Institucions de l'estat

La importància d'aquesta Llei d'article únic resideix en el fet que la nova adscripció del municipi de Gàtova a la província de València comporta inevitablement una alteració dels límits territorials d'ambdues províncies de la Comunitat Autònoma Valenciana. Aquesta última circumstància, l'alteració dels límits provincials, implica, per prescripció constitucional de l'article 141.1 CE, que la llei que hàbil i ta l'agregació de Gàtova a una demarcació provincial diferent hagi de tenir el caràcter d'orgànica, amb els consegüents requisits formals d'aprovació, previstos a l'article 81.2 CE, és a dir, majoria absoluta del Congrés dels Diputats en una votació final sobre el conjunt del projecte.

Així mateix és interessant comentar el preàmbul de la Llei, perquè exposa les causes que han precedit i motivat aquesta segregació. D'una banda s'hauran de tenir en compte les pretensions municipals que s'han reivindicat per tal d'aconseguir-la, i de l'altra, els tràmits processals seguits fins a l'aprovació de la Llei per les Corts Generals.

1. Les circumstàncies que motivaren l'inici del procediment de segregació del municipi de Gàtova de la província de Castelló de la Plana foren: à) qüestions d'aspecte geogràfic de la zona que limita el terme municipal, així com dels corrents fluvials existents, en tant que pertanyen a la província de València; b) la constatació d'una tendència natural dels habitants a desplaçar-se a aquella província (excepte per als assumptes oficials i administratius); i c) un factor humà i sociològic de proximitat amb la província de València.

   En aquest sentit es posa especial èmfasi en el fet que l'agregació a la nova província comportaria una millora en les prestacions dels serveis públics de ia localitat, fins llavors amb greus problemes geogràfics, econòmics, socials i de serveis, derivats de l'anterior adscripció provincial.

2. Els tràmits processals seguits fins a arribar a la segregació foren:

   4. un acord plenari de l'Ajuntament del municipi interessat, que manifestava aquesta voluntat, i que a la vegada instava la Generalitat valenciana a donar suport a la seva pretensió;

   2. la concessió per part d'aquest última d'un tràmit d'audiència posterior a les dues diputacions provincials afecta-Page 238des, que no hi varen manifestar una voluntat contrària;

   3. el requeriment al Consell d'Estat perquè emetés un dictamen sobre aquesta causa, el qual va indicar la pertinença que la iniciativa legislativa per aprovar la Llei orgànica recaigués en les Corts Valencianes, en virtut dels articles 87.2 de la Constitució espanyola i 11./ de l'Estatut d'Autonomia de la Comunitat Valenciana;

   4. en el decurs de la tramitació parlamentària de la llei va quedar suficientment provat (com a causa justificadora de la decisió política adoptada) que l'alteració dels límits provincials que implicava l'agregació de Gàtova a València comportaria una millora substancial en la qualitat de vida dels veïns afectats i, sobretot, un millor aprofitament dels recursos públics.

   Finalment també mereixen comentari les disposicions transitòries que acompanyen la Llei, ja que incideixen en dues qüestions rellevants, conseqüència de la necessitat indirecta d'alteració de límits provincials:

1. en relació a la composició política que hauran de tenir les dues diputacions provincials afectades; la qual restarà intacta i no es modificarà fins a les pròximes eleccions locals; i

2. el termini amb què comptaran les diferents entitats i organismes públics afectats, per tal d'adaptar la seva estructura i funcionament a la nova delimitació provincial, per a la qual es fixa un màxim de tres mesos des de l'entrada en vigor de la Llei.

La Llei orgànica de transferència de competències a Galícia ha estat elaborada a conseqüència i en desenvolupament dels acords autonòmics de 28 de febrer de 1992, que van iniciar el procés d'equiparació competencial entre les diverses comunitats autònomes. Aquests acords es van concretar en la Llei orgànica 9/1992, de 23 de desembre, de transferències de competències a comunitats autònomes que van accedir a l'autonomia per la via de l'art. 143 CE i en la reforma posterior dels diversos estatuts d'autonomia.

