Jurisprudència del Tribunal Constitucional. Primer semestre de 2016

AutorAgustí Pou Pujolràs - Eva Pons Parera
CargoProfessora de dret constitucional de la Universitat de Barcelona - Professor associat de filologia catalana de la Universitat de Barcelona
Páginas324-332
JURISPRUDÈNCIA DEL TRIBUNAL CONSTITUCIONAL
Primer semestre de 2016
Eva Pons Parera
Agustí Pou Pujolràs∗∗
Resum
El text recull les resolucions del Tribunal Constitucional que afecten els usos i els drets lingüístics i el règim jurídic de
la llengua, dictades durant el primer semestre de 2016.
Paraules clau: Tribunal Constitucional; jurisprudència; dret lingüístic; llengua ocial.
CONSTITUTIONAL COURT JURISPRUDENCE
Abstract
The text includes the rulings that affect the uses, the linguistic rights and the legal system of the language
issued by the Spanish Constitutional Court during the rst half of the year (between January and June
2016).
Keywords: Spanish Constitutional Court; jurisprudence; Linguistic Law; ofcial language.
Durant el primer semestre de 2016 són tres les resolucions dictades pel Tribunal Constitucional que
incideixen sobre el règim juridicolingüístic. En la primera, Sentència 35/2016, el TC resol una qüestió
d’inconstitucionalitat plantejada pel Tribunal Suprem sobre l’adequació a la llibertat d’empresa prevista
a l’article 38 de la Constitució espanyola de la norma que incorpora la Directiva de coordinació de la
radiodifusió televisiva, que estableix l’obligació dels operadors públics i privats de destinar un percentatge
mínim del 5 % dels seus ingressos al nançament de pel·lícules i obres audiovisuals espanyoles i europees.
A diferència del criteri del TS, que creia que la mesura no mantenia el principi de proporcionalitat, el TC
considera el  perseguit com a legítim i la mesura adequada a aquesta nalitat protectora. Destaquem la
invocació en aquest cas de la Sentència del Tribunal de Justícia de la UE de 5 de març de 2010 (cas UTECA)
pel que fa a la legitimitat d’una restricció adreçada a promoure una o diverses llengües ocials.
Eva Pons Parera, professora de dret constitucional de la Universitat de Barcelona
∗∗ Agustí Pou Pujolràs, professor associat de lologia catalana de la Universitat de Barcelona.
Citació recomanada: Pons Parera, Eva; Pou Pujolràs, Agustí; «Jurisprudència del Tribunal Constitucional. Primer semestre de
2016», Revista de Llengua i Dret, Journal of Language and Law, núm. 66, 2016, p. 324-332. DOI: 10.2436/rld.i66.2016.2864
Eva Pons Parera; Agustí Pou Pujolrà
Jurisprudència del Tribunal Constitucional. Gener-juny de 2016
Revista de Llengua i Dret, Journal of Language and Law, núm. 66, 2016 325
La segona resolució, la STC 38/2016, de 3 de març, s’emmarca en el conicte per la política del Govern
balear d’implantar l’anomenat tractament integrat de llengües en el sistema escolar de les Illes, mitjançant
el qual es pretenia modicar el model de conjunció lingüística preexistent i substituir-lo per un sistema de
percentatges d’ús docent del català, el castellà i l’anglès com a llengües vehiculars. Un cop suspès cautelarment
pel Tribunal Superior de Justícia de les Illes el Decret balear 15/2013, de 19 d’abril, que establia el nou
sistema, el Govern balear va dictar un decret llei que el substituïa, i que és la norma impugnada en aquest
procediment. Els recurrents (parlamentaris de grups del Senat), addueixen que el decret llei infringeix el dret
de participació de la comunitat educativa que recull l’article 27.5 de la Constitució, supera els límits materials
establerts per al decret llei, que no concorre una situació d’extraordinària i urgent necessitat requerida per
dictar-lo i que només té la voluntat d’evitar el compliment de les resolucions judicials que suspenen el que hi
estableix. El TC declara inconstitucional el nucli més controvertit de la norma impugnada, però fonamenta
la decisió només en consideracions relatives al sistema de fonts del dret i deixa de banda altres al·legacions
dels recurrents.
Finament, la STC 56/2016, de 17 de marc, resol el recurs d’inconstitucionalitat presentat per diputats de
diversos grups al Congrés contra la Llei aragonesa 3/2013, de 9 de maig, d’ús, protecció i promoció de les
llengües i modalitats lingüístiques pròpies d’Aragó. Aquesta Llei va ser aprovada per les Corts aragoneses
sota el govern del Partit Popular i va signicar un notable pas enrere en el reconeixement del règim jurídic
de l’aragonès i del català respecte de la seva precedent, la Llei 10/2009, de 22 de desembre, d’ús, protecció i
promoció de les llengües pròpies d’Aragó. Els arguments dels recurrents per impugnar la norma són diversos,
entre els quals destaquem la infracció que la Llei suposa per a l’estatus jurídic que l’Estatut aragonès estableix
per a les llengües (aquí s’inclou el mateix canvi de nom de les llengües); la desregulació de la matèria que
implica la norma, amb vulneració del principi de reserva de llei, o la discriminació, que lesiona l’article 14
de la Constitució, en ometre qualsevol referència a les obligacions concretes de les administracions quant
a l’ús de la llengua pròpia en els procediments administratius. El Tribunal Constitucional rebutja totes les
argumentacions i s’acull, en línies generals, al marge de conguració del legislador autonòmic per regular
la matèria. Com indiquem en el comentari, crida l’atenció un aspecte del raonament de Tribunal, que és
la pràcticament nul·la utilització de l’Estatut d’autonomia i de la Carta europea de llengües regionals o
minoritàries com a paràmetre d’enjudiciament de la norma. En conjunt, doncs, una sentència poc receptiva a
l’efectivitat del pluralisme lingüístic que el mateix article 3 de la Constitució espanyola recull.
