La introducció de l'infinitiu complement o adjunt a la Gramàtica de la llengua catalana: una proposta d'avaluació
| Autor | Joan Costa Carreras |
| Cargo | Professor al Departament de Traducció i Ciències del Llenguatge de la Universitat Pompeu Fabra i coordinador de l'equip de treball Avalnorm |
| Páginas | 154-175 |
LA INTRODUCCIÓ DE L’INFINITIU COMPLEMENT O ADJUNT A LA GRAMÀTICA DE
LA LLENGUA CATALANA: UNA PROPOSTA D’AVALUACIÓ1
Joan Costa Carreras*
Resum
Els motius per emprendre aquest treball són que cal una avaluació de l’estandardització del català com a actuació de
política lingüística pública i que l’anomenat canvi de preposició davant d’innitiu complement o adjunt és un dels
preceptes menys seguits de la normativa anterior a la GIEC (2016). Partint de la denició que Costa (2016b) fa del
«marc de condicions sociolingüístiques favorables» i atès que la nova etapa d’estandardització que enceta la GIEC està
tot just en la fase de codicació, és el moment de començar a avaluar aquesta fase. S’assumeix que la denició tan
precisa com sigui possible del grup destinatari de la codicació faria molt menys desajustada la tasca d’avaluar el seu
grau d’implantació. La hipòtesi del treball és que el protocol dissenyat per Costa (2016a) permetrà avaluar l’adequació
de la codicació d’aquesta construcció i l’objectiu del treball, doncs, és avaluar quines condicions del protocol compleix
aquesta codicació. Quant al marc teòric, l’anàlisi es farà en l’àmbit de la planicació de corpus. Metodològicament,
ens cenyirem a l’anàlisi de les hipòtesis de Costa (2016a: § 3.1).
Paraules clau: planicació lingüística de corpus; avaluació de polítiques lingüístiques; codicació; gramàtica catalana; sintaxi.
THE INTRODUCTION OF THE INFINITIVE COMPLEMENT OR ADJUNCT IN THE
GRAMÀTICA DE LA LLENGUA CATALANA: AN EVALUATION PROPOSAL
Abstract
The grounds for this paper are that the standardisation of Catalan as a public language policy needs to be evaluated and
that what is called the ‘change in preposition before an innitive complement or adjunct’ is one of the less-implemented
precepts of prescriptive grammar prior to the Gramàtica de la Llengua Catalana by the Institut d’Estudis Catalans
(GIEC 2016). Based on the denition that Costa (2016b) provides of the ‘framework of favourable sociolinguistic
conditions’ and given that the new stage of standardisation initiated by the GIEC is precisely in the codication phase,
it is time to begin evaluating this phase. It is assumed that a denition of the codication target group which is as
accurate as possible would make the task of evaluating its degree of implementation much more suitable. The paper’s
hypothesis is that the protocol designed by Costa (2016a) will allow assessing the appropriateness of the codication of
this construction and so its objective is to evaluate which of the protocol’s conditions this codication meets. Regarding
the theoretical framework, the analysis will be carried out in the eld of language-corpus planning. Methodologically,
we will keep to analysis of Costa’s hypotheses (2016a: § 3.1).
Keywords: Language corpus planning; language policy evaluation; codication; Catalan grammar; syntax.
1 Hem d’agrair profundament a Xavier Vila la paciència i la clarividència amb què ha llegit i comentat més d’una versió d’aquest
treball. Els defectes que hi resten són responsabilitat nostra.
* Joan Costa Carreras, professor al Departament de Traducció i Ciències del Llenguatge de la Universitat Pompeu Fabra i coordinador
de l’equip de treball Avalnorm (avalnorm.wordpress.com). joan.costa@upf.edu
Article rebut el 25.10.2017. Avaluació cega: 22.01.2018. Data d’acceptació de la versió nal: 09.05.2018.
Citació recomanada: Costa Carreras, Joan. «La introducció de l’innitiu complement o adjunt a la Gramàtica de la llengua
catalana: una proposta d’avaluació». Revista de Llengua i Dret, Journal of Language and Law, núm. 69 (juny 2018), p. 154-175.
DOI: 10.2436/rld.i69.2018.3052.
Joan Costa Carreras
La introducció de l’innitiu complement o adjunt a la Gramàtica de la llengua catalana...
Revista de Llengua i Dret, Journal of Language and Law, núm. 69, 2018 155
Sumari
1 Introducció
2 Un marc teòric per a l’avaluació de les propostes normatives
2.1 El model del «marc de condicions sociolingüístiques favorables»
2.1.1 Les condicions pertinents sobre la codicació de la norma
2.1.2 Grau d’idoneïtat del protocol de l’MCSF
2.2 La necessitat de denir el destinatari de la codicació
3 Objectiu del treball
4 Metodologia
5 Anàlisi de les dades
5.1 La codicació a la GIEC de la variable IICA
5.2 Idoneïtat de la codicació a la GIEC de la variable IICA seguint el protocol de Costa (2016a)
5.2.1 Codicació de la norma
5.2.2 Codicació adequada de cada pla lingüístic
5.2.3 Codicació del canal oral
5.2.4 Base cientíca de la codicació
5.2.5 Actualització de la codicació del català. La relació entre codicació particular i codicació ocial
5.2.6 La variació estilística dins de la codicació
5.2.7 L’elaboració lingüística funcional dels usuaris de la modalitat estàndard i la codicació
5.2.8. Agilitat de la institució codicadora
5.2.9. Resum del grau de compliment de les condicions 5.2.2-5.2.8 del protocol MCSF
6 Comentari general de la idoneïtat de la descripció que fa la GIEC de la IICA al protocol de Costa (2016a)
Bibliograa
Joan Costa Carreras
La introducció de l’innitiu complement o adjunt a la Gramàtica de la llengua catalana...
Revista de Llengua i Dret, Journal of Language and Law, núm. 69, 2018 156
1 Introducció
L’Institut d’Estudis Catalans (IEC) va publicar el 2016 la Gramàtica de la llengua catalana (GIEC) i la
presidenta de la seva Secció Filològica (SF) va manifestar públicament la necessitat d’avaluar el grau
d’implantació de la normativa en la presentació del monogràc sobre aquest tema (Costa et al. 2015), cosa
que comporta, entre altres actuacions, avaluar la gramàtica com a producte. El motiu principal per emprendre
aquesta avaluació és que l’estandardització del català és una actuació de política lingüística sufragada
amb diners públics i, per tant, ha de ser objecte d’una avaluació pel que fa a la seva eciència. Nosaltres
proposem una forma nova d’avaluació de la implantació: l’avaluació de la norma segons la seva adequació
a un conjunt de condicions denides en el protocol del marc de condicions sociolingüístiques favorables
(MCSF), presentat a Costa (2016a).
D’altra banda, Labèrnia (2015: 107) conclou que l’anomenada presència o canvi de preposició davant
d’innitiu complement de verb (per nosaltres, introducció de l’innitiu complement o adjunt: IICA) és un dels
preceptes menys seguits de la normativa anterior (Fabra 1933) a la GIEC, cosa que el mateix Pompeu Fabra
ja constatava, per exemple en incloure aquesta qüestió en el seu llibret Les principals faltes de gramàtica
(1925: 30). En aquest article avaluem l’adequació a aquestes condicions de la norma proposada per la GIEC
sobre aquesta prescripció.
2 Un marc teòric per a l’avaluació de les propostes normatives
2.1 El model del «marc de condicions sociolingüístiques favorables»
A Costa (2016a) es desenvolupa la unitat lèxica MCSF (Vila i Nogué 2007: 39), seguint sistemàticament els
capítols del monogràc de Pradilla (2011), sobre la «sociolingüística catalana», i les tres primeres fases de
l’estandardització de Haugen (1983): selecció, codicació i difusió.2 A Costa (2016b: 3) es deneix l’MCSF
com a «conjunt de factors, condicions i decisions que permeten o afavoreixen l’ús d’una forma, unitat o
estructura lingüística, en el context d’un procés d’estandardització». Atès que la nova etapa d’estandardització
que va encetar la GIEC ha superat la fase de codicació, és el moment de començar a avaluar-la. Ho farem
comprovant les 26 condicions i subcondicions del protocol de l’MCSF sobre la codicació de la norma
relatives a la planicació del corpus.
L’anàlisi es farà en l’àmbit de la planicació de corpus, concretament amb la comprovació dels criteris de
codicació establerts successivament per Lamuela (1995) —actualitzats a Costa (2007), arran dels criteris
explicitats per l’IEC per a l’elaboració de la segona edició del Diccionari de la llengua catalana (DIEC2)
i de la discussió amb nosaltres, per la qual cosa ens permetem de referir-nos-hi com els criteris de Lamuela
i Costa (2002)— i Costa (2009: § 5.1), amb la reclassicació de Labèrnia (2010: 17-19). Aquests criteris
esdevenen «condicions» (Costa 2016a) en el moment d’avaluar la idoneïtat d’una prescripció.
2.1.1 Les condicions pertinents sobre la codicació de la norma
2.1.1.1 Condicions pertinents sobre la codicació de la norma relatives a la planicació del corpus
2.1.1.1.1 Codicació de la norma
Cal plantejar-se quines condicions ha de complir la codicació per ser aplicable. Costa (2009) identica els
criteris de codicació aplicats per Fabra, que Labèrnia (2010: 17-19) classica com segueix.