Aquests actes normatius, que es poden considerar els més importants en matèria autonòmica des de l'elaboració originària dels estatuts d'autonomia, tenien per finalitat equiparar substancialment les competències de les comunitats autònomes que van utilitzar la via de l'art. 143 CE per elaborar el seu estatut amb aquelles que van utilitzar l'arc. 151.2 CE. No obstant això, la igualació, la uniformització i l'homoge-neïtzació dels àmbits competencials no es va aconseguir d'una forma plena a causa, fonamentalment, de dos tipus de raons. D'una banda, no es va produir una equiparació total entre els nivells competencials de les comunitats autònomes de l'art. 143 i les de l'art. 151 CE, en el sentit que continuen existint matèries no transferides o transferides d'una manera diferent al previst pels estatuts de l'art. 151 CE, com poden ser l'INSALUD, el règim local, la policia autonòmica, el medi ambient, l'ordena-Page 239ció del crèdit, banca i caixes d'estalvi, entre d'altres. En segon lloc, una comunitat autònoma de les que hi havia accedit per la via de l'art. 151 CE, després de la culminació del procés obert pels acords de 1992, es veia superada en el seu sostre competencial per la resta de comunitats autònomes en competències que fins i tot formaven part dels seus estatuts d'autonomia després de la reforma de 1994.

En definitiva, connectant amb el darrer punt, l'Estatut d'Autonomia per a Galícia (Llei orgànica 1/1981, de 6 d'abril) no incloïa algunes de les competències de les que actualment es recullen en tots els estatuts d'autonomia. Cal recordar que l'Estatut d'Autonomia per a Galícia es va adoptar mitjançant la utilització de les previsions de la disposició transitòria segona CE, que permetia des de la seva formació l'accés al màxim de competències en els termes de l'art. 148.2 CE a una comunitat autònoma en el cas que en el passat s'haguessin plebiscitat afirmativament projectes d'estatut d'autonomia. Com és sabut, durant la Segona República, Galícia va aprovar en referèndum un projecte d'estatut (s'exigia l'acceptació de dues terceres pans dels electors), però no va arribar a ser sotmès a les Corts en els termes exigits per l'art. 12 de la Constitució de 1931, En conclusió, l'Estatut d'Autonomia per a Galícia podia haver assignat des del moment originari la titu-laritat de les competències transferides per aquesta Llei orgànica, però no hi van ser incloses, la qual cosa va constituir des d'aquest moment un exemple més de l'abast del principi dispositiu.

L'ampliació de les competències a la Comunitat Autònoma de Galícia es desenvolupa per mitjà d'una Llei orgànica de transferències, utilitzant la via prevista a l'art. 150.2 CE. Aquest article respon fonamentalment a dues finalitats. D'una banda, s'utilitza com a mecanisme de correcció de l'acumulació competencial de caràcter residual i, de l'altra, com a mecanisme per ampliar el sostre competencial de les comunitats autònomes fixat inicialment en la Constitució (vid. Aja Fernàndez, Eliseo i Tornos Mas, Joaquim, «La Ley orgànica de transferencias o delegación del art. 150.2 de la CE», DA, octubre 1992-març 1993, núm. 232-233, pàg. 185-187). La primera finalitat permet que l'Estat reenviï competències que exerceix en virtut de la clàusula residual de l'art. 149.3 a les comunitats autònomes. La segona finalitat permet que l'Estat reenviï competències que exerceix en virtut d'algun dels apartats de l'art. 149.1 CE a les comunitats autònomes.

Fins ara la majoria de les lleis orgàniques de transferència o delegació (Llei orgànica 1/1982 -LOTRACA-, Llei orgànica 12/1982 - LOTRAVA-, Llei orgànica 9/1992 i Llei orgànica 16/1995) responen a la primera finalitat, és a dir, atribueixen competències residuals exercides per l'Estat i que poden ser assumides directament per les comunitats autònomes en els seus estatuts. Per coherència lògica o, almenys, per ser la voluntat dels firmants dels acords de 1992, després de la Llei orgànica de transferències que recau sobre les competències residuals hi hauria d'haver una reforma dels estatuts corresponents afectats. En aquest sentit, i malgrat que representarà més dificultats la reforma de l'Estatut d'Autonomia per a Galícia que la dels estatuts de la via de l'art. 143 CE (necessàriament s'ha d'efectuar un referèndum), l'exposició de motius d'aquesta Llei orgànica 16/1995, de transferències de compe-' tències a Galícia, s'expressa amb clare-Page 240da: en preveure que l'estructura i la sistemàtica de la Llei respon a la finalitat de completar el procés mitjançant la in-cotporació a l'Estatut d'Autonomia per a Galícia de les competències transferides. La reforma de l'Estatut d'Autonomia té com a conseqüència la derogació defs controls previstos per la Llei orgànica de transfetències.

