en la qual trobar un recurs i un mitjà de confiança per al desenvolupament de la seva vida personal.
Para continuar leyendo
Solicita tu prueba