Institucions de l’Estat

Reial decret 116/2003, de 31 de gener. [Recaptació de tributs]. (BOE núm. 28, d’1 de febrer).

La Llei 46/2002, de 18 de desembre, de reforma parcial de l’impost sobre la renda de les persones físiques i per la qual es modifiquen les lleis dels impostos sobre societats i sobre la renda de no residents, ha introduït en la Llei 41/1998, de 9 de desembre, de l’impost sobre la renda de no residents i normes tributàries, millores orientades a la consecució d’un triple objectiu: facilitar la internacionalització de l’empresa espanyola, tant des del punt de vista de la inversió com de la mobilitat geogràfica del factor treball, afavorir l’atracció d’inversions estrangeres i millorar els mecanismes de control per evitar el frau fiscal.

El Reial decret analitzat respon al desplegament reglamentari dels nous preceptes legals i aborda les matèries següents: elements afectes a l’establiment permanent, obligacions de retenció sobre les rendes del treball en cas de canvi de residència i entitats en atribució de rendes. El termini per sol·licitar la devolució de quantitats ingressades en excés sobre les que es derivin de l’aplicació d’un conveni de doble imposició s’amplia amb caràcter general i queda fixat en quatre anys. D’aquesta manera, s’ajusta a la pràctica internacional més estesa. Això no obstant, s’habilita el ministre per fixar un termini diferent en cas que no existeixi la lògica reciprocitat a l’Estat de residència del contribuent. Al mateix temps, també modifica el Reial decret 1080/1991, de 5 de juliol, per tal d’introduir la possibilitat d’excloure de la llista de paradisos fiscals els països i els territoris que es comprometin a intercanviar informació amb l’Administració espanyola. Aquest compromís ha de quedar plasmat en un acord específic d’intercanvi d’informació o en un conveni per evitar la doble imposició amb clàusula d’intercanvi d’informació.

Reial decret 117/2003, de 31 de gener. [Medi ambient]. (BOE núm. 33, de 7 de febrer).

Regula la limitació d’emissions de compostos orgànics volàtils causades per l’ús de dissolvents en determinades activitats.

Reial decret 90/2003, de 24 de gener. [Vaixells. Marina mercant]. (BOE núm. 30, de 4 de febrer).

Regula les regles i els estàndards comuns per a les organitzacions d’inspecció i control de vaixells i per a les activitats corresponents de l’Administració marítima.

Reial decret 99/2003, de 24 de gener. [Productes químics]. (BOE núm. 30, de 4 de febrer).

Page 114

Modifica el Reglament sobre notificació de substàncies noves i classificació, envasament i etiquetatge de substàncies perilloses, aprovat pel Reial decret 363/1995, de 10 de març.

Reial decret 100/2003, de 24 de gener. [Sanitat animal]. (BOE núm. 30, de 4 de febrer).

Modifica el Reial decret 1911/2000, de 24 de novembre, que regula la destrucció dels materials especificats de risc en relació amb les encefalopaties espongiformes transmissibles.

Reial decret 120/2003, de 7 de febrer. [Reproducció humana assistida]. (BOE núm. 40, de 15 de febrer).

La Llei 35/1988, de 22 de novembre, sobre tècniques de reproducció assistida, va constituir en el seu moment una valuosa aportació per al desenvolupament d’aquestes tècniques al nostre país. En el cas de la utilització per a la fecundació amb finalitats reproductives d’ovòcits o teixit ovàric congelat, la Llei anterior estableix que no s’autoritzarà la crioconservació d’ovòcits amb finalitats de reproducció assistida mentre no hi hagi garanties suficients sobre la seva viabilitat després de la descongelació. De conformitat amb el criteri manifestat per la Comissió Nacional de Reproducció Humana Assistida, l’experiència posterior acumulada en recerca bàsica sobre congelació d’ovòcits i teixit ovàric, duta a terme d’acord amb el que disposa la Llei 35/1988, ha millorat les expectatives esmentades. Aquesta situació, com també la possible utilització d’aquestes tècniques per resoldre determinats casos d’esterilitat sobrevinguda per la submissió de les pacients a tractaments potencialment esterilitzants i la seva possible contribució a resoldre altres problemes en el camp de la reproducció humana assistida, aconsellen ara fer la regulació de les condicions en què cal dur a terme al nostre país experiències controlades mitjançant les quals s’avaluï si hi ha les garanties suficients abans esmentades, que, si s’escau, permetin amb caràcter general la crioconservació d’ovòcits o teixit ovàric i la seva fecundació posterior, i contribuir al perfeccionament de les tècniques de reproducció humana assistida a què es refereix l’article 16.1.a de la Llei 35/1988.

Aquest Reial decret, que té caràcter de norma bàsica, estableix la competència de les comunitats autònomes per autoritzar les experiències controlades de fecundació d’ovòcits o de teixit ovàric prèviament congelats. Tanmateix, d’acord amb el que estableix la Llei 35/1988 en relació amb l’exercici de funcions delegades per part de la Comissió Nacional de Reproducció Humana Assistida, el caràcter encara excepcional d’aquestes experiències justifica que, amb caràcter previ a l’autorització autonòmica, aquesta Comissió hagi d’emetre un informe previ i favorable.

Reial decret 140/2003, de 7 de febrer. [Aigües]. (BOE núm. 41, de 21 de febrer).

Estableix els criteris de la qualitat de l’aigua de consum humà.

Reial decret 178/2003, de 14 de febrer. [Comunitat Europea. Lliure circulació de persones]. (BOE núm. 46, de 22 de febrer).

Amb motiu de l’adhesió d’Espanya a les Comunitats Europees, es dictà el Reial decret 1099/1986, de 26 de maig, sobre entrada, permanència i treball a Espanya de ciutadans dels estats membres de les Comunitats Europees, en el qual es regulaven les formalitats administratives per a l’exercici dels dretsPage 115 d’entrada i permanència a Espanya per part dels ciutadans dels seus estats membres per al desenvolupament d’activitats assalariades o no assalariades o per prestar o rebre serveis a l’empara del que estableix el Tractat de la Comunitat Econòmica Europea.

Posteriorment, l’adopció per part del Consell del Reglament (CEE) núm. 2194/1991, de 25 de juny, relatiu al període transitori aplicable a la lliure circulació dels treballadors entre Espanya i Portugal i els altres estats membres, les directives 90/364/CEE, relativa al dret de residència; 90/165/CEE, relativa al dret de residència dels treballadors per compte d’altri o per compte propi que hagin deixat d’exercir una activitat professional, i 93/96/CEE, relativa al dret de residència dels estudiants, van motivar que es dictés el Reial decret 766/1992, de 26 de juny, sobre entrada i permanència a Espanya de nacionals d’estats membres de les Comunitats Europees.

L’entrada en vigor, l’1 de gener de 1994, de l’Acord ratificat per Espanya el 26 de novembre de 1993, sobre l’espai econòmic europeu, així com la necessària adequació del Reial decret esmentat a la jurisprudència emanada del Tribunal de Justícia de les Comunitats Europees, van obligar a modificar el Reial decret 766/1992, de 26 de juny, pel Reial decret 737/1995, de 5 de maig, i pel 1710/1997, de 14 de novembre. A més, l’Acord de 21 de juny de 1999, entre la Comunitat Europea i la Confederació Suïssa, sobre lliure circulació de persones, entrà en vigor l’1 de juny de 2002, i mitjançant aquest Acord es va concedir als ciutadans suïssos i als membres de les seves famílies l’aplicació del mateix tractament que reben els ciutadans dels estats membres de la Unió Europea i els seus familiars.

La signatura, el 28 de juliol de 2000, a Marsella, per part dels ministres de l’Interior de França, Alemanya, Itàlia i Espanya, d’una declaració en què es comprometien a suprimir l’obligació de posseir una targeta de residència en determinats supòsits obliga a introduir les adaptacions corresponents en el règim que preveuen els reials decrets esmentats. D’acord amb això, cal introduir la no-exigència de targeta de residència per als nacionals dels estats membres de la Unió Europea i d’altres estats part de l’Acord sobre l’espai econòmic europeu que siguin actius, beneficiaris del dret a residir amb caràcter permanent, estudiants o familiars d’aquestes persones que siguin al seu torn nacionals dels estats esmentats.

Reial decret 180/2003, de 14 de febrer. [Auditoria de comptes]. (BOE núm. 50, de 27 de febrer).

Modifica el Reial decret 1636/1990, de 20 de desembre, que aprova el Reglament que desplega la Llei 19/1988, de 12 de juliol, d’auditoria de comptes.

Reial decret 207/2003, de 21 de febrer. [Forces Armades]. (BOE núm. 55, de 5 de març).

Aprova el Reglament de cossos, escales i especialitats de les Forces Armades.

Reial decret 209/2003, de 21 de febrer. [Procediment administratiu. Tècniques electròniques, informàtiques i telemàtiques]. (BOE núm. 51, de 28 de febrer).

Aquest Reial decret s’ha dictat amb l’objectiu que les administracions públiques aconsegueixin una extensió i una implantació efectives de l’ús de les eines tecnològiques entre els ciutadans i, especialment, entre les empreses petites i mitjanes.

Page 116

En aquest marc, en la Llei 24/2001, de 27 de desembre, de mesures fiscals, administratives i de l’ordre social, es van modificar dues normes característiques per la transcendència singular que presenten quant a les relacions entre els ciutadans i les administracions públiques: la Llei 30/1992, de 26 de novembre, de règim jurídic de les administracions públiques i del procediment administratiu comú, i la Llei 230/1963, de 28 de desembre, general tributària, amb la finalitat d’impulsar l’ús de les tècniques electròniques, informàtiques i telemàtiques en l’activitat administrativa.

Per tal d’assolir els objectius de les modificacions abans assenyalades, és necessari articular reglamentàriament el funcionament dels registres telemàtics, les notificacions telemàtiques i els certificats i les transmissions telemàtiques. En aquest sentit, és fonamental tenir en compte els avantatges que representa, des del punt de vista de la gestió administrativa, la presentació telemàtica de les sol·licituds i altra documentació exigible. Això permetria agilitar els tràmits administratius i reduir els terminis de resolució i notificació.

És important ressaltar que l’ús de mitjans i tècniques telemàtics es farà d’acord amb el que disposa la Llei orgànica 15/1999, de 13 de desembre, de protecció de dades de caràcter personal. D’altra banda, s’ha buscat en tot moment la garantia de l’autenticitat, la integritat, la confidencialitat, la disponibilitat i la conservació dels documents que regula aquest Reial decret.

Reial decret 213/2003, de 28 de febrer. [Funcionaris públics]. (BOE núm. 52, d’1 de març).

Modifica el Reial decret 456/1986, de 10 de febrer, pel qual es fixen les retribucions dels funcionaris en pràctiques.

Reial decret 252/2003, de 28 de febrer. [Recaptació de tributs. Pensions]. (BOE núm. 62, de 13 de març).

Modifica el Reglament de l’impost sobre societats aprovat pel Reial decret 537/1997, de 14 d’abril, com també el Reial decret 2281/1998, de 23 d’octubre, que desplega les disposicions aplicables a determinades obligacions de subministrament d’informació a l’Administració tributària i modifica el Reglament de plans i fons de pensions, aprovat pel Reial decret 1307/1988, de 30 de setembre, i el Reial decret 2027/1995, de 22 de desembre, que regula la declaració anual d’operacions amb terceres persones.

Reial decret 253/2003, de 28 de febrer. [Títols acadèmics i professionals. Unió Europea]. (BOE núm. 52, d’1 de març).

Incorpora a l’ordenament espanyol la Directiva 1999/42/CE del Parlament Europeu i del Consell, de 7 de juny de 1999, per la qual s’estableix un mecanisme de reconeixement de títols respecte a les activitats professionals a què es refereixen les directives de liberalització i de mesures transitòries.

Reial decret 256/2003, de 28 de febrer. [Aliments]. (BOE núm. 52, d’1 de març).

Fixa els mètodes de presa de mostres i d’anàlisi per al control oficial del contingut màxim de plom, cadmi, mercuri i 3-monocloropropà-1, 2-diol en els productes alimentaris.

Reial decret 281/2003, de 7 de març. [Registre general de la propietat intel·lectual]. (BOE núm. 75, de 28 de març).

Aprova el Reglament del Registre general de la propietat intel·lectual.

Page 117

Reial decret 286/2003, de 7 de març. [Seguretat Social. Terminis de resolució]. (BOE núm. 84, de 8 d’abril).

La Llei 30/1992, de 26 de novembre, de règim jurídic de les administracions públiques i del procediment administratiu comú, en la redacció donada per la Llei 4/1999, de 13 de gener, estableix que el termini màxim en què l’Administració ha de notificar la resolució expressa serà el que fixi la norma reguladora del procediment corresponent, i hi afegeix, en l’apartat següent d’aquest mateix article, que quan les normes reguladores dels procediments no fixin el termini màxim, aquest serà de tres mesos.

Fins al moment actual, i malgrat el temps transcorregut, tret d’algunes excepcions, no s’ha determinat reglamentàriament la durada dels terminis de resolució dels procediments per al reconeixement de prestacions en matèria de Seguretat Social. A través d’aquest Reial decret es pretén resoldre aquest buit mitjançant la delimitació dels terminis màxims en què s’han de dictar i notificar les resolucions expresses en l’àmbit de les prestacions de la Seguretat Social, la qual cosa garantirà que no en tots els casos sigui necessari considerar aplicable el termini màxim de tres mesos previst legalment amb caràcter supletori.

