Jurisprudència del Tribunal Constitucional. Primer semestre de 2017
| Autor | Agustí Pou Pujolràs - Eva Pons Parera |
| Cargo | Professora de dret constitucional de la Universitat de Barcelona - Professor associat de filologia catalana de la Universitat de Barcelona |
| Páginas | 250-254 |
JURISPRUDÈNCIA DEL TRIBUNAL CONSTITUCIONAL
Primer semestre de 2017
Eva Pons Parera*
Agustí Pou Pujolràs**
Resum
El text recull les resolucions del Tribunal Constitucional que afecten els usos i els drets lingüístics i el règim jurídic de
la llengua dictades durant el primer semestre de 2017.
Paraules clau: Tribunal Constitucional; jurisprudència; dret lingüístic; llengua ocial.
CONSTITUTIONAL COURT JURISPRUDENCE
Abstract
The text includes the rulings that affect the uses, the linguistic rights and the legal system of the Language issued by the
Spanish Constitutional Court during the rst half of the year (between January and June 2017).
Keywords: Spanish Constitutional Court; jurisprudence; Linguistic Law; ofcial language.
* Eva Pons Parera, professora de dret constitucional de la Universitat de Barcelona. evapons@ub.edu
** Agustí Pou Pujolràs, professor associat de lologia catalana de la Universitat de Barcelona. agustipou@ub.edu
Citació recomanada: Pons Parera, Eva; Pou Pujolràs, Agustí. «Jurisprudència del Tribunal Constitucional. Primer semestre de
2017». Revista de Llengua i Dret, Journal of Language and Law, núm. 68, 2017, p. 250-254. DOI: 10.2436/rld.i68.2017.3024.
Eva Pons Parera; Agustí Pou Pujolràs
Jurisprudència del Tribunal Constitucional. Primer semestre de 2017
Revista de Llengua i Dret, Journal of Language and Law, núm. 68, 2017 251
Durant el primer semestre de l’any 2017 no hi ha resolucions del Tribunal Constitucional que xin doctrina
sobre el règim lingüístic. Recollim en aquesta introducció quatre resolucions que contenen referències a les
llengües ocials, si bé només dues mereixen després un comentari individualitzat.
D’una banda, les referències al règim lingüístic es localitzen en dos pronunciaments que exempliquen la
conictivitat competencial existent entre Estat i Generalitat de Catalunya en àmbits diversos: l’ordenació
dels registres, en la STC 67/2017, de 25 de maig, i la comunicació audiovisual, en la STC 78/2017, de 22 de
juny, la qual és objecte d’una ressenya individual.
En la STC 67/2017 esmentada la referència lingüística és molt tangencial, atès que es limita a la transcripció
de l’article 147.1.a de l’Estatut d’autonomia de 2006, que inclou dins la competència de la Generalitat en
matèria de nomenament de notaris i registradors l’acreditació del coneixement de la llengua catalana, per bé
que la resolució del conicte es basa en l’apartat c de l’article 147.1, relatiu a les demarcacions registrals.
El TC hi precisa, en un sentit restrictiu, els pronunciaments de la STC 31/2010 (FJ 90), en excloure de
la potestat normativa autoorganitzativa (que des de la STC 18/1982 s’ha considerat inclosa en la funció
executiva autonòmica) la reorganització de les ocines registrals, un aspecte que la Generalitat al·legava
que constitueix un aspecte organitzatiu extern o aliè al contingut propi de la funció registral, però que el TC
emmarca en «l’ordenació» dels registres corresponent a l’Estat (art. 149.1.8 CE).