Sentència del Tribunal Constitucional 35/2016, de 3 de març de 2016. Ple Qüestió d’inconstitucionalitat.
Ponent: Ricardo Enríquez Sancho. BOE núm. 85, de 8 d’abril de 2016.
Aquesta Sentència resol una qüestió d’inconstitucionalitat plantejada pel Tribunal Suprem en relació amb
l’article 5 de la Llei 25/1994, de 12 de juliol (en la redacció establerta per la disposició addicional segona de
la Llei 15/2001, de 9 de juliol), d’incorporació de la Directiva de coordinació de la radiodifusió televisiva,
que estableix l’obligació dels operadors públics i privats de destinar un percentatge mínim del 5 % dels seus
ingressos al nançament de pel·lícules i obres audiovisuals espanyoles i europees. La norma, que afecta els
operadors responsables de canals que emetin llargmetratges cinematogràcs actuals (amb una antiguitat
màxima de 7 anys), obliga a més a reservar el 60 % d’aquell percentatge per a les produccions en qualsevol
de les llengües ocials a Espanya. El TS addueix, essencialment, la contravenció per aquesta previsió legal
del dret fonamental a la llibertat d’empresa (art. 38 CE).
Atès el retard habitual del TC, la disposició legal qüestionada havia perdut la seva vigència (vegeu els
apartats 6 i 12 de la disposició derogatòria de la Llei 7/2010, de 31 de març, general de la comunicació
audiovisual, norma que ho regula ara en el seu article 5.3), com també el Reial Decret 1652/2004, de 9 de
juliol (derogat pel Reial Decret 988/2015, de 30 d’octubre), que era la disposició enjudiciada en el procés
judicial a quo. Amb tot, el TC aprecia la identitat substancial de la regulació actual respecte de la discutida
en el procediment constitucional i, d’acord amb una jurisprudència restrictiva pel que fa a l’extinció de la
qüestió d’inconstitucionalitat per pèrdua d’objecte del procediment judicial (FJ 2), entra a conèixer del fons
de l’assumpte.
Quant a les posicions manifestades pels diversos òrgans intervinents davant el TC, la Sala Contenciosa del
TS considera que l’obligació imposada per la norma legal, en un sector sobreprotegit nancerament com és
Eva Pons Parera; Agustí Pou Pujolrà
Jurisprudència del Tribunal Constitucional. Gener-juny de 2016
Revista de Llengua i Dret, Journal of Language and Law, núm. 66, 2016 326
l’audiovisual, no supera el cànon de proporcionalitat aplicable a les limitacions dels drets fonamentals (STC
112/2006, de 5 de abril, FJ 8) i que la inversió forçosa no respon a una «raó imperiosa d’interès general». La
conclusió anterior no és compartida pel Govern estatal, pel Ministeri Fiscal, ni per l’entitat de gestió de drets
dels productors audiovisuals, que intervé com a part del procés judicial (art. 37.2 LOTC).
El TC assenyala, en el FJ 3, que la norma qüestionada incideix efectivament en la llibertat d’empresa, si
recorda que aquesta darrera no és un dret incondicionat o absolut, sinó disciplinat per normes diverses, la
qual cosa determina que s’ha d’exercir d’acord amb la normativa sobre ordenació del mercat i l’activitat
econòmica general (STC 84/1984 i 135/2012, entre d’altres). El debat substantiu se centra en la determinació
de les condicions que fan legítima una limitació de la llibertat d’empresa. Segons el TS, l’enjudiciament de
la disposició legal s’ha de realitzar des del principi de proporcionalitat. Diversament, el TC limita l’aplicació
del principi esmentat a les mesures que afecten l’accés a l’activitat o la igualtat entre operadors. El cas
analitzat se subjecta a un escrutini doble més dèbil: la legitimitat constitucional del  perseguit i el caràcter
adequat de la mesura per a la consecució d’aquell objectiu (FJ 4). L’aplicació del test descrit, dins del FJ 5
de la Sentència, condueix a validar la constitucionalitat d’una regulació que s’orienta a protegir el cinema
com una manifestació cultural, emparada pels articles 20.3, 44, 149.2 i 46 CE, el darrer dels quals esmenta
de manera expressa «l’enriquiment del patrimoni històric, cultural i artístic dels pobles d’Espanya». En
relació amb l’obligació de promoció d’obres audiovisuals europees, el TC considera que és conforme amb
el  d’afavorir el procés d’integració europea, tenint en compte a més que la cultura és una de les polítiques
europees que ha de contribuir «al oriment de les cultures dels Estats membres, dins del respecte a la seva
diversitat nacional i regional, tot posant de relleu al mateix temps el patrimoni cultural comú» (art. 146
TUE). Pel que fa a l’adequació de la mesura d’inversió forçosa respecte de la nalitat cultural destacada, el
TC considera que no pot qüestionar-se, en la mesura que implica «la protección de esta industria, española y
europea, frente a poderosos competidores externos (no europeos)» (FJ 5).