Reial decret 287/2003, de 7 de març. [Esportistes]. (BOE núm. 84, de 8 d’abril).

Integra en el règim general de la Seguretat Social els esportistes professionals.

Reial decret 288/2003, de 7 de març. [Víctimes del terrorisme]. (BOE núm. 65, de 17 de març).

Aprova el Reglament d’ajuts i rescabalament a les víctimes de delictes de terrorisme.

Reial decret 318/2003, de 14 de març. [Circulació urbana i interurbana. Procediment sancionador]. (BOE núm. 82, de 5 d’abril).

La Llei 19/2001, de 19 de desembre, de reforma del text articulat de la Llei sobre trànsit, circulació de vehicles de motor i seguretat viària, aprovat pel Reial decret legislatiu 339/1990, de 2 de març, estableix que el Govern, en el termini màxim de sis mesos des de l’entrada en vigor d’aquesta reforma, ha de modificar el Reglament de procediment sancionador en matèria de trànsit, circulació de vehicles de motor i seguretat viària, aprovat pel Reial decret 320/1994, de 25 de febrer, per adequar-lo a les modificacions que conté la reforma esmentada. L’objecte d’aquesta disposició és complir el mandat legislatiu esmentat. Es traslladen així al Reglament de procediment sancionador les innovacions que ha introduït en aquesta matèria la Llei de reforma, entre les quals cal destacar el tractament divers que es dóna a la concurrència de les actuacions jurisdiccionals penals sobre el mateix fet, que no impedeix la continuació del procediment administratiu sancionador, el qual queda pràcticament i completament instruït fins al moment de dictar resolució, en què se suspèn fins que l’autoritat judicial resolgui el que escaigui.

D’altra banda, es concreten de manera precisa els casos en què s’admet la notificació de la denúncia posteriorment a la comissió de la infracció, i es reforça d’aquesta manera la vigilància en zones urbanes.

Es té en compte la incidència del pagament anticipat a la resolució durant la instrucció del procediment i es regula la reducció legal del 30 % de l’import de la multa i la seva incompatibilitat amb altres beneficis legals de reducció de san-Page 118cions per submissió a mesures reeducadores.

D’altra banda, es preveu expressament la competència sancionadora en matèria de trànsit de les autoritats locals i autonòmiques, se’n defineixen les competències i els recursos contra les seves resolucions i s’articula la continuïtat del procediment quan amb l’exercici d’aquestes competències concorre el de les autoritats de l’Administració general de l’Estat per a la imposició de la sanció de suspensió de l’autorització administrativa per conduir.

S’amplien, en el sentit indicat per la Llei de reforma, els terminis de cancel·lació dels antecedents per infraccions greus i molt greus i els terminis de prescripció de les infraccions i de caducitat del procediment, i es regulen de manera precisa la interrupció i el còmput d’aquestes figures jurídiques.

Finalment, s’estableix el sistema perquè en els registres de l’Administració general de l’Estat constin la totalitat dels antecedents per infraccions greus i molt greus, a fi de fer possible la diferent graduació segons la reincidència o, si s’escau, la instrucció d’expedients de revocació de permisos de conducció.

Reial decret 349/2003, de 21 de març. [Salut laboral. Exposició a agents cancerígens i mutàgens]. (BOE núm. 82, de 5 d’abril).

La Directiva 90/394/CEE del Consell, de 28 de juny de 1990, va ser incorporada al dret espanyol mitjançant el Reial decret 665/1997, de 12 de maig, sobre la protecció dels treballadors contra els riscs relacionats amb l’exposició a agents cancerígens durant el treball. Posteriorment, va ser aprovada la Directiva 97/42/CEE del Consell, de 27 de juny de 1997, per la qual es modifica per primera vegada la Directiva 90/394/CE.

La transposició de la Directiva anterior es va dur a terme mitjançant el Reial decret 1124/2000, de 16 de juny, pel qual es modifica el Reial decret 665/1997, de 12 de maig, sobre la protecció dels treballadors contra els riscs relacionats amb l’exposició a agents cancerígens durant el treball.

Finalment, va ser aprovada la Directiva 1999/38/CE, de 29 d’abril de 1999, per la qual es modifica per segona vegada la Directiva 90/394/CEE, relativa a la protecció dels treballadors contra els riscs relacionats amb l’exposició a agents carcinògens durant el treball i per la qual s’amplia el seu àmbit d’aplicació als mutàgens.

Mitjançant aquest Reial decret s’incorpora al dret espanyol el contingut de la Directiva 1999/38/CE, abans esmentada, i per això és necessari modificar el Reial decret 665/1997. La major part d’aquestes modificacions deriven de l’ampliació de l’àmbit d’aplicació del Reial decret 665/1997 als agents mutàgens, fet que obliga a dur a terme els ajustaments de redacció necessaris. Altres novetats són la introducció en l’annex I, llista de substàncies, preparats i procediments, d’un nou apartat referit als treballs que comportin exposició a pols de fustes dures, i la introducció en l’annex III, quadre amb els valors límit d’exposició professional, del clorur de vinil monòmer i de la pols de fustes dures.

Reial decret 375/2003, de 28 de març. [Funcionaris públics. Seguretat Social dels funcionaris civils]. (BOE núm. 87, d’11 d’abril).

El Text refós de la Llei sobre Seguretat Social dels funcionaris civils de l’Estat, aprovat pel Reial decret legislatiu 4/2000, de 23 de juny, faculta el ministre d’Administracions Públiques, amb un infor-Page 119me previ, si s’escau, dels ministeris d’Hisenda i de Treball i Afers Socials, en l’àmbit de les seves respectives competències, per dictar o proposar al Govern, segons el que sigui procedent, les normes d’aplicació i desplegament de la Llei. Per tant, d’ençà de la publicació del text esmentat estava pendent de dictar-se un nou reglament executiu general de la norma, i ha continuat en vigor —en tot allò que no s’oposi al Text refós— el Reglament general del mutualisme administratiu, aprovat pel Decret 843/1976, de 18 de març.

Com a tècnica normativa emprada per a l’elaboració del Reglament s’ha seguit el criteri d’oferir un desplegament reglamentari amb la mateixa sistemàtica i ordenació de matèries que el Text refós, i d’una amplitud similar a l’anterior. I això perquè, a diferència de la tendència dels cossos legals més recents, l’antiga Llei 29/1975, de 27 de juny, sobre Seguretat Social dels funcionaris civils de l’Estat, nucli fonamental del Text refós, presenta una regulació poc extensa i cenyida als continguts principals en els àmbits prestacional i organitzatiu d’aquest règim especial, i disposa finalment i de manera expressa una remissió de la Llei a favor del Reglament.

Reial decret 378/2003, de 28 de març. [Defensa de la competència]. (BOE núm. 90, de 15 d’abril).

Desplega la Llei 16/1989, de 17 de juliol, de defensa de la competència, en matèria d’exempcions per categories, autorització singular i Registre de defensa de la competència.

Reial decret 401/2003, de 4 d’abril. [Telecomunicacions]. (BOE núm. 115, de 14 de maig).

Aprova el Reglament regulador de les infraestructures comunes de telecomunicacions per accedir als serveis de telecomunicació a l’interior dels edificis i de l’activitat d’instal·lació d’equipaments i sistemes de telecomunicacions.

Reial decret 428/2003, d’11 d’abril. [Agrupacions de defensa sanitària ramaderes]. (BOE núm. 103, de 30 d’abril).

Estableix la normativa bàsica de les subvencions destinades al foment de les agrupacions de defensa sanitària ramaderes.

Reial decret 429/2003, d’11 d’abril. [Delictes violents i contra la llibertat sexual]. (BOE núm. 100, de 26 d’abril).

La Llei 35/1995, d’11 de desembre, d’ajuts i assistència a les víctimes de delictes violents i contra la llibertat sexual, creà la Comissió Nacional d’Ajuda i Assistència a les Víctimes com a òrgan col·legiat amb competència per resoldre els procediments d’impugnació de les resolucions del Ministeri d’Economia i Hisenda en la matèria. D’acord amb aquesta disposició, la Comissió Nacional l’ha de presidir un magistrat del Tribunal Suprem, nomenat a proposta del Consell General del Poder Judicial, i la integraran representants de l’Administració general de l’Estat i, si escau, de les organitzacions vinculades a l’assistència i la defensa de les víctimes; a més, una de les seves vocalies ha de correspondre necessàriament a un representant del ministeri fiscal, nomenat a proposta del fiscal general de l’Estat. Això no obstant, la Llei habilita el Govern per desplegar, a proposta dels ministres de Justícia i Interior i d’Economia i Hisenda, la composició i el règim de funcionament de la Comissió Nacional.

Per la seva banda, el Reial decret 738/1997, de 23 de maig, pel qual s’aprova el Reglament d’ajuts a les vícti-Page 120mes, desplega la composició de la Comissió Nacional, que finalment quedarà integrada per onze vocals que es distribuiran de la manera següent: set representants amb rang de subdirector general dels departaments ministerials de l’Administració general de l’Estat amb competències en la matèria (dos del Ministeri de Justícia, dos del Ministeri d’Economia i Hisenda, dos del Ministeri de l’Interior i un del Ministeri de Treball i Afers Socials), tres representants d’organitzacions vinculades a l’assistència i la defensa de les víctimes, i un darrer vocal en representació del ministeri fiscal, d’acord amb el que s’exigeix legalment.

L’experiència acumulada pel funcionament d’aquesta Comissió durant els últims anys revela la conveniència de modificar-ne la composició amb dos objectius fonamentals. En primer lloc, és necessari rebaixar el rang exigit als magistrats i fiscals que participen en aquest òrgan col·legiat, perquè es considera excessiu el requisit de tenir la categoria de magistrat o fiscal del Tribunal Suprem. D’altra banda, es tracta d’adequar la composició de la Comissió als canvis organitzatius dels ministeris que hi tenien representació. A aquest efecte, s’han adoptat les modificacions següents: en primer lloc, la separació dels ministeris d’Economia i Hisenda ha aconsellat reservar a aquest darrer la representació en la Comissió; en segon lloc, s’ha incrementat la representació del Ministeri de Treball i Afers Socials i s’han mantingut els vocals assignats als altres departaments ministerials, cosa que ha obligat a incrementar-ne el nombre, que passa d’11 a 12.

Reial decret 463/2003, de 25 d’abril. [Seguretat Social. Treballadors per compte propi]. (BOE núm. 100, de 26 d’abril).

El Text refós de la Llei general de la Seguretat Social, aprovat pel Reial decret legislatiu 1/1994, de 20 de juny, preveu l’homogeneïtzació gradual dels règims especials de la Seguretat Social amb el règim general. En la mateixa direcció, la recomanació sisena del Pacte de Toledo preveu que, de manera progressiva, se simplifiquin i s’integrin els règims especials de la Seguretat Social que permeten apropar més l’estructura del sistema.

Seguint els mateixos objectius, l’Acord per a la millora i el desenvolupament del sistema de previsió social, de 9 d’abril de 2001, va preveure la conveniència d’introduir determinades modificacions en el marc de l’acció protectora dels treballadors per compte propi, a fi d’incloure-hi la prestació d’incapacitat permanent total qualificada per a la professió habitual.

En aquest sentit, la Llei 53/2002, de 30 de desembre, de mesures fiscals, administratives i de l’ordre social, ha modificat les normes legals que regulen els règims especials agrari i de treballadors del mar, per incloure, dins l’àmbit de l’acció protectora dispensada en els règims esmentats, la prestació assenyalada, per bé que es difereix a una disposició reglamentària la concreció de l’import de la prestació i d’alguns dels requisits que, a més del compliment d’una edat determinada i la no-realització d’activitat lucrativa, condicionen l’accés a aquesta prestació.

En aquest sentit, aquest Reial decret aborda el desplegament reglamentari de la Llei 53/2002, de 30 de desembre, i concreta l’import de la prestació i dels requisits que han de complir les persones interessades per accedir a la prestació d’incapacitat permanent total qualificada, i segueix, a aquest efecte, les previsions que conté l’Acord social de 2001.

Page 121

L’extensió de l’acció protectora, en els termes indicats, també ha d’operar respecte als treballadors per compte propi inclosos en el règim especial de treballadors per compte propi o autònoms, respecte als quals es preveu una regulació semblant a l’establerta per als treballadors per compte propi inclosos en els règims especials esmentats.

Reial decret 464/2003, de 25 d’abril. [Salut laboral. Inspecció de Treball]. (BOE núm. 139, d’11 de juny).

L’Acord adoptat pel Consell de Ministres, en la reunió que va tenir lloc el dia 11 d’octubre de 2002, pel qual es dóna resposta al requeriment d’incompetència formulat pel Govern de la Generalitat de Catalunya, en relació amb el Reial decret 707/2002, de 19 de juliol, pel qual s’aprova el Reglament sobre el procediment administratiu especial d’actuació de la Inspecció de Treball i Seguretat Social i per a la imposició de mesures correctores d’incompliments en matèria de prevenció de riscs laborals en l’àmbit de l’Administració general de l’Estat, accepta modificar la disposició final primera de l’esmentat Reial decret i la disposició addicional segona del Reglament aprovat per aquell.

La sentència dictada per la Secció Setena de la Sala Contenciosa Administrativa del Tribunal Suprem, amb data 10 de febrer de 2003, anul·la l’apartat 3 de l’art. 3 del Reglament d’organització i funcionament de la Inspecció de Treball i Seguretat Social, aprovat pel Reial decret 138/2000, de 4 de febrer, que es refereix a l’obligació de preavisar les actuacions inspectores en centres o dependències de l’Administració pública, per la qual cosa, aplicant el mateix fonament jurídic, escau suprimir la mateixa obligació de preavís que preveu l’actual apartat 1 de l’art. 4 del Reglament aprovat pel Reial decret 707/2002 i reordenar els apartats restants de l’article esmentat.

