Homenaje a un ilustre jurista catalán, Joan Martí Miralles (1867-1949). Obras y dictámenes de Joan Martí Miralles
| Autor | Lola Martí |
| Páginas | 39-102 |
A la memoria del meu germá Lluís
Intentaré resumir en unes notes la vida del pare, tant en el que es refereix a la seva vida professional, com en el que representen per a tots nosaltres i els amics que van tractarlo, els seus valors humans mes desconeguts que els seus mérits d'investigador i estudios del Dret i tan dignes de ser tinguts en compte peí que teñen d'exemplaritat i peí testimoni que ell va donar d'home cristia. D'ell deia el malaguanyat amic Frederic Roda Ventura amb tota exactitut en el seu article del 6 de juny de 1965 de la Vanguardia, que "ocupa un lloc preferent com a jurista i com a home en la mes auténtica de les aristocracies, la de la inteligencia amb bondat".
En la vila de Santa Bárbara, en el Baix Ebre, va venir al mon el dia 22 de juny de 1867, fruit del segón matrimoni del seu pare Josep Martí Gimeno amb M.a deis Angels Miralles Anglés. L'avi era natural de Santa Bárbara, propietari de terres i havia cursat algún estudi que li va valer l'esser anomenat per la gent d'allí "l'estudiant de Martf'. D'ell va heretar un Diccionari llatí, que encara está a la biblioteca de casa, i que tant va servirli en l'estudi que ell feu d'aquesta llengua.
L'avia era filia de Freginals. Pertanyia a una familia de la petita noblesa rural, de propietaris agrfcols, en altres temps molt rics en ramaderies, pero vinguts a menys per les moltes revoltes i guerres que va sofrir aquella contrada, especialment durant la Guerra de Successió en la que aquella comarca va passar per les calamitats d'incendis i destruccións propies de les invasións de la soldadesca.
Aleshores va ser destruida l'antiga casa Miralles, edificada al carrer Major de Freginals desde temps antiquíssims, ja que els Miralles, originaris de Santa María de Miralles d'Igualada, van establirse a la comarca de Tortosa, quan van anar amb el Comte Ramón Berenguer IV, a la reconquesta de la ciutat que va realitzarse l'any 1148(**).
Van passar els segles i arribem a l'any 1706 que va ser funest per aquella vella casa, ja que fou destruida per un incendi en acció de guerra, desapareixent també l'Esglesia d'un gótic tant primitiu que encara conservava restes románics. Avui día el que en queda, está convertit en magatzem d'una casa d'uns acomodáis propietaris del poblé. L'actual Esglesia de façana neoclássica i d'un interior d'un gótic descolorit, fou edificada en 1742. Els nostres ascendents yan ajudar molt eficaçment a la reconstrucció d'aquest temple, especialment un membre de la nostra familia, el Rvd. Josep Miralles, va contribuir a aquesta obra, regalant a la Parroquia un relicari de Sant Bartomeu, patró del poblé, la Custodia i una Vera Creu, tot desaparegut avui.
La actual casa Miralles fou reconstruida en 1728. Al dintell de la porta d'entrada hi ha esculpida aquesta data, igual que el relotge de sol de la façana.
Aquesta familia, durant la Guerra de Successió, fou sempre adiete a Felip de Borbó. No havía jo mai entes el perqué d'aquesta adhesió, fins que havent llegit el llibre de P. Voltes "El Archiduque Carlos rei de los catalanes" (avui traduít al cátala), vaig veure una mica ciar que per aquella contrada, mai s'ha sentit el problema cátala com per aci, i al passar llargues temporades allí i estar en contacte amb les gens d'aquella térra, he pogut constatar que l'esperit d'estar al costat del qui té el poder, está allí molt arrelat.
Enfí, sigui per les causes que siguin, el fet es que els Miralles es van posar al costat de Felip de Borbó, com tantes altres families en algúns punts de Catalunya, qui va recompensarlos-hi la seva adhesió, atorgant ais nostres avantpassats un escut que consistía en un mirall, voltat de la llegenda: "Speculum fidelitatis". Bonica divisa que mereix ser tinguda com a norma de vida. Els nostres familiars, en recíproc agraíment, van fer tallar a la fusta de les portes del menjador, les flors de lis deis Borbons, al reedificar Tactual casa, despres de destruida la antigua per les tropes de l'Arxiduc.
Quan el pare tenía només dos anys escassos, va morir la seva mare l'any 1869. Sempre sentí una gran tristesa de no haverla conegut, ni posseírne un retrat. Guardava amorosament els pocs records que li van quedar d'ella, entre els quals una hermosa creu d'esmalts i diamants.
Sempre va guardar un gran afecte peí poblé de la seva mare i va treballar amb eficacia peí seu millorament, obtenint de la Mancomunitat la realització de la carretera, la installació del teléfon i la construcció de la Estació de ferrocarril.
A causa de les guerres carlistes, la infantesa del pare va ser molt atzarosa, obligant a la seva familia a canvis continuáis de població. L'avi havía estat enrolat a les tropes carlistes quant la primera guerra i fou fet presoner a Tortosa i en conducció ordinaria va ser portat a Cadis. L'home era fort i robust, pero degut a aquella bárbara marxa focada, va contraure la malaltía de la que temps a venir havía de morir, deixant el pare orfe ais nou anys. Al triomfar el partit liberal, va ser objecte d'un atemptat personal a la seva propia casa de Santa Bárbara. Algú va disparar un trabuc i la metralla va passar damunt del seu Hit, sortint illés per miracle.