2.1.1.1.1.1 Criteris que facilitarien l’ús de la normativa (Costa 2012)
a) Criteris lingüístics (estructurals, semàntics i gramaticals)
L’ús de la normativa lingüística seria més fàcil,
2 A Costa (2016b) ja es planteja la necessitat d’incorporar-hi l’anomenada elaboració funcional, ja que aquesta activitat també
consisteix a proposar orientacions que s’haurien de seguir. D’altra banda, intervencions com el llenguatge no sexista contenen alhora
indicacions de codicació i d’elaboració funcional. Una altra qüestió és si a l’IEC li correspon encarregar-se de les dues menes
d’intervencions.
Joan Costa Carreras
La introducció de l’innitiu complement o adjunt a la Gramàtica de la llengua catalana...
Revista de Llengua i Dret, Journal of Language and Law, núm. 69, 2018 157
1. si en virtut del criteri de regularitat, es preferissin les formes més regulars gramaticalment;
2. si en virtut del criteri de l’homogeneïtat de paradigma, es preferissin les formes que corresponen
a paradigmes més homogenis;
3. si en virtut del criteri d’intel·ligibilitat, es preferissin les formes que són fàcilment compreses; i
4. si en virtut del criteri d’acceptabilitat, es preferissin les formes que tenen un aspecte habitual.
b) Criteris d’aprenentatge
La preferència per les formes que plantegen menys problemes d’aprenentatge, en virtut del criteri
de simplicitat, facilitaria l’ús de la normativa lingüística.3
c) Criteris sociolingüístics
L’ús de la normativa lingüística seria més fàcil si, en virtut del criteri d’acceptabilitat, es preferissin
les formes que no tenen ni poden adquirir fàcilment connotacions incòmodes.4
d) Criteris d’anàlisi contrastiva
La preferència, en virtut del criteri d’analogia amb altres llengües, per les formes que presenten
característiques anàlogues a les de les formes preferides dins de la tradició normativa de determinades
llengües −preses com a model de llengües establertes− facilitaria l’ús de la normativa lingüística.5
e) Criteris de planicació de corpus
L’ús de la normativa lingüística seria més fàcil
1. si, en virtut del criteri d’avaluació de la prova d’ús de la implantació, s’adoptessin les formes
proposades pels codicadors que arrelen entre els parlants durant el període d’experimentació;
2. si, en virtut dels criteris de garantia d’ús pertinent i d’avaluació de l’ús pertinent, s’adoptessin les
formes proposades pels codicadors que no han donat lloc a problemes de pertinència estructural;
3. si, en virtut del criteri de funcionalitat prospectiva, es preferissin les formes que poden adquirir
valor funcional més fàcilment;
4. si, en virtut del criteri de la funcionalitat constatada, es preferissin les formes que tenen més
valor funcional;
5. si, en virtut del criteri de la implantació, es preferissin les formes més difoses geogràcament i
socialment en el moment de la codicació perquè són les que tenen més valor funcional d’entrada.
2.1.1.1.1.2 Criteris que podrien facilitar l’ús de la normativa només segons les circumstàncies
a) Criteris lingüístics
1. L’ús de la normativa lingüística podria ser més fàcil si, en virtut del criteri de pertinència
estructural, es rebutgessin les alteracions de signicat o de propietats de les formes lingüístiques
introduïdes: dependria del grau d’arrelament entre els parlants de les novetats no pertinents
estructuralment.
3 Ben aviat en el treball es palesa que la distinció entre fases en certs moments fa perillar la descripció del procediment de codicació-
difusió-aprenentatge-ús. La relació entre aquestes fases és lineal només en un primer moment. De seguida cal un plantejament
dialèctic i recursiu entre elles amb vista a assegurar la implantació de la codicació.
4 A diferència del criteri d’acceptabilitat que s’exposa en els «criteris lingüístics», que indica que es preferissin les formes que no
tenen un aspecte inhabitual.
5 En el § 5.2, però, es parla del paper de «contramodel»: seguint Fishman (1974) i Díaz Fouces (1997), val la pena plantejar-se el
paper de contramodel de les llengües dominants. Les solucions ocials (i les no ocials) sovint són percebudes com a invents per
allunyar-se del castellà.
Joan Costa Carreras
La introducció de l’innitiu complement o adjunt a la Gramàtica de la llengua catalana...
Revista de Llengua i Dret, Journal of Language and Law, núm. 69, 2018 158
2. L’ús de la normativa lingüística podria ser més fàcil si, en virtut del criteri d’adequació
etimològica es preferissin les formes que conserven els signicats dels seus ètims coneguts:
seria possible només si el parlant coneix l’etimologia de la paraula, cosa més aviat poc probable.
3. L’ús de la normativa lingüística podria ser més fàcil si, en virtut del criteri de la distintivitat, es
preferissin les formes que eviten l’homonímia i es potenciessin les oposicions funcionals: seria
possible només si aquesta «potenciació» no vulnerés el criteri de garantia de l’ús pertinent.
b) Criteris sociolingüístics
L’ús de la normativa lingüística podria ser més fàcil,
1. si, en virtut del criteri de diasistematicitat, es tingués en compte el conjunt dialectal: seria
possible només si la forma triada fos, si més no, d’«àmbit general» (IEC);
2. si, en virtut del criteri d’historicitat, es preferissin les formes que tenen més llarga tradició
literària: seria possible només si aquestes formes tradicionals fossin vives; i
3. si, en virtut del criteri d’adequació a una concepció estilística, es considera que la codicació
concerneix només els registres formals: seria possible només en el cas que la distinció de registre
estigui ben assentada entre els parlants.
c) Criteris teòrics
L’ús de la normativa lingüística podria ser més fàcil si, en virtut del criteri d’adequació a una
concepció teòrica de la lingüística, es rebutgessin les formes considerades aberrants: seria possible
només en els casos en què la concepció del codicador coincidís amb la del parlant.
d) Criteris ideològics
Entenent ideològics com a actitud davant de la «puresa» de la llengua, l’ús de la normativa
lingüística podria ser més fàcil
1. si, en virtut del criteri d’autonomia, es preferissin les formes que marquen la distància lingüística
respecte a la llengua dominant: seria possible si aquestes formes autonomitzadores fossin vives;
2. si, en virtut del criteri de genuïnitat, s’excloguessin les formes degudes a la interferència de la
llengua dominant: seria possible si aquestes formes genuïnes fossin vives; i
3. si, en virtut del criteri d’especicitat, es preferissin les formes que accentuen la distància
especialment respecte a la llengua dominant: seria possible si aquestes formes especicadores
fossin vives.
2.1.1.1.2 Codicació adequada de cada pla lingüístic
La codicació inadequada de cada pla lingüístic (fonètica, morfologia, lèxic, sintaxi, discurs i ortograa)
dicultaria l’ús de la normativa (Costa 2007).
2.1.1.1.3 Codicació del canal oral
Marí (1990) i Costa (2007) plantegen ns a quin punt és possible la codicació de la llengua oral i si
pot ser radicalment diferent de la del canal escrit. Cal no perdre de vista la tipologia textual de Gregory i
Carroll (1978), que posa de manifest les estretes i complexes relacions entre l’oral i l’escrit. La codicació
inadequada de la norma oral dicultaria l’ús de la normativa.
2.1.1.1.4 Base cientíca de la codicació
La represa de la codicació del català es fa a nal del segle XX, època en què les ciències del llenguatge han
evolucionat molt i s’han diversicat molt. Sense un aprotament de les ciències del llenguatge actuals, en un
sentit molt ampli, la codicació seria més difícil (Costa 2007).
Joan Costa Carreras
La introducció de l’innitiu complement o adjunt a la Gramàtica de la llengua catalana...
Revista de Llengua i Dret, Journal of Language and Law, núm. 69, 2018 159
2.1.1.1.5 Actualització de la codicació del català. La relació entre codicació particular i codicació
ocial
A partir de Costa (2016c), es pot armar que la col·laboració estreta entre la institució codicadora ocial i
els sectors acadèmics i professionals és una condició necessària per a la implantació de la normativa.
2.1.1.1.6 La variació estilística dins de la codicació
L’admissió raonable de la variació estilística en la codicació en permet la màxima implantació, ja que
assegura la continuïtat necessària entre els recursos adequats per a les produccions objectives formals i els
recursos de les subjectives informals (Costa 2016c).
2.1.1.1.7 L’elaboració lingüística funcional dels usuaris de la modalitat estàndard i la codicació
El compliment de la normativa en els registres objectius formals i l’ús de formes i estructures noves
elaborades pels usuaris de la modalitat estàndard d’acord amb els recursos genuïns de la llengua forneixen a
la institució codicadora solucions provisionals que podria acceptar ocialment sense problemes (Marí 1990
i Costa 2016c).
2.1.1.1.8 Agilitat de la institució codicadora
Una lentitud no excessiva de les acadèmies facilitaria l’ús de la normativa (Costa 2007).
En resum, les «condicions pertinents sobre la codicació de la norma relatives a la planicació del corpus»
que estableix el protocol de l’MCSF pel que fa a la codicació, són les exposades a la Taula 1:
Taula 1. Les 8 condicions de codicació relatives a la planicació del corpus del protocol de l’MCSF
1. Condicions de codicació de la norma
2. Condició de la codicació adequada de cada pla lingüístic
3. Condició de la codicació del canal oral
4. Condició de la base cientíca de la codicació
5. Condició de l’actualització de la codicació del català. La relació entre codicació particular i codicació
ocial
6. Condició de la variació estilística dins de la codicació
7. Condició de l’elaboració lingüística funcional dels usuaris de la modalitat estàndard i la codicació
8. Condició de l’agilitat de la institució codicadora
El lector ha de tenir en compte que la primera de les 8 condicions, la «de codicació de la norma», es
concreta en 19 criteris de codicació, agrupats en dues grans categories, que, al seu torn, inclouen diferents
subclassicacions, tal com es pot veure a la Taula 2:
Taula 2. Els 19 criteris de codicació relatius a la codicació de la norma
Criteris de codicació de la norma
1 Criteris que facilitarien l’ús de la normativa sense restriccions
1.1 Criteris lingüístics (estructurals, semàntics i gramaticals)
1.1.1 Regularitat
1.1.2 Intel·ligibilitat
1.1.3 Acceptabilitat (aspecte inhabitual)
1.2 Criteris d’aprenentatge
Joan Costa Carreras
La introducció de l’innitiu complement o adjunt a la Gramàtica de la llengua catalana...