Reial decret 504/2003, de 2 de maig. [Comissió Nacional del Mercat de Valors]. (BOE núm. 118, de 17 de maig).

Regula el Comitè Consultiu de la Comissió Nacional del Mercat de Valors.

Reial decret 549/2003, de 9 de maig. [Estadística]. (BOE núm. 112, de 10 de maig).

Aprova el Programa anual 2003 del Pla estadístic nacional 2001-2004.

Reial decret 605/2003, de 23 de maig. [Sanitat]. (BOE núm. 134, de 5 de juny).

Estableix les mesures per al tractament homogeni de la informació sobre les llistes d’espera en el Sistema Nacional de Salut.

Reial decret 681/2003, de 12 de juny. [Salut laboral. Atmosferes explosives]. (BOE núm. 145, de 18 de juny).

Protecció de la salut i la seguretat dels treballadors exposats als riscs derivats d’atmosferes explosives en el lloc de treball.

Reial decret 896/2003, d’11 de juliol. [Passaports]. (BOE núm. 166, de 12 de juliol).

Regula l’expedició del passaport ordinari i se’n determinen les característiques.

Reial decret 996/2003, de 25 de juliol. [Assistència jurídica gratuïta]. (BOE núm. 188, de 7 d’agost).

La Llei 1/1996, de 10 de gener, d’assistència jurídica gratuïta, i el Reglament de desplegament, aprovat pel Reial decret 2103/1996, de 20 de se-Page 122tembre, van operar una reforma profunda en el sistema de reconeixement del dret a l’assistència jurídica gratuïta, com també en el funcionament dels serveis col·legials d’advocats i procuradors encarregats de prestar-la.

La Llei 38/2002, de 24 d’octubre, de reforma parcial de la Llei d’enjudiciament criminal, ha incorporat novetats importants amb la finalitat d’aconseguir la celeritat en la resposta davant la delinqüència, amb la creació d’un procés especial per a l’enjudiciament ràpid de determinats delictes que permeti enjudiciar-los de manera immediata. L’acceleració més important d’aquests processos és la que s’ha de produir en el temps que transcorre des de la incoació del procés penal fins a la celebració del judici oral, per la qual cosa és peça clau del nou procediment la instrucció concentrada davant el jutjat de guàrdia i durant el temps que duri el servei de guàrdia d’aquest òrgan judicial, prorrogable en aquells partits judicials en què aquest servei no tingui caràcter permanent.

Aquesta acceleració i concentració d’actuacions davant el jutjat de guàrdia fa necessari assegurar la presència en aquelles de manera immediata d’advocats, que assegurin el dret d’assistència lletrada i de defensa i representació de les parts, i es preveu, en l’àmbit de la justícia gratuïta i en aquest tipus de procediments, que sigui un únic lletrat el qui presti l’assistència, des de la detenció, si n’hi hagués, fins a l’acabament del procés, com també que les sol·licituds de reconeixement del dret gaudeixin de prioritat en el moment de tramitar-les.

Aquesta reforma parcial de la Llei d’enjudiciament criminal té una repercussió directa en el Reglament d’assistència jurídica gratuïta, i per això cal abordar-ne la modificació, mitjançant la incorporació de les previsions necessàries a què s’ha d’ajustar el procediment per a la tramitació de sol·licituds corresponents a processos d’enjudiciament ràpid.

En aquest sentit, s’ha optat per elaborar un nou text que deroga l’anterior i al qual s’incorporen, a més de les modificacions esmentades, les que s’han produït d’ençà de l’entrada en vigor del Reial decret 2103/1996, operades pel Reial decret 1949/2000, d’1 de desembre, i pel Reial decret 1162/2001, de 26 d’octubre, text en què es regula el procediment per al reconeixement del dret a l’assistència jurídica gratuïta per l’Administració general de l’Estat, de conformitat amb el que preveu la Llei 1/1996, de 10 de gener, d’assistència jurídica gratuïta, i que s’aplicarà al reconeixement del dret en relació amb tot tipus de processos davant òrgans jurisdiccionals espanyols la seu dels quals es trobi en el territori de comunitats autònomes que no hagin rebut els traspassos en matèria de provisió de mitjans al servei de l’Administració de justícia, o que estenguin la seva competència a tot el territori nacional, amb les excepcions que s’hi estableixen.

Reial decret 942/2003, de 28 de juliol. [Formació professional específica]. (BOE núm. 182, de 31 de juliol).

Determina les condicions bàsiques que han de tenir les proves per a l’obtenció dels títols de tècnic i tècnic superior de formació professional específica.

Reial decret 1039/2003, d’1 d’agost. [Hipoteques]. (BOE núm. 184, de 2 d’agost).

Regula el dret de les persones interessades per instar la intervenció de registrador substitut.

Reial decret 1042/2003, d’1 d’agost. [Habitatges i sòl. Adquisició d’habitatges lliures]. (BOE núm. 198, de 19 d’agost).

Page 123

El Reial decret 1/2002, d’11 de gener, ha permès l’estructuració i la posada en marxa del Pla d’habitatge 2002-2005. En aquest sentit, es té coneixement d’algunes dificultats tocant a la possibilitat d’adquisició en segona transmissió o posterior, amb finançament qualificat, d’habitatges lliures, sobretot en diversos municipis declarats singulars del grup A, en els quals, precisament, es considera més urgent la necessitat d’oferir solucions habitacionals a les persones i les famílies amb nivells d’ingressos mitjans i baixos, especialment quan concorren circumstàncies personals que dificulten l’accés al mercat d’habitatges lliures, com és, per exemple, el cas dels joves. En aquests municipis, els preus màxims de referència d’adquisició d’habitatges existents acollits al Pla queden significativament per sota dels preus mitjans dels habitatges lliures de segona mà, de manera que, a la pràctica, no hi ha oferta d’habitatges lliures en segona transmissió o posterior als preus màxims de referència esmentats. A conseqüència d’això, els adquirents potencials d’aquests habitatges només es poden dirigir a d’altres d’un preu una mica superior, que, per aquest mateix fet, queden exclosos del finançament qualificat que ofereix el Pla per a aquest supòsit. Així, aquests adquirents no es poden beneficiar del referit finançament, mitjançant el qual podrien resoldre, per aquesta via, les seves necessitats d’allotjament. Més que més perquè existeix un ampli parc d’habitatges lliures disponibles ja construïts, de segona mà, amb característiques, preus i ubicació diversos, que podria contribuir poderosament a solucionar aquestes situacions, les quals s’agreugen encara més quan es tracta de localitats on és especialment difícil la nova promoció d’habitatges a causa de l’escassetat de sòl edificable.

A l’efecte de possibilitar que els adquirents potencials d’habitatges lliures existents que topen amb aquestes dificultats es puguin beneficiar d’ajuts del Pla, es considera convenient introduir en aquest darrer un grau més de flexibilitat. En aquest sentit, es desvincula, d’una banda, el preu màxim dels habitatges lliures adquirits en segona transmissió o posterior del dels protegits de nova construcció, dins, en general, del màxim corresponent a aquests últims; i, d’altra banda, es crea una modalitat nova de municipis singulars, enquadrats en un nou grup 0, que comparteix, en general, les característiques dels del grup A, però en els quals serà possible percebre ajuts del Pla fins i tot quan l’habitatge lliure adquirit en segona transmissió o posterior en l’àmbit d’aquell comporti un preu de venda superior al general dels municipis singulars del grup A esmentats. Així mateix, la quantia dels ajuts, en termes absoluts, ha de ser, com a màxim, la que hauria correspost en municipis singulars del grup A.

Amb aquestes mesures, es tracta, sobretot, de fer possible que alguns adquirents d’habitatges lliures, en segona transmissió o posterior, que poden constituir l’única alternativa viable per satisfer les seves necessitats d’allotjament, accedeixin als habitatges que tenen el suport d’un ajut estatal, no disponible sense aquest canvi de la normativa del Pla d’habitatge vigent.

Reial decret 1048/2003, d’1 d’agost. [Pesca marítima]. (BOE núm. 184, de 2 d’agost).

Ordenació del sector pesquer i ajuts estructurals.

Reial decret 1125/2003, de 5 de setembre. [Unió Europea. Universitats]. (BOE núm. 224, de 18 de setembre).

Page 124

Estableix el sistema europeu de crèdits i el sistema de qualificacions en les titulacions universitàries de caràcter oficial i validesa en tot el territori nacional.

Reial decret 1203/2003, de 19 de setembre. [Emigració]. (BOE núm. 238, de 4 d’octubre de 2003).

Modifica el Reial decret 996/1986, de 25 d’abril, pel qual es regula la subscripció de conveni especial dels emigrants i els fills d’emigrants.

Reial decret 1206/2003, de 19 de setembre. [Armes nuclears]. (BOE núm. 241, de 8 d’octubre).

Aplicació dels compromisos contrets per l’Estat espanyol en el Protocol addicional a l’Acord de salvaguardes derivat del Tractat sobre la no-proliferació de les armes nuclears.

Reial decret 1231/2003, de 26 de setembre. [Carreteres i camins]. (BOE núm. 234, de 30 de setembre).

Modifica la nomenclatura i el catàleg de les autopistes i autovies de la xarxa de carreteres de l’Estat.

Reial decret 1273/2003, de 10 d’octubre. [Seguretat Social de treballadors per compte propi o autònoms]. (BOE núm. 253, de 22 d’octubre).

El Text refós de la Llei general de la Seguretat Social, aprovat pel Reial decret legislatiu 1/1994, de 20 de juny, estableix que els treballadors per compte propi inclosos en el règim especial de la Seguretat Social dels treballadors per compte propi o autònoms podran millorar de manera voluntària l’àmbit de l’acció protectora que els dispensa aquest règim incorporant-hi la corresponent a les contingències professionals, sempre que aquests treballadors hagin optat per incloure també, dins l’àmbit esmentat, la protecció per incapacitat temporal derivada de contingències comunes. Aquesta disposició preveu que, per les contingències indicades, es reconeixeran les prestacions que, per causa d’aquelles, es concedeixen als treballadors inclosos en el règim general, en les condicions que s’estableixin per reglament. Igualment, aquesta disposició determina la consegüent obligació de cotitzar per les repetides contingències i remet a les normes corresponents l’especificació dels epígrafs de la tarifa de primes per les contingències professionals que s’hagin d’aplicar a aquests treballadors autònoms d’acord amb les activitats que duguin a terme.

En conseqüència, a l’efecte de fer plenament efectiva la nova millora voluntària de l’acció protectora dels treballadors inclosos en el règim especial d’autònoms al qual s’ha al·ludit, cal dur a terme el desplegament reglamentari oportú tant en matèria de prestacions com en relació amb el règim jurídic de les opcions que sobre aquesta qüestió poden formular les persones interessades i amb els aspectes relatius a la cotització per les contingències expressades.

Reial decret 1257/2003, de 3 d’octubre. [Sorolls. Aeroports]. (BOE núm. 238, de 4 d’octubre).

Com a part de la política comuna de transports, es duu a terme una acció sobre limitació de l’ús d’avions de reacció subsònics civils amb la finalitat d’actuar davant el soroll causat pel trànsit aeri, acció concretada en les directives 80/51/CEE, 83/206/CEE, 89/629/CEE, 92/14/CEE i 98/20/CEE, incorporades al dret espanyol pel Reial decret 1422/1992, de 27 de novembre, sobre limitació de l’ús d’avions de reaccióPage 125 subsònics civils, i els reials decrets 325/1995, de 3 de març, i 1908/1999, de 17 de desembre, que el van modificar parcialment.

Dins aquesta línia d’actuació se situa la recentment adoptada Directiva 2002/30/CE del Parlament Europeu i del Consell, de 26 de març de 2002, sobre l’establiment de normes i procediments per a la introducció de restriccions operatives relacionades amb el soroll en els aeroports comunitaris.

D’altra banda, aquesta Directiva 2002/30/CE recull els principis que conté la Resolució A31/7 de la 33a Assemblea de l’Organització d’Aviació Civil Internacional (OACI), per la qual s’introdueix el concepte d’«enfocament equilibrat» com a instrument d’acció per tractar el problema del soroll dels avions, la qual cosa la fa hàbil per a la introducció de restriccions operatives en els aeroports, ja que per arribar a una solució proporcional d’aquest problema es requereixen, entre altres mesures, normes tècniques més estrictes en relació amb els nivells de soroll permesos a les aeronaus i, fins i tot, posar fora de servei les més sorolloses.

Reial decret 1276/2003, de 10 d’octubre. [Centre d’Estudis Jurídics de l’Administració de justícia]. (BOE núm. 249, de 17 d’octubre).

Aprova l’Estatut del Centre d’Estudis Jurídics.

Reial decret 1328/2003, de 24 d’octubre. [Oficines de farmàcia]. (BOE núm. 256, de 25 d’octubre).

Modifica el Reial decret 165/1997, de 7 de febrer, pel qual s’estableixen els marges corresponents a la dispensació al públic d’especialitats farmacèutiques d’ús humà.

Reial decret 1376/2003, de 7 de novembre. [Carn]. (BOE núm. 273, de 14 de novembre).

Estableix les condicions sanitàries de producció, emmagatzematge i comercialització de les carns fresques i els derivats d’aquestes en els establiments de comerç al detall.

