La justícia constitucional a frança. Una bretxa en el mur

AutorMaria del Carmen Camba Constenla
CargoÀrea de Dret Administatiu de la Universitat de Santiago de Compostel·la
Páginas249-273

Page 249

0. La justícia constitucional a França

A França, el Consell Constitucional és l'òrgan encarregat del control de la constitucionalitat de les lleis, a. més d'altres atribucions que no seran objecte de la nostra atenció en aquest moment però que resumidament podem enumerar: la matèria con-tenciosa-electoral, els assumptes contenciosos en les relacions entre els poders públics nacionals i el control de la recepció de normes internacionals en l'ordre jurídic intern.

El que en aquest moment ha cridat la nostra atenció, i centrarà la nostra anàlisi, és el model de control de la constitucionalitat que s'ha desenvolupat a França amb una particularitat molt significativa en relació amb els models de control de l'entorn europeu: es rracta del moment en què té lloc l'examen de la constitucionalitat: justament abans de la promulgació de la norma, de manera que el Consell té virtualitat enervadora del naixement a la vida jurídica d'aquesta. Aquest sistema que, si bé ofereix una alta protecció de la seguretat jurídica, presenta també punts obscurs si tenim en compte que la llei que pel motiu que sigui (no plantejament de recurs o no verificació en el moment de l'examen de contradicció amb la Constitució) s'incorpora de ple dret a l'ordenament, i des del mateix moment de la seva promulgació esdevé inatacable, podent servir d'habilitació suficient de qualssevol reglaments de desenvolupament o actes administratius, manifestament inconstitucionals, però que, pel suport que aquesta els proporciona, romanen inatacables. Aquestes lleis són les que la doctrina, en expressió reconeguda, ha anomenat «lleis pantalla» (lois-écran), perquè actuen com una pantalla entre la Constitució i la legislació que les desenvolupa.

A les pàgines següents tractarem d'emmarcar el tema des de la seva conformació històrica fins a la seva delimitació en el moment actual, per tractar d'observar després les possibles línies de ruptura que s'han anat produint en les últimes decisions del Consell Constitucional.

Page 250

1. Antecedents
1.1. L'herència de Rousseau

No hi ha res més cert que la consideració usual que la Revolució Francesa va suposar un gir copernicà en la història política d'Europa i, per extensió, del món occidental en general, però resulta igual de diàfan que, si bé audaços, els homes del moment no havien de ser tan temeraris que donessin el gran salt al buit deixant endarrere tot el vell sense agafar-se fortament a nous valors i principis, regles noves sobre les quals s'havia d'assentar el joc nou.

En aquest punt decisiu d'inflexió de la història, les idees de Rousseau, entre altres, haurien de resultar fonamentals com pedres angulars de l'edifici postrevolucio-nari que s'estava construint. Enrre aquesres destaca per dret propi la idea de la superioritat absoluta de la llei com a norma abstracta i general, fruit de la voluntat sobirana del poble, que per principi no pot ser errada, perquè és el poble el que es dóna a ell mateix la llei, i no pot pensar que vulgui donar-se constriccions o mandats odiosos. Aquesta concepció reposa sobre un postulat «optimista», ral com és ressaltat per Favoreu:1 que la voluntat expressada per la majoria correspon a la volunrat general i que les minories no serien desfavorides per les decisions de la majoria. Des d'aquest enteniment, pensar en una instància situada per sobre de la voluntat del legislador que fa les lleis és, simplement, un absurd polític i jurídic. En una expressió gràfica ho assenyala Jean Rivéro: «en aquesta època, el control de la constitucionalitat de les lleis era al dret públic el que el u/estem i la comèdia musical era al cinema, una especialitat (spécialite) americana».2

Les raons que això hagi estat així queden perfectament sintetitzades per Luchaire en dos blocs: d'una banda són raons històrico-polítiques que tenen a veure amb el recel conegut que els revolucionaris sentien pels Parlements, els quals havien volgut tenir un rol polític en tractar d'oposar-se a les mesures liberals que intentaven introduir els ministres de Lluís XVI, singularment a la concessió del vot per persones i no per estats en el si dels Estats Generals, en absència de reunió dels quals, els Parlements pretenien represenrar la nació; d'altra banda són raons doctrinals que lliguen amb la concepció orgànica de la separació de poders que va prevaler a França davant la concepció funcional que es va imposar als Estats Units després de la Sentència del cas Marbury v. Madison.3

Broussolle dissenteix de l'explicació en relació amb el recel envers la participació en la tasca normativa d'un òrgan que no és elegit democràticamenr i és políticament irresponsable, per entendre que no s'ha de confondre el dret amb la moral i que aquesta explicació equival a deixar-se acovardir encara per l'espectre dels parlaments de l'Antic Règim. La seva explicació és que la reserva prové d'una «veneració i sobrevaloració de la llei, expressió infal·lible de la voluntat general i font exclusiva del dret».

Els sectors més avançats de la doctrina francesa han anat més enllà en la recerca d'alternatives a l'explicació tradicional. Troper4 entén que la tesi de la incompatibili-Page 251tat entre justícia constitucional i democràcia, que aboca a la consideració de l'òrgan constitucional com a co-legislador, pot ser rebatuda des de dos fronts.

* Primer, fent una interpretació instrumental del principi democràtic. La democràcia no és només el govern de la majoria sinó un sistema en què el poble es governa a ell mateix mitjançant la conformació de la voluntat del poble per agregació i concurrència de les idees i opinions de tots, la qual cosa impedeix la desatenció a les minories. En aquest sistema el paper de la justícia constitucional és instrumental per al sosteniment d'aquest. Segons aquesta línia interpretativa, els drets i les llibertats de les minories no són protegits en tant que drets fonamentals, sinó només en tant que condicions de funcionament normal de la democràcia, de manera que es permeri a les minories d'avui ser les majories demà.

* Segon, considerant que la llei només expressa la voluntat general si és conforme a la Constitució, de manera que el control de la constitucionalitat de les lleis no és un fre ni un correctiu a la democràcia sinó el seu instrument necessari.

Les apreciacions de Troper s'enquadren en el marc de la crítica a l'anomenada teoria realista de la interpretació segons la qual no pot haver-hi un acte d'aplicació de la llei sense una tasca interpretativa prèvia, ni que sigui mínima; i tota interpretació és un acte de voluntat que no pot ser objectiu en ell mateix; de la qual cosa es desprèn que el veritable legislador no és l'autor del text sinó l'intèrpret, ergo, l'òrgan constitucional seria un autèntic colegislador, tal com ho havia expressat Eisenmann, autor o coautor d'un acte de tota autoritat que participa de manera decisional en el procés de producció d'aquest. Les objeccions que es plantegen a aquesta construcció són múltiples però la més destacada és la que posa de manifest que si tota autoritat d'aplicació crea la norma que aplica, això abasta no sols els òrgans jurisdiccionals sinó també l'administració activa. La conclusió principal que n'extreu Troper és que en un sistema democràtic el monopoli de producció de la llei no el posseeix el parlament com a representant del poble, sinó que la llei, expressió de la voluntaspopulis es conforma per la concurrència de voluntats, entre les quals es troba la del Consell Constitucional com a òrgan de defensa de les minories i instrument necessari de la democràcia.