D'altra banda, s'ha de tenir en compte que quan s'aprovin les lleis de transferències ja anunciades que responguin a la segona finalitat, és a dir, que l'Estat reenviï a les comunitats autònomes competències que exerceix en virtut d'aJgun dels apartats de l'art. 149.1 CE, a diferència del que passava en el cas anterior, no serà possible una reforma consecutiva de l'estatut d'autonomia corresponent, llevat que es produeixi prèviament una reforma constitucional.

La Constitució autoritza que a través d'un acte normatiu concret es transfereixin les competències estatals de l'art. 149.1 CE, és a dir, la Llei orgànica de transferències. Dit d'una manera més entenedora, l'art. 150. 2 CE permet que un òrgan diferent al previst en la Constitució espanyola exerceixi competències, i té caràcter de norma especial respecte de l'art. 149.1 CE en el cas que s'adopti, ja que autoritza l'incompliment d'un precepte constitucional en permetre que les competències de l'Estat central siguin exercides per les comunitats autònomes. En definitiva, la Constitució autoritza que a través d'un acte normatiu concret es transfereixin les competències estatals de l'art. 149.1 CE. No obstant això, si les comunitats autònomes assumeixen competències de l'art. 149.1 CE a través d'un acte normatiu diferent com poden ser els estatuts d'autonomia, aquest fet seria contrari al que es preveu en el mateix art. 149.1 CE, que estableix competències exclusives de l'Estat, amb ia qual cosa és necessària una reforma constitucional prèvia de l'art. 149.1 CE en el sentit d'extreure del contingut la competència que es vulgui incloure en l'estatut d'autonomia. En definitiva, l'art. 149.1 CE actuaria com a límit competencíal per a l'estatut d'autonomia, però no pas per a la Llei orgànica de transferències. Finalment, convé recordar que els controls establerts a la Llei de transferències no desapareixeran fins que no s'incloguin les competències transferides a l'estatut d'autonomia.

L'anàlisi del contingut de la Llei orgànica de transferència de competències a Galícia no presenta complexitats, atesa la senzillesa de la seva estructura i sistemàtica. Anteriorment hem comentat que la seva finalitat era assumir títols competencials que, malgrat que altres comunitats autònomes ja havien assumit, no es recollien a l'Estatut d'Autonomia per a Galícia, o bé equiparar el contingut d'aquelles competències que l'Estatut d'Autonomia per a Galícia assumeix en un nivell inferior a l'assumit per la resta de comunitats autònomes. Concretament, la Llei orgànica 16/ 1995 diferencia tres tipus de transferències de competències:

1. Transferències de competències exclusives que afecten les matèries de cooperatives i mútues no integrades en la Seguretat Social, d'espectacles públics i de transport marítim que es dugui a terme entre ports o punts de la Comunitat Autònoma sense connexió amb d'altres àmbits territorials.

2. Transferències de competències de desplegament legislatiu i execució en matèria de corporacions de dret públic representatives d'interessos econòmics i professionals.

   Page 241

6. Transferències de competències d'execució de la legislació de l'Estat en matèria d'associacions.

   Quant a les modalitats de control establertes a la Llei orgànica de transferència de competències a Galícia no presenta novetats en relació amb les lleis de transferència anteriors, i les formes de control són tres:

1. L'obligació de la Comunitat Autònoma de facilitar la informació que necessiti l'Estat.

2. El compromís de mantenir els serveis traspassats amb un nivell d'eficàcia equivalent al que tenien anteriorment.

3. El procediment que cal seguir en el cas d'incompliment, que implica que, en primer lloc, el Govern requereixi formalment la Comunitat Autònoma. Si aquesta persisteix en la seva actitud, a partir dels tres mesos pot suspendre les facultats i els serveis transferits, després d'haver-ho comunicat a les Corts Generals, les quals han de resoldre si la decisió del Govern és procedent, per aixecar la suspensió o revocar la facultat transferida.