Revista de Llengua i Dret, Journal of Language and Law, núm. 69, 2018 160
1.2.1 Simplicitat
1.3 Criteris sociolingüístics
1.3.1 Acceptabilitat (connotacions incòmodes)
1.4 Criteris d’anàlisi contrastiva
1.4.1 Analogia amb altres llengües
1.5 Criteris de planicació de corpus
1.5.1 Avaluació de la prova d’ús de la implantació
1.5.2 Garantia d’ús pertinent i d’avaluació de l’ús pertinent
1.5.3 Funcionalitat prospectiva
1.5.4 Funcionalitat constatada (implantació)
2 Criteris que podrien facilitar l’ús de la normativa només segons les circumstàncies
2.1 Criteris lingüístics
2.1.1 Pertinència estructural
2.1.2 Adequació etimològica
2.1.3 Distintivitat
2.2 Criteris sociolingüístics
2.2.1 Diasistematicitat
2.2.2 Historicitat
2.2.3 Adequació a una concepció estilística
2.3 Criteris teòrics
2.3.1 Adequació a una concepció lingüística
2.4 Criteris ideològics
2.4.1 Autonomia (genuïnitat)
2.4.2 Autonomia (especicitat)*
2.1.2 Grau d’idoneïtat del protocol de l’MCSF
A Costa (en premsa 2) s’ha comprovat la idoneïtat d’una part del protocol presentat a Costa (2016a):
a) «Hi ha 4 condicions generals que comporten avaluar la codicació de la norma en les més de 1.300
pàgines —o en una part molt important— de la GIEC. Es pot dir que la refutació o conrmació
d’aquestes hipòtesis serien molt costoses i que caldria plantejar-se’n l’operativitat. Una solució a
aquest problema és mirar si aquestes hipòtesis es poden desenvolupar com s’ha fet en el cas de les
condicions relatives al primer apartat, la “codicació de la norma” (§ 3). Les condicions que es
troben en aquesta situació són les esmentades com a “codicació adequada de cada pla lingüístic”, la
“codicació del canal oral”, la “variació estilística dins de la codicació” i “l’agilitat de la institució
codicadora”.
Joan Costa Carreras
La introducció de l’innitiu complement o adjunt a la Gramàtica de la llengua catalana...
Revista de Llengua i Dret, Journal of Language and Law, núm. 69, 2018 161
b) »Són pertinents i útils per a l’avaluació de la codicació 4 condicions: la “base cientíca de la
codicació”, l’“actualització de la codicació del català amb una relació entre codicació particular
i codicació ocial”, “l’elaboració lingüística funcional dels usuaris de la modalitat estàndard i la
“codicació de la norma” (parcialment). És especialment rellevant que les 19 condicions en què
està desenvolupada la “codicació de la norma” han estat pertinents per a l’avaluació de la idoneïtat
de la codicació: 17 ho han estat totalment i només 2 (les d’“intel·ligibilitat” i de “distintivitat”)
parcialment. Per tant es pot concloure que aquesta part del protocol, de moment és pertinent per a
l’avaluació de la codicació lingüística.»
2.2 La necessitat de denir el destinatari de la codicació
Una reexió pertinent de Costa (en premsa 2) ha estat la necessitat de denir el grup social destinatari de
la normativa, com a requisit perquè l’avaluació sigui menys desajustada. Aquesta necessitat també es dona
en l’avaluació de la GIEC com a «producte», ja que tot producte ha d’estar dissenyat per a un «usuari»
tan concret com sigui possible. En aquest sentit, una qüestió que s’ha suscitat durant l’anàlisi en aquest
treball és el paper de la variació social en el protocol. La GIEC (2016: XXII) explicita «el tractament de la
variació» que fa i arma que hi ha «dos eixos de variació principals […] que les orientacions normatives
tenen en compte: la variació geogràca o territorial i l variació funcional o de registre. [D]e vegades [l’]eix
[…] temporal […] també, entre la llengua de les generacions més grans i la de les més joves». No fa cap
referència, doncs, a la variació social en conjunt, tot i que fa servir almenys 36 vegades el mot social en els
textos introductoris i almenys 14 vegades s’apel·la al «prestigi» (com en la pàg. XIV).
Descoberta la palla a l’ull de l’IEC, ens girem cap a la biga del nostre i ens veiem obligats a preguntar-nos
ns a quin punt el nostre protocol no peca del mateix: tenir en compte implícitament la variació social sense
fer-ne un plantejament d’entrada. Repassant les 26 condicions analitzades, el resultat és el que s’explica
a continuació. Hi ha 2 condicions que esmenten directament grups socials; són: la de «l’actualització de
la codicació del català. La relació entre codicació particular i codicació ocial» i la de «l’elaboració
lingüística funcional dels usuaris de la modalitat estàndard i la codicació». I la condició «de la implantació»
ja propugna la preferència per «les formes més difoses […] socialment en el moment de la codicació».
La formulació de les altres 23 condicions, en més o menys grau, planteja la necessitat de denir quin grup
social és el destinatari de la codicació. La majoria estan formulades genèricament, amb la possibilitat de
restringir-les al grup que denim més avall com a «USOPC».
La denició tan precisa com sigui possible del grup destinatari de la codicació faria molt menys desajustada
la tasca d’avaluar el grau d’implantació de la normativa, començant per la idoneïtat de la formulació de les
prescripcions. En aquest sentit, cal dir que a la GIEC hi ha almenys les següents al·lusions al destinatari:
a) P. XIV: «Tots els parlants, sense excepció, s’han de poder sentir representats en els fenòmens recollits
a la gramàtica […]
»[…] els parlants seleccionen usos diferents d’acord amb les característiques de cada situació
comunicativa, ja sigui per raó del canal (escrit/oral) o ja sigui per raó del grau de formalitat que una
situació requereix (formal/informal).»
b) P. XIX-XX: «[…] orientar millor l’obra a les necessitats existents, abordant les qüestions considerades
més urgents, i plantejar solucions que siguin clares i exibles perquè […] el lector pugui resoldre els
seus dubtes gramaticals amb facilitat, i […] aquestes solucions comptin amb el més ampli consens
possible i siguin properes al màxim nombre de parlants.»
c) P. XXI: «[…] interacció […] entre la identicació que fa del bon ús el gramàtic, les orientacions que
proposa sobre els aspectes uctuants o no resolts i la comprovació i el reajustament de les propostes
en funció de l’acceptació social que reben. […].»
d) P. XXXI: «Tota [la] informació vehiculada en lletra menuda pot interessar especialment als estudiosos
i als lectors que desitgen ampliar el coneixement de la gramàtica de la llengua catalana, però es
considera prescindible per a la comprensió del text i l’aplicació de la norma.
Joan Costa Carreras
La introducció de l’innitiu complement o adjunt a la Gramàtica de la llengua catalana...
Revista de Llengua i Dret, Journal of Language and Law, núm. 69, 2018 162
»2.2. Terminologia lingüística
»[…] obra destinada a un lector culte no necessàriament especialitzat […]»
Aquests fragments contenen una denominació hiperbòlica («tots els parlants, sense excepció») —matisada
després: «màxim nombre de parlants»—, una denominació universal sense denir («el lector») i una
d’imprecisa («l’acceptació social»). No és ns al nal de la introducció que es fa una referència al clàssic
«lector culte no necessàriament especialitzat».6
La nostra proposta és que s’aproti, potser paradoxalment, la concepció estilística de la GIEC per denir el
grup destinatari de la normativa. Atès que la gramàtica «se centra sobretot en els usos propis dels registres
formals» (GIEC 2016: XXIV), el destinatari hauria de ser qui necessiti el català d’una manera habitual en
aquests àmbits. Per tant, és destinatària de la normativa tota persona que, d’acord amb aquesta gramàtica,
necessiti fer servir el català en interaccions
a) entre rols socials amb relacions socials secundàries,
b) de tenor objectiu,
c) d’àmbit públic i
d) de discurs controlat.
Aquesta formulació té la virtut que no es lliga l’ús de la normativa a cap grup social a priori,7 sinó que
es vincula a unes necessitats comunicatives concretes. La combinació adequada de la diasistematicitat de
base amb la selecció de les formes prestigioses en els àmbits formals assegura l’acostament màxim a les
necessitats comunicatives dels parlants en els registres formals. Així, doncs, aquest grup serà la referència en
l’anàlisi del § 3. Per comoditat expositiva, en direm USOPC.
Passant a un pla més general, en analitzar aquesta formulació, cal tenir en compte que a Costa (en premsa 2)
es fan reexions generals a partir d’un cas concret. En canvi, en el present treball, com que es pretén avaluar
la idoneïtat de la codicació d’una qüestió concreta, la no operativitat en general de les 4 condicions generals
esmentades no impedeix comprovar-ne l’operativitat pel que fa a la IICA. Per tant, és lícit en aquest article
aplicar el protocol en conjunt.8
3 Objectiu del treball
L’objectiu del treball, doncs, és avaluar quines condicions del protocol compleix la codicació de la IICA a la
GIEC. Es parteix de la premissa que es pot avaluar un producte de la codicació com a tal, independentment
de com s’hagi fet o es faci la difusió d’aquest producte i que, més concretament, el protocol de l’MCSF
permetrà avaluar la idoneïtat de la codicació de la variable IICA en aquesta gramàtica. És a dir: es pot
avaluar la qualitat del producte en si, que com a producte sempre ha de ser un producte pensat per a un usuari.