En la mateixa direcció Favoreu assenyala que la introducció dels drets i llibertats en el corpus constitucional es tradueix en una modificació en la manera de concebre, limitant-los, els poders dels governants, que no han de respectar només les regles de forma i de procediment sinó també les regles de fons o de dret substancial. La confiança dels individus no depèn només de l'elecció democràtica de les majories, sinó que aquests esperen a més que les decisions d'aquestes siguin controlades a fi de comprovar que els drets fonamentals no hagin estat vulnerats.5

1.2. L'evolució posterior

El mateix Sieyès, fins i tot recelant, com els seus contemporanis, dels Parlements, es va mostrar partidari des d'un principi de l'existència d'un control de constituciona-Page 252litat quan va afirmar que «els poders il·limitats són un monstre en política», i d'acord amb això va proposar la creació d'un jurat (Jurk Constitutionnairé), encarregat del perfeccionament de la Constitució, de servir de suplement de jurisdicció natural i, significativament, de ser guardià del pòsit (dépot) constitucional6. La sea proposta no es va acceptar, i el sistema que es va construir és el que Luchaire7 anomena d'autocon-trol que, amb una fórmula significativa, tanca la Constitució de 1791,8 i que apareixerà en les altres constitucions revolucionàries sota diverses formes. Suposem que l'elecció final haurà estat molt condicionada per l'imperatiu d'absoluta separació entre poders, en especial entre executiu i judicial, que d'una manera rotunda s'havia expressat en la Llei de l'Assemblea Constituent de 16-24 d'agost de 1790 que impedia als òrgans del poder judicial pertorbar, en cap cas i sota cap pretext, l'activitat de l'administració,9 Administrar i jutjar són dues funcions distintes que han de romandre separades perquè «jutjar l'Administració és també administrar».

Les altres constitucions, a excepció de les de Napoleó Bonaparte i Napoleó III, guarden un discret silenci sobre el tema i fins l'any 1946 el problema del control de constitucionalitat es traslladarà d'alguna manera al Senat, tant en la Constitució de l'any VIII com durant el Segon Imperi. En relació amb el Senat del Segon Imperi, inspirat indubtablement en la proposició de Sieyès10 i continuador dels senats del Consolat i de l'Imperi, s'ha formulat recentment la polèmica en relació amb el caràcter jurídic o polític del control que aquest exercia, per bé que tradicionalment se'l va considerar unànimement un control de naturalesa política (així va ser considerat per clàssics com Duguit o Hauriou). En aquesta polèmica, Ashworth,11 sense negar per indubitat el caràcter polític del control esmentat, intervé per trencar una llança a favor del caràcter jurídic d'aquest, i ofereix un aspecte bifront d'un control que s'exercia confrontant el text de la llei sotmesa amb les disposicions de la Constitució. D'altra banda, fins i tot quan el Senat era considerat com un component del poder legislatiu, segons l'article 4 de la Constitució, aquesta participació ho era precisament a títol d'intervenció en el control de la llei i no en el moment polític de l'elaboració d'aquesta. Una qüestió distinta és que esdevingués al capdavall una segona cambra legislativa, atesa la seva extensa funció complementadora, per derivació de funcions a l'empara de l'article 26, que li encarregava de vigilar l'adequació de les lleis no sols a la Constitució, sinó també «a la religió, a la moral, a la llibertat de cultes, a laPage 253 llibertat individual, a la igualtat dels ciutadans davant la llei, a la inviolabilitat de la propietat i al principi d'inamovibilitat de la magistratura», i també a les lleis que «poguessin comprometre la defensa del territori»: el senatconsult de 14 de març de 1867 li permet exigir del cos legislatiu una segona lectura però només es pot oposar a les lleis en els supòsits abans esmentats; el senatconsult de 8 de setembre de 1869 ü permet oposar-se, en tots els casos, a la promulgació d'una llei i, fent un pas més, amb el senatconsult de 2 de maig de 1870 votarà les lleis com el cos legislatiu.12

1.3. 1946 i 1958

L'any 1946 es va plantejar per primera vegada la creació d'un òrgan de control constitucional i, a aquest efecte, va néixer el Comitè Constitucional, però la seva composició i les seves funcions no eren les d'un veritable òrgan garant de la legalitat constitucional en defensa dels drets i de les llibertats dels ciutadans, sinó que va funcionar com un òrgan sustentador de l'equilibri entre els altres òrgans constitucionals, especialment entre totes dues assemblees, afavorint un apropament entre aquestes en cas que per a la promulgació d'una llei fos condició prèvia revisar la Constitució. El seu funcionament real es va limitar a una sola ocasió.13

No obstant això, des de l'esquerra francesa ja s'havien aixecat veus com la d'André Philip,14 diputat del Front Popular l'any 1936, compromès activament amb la resistència durant la Segona Guetra Mundial i posteriorment ministre d'Economia i Finances i coelaborador del Pla de comptabilitat francès de 1947, el qual, havent participat en la comissió de la Constitució de la primera i la segona Assemblea Nacional Consrituent, es va mostrar partidari de la instauració d'un veritable control de la constitucionalitat de les lleis. En la seva concepció hi ha certs principis i valors espirituals que estigueren a l'origen de la resistència, el que després ha derivat en «el principi que hi ha un cert nombre de regles de dret, que reflecteixen aquests valors en l'àmbit econòmic i jurídic, regles de dret superiors a la volunrar de tot cap, i que elles soles fonamenten i limiten a la vegada l'autoritat de l'Estat. [...] L'Estat és el seu guardià i no el seu creador. Aleshores és necessari que en tota la societat civilitzada s'afirmin els principis jurídics fonamentals que defineixen l'estat de civilització que ha assolit en un cert moment una comunitat nacional».15 La citació és llarga però ens sembla interessant, ja que defensa l'existència d'uns valors i principis anteriors i superiors a la pròpia llei elaborada pels òrgans legislatius de l'estat, valors que aquestaPage 254 ha de respectar necessàriament. D'una manera clara s'escà exposant la idea que no necessàriament el que prové del parlament és legítim com a expressió de la voluntat del poble. I d'aquest convenciment arrenca la idea de la necessitat d'establir un control de constitucionalitat de les lleis. Òbviament, aquesta consciència ve en gran manera esperonada per l'amarg precedent de la guerra mundial, i pel compromís actiu que Philip va contraure en la seva resistència. No és casualitat que els països d'Europa on el control de constitucionalitat es va imposar d'una manera més ferma i més d'hora fossin precisament aquells països que van sofrir més intensament els models d'estat autoritaris16 (només per posar un exemple: Alemanya, Àustria o Itàlia).

No obstant això, Philip refusa amb força el model de control de constitucionalitat americà, entre nosaltres anomenat «control difús», per entendre que «és inadmissible que qualsevol cos constituït pugui jutjar la llei, expressió de la sobirania popular. De nou apareix aquí aquesta espècie de temor jacobí que els francesos senten envers el govern dels jutges. Més explícirament dirà: «la sobirania pertany al poble, no als jutges», i acabarà defensant el referèndum com el mitjà ideal de control de la constitucionalitat de les lleis, en el respecte a la sobirania del poble.17

Serà el 1958 l'any que marqui el punt d'inflexió en relació amb la situació descrita anteriorment. La Constitució de 4 d'octubre de 1958 dedica un títol, el VII, al Cometi Constitutionnel, al qual s'atribueixen competències, com si es tractés d'una jurisdicció ordinària, en matèria electoral. Dins del títol esmentat destaca l'article 61, que estableix que «les lleis orgàniques abans de la seva promulgació, i els reglaments de les assemblees parlamentàries abans de ser posats en vigor, hauran de ser sotmesos al Consell Constitucional, el qual es pronunciarà sobre la conformitat d'unes i altres amb la Constitució». Potestativament, el paràgraf segon del mateix article estableix la possibilitat que les lleis (no orgàniques) siguin sotmeses al control d'aquest abans de la seva promulgació i amb la mateixa finalitat.