Malgrat que no s’esmenti ns al darrer fonament jurídic (FJ 6), la Sentència del Tribunal de Justícia de la UE
en el cas UTECA (STJUE de 5 de març de 2010, especialment els apartats 30 a 36 pel que fa a la legitimitat
d’una restricció adreçada a promoure una o diverses llengües ocials), desestimatòria de la qüestió prejudicial
de la Sala 3a del TS sobre el mateix tema, esdevé un suport jurídic cabdal de la decisió actual i, en certa
mesura, contribueix a limitar la transcendència del pronunciament constitucional (en la mesura que l’article
38 CE persegueix el mateix objectiu que les llibertats fonamentals garantides pels Tractats europeus), que
recau, com s’ha dit, sobre una norma ja derogada.
Sentència del Tribunal Constitucional 38/2016, de 3 de març de 2016. Ple. Recurs d’inconstitucionalitat.
Ponent: Juan Antonio Xiol Ríos. BOE núm. 85, de 8 d’abril de 2016.
Aquesta Sentència declara la nul·litat parcial del Decret llei del Govern balear 5/2013, de 6 de setembre,
que regula els requisits dels projectes de tractament integrat de llengües (TIL) en el sistema escolar de les
Illes. L’aprovació del Decret llei coincidia temporalment amb la suspensió cautelar, per part de la jurisdicció
ordinària, de l’aplicació del Decret balear 15/2013, de 19 d’abril, mitjançant el qual es pretenia modicar
el model de conjunció lingüística preexistent i substituir-los per un sistema de percentatges d’ús docent
del català, el castellà i l’anglès com a llengües vehiculars. La controvèrsia constitucional s’emmarca per
l’àmplia reacció política, social i jurídica en contra de la política lingüisticoeducativa del Govern autonòmic,
protagonitzada pels sindicats educatius i les associacions de pares i mares d’alumnes de les Illes.
En els antecedents de la Sentència ressenyada es descriuen amb cert detall els precedents esmentats. En
concret, la suspensió cautelar (i la posterior anul·lació) per la Sala Contenciosa del TSJ de les Illes Balears
de l’annex del Decret 15/2013, de 19 d’abril, on es recollia el calendari d’aplicació dels projectes del TIL
per al curs 2013-2014, així com de dues instruccions dictades pel secretari autonòmic d’Educació, Cultura i
Universitats, de data de 9 de maig de 2013, per a l’execució del Decret (Interlocutòries del TSJIB 203/2013
i 207/2013, ambdues de 6 de setembre). En la primera de les interlocutòries s’indicava la possible nul·litat
radical del Decret 15/2013, per infracció de les normativa reguladora del procediment d’elaboració de
disposicions generals (articles 62.1 de la Llei 30/1992 i 46.3 de la Llei 4/2001 del Govern de les Illes
Balears), atès que no va sotmetre’s a exposició pública, ni hi van informar els òrgans preceptius (Consell
Consultiu, Universitat de les Illes Balears, Institut Balear de la Dona, serveis jurídics i secretaria general de
Eva Pons Parera; Agustí Pou Pujolrà
Jurisprudència del Tribunal Constitucional. Gener-juny de 2016
Revista de Llengua i Dret, Journal of Language and Law, núm. 66, 2016 327
l’Administració actuant). Finalment, la Sentència de la Sala Contenciosa Administrativa del TSJIB de data
22 de setembre de 2014 va declarar la nul·litat, pels motius esmentats, del Decret 15/2013.
El Decret llei 5/2013, de 6 de setembre, pel qual s’adopten determinades mesures urgents en relació amb la
implantació, per al curs 2013-2014, del sistema de tractament integrat de les llengües en els centres docents
no universitaris de les Illes Balears, va ser aprovat el mateix dia en què varen dictar-se les interlocutòries
de suspensió, amb l’efecte d’elevar a rang legal –i, per tant, no subjecte a impugnació judicial– el contingut
substantiu de la normativa suspesa. Convé recordar que el decret llei autonòmic va ser introduït l’any 2007 en
l’article 49.1 de l’Estatut d’autonomia i va passar a ser abundosament utilitzat pel Govern balear (l’impugnat
era el número 24 de la legislatura). Segons l’exposició de motius del Decret llei 5/2013, amb la intervenció
normativa urgent es pretenia evitar perjudicis en el moment d’iniciar-se el curs escolar. La seva aprovació
va comportar una declaració de vaga indenida per part dels sindicats de l’educació, amb el suport de les
associacions de pares i mares.
El recurs d’inconstitucionalitat resolt pel TC és interposat pel Grup Socialista en el Senat. La fonamentació
del recurs inclou cinc punts: a) La vulneració de l’article 27.5 de la Constitució, que reconeix el dret
dels professors, dels pares i dels alumnes a participar en la programació general de l’ensenyament, per la
imposició del calendari d’aplicació del TIL (art. 3, 4 i 5 del Decret llei), les previsions més restrictives que
el Decret 15/2013 pel que fa a l’elaboració dels projectes educatius dels centres i l’atribució al Departament
d’Inspecció Educativa, adscrit a la Direcció General competent de la Conselleria d’Educació, de la capacitat
de determinar el projecte lingüístic educatiu aplicable a un centre educatiu determinat; b) la infracció dels
límits materials del decret llei (arts. 86.1 CE i 49.1 EAIB), en la mesura que la regulació dels projectes
educatius, limitadora de les competències dels consells escolars i del claustre de professors, incideix
en el contingut essencial del dret a l’educació (art. 27.5 CE i 26.6 EAIB); c) la infracció dels mateixos
preceptes constitucionals i estatutaris quant a la necessària concurrència d’una situació d’extraordinària i
urgent necessitat, en la mesura que dictant del Decret llei impugnat es pretén evadir una resolució judicial i
bloquejar els seus efectes en elevar a rang legal una matèria reglamentària; d) la vulneració, pels mateixos
motius anteriors, del dret a la tutela judicial i del deure de compliment de les resolucions judicials (arts. 24.1
i 118 CE) mitjançant l’aprovació d’una «llei singular autoaplicativa» que priva els ciutadans de la protecció
jurisdiccional dels tribunals ordinaris, i e) la vulneració de l’article 9.3 CE, que prohibeix l’arbitrarietat dels
poders públics.