   En les anteriors lleis orgàniques de transferències, aquests tipus de controls gairebé no han tingut rellevància, llevat de l'intercanvi d'informació, que és una obligació general tant per a les comunitats autònomes com per a l'Estat i, en general, per a qualsevol Administració pública, segons el que estableix l'art. 4.1.a de la Llei 30/1992 i el que reitera el Tribunal Constitucional. Aquesta absència d'exercici de control pot ser que tingui més rellevància en la Llei orgànica 16/1995 en el cas que no es produeixi una reforma de l'Estatut d'Autonomia per a Galícia, ja que les formes de control només quedaran sense efecte en produir-se la incorporació de les competències transferides a l'Estatut d'Autonomia.

La Llei de modernització de ies explotacions agràries s'ha adoptat amb el fi de corregir els desequilibris i les deficiències estructurals que condicionen la competitivitat de les explotacions agràries per adaptar-se als canvis registrats en la política agrària comuna i en els acords comercials en el marc del GATT.

L'adopció d'aquesta Llei implica la utilització del mandat constitucional establert a l'art. 130.1 CE que estableix que els poders públics tindran en compte la modernització i el desenvolupament dels sectors econòmics, en particular de l'agricultura, entre d'altres.

En principi, la matèria principal del contingut de la Llei és l'agricultura. En aquesta matèria tenen competència totes les comunitats autònomes de conformitat amb els seus estatuts d'autonomia. No obstant això, al llarg d'aquest període de desenvolupament constitucional s'ha entès que la competència autonòmica en matèria d'agricultura és exercida d'acord amb les bases i l'ordenació de l'economia i de l'activitat econòmica en general. La intervenció dePage 242 l'Estat en matèria de modernització de les explotacions agràries es fonamenta en la competència exclusiva que li correspon per regular les bases o adoptar les mesures que exigeixi l'ordenació de la planificació general de l'economia (art. 149.1.13 CE).

Aquests títols competencials que fonamenten l'adopció de la Llei que analitzem han estat objecte de conflictivitat constitucional, que ha ocasionat nombroses sentències del Tribunal Constitucional entorn de la interpretació de la matèria. El Tribunal Constitucional ha considerat que la competència regulada a l'art. 149.1.13 CE permet tant l'adopció de normes estatals que fixin directrius i criteris globals d'ordenació d'un sector concret, l'agricultura, per exemple, com les previsions d'accions o mesures singulars que calguin per aconseguir els fins proposats dins de l'ordenació de cada sector (STC 95/1986).

La Llei de modernització de les explotacions agràries té com a principal objecte disposicions relatives a la concessió d'ajudes econòmiques i subvencions en l'àmbit de l'agricultura amb càrrec als pressupostos estatals. Aquesta matèria ha estat objecte d'interpretació a través de nombroses sentències del Tribunal Constitucional, entre les quals destaquen les STC 95/1986, 96/1986, 101/1988, 145/1989, 188/1989, 12/1992, 79/1992 i 213/1994. La delimitació entre les competències de l'Estat i les de les comunitats autònomes sobre aquest tipus d'ajudes i subvencions respon a tres criteris resumits a la STC 213/1994:

1. L'Estat pot regular les condicions d'atorgament d'aquest tipus d'ajudes fins on permeti la seva competència general bàsica o de coordinació, però ha de deixar un marge a les comunitats autònomes per desenvolupar i completar la regulació de les condicions d'atorgament de les ajudes i el seu tractament (STC 13/1992).

2. L'Estat pot elaborar normes que, sense ser bàsiques, tinguin caràcter supletori de la matèria sempre que estableixin regles destinades a permetre l'execució dels reglaments comunitaris a Espanya en aquells aspectes que no poden ser considerats com a normes bàsiques del sector (STC 79/1992).

3. La gestió dels fons correspon a les comunitats autònomes, i aquests fons han de ser distribuïts d'acord amb criteris objectius o mitjançant convenis. És possible una gestió centralitzada quan resulta imprescindible per assegurar la plena efectivitat de les ajudes dins de l'ordenació bàsica del sector, per evitar que se sobrepassi la quantitat global dels fons afectats i per garantir iguals possibilitats d'obtenció i gaudi dels seus destinataris en tot el territori. En tot cas, la gestió centralitzada ha d'aparèixer justificada raonablement o s'ha de deduir de la naturalesa i el contingut de la mesura de foment (STC 13/1992).