Aquesta avaluació és diferent de l’avaluació de si el producte realment, en difondre’l, satisfà les necessitats
d’aquest usuari. La primera és una avaluació «prospectiva»; la segona és empírica.
4 Metodologia
Comprovarem ns a quin punt la codicació de la IICA compleix les «condicions pertinents sobre la
codicació de la norma relatives a la planicació del corpus» del protocol de l’MCSF, anàlisi que comportarà
aplicar aquestes condicions a la «descripció» que la GIEC fa de la IICA.
6 Cal dir que la SF mostra una consciència de la diversitat dels seus beneciaris objectius: (a) treballa en dues versions simplicades
de la seva gramàtica que es publicaran, una en línia i l’altra en paper, i (b) fa sessions periòdiques amb tres «grups d’interès», les
«acadèmies obertes», amb assessors lingüístics de mitjans, amb professorat i amb escriptors, traductors i correctors.
7 Deixant de banda, és cert, que potser les formes prestigioses actualment són les de certs grups socials.
8 És més: aquest treball es va redactar en paral·lel amb Costa (en premsa 2), en un procés dialèctic entre l’aplicació a un cas concret
i la reexió general.
Joan Costa Carreras
La introducció de l’innitiu complement o adjunt a la Gramàtica de la llengua catalana...
Revista de Llengua i Dret, Journal of Language and Law, núm. 69, 2018 163
La metodologia és bàsicament qualitativa perquè consisteix a valorar ns a quin punt la «descripció»
de la GIEC compleix cada condició i cada criteri que el protocol de l’MCSF estableix com a, si més no,
afavoridors de la futura implantació de la prescripció. Però no deixa de tenir un vessant «quantitatiu», ja que
al nal mostra quantes —i en quin grau— de les 8 condicions de codicació (sobretot tenint en compte que
la primera condició es concreta en 19 criteris) compleix aquesta descripció (v. § 5.2.1.3 i 5.2.9).
El l conductor de la nostra exposició serà el següent: en primer lloc exposarem la codicació de la variable
IICA (§ 5.1), en segon lloc aplicarem a la codicació de la IICA les 8 condicions relatives a la planicació
de corpus (§ 5.2) i nalment comentarem en general l’adequació al protocol d’MCSF de la codicació
d’aquesta variable.
5 Anàlisi de les dades
5.1 La codicació a la GIEC de la variable IICA
La GIEC tracta la IICA com segueix. Al § 26.5.2, «L’alternança de preposicions àtones davant les subordinades
substantives en innitiu» es diu: «[…] en els casos en què el sintagma nominal [«complement o adjunt»]
també va precedit de en o amb, aquestes preposicions alternen amb a o de […] quan introdueixen una
subordinada en innitiu.»
Al § 26.5.2.1, «Alternança entre en i a», es diu:
«L’alternança entre les preposicions en i a davant d’una substantiva d’innitiu és general en el complement
de règim de verbs com basar(-se), complaure’s, entossudir-se, exercitar-se, consistir, interessar-se, invertir,
vacil·lar, engrescar(-se) o capcar-se: El mètode es basa a/en explicar les circumstàncies de la reacció
(però: en l’explicació de les circumstàncies) […]. La preposició preferible en els registres formals és a […].»
Al § 26.5.2.2, «Alternança entre en, a i de», es diu:
«Trobem l’alternança entre en, a i de quan el complement d’un nom com interès, desinterès, insistència,
conança o dicultat, o dels predicats conar, somiar, ser el primer/segon/darrer o ser l’únic, conté una
subordinada d’innitiu: Manifesta un gran interès a/d’/en estudiar llengües (Però: en l’estudi de les llengües)
[…] Ha estat l’únic a/d’/en participar-hi. Les preposicions preferibles en els registres formals són a o de.»
Al § 26.5.2.3, «Alternança entre amb, a i de», es diu:
«La preposició amb pot alternar amb les preposicions a o de (o amb totes dues) quan introdueix un complement
de règim que conté una substantiva d’innitiu. Aquesta situació es dona amb predicats com conformar-se,
comptar, avenir-se, estar d’acord, ser compatible o trobar-se: No et conformis amb/a/de ser contractat per
un mes; […] La preposició amb també encapçalar un adjunt del predicat que contingui una substantiva. És
el cas de l’adjunt instrumental (o de mitjà) de L’amenaçaven {amb expedientar-lo / d’expedientar-lo} […]
Les preposicions preferibles en els registres formals són a o de. Malgrat això, amb es manté en predicats
simètrics del tipus tenir relació i tenir a veure […].
»Els predicats haver-n’hi prou, tenir-ne prou, bastar o fer (en el sentit de ‘ser sucient a algú’) solen aparèixer
en oracions que contenen un adjunt oracional que pren un sentit causal o condicional: Amb escoltar el partit
per la ràdio, {n’hi ha prou / en vam tenir prou / bastarà / ja farem}. Tant haver-n’hi prou com tenir-ne prou
poden aparèixer en dues construccions de signicats diferent: Ja n’hi ha prou, d’insults, construcció en què
el pronom en està relacionat amb l’element quanticat per prou; No n’hi haurà prou {amb una nota escrita /
amb ser atent / trucant-li} per a fer-los contents, en què la construcció encapçalada per amb o la construcció
en gerundi actuen com a adjunt amb un sentit condicional i un adjunt nal expressa el nivell de suciència.
Aquest adjunt també pot anar introduït per de: No n’hi ha prou, de ser puntual.»
El resum de la «descripció» de «l’alternança» de preposicions quan introdueixen un complement de règim o
un adjunt que conté una substantiva d’innitiu és que «les preposicions preferibles en els registres formals
són a o de». En el cas d’un adjunt oracional que pren un sentit causal o condicional amb els predicats haver-
Joan Costa Carreras
La introducció de l’innitiu complement o adjunt a la Gramàtica de la llengua catalana...
Revista de Llengua i Dret, Journal of Language and Law, núm. 69, 2018 164
n’hi prou, tenir-ne prou, bastar o fer (en el sentit de ‘ser sucient a algú’), poden alternar les preposicions
amb i de.
5.2 Idoneïtat de la codicació a la GIEC de la variable IICA seguint el protocol de Costa (2016a)
Un cop exposada la codicació que la GIEC fa d’aquesta qüestió, l’analitzarem seguint el protocol exposat al
§ 2.1.1.1, que estableix les «condicions pertinents sobre la codicació de la norma relatives a la planicació
del corpus».
5.2.1 Codicació de la norma
5.2.1.1 Criteris que facilitarien l’ús de la normativa sense restriccions (Costa 2012)
5.2.1.1.1 Criteris lingüístics (estructurals, semàntics i gramaticals)
5.2.1.1.1.1 Regularitat
Segons aquesta condició, la codicació de la IICA no seria «fàcil» d’aplicar per a l’USOPC, ja que la
descripció dels registres formals no segueix el criteri de regularitat, que podria formular-se, en aquest cas,
de la manera següent: «Qualsevol categoria sintàctica sempre regeix la mateixa preposició (a/amb/en/de)
independentment de la categoria sintàctica (nom/innitiu) del complement o l’adjunt que introdueix».
Segons la «descripció» de la GIEC, l’USOPC ha d’identicar la categoria sintàctica del complement o
adjunt (SN o innitiu) per saber quina és la variant «preferible» en els registres formals. Per tant, aquesta
«descripció» presenta una doble «irregularitat», una de sintàctica i una de funcional.
5.1.1.1.1.2 Intel·ligibilitat
La distribució de les variants (en/amb vs. a/de) segons la categoria sintàctica del complement o l’adjunt no
n’afecta la intel·ligibilitat en general. Però la preferència de la variant a en els registres formals per fer la
IICA permet a l’USOPC distingir en certs casos el sentit de l’innitiu complement (ser el primer a fer la cua)
del de l’innitiu temporal (ser el primer en [‘quan es fa’] fer la cua; v. § 5.2.1.2.1.3). Per tant es compleix
parcialment aquesta condició.
5.2.1.1.1.3 Acceptabilitat (aspecte inhabitual)
La denició d’aquesta condició es refereix a l’«aspecte» de les formes, que es pot relacionar més o menys
directament amb la graa, la fonètica, la morfologia i el lèxic. Caldria veure ns a quin punt pot ser aplicat
a les categories, les estructures i les relacions sintàctiques. Potser si deixem l’«aspecte» i ens centrem en
l’«habitualitat», podem armar que la nostra experiència és que l’ús de les variants a i de en la IICA són
menys habituals en els registres informals que les variants en i amb. Segons Labèrnia (2015: 107), també en
els registres formals. Per tant, no es compleix aquesta condició per a l’USOPC.
5.2.1.1.2 Criteris d’aprenentatge
5.2.1.1.2.1 Simplicitat
El mot simple signica ‘exempt de complexitat’. En la mesura que un aprenentatge comporta deducció o
argumentació, és «complex»: és el que passa en la descripció dels registres formals. La norma de la IICA
demana a l’USOPC coneixements gramaticals i capacitat d’anàlisi lingüística. I li exigeix recordar que la
descripció dels registres formals és diferent de la dels informals. Per tant, no es pot dir que sigui «simple».