L’Advocat del Govern de les Illes Balears destaca, en el seu relat fàctic, la situació provocada per les
suspensions judicials, just en el moment d’inici de curs, i centra les seves al·legacions a justicar la situació
de necessitat que va requerir dictar el Decret llei, atès que els objectius i la regulació substantiva del Decret
15/2013 no estaven afectats per les resolucions judicials de 6 de setembre del mateix any, la qual cosa
obligava el Govern a evitar la pertorbació greu sobre els interessos generals i el dret a l’educació. A més,
addueix que no s’han vulnerat els drets de participació de la comunitat educativa, en la mesura que el
Consell Escolar de les Illes va poder participar en l’elaboració del Decret 15/2013, i atesa la convalidació
parlamentària ulterior del Decret llei impugnat (per 34 vots a favor i 24 en contra del Parlament balear). Per
la seva banda, l’Advocat de l’Estat compareix en el recurs, però sense fer al·legacions.
En el FJ 1 de la Sentència, el TC descarta com a obstacle processal el fet que la norma impugnada tingués
una vigència limitada al curs escolar 2013-2014, atès que la Conselleria d’Educació, Cultura i Universitats
va dictar posteriorment l’Ordre de 9 de maig, en la qual es xava el calendari d’aplicació del TIL, atès que el
control constitucional es dirigeix a comprovar si la potestat governamental de dictar decrets llei s’ha exercit
d’acord amb la Constitució i l’Estatut (art. 86.1 CE i 49.1 EAIB). A partir d’aquí, la Sentència segueix la
doctrina clàssica sobre el pressupòsit de fet habilitant del decret llei i la connexió de sentit exigible entre la
situació de necessitat i urgència adduïda pel Govern i les mesures ordenadores (reproduïda en els FJ 2 i 3).
Així, en el FJ 4, el TC considera que el Govern va justicar sucientment –tant en el preàmbul de la norma
com en la fase posterior de convalidació– la urgència derivada de l’inici del curs escolar, tenint en compte
que, excepte en allò relatiu al calendari d’aplicació, el Decret 15/2013 es mantenia vigent i s’havien adoptat
les mesures per a la seva aplicació. La connexió de sentit respecte d’aquest pressupòsit habilitant l’aprecia el
TC en els preceptes relatius al calendari per al curs 2012-2013 (art. 1, a 3, disposició derogatòria –en allò que
deroga el Decret 15/2013i disposicions nals primera i segona), però no en els articles 4, sobre els requisits
Eva Pons Parera; Agustí Pou Pujolrà
Jurisprudència del Tribunal Constitucional. Gener-juny de 2016
Revista de Llengua i Dret, Journal of Language and Law, núm. 66, 2016 328
d’«altres projectes de tractament integrat de llengües» –que pretenia substituir l’article 20 del Decret–, ni
en l’article 5, relatiu a «projectes transitoris»; ni tampoc en la disposició addicional única, que xa que els
projectes de TIL «no poden incloure dins del còmput horari les hores dedicades al temps d’esbarjo» i que
«l’àrea de religió o d’activitat alternativa no es poden impartir en llengua estrangera».
Convé subratllar que els preceptes declarats inconstitucionals (arts. 4 i 5 i disposició addicional i disposició
derogatòria pel que fa a l’article 20 del Decret 15/2013) afecten el nucli més controvertit del Decret llei,
en la mesura que eliminaven el marge de exibilitat previst pel Decret previ en l’elaboració per part dels
centres educatius del projecte lingüístic i atribuïen a les autoritats inspectores facultats substitutòries en
centres determinats (el TC subratlla que l’aprovació prèvia dels projectes per tots els centres escolars –menys
un– priva de sentit la urgència adduïda pel Govern). Com s’ha comentat, aquests resultats es fonamenten
exclusivament en consideracions relatives al sistema de fonts del dret, tot deixant de banda altres crítiques
dels recurrents que apuntaven de manera més directa la intencionalitat política de les mesures adoptades pel
Govern autonòmic.
Així, en els fonaments jurídics sisè a vuitè s’examinen, i el TC desestima la resta de motius del recurs
d’inconstitucionalitat: la restricció dels drets de participació de la comunitat escolar reconeguts per l’article
27.5 CE, la qual s’entén justicada pel context d’urgència en la xació del calendari escolar (FJ 6); s’avala
també la proporcionalitat de la restricció que la intervenció governamental per mitjà d’una norma amb rang
de llei, qualicable com a «llei de supòsit de fet concret», introdueix en els interessos protegits per l’article
24 CE (FJ 7), i, nalment, es recorda la prudència amb què la jurisprudència aplica el principi d’interdicció
de l’arbitrarietat de l’article 9.3 CE com a paràmetre d’enjudiciament de les disposicions legals (FJ 8).