   A partir d'aquests criteris d'ordenació passem a analitzar la Llei de modernització de les explotacions agràries que, en línies generals, assumeix els criteris jurisprudenciafs del Tribunal Constitucional després de la llarga polèmica per determinar la competència per a la concessió d'ajuts econòmics i subvencions en matèria agrícola. La Llei utilitza com a referència d'actuació les explotacions agràries que puguin tenir caràcter familiar o associatiu. Aquestes, a través de criteris subjectius i objectius de determinació, han d'assegurar la viabilitat econòmica de l'explotació i justi-car la possible concessió de suports públics. D'altra banda, la Llei proposaPage 243 mesures per dinamitzar el mercat de la terra, com incentius fiscals a les transmissions de finques rústiques en ei cas d'explotacions prioritàries o en benefici d'agricultors joves i mitjançant la reducció de la durada mínima dels arrendaments rústics.

   Un com analitzades les principals finalitats de la Llei, procedim a analitzar-ne breument el contingut, que es pot dividir en tres parts:

4. La determinació del concepte i les característiques de les explotacions agràries prioritàries que se centren en les explotacions familiars i associatives, com també de les situacions de preferència que puguin generar. A partir d'aquesta determinació, s'estableixen una sèrie de beneficis fiscals relatius a tributs de l'Estat, cedits o no a les comunitats autònomes, tendents a mantenir la integritat de les explotacions, la seva ampliació, a afavorir la mobilitat en el mercat de la terra, com també l'accés al crèdit dels agricultors que pretenguin modernitzar les seves explotacions. La Llei preveu l'existència d'un Catàleg general d'explotacions prioritàries que depengui del Ministeri d'Agricultura, Pesca i Alimentació, que ha de ser elaborat a partir de la informació transmesa per les comunitats autònomes. D'altra banda, la Llei ha previst ajudes i beneficis fiscals singulars a favor dels agricultors joves, encara que s'ha de tenir en compte que aquestes mesures de foment seran desenvolupades i adoptades per les comunitats autònomes. El règim san-cionador per incompliment del que estableix la Llei es remet al que disposa la Llei general pressupostària i a les normes específiques que tinguin establertes les comunitats autònomes.

2. El règim de les unitats mínimes de cultiu, dirigit a impedir el fraccionament excessiu de les finques rústiques. La determinació de l'extensió de la unitat mínima de cultiu correspon a les comunitats autònomes. La Llei ha previst la nul·litat dels actes o negocis jurídics que produeixin la divisió o la segregació d'una finca rústica quan desemboquí en parcel·les inferiors a l'extensió de la unitat mínima de cultiu. També es constitueix un dret de retracte legal a favor dels titulars de les explotacions prioritàries que hí limitin.

3. Els arrendaments rústics pateixen modificacions en establir que els contractes tindran una durada mínima de cinc anys, i se suprimeixen les pròrrogues legals. D'aitra banda, s'han previst incentius econòmics per als arrendadors que realitzin arrendaments iguals o superiors a vuit anys per a la constitució i la consolidació d'explotacions prioritàries.

   Sobre aquests continguts de la Llei de modernització de les explotacions agràries, el Tribunal Constitucional, a part dels pronunciaments adoptats sobre ajudes econòmiques i subvencions en matèria agrícola que han estat analitzats, ha adoptat altres decisions relacionades amb la Llei que afecten tres sectors:

   à) En matèria de modernització de l'empresa familiar agrària únicament n'ha analitzat alguns aspectes col·laterals (STC 125/1991).

2. En matèria d'ajudes a agricultors joves ha considerat que les regulacions de l'Estat no poden anul·lar la presència o la participació de les comunitats autònomes en la matèria, i els correspon, concretament, l'aprovació dels programes d'inversions presentats pels sol·licitants, les propostes de concessió de crèdits i l'aprovació de subvencions vinculades a préstecs atorgats (STC 95/1986 i 96/1986).

   Page 244

6. En matèria d'arrendaments rústics ha adoptat pronunciaments en relació amb els anomenats arrendaments rústics o consuetudinaris en què reconeix que les comunitats autònomes podien conservar, modificar i desenvolupar el seu dret civil foral o especial, fins i tot si aquest està configurat a través de costums (STC 121/1992 i 182/1992).

   L'entrada en vigor de la Llei de modernització de les explotacions agràries ha suposat la derogació de l'Estatut de l'explotació familiar agrària i dels agricultors joves (Llei 49/1981) i d'alguns preceptes de la Llei de reforma i desenvolupament agrari (Decret 118/1973) que continuarà regulant aspectes essencials i bàsics de la matèria.