El context en què veu la llum aquest text constitucional és el de la França gaullista i l'objectiu amb què neix és el de reduir els poders del Parlament dins de la inspiració general de reforçament de l'executiu; amb tot, continua essent visible el pes del principi de la divisió de poders, com es posa de manifest en el fet que el nom elegit per a aquesta alta instància sigui el de «consell» i no de «cort» o «tribunal»18 com algun dels seus homòlegs europeus, termes aquests últims de clara inspiració judicialista que aixecarien susceptibilitats en un país on el temor al govern dels jutges és antic i provat.

Page 255

En compliment de les previsions constitucionals, el Consell va ser creat per llei orgànica de 7 de novembre de 1958, posteriorment modificada el 4 de febrer de 1959.

La seva funció inicial era la de servir de fre als excessos del legislatiu i de l'execuciu, però es va produir un gir important per la reforma de 29 d'octubre de 1974 que va introduir la possibilitat que el Consell sigui requerit a instància de 60 diputats o 60 senadors, amb la qual cosa passa a convertir-se en un instrument potencial de defensa dels drets i de les llibertats dels ciutadans davant els abusos de l'estat-legislador.

Seguint de nou Luchaire, anem a sintetitzar les atribucions del Consell Constitucional, enteses aquestes tant en un sentit ampli com en un sentit estricte.

En un sentit estricte, el Consell Constitucional no té competència general per vetllar pel respecte de la Constitució sinó que ha estat establert per impedir que el Parlament exerceixi uns altres poders que aquells que li reconeix la Constitució expressament.

Malgrat el caràcter restrictiu amb què la Constitució havia configurat les competències del Consell, aquest, fent una interpretació extensiva d'aquestes, les estén en tres grans blocs: el control de les operacions electorals, el control dels càrrecs electius i el control de constitucionalitat; explícitament, «controlar la conformitat de la llei no sols amb la Constitució de 1958 sinó també amb la Declaració de drets de l'home de 1789 amb les disposicions de valor constitucional contingudes en el preàmbul de la Constitució de .1946 amb els principis fonamentals reconeguts per les lleis de la República,19 arnb les regles del dret públic internacional i fins i tot amb les lleis orgàniques.20

2. Fonaments i naturalesa de l'òrgan i les funcions d'aquest

El gran debat entorn del Consell Constitucional s'ha anat centrant, en la doctrina francesa, en el tema de la naturalesa d'aquest i, per tant, del control que exerceix. Polític? Jurídic? Institucional?

A favor de la tesi del caràcter polític del control s'han manifestat personalitats de la talla de Chenot21 per a qui el Consell és sens dubte un òrgan polític pel reclutament dels seus membres i per les funcions de control polític que desenvolupa. De la mateixa opinió és Coste-Floret,22 que considera que el control del Consell se situa en elPage 256 terreny de l'oportunitat política. Hamon,23 amb una opinió més prudent, considera encertada la tesi del caràcter polític atesa l'absència de contradictorietat entre les parts implicades davant un magistrat, que ell estima fonamental perquè es pugui parlar de desenvolupament d'una funció jurisdiccional. Burdeu hi afegeix un element més, el del caràcter preventiu del control de constitucionalitat de les lleis (amb l'única excepció de la tècnica de deslegalitzacíó prevista en l'article 37.2 de la Constitució); element que, segons la seva opinió, obliga a considerar el control com de naturalesa política ja que només pot ser un òrgan polític qui exerceixi una vigilància d'aquest tipus sobre el legislador, que el converteixi, ni que sigui passivament, en coelabora-dor de la llei.24 Bon25 extreu dues conseqüències de la participació esmentada a priori en la confecció de la llei: d'una banda, la intervenció esmentada limita la sobirania del Parlament que perd així la plenitud i l'exclusivitat del poder legislatiu; d'altra banda, aquesta participació transforma la jurisdicció constitucional en tercera cambra política: el Consell Constitucional és una jurisdicció però es troba polititzat, la qual cosa condueix al desequilibri i a la confusió de poders.

La tesi institucional, defensada brillantment per Juillard,26 es fonamenta en la consideració del paper del Consell com a coadjuvant del Parlament en la missió d'elaboració de les lleis, actuant com un legislador negatiu en intervenir en el procés de creació de la norma a priori, això és, abans de la seva promulgació.

Per últim, la tesi jurisdiccional és la defensada pels grans noms del iuspublicis-me francès contemporani: Waline,27 Favoreu,28 Rivéro,29 Hauriou,30 Prélot,31 Duver-Page 257ger32 i el mateix Luchaire.33 Els arguments bàsics són dos: d'una banda, el Consell, en exercir el control ho fa aplicant el dret i, d'altra banda, les seves decisions gaudeixen de l'efecte de cosa jutjada, s'imposen als poders públics i a totes les autoritats administratives i jurisdiccionals. Luchaire34 sosté que no és cert que davant el Consell no es desenvolupi un veritable procés -fora dels casos del contenciós electoral, del qual cambé coneix-, que no es doni contradictorietat ni pluralitat de parts, tot el qual només pot ser defensat a propòsit de la intervenció del Consell en cas que aquest sigui requerit per la via de l'article 61. En suma, la posició d'aquest autor és superadora de la concepció orgànica, perquè en efecte no pot considerar-se el Consell un «òrgan» jurisdiccional; i s'inscriu en la concepció funcional, perquè atesa la seva funció apareix diàfana la seva naturalesa jurisdiccional.

D'altra banda, Favoreu considera que el caràcter de veritable jurisdicció és condició sine qua non perquè es pugui parlar d'un Tribunal Constitucional i afegeix que «importen poc les múltiples variacions sobre el tema de la naturalesa político-jurisdiccional, jurídico-política o no jurisdiccional de les jurisdiccions constitucionals, atès que, en definitiva, s'han d'anomenar d'alguna manera [...] A part d'això, negar a una d'elles aquesta denominació per raons de composició, manera de designació dels membres o funcionament equival a estendre el refús a les altres, inclòs el Tribunal Suprem americà, ja que presenta característiques molt semblants, sobretot pel que fa a la seva composició». I precisa: «Això anterior és vàlid, evidentment, per al Consell Constitucional francès, ja que ni en la seva composició ni en les seves atribucions ni en el seu funcionament difereix dels altres tribunals. [...] En definitiva, el que compta és que el Tribunal Constitucional faci justícia amb autoritat de cosa jutjada i que les seves declaracions d'inconstitucionalitat puguin provocar anul·lacions amb efecte erga omnes».

D'igual manera, Rivéro, en referir-se als procediments de salvaguarda de les llibertats públiques, 35 referència al control de constitucionalitat per assenyalar que «es tracta d'una verificació de conformitat d'una regla inferior a una regla superior, és a dir, una operació essencialment jurídica».36

Cappelleti37 posa en relleu la necessitat de la justícia constitucional per fer front al que ell anomena el «gegantisme de l'Estat»: al fil de la creació del que va anomenar Estat-providència, com una necessitat sentida d'un major intervencionisme estatal a l'encalç del benestar social, es va produir un creixement paral·lel de l'organitzacióPage 258 administrativa perquè els parlaments, primers encarregats de la creació del welfare state, van moscrar la seva incapacita: d'actuar com a instruments omnipotents en favor del desenvolupament social. D'aquesta manera, l'Estat-providència es converteix en Estat administratiu, amb els perills consegüents de desconeixement dels drets i de les llibertats dels ciutadans.38 En aquest context, la justícia constitucional es presenta com un contrapès davant el creixement desmesurat de l'executiu i davant una certa desvirtuació del legislatiu al qual ja no se'l veu com el representant del poble, sinó com un agregat de grups formats per polítics elegits localment i electoralment lligats a aquests.