Reial decret 1428/2003, de 21 de novembre. [Circulació urbana i interurbana. Reglament general de circulació]. (BOE núm. 306, de 23 de desembre).

La Llei 19/2001, de 19 de desembre, de reforma del text articulat de la Llei sobre trànsit, circulació de vehicles de motor i seguretat viària, estableix que el Govern, en el termini màxim de sis mesos des de la seva entrada en vigor, modificarà el Reglament general de circulació, aprovat pel Reial decret 13/1992, de 17 de gener, per adequar-lo a les modificacions que conté la reforma esmentada. Amb l’adaptació del nou text a la Llei 19/2001, no solament s’introdueixen normes en matèria de ciclisme i es preveuen noves infraccions o se’n varia la qualificació d’altres —com és el cas de la utilització de dispositius de telefonia mòbil o la circulació en sentit contrari, respectivament—, sinó que també es modernitzen altres preceptes en harmonia amb una nova concepció de la gestió del trànsit que disposa de mitjans tècnics de regulació de la circulació que la norma ha de fer plenament operatius.

Això ha conduït a revisar i actualitzar tot el sistema de senyalització, que s’ha adaptat als avenços en els criteris d’utilització generalitzats als països del nostre entorn i ha millorat la concordança entre la normativa de trànsit i la de carreteres en aquest sentit. Al mateix temps, també es regulen les proves esportives, les marxes ciclistes i altres esdeveniments que fins ara regulava el Codi de la circulació.

Page 126

Destaca la competència de les comunitats autònomes per autoritzar la realització de proves esportives per vies interurbanes del seu àmbit territorial, tenint en compte que tenen assumida i traspassada la competència en matèria d’espectacles públics en general, caràcter del qual participen les proves esportives. La singularitat i la incidència en la seguretat viària de les proves esportives se salvaguarden a través d’un informe vinculant que emeten, amb caràcter previ a l’autorització, les administracions públiques encarregades de la vigilància i la regulació del trànsit.

Així mateix, destaquen les normes i les condicions especials de circulació dels vehicles especials i dels vehicles en règim de transport especial, fet que constituïa una llacuna en el nostre dret de la circulació que calia regular urgentment, atesa la magnitud dels accidents que poden sobrevenir quan s’hi troben implicats aquest tipus de vehicles.

Finalment, es fa ús de la facultat que atorga al Govern la disposició final del text articulat de la Llei sobre trànsit, circulació de vehicles de motor i seguretat viària per modificar conceptes bàsics de circulació i afegir definicions als que conté l’annex del text articulat esmentat i que són complements indispensables per aplicar el nou Reglament de circulació que s’aprova.

Reial decret 1496/2003, de 24 de novembre. [Impost sobre el valor afegit]. (BOE núm. 286, de 29 de novembre).

Aprova el Reglament que regula les obligacions de facturació, i es modifica el Reglament de l’impost sobre el valor afegit.

Reial decret 1497/2003, de 28 de novembre. [Associacions]. (BOE núm. 306, de 23 de desembre).

Aprova el Reglament del Registre nacional d’associacions i de les relacions d’aquest amb els altres registres d’associacions.

Reial decret 1537/2003, de 5 de desembre. [Ensenyament general]. (BOE núm. 295, de 10 de desembre).

Estableix els requisits mínims dels centres que imparteixin ensenyaments escolars de règim general.

Reial decret 329/2003, de 14 de març. [Catalunya]. (BOE núm. 78, d’1 d’abril).

Amplia els mitjans traspassats a la Generalitat de Catalunya pel Reial decret 966/1990, de 20 de juliol, en matèria de provisió de mitjans materials i econòmics al servei de l’Administració de justícia.

La Constitució espanyola estableix que l’Estat té competència exclusiva en matèria d’Administració de justícia. Per la seva banda, l’Estatut d’autonomia de Catalunya estableix que, en relació amb l’Administració de justícia, tret de la militar, correspon a la Generalitat exercir totes les facultats que les lleis orgàniques del poder judicial i del Consell General del Poder Judicial reconeguin o atribueixin al Govern de l’Estat, així com coadjuvar en l’organització dels tribunals consuetudinaris i tradicionals i en la instal·lació de jutjats, amb subjecció en tots els casos al que disposa la Llei orgànica del poder judicial.

Pel Reial decret 966/1990, de 20 de juliol, es van fer efectius a la Generalitat de Catalunya els traspassos en matèria de provisió de mitjans materials i econòmics al servei de l’Administració de justícia. Aquests traspassos es van completar mitjançant els reials decretsPage 127 1553/1994, de 8 de juliol, i 1905/1994, de 23 de setembre.

Mitjançant aquest Reial decret s’efectua, sobre les mateixes previsions constitucionals i estatutàries, una ampliació de mitjans en aquesta matèria, en concepte de finançament dels nous òrgans judicials que han entrat en funcionament els mesos d’abril i desembre de 2002.

Reial decret 431/2003, d’11 d’abril. [Extremadura]. (BOE núm. 102, de 29 d’abril).

Traspàs de professors d’educació general bàsica d’institucions penitenciàries a la Comunitat Autònoma d’Extremadura, en ampliació del traspàs efectuat pel Reial decret 1801/1999, de 26 de desembre.

La Constitució, en l’art. 149.1.30, reserva a l’Estat la competència exclusiva sobre regulació de les condicions d’obtenció, expedició i homologació de títols acadèmics i professionals i normes bàsiques per al desplegament de l’art. 27 de la Constitució, a fi de garantir el compliment de les obligacions dels poders públics en aquesta matèria. Per la seva banda, l’Estatut d’autonomia d’Extremadura estableix que correspon a la Comunitat Autònoma la competència de desplegament legislatiu i execució de l’ensenyament en tota la seva extensió, nivells i graus, modalitats i especialitats, d’acord amb el que disposen l’art. 27 de la Constitució i les lleis orgàniques que, de conformitat amb l’article 81.1 d’aquesta, el despleguin, i sens perjudici de les facultats que atribueix a l’Estat l’art. 149.1.30 i de l’alta inspecció per al seu compliment i garantia.

Pel Reial decret 1801/1996, de 26 de desembre, van ser traspassats a la Comunitat Autònoma d’Extremadura les funcions i els serveis de l’Administració de l’Estat en matèria d’ensenyament no universitari.

La Llei orgànica 1/1990, de 3 d’octubre, d’ordenació general del sistema educatiu (LOGSE), estableix la integració dels funcionaris del cos de professors d’educació general bàsica d’institucions penitenciàries al cos de mestres, en les condicions que el Govern estableixi per reglament.

Pel Reial decret 1203/1999, de 9 de juliol, s’ha fet efectiva la integració esmentada, i s’estableix que, mitjançant acords de les comissions mixtes de traspàs de funcions i serveis, els funcionaris que s’integren al cos de mestres passaran a dependre de l’Administració educativa en l’àmbit territorial de la qual es trobi situat l’establiment penitenciari on prestin servei.

Reial decret 467/2003, de 25 d’abril. [Andalusia]. (BOE núm. 103, de 30 d’abril).

Traspàs a la Comunitat Autònoma d’Andalusia de la gestió duta a terme per l’Institut Nacional d’Ocupació, en l’àmbit del treball, l’ocupació i la formació.

La Constitució, en l’art. 149.1.13, reserva a l’Estat la competència exclusiva sobre les bases i la coordinació de la planificació general de l’activitat econòmica, i estableix, en el mateix art. 149.1.7.a, que l’Estat té competència exclusiva en matèria de legislació laboral, sens perjudici de la seva execució pels òrgans de les comunitats autònomes.

En l’art. 149.1.30.a de la Constitució s’estableix la competència exclusiva de l’Estat sobre regulació de les condicions d’obtenció, expedició i homologació de títols acadèmics i professionals i normes bàsiques per al desplegament de l’art. 27 de la Constitució, article que reconeix,Page 128 per la seva banda, el paper dels poders públics quant a programació general de l’ensenyament, inspecció i homologació del sistema educatiu, per garantir el compliment de les lleis. D’altra banda, la Llei orgànica 1/1990, de 3 d’octubre, d’ordenació general del sistema educatiu, remet l’ordenació de la formació professional ocupacional a la normativa específica de caràcter laboral.

Així mateix, l’Estatut d’autonomia per a Andalusia estableix que correspon a la Comunitat Autònoma d’Andalusia l’execució de la legislació de l’Estat en matèria laboral, i l’assumpció de les facultats, les competències i els serveis que en aquest àmbit, i en el nivell d’execució, té actualment l’Estat; i en l’Estatut esmentat es preveu que correspon a la Comunitat Autònoma la competència exclusiva sobre el foment i la planificació de l’activitat econòmica a Andalusia.

D’altra banda, el mateix Estatut d’autonomia estableix que és competència plena de la Comunitat Autònoma d’Andalusia la regulació i l’administració de l’ensenyament en tota la seva extensió, nivells i graus, modalitats i especialitats, en l’àmbit de les seves competències, sens perjudici del que disposen l’art. 27 de la Constitució i les lleis orgàniques que, de conformitat amb l’art. 81 d’aquesta, el despleguin, de les facultats que atribueix a l’Estat l’art. 149.1.30.a de la Constitució, i de l’alta inspecció necessària per al seu compliment i garantia.

Finalment, el Reial decret 3825/1982, de 15 de desembre, determina les normes i el procediment a què s’han d’ajustar els traspassos de funcions i serveis de l’Administració de l’Estat a la Comunitat Autònoma d’Andalusia.

Reial decret 468/2003, de 25 d’abril. [Regió de Múrcia]. (BOE núm. 102, de 29 d’abril).

Traspàs a la Comunitat Autònoma de la Regió de Múrcia de la gestió duta a terme per l’Institut Nacional d’Ocupació, en l’àmbit del treball, l’ocupació i la formació.

La Constitució, en l’article 149.1.13, reserva a l’Estat la competència exclusiva sobre les bases i la coordinació de la planificació general de l’activitat econòmica, i estableix, en el mateix art. 149.1.7.a, que l’Estat té competència exclusiva en matèria de legislació laboral, sens perjudici de la seva execució pels òrgans de les comunitats autònomes.

En l’art. 149.1.30.a de la Constitució s’estableix la competència exclusiva de l’Estat sobre regulació de les condicions d’obtenció, expedició i homologació de títols acadèmics i professionals i normes bàsiques per al desplegament de l’art. 27, article que reconeix, per la seva banda, el paper dels poders públics quant a programació general de l’ensenyament, inspecció i homologació del sistema educatiu, per garantir el compliment de les lleis. Així mateix, la Llei orgànica 1/1990, de 3 d’octubre, d’ordenació general del sistema educatiu, remet l’ordenació de la formació professional ocupacional a la normativa específica de caràcter laboral.

Per la seva banda, l’Estatut d’autonomia per a la Regió de Múrcia estableix que correspon a la Comunitat Autònoma de la Regió de Múrcia la funció executiva en matèria laboral, sens perjudici de la competència de l’Estat en matèria de legislació laboral i l’alta inspecció, de conformitat amb l’art. 149.1.7 de la Constitució.

A més, el mateix Estatut d’autonomia estableix que correspon a la Comunitat Autònoma de la Regió de Múrcia el desplegament legislatiu i l’execució de l’en-Page 129senyament, en tota la seva extensió, nivells, graus, modalitats i especialitats, sens perjudici del que disposen l’art. 27 de la Constitució i les lleis orgàniques que el despleguin, i sens perjudici de les facultats que atribueix a l’Estat l’art. 149.1.30.a de la Constitució, i l’alta inspecció necessària per al seu compliment i garantia.

Finalment, el Reial decret 2628/1982, de 24 de setembre, determina les normes i el procediment a què s’han d’ajustar els traspassos de funcions i serveis de l’Administració de l’Estat a la Comunitat Autònoma de la Regió de Múrcia.

Reial decret 601/2003, de 23 de maig. [Madrid]. (BOE núm. 124, de 24 de maig).

Traspassa les funcions i els serveis de l’Administració de l’Estat a la Comunitat de Madrid, en matèria de gestió de l’impost sobre el patrimoni i dels tributs sobre el joc.

La Constitució espanyola estableix, en l’art. 157.1, que els recursos de les comunitats autònomes els constituiran, entre d’altres, impostos cedits, totalment o parcialment, per l’Estat. Així mateix, la Llei orgànica 8/1980, de 22 de setembre, de finançament de les comunitats autònomes, determina el mecanisme de finançament constituït per la cessió de tributs de l’Estat, i inclou l’impost sobre el patrimoni i els tributs sobre el joc com a susceptibles de cessió.

Per la seva banda, l’Estatut d’autonomia de la Comunitat de Madrid estableix que la hisenda de la Comunitat de Madrid es constitueix, entre d’altres, amb els rendiments dels tributs cedits per l’Estat a què es refereix la disposició addicional primera de la mateixa Llei. Així mateix, el referit Estatut estableix que correspon a la Comunitat Autònoma, per delegació de l’Estat, l’administració dels tributs cedits, d’acord amb el que especifica la llei que fixi l’abast i les condicions de la cessió.