5.2.1.1.3 Criteris sociolingüístics
5.2.1.1.3.1 Acceptabilitat (connotacions incòmodes)
Caldria investigar si les variants formals poden arribar a ser un «indicador», un «marcador» o un «estereotip»
socials (Labov 1983: 387), en el sentit de si les variants a i de són percebudes per l’USOPC com a formes
Joan Costa Carreras
La introducció de l’innitiu complement o adjunt a la Gramàtica de la llengua catalana...
Revista de Llengua i Dret, Journal of Language and Law, núm. 69, 2018 165
exclusives dels registres formals. Però si la «descripció» circumscriu les variants a i de als registres formals,
¿no és ja un indici de previsió de problemes d’acceptabilitat per l’USOPC? Per tant, aquesta descripció
podria no complir aquesta condició.
5.2.1.1.4 Criteris d’anàlisi contrastiva
5.2.1.1.4.1 Analogia amb altres llengües
La descripció de les variants per a la IICA en els registres formals coincideix amb la que en fa el francès,
llengua actualment només coneguda sucientment pels USOPC de la Catalunya del Nord, i és diferent de la
del castellà, llengua dominant per a la majoria dels USOPC i que fa de «contramodel». Per a aquesta majoria,
la descripció de la IICA no compleix aquesta condició.
5.2.1.1.5 Criteris de planicació de corpus
5.2.1.1.5.1 Avaluació de la prova d’ús de la implantació
La descripció de la IICA contravé aquest criteri per a la majoria dels USOPC en tots els registres. Com
ja hem dit, Labèrnia (2015: 107) constata que la variant «preferible» en els registres formals és un dels
preceptes menys seguits. Per tant, aquesta descripció no compleix aquesta condició.9
5.2.1.1.5.2 Garantia d’ús pertinent i d’avaluació de l’ús pertinent
En aquest cas, cal discutir ns a quin punt la descripció de la distribució de les variants de la IICA en els
registres formals respecta les «propietats» que aquestes variants tenen per a l’USOPC. Com hem vist al
§ 5.2.1.2.1.3, la distribució normativa de variants en la IICA respectaria les propietats que els USOPC de
la Catalunya del Nord els atribueixen, però no la que els atribueix la majoria dels USOPC. Per a aquesta
majoria, la descripció de la IICA no segueix aquesta condició.
5.2.1.1.5.3 Funcionalitat prospectiva
Segons Costa (2009: 186), el criteri general de la «funcionalitat prospectiva» es concreta en els criteris
lingüístics (§ 5.2.1.1.1) d’«intel·ligibilitat» i «acceptabilitat», el criteri d’aprenentatge (§ 5.2.1.1.2) de
«simplicitat» i el de planicació de corpus de «garantia d’ús pertinent» (§ 5.2.1.1.5.2). Pel que fa a aquests
criteris en la descripció de la IICA en els registres formals:
a) La intel·ligibilitat és respectada i ns potenciada en algun cas (v. § 5.2.1.1.1.2).
b) Les variants a i de són menys «acceptables» que les variants amb i en (v. § 5.2.1.1.1.3).
c) La descripció de la IICA no és «simple» (v. § 5.2.1.1.2.1).
d) Pel que fa a la garantia d’ús pertinent, la distribució normativa de variants en la IICA respectaria les
propietats que només una petita minoria d’USOPC els atribueixen (v. § 5.2.1.1.5.2).
Per tant, la descripció de la IICA només compleix parcialment la condició de la funcionalitat prospectiva.
5.2.1.1.5.4 Funcionalitat constatada (implantació)
Aquesta condició no es compleix per a la majoria d’USOPC: la descripció de la IICA contravé aquest criteri
per a la majoria en els registres informals i els formals (Labèrnia, 2015: 107).
9 Una discussió diferent és si l’«experimentació» s’ha pogut fer en condicions òptimes.
Joan Costa Carreras
La introducció de l’innitiu complement o adjunt a la Gramàtica de la llengua catalana...
Revista de Llengua i Dret, Journal of Language and Law, núm. 69, 2018 166
5.2.1.2 Criteris que podrien facilitar l’ús de la normativa només segons les circumstàncies
5.2.1.2.1 Criteris lingüístics
5.2.1.2.1.1 Pertinència estructural
La constatació de Labèrnia (2015: 107) que aquesta variant és un dels preceptes menys seguits es podria
deure al fet que la IICA amb a o de constitueix una «alteració de propietats» d’aquestes preposicions per
a la majoria dels USOPC. Si fos així, aquesta condició no es compliria per a la majoria: la distribució
normativa de variants en la IICA respectaria només les propietats que els USOPC de la Catalunya del Nord
els atribueixen.
5.2.1.2.1.2 Adequació etimològica
El Diccionari català-valencià-balear (DCVB; http://dcvb.iecat.net/: a), en l’etimologia de la preposició a,
no esmenta explícitament l’ús com a introductora d’un innitiu complement o adjunt. Pel que fa a de dona
(http://dcvb.iecat.net/: de): «[VII] || 11. Introdueix un innitiu com a complement d’un nom, indicant l’acció
determinada per aquest. El primer de treure el nas va ser l’avi Pugna, Casellas Sots 290 » Quant a l’etimologia
diu: «En el llatí vulgar […] l’ablatiu amb de […] passà a expressar les idees que hem indicades en els apartats
VII-IX del present article, o sia […] les funcions de complement d’adjectiu i de verbs». Per la seva banda,
el DECat (entrades «A» i «DE») no dona cap informació següent sobre la IICA. D’acord amb aquesta
informació, només l’etimologia de l’ús de de descrit al § VII.11 del DCVB compleix aquesta condició, i si
els USOPC coneixen aquesta etimologia. Per tant, no compleix aquesta condició.
5.2.1.2.1.3 Distintivitat
La distribució de les variants (en/amb vs. a/de) segons la categoria sintàctica del complement o adjunt no
comporta en la majoria dels casos cap «oposició funcional» en el sentit gramatical del terme: l’alternança de
preposicions no afecta el caràcter de «complement» o «adjunt» de l’innitiu. Tanmateix, l’atribució de les
variants a o de per fer la IICA en els registres formals permet distingir en certs casos l’innitiu complement
(ser el primer a fer la cua) de l’innitiu adjunt temporal (ser el primer en [‘quan fa’] fer la cua). En canvi,
en el sentit sociolingüístic, sí que hi ha una oposició funcional entre les variants: a i de són «preferibles» en
els registres formals. Per tant aquesta condició només s’aplica parcialment en aquest cas (v. § 5.2.1.1.1.2).
5.2.1.2.2 Criteris sociolingüístics
5.2.1.2.2.1 Diasistematicitat
La descripció de la GIEC té en compte la variació geogràca. La de la IICA no fa cap restricció geogràca;
per tant se sobreentén que té valor per a tots els USOPC. Es compleix la condició.
5.2.1.2.4.2 Historicitat
LA IICA descrita per als registres formals té molta tradició literària, ja que les obres publicades són revisades
per correctors professionals: la descrita per als registres informals, no tanta. Per tant, es compleix aquesta
condició.
5.2.1.2.2.3 Adequació a una concepció estilística
La descripció de la IICA per als registres formals i els informals compleix plenament aquesta condició, si se
n’accepta la força il·locutiva instructiva (v. § 5.2.1.2.3.1 i 5.2.6).
5.2.1.2.3 Criteris teòrics
5.2.1.2.3.1 Adequació a una concepció lingüística
La descripció de la IICA per als registres formals i els informals no «rebutja» res, sinó que distribueix
estilísticament les variants segons la formalitat. Ho fa en virtut de l’assumpció de la diversitat interna de la
Joan Costa Carreras
La introducció de l’innitiu complement o adjunt a la Gramàtica de la llengua catalana...
Revista de Llengua i Dret, Journal of Language and Law, núm. 69, 2018 167
llengua, diversitat que considera, d’una manera explícita (GIEC 2016: XXII i s.), estructurada geogràcament,
funcionalment i, d’una manera implícita (GIEC 2016: pàssim), socialment (v. § 5.2.1.2.2.3 i 5.2.6). Cal veure
si aquesta distribució estilística coincideix amb la de la majoria dels USOPC i, per tant, no és clar si la
prescripció de la IICA compleix aquesta condició.
5.2.1.2.4 Criteris ideològics
5.2.1.2.4.1 Autonomia (genuïnitat)
La descripció de la IICA per als registres formals marca la distància respecte al castellà, però no respecte al
francès: en aquest cas les formes «autonomitzadores» semblen poc «vives» per a la majoria dels USOPC. La
descripció de la IICA per als registres informals és fruit de la interferència de l’espanyol; però les variants
genuïnes no són «vives». Per tant, aquesta condició es compleix per a la majoria.
5.2.1.2.4.2 Autonomia (especicitat)
Si es pren com a «llengua dominant» l’espanyol, la descripció de la IICA per als registres formals tria
les variants que accentuen la distància respecte d’aquesta llengua; però no són vives per a la majoria dels
USOPC. La descripció de la IICA per als registres informals marca la distància respecte al francès, però
no respecte al castellà: en aquesta cas les formes «autonomitzadores» semblen «vives». Aquesta condició,
doncs, es compleix per a la majoria.