Colliard dóna un pas més i observa que el recurs a un òrgan independent constitueix una garantia fonamental, tant més necessària si ens rrobem en presència d'un partit que posseeix la majoria absoluta en una assemblea, ja que en aquest cas l'oposició no és suficient per impedir el vot de les lleis que puguin ser opressives per a una gran part de la nació.39 No es tracta més que de l'etern problema del joc de les majories i les minories i l'adequat respecte als drets d'aquestes, atès que les regles del joc vénen establertes en la norma fonamental, de la qual l'òrgan constitucional corresponent ha de ser el màxim garanr.

3. Definició del model Control préventifo ex ante

La Constitució de la V República, ja ho hem assenyalat, dedica el títol VII al Consell Constitucional. Són vuit articles (del 56 al 63) en què es defineix la composició, les atribucions i el funcionament d'aquest. Per a nosaltres són particularment importants els articles 61 i 62:

Art. 61. Les lleis orgàniques abans de la seva promulgació i els reglaments de les assemblees parlamentàries, abans de ser posats en vigor, hauran de ser sormesos al Consell Constitucional, el qual es pronunciarà sobre la conformitat d'unes i altres amb la Constitució.

Amb la mateixa finalitat es podran sotmetre les lleis al Consell, abans de la seva promulgació, pel president de la República, el primer minisrre, el president de l'Assemblea Nacional, el president del Senat, seixanta diputats o seixanta senadors.

En els casos previsros en els dos paràgrafs anteriors, el Consell Constitucional s'hi haurà de pronunciar en el termini d'un mes. No obstant això, a petició del Govern, si hi ha urgència, aquest lapse es reduirà a vuit dies.

En tots aquests casos la remissió d'un text al Consell Constitucional suspendrà el termini assenyalat per a la seva promulgació.

Art. 62. No podrà ser promulgada ni posada en vigor cap disposició declarada anticonstitucional.

Les resolucions del Consell Constitucional seran inapel·lables i s'imposen als podets públics i a totes les autoritats administratives i jurisdiccionals.»

Del text s'extreuen els trets que defineixen el model.

Page 259

Els actes susceptibles de ser controlats són els reglaments de l'Assemblea, les lleis orgàniques i les lleis ordinàries. Per referència de l'article 54, també poden ser controlats els compromisos internacionals (tractats).

El recurs només el poden interposar autoritats polítiques. La referència a «seixanta diputats o seixanta senadors» va ser introduïda per la Llei de reforma constitucional de 29 d'octubre de 1974. Aquesta reforma va ser decisiva perquè va obrir les possibilitats d'impugnació a les minories parlamentàries.

El control es produeix en el moment anterior a la promulgació, de manera que s'incardina d'alguna manera a Yiter d'elaboració de la norma.

El control es fa per referència bàsicament a la Constitució, però també a altres textos que posteriorment van ser reconeguts com de caràcter constitucional. Són aquests: els principis fonamentals reconeguts per les lleis de la República, admesos per primera vegada en una decisió transcendental de 16 de juliol de 1971 a propòsit de la llibertat d'associació; la Declaració dels drets de l'home i del ciutadà de 26 d'agost de 1789, reconeguda en una decisió de 27 de desembre de 1973 i que fins aleshores eren extravagants, sense formar materialment part de la Constitució, però que gaudien d'una enorme força política i de consens social; i el preàmbul de la Constitució de 1946 incorporat com a dret positiu en una decisió de 15 de gener de 1975.

Les decisions que emet el Consell poden ser d'anul·lació, i en aquest cas gaudeixen de l'efecte absolut de cosa jutjada que els atribueix l'article 62 en declarar-los inapel-lables, de la mateixa manera que ho són els de refús, els quals al seu torn poden ser-ho per inadmissibilitat o per desestimació, és a dir, declaració de conformitat de la norma amb la Constitució. També el Consell pot emetre decisions de refús amb reserva d'interpretació, és a dir, conformitat de la norma amb la Constitució sempre que se'n faci la interpretació que aquest proposa i que sol ser constructiva, neutralitzadora o directiva.40 Amb aquesta actitud el Consell pretén, des de la seva posició avui totalment assentada en el sistema institucional, actuar com a balancejador necessari entre les disposicions atacades i la Constitució, tractant d'adaptar aquelles a aquesta. La problemàtica d'aquestes conformitats amb reserva es comprèn fàcilment si s'observen les derivacions de l'efecte de cosa jutjada que produeixen les decisions del Consell Constitucional, ja que s'ha d'entrendre que aquest efecte abasta no sols la part dispositiva de la norma sormesa sinó també els motius que són el sosteniment necessari i en constitueixen el fonament.41 És a dir, la decisió produeix l'efecte en els termes en què hagi de ser interpretada; i sota aquesta interpretació haurà de ser tinguda en compte pels poders públics i autoritats administratives i jurisdiccionals, que des del moment de l'emancipació de la decisió han quedat obligats per aquesta, ex article 62.2 de la Constitució. No obstant això, la pràctica no és gaire respectuosa amb el principi esmentat pel que fa a les notes de generalitat que es poden extreure de les decisions del Consell resolent casos concrets. Com assenyala Favoreu, l'únic mirjà de fer respectar la jurisprudència del Consell Constitucional i la seva interpretació -l'autoritat de cosa interpretada- és que el legislador aprovi una llei que tingui en compte les interpretacions del Consell.42

Page 260

La característica que més interessa a l'efecte del nostre estudi és el moment en què el control es porta a terme: abans de la promulgació de ia llei. És, per tant, un control preventiu o apriori com a norma general.43

Les conseqüències d'això són enormes. Vedel i Devolvé44 parlen en relació amb això de la subsistència d'un «angle mort» d'eficàcia en la protecció que el dret públic francès assegura als drets i a les llibertats: el cas en què una llei que autoritza l'administració a efectuar actes contraris als drets o llibertats hagi escapat a la censura del Consell perquè, en aquest supòsit, la llei promulgada esdevindrà inatacable, el Consell ja no podrà intervenir i el jutge administratiu no podrà anul·lar els actes autoritzats per la llei-pantalla. A propòsit del principi de legalitat assenyalen que tot i que l'autoritat de la Constitució sobre l'administració ve limitada per la teoria de la Hei-pantalla, es produeix una distorsió en la jerarquia de les fonts ja que la Constitució, tot i que és teòricament superior a la llei, en aquests supòsits es pot veure, a ia pràctica, subordinada a aquesta.45

Aquest és un problema d'un gran pes jurídic en la tradició europea-continental del control constitucional, inspirada en el model kelsenià, atès que enfronta dos grans principis bàsics en tots els sistemes democràtico-liberals: el principi de sobirania parlamentària com a expressió de la voluntat popular i el de divisió de poders, en la mesura que un òrgan els membres del qual no surten de l'elecció popular controlen l'acció del legislatiu i poden, fins i tot, anul·lar les normes produïdes per aquest.46 No obstant això, a França, i potser degut al sacrosant valor que es concedeix a la llei com l'encarnació de la democràcia47 la qüestió no ha suscitat tanta polèmica doctrinal com seria d'esperar. No hem d'oblidar que fins èpoques relativament recents (1973-1975), la Constitució francesa no va tenir un contingut material protector de drets i llibertats, sinó que es reservava en un àmbit purament orgànic i de disciplina de les relacions entre poders. La defensa de drets i llibertats és quelcom que s'havia anat deixant, confiadament, en mans del legislador ordinari.

