L'ANCERT i els notaris

Autor:Javier Manrique Plaza
Cargo:Notari d e Jerez de la Frontera
Páginas:16-19
 
EXTRACTO GRATUITO

Page 16

L’article del nostre company César Belda Casanova, Conseller Delegat de l’ANCERT, al número 3/2011 d’aquesta revista (BELDA CASANOVA, «Una reflexió sobre l’Agència Notarial de Certificació»), m’incita a puntualitzar la seva reflexió amb algunes idees en certa manera divergents.

Efectivament, l’enunciat del seu article és correcte i estic d’acord amb ell: el descontentament dels notaris és gene-ralitzat i podríem dir que clamorós. En això estem d’acord. Però no en quins són els motius d’aquest descontentament, els quals, a parer meu, no es deuen ni al seu caràcter obligatori ni al seu cost.

El caràcter obligatori de la informàtica corporativa (que no l’ANCERT) sorgeix per la imprescindible i necessària implantació de la signatura electrònica dels notaris per mor de l’art. 17 bis de la Llei del Notariat, introduït per la Llei 24/2001. Per implantar-la, es crea la fundació FESTE com a entitat certifica-dora l’objectiu principal de la qual és proveir els notaris de la signatura electrònica obligatòria des de la introducció del precepte esmentat. En aquell moment (any 2001), no només la major part dels despatxos notarials estaven informatitzats a nivells molt alts, sinó que cal recordar que fins i tot abans (l’any 2000, quan érem dos mil notaris escassament) ja hi havia, com a mínim, set o vuit empreses d’informàtica dedicades exclusivament als notaris, i això no era de franc (no hi ha res de franc), sinó que cada un donava un cop de mà en la part que li corresponia en forma de serveis que contractava i que voluntàriament rebia.

De manera que neix l’ANCERT i, automàticament, s’estableix una quota fixa per Notari per serveis corporatius informàtics, sobre la base d’uns suposats beneficis que això ens proporcionaria, sense que fins ara la quota per aquests suposats serveis hagi estat convenientment justificada i desglossada. Efectivament, hi ha una manca d’informació i de transparència, però, en tenim la culpa els mateixos notaris? Evidentment que no. El responsable de tot això ha estat el Consell General del Notariat, soci únic de l’ANCERT, el qual va arribar a emparar-se en dubtosos dictàmens de l’Agència de Protecció de Dades per negar les dades comptables de l’ANCERT no només als notaris, sinó també al mateix Consell. Tampoc no hem d’oblidar l’intent injustificat de destinar els fons resultants de la liquidació de la mutualitat notarial a dotar el

Page 17

capital social de l’ANCERT amb l’argument poc convincent que era necessari i que el Col·legi Nacional de Registradors havia destinat molts més recursos a la informàtica que el Consell General del Notariat.

En resum, estic d’acord amb el plantejament inicial: el cost és alt i la comunicació és defectuosa, però no és per això que els notaris estem descontents, sinó, en primer lloc, perquè no se’ns ha transmès res de manera conscient, i en segon lloc, perquè el servei no és ni molt menys l’adequat. Ja hem vist que, abans que sorgís l’ANCERT, els notaris, sense que ningú ens hi hagués obligat, estàvem informatitzats, i molt més que els registres (cal recordar que l’any 1992 pràcticament tots els notaris teníem fax, mentre que els registres, en un percentatge molt alt, van haver d’instal·lar-lo per obligació legal), i aquesta informatització tenia un cost que cada Notari decidia en funció dels serveis que contractava i segons l’empresa que lliurement decidia que els els prestés.

El caràcter obligatori de la informàtica corporativa (que no l’ANCERT) sorgeix per la imprescindible i necessària implantació de la signatura electrònica dels notaris

Un cop implantat el sistema obligatori de signatura electrònica (amb una funcionalitat mínima fins a la reforma del Reglament...

Para continuar leyendo

SOLICITA TU PRUEBA