Sentència del Tribunal Constitucional 56/2016, de 17 de març de 2016. Ple. Recurs d’inconstitucionalitat.
Ponent: Juan Antonio Xiol Ríos. BOE núm. 97, de 22 d’abril de 2016.
Més de cinquanta diputats de diversos grups parlamentaris de l’oposició en el Congrés dels Diputats (Grups
Socialista; Izquierda Plural –Izquierda Unida, Iniciativa per Catalunya-Verds, Esquerra Unida i Alternativa-;
Català –Convergència i Unió- i Mixt) interposen recurs d’inconstitucionalitat contra la Llei aragonesa
3/2013, de 9 de maig, d’ús, protecció i promoció de les llengües i modalitats lingüístiques pròpies d’Aragó.
L’adopcio d’aquesta Llei, per part de la nova majoria sorgida de les eleccions autonòmiques de l’any 2011,
va suposar la derogació de l’anterior Llei 10/2009, de 22 de desembre, d’ús, protecció i promoció de les
llengües pròpies d’Aragó, dictada com a primer desplegament dels mandats estatutaris en la matèria de
lingüística amb el suport del Partit Socialista i la Chunta Aragonesista i l’oposició del Partit Popular i el Partit
Aragonès Regionalista. La raó central de l’oposició política a la Llei precedent era el reconeixement que
incloïa el català com una de les llengües pròpies i, segons els seus detractors, per imposar la «normalització»
d’aquesta llengua a l’Aragó. Un comentari sobre l’orientació de la Llei de 2013, des de la perspectiva
de l’afectació de l’aragonès, es pot consultar l’apunt del blog de la Revista: José Ignacio López Susín,
“Enzetando l’acotolamiento de l’aragonés. O nuevo establimiento de as luengas propias d’Aragón” (publicat
el 3 de juliol de 2014).
Per tal de contextualitzar la controvèrsia jurídica, és útil reproduir l’article 7 de l’Estatut d’autonomia
reformat l’any 2007, que en l’apartat segon estableix que «una llei de les Corts d’Aragó ha d’establir les
zones d’ús predominant de les llengües i modalitats pròpies d’Aragó, regular el règim jurídic, els drets
d’utilització dels parlants d’aquests territoris, promoure la protecció, recuperació, ensenyament, promoció
i difusió del patrimoni lingüístic d’Aragó, i afavorir, en les zones d’utilització predominant, l’ús de les
llengües pròpies en les relacions dels ciutadans amb les administracions públiques aragoneses». L’aprovació
d’aquest marc legal constituïa també una exigència derivada de la Carta europea de les llengües regionals o
minoritàries, com havia recordat de manera reiterada el Comitè de Ministres del Consell d’Europa, davant
la passivitat de les autoritats estatals des de l’any 1996, en què ja s’introduí en el text estatutari una precepte
sobre les llengües (la redacció inicial de 1982 es referia a la pluralitat idiomàtica en el marc de la protecció
de la identitat cultural).
El recurs d’inconstitucionalitat s’interposa contra els articles 2.2, 5, 6, 7, 8 i 16 de la Llei aragonesa 3/2013,
de 9 de maig. Com ja va anunciar-se a través del blog de la Revista en publicar-se la Sentència ressenyada, el
TC desestima el recurs: Fernando Javier García Fernández, “El Tribunal Constitucional avala la recuperación
Eva Pons Parera; Agustí Pou Pujolrà
Jurisprudència del Tribunal Constitucional. Gener-juny de 2016
Revista de Llengua i Dret, Journal of Language and Law, núm. 66, 2016 329
del nombre de las lenguas de Aragón, pero desestima el recurso interpuesto contra la Ley 3/2013 (publicat
el 28 d’abril de 2016).
Els arguments dels recurrents s’estructuren en tres blocs. Mitjançant el primer, de caràcter més general (i que
afecta els art. 2.2, 5, 7 y 8 del text legal), se sosté la inadequació al marc legal i estatutari de la nova regulació
legal, tot contrastant-la amb la Llei 22/2009. Segons els recurrents, el nou article 7 de l’EAAr, si bé no
estableix un règim d’ocialitat estricta de l’aragonès i el català, comporta un reconeixement ocial i formal
d’ambdues llengües i, conseqüentment, d’una sèrie de drets lingüístics dels ciutadans, amb obligacions
correlatives per a les administracions públiques aragoneses. La desaparició dels elements indicats –que,
contràriament, recollia la Llei 10/2009- seria contrària als articles 3, apartats 2 i 3, de la Constitució, que
reenvia als estatuts d’autonomia la xació de l’abast de l’ocialitat, però no l’ocialitat com a tal (STC
82/1986, FJ 2) i empara una «escala d’ocialitat», amb un mínim constituït pel reconeixement formal pels
poders públics de la llengua pròpia, amb una sèrie d’efectes quant a la comunicació amb els ciutadans i
l’ensenyament de la llengua. Els recurrents addueixen també una garantia institucional vinculada a l’ús de
la llengua pròpia, la qual ha de ser recognoscible, i això és contrari a la desaparició del nom tradicional de
les llengües en la Llei qüestionada (que, recordem-ho, les identica únicament per relació amb la zona d’ús
prevalent –del català i l’aragonès–, amb un circumloqui que dóna als acrònims de LAPAO i LAPAPYP)
i a la fusió de les dues acadèmies previstes en la Llei de 2009 en una única institució. D’altra banda, i a
partir de la vinculació de l’article 9.3 CE (interdicció de l’arbitrarietat) i el «dret imprescritible» d’ús de la
llengua pròpia reconegut per la Carta europea de llengües regionals o minoritàries, en el recurs s’addueix
la vulneració dels principis de conança legítima i d’irregressivitat o prohibició d’una minva de l’estatut
jurídic d’una llengua regional o minoritària.