Així, observem que un autor de la talla de Rivéro es mostra condescendent amb el sistema, fins i tot reconeixent-li totes les seves debilitats, perquè posseeix la virtut de la simplicitat, la qual considera de gran importància en l'àmbit contenciós, en l'àmbit jurisdiccional... 48 La complexitat que introduiria la declaració d'inconstitucionalitatPage 261 d'una llei ja nascuda i que hagués produït efectes jurídics s'observa com un handicap insalvable (o quasi) i un argument decisiu en pro del manteniment del sistema.49 En el mateix sentit es dirigeixen les apreciacions de Bon, però afegeix l'avantatge de l'expedicivitat del control (un màxim d'un mes).50 Un altre autor, Poullain, explicita de la manera següent els avantatges del control abstracte i a priori que exerceix el Consell: el procediment és simple; la seguretat jurídica i l'autoritat de la llei resulten reforçades; el control és ràpid; el jutge constitucional se situa així en les millors condicions per exercir-hi un control en profunditat ja que no es veurà desbordat per recursos contra lleis la constitucionalitat de les quals no presenta dubtes.51

De tota manera la qüestió dista molt de ser pacífica i també s'alcen veus que esgrimeixen arguments en contra. Així, Colliard considera la solució francesa com a limitada i imperfecta.52 Luchaire observa respecte a la protecció dels drets fonamentals que, si bé la jurisprudència del Consell Constitucional ha efectuat progressos molt importants des de 1971, aquella presenta certes llacunes que necessitarien passos més decidits en la direcció de l'eficàcia de la protecció.53

Per la seva banda, Broussolle,54 després d'advertir que la negació d'un poder legislatiu, ni que sigui negatiu, del Consell Constitucional es fonamenta en primer lloc en la tradició jurídica francesa de separació de poders, postula a favor d'un apropament per part de la institució francesa a les solucions ja adoptades en els països veïns, de manera que sigui admesa, si no la legitimitat, sí el fet incontestable que un jutge constitucional pugui ser normador secundari, en els termes en què va ser concebut per Kelsen.

@@Una bretxa en el mur

El model tal com ha estat definit està fent passos envers la transformació i la superació de les limitacions que el constrenyen, fins al punt que els autors parlen avui d'una «revolució» o d'una nova etapa en la justícia constitucional francesa.55

Page 262

Què és el que ha permès que es produís una mutació com la que estem tractant? Rivéro56 destaca la sàvia conjugació entre prudència i audàcia com la clau per al desenvolupament i la permanència d'una institució nova. Poullain destaca que va ser precisament l'audàcia de les seves primeres decisions el que ha permès al Consell Constitucional ser acceptar primer i veure després les seves audàcies aprovades.57 Aquest va ser també el procés d'implantació i consolidació del Consell d'Estat. El procés l'explica clarament entte nosaltres Carro Fernàndez-Valmayor:58 el naixement del concepte d'acte polític o de govern apareix vinculat històricament amb la crisi soferta pel Consell d'Estat a la caiguda de l'Imperi napoleònic- Aquesta construcció, materialitzada en el conegut arrèi Laffitte, d'l de maig de 1822, es convertirà en la fórmula salvadora per a l'alt òrgan administtatiu en Yimpasse crític que travessava en ser criticat tant pels liberals, que li retreien el seu caràcter autoritari i la seva qualitat de jutge administratiu, com pels monàrquics, que estaven en contra de la consolidació dels títols dels adquirents dels béns nacionals que el Consell d'Estat havia realitzat. Aquest joc d'equilibri li va permetre refermar la seva posició, donant per conclosa la seva etapa d'implantació (audàcia), i romandre gaudint, com a alt òrgan administratiu, de la confiança del Govern, davant del qual feia una renúncia expressa a les seves atribucions abandonant matèries de gran relleu polític a la lliure disponi-bilitar dels òrgans de l'Administració activa (prudència). D'aquesta manera va assegurar la seva permanència fins que els esdeveniments de 1870 van provocar la caiguda de l'Imperi i el naixement de la Tercera República, que va retornar al Consell d'Estat el poder de jurisdicció en rota la seva amplitud (Llei de 24 de maig de 1872), moment en què es produeix el trànsit de la jurisdicció reringuda a la jurisdicció delegada.

El Consell Constitucional ha fet gala durant anys de prudència, i s'ha limitat a l'exercici estricte de les seves competències, i ha refusat qualsevol interpretació àmplia dels textos en què es fonamentaven, de manera que ftenés el conegut temor gal davant l'adveniment d'un hipotètic govern dels jutges. A mitjan de la dècada dels vuitanta es podia considerar que la institució ja estava suficientment consolidada com perquè els temors esmentats hagin quedat dissipats i el Consell pugui donar mostra d'una major audàcia, obrenint les màximes conseqüències possibles de les seves competències, sempre en favor de la submissió del legislador a l'ordre constitucional.

Un altre obstacle que s'anava oposant al paper conformador del Consell Constitucional era la manca de definició en els conceptes d'una constitució com la francesa que, a diferència d'altres com l'alemanya, la italiana o l'espanyola, no havia estat feta per ser aplicada per un tribunal. Aquest obstacle també pot ser salvat si fem una espècie de pirueta jurídica i donem per fet que la jurisprudència del Consell Constitu-Page 263cional és una font creadora del dret,59 perquè, d'aquesta manera, i sosteninc-se sobre les seves construccions pròpies, el Consell pot anar pas a pas afermant-se en el seu nou rol.

@4. La Decisió de 25 de gener de 1985 (DC 85-187)

El recurs que va motivar aquesta Decisió va ser interposat per Jacques Chirac i Marc Bécam, juntament amb un grup de diputats i senadors, a l'empara de l'article 61.2 de la Constitució, i mitjançant aquest se sotmetia al dictamen del Consell Constitucional la llei relativa a l'estat d'urgència a Nova Caledònia i les seves dependències, d'acord amb la suposada incompetència del legislador per establir l'estat excepcional esmentat en absència d'una disposició expressa de la Constitució (l'article 36 d'aquesta regula t'estat de setge però no el d'excepció), i a la manca de consulta a l'assemblea territorial tal com disposa l'article 74 de la Constitució.

La solució que adopta el Consell és la de proclamar la conformitat de la llei amb la Constitució però en l'últim dels seus considerants assenyala: «... si la regularitat a la vista de la Constitució dels termes d'una llei promulgada pot ser vàlidament recorreguda amb ocasió de l'examen de disposicions legislatives que la modifiquen, la complementin o afectin el seu camp d'aplicació (son domaine), no haurà de ser el mateix ja que es tracta de la simple posada en aplicació d'una tal llei, per la qual cosa els arguments exposats pels autors del recurs no poden ser estimats».

A la vista de la decisió convindria separar dos tipus de qüestions: d'ordre material o de fons les primeres, i les segones d'ordre formal.

Pel que fa al seu abast material, s'ha de concloure que aquest és més aviat reduïr, ja que es limita a establir que el fet que l'article 36 de la Constitució no faci al·lusió a l'estat d'excepció no significa que l'exclogui com a competència del legislador, ja que la Constitució no hauria abtogat la llei de 1955 que regula l'estat excepcional esmentat, sinó que l'hauria acollit sota el seu mantell, deixant-la afectada per la seva inspiració. Aquestes consideracions es fan en el marc d'una teorització de la salvaguarda de l'ordre públic com a objectiu de valor constitucional i per se enfrontable a les llibertats públiques.