La Llei 21/2001, de 27 de desembre, per la qual es regulen les mesures fiscals i administratives del nou sistema de finançament de les comunitats autònomes de règim comú i ciutats amb estatut d’autonomia, especifica que, amb l’abast i les condicions que estableix aquesta Llei, se cedeix a les comunitats autònomes, segons els casos, el rendiment total o parcial, entre d’altres, de l’impost sobre el patrimoni i dels tributs sobre el joc. D’altra banda, la Llei 30/2002, d’1 de juliol, reguladora del règim de cessió de tributs de l’Estat a la Comunitat de Madrid, preveu que l’abast i les condicions d’aquesta cessió són els que fixa la Llei 21/2001, de 27 de desembre. A més, l’esmentada Llei 30/2002, d’1 de juliol, estableix que la cessió efectiva de l’impost sobre el patrimoni i dels tributs sobre el joc té efectes des de l’1 de gener de 2002, per bé que les funcions inherents a la seva gestió les continuarà exercint l’Agència Estatal d’Administració Tributària fins que no s’hagin traspassat, a instància de la Comunitat Autònoma, els serveis adscrits als tributs esmentats.

D’aquesta manera, mitjançant aquest Reial decret es traspassen les funcions i els serveis de l’Administració de l’Estat a la Comunitat de Madrid, en matèria de gestió de l’impost sobre el patrimoni i dels tributs sobre el joc.

Reial decret 602/2003, de 23 de maig. [Madrid]. (BOE núm. 126, de 27 de maig).

Modificació i ampliació dels mitjans patrimonials adscrits als serveis traspassats per l’Administració de l’Estat a la Comunitat de Madrid pel Reial decretPage 130 1685/1997, de 7 de novembre, en la gestió encomanada en matèria d’agricultura, Fons Espanyol de Garantia Agrària (FEGA).

La Constitució espanyola reserva a l’Estat, en l’art. 149.1.13, la competència sobre les bases i la coordinació de la planificació general de l’activitat econòmica.

Per la seva banda, l’Estatut d’autonomia de la Comunitat de Madrid estableix que, d’acord amb les bases i l’ordenació de l’activitat econòmica general i la política monetària de l’Estat, correspon a la Comunitat de Madrid la competència exclusiva en matèria d’agricultura, ramaderia i indústries agroalimentàries.

Mitjançant aquest Reial decret es modifiquen i s’amplien els mitjans patrimonials adscrits als serveis traspassats per l’Administració de l’Estat a la Comunitat de Madrid pel Reial decret 1685/1997, de 7 de novembre, en la gestió encomanada en matèria d’agricultura, Fons Espanyol de Garantia Agrària (FEGA).

Reial decret 603/2003, de 23 de maig. [Madrid]. (BOE núm. 126, de 27 de maig).

Ampliació dels serveis i les activitats traspassats a la Comunitat de Madrid pel Reial decret 2060/1985, de 9 d’octubre, en matèria de sanitat (serveis sanitaris de l’Institut de Salut Carles III).

La Constitució espanyola, en l’art. 148.1.21, estableix que les comunitats autònomes podran assumir competències en matèria de sanitat i higiene, i en l’art. 149.1.16 reserva a l’Estat la competència exclusiva sobre sanitat exterior, bases i coordinació general de la sanitat i legislació sobre productes farmacèutics.

Per la seva banda, l’Estatut d’autonomia de la Comunitat de Madrid preveu que, en el marc de la legislació bàsica de l’Estat i, si s’escau, en els termes que aquesta legislació estableixi, correspon a la Comunitat de Madrid el desplegament legislatiu, la potestat reglamentària i l’execució en matèria de sanitat i higiene.

Mitjançant el Reial decret 2060/1985, de 9 d’octubre, es van traspassar a la Comunitat de Madrid les funcions i els serveis de l’Administració de l’Estat en matèria de sanitat.

Aquest Reial decret efectua, sobre les mateixes previsions constitucionals, estatutàries i legals, una ampliació dels serveis i les activitats traspassats amb els corresponents als serveis sanitaris de l’Institut de Salut Carles III.

Reial decret 1509/2003, de 28 de novembre. [Castella i Lleó]. (BOE núm. 300, de 16 de desembre).

Ampliació dels mitjans econòmics de la Seguretat Social traspassats a la Comunitat de Castella i Lleó pel Reial decret 149/1999, de 29 de gener, en les matèries encomanades a l’Institut de Migracions i Serveis Socials (IMSERSO).

La Constitució espanyola reserva a l’Estat, en l’article 149.1.17, la competència exclusiva en matèria de legislació bàsica i règim econòmic de la Seguretat Social, sens perjudici de l’execució dels serveis corresponents per les comunitats autònomes. Per la seva banda, l’Estatut d’autonomia de Castella i Lleó atribueix a la Comunitat Autònoma de Castella i Lleó la funció executiva en matèria de gestió de les prestacions i els serveis socials del sistema de Seguretat Social: INSERSO.

El Reial decret 905/1995, de 2 de juny, va traspassar a la Comunitat de Castella i Lleó les funcions i els serveis de la Seguretat Social, en les matèriesPage 131 encomanades al que aleshores era l’Institut Nacional de Serveis Socials (INSERSO). Pel Reial decret 149/1999, de 29 de gener, es van ampliar els mitjans de la Seguretat Social traspassats a la Comunitat de Castella i Lleó, en les matèries encomanades a l’Institut de Migracions i Serveis Socials (IMSERSO), incloent-hi el personal objecte d’ampliació.

En virtut de l’execució de sentències, s’ha incrementat amb dos efectius la relació de personal laboral que consta en el Reial decret 149/1999, de 29 de gener, per la qual cosa escau ampliar els mitjans econòmics traspassats per adequar les valoracions del cost efectiu del traspàs als costos derivats de les sentències dictades.

Reial decret 1510/2003, de 28 de novembre. [Castella i Lleó]. (BOE núm. 300, de 16 de desembre).

Modificació i ampliació dels mitjans patrimonials adscrits als serveis traspassats per l’Administració de l’Estat a la Comunitat de Castella i Lleó pel Reial decret 2/2000, de 7 de gener, en la gestió encomanada en matèria d’agricultura, Fons Espanyol de Garantia Agrària (FEGA).

La Constitució espanyola reserva a l’Estat, en l’art. 149.1.13, la competència sobre les bases i la coordinació de la planificació general de l’activitat econòmica. Per la seva banda, l’Estatut d’autonomia de Castella i Lleó estableix que correspon a la Comunitat Autònoma de Castella i Lleó la competència exclusiva en matèria d’agricultura, ramaderia i indústries agroalimentàries, d’acord amb l’ordenació general de l’economia.

Mitjançant aquest Reial decret es modifiquen i s’amplien els mitjans patrimonials adscrits als serveis traspassats per l’Administració de l’Estat a la Comunitat de Castella i Lleó pel Reial decret 2/2000, de 7 de gener, en la gestió encomanada en matèria d’agricultura, Fons Espanyol de Garantia Agrària (FEGA).

Resolució de 25 de març de 2003. Secretaria d’Estat d’Organització Territorial de l’Estat. [Illes Balears. Política econòmica]. (BOE núm. 76, de 29 de març).

Ordena la publicació de l’Acord de la Comissió Bilateral de Cooperació Administració general de l’Estat-Comunitat Autònoma de les Illes Balears, en relació amb la Llei de l’Estat 53/2002, de 30 de desembre, de mesures fiscals, administratives i de l’ordre social.

Resolució de 22 de juliol de 2003. Secretaria d’Estat d’Organització Territorial de l’Estat. [Canàries. Ports i Pesca marítima]. (BOE núm. 176, de 24 de juliol).

Ordena la publicació de l’Acord de la Comissió Bilateral de Cooperació Administració general de l’Estat-Comunitat Autònoma de Canàries, en relació amb les lleis de Canàries 14/2003, de 8 d’abril, de ports de Canàries, i 17/2003, de 10 d’abril, de pesca de Canàries.

Resolució de 29 de juliol de 2003. Secretaria d’Estat d’Organització Territorial de l’Estat. [Andalusia. Transports urbans]. (BOE núm. 188, de 7 d’agost).

Ordena la publicació de l’Acord de la Comissió Bilateral de Cooperació Administració general de l’Estat-Comunitat Autònoma d’Andalusia, en relació amb la Llei d’Andalusia 2/2003, de 12 dePage 132 maig, d’ordenació dels transports urbans i metropolitans de viatgers d’Andalusia.

Resolució de 2 d’octubre de 2003. Secretaria d’Estat d’Organització Territorial de l’Estat. [Castella-la Manxa. Vi]. (BOE núm. 241, de 8 d’octubre).

Ordena la publicació de l’Acord de la Comissió Bilateral de Cooperació Administració general de l’Estat-Comunitat Autònoma de Castella-la Manxa, en relació amb la Llei de l’Estat 24/2003, de 10 de juliol, de la vinya i del vi.

Page 133

Sentència 1/2003, de 16 de gener (BOE núm. 43, de 19 de febrer de 2004). Recurs d’inconstitucionalitat núm. 2987/1995, plantejat pel Govern de la Nació contra determinats incisos dels articles 13, 17 i 19 de la Llei de l’Assemblea d’Extremadura 5/1995, de 20 d’abril, de modificació parcial i urgent del Text refós de la Llei de la funció pública d’Extremadura, aprovat per Decret legislatiu 1/1990, de 26 de juliol.

Ponent:

María Emilia Casas Baamonde.

En el recurs d’inconstitucionalitat que ara es comenta s’impugna l’art. 13 de la Llei extremenya 5/1995 en la part que disposa que es perd la condició de funcionari per manca de petició de reingrés al servei actiu durant el període de durada de l’excedència voluntària per agrupació familiar; l’art. 17, que estableix que la falta de petició del reingrés al servei actiu en finalitzar el període màxim d’excedència per agrupació familiar o quan desapareguin les causes que van donar lloc a la concessió de l’excedència, comportarà la pèrdua de la condició de funcionari; i l’art. 19, que preveu que els altres funcionaris en excedència forçosa, quan incompleixin les obligacions esmentades en la Llei, perdran la condició de funcionari.

Posteriorment a la interposició del recurs, es va modificar parcialment la normativa bàsica estatal, vigent quan es va aprovar la Llei extremenya, i el Tribunal recorda que en aquest supòsit el recurs s’ha de resoldre prenent com a paràmetre de control la legislació bàsica estatal vigent quan s’ha de dictar sentència, encara que no fos la vigent quan es va aprovar la norma impugnada.

Pel que fa al fons del recurs, el Tribunal Constitucional adverteix que la pèrdua de la condició de funcionari i l’ordenació de les situacions administratives formen part del concepte constitucional d’estatut dels funcionaris públics, i que l’Estat té atribuïda la competència exclusiva per a l’establiment de les bases d’aquest estatut (art. 149.1.18 CE), mentre que la Comunitat Autònoma d’Extremadura, en virtut de l’art. 8.5 del seu EA, té la competència de desplegament legislatiu i d’execució, d’acord amb la legislació bàsica estatal, de l’Estatut de la funció pública autonòmica i local.

Quant a la normativa estatal bàsica vigent quan es va aprovar la Llei extremenya, aquesta no fixava la conseqüència jurídica derivada del fet que un funcionari no sol·licités dins del termini corresponent el reingrés al servei actiu, i només va regular una de les modalitats d’excedència forçosa; de manera que deixava a la normativa de desplegament, estatal o autonòmica, l’establiment d’al-Page 134tres tipus d’excedència forçosa. Per tant, la Llei extremenya no va incórrer en el moment de la seva aprovació en inconstitucionalitat.

Posteriorment, la Llei 13/1996 va modificar aquesta situació, i va preveure dins de la legislació bàsica estatal que si un funcionari en situació d’excedència voluntària per agrupació familiar no sol·licita el reingrés al servei actiu en finalitzar el termini o les causes que van donar lloc a la concessió de l’excedència, es produeix el canvi a excedència voluntària per interès particular, però no la pèrdua de la condició de funcionari. El mateix s’estableix per als funcionaris en situació d’excedència forçosa derivada de suspensió ferma que incompleixen les seves obligacions per intentar tornar al servei actiu.

El Tribunal Constitucional examina si la normativa estatal aprovada el 1996 compleix els requisits per ser considerada bàsica i, per tant, paràmetre a respectar per la normativa autonòmica. La seva conclusió és que es compleixen els requisits formals i materials per considerar la regulació estatal com a bàsica, ja que la normativa regula dos àmbits nuclears del règim estatutari dels funcionaris públics: la pèrdua de la condició de funcionari i l’ordenació de les situacions administratives.

Finalment, el Tribunal Constitucional declara la disconformitat sobrevinguda dels articles de la Llei extremenya amb les noves bases en matèria de règim estatutari dels funcionaris públics aprovades pel legislador estatal, cosa que porta a estimar el recurs plantejat.

• Vot particular que formulen Manuel Jiménez de Parga y Cabrera, Javier Delgado Barrio i Jorge Rodríguez-Zapata Pérez.

El vot es fonamenta en la consideració per part dels magistrats discrepants que la majoria hauria d’haver aplicat la clàusula de prevalença prevista a l’art. 149.3 CE. Així, com que la normativa autonòmica impugnada no contradeia les bases de l’Estat quan es va aprovar, sinó que la contradicció es va produir posteriorment, en modificar-se la normativa estatal, la solució consistia a aplicar la normativa bàsica estatal, i acordar la inaplicació de la normativa autonòmica, en haver estat desplaçada per l’esmentada normativa estatal, però no declarar-ne la nul·litat, ja que aquest és un dels supòsits en els quals es produeix una ruptura entre inconstitucionalitat i nul·litat.

Marta Fernández de Frutos

Sentència 3/2003, de 16 de gener (BOE núm. 43, de 19 de febrer). Recurs d’inconstitucionalitat promogut pel president del Govern contra la Llei del Parlament basc 1/2002, de 23 de gener. Règim pressupostari de la Comunitat Autònoma del País Basc. Vot particular.

Ponent:

Eugeni Gay Montalvo.