La contestació a aquest primer motiu per part de les lletrades del Govern d’Aragó i de les Corts aragoneses
fa palès el grau de separació entre les visions divergents de la qüestió lingüística. La primera, després
de qüestionar la inconcreció del recurs, que considera bàsicament expressiu de l’oposició a una opció
determinada del legislador autonòmic, nega l’existència d’un tertium genus entre les llengües ocials i les
que no tenen aquest caràcter estaturari. En defensa de la Llei de 2013 argüeix que aquesta, en realitat,
incrementa la protecció legal de les llengües aragoneses –cal entendre, en distingir-les més del català–, ja que
«trata de un paso más en el reconocimiento de las distintas variedades y modalidades lingüísticas existentes
en Aragón, motivo por el cual “opta por nomenclaturas más exibles” frente al uso por la anterior de las
menciones a la “lengua aragonesa” y “catalán”»; i rebutja la lesió dels principis d’iregressivitat i conança
legítima, en relació amb els drets adquirits, amb l’armació que «los derechos de los ciudadanos se ven
en realidad ampliados “al permitir contemplar las diversas variedades lingüísticas que no se preveían en la
anterior normativa”»; la mateixa nalitat que –segons la representació processal del Govern– persegueix el
canvi de zonicació, que «permite “un mayor reconocimiento de las lenguas que conforman el patrimonio
cultural aragonés” y la unicación en una única Academia responde a razones organizativas perfectamente
conformes a la Constitución y el bloque de constitucionalidad». Per la seva banda, la lletrada de les Corts
d’Aragó centra la seva argumentació a rebutjar que l’article 7 de l’Estatut de 2007 innovi en res respecte de
la situació jurídica anterior, de manera que el legislador gaudiria d’un ampli marge de discrecionalitat, en
tractar-se d’un tema obert a la conguració legal; alhora que rebutja que la Carta europea constitueixi un
cànon autònom de validesa de les lleis i que d’aquest tractat es pugui deduir un principi d’irreversibilitat.
Com a segon motiu, i en relació amb els articles 5 i 6 de la Llei 3/2013, que reenvien al Govern la declaració
de les zones d’utilització històrica predominant de les llengües i modalitats lingüístiques, els recurrents
al·leguen la desregulació i deslegalització d’aspecte essencials del règim jurídic de les llengües pròpies
d’Aragó, amb infracció del principi de reserva de llei relatiu als drets lingüístics (art. 53.1 CE). La contestació
de les lletrada del Govern i les Corts neguen també aquesta infracció constitucional i justiquen la remissió
reglamentària per possibilitar que en el marc del procediment previst legalment els municipis siguin escoltats.
El tercer argument és la discriminació de facto que l’article 16 de la Llei, en ometre qualsevol referència
a les obligacions concretes de les administracions, quant a l’ús de la llengua pròpia en els procediments
administratius, causa en els parlants d’aquestes llengües. La vulneració de l’article 14 CE es produiria en
virtut d’una discriminació per indiferenciació, en la mesura que el règim jurídic establert seria en tot similar
al que hi ha en comunitats monolingües, i ignora les conseqüències jurídiques de la realitat plurilingüe
Eva Pons Parera; Agustí Pou Pujolrà
Jurisprudència del Tribunal Constitucional. Gener-juny de 2016
Revista de Llengua i Dret, Journal of Language and Law, núm. 66, 2016 330
de la Comunitat d’Aragó. La resposta de les representacions lletrades del Govern i l’òrgan parlamentari
es fonamenta en l’existència d’una única llengua ocial, el castellà, la qual exclouria una presumpta
discriminació fonamentada en la diferència entre el dret a «relacionar-se» amb les administracions en la
llengua ocial i el dret d’«expressar-se» en les llengües pròpies davant les administracions.
Com s’ha avançat, el TC rebutja tots els arguments reproduïts, en considerar que cap d’ells té força invalidant
d’una normativa que –com la Sentència reconeix implícitament, en conceptualitzar la crítica de fons dels
recurrents contra una «reforma pejorativa» (FJ 3)– degrada o rebaixa la protecció jurídica de les llengües
pròpies i els drets dels seus parlants. La fonamentació jurídica de la Sentència es mostra poc receptiva
als arguments nous que suscita el recurs, en relació amb l’estatus de les llengües protegides pels estatuts
que, com l’aragonès, no inclouen la declaració expressa d’ocialitat. De fet, les referències a l’Estatut
d’autonomia com a paràmetre substantiu de constitucionalitat són mínimes, atès que el TC s’hi refereix
bàsicament en relació amb la reserva de llei establerta en l’article 7 EAAr, sense aprofundir en el contingut
del règim de protecció establert en seu estatutària, com a nucli mínim que el legislador ha de respectar.
Com ja succeïa en la STC 31/2010 –tot i que per una altra via, en impugnar-se allí directament l’Estatut–,
s’observa una tendència a degradar l’ecàcia normativa de l’Estatut com a norma lingüística, a favor de la
major discrecionalitat del legislador. Una tendència que s’observa igualment en la STC 165/2013, sobre
la reforma de la Llei de la funció pública balear –al·ludida per la representació lletrada per les Corts–, on
també se sancionaven disposicions regressives respecte de processos normalitzadors de les llengües pròpies.