   Aquesta Llei de modernització d'explotacions agràries ha estat desplegada a través del Reial decret 204/1996, de 9 de febrer, de millores estructurals i modernització de les explotacions agràries que configura i concretitza el règim d'ajudes destinades a inversions en plans de millora d'explotacions agràries, a la primera instal·lació d'agricultors joves, a inversions col·lectives, a l'adquisició de terres i incentiu als arrendaments de més durada, entre d'altres. D'altra banda, la Generalitat de Catalunya ha adoptat l'Ordre de 7 d'agost de 1996 (DOGC de 23 d'octubre de 1996) que estableix normes per al desplegament Í l'execució de les ajudes esmentades, com també per completar la previsió de millora en les estructures agràries.

   En línies generals, es pot considerar que la Llei 19/1995, de modernització de les explotacions agràries respecta la distribució de competències entre Estat i comunitats autònomes de conformitat amb ia interpretació del Tribunal Constitucional i respecta al mateix temps la normativa que ha desenvolupat ia Generalitat de Catalunya en matèria d'empresa familiar agrària (Llei 9/1985 i Decret legislatiu 4/1986) i en matèria d'establiment d'unitats mínimes de cultiu.

Estem davant una Llei d'adequació i harmonització del dret intern a la normativa comunitària, especialment a la Directiva 90/313/CEE del Consell de 7 de juny de 1990, per la qual s'imposava als estats membres l'obligació d'establir les disposicions necessàries per reconèixer e! dret de qualsevol persona física o jurídica a la informació sobre el medi ambient, sempre i quan aquesta estigui en poder de les administracions públiques i sense necessitat d'haver de provar cap interès específic.

La necessitat d'aprovar aquesta Llei parteix de la base que la legislació nacional relativa a aquesta qüestió, regulada per la Llei 30/1992, de 26 de novembre, de! règim jurídic de les administracions públiques i del procediment administratiu comú, és més restrictiva que la Directiva comunitària, fet que comporta l'obligació d'incorporar les disposicions de la citada Directiva a l'ordenament jurídic espanyol, en benefici dels drets dels subjectes afectats.

En aquest sentit, els punts que caí reformar són: a) l'accés en si mateix a aquestes informacions i les causes de de-Page 245negació que fins ara quedaven limitades als registres i documents que, formant part d'un expedient, fossin als arxius administratius i sempre i quan corres-ponguessin a procediments ja finalitzats en la data en què se sol·licitaven; (?) la determinació dels subjectes legitimats per a l'exercici d'aquest dret, que fins ara només es reconeixia als ciutadans nacionals espanyols; i c) el termini de resolució de la sol·licitud d'informació, fins ara de tres mesos si la llei no deia res en contra, en la mesura en què també es considera més restrictiu que les previsions comunitàries.

En relació amb aquests punts, tot i declarar la subsidiarietat de la Llei 30/ 1992 en tot allò no regulat per aquesta, la nova Llei disposa:

1. L'ampliació del dret d'accés a la informació sobre el medi ambient a totes les persones físiques o jurídiques nacionals d'un dels estats que integren «l'Espai Econòmic Europeu» o hi tinguin el seu domicili, sense necessitat d'haver d'acreditar cap mena d'interès determinat o específic, als quals es garantirà la confidencial itat de la seva identitat. També s'amplia aquest dret a totes aquelles persones nacionals d'estats que atorguin als espanyols el mateix dret en virtut del principi de reciprocitat.

2. La delimitació de l'àmbit d'aplicació del dret que s'està regulant, en relació amb: a) l'objecte d'informació relatiu a l'estat de les aigües, aire, sòl, terres, fauna i flora i els espais naturals i les seves interaccions, i als plans o programes de gestió del medi ambient i les actuacions de protecció ambiental, b) el concepte d'administracions públiques obligades a prestar aquest deure d'informació, que són les determinades a la Llei 30/1992 i l'extensió a aquells empresaris individuals o socials que gestionin serveis públics relacionats amb el medi ambient; Í c) el mitjà amb què es facilitarà la informació sol·licitada, per al qual s'estableix qualsevol forma d'expressió i suport material escollit pel sol·licitant amb el pagament previ d'un preu públic.

3. La determinació dels supòsits de denegació de la informació sol·licitada, entre els quals destaquen: els expedients tramitats per a la investigació dels delictes quan es posi en perill la protecció dels drets i llibertats de tercers; els relatius a matèries protegides pel secret comercial o industrial i la propietat intel-lectual; els que continguin informació relativa a la defensa nacional, la seguretat de l'Estat o les relacions internacionals; i els subjectes a procediment judicial o administratiu sancionador.