El president del Govern de l’Estat interposa recurs d’inconstitucionalitat contra la Llei del Parlament basc 1/2002, de 23 de gener, perquè no inclou el contingut que li és propi, vulnerant els preceptes del bloc de la constitucionalitat que estableixen el règim pressupostari de les comunitats autònomes (art. 134.2 CE, art. 25 i 44 EAPV i art. 21Page 135 LOFCA); perquè contradiu el principi de seguretat jurídica ja que l’aprovació de l’esmentada Llei s’ha alternat amb la pròrroga automàtica dels pressuposts pe al 2001 (art. 9.3 CE) i perquè vulnera el procediment d’elaboració dels pressupostos contingut al Reglament del Parlament basc. La impugnació es basa, doncs, en la concepció que el règim pressupostari ha de contenir-se en la seva totalitat en la llei anual corresponent, i no en normatives parcials, ja que llavors no se sabria del cert quines disposicions han de prevaler, si les partides de la llei prorrogada o les de la nova llei. La Llei de pressupostos és un producte normatiu unitari, no parcial o fragmentari.

El Parlament basc s’oposa als motius d’impugnació, i entén que la Llei 1/2002 és una mera llei ordinària que complementa i matisa la Llei de pressupostos prorrogada. Entén també que, en ésser aprovada per mitjà del procediment propi de la Llei de pressupostos, la Llei impugnada és garantista. Malgrat reconèixer la defectuosa tècnica legislativa, rebutja que es vulneri la seguretat jurídica, ja que manté que els seus únics destinataris són el Parlament i el Govern bascos.

El Govern basc sosté que els pressupostos de la Comunitat Autònoma per a l’exercici 2002 són els de l’any anterior prorrogats. La Llei impugnada pot tenir així contingut pressupostari però no és una llei de pressupostos. La tramitació inicial com a llei de pressupostos es va transformar en llei ordinària en l’últim moment de la seva tramitació parlamentària. Considera que el Parlament pot adoptar aquesta decisió. Finalment, entén que no s’ha afectat la seguretat jurídica, ja que hi ha dues normes de contingut pressupostari, la Llei de pressupostos prorrogada i la Llei 1/2002, a la qual va seguir la Llei 2/2002, per facilitar la inserció de la norma anterior en l’ordenament jurídic.

Hem de recordar que el Parlament basc va aprovar també la Llei 8/2002, de 27 de desembre, de pressupostos generals de la Comunitat Autònoma per a 2003. El Tribunal entén que això no és obstacle perquè s’analitzi la constitucionalitat de la Llei impugnada en aquest recurs d’inconstitucionalitat, ja que en un altre cas les lleis amb vigència temporal quedarien fora de l’objecte de control del Tribunal Constitucional. Per això, entén que no hi ha hagut pèrdua sobrevinguda de l’objecte del recurs.

Al fonament jurídic 3, el TC recorda que és una competència parlamentària inexcusable l’aprovació anual dels pressupostos, ja que és un element nuclear de la democràcia parlamentària, que, en el bloc de la constitucionalitat, correspon segons els casos a les Corts Generals o a les assemblees legislatives de les corresponents comunitats autònomes. Al fonament jurídic 4 s’estén sobre la naturalesa jurídica de la Llei de pressupostos, d’acord amb la doctrina reiterada i extensa del mateix Tribunal. Així, es destaca que els pressupostos contenen de forma unitària la totalitat de les despeses i els ingressos del sector públic, i constitueixen un instrument de direcció de la política econòmica del Govern, però sempre sota el control parlamentari. La Llei de pressupostos es concep com una «ley de contenido constitucionalmente determinado», en la qual concorren tres elements: «es una Ley dictada en el ejercicio de su potestad legislativa, por la que se aprueban los presupuestos y, además, a través de ella, se controla la acción del Gobierno».

D’altra banda, la Llei de pressupostos té una naturalesa temporalment limitada a cada exercici, això és, a un any, en-Page 136cara que pot ser prorrogada (art. 134.4 CE i 56.1 de la Llei general pressupostaria). La pròrroga constitueix un «mecanismo excepcional que opera en bloque y exclusivamente en aquellos casos en los que, finalizado el ejercicio presupuestario, aún no ha sido aprobada la nueva Ley. La prórroga opera, además, como un mecanismo automático, ex constitutione, sin necesidad de una manifestación de voluntad expresa en tal sentido» (FJ 5).

El TC entén que les regles constitucionals sobre la Llei de pressupostos són aplicables a les institucions centrals de l’Estat i a les autonòmiques. A més, de manera específica per al cas basc, recorda els art. 25 i 44 EAPV, 21.1 LOFCA, així com el Decret legislatiu basc 1/1997, d’11 de novembre, pel qual s’aprova el Text refós de la Llei de principis ordenadors de la hisenda general del País Basc, i el Decret legislatiu 1/1994, de 27 de setembre, pel qual s’aprova el Text refós de les disposicions vigents sobre el règim pressupostari d’Euskadi.

Al fonament jurídic 7, el TC sosté que la Llei impugnada no és la llei de pressupostos de la Comunitat Autònoma per a l’any 2002. I no ho és perquè així ho va decidir el Parlament basc i perquè no té el contingut «propio, mínimo, indisponible y necesario» que ha de tenir l’esmentada Llei. A pesar del que han sostingut el Govern i el Parlament bascos, el TC nega la possibilitat que sigui constitucionalment admissible una Llei com la impugnada aquí, que és definida pels seus defensors com de «contingut pressupostari» i que coexisteix amb la Llei pressupostària prorrogada (en dues ocasions). No hi pot haver una multiplicitat de lleis reguladores dels pressupostos. Per això, el TC afirma que «la Ley 1/2002, de 23 de enero, al incidir sobre la realidad de la prórroga presupuestaria, es contraria a la Constitución y a las normas que integran el bloque de la constitucionalidad (art. 21 LOFCA y 44 EAPV), concretamente a los principios de unidad y universalidad presupuestaria recogidos en los art. 134 CE, 21 LOFCA y 44 EAPV». La reserva material de la Llei de pressupostos, que és la previsió dels ingressos i les autoritzacions de despeses per a un any, poden ser alterats excepcionalment i fins i tot prorrogats, però a judici del Tribunal això és molt diferent al que ocorre amb la Llei impugnada, que realitza una autèntica fragmentació de la institució pressupostària, contrària als principis d’unitat i universalitat. La Llei 1/2002 impugnada és completada, a més, per altres que es van aprovar posteriorment, a les quals, encara que no siguin objecte d’aquest recurs, el TC també fa referència, ja que completen el fragmentari mapa pressupostari basc del moment. L’aplicació només parcial de la Llei de pressupostos no és compatible amb la institució de la pròrroga. A més, no és admissible que «la suma de los créditos presupuestarios autorizados para el ejercicio 2002 en la comunidad autónoma vasca como consecuencia de las previsiones contenidas en las leyes 1/2002, 4/1999 y 2/2002, supere el límite máximo del gasto autorizado para este ejercicio, ni, por otro lado, que la Ley 1/2002 coexista con unos presupuestos prorrogados (los contenidos en la Ley 4/1999), sustituyéndolos en parte» (FJ 9 in fine). Aquesta situació porta el Tribunal a afirmar que també s’ha infringit el principi constitucional de la seguretat jurídica, per la confusió que es genera, i per la dificultat d’un coneixement cert per part dels ciutadans. No és exacte, per tant, argumentar que la Llei pressupostària té com a destinataris només els poders públics, ja que els ciutadans també ho són (FJ 10).

El TC declara la inconstitucionalitatPage 137 de la Llei impugnada i, per tant, la seva nul·litat. En el FJ 11 es modulen els efectes de la declaració esmentada «para atender a terceros de buena fe que mantienen relaciones económicas con la Administración [...]. Por ese motivo deben declararse no susceptibles de ser revisadas como consecuencia de la nulidad que ahora declaramos no sólo aquellas situaciones decididas mediante sentencia con fuerza de cosa juzgada (art. 40 LOTC), sino también por exigencia del principio constitucional de seguridad jurídica (art. 9.3 CE), las establecidas mediante actuaciones administrativas firmes».

El vot particular formulat pels magistrats Tomás Vives Antón, Pablo García Manzano, María Emilia Casas Baamonde i Elisa Pérez Vega, discrepa de l’argumentació duta a terme pel Tribunal. Entén que no s’ha insistit prou en la naturalesa jurídica de la Llei de pressupostos i, en canvi, massa en disquisicions genèriques sobre la funció del Parlament. Es critica el «doble règim pressupostari» que s’ha donat a la Comunitat Autònoma del País Basc, per la qual cosa s’afirma que el que vulnera la Llei 1/2002 és el mateix règim de la pròrroga pressupostària, ja que aquesta existeix fins que s’aprovin els nous i en bloc. La Llei impugnada desnaturalitza la institució de la pròrroga, en mantenir subsistent només en una part la Llei de pressuposts prorrogada. Tot això vulnera l’art. 134.4 CE «en cuanto que se le asigna una función materialmente presupuestaria (aunque sea parcial) a una Ley que no es aprobatoria de los presupuestos de todas las entidades integrantes de la Comunidad Autónoma Vasca».

Finalment, els signants del vot particular consideren que en l’argumentació de la Sentència no s’han tingut en compte elements que en el seu dia van ser debatuts en el Ple: en la Llei impugnada hi ha preceptes que no haurien de declarar-se inconstitucionals perquè no tenen caràcter pressupostari o són complementaris, per la qual cosa quedarien fora dels estats financers d’ingressos i despeses. No es comparteix, doncs, la inconstitucionalitat global i com un tot únic que es declara en la Sentència.

Joan Lluís Pérez Francesch

Sentència 16/2003, de 30 de gener (BOE núm. 55, de 5 de març, suplement). Recursos d’inconstitucionalitat 893/1993, 921/1993 i 943/1993 i conflictes de competència 894/1993, 3985/1995 i 2170/1997 (acumulats). Promoguts pel Govern de Canàries, el Parlament de Canàries i Alberto Ruíz-Gallardón Jiménez, comissionat per 53 senadors, respecte de determinats preceptes de la Llei 38/1992, de 28 de desembre, d’impostos especials; els reials decrets 1623/1992 i 1165/1995, i una Ordre del Ministeri d’Economia i Hisenda, que regulen l’impost especial sobre determinats mitjans de transport.

Ponent:

Javier Delgado Barrio.

Amb aquesta Sentència el Tribunal Constitucional inicia una sèrie de pronunciaments sobre diverses qüestions que es plantegen des de la comunitat autònoma canària sobre la constitucionalitat de l’impost especial sobre determinats mitjans de transport. De fet, les sentències posteriors tenen com a arguments bàsics els que s’han construït en la decisió que ara se sintetitza.

En aquesta Sentència es plantegenPage 138 quatre arguments per fonamentar la inconstitucionalitat del tribut. En primer lloc, es deriva del règim economicofiscal de Canàries el denominat principi de franquícia, que impedeix que al territori canari hi pugui haver tributs que gravin el consum. En segon lloc, la introducció del tribut en el règim econòmic fiscal de Canàries ha prescindit, a parer dels recurrents, de l’informe preceptiu que demana l’art. 46 de l’EACan. En tercer lloc, es deriva de la CE i l’Estatut canari una competència per a la Comunitat de desplegament de la legislació i de l’execució en matèria de procediments relacionats amb l’especial règim econòmic fiscal. Finalment, s’al·lega, com a argument subsidiari, que el tribut impugnat pot considerar-se cedit i, en conseqüència, és la Comunitat Autònoma la que pot gestionar-lo.

Davant d’aquests arguments el Tribunal, en primer terme, aclareix l’objecte de la controvèrsia. S’ha de tenir en compte que han passat deu anys des del seu plantejament. La Llei 21/2001 ha convertit el tribut impugnat en un tribut cedit a les comunitats autònomes, sobre el qual poden exercir competències normatives i realitzar, amb delegació prèvia, tasques de gestió; mentre que, en el moment d’interposició dels recursos, el tribut era estatal. Aquest canvi de realitat en el seu règim no fa que perdi sentit el tractament per part del Tribunal del que s’ha plantejat, ja que les parts ja van aportar la necessitat d’analitzar el seu caràcter de tribut cedit.

El Tribunal tracta, en primer lloc, les característiques del principi de franquícia i el seu fonament en l’ordenació del règim especial econòmic canari. De la disposició addicional tercera de la Constitució i de l’Estatut es deriva la necessitat que existeixi tal règim però no el seu caràcter d’inalterable. S’ha d’adaptar a les evolucions que pot experimentar la realitat social o econòmica tant de les illes que formen l’arxipèlag com de la resta de l’Estat. En conseqüència, no es pot derivar que el principi de franquícia, que és aplicable al territori i caracteritza el seu sistema tributari, tingui un nucli essencial, és a dir, en absolut inviolable. Des d’aquesta perspectiva, l’Estat pot establir tributs al territori que gravin el consum, sobretot quan es regulen amb característiques especials (tipus impositius més baixos) per a les Illes Canàries.

Amb relació a la necessitat de l’informe preceptiu, el Tribunal entén que l’Estat va complir tal requisit. Afegeix que és preceptiu tal informe però no s’ha de considerar vinculant. És obligatori presentar aquest document juntament amb la iniciativa legislativa per adjuntar-lo al necessari debat a les Corts Generals.