Tampoc pel que fa a l’aplicació de la Carta europea la resolució comentada acull els criteris interpretatius més
favorables a la protecció jurídica de les llengües pròpies, atesa la situació nova que planteja el recurs actual,
relatiu a una llengua que no gaudeix d’un estatuts d’ocialitat estatutària, i resol sobre la base a la doctrina
jurisprudencial que nega que la Carta pugui esdevenir cànon autònom de validesa de les disposicions legals
estatals o internes.
Així, en el FJ 3, en relació amb el primer bloc de preceptes impugnats, el TC acull l’objecció general
formulada per les representacions lletrades del Govern i les Corts d’Aragó, en el sentit que la Llei 10/2009
no pot erigir-se en paràmetre de constitucionalitat de la nova regulació legal, tot rebutjant que la regulació
regressiva quant a la garantia i estatus de les llengües d’Aragó, qüestionada pels recurrents, vulneri els
articles 3 i 9.3 CE i la CELRM. La Sentència declara que el principi de seguretat jurídica, tot i subjectar a
certes condicions la successió de normes, no prohibeix una reforma pejorativa. I afegeix que la irretroactivitat
prohibida pel mateix article 9.3 CE fa referència només a la disposicions legals que incideixin sobre els
efectes jurídics ja produïts de situacions anteriors, però no afecta una incidència en els drets, quant a la seva
projecció futura (doctrina general que recull, entre d’altres, la STC 49/2015, de 9 d’abril).
Encara dins del primer bloc, i pel que fa a l’al·legació de la garantia institucional projectada sobre la
recognoscibilitat de la llengua, i contrària a l’eliminació del seu nom per part del legislador, que afectava
bàsicament els articles 2.2 («A més del castellà, Aragó té com a pròpies, originals i històriques les llengües
aragoneses amb les seves modalitats lingüístiques d’ús predominant en les àrees septentrional i oriental de la
Comunitat Autònoma») i 5 (on s’indica literalment que, als efectes de la Llei, existeixen a Aragó, a més del
castellà, «una zona d’utilizació històrica predominant de la llengua aragonesa pròpia de les àrees pirinenca
i prepirinenca de la Comunitat Autònoma, amb les seves modalitats lingüístiques; b) Una zona d’utilizació
històrica predominant de la llengua aragonesa pròpia de l’àrea oriental de la Comunitat Autònoma, amb les
seves modalitats lingüístiques») de la Llei 3/2013, el TC conclou que el recurs ha perdut el seu objecte.
En aquest sentit, s’addueix l’aprovació ulterior al recurs per les noves Corts aragoneses de la reforma de
l’article 4.1 de la Llei 3/1999, de 10 de març, del patrimoni cultural aragonès, mitjançant la qual es recupera
la denominació de les llengües pròpies d’Aragó com a “català” i “aragonès”, introduïda per l’article 35 de
la Llei 2/2016, de 28 de gener, de mesures scals i administratives de la Comunitat Autònoma d’Aragó,
d’acord amb el qual: l’aragonès i el català d’Aragó, «en los que están incluidas sus variedades dialectales,
son las lenguas y modalidades lingüísticas propias a que se reeren el art. 7 del Estatuto de Autonomía de
Aragón de 2007 y la Ley 3/2013, de 9 de mayo, de uso protección y promoción de las lenguas y modalidades
lingüísticas propias de Aragón» (sobre el procés legal previ conduent a esborrar aquestes denominacions
de la legislació autonòmica, vegeu en el blog de la Revista, José Ignacio López Susín i Natxo Sorolla, “El
procés conservador per eradicar el català i l’aragonès de la legislació”, publicat el 23 d’abril de 2015). El
Eva Pons Parera; Agustí Pou Pujolrà
Jurisprudència del Tribunal Constitucional. Gener-juny de 2016
Revista de Llengua i Dret, Journal of Language and Law, núm. 66, 2016 331
TC considera que, encara que aquesta reforma legal no modiqui expressament la Llei 3/2013 «determina
la pérdida de vigencia de la denominación en su día adoptada, en la que los recurrentes han fundamentado
la inconstitucionalidad de los artículos 2.2 y 5 por estimarla contraria al principio de respeto y protección de
las lenguas», la qual cosa implicaria la desaparició de l’element causal que esdevé el pressupòsit de motiu
adduit, tot permetent al TC obviar l’enjudiciament dels dos preceptes des d’aquesta perspectiva.
Igualment, tot i que raons distintes, basades en la infracció de la càrrega dels recurrents d’al·legar els
motius d’inconstitucionalitat especícs dels preceptes reguladors de l’Acadèmia lingüística única (arts. 7
i 8 Llei 3/2013), el TC no entra a valorar la possible inconstitucionalitat d’aquests preceptes. L’intèrpret
constitucional considera que l’al·legació que la unitat institucional pot conduir a una norma lingüística
única, que comporti a llarg terme la desaparició de l’aragonès, expressa només un temor o mera hipòtesi no
susceptible d’enjudiciament en via de recurs d’inconstitucionalitat.