En paraules de Wachsmann:60 «la decisió incorre en el greu error de permetre al legislador crear règims d'excepció durant els quals les lliberrats públiques podran ser més o menys greument desconegudes».

De molt més gran transcendència són les implicacions de forma que tenen la decisió per tal com és la primera vegada que el Consell, apartant-se dels seus propis precedents sòlidament assentats,61 es reconeix competent per entrar a considerar laPage 264 constitucionalitat d'una llei promulgada, bé que dit reconeixement es faci d'una forma un tant tangencial i no sigui obstacle perquè, en el cas concret examinat, el Consell declari la llei que li ha estat tramesa com a conforme a la Constitució. En això hauran incidit -no es pot desconèixer- motius polítics, recels i temors davant la situació d'alteració de l'ordre públic que en aquell moment hi havia a Nova Caledò-nia. Això permet a Wachsmann62 criticar agudament que el Consell ofereixi una decisió més rica en perspectives de futur que en satisfaccions de present.

Com a primera conseqüència per extreure de ia decisió hi ha la de poder considerar ja oberta la via per a un possible control de constitucionalitat per la via d'excepció, la qual cosa asseguraria un complet control del legislador i eliminaria l'efecte distorsionador que sobre l'ordenament tenen les lleis-pantalla que, un cop promulgades, impedeixen al Consell efectuar un control dels textos que se li sotmeten en tota la seva extensió.

A partit d'aquesta Decisió es pot parlar d'una nova etapa en la submissió del legislador a les normes constitucionals, de manera que es fa virtualment operativa la revolució de què parlàvem més amunt en la presentació de la qüestió.

Una qüestió que la doctrina s'ha plantejat davant d'aquesta innovació del Consell és la de la legitimitat d'aquest per aquesta manera de procedir, en altres paraules, d'on neix la competència que li permet donar el salt qualitatiu i entrar a considerar la constitucionalitat de lleis ja promulgades, en contra del que és el principi general destacat a la Constitució. Uns autors63 entenen que aquesta competència es croba implícitament en l'article 61 de la Constitució, ja que quan diu que el control s'efectuï abans de la promulgació, amb això no està volent impedir que s'efectuï després d'aquesta, sinó que simplement tractaria d'ordenar Yiter procedímental d'elaboració de la llei, inserint el control constitucional en aquest moment per provocar menys distorsions en l'ordenament jurídic. Altres autors sostenen que aquest control efectuat a posteriori és d'una naturalesa distinta a l'efectuat a priori (pensant en l'excepció d'in-constítucionalitat), de manera que el control de constitucionalitat entra dins de les competències d'atribució del Consell Constitucional.

5. Els principis de la Decisió

Per poder arribar a la conclusió de la possibilitat de control de constitucionalitat de la llei promulgada, i al mateix temps evitar una solució compromesa en el cas que li havia estat deferit, el Consell elabora una distinció subtil entre les disposicions que modifiquen, complementen o afecten el camp d'aplicació d'una llei promulgada, i aquelles altres que només suposen una posada en aplicació (mise en application) d'aquesta. D'aquest últim tipus considera que és la llei que se li sotmet (una mesura aplicati-va de la llei de 1955 sobre l'estat d'urgència), de manera que, per a aquest cas concret, el control de constitucionalitat no seria viable, al temps que, sobre l'àmbit material.

-------------------------

[1] Louis Favoreu, «Droit de la Constitution et constitution du droit», a Raiui fran(aise de Droit Constitutionnel, núm. 1, 1990, pàg. 78.

[2] Jean Rivéro, Le Conseil Camtitutionnel et les liberte's, París, 1984, pàg. 166.

[3] François Luchaire, Le Comeil Constitutionnel, París, 1980, pàg. 5-6.

[4] Michel Troper, «Justíee Constitutionnelle et clemucratic», a Reviin française de Droii Constimiitm-nel, núm, 1, 1990, pàg. 33-40.

[5] Louis Favoreu, Droit de la Comtitution..,, op. cit., pàg. 77.

[6] Aquest va ser el projecte d'elaboració personal que va presentar el 2 de termidor de l'any lli davant la comissió constitucional, de la qual, no obstant això, no en formava part. La proposta va ser escoltada però després de les intervencions, dels dies 24 i 25 del mateix mes, de Louvet i, sobretot, de Thibaudeau («Cf pouvoir monstrueux serah tout dans í'État et, en voulant donner un gardien aux Poavoirs públics, on leur donnerait un mattre, qui les encbatnerait jtour pouvoir les garder plus facilemenftt), va ser finalment refusada.

[7] François Luchaire, Le ConseilConstitutianml, op. eh., pàg. 8.

[8] «L'Assemblée Nationale constituante en remet le dépot à ta fidélité du corps lígistatif, du ni et des juges, à la vigilance des peres de famille, aux épouses el aux mera, à l'affection des jeurtes atoyens, au courage de tous les ftançais».

[9] «Les fomtiorts judkiaires soni et eknieursnt toujours séparées des fonctions administratives. La juges ne pourront, à peint de forfaiture, troubler, de quelque manière que ce soit, les opérations des corps administratifs, ni citer devant eux les administrateurs pour raison de leur foncthns».

[10] Juan Alfonso Santamaría Pastor, Fundamentos de Derecbo Administmtivo 1, Madrid, 1988, pàg. 477.

[11] Ancoinette Ashworth, «Le contrfile de la constitutionnalité des lois par le Senat du Second Empire», a Revue du Droit Public, 1994, pàg. 45-102.

[12] François Luchaire, Le Conseil Constitutionnel..., op. cit., pàg. 11.

[13] Es va tractar de la Decisió de 16 de juny de 1948, mitjançant la qual el Comitè va assolir un acord en la disputa entre el Consell de la República i l'Assemblea Nacional a propòsit de la interpretació de l'article 20 de la Constitució de 1946 que preveia que, en cas d'urgència, el Consell de la República expressaria la seva opinió en el mateix termini que l'Assemblea Nacional establís per als debats. Però com que el reglament de l'Assemblea no preveia res respecte a això, el Consell de la República entenia que podia emetre la seva opinió quan volgués, mentre que l'Assemblea Nacional creia que, un cop expirat el termini perquè el Consell expressés el seu parer, si aquest no ho havia fet, la llei que s'havia vorar havia de ser promulgada.

[14] Vid. Jean-Éric Callon, «Le projet constitutionnel d'André Philip», a Revue du Droit Public, 1992, pàg. 657-674.

[15] André Philip, La Résiltancefrançaise, ses fondements jurídiques et moraux. Conferència pronunciada el 19 de setembre de 1942 a l'Institur Francès de Londres, pàg. 9 (citat per jean-Éric Callon a «Le projet constitutionnel d'André Philip», op. cit., pàg. 669)-

[16] Entre nosaltres es manifesta en aquest sentit Javier Pérez Royo quan diu que «la justícia constitucional no és, en els seus orígens, un indicador de bona salut democràtica, sinó de tot el contrari. Darrere aquesta hi ha, en un primer moment, la crisi immediatament posrerior a la Primera Guerra Mundial, en que són refusades de manera generalitzada k'S formes polítiques aurorïtàries de l'època anterior, però en què es produeix al mateix temps el temor, també bastant generalitzat, que s'efectuïn canvis decisius i irreversibles en cl principi de constitució econòmica de la societat, imposats a més d'una manera autoritària, dictatorial; i, en un segon moment, l'experiència de l'opressió, una opressió brutal, superior a qualsevol altra coneguda amb anretioritat, pel fet de ser exercida per "monopolis de coacció física" en la forma d'estats altament industrialitzats, econòmicament desenvolupats i, en conseqüència, infinitament més eficaços que tots els poders polítics d'èpoques pretèrites. »Ej tracta, per tint, d'una institució i/ue limbelitza millor quasi que cap ultra la desconfiança dels diferents constituents democràtics europeus en la disposició de /es futures majories parlamentàries per acceptar les regles del joc fixades a la Constitució'.» Javier Pérez Royo, Tribunal Constitucional y división de poderes, Madrid, 1088, pàg. 40-41.