D’altra banda, la STC 71/2017, de 5 de juny, dictada en un recurs d’empara (Sala Segona, ponent Encarna
Roca i Trias), i que tampoc no és objecte de comentari ulterior, s’emmarca en la judicialització del procés
sobiranista. Amb un objecte coincident amb el de les STC 224 i 225/2016 (vegeu el núm. 66 de la Revista
de Llengua i Dret, de desembre de 2016, pàg. 365-366), els parlamentaris del Partit Popular Català —en els
casos previs els recurrents eren el Grup Parlamentari Socialista i el de Ciutadans— qüestionen la decisió de la
Mesa del Parlament de Catalunya de tramitar mitjançant ponències conjuntes l’elaboració de tres proposicions
de llei, amb l’argument que no tracten matèries pròpies de les lleis de desenvolupament bàsic de l’Estatut,
entre les quals l’article 62.2 EAC inclou les llengües pròpia i ocials. La STC 71/2017, que reprodueix la
fonamentació de la STC 224/2016 (FJ 4), no acull l’excepció de cosa jutjada adduïda per la lletrada del
Parlament —els acords de la Mesa ja havien estat declarats nuls—, atesa l’admissibilitat en el procediment
Finalment, fem ressenya de la Interlocutòria 40/2017, de 28 de febrer, que inadmet la demanda d’empara
d’un penat en contra de la política penitenciària d’allunyament dels presos bascos. El TC hi cita a contrario
la STC 201/1997, de 25 de novembre, en què s’admetia la vulneració del dret a la intimitat familiar per la
decisió administrativa que impedia a un pres parlar en eusquera amb els seus familiars, en el marc d’una
fonamentació jurídica que és íntegrament qüestionada pel vot particular que inclou la Sentència del magistrat
Juan Antonio Xiol Ríos amb l’adhesió dels magistrats Adela Asúa Batarrita i Fernando Valdés Dal-Ré.
Sentència del Tribunal Constitucional 78/2017, de 22 de juny de 2017. Recurs d’inconstitucionalitat. Ple.
Ponent: Antonio Narváez Rodríguez. BOE núm. 171 de 19 de juliol de 2017.
El Tribunal Constitucional resol, amb un retard d’onze anys, el recurs d’inconstitucionalitat interposat pel
president del Govern de l’Estat contra la Llei 22/2005, de 29 de desembre, de comunicació audiovisual
de Catalunya. La disposició legal objecte del recurs acull nombroses referències lingüístiques, que no són
directament qüestionades pel recurs, que abasta cinquanta-nou preceptes dels cent cinquanta que comprèn
aproximadament el text legal. Malgrat això, la llengua catalana —i l’occitana—, pel que fa a la seva presència
en els mitjans, són intensament afectades per la disputa competencial, en el context d’un sistema de mitjans
de comunicació audiovisual en què els mitjans de dependència estatal utilitzen el castellà (amb presència
testimonial d’altres llengües ocials, en els espais coneguts com a «desconnexions»), de manera que la
garantia de la presència de la llengua catalana depèn de l’àmbit d’actuació propi de la Generalitat, a través
dels mitjans públics o de l’establiment d’obligacions lingüístiques per als mitjans o operadors privats que hi
estan vinculats.
Quant al fons del conicte competencial, l’Estat considera que la llei catalana vulnera la competència exclusiva
estatal sobre les telecomunicacions (art. 149.1.21 CE) i la competència bàsica sobre mitjans audiovisuals (art.
149.1.23 CE). Per la seva banda, la Generalitat planteja la necessitat d’ajustar la interpretació dels títols estatals
Eva Pons Parera; Agustí Pou Pujolràs
Jurisprudència del Tribunal Constitucional. Primer semestre de 2017
Revista de Llengua i Dret, Journal of Language and Law, núm. 68, 2017 252
als canvis tecnològics: d’una banda, per la superació de les limitacions tècniques que justicaven la reserva
a l’Estat de la gestió unitària dels aspectes tècnics relatius al domini públic radioelèctric (STC 168/1993, FJ
2, entre d’altres), avui superades amb l’aparició d’altres suports (cable, mitjans òptics o electromagnètics,
etc.); i, d’una altra, per la tendència a la despublicació de la ràdio i la televisió dins la legislació estatal (Llei
37/1995, de 12 de desembre, de la televisió per satèl·lit; Llei 42/1995, de 22 de desembre, de la televisió per
cable; i la llavors projectada Llei general de comunicació audiovisual), a més de la necessitat d’incorporar al
paràmetre d’enjudiciament el nou article 146 de l’Estatut d’autonomia de 2006. A l’últim, la representació
lletrada de la Generalitat considera que el fet que el Parlament de Catalunya s’avanci a una legislació estatal
no adaptada als nous canvis tecnològics no pot fonamentar un retret competencial.
Aquestes al·legacions de la Generalitat no són acollides pel TC, que manté la seva doctrina tradicional que
distingeix els títols dels apartats 21 i 27 de l’article 149.1 en funció de l’afectació dels «aspectes tècnics»
del suport o instrument utilitzat —competència exclusiva estatal— o de la vinculació amb la «llibertat
d’expressió» —competència bàsica estatal (FJ 4).
