Taxes judicials i accés a la justícia en matèria de medi ambient

Pàgines:1-23
 
ÍNDICE
EXTRACTO GRATUITO

Page 1

El reconeixement del dret de tothom al gaudi d’un medi ambient adequat va ser un gran avenç de la Constitució espanyola, que, de fet, va apuntar cap a una tendència que s’ha estès posteriorment en el constitucionalisme comparat. A partir d’aquí, els Tribunals han anat configurant els contorns del règim constitucional del medi ambient -construït sobre el dret de gaudi, però també sobre el deure de conservació-, incidint, particularment, en el paper dels poders públics en relació amb la garantia de les previsions constitucions en aquest àmbit.

Podria dir-se que, sense les múltiples decisions judicials que hi ha hagut al llarg dels darrers trenta anys, l’article 45 seria poca cosa més que una declaració de bones intencions, tot i que tampoc no seria just oblidar el paper de la Unió Europea a l’hora d’impulsar unes polítiques ambientals actives i compromeses en aquest lapse temporal. En qualsevol cas, és evident el paper crucial del poder judicial a l’hora d’omplir de contingut la previsió constitucional, més encara tenint en compte que els diferents executius -estatal, autonòmic, local- han estat víctimes, en moltes ocasions, de la temptació del desenvolupisme, sacrificant, en ocasions, el bé jurídic del medi ambient.

En la majoria dels casos, les decisions judicials es van prendre a partir de l’activisme d’entitats sense ànim de lucre i de particulars. Ja sabem que, en matèria de drets difusos, l’acció que un sosté davant dels tribunals no el beneficia únicament a ell, sinó a una pluralitat indeterminada (i general) de ciutadans. Per tant, el paper d’aquests col·lectius i l’esforç individual han estat els elements fonamentals en l’evolució cap a una societat més justa ambientalment parlant.

La idea de què la defensa del medi ambient, que constitueix l’escenari físic en què la societat desplega la seva activitat, depèn, en bona part, de les organitzacions no governamentals i dels ciutadans compromesos ha estat reforçada en la legislació recent, amb ocasió del compliment dels compromisos assumits per Espanya en relació amb el Conveni sobre accés a la informació, participació del públic en la presa de decisions i accés a la justícia en matèria de medi ambient, signat a Aarhus el 1998. Així cal recordar l’article 23 de la Llei 27/2006, de 18 de juliol, per la que es regulen els drets

Page 2

d’accés a la informació, de participació pública i d’accés a la justícia en matèria de medi ambient, d’acord amb el qual, estan

"legitimades per exercir l’acció popular [...] qualssevol persones jurídiques sense ànim de lucre que acreditin el compliment dels requisits següents:

  1. Que tinguin entre les finalitats acreditades en els seus estatuts la protecció del medi ambient en general o la d’algun dels seus elements en particular.

  2. Que s’haguessin constituït legalment almenys dos anys abans de l’exercici de l’acció i que estiguin exercint de manera activa les activitats necessàries per assolir les finalitats previstes en els seus estatuts.

  3. Que segons els seus estatuts desenvolupin la seva activitat en un àmbit territorial que resulti afectat per l’actuació, o en el seu cas, omissió administrativa".

Pel que fa a la resta, el segon paràgraf de l’article esmentat estableix que "[l]es persones jurídiques sense ànim de lucre a les que es refereix l’apartat anterior tenen dret a l’assistència jurídica gratuïta en els termes previstos en la Llei 1/1006, de 10 de gener, d’assistència jurídica gratuïta".

La recent Llei 10/2012, de 20 de novembre, per la que es regulen determinades taxes en l’àmbit de l’Administració de Justícia i de l’Institut Nacional de Toxicologia i Ciències Forenses, imposa la regla general del pagament d’unes taxes per "l’exercici de la potestat jurisdiccional en els ordres civil, contenciós administratiu i social". Si bé és cert que l’article 4.2.a) d’aquesta llei eximeix del pagament de la taxa als beneficiaris d’assistència jurídica gratuïta, entre els que cal assenyalar les organitzacions dedicades a la protecció del medi ambient a les que es refereix l’article 23 de la Llei 27/2006, els demandants individuals, l’activisme dels quals ha estat determinant en l’evolució de la jurisprudència en aquest àmbit, com posa de manifest un leading case com López Ostra, han d’afrontar noves dificultats.

Per això, és previsible que la introducció de taxes per part de la Llei 10/2012 afegeixi noves dificultats i obstacles a la defensa del medi ambient, que no sembla que estigui entre les prioritats de l’actual Govern de l’Estat, així com de la majoria parlamentària en la que recolza. Per cert que, a la introducció de taxes judicials pel legislador estatal, cal afegir les taxes que ja graven els recursos que s’interposen en determinades comunitats autònomes, com seria el cas de Catalunya, d’acord amb la Llei 5/2012, de 20 de març,

Page 3

de mesures fiscals, financeres i administratives i de creació de l’impost sobre les estades en establiments turístics.