[17] Jean-Éric Callon, «Le project consdcutionnt'l...*, ep. cit., pàg. 671.

[18] François Luchaire, Le Conseil Constitutionnel. op. cit.. pàg. 21.

[19] Encara que, en el moment del seu establiment, el preàmbul i els principis que conté no sols no van obtenir el reconeixement del seu valor constitucional, sinó que també se'n qüestionava el valor jurídic, posteriorment, el Consell d'Estat va configurar-los com una categoria jurídica en començar a inspirar-se en les seves disposicions per extreure una sèrie de principis de valor legislatiu vinculancs per a l'administració. Així ho va expressar en relació amb el dret de vaga a YArrlt de 7 de juliol de 1950, Debaene, primera decisió en què pren carta de naturalesa la categoria jurídica que després constitucional itzarà el Consell Constitucional.

[20] Françpis Luchaire, Le Conseil Constitutionml, op. cit., pàg. 92-95.

[21] M. Chenot ha estat membre del Consell Constitucional, vice-president del Consell d'Estat i ministre. Expressa la seva opinió respecte a això el 2 de desembre de 1977 en el col·loqui d'Aix-Marseille en aquests temies: «No he pensat ni pei un segon que el Consell Constitucional fos un òrgan jurisdiccional; és un cos polític per la seva composició i per les funcions que compleix» (citat per F. Luchaire a Le Conseil Constitutionml, op. cit., pàg. 37),

[22] Paul Coste-Floret afirmava en els debats del Comitè Consultiu Constitucional que «el Consell Constitucional és un òtgan político-jurfdic que està qualificat per decidir des del punt de vista jurídic i de l'oportunitat política» (citat per F. Luchaire a Le Conseil Constitationnel, op. cit., pàg. 37).

[23] En paraules de Léo Hamon, «teConseil Conssitutionnel a l'indépendance mais il·lui manque la contri-bution organisée des partits interesseu à l'information du magistratl', Institutions el vie politique de la France aclueíU, rom II, Bordas, 1977, pàg. 262.

[24] La postura de Burdeu is, a parc d'això, inequívoca: «Que le Conseil snit un òrgans politique, cela ressort de la nattirc de ses attributims. Toutefois, s'il doit étre qualifié de "politique" ('est dans la mesure ou t'adjectif s'oppose à juridküonnel. dia n'implique pas qtt 'il doive em politisí, bien au comraire, car Vexercia de ses mmpéten-ces impliquí qu'il situe son appréciation au-dessus des controverses parlisanes*, a Oroit Conslitutionml et Institutions Polítiques, LGDJ, Paris, 1980, pàg. 116.

[25] Pierrc Bon, «Le Conseil Consti cu rionnel français te le modèle des cours constitutionnelles euro-péennes», a Revista Espanola de Derecbn Constitucional, núm. 32, 1991, pàg. 45-72.

[26] Patrick Juillard, «Diffkultés du changement en matière consticucionndle. L'aménagement de l'article 61 de la Constitution», a Revuedu Droit Public, 1974, pàg. 1703-1772.

[27] Marcel Waline, prefaci a l'obra de Louis Favoreu i Loïc Philip, les grandes decisions du Conseil Constttutionnel, París, 1975, pàg. VIII i IX. La posició d'aquest autor és matisada: «L'organisation du Conseil et le statut de ses membres sont loin d'tnfirmer le caractère jttridirtionnel de ses decisions. Le fait que les membres du Conseil sont choisis par le cbefde l'État et les presidents des assemblees legislatives tend, sans doute, à Ini imprimer le caractère d'une juridiction politique; viais n'en est-tl pas de míme, par exemple, de la Haute Cottr de Justice, dont tous les membres sont élus parnii les par/ementaires el par ceuxd? Ce qui importe, c'est que, dis leur nom'mation, les membres du Conseil jouissem des plus grandes garanties d'indépendance, puisqu'ils sont inamovibles, non renauvelables, et, lorsqu'ils sont en ruème temps fonctionnaires, insuscept'tbles de recevoir aucun avancement au choix; ils ne pettvent étre ntmmés à aucun emploi públic, [.,.] Dans tous les cas (...] la décision du Conseil serà juridictionmile, puisqu'il statue sur une question de droit, et sa décision s'impose à toutes les autorités de l'Etat».

[28] Louis Favoreu, Le Ctnseil Constilutionnel régulateur de l'action normalive despouvoirs públics, a Revue de Droit Public, 1967, pàg. 5-120.

[29] Jean Rivéro, Les libertés publiques. París, 1973, pàg. 210.

[30] André Hauriou: «El Consell Constitucional és un organisme nascut i desenvolupat sota el signe de l'ambigüitat: les seves atribucions presenten, en l'essencial, un caràcter jurisdiccional, però per la manera de designació dels seus membres i per la seva composició de fet, té marcat caràcter polític». No obstant això, quan examina les atribucions del Consell destaca com a particularment important la regulació de l'activitat normativa dels poders públics, «és a dir, el control dels poders públics quan aquests diccen normes de dret». Al mateix temps recalca la incompetència del Consell per arbitrar la funció «pol/cica» dels poders públics. Derecho Constitucional e Instiluciones Políticas. Traducció al castellà de J. A. Gonzalez Casanova. Barcelona, 1971, pàg. 637-639.

[31] Marcel Préloc incideix en el tema de la independència del Consell respecte de l'executiu: «... le Conseit Comtitutionnel est un organe de décision indépendant du Présidwt qui I.,.] n'erifait pas partit». [...]. El/e est, sans dot/te, une juridittion. mais qui ne ressemble guère aux cours supremes existant dans divers pctys*. Institu-tionspolítiques et droit comtitutionnel', Paris, 1961, pòg. 792.

[32] Maurice Duverger fa una descripció genera] dels mètodes de control de la constitucionalitat (jurisdiccional i polític), i defineix el control jurisdiccional com aquell la missió delqual és «vérifter la conformilé d'une hi à la Constitution*. Droit constitut'mnml et Institutions polítiques, París,' 1958, pàg. 222.

[33] François Luchaire, Le Conseii Constilutionnel, op. cit, pàg. 41-56.

[34] Ibídem.

[35] Louis Favoreu, Les Tribunates Constitucionales, Ariel, Barcelona, 1994, pàg. 31-34.

[36] Jean Rivéro, Les libertés publiques. París, 1974, pàg. 239.

[37] Mauro Cappelletti, «Nécessité et légitimité de la justice constitutionnelle», a Cours Constitution-nelles Européennes et Oroits Fonamtntaux, sota la direcció de Louis Favoreu, Paris, 1982, pàg. 461-493.