L’enjudiciament de les previsions del text legal s’estructura en funció de la distinció anterior: primer, des de
la perspectiva de l’article 149.1.21 CE (FJ 6 a 9), i posteriorment pel que fa a la infracció al·legada de l’article
149.1.27 CE (FJ 10 a 15). Tot i l’abast molt ampli de la impugnació estatal, cal notar que el TC considera
totalment mancada de fonamentació una part del recurs (FJ 5), de manera que no entra a enjudiciar diversos
preceptes impugnats, a banda d’apreciar la pèrdua parcial d’objecte del recurs —en allò que afecta el pas del
model analògic al digital—, i conclou, en la part dispositiva de la Sentència, la nul·litat de vuit preceptes de
la Llei 22/2005, la interpretació conforme d’altres sis i la desestimació de la impugnació pel que fa a la resta.
Quant a la presència de la qüestió lingüística del procediment constitucional, es localitza principalment en
tres punts:
a) En el FJ 6.B s’analitzen els articles 18 a 22 de la Llei 22/2015, relatius als plans tècnics autonòmics de
televisió i ràdio. El TC hi declara la inconstitucionalitat de l’apartat segon de l’article 18, que considera
contrari a la competència exclusiva estatal sobre la planicació de l’espai radioelèctric, amb l’armació que
els plans de la Generalitat resten en tot subordinats als plans tècnics que estableixi el Govern estatal (i no
només en els aspectes considerats «bàsics», com deia el precepte anul·lat). La referència lingüística apareix
en la defensa competencial de la Llei per part de la representació lletrada de la Generalitat, que addueix: «En
la medida en que la planicación del espacio radioeléctrico incide en el ejercicio de la libertad de expresión,
el artículo 18.2 de la Ley 22/2005 reconoce la capacidad del Gobierno de la Generalitat para, a través del
procedimiento y con los instrumentos que el legislador estatal establezca, participar en dicha planicación.
El artículo 22 de la Ley 22/2005 concreta la participación autonómica en la emisión de un informe previo a
la habilitación de bandas, canales y frecuencias para la prestación de servicios de comunicación que afecten
al territorio de Cataluña, vinculándola con tres ámbitos: la preservación del pluralismo lingüístico y cultural,
la competencia en la prestación de servicios audiovisuales y la industria audiovisual catalana». Pel que fa a
l’apartat primer de l’article 22 —relatiu a la participació de la Generalitat en la planicació estatal—, el TC
xa una interpretació conforme amb la Constitució, condicionada pel que s’ha dit prèviament en relació amb
l’article 18.2 de la Llei; mentre que, per contra, declara la inconstitucionalitat de l’apartat segon de l’article
22, que concreta la tècnica a través de la qual s’exerceix la participació de la Generalitat en la planicació
esmentada (informe previ), de manera que resta eliminada la garantia legal d’un procediment de participació
autonòmica en la decisió que correspon adoptar al Govern central, mitjançant l’aprovació dels plans tècnics
estatals, que en la pràctica determinen la conguració del sistema de mitjans audiovisuals i, indirectament,
la presència de les diverses llengües en aquests.
b) En segon terme, en el FJ 6.D.a, quan analitza l’article 111.2.j de la Llei 22/2005, relatiu a les potestats
d’inspecció, control i sanció de la Generalitat, el TC estima la pretensió de nul·litat estatal pel que fa al
control de la Generalitat dels «aspectes tècnics», tot salvant expressament allò que afecta la llengua, en
considerar que «corresponde a la Comunidad Autónoma el otorgamiento de la licencia audiovisual, cuando
ésta sea requerida, así como el ejercicio de las potestades de inspección y sanción ligadas a la licencia; esto
es, garantizar que la prestación del servicio de comunicación audiovisual se realiza con licencia —o vericar
ex post, en su caso, el cumplimiento de los requisitos necesarios cuando el servicio esté sujeto a un régimen
Eva Pons Parera; Agustí Pou Pujolràs
Jurisprudència del Tribunal Constitucional. Primer semestre de 2017
Revista de Llengua i Dret, Journal of Language and Law, núm. 68, 2017 253
de comunicación previa—, y controlar el cumplimiento de las condiciones establecidas en la licencia, así
como la observancia de los principios básicos reguladores de la actividad audiovisual (art. 80 Ley 22/2005),
la protección de la infancia y la juventud (art. 81) o las obligaciones establecidas en relación con la presencia
de la lengua y cultura catalanas (art. 86 de la Ley 22/2005), entre otras. Por el contrario, corresponde al
Estado el ejercicio de las potestades de inspección y sanción vinculadas a su competencia exclusiva para la
ordenación del dominio público radioeléctrico y, muy particularmente, de los aspectos técnicos atinentes a la
regulación del soporte o instrumento del cual la radio y la televisión se sirven (STC 72/2014, FJ 3)».