5.2.1.3 Resum del grau de compliment de les diferents condicions
Es pot veure la síntesi pel que fa al grau de compliment de la prescripció que fa la GIEC de la IICA a la taula 3:
Taula 3. Compliment assolit per la prescripció de la IICA per la GIEC de les 19 condicions de codicació
de la norma
Condicions Grau de
compliment
de la
prescripció
1 Criteris de codicació de la norma --
1.1 Criteris lingüístics (estructurals, semàntics i gramaticals) --
1.1.1 Regularitat No
1.1.2 Intel·ligibilitat Parcialment
1.1.3 Acceptabilitat (aspecte inhabitual) No
1.2 Criteris d’aprenentatge --
1.2.1 Simplicitat No
1.3 Criteris sociolingüístics --
1.3.1 Acceptabilitat (connotacions incòmodes) No
1.4 Criteris d’anàlisi contrastiva --
1.4.1 Analogia amb altres llengües No
1.5. Criteris de planicació de corpus --
1.5.1 Avaluació de la prova d’ús de la implantació No
1.5.2 Garantia d’ús pertinent i d’avaluació de l’ús pertinent No
1.5.3 Funcionalitat prospectiva Parcialment
1.5.4 Funcionalitat constatada (implantació) No
2 Criteris que podrien facilitar l’ús de la normativa només segons les circumstàncies --
2.1 Criteris lingüístics --
2.1.1 Pertinència estructural No
2.1.2 Adequació etimològica Parcialment
2.1.3 Distintivitat Parcialment
2.2 Criteris sociolingüístics --
2.2.1 Diasistematicitat Sí
Joan Costa Carreras
La introducció de l’innitiu complement o adjunt a la Gramàtica de la llengua catalana...
Revista de Llengua i Dret, Journal of Language and Law, núm. 69, 2018 168
2.2.2 Historicitat Sí
2.2.3 Adequació a una concepció estilística Sí
2.3 Criteris teòrics --
2.3.1 Adequació a una concepció lingüística Sí
2.4. Criteris ideològics --
2.4.1 Autonomia (genuïnitat) Sí
2.4.2 Autonomia (especicitat) Sí
Com es pot veure en el gràc 1, el nombre d’incompliments és un 50% (3) més alt que el de compliments
absoluts. Però, si a aquests hi afegim els compliments parcials, superen els incompliments: 10 «compliments»
(absoluts i parcials) davant de 9 incompliments.
Gràc 1. Percentatge de condicions complertes totalment («sí»), parcialment i no complertes
0
2
4
6
8
10
Compliment
Sí
Parc ialm ent
No
Les dades indiquen que en compleix de manera absoluta 6 de referides
a) A la sociolingüística (3 de 4): diasistematicitat, historicitat i adequació a una concepció estilística.
b) A la teoria (1/1): d’adequació a una concepció lingüística.
c) A la ideologia lingüística (2/2): autonomia (genuïnitat) i autonomia (especicitat).
En total en compleix el 32% (6/19). Tots aquests criteris són dels que podrien facilitar l’ús de la normativa
només segons les circumstàncies.
En canvi, pel que fa
a) als criteris lingüístics, en compleix 3 de 6 i només parcialment: intel·ligibilitat, distintivitat i
d’adequació etimològica, i
b) als de planicació de corpus, en compleix 1 de 4, i només parcialment: funcionalitat prospectiva.
Aquestes 4 condicions representen el 21% (4/19). Per tant sumant les condicions que la descripció de la IICA
a la GIEC compleix mínimament, el resultat és de 10 sobre 19, que en representen el 53%.
El resum pel que fa a les condicions de codicació de Costa (2016a) no complertes per la descripció de la
IICA és el següent:
1. Criteris que podrien facilitar l’ús de la normativa sense restriccions.
a) Criteris lingüístics (estructurals, semàntics i gramaticals)
Regularitat
Acceptabilitat (aspecte inhabitual)
Joan Costa Carreras
La introducció de l’innitiu complement o adjunt a la Gramàtica de la llengua catalana...
Revista de Llengua i Dret, Journal of Language and Law, núm. 69, 2018 169
b) Criteris d’aprenentatge
Simplicitat
c) Criteris sociolingüístics
Acceptabilitat (connotacions incòmodes)
d) Criteris d’anàlisi contrastiva
Analogia amb altres llengües
e) Criteris de planicació de corpus
Avaluació de la prova d’ús de la implantació
Garantia d’ús pertinent i d’avaluació de l’ús pertinent
Funcionalitat constatada (implantació)
2. Criteris que podrien facilitar l’ús de la normativa només segons les circumstàncies
a) Criteris lingüístics
Pertinència estructural.
Aquestes condicions són majoritàriament (9/10) de les «que podrien facilitar l’ús de la normativa sense
restriccions». Arran d’aquest resum, es pot observar, en primer lloc, que des del punt de vista quantitatiu el
resultat és que la descripció de la IICA compleix el 53% de les condicions de codicació que afavoririen
l’ús pels USOPC de les variants proposades per als registres formals. Si ens guiem pels barems acadèmics
habituals a l’Estat espanyol, aquest resultat seria merament «sucient» —no «notable» ni «excel·lent».
En segon lloc, aquest resultat ens porta a plantejar-nos si hi ha cap fet qualitatiu que permeti ponderar
les condicions entre elles. El protocol tal com està (Costa 2016a), classica les condicions segons el seu
hipotètic abast:
a) «Criteris que podrien facilitar l’ús de la normativa sense restriccions».
b) «Criteris que podrien facilitar l’ús de la normativa només segons les circumstàncies».
D’acord amb aquestes denominacions, seria més important que la descripció de cada variable complís els de
la segona categoria, ja que signicaria que, per a cada qüestió concreta, s’analitzaria l’ús real dels USOPC.
Des d’aquest punt de vista, les dades són les següents:
a) Les 6 condicions que compleix de manera absoluta són de les que «podrien facilitar l’ús de la
normativa només segons les circumstàncies».
b) De les altres 4, només 2 pertanyen a les condicions que «podrien facilitar l’ús de la normativa sense
restriccions».
Per tant, la major part de les condicions que la descripció que la GIEC fa de la IICA compleix són
«circumstancials», cosa que vol dir que s’han tingut en compte el coneixement i l’ús reals dels USOPC pel
que fa a aquesta variable.
Dins de cada categoria de l’hipotètic abast («sense restriccions» / «només segons les circumstàncies»), les
condicions estan classicades segons el seu àmbit epistemològic. Si tenim en compte que la codicació
té com a objectiu afavorir l’ús de la forma codicada, sembla que l’ordre decreixent de classicació i
aplicació hauria de ser, tenint en compte que la codicació de cada forma o estructura s’ha de centrar en
les seves especicitats: primer les condicions que podrien facilitar l’ús de la normativa només segons les
circumstàncies i després les que podrien facilitar l’ús de la normativa sense restriccions.
Joan Costa Carreras
La introducció de l’innitiu complement o adjunt a la Gramàtica de la llengua catalana...
Revista de Llengua i Dret, Journal of Language and Law, núm. 69, 2018 170
Cal constatar que
a) Pertanyen a la categoria dels «circumstancials» el «criteri teòric» i els dos «ideològics».
b) Són «universals, sense restriccions» el «criteri d’aprenentatge», el «d’anàlisi contrastiva» i els 4 de
«planicació de corpus».
c) Hi ha criteris circumstancials i universals en les categories de «criteris lingüístics» i de «criteris
sociolingüístics».
De tota manera, cal no oblidar que aquestes condicions de codicació poden ser contradictòries les unes amb
les altres (una forma «implantada» en el moment de la codicació pot no ser «genuïna», p. ex.) i que el fet de
no complir-ne alguna o algunes no comporta necessàriament que la codicació no sigui adequada.
Si passem a les altres set condicions de codicació (v. § 2.1.1.1.2-2.1.1.1.8), la informació és la següent.
5.2.2 Codicació adequada de cada pla lingüístic
En el § 5.2.1.3, hem arribat a la conclusió que, des del punt de vista quantitatiu, el compliment de les 19
condicions de codicació de la norma és merament «sucient». Però, des d’un punt de vista qualitatiu, en la
descripció que la GIEC fa de la IICA la major part de les condicions que compleix són «circumstancials»,
cosa que vol dir que s’ha tingut en compte l’ús real dels USOPC. No es pot assegurar que la codicació de
tota la sintaxi de la GIEC sigui igual, però sí que la descripció de la IICA és qualitativament satisfactòria per
a unes quantes condicions.
5.2.3 Codicació del canal oral
En la codicació de la IICA (GIEC 2016: § 26.5.2) no hi ha referències explícites a l’oralitat, però sí a la
informalitat, que lliga a l’oralitat (GIEC 2016: XXV). Per tant, si acceptem que l’oralitat generalment està
lligada a la informalitat, el compliment segur de les condicions «d’adequació a una concepció estilística» (§
5.2.1.2.2.3) i de «variació estilística de la codicació» (§ 5.2.6) permetrien assegurar que la codicació de la
IICA per al canal oral és adequada per als USOPC. Però el compliment només probable de la «d’adequació
a una concepció lingüística» (§ 5.2.1.2.3.1) relativitzaria aquesta valoració. I, a més, cal tenir present que hi
ha oralitat que és l’execució d’un text prèviament escrit.
5.2.4 Base cientíca de la codicació
La GIEC compleix aquesta condició, pel que fa a la descripció gramatical, tal com s’arma explícitament en
la «Introducció» (p. XXI):
«[…] el català no ha disposat ns fa relativament poc de cap gramàtica que descrigués d’una manera prou
exhaustiva la realitat de la llengua i que pogués servir de base per a la codicació gramatical.» La GCC, és
una «embranzida» dels estudis gramaticals.
«Totes les gramàtiques […] reecteixen l’estat de la lingüística de la seva època […] l’establiment de la
norma gramatical no es pot fer adequadament si abans no s’analitzen i es descriuen els fets gramaticals que
es volen codicar.»