En conseqüència, més enllà de les exencions previstes en l’article 4 de la Llei 10/2012 -particularment en relació amb el dret a l’assistència jurídica gratuïta-, el cert és que es dibuixa un escenari en què es graven pràcticament totes les actuacions judicials. El panorama no fa altra cosa que ennegrir més els núvols que ja van fer la seva aparició amb la reforma de l’art. 139 de la LJCA, en relació amb el criteri del venciment objectiu en matèria de costes en cas de desestimació, introduït al final de la Legislatura anterior de les Corts, a través de la Llei 37/2011, de 30 d’octubre, de mesures d’agilització processal.

En aquest sentit, sembla evident que sota el paraigües de les mesures per afrontar el dèficit i el deute públics, les diferents majories parlamentàries -aparentment amb independència de la seva ubicació en l’eix dreta-esquerra- estan redefinint el sistema de garanties processals en perjudici dels ciutadans, així com relaxant, per diversos camins, la protecció del medi ambient, que tampoc pot dir-se que hagi estat particularment estricta en el cas d’Espanya, si la comparem amb els sistemes jurídics més avançats en aquest terreny.

En tot cas, les mesures contingudes tant en la Llei 36/2011 com en la 10/2012 podrien suposar una certa incompatibilitat amb la Convenció sobre l’accés a la informació, la participació del públic en la presa de decisions i l’accés a la justícia en afers ambientals, el Conveni d’Aarhus, ratificat per Espanya el 29 de desembre de 2004, particularment en relació amb els apartats 3 i 4 del seu article 20 -en l’últim d’aquests apartats, hi ha una referència explícita a l’obligació dels estats signataris de no establir costos prohibitius en relació amb l’accés a la justícia en matèria de medi ambient-.

En aquest nou marc jurídic, augmenten els obstacles d’accés a la justícia per als ciutadans individuals i, també, en part, per a les organitzacions dedicades a la defensa del medi ambient, la qual cosa, en última instància, redunda en benefici dels agressors, que ja acostumen a estar en una millor situació financera i les possibilitats de fer-la valer augmenten amb les darreres reformes en l’àmbit processal, comprometent la igualtat d’armes en el procés i la defensa de béns jurídics com el mateix medi ambient adequat per al desenvolupament de la persona, protegit des de la mateixa Constitució.

Page 4

La imposició de costes i les taxes -per partida doble, de vegades- dificulten, fins al punt d’impedir-les en certs casos, l’exercici d’accions en defensa del bé comú, com pot ser el cas de la protecció del medi ambient. En certa manera, malgrat els matisos que han d’introduir-se en relació amb els beneficiaris de l’assistència jurídica gratuïta, pot concloure’s que es produeix, al menys parcialment, una expulsió real de l’escena dels actors del canvi ambiental judicial. El quadre presentat no estaria del tot complet si no es fes menció a què això comporta, a més, collar més encara l’economia minvant dels professionals ambientalistes.

Potser, la plantada de jutges, advocats i procuradors davant de l’aplicació de les taxes sigui un símptoma de què no està tot perdut, però, en tot cas, és evident que les garanties jurídiques per al medi ambient i per als ciutadans, el benestar dels quals depèn, en bona part, d’una protecció ambiental adequada ha experimentat una disminució severa amb les reformes recents, que ofereixen, també en aquest àmbit, la imatge d’un empitjorament molt significatiu de les garanties del status de les persones a través de polítiques d’austeritat -en molts casos, mal fonamentades i més aviat opaques- que donen per suposada la impossibilitat de dur a terme ajustaments en altres terrenys menys sensibles.

----

La reforma de la Llei de costes i la protecció del litoral

Els anuncis prematurs, als pocs dies de la seva presa de possessió, del Ministre d’Agricultura, Alimentació i Medi Ambient sobre la urgència de procedir a la modificació de la Llei de Costes estan pròxims a convertir-se en un fet després de l’entrada al Congrés per a la seva discussió. El projecte de Llei de protecció i ús sostenible del litoral i de modificació de la Llei 22/1988, de 28 de juliol, de Costes afronta ja el debat parlamentari i sembla poc probable que les fortes crítiques que ha suscitat en el món ecologista i una bona part de les forces parlamentàries puguin canviar substancialment les línies directrius que presideixen aquesta reforma.

La reforma toca el nucli dur de la Llei de Costes ara vigent, consolidant aprofitaments privatius de les zones costaneres tant mitjançant perllongades concessions com, directament, afavorint la seva adquisició privada en aquells trams en què l’activitat

Page 5

...

Para continuar leyendo

SOLICITA TU PRUEBA