c) Un darrer bloc d’impugnacions (articles. 1.a, 2.b i d, 28, 33.5, 66 a 69 i 133.l de la Llei 22/2005) en què
se suscita el tema lingüístic, sempre per part de la representació processal de la Generalitat, és el relatiu a
la imposició d’obligacions de servei públic als operadors de xarxes i distribuïdors de serveis. La Sentència
recull les al·legacions de la representació lletrada de la Generalitat, en dir: «La liberalización que opera la Ley
22/2005 comporta, en palabras de la Letrada del Parlamento, la imposición a los distribuidores de servicios
de comunicación audiovisual de una serie de obligaciones que afectan a los contenidos audiovisuales para
garantizar la formación de una opinión pública libre y plural y los derechos de los usuarios; de la misma
manera que lo hace la disposición adicional décima de la Ley 32/2003 respecto a los distribuidores de
servicios de difusión por cable, o la Ley catalana 8/1996, de 15 de julio, reguladora de la programación
audiovisual distribuida por cable o las obligaciones especícas de política lingüística de la ley catalana
1/1998, de 7 de enero.»
El TC considera inscrites en la competència de la Generalitat en matèria de mitjans de comunicació les
obligacions imposades als operadors dels serveis de comunicació audiovisual, en estimar que «Este tipo de
obligaciones es equivalente a las establecidas en la ley básica estatal, bajo la rúbrica “derechos del público”
y que, por tanto, todo prestador de servicios de comunicación audiovisual debe cumplir. Tal es el caso, por
ejemplo, de lo que dispone el artículo 5 de la Ley general de la comunicación audiovisual, que se reere
al derecho a la diversidad cultural y lingüística en la programación y a la consecuente reserva a favor de
programadores independientes; o el artículo 6 de la Ley general de la comunicación audiovisual, que reconoce
el derecho a una comunicación audiovisual transparente y, por tanto, el derecho a la información sobre
la dirección de establecimiento del prestador del servicio, sobre la programación televisiva con suciente
antelación, etc.» (FJ 7).
Concloem amb unes apreciacions crítiques sobre el passatge transcrit: d’una banda, la legislació catalana
és validada pel TC en tant que s’assimila a l’estatal bàsica —i no com a expressió de l’autogovern; i, d’una
altra, resulta poc comprensible la connexió que s’hi estableix entre la «diversitat lingüística» i la «consegüent
reserva a favor de programadors independents». En tot cas, no és a través de la inclusió de normes de principis
en la legislació estatal citada pel TC que s’assoleix la protecció i el foment de la diversitat lingüística, quan
després això darrer no té un trasllat a la planicació estatal dels mitjans audiovisuals, com la Sentència
comentada permet i àdhuc legitima que continuï succeint.
Interlocutòria del Tribunal Constitucional 40/2017, de 28 de febrer de 2017. Recurs d’emparament. Ple.
Vot particular: Juan Antonio Xiol Ríos, al qual s’adhereixen els magistrats Adela Asúa Batarrita i Fernando
Valdés Dal-Ré.
El Ple del TC inadmet a tràmit el recurs d’emparament interposat per un pres en contra d’una interlocutòria
de l’Audiència Nacional d’11 de maig de 2016 que li denegava la sol·licitud de trasllat a un altre centre
penitenciari més proper al domicili familiar, a Guipúscoa. En els antecedents de la Interlocutòria s’exposa
que el pres havia estat extradit des de França i complia una condemna de quatre anys i sis mesos de privació
de llibertat per un delicte de danys en grau de temptativa i els delictes de transport d’explosius i col·laboració
amb banda armada. Inicialment va ser internat en un centre penitenciari de Madrid i, després d’haver sol·licitat
l’acostament al seu territori, adduint els problemes de salut del pare (qui mor abans que l’Audiència Nacional
es pronunciï) i dels avis, que els impedien visitar-lo, va ser traslladat a un altre centre de Valladolid.