   De totes formes s'incorpora una clàusula relativament àmplia de denegació d'informació: quan els documents siguin inconclosos o quan la sol·licitud sigui manifestament abusiva o estigui formulada de tal manera que per la generalitat de la petició no es pugui determinar l:objecte d'allò sol·licitat,

4. La reducció dels terminis de resolució de sol·licituds d'informació a dos mesos enlloc dels tres que preveia l'article 42.2 de la Llei 30/1992, del règim jurídic de les administracions públiques i del procediment administratiu comú. En qualsevol cas, es confirma el silenci administratiu negatiu o desestimatori de la sol·licitud, en el supòsit en què l'Administració pública corresponent no s'hagi pronunciat expressament durant aquest termini de dos mesos.

5. Així mateix, la nova Llei estableix un deure genèric de difusió i publicació periòdica de la informació ambiental perPage 246 a les administracions públiques (anualment per a la Administració General de l'Estat) sobre Testat del medi ambient.

   Cal destacar finalment, i en relació amb el règim competencial, e) caràcter de legislació bàsica que s'atribueix a dos articles de la Llei (1 i 2): el relatiu als destinataris del dret i el que delimita el seu àmbit d'aplicació, en virtut de la competència exclusiva estatal en l'establiment de legislació bàsica sobre la protecció del medi ambient, establerta a l'article 149.1.23 de la Constitució espanyola, sens perjudici de les facultats de les comunitats autònomes per establir normes addicionals de protecció.

El desembre de 1995 s'inicia un procés de desenvolupament normatiu que regula els nous sistemes tecnològics de telecomunicacions que estan cridats a substituir a mitjà termini les tradicionals emissions per ones hertzianes i adequa la legislació espanyola a la normativa comunitària europea de liberalització de ies telecomunicacions. Ens referim a la llei 37/1995, de 12 de desembre, de telecomunicacios per satèl·lit; la Llei 41/1995, de 22 de desembre, de televisió local per ones terrestres; la Llei 42/1999, de 22 de desembre, de les telecomunicacions per cable; i el Reial decret llei 6/1996, de 7 de juny, de liberalització de les telecomunicacions.

Aquestes normes han estat desplegades en diferents reglaments estatals que regulen qüestions de tipus tècnic i de prestació dels serveis. També la Generalitat ha desplegat aquestes lleis -dictades a l'empara de l'art. 149.1, 21è i 27è de la Constitució- mitjançant normes legislatives referides a la programació de televisió o reglamentàries sobre el règim de concessions d'emissores de televisió local. Quan escrivim aquestes línies, està en discussió una Llei de liberalització de les telecomunicacions que pot modificar alguns aspectes de les lleis que comentem.

La Llei de telecomunicacions per satèl·lit deroga la Llei 35/1992, de televisió per satèl·lit, que s'havia dictat per fer operatiu el satèl·lit espanyol Hispassat i que, contràriament a les orientacions li-beralitzadores del Llibre Verd aprovat per la Comissió Europea el 1990 i la Directriu 94/46/CEE, de 13 d'octubre, establia que les emissions de televisió per satèl·lit havien de considerar-se de servei públic. La gran novetat de la Llei de telecomunicacions per satèl·lit és suprimir el règim de servei públic i reconèixer la llibertat d'empresa en aquest àmbit, tan sols subjecte a l'autorització administrativa del MOPTMA, avui Ministeri de Foment.

La Llei de telecomunicacions per cable té una doble finalitat: d'una banda, establir el règim jurídic de prestació del servei i, de l'altra, regular l'establiment de les xarxes de cable que li serveixen de suport.

Per a la prestació del servei, s'estableix un règim de servei públic de titu-laritat estatal que es portarà a terme per demarcacions territorials que es podran constituir en àmbits de població entre 50.000 i 2.000.000 d'habitants, excepte en els territoris insulars. Les demarcacions seran aprovades pels ajuntaments,Page 247 si l'àmbit és exclusivament municipal; per les comunitats autònomes, si és su-pramunicipal; o peí Ministeri de Foment, si és superior a l'autonòmic.