[38] Mario Cappellecti, La giur'tsdiziont costituzionale delle libertà. Milà, 1955, pàg. 1-19-

[39] Claude-Albert Colliard, Libertés publiques. París 1968, pàg. 139-140: «Dan* la mtsttrt ou les formules du governemetit démotratique aboutisseril à la domination par le nombre, le recours à un organe juridiction-nel est le seu/ moyen de contrebaL·ncer la tomi puissame des masses»

[40] Louis Favoreu, Los Tribunahs Conslituchnales, op. cit., pàg. 109-

[41] Javier Pardo Falcón, El Consejo Constitucional Francés, Cenrro de Estudiós Consdtucionales, Madrid, 1990, pàg. 99-104.

[42] Louis Favoreu, «Dualité ou unité d'ordre juridique: Conseil Consricutíonnel et Conseil d'Etat participent-ils de deux ordres judiciaires differents?». Conseil Constïtutionnel er Conseil d'Écat, Collo-que des 21 er 22 janvier 1988 au Senat, LGDJ, Montechrestien, París, 1988, pàg. 145-190.

[43] L. Favoreu reconeix l'existència d'un control aposteriori de caràcter excepcional: és el que possibilita l'article 37, apartat 2 de la Constitució, en virtut del qual els textos legislatius poden ser desle-gaiitzats totalment o parcialment pel Consell si aquest considera que el legislador ha intervingut en matèria constitucionalment reservada al reglament. (Recordeu que la Constitució francesa de 1958, en 1b seva línia d'afavorir el reforçament de l'executiu, permet l'existència de reglaments independents, la subordinació dels quals s'efectua directament a la Constitució sense l'intermedi d'una llei.) L'excepció al principi de control preventiu és, en paraules de l'autor, «cerrament limitada, però indiscutible». Los Tribunales Constiíucionales, op. cit., pàg. 109.

[44] Georges Vedel i Pierre Devolvé, Usystèmefrançais..., ep. cit., pàg. 83.

[45] Georges Vedel i Pierre Devolvé, Lesystèmefrançais..., op. cit., pàg. 83.

[46] Juan Alfonso Santamaría Pastor, Fundamentos de Derecho Administrativa I, Madrid, 1988, pàg. 476.

[47] Michel Tropet, Juitíce comtitutionnel/e..., op. cit., pàg. 31: «li est bien connri qu'il existe en France une ancienni tradition d'hostilité au contróle de constitutionnatité, jugé incompatible avet la democràtic. Malgré l'établissement de ce contróle en 1958, son extension irresistible à partir de 1971 et 1974, malgré le snecès de celte imtitution dans l'opinhn publiqui, cttte tradition persistí».

[48] Jean Rivéro, «Rapport de Synthèse», a Cours Consrítmionnellis Européennes et Droits Pondamentaux, sota la direcció de Louis Favoreu. París, 1982, pàg. 526.

[49] No obstant això, la posició de l'autor esmenrar és més matisada en altres obres, com després tindrem oportunitat de comprovar.

[50] Pierre Bon, Le Consell Constkutionnelfmnçais et le modile..., op. cit., pàg. 70.

[51] Bernard Poullain, «Remarques sur le modèle français de contróle de consrirutionnalité des lois», aPouvoirs, mim. 13, 1986, pàg. 187-190.

[52] Claude-Albert Colliard, Libertéspubliques..., op. cit., pàg. 140.

[53] François Luchaire, «Procédures et techniques de protection des droïrs fondaroentaux», a Cours Constitutionnelles et Droits Fondamentaux, sota la direcció de Louis Favoreu, París, 1982, pàg. 98.

[54] Denis Broussolle, «Les lois déclarées inopérances par le juge consriturionnel», a Revue du Droit Public, 1985, pàg. 779-782.

[55] Vide per tots, Jean Rivéro: *Les peres de la Déclaratson de 1789 avaient entendu placer les droits de l'homme au sommet des normes qui régissent la Cité. Mais un scrupuk bérité de Rousseau, ou leur inexpérience, les avaient retenia de concrétiser le principe ainsi posé dans des institutions propes à en prevenir la violation. Au Conseil d'Élal revient l'honneur d'avoir soumis les actes de l'Exkutifau respect de la hi, édiftant ainsi le premier degré de la pyramide que constitue l'État de droit. La pyramide est restée inachevü durant cent cinquantè ans: la lot souveraine, comme le monarque absols, poavait impunement s'affranchir du respect de la norme sttpérieure. C'est à elle que la «tradition républicaine», selon la formule de l'avis du Conseil d'État du 6 février 1953, confiait, en definitiva, la sauvegarde des libertés: à la loi, c'est-à-din aux passions et aux basards des majorités successives. Le Conseil Constituttonnel a mis fin à cel absolutisme. La pyramide institutionnelle coincide désormais avec la pyramide des normes. Si l'élimination d'un absolutisme constitue une révolution, et si une r&i/úluüon peut s'élaborer dans la discrétion feutréi d'un palais national, c'est bien une révolution qu'ont menie à bien les sages du pavillon Mont-pensier» (Le Conseit Constitutionnel et les libertés, París, 1984, pàg. 138). La cita és llarga però expressiva del camí recorregut fins a la consagració plena de la superioritat consticucional i l'afirmació del Consell Constitucional com a guardià de la Constitució, fins i tot davant els possibles embats de la llei. A més, és significativa perquè data de 1984, la qual cosa ens pot donar una idea de quin era el sentir entre la doctrina en aquest moment previ de la Decisió de 25 de gener de 1985 que, com veurem, marcarà un punt d'inflexió decisiu en la concretitüació del paper del Consell com a baluard defensiu de la constitucionalitat de les lleis.

[56] Jean Rivéro, LeConseil Constilitlionnelet..., op. eil., pàg. 135.

[57] Bernard Poullain, Remarques siir ie imxülefrançais..., op. cit., pàg. 1S3-

[58] José Luis Carro Femandez-Valmayor. «La doctrina del acto político», a Revista ik Administrarien Pública, núm. 53, 1967, pàg. 73-130.

[59] Aquesta consideració pot fer-se a parcir de la revolució operada per la Decisió del Consell Conscitucional de 16 de juliol de L946, mitjançant la qual la Constitució francesa dobla el seu volum per la sola voluntat del Consell Constitucional. Vid. Jean Rivéro, LeConseilConstitutionmlet..., op. eh., pàg. 168.

[60] Patriclc Wasclimann, «Noras de Jurisprudència», a L'ActualitéJuridique. Droit Administratif, juny 1985, pàg, 362-365.

[61] Assenyaladament, la Decisió de 27 de juliol de 1978, en què va resoldre refusant abordar la constitucionalitat del monopoli de la radiodifusió, d'acord amb l'impediment d'ordre forma I-temporal que suposava l'article 61 de la Constitució: «La conformitéà la Comtitution de ces lois nepeut Itre tnise en cause, mème par voti d'exceplion, devant U Cometi Constitulionnel dont la compéttnce est limitée paf l'article 61 de la Cimililulion à l'examen des lois avant leur promn/gatian» (La conformitat amb la Consticució no pot ser qüestionada, ni tan sols per la via d'excepció, davant el Consell Constitucional la competència del qual està limitada per l'article 61 de la Constitució a l'examen de les íleis abans de la seva promulgació).

[62] Patrick Wachsmann, op. cit., pkg. 36 5.

[63] Vid. per tots, François Luchairc, «L'exception d'inconstitutionnalité», a Les rccours des part iculiers devant le juge amstitulionnel, sota la direcció de Francís Dclpíret, París, 1991, pàg. 147.

VLEX utiliza cookies de inicio de sesión para aportarte una mejor experiencia de navegación. Si haces click en 'Aceptar' o continúas navegando por esta web consideramos que aceptas nuestra política de cookies. ACEPTAR