Sobre la competència autonòmica relativa al desplegament legislatiu i sobre l’execució entén el Tribunal que no hi ha fonament jurídic suficient per identificar tal competència. L’impost impugnat és producte del poder tributari estatal i és a aquest a qui correspon exercir la competència la titularitat de la qual es qüestiona. Cal afegir-hi que s’ha de considerar que la Comunitat Autònoma pot, en tot cas, desplegar la legislació relativa a l’execució de les especialitats del règim econòmic fiscal. No necessita aquest desenvolupament el règim jurídic del tribut imposat, ja que l’especialitat per a Canàries és la de tenir un tipus impositiu inferior al de la resta de l’Estat.

Finalment, es tracta la qüestió del caràcter cedit del tribut. Aclareix el Tribunal que en el moment de presentació dels recursos no tenia aquest caràcter. És actualment quan el tribut ha passat a ser efectivament cedit. Tanmateix, aquestaPage 139 característica no comporta que sigui un tribut propi de la Comunitat Autònoma. La titularitat de la figura així com de la seva gestió continuen sent estatals. Es posa de manifest que el cedit és la recaptació i les competències normatives sobre determinats aspectes del tribut, i que, per delegació, la Comunitat pot realitzar la gestió del tribut. Ara bé, en cap moment representen una transferència definitiva de competències. Per aquest argument i els anteriors, es desestima el que s’ha plantejat.

Tanca aquesta Sentència l’existència d’un vot particular exposat per diversos magistrats. No en discuteixen la decisió sinó que s’aporta una precisió sobre l’argumentació realitzada en la Sentència. Consideren els signants del vot que el Tribunal no aporta cap argument decisiu per a la decisió en assenyalar que l’informe preceptiu ha de ser presentat abans de la tramitació de les iniciatives legislatives a les Corts Generals.

José Antonio Fernández Amor

Sentència 62/2003, de 27 de març (BOE núm. 91, de 16 d’abril, suplement). Qüestions d’inconstitucionalitat 634/1994, 635/1994, 636/1994, 637/1994, 4089/1994 i 4049/1994 (acumulades). Plantejades per la Sala Contenciosa Administrativa del Tribunal Superior de Justícia de Canàries, respecte als preceptes de la Llei 20/1991, de 7 de juny, de modificació dels aspectes fiscals del règim econòmic fiscal de Canàries que regulen l’impost general indirecte canari i un arbitri.

Ponent:

María Emilia Casas Baamonde.

En aquesta ocasió l’aplicació de la regulació que ordena l’impost general indirecte canari (IGIC) i l’arbitri sobre la producció i la importació planteja dubtes de constitucionalitat a la instància judicial que presenta la qüestió. Entén que la seva regulació violenta el principi de franquícia que caracteritza el règim econòmic fiscal canari. Així mateix, considera que atribuir mitjançant llei ordinària la revisió dels actes administratius relacionats amb l’arbitri és contrari a l’ordenació, ja que ha de fer-se mitjançant llei orgànica.

El Tribunal és breu en el tractament del plantejat. Prèviament a qualsevol anàlisi, realitza el judici de rellevància que exigeix l’art. 35 de la LOTC per a les qüestions d’inconstitucionalitat. Determina que la decisió del Tribunal Superior de Justícia no depèn de la normativa que regula l’arbitri, per la qual cosa l’objecte d’anàlisi es redueix al que es refereix estrictament a l’IGIC.

Sobre el tribut esmentat entén que no altera el principi de franquícia perquè no es pot considerar un tret inalterable del règim econòmic fiscal canari. Aquest tribut ja s’insereix en l’esmentat règim com a exclusiu de la Comunitat Autònoma, no aplicable a la resta de l’Estat. Així mateix, es tracta d’una figura que recapta a favor de les institucions canàries. És un tribut producte de l’evolució de la realitat economico-fiscal tant de l’arxipèlag com d’Espanya (s’estableix arran de la seva entrada a la Unió Europea amb l’exclusió per al territori canari de l’IVA). Es desestima el recurs en relació amb l’IGIC, i no es tracta el que s’ha plantejat en relació amb l’arbitri.

José Antonio Fernández Amor

Page 140

Sentència 72/2003, de 10 d’abril (BOE núm. 114, de 13 de maig). Recursos d’inconstitucionalitat 2516/1994 i 37/1995, i conflicte positiu de competència 2517/1994 (acumulats). Promoguts pel Govern de Canàries contra diverses disposicions dels reials decrets llei 4/1994, de 8 d’abril, i 10/1994, de 30 de setembre, d’incentius fiscals per a la renovació del parc de vehicles de turisme, i el seu desplegament per l’Ordre de 20 d’abril de 1994.

Ponent:

Jorge Rodríguez-Zapata Pérez.

Aquesta Sentència s’ha d’afegir a les relatives a l’impost sobre determinats mitjans de transport. En aquesta ocasió, l’impugnat és un reial decret llei i una ordre ministerial que regulen incentius fiscals relacionats amb l’impost esmentat. La seva inconstitucionalitat es fonamenta en el fet que la Comunitat Autònoma de Canàries té la competència per al desplegament legislatiu i l’execució en matèria de procediment administratiu dels tributs que s’inclouen en el seu règim econòmic fiscal. Com a argument subsidiari s’aporta que el tribut és cedit, per la qual cosa la seva gestió pertoca a la Comunitat.

Es fa necessari determinar l’objecte del recurs ja que es resol quan han passat gairebé deu anys. Igual que ocorre a la Sentència 16/2003 anteriorment exposada, que s’aprovi la Llei 21/2001 i el tribut passi a ser efectivament cedit no altera la necessitat de pronunciar-se en aquesta ocasió sobre els problemes plantejats.

Haver reconegut un règim econòmic fiscal especial a les Illes Canàries no significa que se’ls hagi atribuït competències específiques. És a l’Estat a qui competeix la regulació de l’esmentat règim i aquest no és un obstacle per a l’establiment de tributs producte del seu poder tributari.

Sobre l’argument subsidiari, manté l’exposat en la Sentència 16/2004. El caràcter cedit del tribut no implica que se n’hagi transferit la titularitat. L’Estat continua mantenint la seva condició tant en relació amb el tribut com en relació amb la seva gestió. Per tot això, es desestima el recurs.

José Antonio Fernández Amor

Sentència 109/2003, de 5 de juny (BOE núm. 156, d’1 de juliol). Recursos d’inconstitucionalitat núm. 3540/1996, 1492/1997 i 3316/1997 interposats, respectivament, pel president del Govern contra la Llei de la Comunitat Autònoma d’Extremadura 3/1996, de 25 de juny, d’atenció farmacèutica; pel president del Govern contra la Llei de Castella-la Manxa 4/1996, de 26 de desembre, d’ordenació del servei farmacèutic, i pel Consell de Govern de la Junta de Comunitats de Castella-la Manxa contra la Llei 16/1997, de 25 d’abril, de regulació dels serveis de les oficines de farmàcia.

Ponent:

Tomás S. Vives Antón.

Pel que fa a la impugnació estatal de les lleis autonòmiques, aquesta es fonamenta en el fet que el règim jurídic que estableixen respecte a les autoritzacions administratives exigides per a l’obertura d’oficines de farmàcia (principi d’intransmissibilitat de les autoritzacions; caducitat de les autoritzacions en determinats supòsits, i la titularitat del farmacèutic sobre una únicaPage 141 farmàcia) vulnera la competència estatal per dictar bases sobre aquesta matèria (art. 149.1.16 CE). Així mateix, de manera subsidiària s’al·lega que vulneren la garantia d’igualtat de tots els espanyols (art. 149.1.1 CE) en afectar els drets regulats en els art. 33, 35, 36 i 38 CE; la legislació mercantil (art. 149.1.6 CE), i la legislació civil (art. 149.1.8 CE).

Respecte a la Llei estatal 16/1997, la impugnació es fonamenta en el fet que la regulació que la Llei fa de les autoritzacions d’obertura de les farmàcies no pot ser considerada com a normativa bàsica, com, per contra, es diu a la Llei.

El Tribunal Constitucional analitza, en primer lloc, el recurs plantejat contra la Llei estatal 16/1997 (que és una Llei aprovada posteriorment a les normes autonòmiques impugnades) a fi de determinar si la regulació de les autoritzacions d’obertura de farmàcies és normativa bàsica ja que, depenent de la resposta, la resolució respecte a la impugnació de la normativa autonòmica variarà.

Com a punt de partida es recorda que l’art. 103.2 de la Llei 14/1986 general de sanitat configura les oficines de farmàcia com a «establiments sanitaris» i que a la STC 32/1983 es va declarar que el règim jurídic d’aquests establiments s’ha d’entendre com una competència de fixació de bases; però la regulació estatal és, en tot cas, una regulació de mínims que pot ser desplegada per les comunitats autònomes amb competències sobre matèries sanitàries. A continuació, el Tribunal repassa la seva jurisprudència sobre el concepte formal i material de bases per aplicar-la a la Llei estatal, i arriba a la conclusió que els preceptes impugnats sí que tenen aquest caràcter bàsic i, per tant, es desestima el recurs plantejat respecte a la norma estatal.

Pel que fa a la normativa autonòmica, en aquest comentari es tracta de manera conjunta l’anàlisi de constitucionalitat de la Llei extremenya i la Llei de Castellala Manxa.

En primer lloc s’analitza si les lleis vulneren el règim de transmissibilitat d’autoritzacions d’obertura de farmàcies. Així, pel que fa a l’art. 14, paràgraf primer, de la Llei d’Extremadura, se’n declara la inconstitucionalitat perquè proclama la intransmissibilitat d’autoritzacions d’obertura de farmàcia, en contra del que disposa la normativa bàsica estatal. Però no són inconstitucionals els paràgrafs segon i tercer de l’esmentat art. 14 perquè respecten la normativa bàsica. La disposició transitòria tercera de la Llei, que preveu una excepció en el règim general d’intransmissibilitat, i permet en determinats supòsits una única transmissió, també resulta contrària a la normativa bàsica estatal que estableix com a criteri general la transmissibilitat sense cap tipus de limitació. L’art. 38.1 de la Llei de Castella-la Manxa, que preveu la notransferència de les autoritzacions, també vulnera la Llei estatal.

En segon lloc, s’examina la possible inconstitucionalitat del règim de caducitat de les autoritzacions administratives d’obertura de farmàcies. El Tribunal considera que les causes de caducitat de l’art. 14 —paràgrafs quart, cinquè i sisè— de la Llei d’Extremadura no són inconstitucionals perquè no representen un impediment general a la lliure transmissió establerta en la normativa estatal. Així mateix, no és inconstitucional el règim de caducitat previst a l’art. 38.1, paràgraf quart, de la Llei de Castella-la Manxa.

En tercer lloc, es tracta la possible vulneració de la competència estatal sobre legislació civil i laboral. La conclusió és que el reiterat article 14, que preveu que quan es produeix una nova autorització administrativa de farmàcia ja autoritzada han de mantenir-se als seus llocs de treball elsPage 142 mateixos ajudants tècnics de farmàcia, no és inconstitucional i respecta el règim estatal de successió d’empreses (art. 44 ET).

En quart lloc, s’analitza l’art. 20.2 de la Llei castellana, que només permet la titularitat d’una oficina de farmàcia a un únic farmacèutic. El Tribunal Constitucional declara que aquest precepte vulnera la normativa bàsica estatal que permet la cotitularitat; això no obstant, resulta conforme amb la Constitució la previsió que cada farmacèutic només podrà ser titular d’una única oficina de farmàcia.

Pel que fa a la possibilitat que les causes de caducitat de les autoritzacions previstes en les lleis impugnades vulnerin l’art. 35 CE, que reconeix el dret al treball, el Tribunal declara que els preceptes impugnats no limiten el dret del farmacèutic a exercir lliurement la seva professió. Així mateix, atenent a l’interès públic de les farmàcies que permet introduir limitacions en la seva regulació, tampoc vulneren l’art. 33 CE (dret a la propietat), ni l’art. 36 CE (regulació per llei de l’exercici de les professions titulades), ni l’art. 38 CE (llibertat d’empresa).

• Vot particular formulat per Pablo García Manzano.

El vot particular es formula perquè el magistrat discrepa de la decisió de la majoria de declarar inconstitucionals els preceptes autonòmics que prohibeixen la transmissió de l’autorització de les oficines de farmàcia. Així, considera que les lleis autonòmiques es van aprovar quan el marc bàsic estatal el formaven la Llei 14/1986, general de sanitat, la Llei 25/1990, del medicament, i el Reial decret llei 11/1996, sobre ampliació del servei farmacèutic a la població, i que aquestes normes no establien com a bàsic el requisit de la transmissibilitat de les autoritzacions. Només l’aprovació posterior de la Llei estatal 16/1997 establirà aquesta exigència de transmissibilitat, i el magistrat discrepant considera que aquest requisit no pot ser considerat com a bàsic i, per tant, les normes autonòmiques són conformes a la Constitució.

Marta Fernández de Frutos

Sentència 123/2003, de 19 de juny (BOE núm. 170, de 17 de juliol, suplement). Recurs d’inconstitucionalitat núm. 2988/1995, plantejat pel president del Govern contra diversos articles de la Llei de la Comunitat Autònoma d’Extremadura 8/1995, de 27 d’abril, de pesca.

Ponent:

Tomás S. Vives Antón.

L’advocat de l’Estat considera que la Llei objecte d’aquest recurs conté un conjunt de mesures encaminades a la preservació del medi aquàtic que superen l’àmbit estrictament pesquer i envaeixen el de la matèria hidràulica sobre el qual l’Estat té importants competències exclusives (art. 149.1.22 CE). La principal qüestió, doncs, que es planteja en aquest recurs és l’encreuament entre les competències estatals sobre el recurs hidràulic i les competències autonòmiques sobre altres matèries, com són la pesca fluvial (art. 7.1.8 EAE) i la protecció del medi ambient (art. 8.9 EAE), que es dóna quan es projecten en un mateix espai o realitat física: les conques fluvials supracomunitàries (Extremadura no en té cap d’intracomunitària).