En la fonamentació de la demanda d’empara s’addueix que aquesta situació vulnera el dret a la vida privada
i familiar (art. 18.1 CE, en relació amb l’article 8 del Conveni europeu de drets humans, CEDH), atesa la
llunyania d’uns 400 km respecte de la localitat del seu domicili habitual, d’acord amb la doctrina del Tribunal
Europeu de Drets Humans (TEDH, sentències de 25 de juliol de 2013, cas Khodorkovskiy i Lebedev c. Rússia,
Eva Pons Parera; Agustí Pou Pujolràs
Jurisprudència del Tribunal Constitucional. Primer semestre de 2017
Revista de Llengua i Dret, Journal of Language and Law, núm. 68, 2017 254
i de 23 d’octubre de 2014, cas Vintman c. Ucraïna, així com en la Sentència més recent de 14 de gener de 2016,
cas Rodzevillo c. Ucraïna), que qualica d’ingerència desproporcionada en el dret reconegut per l’article 8.1
CEDH el rebuig de les autoritats administratives i judicials a aproximar els presos als seus familiars.
La posició de la majoria del TC considera «manifestament inexistent» o infundada la vulneració de l’article
18 CE, cosa que és obertament contradita pel vot particular, en el qual els tres magistrats dissidents avalen
l’aplicació de la doctrina del TEDH a la interpretació del dret fonamental a la intimitat, a més de palesar les
nombroses i constants «paradoxes» o incoherències en què incorre la fonamentació jurídica de la Sentència;
a més de qüestionar que es resolgui per la via de la inadmissió un assumpte que requeria un pronunciament
sobre el fons, que hauria d’haver estat estimatori de la pretensió del recurrent.
Atès l’objecte d’aquesta crònica, ens limitarem a recollir la «paradoxa» que deriva del contrast amb la
STC 201/1997, de 25 de novembre, que va apreciar l’existència d’una vulneració de la intimitat familiar
protegida per l’article 18.1 CE per la decisió de les autoritats penitenciàries d’impedir a un pres parlar en
eusquera amb els seus familiars (vegeu el núm. 30 de la Revista, de desembre de 1998, pàg. 348-352, en què
destacàvem que el TC situava la llibertat de tria lingüística sota l’empara del dret a la intimitat). En el FJ 5 de
la Interlocutòria, just després d’emmarcar constitucionalment la qüestió analitzada en el principi de protecció
de la família (art. 39.1 CE) i de la seva connexió, en la dimensió penitenciària, amb la nalitat de reeducació
i reinserció social (art. 25.2 CE), el TC assenyala: «El derecho a la intimidad personal y familiar reconocido
en el art. 18.1 CE no opera como presupuesto material o fundamento del régimen jurídico de comunicaciones
penitenciarias instituido en la normativa sectorial, que responde más bien a parámetros de política criminal
y penitenciaria dirigidos a evitar el desarraigo de los reclusos y fomentar su resocialización, sino como
límite de las restricciones aplicables a su desenvolvimiento: vid. STC 201/1997, de 25 de noviembre, en
relación con la prohibición del uso de la lengua propia en las comunicaciones telefónicas, que considera que
constituye una vulneración del art. 18.1 CE» (FJ 5).
En el vot particular, el magistrat Antonio Xiol Ríos posa en relleu el caràcter articial (i contradictori amb la
doctrina constitucional prèvia sobre l’article 18 CE) de la distinció establerta per la majoria del Tribunal —en
el fragment abans transcrit— entre el cas de la STC 201/1997 i l’actual, en què justament es posa en qüestió
la possibilitat mateixa de la relació familiar, i no solament la llengua en què aquesta es desenvolupa: «Esas
paradojas son también evidentes en el ámbito del reconocimiento del derecho a la intimidad familiar en las
relaciones penitenciarias. No parece que sea justicable desde una perspectiva axiológica que se considere
conformador del núcleo esencial del derecho a la intimidad familiar de los reclusos la posibilidad de comunicar
telefónicamente con sus familiares en su propio idioma hasta el límite de considerar contrario al art. 18.1 CE una
decisión administrativa de prohibir a un recluso el uso del euskera en la comunicación telefónica semanal con
sus familiares (así, STC 201/1997, de 25 de noviembre); y, por el contrario, que en el trámite de admisibilidad
de un recurso de amparo, se tache de maniestamente inexistente una lesión de ese derecho cuando se trata de
controlar decisiones que afectan a la posibilidad misma de que se mantenga una comunicación personal entre
esas mismas personas que mantienen vínculos familiares» (apartat 4 del vot particular).