En la disposició addicional segona s'habilita Telefónica de Espana, S.A. per prestar el servei de telecomunicacions a totes les demarcacions territorials. A més, en cadascuna d'aquestes, es preveu atorgar per concurs públic una concessió administrativa a un segon operador de cable. L'òrgan de contractació és el Ministeri de Foment (abans MOPTMA), que resoldrà, excepte per motius d'interès general, d'acord amb la proposta d'una mesa de contractació composta per quatre membres: el president i un vocal nomenats pel Ministeri, un altre vocal a proposta de la comunitat autònoma i un altre a proposta dels municipis afectats. Especialment important és la disposició transitòria segona, que fixa la data de I'l de gener de 1998 perquè els operadors de cable puguin començar a prestar el servei telefònic bàsic, i posar fi al monopoli de Telefónica de Espana, SA.

Respecte a les xarxes de cable, la Llei obliga el concessionari a establir la seva pròpia xarxa, si bé l'autoritza a utilitzar les infraestructures existents, incloses les de Telefónica de Espana. S.A, Les xarxes dels diferents operadors podran in-terconnectar-se, prèvia autorització del Ministeri.

La Llei estableix també les condicions empresarials, els drets i els deures dels concessionaris-operadors, entre els quals hi ha reservar a programadors independents un mínim del quaranta per cent de la programació. Especialment destacable és la llibertat de contractació que té l'operador amb els programadors independents, contractació que és de tipus civil i que, per tant, queda fora del control administratiu de règim de servei públic. A les comunitats autònomes correspon desplegar la normativa bàsica sobre continguts de ràdio i televisió, essent les seves atribucions pràcticament totals sobre aquesta qüestió. El reglament de la Llei ha estat aprovat pel Reial decret 2066/1996, de 13 de setembre.

El Reial decret llei 6/1996 modifica algunes disposicions de la Llei de telecomunicació per cable entre les quals destaca l'ampliació del termini de concessió a un màxim de vint-i-cinc anys. Crea la Comissió del Mercat de les Telecomunicacions, com a òrgan d'administració independent, amb l'objectiu de salvaguardar el compliment efectiu dels principis de lliure competència en el mercat de les telecomunicacions, vetllar per la correcta formació dels preus en aquest mercat i com a òrgan arbitral en els conflictes que sorgeixin en el sector. El reglament de la Comissió del Mercat de les Telecomunicacions ha estat aprovat pel Reial decret 1994/1996, de 6 de setembre. En la mateixa disposició es modifiquen algunes normes relatives als serveis portadors i finals de la Llei d'ordenació de les telecomunicacions i s'habilita l'ens públic RETEVISION -del qual es preveu que es transformi en societat anònima- a prestar ja el servei final de telefonia bàsica com a segon operador de telecomunicacions, disposició que ha estat desplegada pel Reial decret 2276/1996, de 25 d'octubre.

La Llei de televisió local per ones terrestres, actualment en procés d'una important modificació al Congrés dels Diputats, estableix que l'àmbit territorial de cobertura del servei públic estarà delimitat pel nucli municipal urbà principal depenent de la disponibilitat de l'espectre radioelèctric. La gestió del servei es portarà a terme per gestió directa dels ajuntaments -que tenenPage 248 l'opció preferent- o indirecta dels particulars, quan els ajuntaments renunciïn al seu dret. També podrà atorgar-se als particulars una segona concessió sempre que les disponibilitats de l'espectre radioelèctric ho permetin. Les concessions són atorgades per la comunitat autònoma per un termini de cinc anys, amb l'assignació prèvia de freqüència pel MOPTMA (avui Ministeri de Foment). La possible pròrroga per a cinc anys prevista a la Llei està condicionada a la valoració de la seva oportunitat per part del Govern central o de la comunitat autònoma, d'acord amb les competències respectives, en previsió que el funcionament de la televisió per cable i l'obligatorietat dels operadors de servir les programacions locals faci aconsellable la supressió del sistema d'emissió per ones en ia televisió local.

Finalment, hem de fer menció també de la Llei orgànica 14/1995, de 22 de desembre, de publicitat electoral en emissores de televisió local per ones terrestres que, seguint la línia marcada per la Llei de televisió privada, prohibeix la contractació d'espais de publicitat electoral en aquest tipus d'emissores, siguin públiques o privades, si bé concedeix als partits o coalicions que concorrin a unes eleccions municipals -no a les estatals, autonòmiques o europees- el dret a gaudú d'espais gratuïts de propaganda electoral en les televisions gestionades pels ajuntaments.