Això es pot veure en la formulació de la «descripció» de l’ús de les variants en la IICA: al § 26.5.2, es fan servir
els termes gramaticals «adjunt», «adjunt del predicat», «adjunt nal», «adjunt instrumental (o de mitjà)»,
«adjunt oracional», «complement», «complement d’un nom», «complement de règim», « construccions»,
«element quanticat», «gerundi», «introdueixen», «oracions», «predicats», «predicats simètrics», l’adjectiu
«preferible», «preposicions àtones», «pronom», el terme sociolingüístic «registres formals», «sentit causal»,
«[sentit] condicional», «subordinades substantives en innitiu», «substantiva» i «substantiva d’innitiu».
Joan Costa Carreras
La introducció de l’innitiu complement o adjunt a la Gramàtica de la llengua catalana...
Revista de Llengua i Dret, Journal of Language and Law, núm. 69, 2018 171
Per tant, per seguir la «descripció» de la IICA, l’USOPC ha d’entendre el sentit amb què la GIEC usa 22
termes gramaticals (el més nou dels quals és adjunt),10 1 de sociolingüístic i l’adjectiu «preferible».11
Si passem al coneixement de l’ús real de les variants formals, les informacions disponibles —des de Fabra
(1925) ns a Labèrnia (2015: 107), passant per les nombroses fonts que en recorden la normativa— permeten
veure que és una de les prescripcions més incomplertes per l’USOPC tradicionalment. Cal pensar que la
GIEC considera que cal insistir-hi. Queda clar que la codicació de la IICA compleix amb escreix la condició
de seguir la teoria lingüística actual.
5.2.5 Actualització de la codicació del català. La relació entre codicació particular i codicació
ocial
La formulació que fa Fabra (1933: § 114), en síntesi, és la següent: «Certs verbs, com accedir […], admeten
un complement introduït amb la preposició a […]; d’altres, com pensar […], admeten un complement
introduït amb la preposició en […]. Però:
»I. Quan el complement és un innitiu, cal usar la preposició a tant amb els uns verbs com amb els altres.
[…].»
El pas d’un sol epígraf fabrià als tres de la GIEC (2016: § 26.5.2.1-3), amb la inclusió de l’alternança amb
la preposició amb (no tractada per Fabra) no s’explica sense les diferents propostes de gramàtics particulars,
almenys des de Sanchis Guarner (1950: § 338b), tal com explica la mateixa GIEC (2016: XIX-XX). Per tant,
la descripció de la IICA compleix plenament aquesta condició.
5.2.6 La variació estilística dins de la codicació
La GIEC distribueix les variants concurrents en la IICA entre registres «formals» (en els quals a i de són
«preferibles») i «informals». El que caldria precisar és què vol dir «raonable», cosa que porta a discutir el
concepte de diaglòssia. A Costa (en premsa 1: 2.2.7), parlant de la «Stylistic variation within codication»,
es diu: «The most salient concept in this eld is diaglossia. Cerruti/Regis (2014, 4) specify that diaglossia
(Auer 2005; […]) seems to represent the most widespread type of linguistic repertoire; indeed, in a diaglossic
repertoire, “the standard variety may […] increasingly tolerate regional features” (Auer 2005, 25). […] As
for Italian, Cerruti (2011, 13-14; cf. also Scaglione 2014) states that the emerging “neo-standard” rests upon
a “fuzzy categorization of the concept of standard language itself”».
De què depèn que aquesta distribució hagi estat «raonable»? A priori, considerem que el plantejament de
la variació funcional de la GIEC (2016: XXVI) és raonable: «La gradació de formalitat, per tant, és un
contínuum entre la màxima i la mínima […] però a efectes explicatius es presenta com una escala» de tres
nivells.12
5.2.7 L’elaboració lingüística funcional dels usuaris de la modalitat estàndard i la codicació
Aquesta condició fa referència al «compliment» i a «l’ús de formes i estructures noves elaborades» pels
USOPC. El primer és necessàriament posterior a la codicació (i també a la «difusió» i l’«aprenentatge»)
i, de fet, constitueix l’objectiu nal de la codicació. Només es pot mantenir com a «condició» que ha de
complir la codicació, si aquesta operació es concep com un procés en què hi ha propostes provisionals que
«l’avaluació de la prova d’ús» (cf. § 5.2.1.1.5.1) ha d’acabar conrmant. Pel que fa a la IICA, es pot dir que
els USOPC («teòrics», «agents» i «usuaris» professionals) fan servir les variants adequades a cada registre.13
10 La GIEC dedica el capítol 13 als «conceptes bàsics» de sintaxi: al § 13.6 es dediquen 5 pàgines als «adjunts».
11 Sobre el problema que planteja aquest adjectiu en la interpretació de la seva il·locutivitat, v. Costa 2008 i 2016c.
12 Posteriorment, en la fase d’aprenentatge, l’USOPC hauria de ser capaç de decidir quines produccions seves són «formals» i
quines no. En la fase de l’ús hauria de ser capaç de fer servir les variants adequades als registres formals. Si és així per a la majoria
d’USOPC, aleshores aquesta variació haurà estat «raonable» (v. § 3.1.2.2.3 i 3.1.2.3.1).
13 Pel que fa a les innovacions dels «agents» i dels usuaris professionals, tal com es plantegen aquí, serien anteriors a la codicació;
per tant, no ens hi estendrem.
Joan Costa Carreras
La introducció de l’innitiu complement o adjunt a la Gramàtica de la llengua catalana...
Revista de Llengua i Dret, Journal of Language and Law, núm. 69, 2018 172
5.2.8. Agilitat de la institució codicadora
El sintagma «lentitud no excessiva» fa referència al temps que es triga a codicar la llengua —o a actualitzar-
ne i completar-ne la codicació existent. Pel que fa a la codicació del català, entre el 1933 (primera
codicació, de Fabra) i el 2016 (codicació de la GIEC) han passat 83 anys. En el cas de la IICA, la GIEC
dona la normativa fabriana, ampliada, com a «preferible en els registres formals». Si repassem els criteris
de «codicació de la norma» (§ 5.2.1-2), veiem que el retard en l’establiment de la norma pot haver estat
determinant en general per a tots els criteris de codicació, però especialment en els casos següents:
a) Si la forma codicada ha adquirit «connotacions incòmodes» per a l’USOPC (§ 5.2.1.11.3): nosaltres
sospitem que n’hi pot haver actualment.
b) Si els USOPC han experimentat una interferència irreversible pel que fa a aquesta forma (§
5.2.1.1.1.4): la lectura de textos no revisats per assessors alimenta la percepció que pot ser així.
c) Si no s’han adoptat les formes proposades pels codicadors que arrelen entre els USOPC durant el
període d’experimentació (§ 5.2.1.1.1.5): en aquest cas cal dir, d’entrada, que el fet que el 1925 l’ús
de les variants concurrents en la IICA fos considerada per Fabra com una de les «principals faltes
de gramàtica» ja és un indici que la seva norma no havia quallat en la fase d’experimentació de
set anys, entre 1918 (1a edició de la gramàtica fabriana) i 1925. En la gramàtica de 1956 (p. 86) hi
insisteix. Entre 1939 i 1975, molt pocs USOPC tenen accés a aquesta norma. A partir d’aquell any,
en un procés lent i irregular segons els territoris, es torna a ensenyar. Per tant, el que seria el «procés
d’experimentació» no ha pogut ser delimitat i l’experimentació ha estat irregular.
d) Si no s’han rebutjat les alteracions de signicat o de propietats de les formes lingüístiques introduïdes
(§ 5.2.1.2.1.1). En el context descrit suara, és molt versemblant que la distribució de variants s’hagi
acomodat a l’ús de la llengua dominant per a la majoria d’USOPC: l’espanyol.
e) Si no s’han preferit les formes que poden adquirir valor funcional més fàcilment (§ 5.2.1.1.5.3): si
el valor funcional és tenir en compte que en els registres formals cal identicar si l’innitiu és un
«complement o adjunt» o un «adjunt temporal» per saber quina preposició cal fer servir, aleshores
no és «fàcil» en el sentit que no és «automàtic» i cal reexió metalingüística. El «valor funcional»,
de moment, seria no fer la distinció segons la categoria del complement o l’adjunt.
f) Si no s’han exclòs les formes degudes a la interferència de la llengua dominant: la GIEC insisteix en
la distinció entre preposicions segons el registre; per tant, exclou el que es considera interferència de
l’espanyol. El que cal veure és si no s’ha trigat massa.
g) Si no s’han preferit les formes que accentuen la distància especialment respecte a la llengua dominant:
s’han preferit en relació amb l’espanyol.
Per valorar el grau de compliment d’aquesta condició, d’entrada cal dir que 83 anys és un període de temps
generalment prou signicatiu en l’evolució dels usos d’una comunitat lingüística. Però això no determina
que tots els usos canviïn, i per tant caldria veure si l’ús general descrit a la GIEC s’ajusta la realitat dels
USOPC: hi ha indicis que no.
5.2.9. Resum del grau de compliment de les condicions 5.2.2-5.2.8 del protocol MCSF
Taula 4. Compliment que la prescripció de la IICA per la GIEC fa de les condicions 2-8 del protocol
Condicions Grau de compliment de la prescripció
2. Condició de la codicació adequada de cada pla
lingüístic
Parcialment
3. Condició de la codicació del canal oral Parcialment
4. Condició de la base cientíca de la codicació Sí
Joan Costa Carreras
La introducció de l’innitiu complement o adjunt a la Gramàtica de la llengua catalana...