Fugint de la persecució de la que era objecte, i estant amagats pare i fill a casa del Notari Sr. Malla a Tortosa, el pare va complir allí els cinc anys. Contava ell, que un criat que fou de la seva mare, el va anar a veure i li porta un bell present: un cistell d'aubercocs, i que fou tan gran la seva alegría, que saltant i brincant, va redolar escales avall. Es veu que desde petit, les petites coses senzilles "les coses benignes" com diría el mestre Joaquim Ruyra, li alegraven la vida. A ell se li podía ben bé aplicar aquella dita d'Alfons el Savi: "el espíritu alegra del home faze la su vida florida de fermosura". Aquest trobar goig en les coses insignificants, li va durar sempre, ja que recordó que el primer pá de fariña de casa que va menjar despres de la fam de la nostra guerra, va besar-lo respectuosament, tot donant-ne grades a Deu.
Del primer matrimoni de l'avi amb Joana Forcadell i Miralles, (cosina de la que despres sería la seva segona esposa), nasqueren tres filis: Agustí, Dolors i Erundina amb els que el pare es duia una notable diferencia d'edat. L'avi contragué segones nupcies l'any 1862 i al Morir l'avia María deis Angels l'any 1869, el pare va quedar a cura de la seva germana gran, Dolors, casada amb un farmaceutic d'Ulldecona, Joan Baptiste Salomón i Valls, home d'excel-lents qualitats, existint entre els dos, una tant gran compenetrado i afecte que semblava que li fos un germá, mes que un cunyat. Eli, els va considerar com a veritables pares.
A Ulldecona va estudiar les seves primeres lletres a la Escola del poblé radicada en un local que havía sigut convent de Dominics. Els procediments pedagógics eran d'una severitat i primitivisme propis de la época. A l'hivern el fred era tant intens, que cada deixeble havía de portar una ásela de llenya per contribuir a escalfar aquell inhóspit local. Sabía el que coíen els cops de palmeta damunt la punta deis dits quant s'havía obli-dat la IIÍ90 o bé comes algún mancament, pero malgrat tot, va guardar sempre un record agraít al seu primer mestre, el mestre Hierro, que ell sempre anomenava amb afecte, ende vinant el que té d'abnegació i sacrifici el treball del mestre de párvuls, tant poc retri-buit, tant desconegut, tant poc agrai't, per comentar a obrir les inteHigencies deis seus deixebles.
Quant ais nou anys va morir el seu pare, va ingressar al CoHegi de Sant Lluís de Tortosa (avui Sant Maties), on va acompanyar-le el seu cosí Agustí Martí. El CoHegi, aleshores, estava dirigit per Pares Jesuites i el professorat era gairebé tot seglar i algún eclessiástic. Amb els Jesuites sempre hi estigué amb molt bones relacións d'amistat i anys a venir quant es va cel-lebrar el centenari Del P. Suárez i a instancies del seu amic el P. Fuster, va donar una conferencia, de la que mes endavant parlarem, al Saló Doctoral de la Universitat de Barcelona titolada "La interpretación de las Leyes según la doctrina del P. Suárez".
A Tortosa va cursar-hi tot el seu segón ensenyament. D'aquesta població va guar-dar-ne sempre un bon record i al seu entorn va deixar una estela de simpatía i amistats. Mn. Bladé un deis seus mestres va regalar-li un tractat de Covarrubias que guardava amb afectuós agraíment. Acabat el batxillerat, va traslladar-se a Madrid, el Madrid de la Restauració, el d'Alfóns XII, que ell recordava montat a cavall i saludant elegant-ment a una duquesa que desde el seu baleó presenciava el seu pas, el vell Madrid on encara va poder-hi veure-hi a Isabel II.
Allí va intentar Tingres a la Escola d'Ingeniers de Camíns, Cañáis i Ports. Pero va desistir i va matricular-se al primer curs o preparatori, l'any següent, a la Facultat de Dret de la Universitat de Valencia.
Despres d'aquest primer curs, va traslladar-se a Barcelona, matriculant-se a la ma-teixa Facultat l'any 1886, acabant la carrera l'any 1890. El seu títol porta la data de 1891.
Va contraure matrimoni el día 5 de decembre de 1895 amb Dolors Ramos Masip, de gran bellesa, tráete pié de simpatía i acolliment, molt dotada per la música i excel-lent mestressa de casa. Van naixer tres filis: Angels, Lluís i Dolors.
Va començar les seves activitats com a publicista, quan el seu estimat amic Enric Prat de la Riba li va confiar la coHaboració a la fundació de la Revista Jurídica de Catalunya l'any 1895, essent-ne primer Director Planas i Casáis.
Va ser també redactor de la Revista de la Notaría i va portar a cap el Catáleg de la Biblioteca del CoHegi d'Advocats i un altre Catáleg d'articles de Revistes; treballs meticulosos en els quals hi va posar tot el seu entussisame. Entre altres companys, va ser ajudat peí seu amic i passant, el poeta Jaume Boffil i Mates - Guerau de Liost- a qui va apadrinar en les seves primeres noces amb la seva cosina Margarida, la madona Guida de les seves poesíes.
Fou el-legit CoHegiat d'Honor del CoHegi d'Advocats de...
Para continuar leyendo
Solicita tu prueba