La segona impugnació, adreçada als articles 5 i 6 de la Llei, per infracció del que disposa l’article 7.2
EAAr, la resol el TC mitjançant l’aplicació de la doctrina general sobre la reserva de llei. Prèviament, el TC
al·ludeix aquí a la condició de l’Estatut d’autonomia com a paràmetre de validesa, tot recordant que «Otro
entendimiento supondría “privar a los Estatutos de Autonomía de su condición de ‘norma institucional básica
de cada Comunidad Autónoma’ (art. 147.1 CE), a cuyo respeto, en todas sus partes, vienen principalmente
obligados los órganos instituidos y regulados, precisamente, por los propios Estatutos de Autonomía” (STC
223/2006, de 6 de julio, FJ 3)». Tanmateix, en el cas analitzat, considera sucient per complir la reserva
de llei (formulada per l’Estatut en aquests termes: «[u]na ley de las Cortes de Aragón establecerá las zonas
de uso predominante de las lenguas y modalidades propias de Aragón»), el fet que el legislador prevegi
l’existència de dues zones d’utilització predominant, en els termes reproduïts de l’article 5 de la Llei, i la
remissió al Govern, una vegada escoltats els ajuntaments afectats, per l’article que regula el procediment
per a declarar aquestes zones (art 6). Després de reiterar la doctrina clàssica sobre la reserva de llei, d’acord
amb la qual aquesta no exclou les remissions a normes reglamentàries, sempre que aquestes remissions no
permetin una regulació independent i no clarament subordinada a la llei, el TC considera que la regulació
prevista per la Llei 3/2013 no degrada la reserva legal establerta per l’article 7.2 de l’Estatut, ja que aquest
darrer «no está exigiendo que sea la Ley la que delimite dichas zonas y establezca los municipios concretos
que se integran en ellas, sino únicamente que las prevea y regule el modo en el que van a ser delimitadas» i
rebutja la posició dels recurrents quan sostenen que «la delimitación de estas zonas debe efectuarse en una
norma con rango de ley». Així mateix, es desestima que el risc d’inestabilitat inherent a la fórmula triada,
quan ho reenvia al Govern, susceptible de canvis derivats de la composició política determinada per les
eleccions, vulneri el principi de seguretat jurídica (art. 9.3 CE), del qual no es deriva el dret al manteniment
d’un determinat règim jurídic (FJ 4).
Finalment, quant al tercer bloc de les impugnacions, relatiu a l’article 16 (precepte que reconeix als ciutadans
«el dret a expressar-se de forma oral i escrita, a més de en castellà, en les llengües i modalitats lingüístiques
pròpies d’Aragó, en les zones respectives d’utilització predominant, d’acord amb el que preveu la present
llei»), el qual és atacat pels recurrents perquè conté una fórmula buida, de la qual no es deriven obligacions
per a les administracions, el TC el resol negativament mitjançant l’aplicació de la doctrina general sobre
la igualtat de tracte (art. 14 CE), en relació amb la CERLM. Convé destacar que, si més no als efectes
argumentatius, s’examini aquesta connexió, en el marc de l’article 10.2 CE, que obliga a interpretar els drets
fonamentals de conformitat amb els tractats internacionals subscrits pel Regne d’Espanya en matèria de drets
humans (anteriorment, la ITC 166/2015, FJ 5, ja admetia que la Carta «proporciona pautas interpretativas
del régimen jurídico de la coocialidad lingüística»). El resultat, però, torna a ser negatiu, d’acord amb
la jurisprudència que rebutja que el principi d’igualtat garanteix un dret al tracte normatiu desigual (STC
183/2014, de 6 de novembre, entre d’altres), interpretació que, segons el TC, està afectada, en aquest cas,
per la Carta europea.
De manera especíca, pel que fa a l’al·legació de l’article 10 de la Carta, relatiu a les garanties d’ús de les
llengües davant les administracions públiques, el TC assenyala que «los criterios hermenéuticos que puede
aportar este tratado internacional solo pueden tener la ecacia que la propia Carta determina», i ho relaciona
amb la Declaració que acompanya la raticació de l’Estat espanyol que estableix, en relació amb les llengües
no ocials que els estatuts d’autonomia protegeixen i emparen en els territoris on són tradicionalment parlades,
Eva Pons Parera; Agustí Pou Pujolrà
Jurisprudència del Tribunal Constitucional. Gener-juny de 2016
Revista de Llengua i Dret, Journal of Language and Law, núm. 66, 2016 332
que «se’ls aplicaran totes aquelles disposicions de la part III de la Carta que puguin raonablement aplicar-se
en consonància amb els objectius i principis establerts en l’article 7» (BOE núm. 222, de 15 de setembre de
2001). La conclusió obtinguda en el FJ 5 és que «no cabe deducir para el caso de las lenguas propias que no
tienen la consideración de ocial la aplicabilidad inmediata de las obligaciones de la parte III de la Carta,
incluidas las contenidas en el art. 10 de la Carta Europea de las lenguas regionales o minoritarias, ni, por
tanto, puede reconocerse, en relación con este tipo de lenguas, que dichos preceptos tengan el mismo valor
interpretativo que tienen respecto las lenguas que los Estatutos de autonomía reconocen como ociales».
Aquesta conclusió és coherent, dins la Sentència, en la mesura que el TC no acull –ni gairebé analitza– les
argumentacions inicials dels recurrents que defensaven la presència d’un règim de quasi-ocialitat de les
llengües pròpies d’Aragó en l’Estatut reformat l’any 2007.

VLEX utiliza cookies de inicio de sesión para aportarte una mejor experiencia de navegación. Si haces click en 'Aceptar' o continúas navegando por esta web consideramos que aceptas nuestra política de cookies. ACEPTAR