Revista de Llengua i Dret, Journal of Language and Law, núm. 69, 2018 173
5. Condició de l’actualització de la codicació
del català. La relació entre codicació particular i
codicació ocial
Sí
6. Condició de la variació estilística dins de la
codicació
Sí
7. Condició de l’elaboració lingüística funcional dels
usuaris de la modalitat estàndard i la codicació
Sí
8. Condició de l’agilitat de la institució codicadora No
El resum és que la prescripció de la IICA que fa la GIEC compleix totalment 4 d’aquestes 7 condicions i dues
parcialment; només deixa de complir-ne una.
6 Comentari general de la idoneïtat de la descripció que fa la GIEC de la IICA al protocol de
Costa (2016a)
Per fer una valoració general del grau d’idoneïtat de la codicació de la IICA, cal tenir en compte les
conclusions dels § 5.2.1.3 i 5.2.9, que classiquem segons que indiquin compliment o no de les condicions
del protocol de Costa (2016a). La descripció de la IICA compleix —ni que sigui en part— 6 de les condicions
generals:
a) Des d’un punt de vista qualitatiu, en la descripció que la GIEC fa de la IICA la major part de
les condicions que compleix són «circumstancials», cosa que vol dir que s’ha tingut en compte el
coneixement i l’ús reals dels USOPC.
b) La descripció de la IICA és qualitativament satisfactòria per a unes quantes condicions.
c) El compliment de les condicions pertinents per a l’oralitat informal fa creure que la seva codicació
és adequada.
d) La codicació de la IICA compleix amb escreix la condició de seguir la teoria lingüística actual.
e) La codicació de la IICA ha tingut en compte les codicacions particulars anteriors.
f) El plantejament de la variació funcional de la GIEC (2016: XXVI) és «raonable».
g) Els USOPC usen les variants adequades a cada registre.
En canvi, des del punt de vista quantitatiu, el compliment de les 19 condicions de codicació de la norma és
merament «sucient». I caldria veure si l’ús general descrit a la GIEC s’ajusta a la realitat —hi ha indicis que
no— i, si és que no, si aquesta codicació permetrà canviar-lo.
Amb aquesta informació cal concloure que la descripció de la IICA a la GIEC és satisfactòria però, tal com
s’ha vist, amb alguns dubtes importants. Som conscients que els resultats d’aquest exercici no són concloents
ni gaire precisos: cal tenir en compte que forma part d’una primera aplicació del protocol de l’MCSF a una
prescripció concreta. A mesura que es vagi aplicant es podrà anar precisant.
Joan Costa Carreras
La introducció de l’innitiu complement o adjunt a la Gramàtica de la llengua catalana...
Revista de Llengua i Dret, Journal of Language and Law, núm. 69, 2018 174
Bibliograa
auer, Peter. «Europe’s sociolinguistic unity, or: A typology of European dialect/standard constellations» A:
DelbeCque, Nicole; auwera, Johan van der; Geeraerts, Dirk (ed.). Perspectives on variation: Sociolinguistic,
historical, comparative. Berlín/Nova York: Mouton de Gruyter, 2005, p. 7-42.
Costa, Joan (2007). «Réexions sur la diffusion de la norme linguistique catalane», dins Viaut, Alain [dir.].
Variable territoriale et promotion des langues minoritaires, Pessac, Maison des Sciences de l’Homme
d’Aquitaine, 2007, pp. 287-300.
Costa, Joan (2008). “Sobre el discurs normatiu de l’Institut d’Estudis Catalans” (http://repositori.upf.edu/
handle/10230/20018).
Costa, Joan (2009). La norma sintàctica del català segons Pompeu Fabra. Munic: Peniope, abril 2009. (Études
linguistiques = Linguistische Studien Band; 2). ISBN 978-3-936609-30-1. Consultable a: http://repositori.upf.
edu/handle/10230/26054.
Costa, Joan (2012) “Relació entre el MCSLF i els criteris de codicació de Labèrnia (2010). Versió del
5/9/12”. [Document de treball.]
Costa, Joan (2016a). “Sobre el «marc de condicions sociolingüístiques favorables» per a la implantació de
la normativa lingüística catalana”. A: Caplletra. Revista Internacional de Filologia, 61 (tardor), pp. 123-
152. ISSN 0214-8188, ISSN versió electrònica 2386-7159. DOI: 10.7203/Caplletra.61.8451. Premi Modest
Reixach de la Societat Catalana de Sociolingüística 2018, concedit pel Ple de l’Institut d’Estudis Catalans a
proposta de la ponència formada per Emili Boix, Joaquim Torres i Maite Puigdevall.
Costa (2016b). Comunicació “Sobre el “marc de condicions sociolingüístiques favorables” per a la
implantació de la normativa lingüística”, al congrés “Valutare le politiche linguistiche: quale obiettivi,
criteri, indicatori? X Giornate dei Diritti Linguistici” (Teramo-Giulianova, 14-16 dicembre 2016, organitzat
per l’Asoziazione LEM Italia. [Actes en premsa.]
Costa, Joan (2016c). “La planicació de corpus sobre el català: bibliograa classicada i comentada”.
Treballs de Sociolingüística Catalana, núm. 26 (juliol), p. 123-137 DOI: 10.2436/20.2504.01.112 http://
revistes.iec.cat/index.php/TSC ISSN (ed. impresa): 0211-0784 ISSN (ed. electrònica): 2013-9136.
Costa Carreras, Joan (2018). “Variation and prescriptivism”. A: Ayres-Bennett, Wendy; Carruthers, Janice
[ed.], Manual of Romance Sociolinguistics, Berlín/Boston, Mouton de Gruyter, p. 302-332. ISBN 978-3-11-
036595-5.
Costa (en premsa). Actes del congrés “Valutare le politiche linguistiche: quale obiettivi, criteri, indicatori?
X Giornate dei Diritti Linguistici” (Teramo-Giulianova, 14-16 dicembre 2016, organitzat per l’Asoziazione
LEM Italia.
Costa, Joan [et al.] (2015). “I Jornada d’Estudi de la Implantació de la Normativa (Barcelona, 6 de juny de
2013): presentació dels textos que es publiquen”. Treballs de Sociolingüística Catalana, núm. 25 (2015), p.
13-16. DOI: 10.2436/20.2504.01.88 http://revistes.iec.cat/index.php/TSC ISSN (ed. impresa): 0211-0784
ISSN (ed. electrònica): 2013-9136.
Cerruti, Massimo (2011). “Regional varieties of Italian in the lingüístic repertoire”, International Journal of
Sociology of Language, núm. 210, p. 9-28.
Cerruti, Massimo; reGis, Riccardo (2014). “Standardization paterns and dialect/Standard convergence: a
north-western Italian perspective”. Language in Society, vol. 43, núm. 1, p. 83-111.
DeCat: Coromines, Joan (1980-2001). Diccionari etimològic i complementari de la llengua catalana.
Barcelona: Curial.
Díaz-FouCes, Òscar (1997) Sobre ortograa gallega. [Microtxa] Barcelona, Universitat. [Tesi doctoral.]
Joan Costa Carreras
La introducció de l’innitiu complement o adjunt a la Gramàtica de la llengua catalana...
Revista de Llengua i Dret, Journal of Language and Law, núm. 69, 2018 175
Fabra, Pompeu (1925). Les principals faltes de gramàtica. Barcelona: Editorial Barcino,.
Fabra, Pompeu (1933). Gramàtica catalana. 2a reimpr. Barcelona: Institut d’Estudis Catalans, 1995
(Biblioteca Filològica; XII).
Fishman, Joshua (1974) «Language modernization and planning in comparison with other types of national
modernization and planning», dins Advances in language planning, The Hague, Mouton.
Gregory, Michael; Carroll, Susan (1978). Language and situation: Language variaties and their social
contexts. Londres: Routledge and Keagan Paul. [N’hi ha trad. espanyola.]
Labèrnia, Aina (2015). La incidència de certs factors sociolingüístics en la implantació de setze variants
sintàctiques en català [en línia]. Tesi doctoral defensada el setembre de 2015 a la Universitat Pompeu Fabra.
http://www.tdx.cat/handle/10803/315284 [Consulta: 20 de maig de 2018].
labov, William (1983). Modelos sociolingüísticos. Madrid: Cátedra-
lamuela, Xavier. «Criteris de codicació i de compleció lingüístiques». Els Marges, núm. 53 (setembre
1995), p. 15-30.
lamuela, Xavier; Costa, Joan (2002). Llista de criteris de codicació actualitzada a partir de la discussió de
Lamuela (1995). [Versió manuscrita.]
marí, Isidor (1990) “Condicions prèvies per a la difusió d’un model lingüístic als mitjans de comunicació”,
dins Ferrando, Antoni [ed.]. La llengua als mitjans de comunicació. Actes de les jornades sobre la llengua
oral als mitjans de comunicació valencians (València, 1987), València, Institut Interuniversitari de Filologia
Valenciana, pp. 17-24.
PraDilla, Miquel Àngel (coord.). Treballs de Sociolingüística Catalana [Barcelona: Societat Catalana de
Sociolingüística], núm. 21 (2011): La sociolingüística catalana. Balanç i reptes de futur.
Vila, Xavier; NoGué, Marina. «L’anàlisi de la implantació terminològica en comunitats d’usuaris reduïdes:
alguns elements metodològics des de la sociolingüística». A: vila, Xavier (dir.). Estudis d’implantació
terminològica: Una aproximació en l’àmbit dels esports. Vic: Eumo; Barcelona: termCat, Centre de
Terminologia, 2007, p. 29-68.