Page 143

Per resoldre aquest cas, el Tribunal Constitucional es basa en criteris doctrinals anteriors (que sintetitza en el FJ 2) perquè considera que les qüestions debatudes en aquesta controvèrsia competencial tenen una estreta relació amb les que resolien les STC 15/1998, de 22 de gener, i 110/1998, de 21 de maig. Cal recordar que l’objecte de la STC 15/1998 era la Llei de Castella-la Manxa 1/1992, que, segons el Tribunal, guarda una notable similitud amb diversos dels preceptes impugnats de la Llei d’Extremadura, fins al punt que alguns són idèntics. Per això, el Tribunal resol aquest recurs aplicant una i altra vegada la doctrina continguda en aquelles sentències, en les quals, recordem-ho, el Tribunal feia una crida a la «mútua col·laboració» entre els organismes de Conca i les comunitats autònomes. Així, per al Tribunal, «la atribución de una competencia sobre un ámbito físico determinado no impide necesariamente que se ejerzan otras competencias en ese espacio, siempre que ambas tengan distinto objeto jurídico, y que el ejercicio de las competencias autonómicas no interfieran o perturben el ejercicio de las estatales, por lo que, frecuentemente, resultará imprescindible el establecimiento de mecanismos de colaboración que permitan la necesaria coordinación y cooperación entre las administraciones públicas implicadas» (STC 15/1998, FJ 3, i 110/1998, FJ 2). Així mateix, la competència exclusiva autonòmica sobre pesca fluvial no s’esgota en la regulació de l’activitat consistent en la captura de les diferents espècies piscícoles sinó que «alcanza también a aquellas otras medidas encaminadas a la protección y conservación de las especies que, en muchos casos incidirán inevitablemente sobre las previsiones jurídicas de carácter general previstas para el medio en el que habitan. A éstos efectos, se precisó que la delimitación del título competencial pesca fluvial no puede ignorar, en absoluto, la inescindible conexión que existe entre el recurso natural objeto de esta actividad y el medio en el que habita, añadiéndose, con apoyo en la STC 56/1989 (FJ 5), que es presupuesto inherente a esa actividad el régimen de protección, conservación y mejora de los recursos pesqueros (STC 110/1998, FJ 2)».

El Tribunal acaba estimant parcialment el recurs que havia presentat el president del Govern (invocant, un cop més, l’art. 161.2 CE) i només declara contraris a l’ordre constitucional i, per tant, nuls, quatre dels tretze preceptes impugnats.

Marcel Mateu

Sentència 124/2003, de 19 de juny (BOE núm. 170, de 17 de juliol, suplement). Recursos d’inconstitucionalitat acumulats núm. 1254/1996 i 1255/1996, promoguts pel Govern de Navarra contra alguns articles de la Llei 7/1996, de 15 de gener, d’ordenació del comerç minorista, i contra els art. 2 i 3 de la Llei orgànica 2/1996, de 17 de gener, complementària de l’ordenació del comerç minorista.

Ponent:

Elisa Pérez Vera.

Vot particular:

Javier Delgado Barrio (s’hi adhereixen els magistrats M. Jiménez de Parga, V. Conde Martín de Hijas, R. García-Calvo i J. Rodríguez-Zapata).

Vot particular:

J. Rodríguez-Zapata (s’hi adhereix R. García-Calvo).

Page 144

Aquesta sentència és especialment remarcable per dues qüestions substantives i una curiositat formal. En primer lloc, tal com destaca el segon vot particular, el Tribunal Constitucional s’ha enfrontat a una figura d’enorme relleu en la construcció i articulació de l’Estat de les autonomies: l’àmbit propi, la naturalesa, l’elaboració i els límits de les lleis orgàniques de l’art. 150.2 CE (les lleis de transferència o delegació). En segon lloc, el Tribunal Constitucional té una nova oportunitat de pronunciar-se sobre la regulació de les grans superfícies i els horaris comercials (com a subsector de la matèria comerç interior), fent un pas més en la confecció d’una doctrina que es va començar a construir amb la STC 225/1993. La qüestió formal és que el segon vot particular és firmat per dos magistrats que també s’havien adherit al primer: en total una “aparent majoria” de set.

En aquesta Sentència el Tribunal estima parcialment els dos recursos d’inconstitucionalitat presentats pel Govern de Navarra, que impugnaven, respectivament, diversos preceptes de la Llei 7/1996, d’ordenació del comerç minorista, i els art. 2 i 3 de la LO 2/1996 complementària de l’anterior; originàriament les dues procedien d’una mateixa iniciativa legislativa, però en el curs de la tramitació parlamentària (ja al Senat) es desdobla en dues lleis perquè determinats preceptes tenien caràcter orgànic. Es va recórrer contra la primera d’aquestes lleis per considerar que els preceptes impugnats excedien dels títols competencials reservats a l’Estat, envaint competències atribuïdes a la comunitat foral; mentre que els articles de la segona Llei es consideren inconstitucionals perquè atribueixen caràcter orgànic a matèries reservades a la llei ordinària, contrariant el que disposen els art. 81.1 i 150.2 CE.

En relació amb la Llei 7/1996, el Tribunal només considera inconstitucionals dos articles dels nou preceptes impugnats. El 37, perquè «la exigencia de autorización y de su eventual inscripción registral, por parte de la Comunidad Autónoma, para ejercer las ventas a distancia, ambulantes, automáticas o en pública subasta no puede considerarse un criterio global de ordenación de este sector comercial, ni una medida singular de ordenación económica para alcanzar una determinada finalidad, en este caso, el control de esas actividades comerciales, sino una medida de política administrativa correspondiente a la disciplina de mercado y dirigida a la protección del consumidor, y por ello no puede reputarse como norma básica al amparo del título competencial que corresponde al Estado —ex art. 149.1.13 CE» (FJ 7). Citant la STC 264/1993, FJ 5, el Tribunal Constitucional també considera inconstitucional l’art. 53 (excepte l’incís final que defineix què és venda ambulant o no sedentària) perquè regula la modalitat de venda ambulant «en sus aspectos netamente públicos y por ello no puede entenderse amparada en el ámbito competencial reservado al Estado —ex art. 149.1.6 y 8 CE— por lo que debe declararse inconstitucional». En canvi, segons el Tribunal, «los preceptos de la Ley impugnada que fijan un contenido mínimo de la noción de gran establecimiento, establecen la sujeción a una licencia comercial específica otorgada por las comunidades autónomas, y determinan los mencionados criterios también mínimos de otorgamiento, deben considerarse normas básicas legítimamente dictadas al amparo del art. 149.1.13 CE y por ello no contrarias al orden constitucional de distribución de competencias» (FJ 3). El Tribunal tampoc no considera inconstitucional l’exigència d’un informe del Tribunal dePage 145 Defensa de la Competència que, encara que preceptiu, no té caràcter vinculant, com a tràmit per atorgar o denegar la llicència d’obertura dels grans establiments per part de l’Administració autonòmica.

L’últim gran bloc normatiu que s’impugnava d’aquesta Llei estava en relació amb les infraccions i sancions. Com que els preceptes impugnats no contenen ni tipificació d’infraccions ni comminen amb sancions, el Tribunal considera acceptable que s’estableixin criteris per a la gradació de les sancions i es reguli la reincidència i la prescripció de les infraccions, i els reconeix el caràcter de condicions bàsiques que permeten a l’Estat evitar divergències irraonables o desproporcionades entre les diferents regulacions autonòmiques (d’acord amb l’art. 149.1.1 CE).

Pel que fa a la LO 2/1996, el Tribunal descarta que es pugui predicar el caràcter orgànic de l’art. 2 per la seva vinculació al dret establert a l’art. 38 CE i tampoc no considera justificat aquest caràcter per a l’art. 3 sobre la base de raons de connexió temàtica, sistematicitat o bona política legislativa. Així mateix, després de repassar doctrina anterior en relació amb els límits materials de la LO, el Tribunal, en contra del que afirmava l’advocat de l’Estat (però sense argumentar-ho gaire), considera que «de la misma literalidad de ambos preceptos puede deducirse que en ellos no se transfiere ninguna facultad a las comunidades autónomas en materia de comercio interior, razón por la que no pueden revestir carácter orgánico al amparo del art. 150.2 CE» (FJ 13). Finalment, el Tribunal Constitucional precisa l’abast de la seva decisió perquè el Govern de Navarra sol·licitava o bé la declaració d’inconstitucionalitat de les normes impugnades o bé la inaplicació a la seva Comunitat. Doncs bé, tenint en compte que, des del 1999, totes les comunitats autònomes han assumit competències exclusives en matèria de comerç interior, el Tribunal declara la nul·litat i, per tant, dóna un caràcter general a les declaracions d’inconstitucionalitat que inclou la seva Sentència.

Marcel Mateu

Sentència 137/2003, de 3 de juliol (BOE núm. 181, de 30 de juliol). Recurs d’inconstitucionalitat 1313/1996. Promogut pel Govern de Canàries contra l’article 34 del Reial decret llei 12/1995, de 28 de desembre, sobre mesures urgents en matèria pressupostària, tributària i financera, que va modificar el tipus de gravamen de l’impost especial sobre determinats mitjans de transport.

Ponent:

María Emilia Casas Baamonde.

Aquesta Sentència tanca les que en el 2003 han fet que el Tribunal Constitucional es pronunciés sobre aspectes relatius al règim economicofiscal de Canàries. En aquest cas, n’és objecte un Reial decret llei que modifica el tipus impositiu de l’impost especial sobre deter-minats mitjans de transport. Els arguments emprats per justificar-ne la inconstitucionalitat ja s’han tractat en altres ocasions. Es construeixen al voltant de qüestions ja plantejades en relació amb el tema dels reials decrets llei i elPage 146 deure de contribuir. En primer terme es qüestiona si s’ha produït el supòsit habilitant per utilitzar aquesta norma, això és, l’«extraordinària i urgent necessitat» que preveu l’art. 86 CE. En segon lloc, es considera que la norma no pot alterar el tipus impositiu d’un tribut, ja que és un dels elements essencials. Finalment, es fa ús de l’absència d’informe preceptiu quan es modifica el règim economicofiscal canari.

El Tribunal estima que tractar el tema plantejat no ha perdut l’interès malgrat aprovar-se la Llei 21/2001, per la qual el tribut passa a ser efectivament cedit. Per aquesta raó passa a analitzar l’impugnat Reial decret llei i confirma que es produeix el supòsit d’extraordinària i urgent necessitat. No es dóna contingut a aquest requisit amb el fet que s’hagin hagut de prorrogar els pressupostos de l’any 1995 per al 1996, i s’han actualitzat mesures pressupostàries mitjançant aquesta norma, cosa que és possible encara que amb límits, tal com es recull en la STC 3/2003, de 16 de gener. Més aviat, el fonament es forma amb la finalitat de completar la política seguida per l’executiu per al foment del sector de l’automòbil en aquell moment.

La segona qüestió plantejada és un tema conegut pel Tribunal (vegeu la STC 187/97, de 28 d’octubre). El Reial decret llei pot ser utilitzat per regular la matèria tributària; això no obstant, els límits es troben en el contingut essencial del deure de contribuir. En conseqüència, l’executiu s’extralimita en el seu ús si altera de manera essencial l’esmentat deure, cosa que és necessari determinar cas per cas. En aquest supòsit, la modificació parcial que representa (rebaixa de la càrrega tributària que comporta el tribut) no és igual a l’alteració de règim que envolta el deure que preveu l’art. 31.1 CE.

Tanmateix, el Tribunal Constitucional sí que estima l’argument del recurrent sobre la falta de l’informe preceptiu que exigeix l’art. 46 EACan. L’impost s’integra en el règim fiscal de Canàries i la seva modificació per part de l’Estat requereix l’informe de la Comunitat Autònoma. La seva absència fa que el Reial decret esdevingui inconstitucional i aquest és l’argument decisiu per a la seva expulsió de l’ordenament.

José Antonio Fernández Amor

Sentència 151/2003, de 17 de juliol (BOE núm. 193, de 13 d’agost). Conflicte positiu de competència núm. 508/1995, promogut pel Consell Executiu de la Generalitat de Catalunya, en relació amb l’art. 33.3 del Reglament general de carreteres aprovat pel Reial decret 1812/1994, de 2 de setembre.

Ponent:

Pablo García Manzano.

El conflicte és plantejat pel Consell Executiu de la Generalitat de Catalunya en considerar que l’art. 33.3 del Reglament general de carreteres vulnera la competència exclusiva de Catalunya en matèria d’urbanisme, reconeguda a l’art. 9.9 del seu Estatut d’autonomia, en imposar-li la inclusió en el planejament urbanístic de noves carreteres estatals o variants, sense l’aprovació prèvia per part de l’Administració estatal d’un projecte de construcció de carreteres.

Page 147

El Tribunal Constitucional considera que en aquest supòsit coexisteixen diferents títols competencials que, amb un divers objecte jurídic, incideixen sobre un mateix espai físic. Aquests títols competencials són la competència exclusiva autonòmica sobre urbanisme i la competència estatal sobre carreteres. Aquesta coexistència fa necessari buscar fórmules de cooperació, i només quan aquestes fórmules siguin insuficients s’ha de determinar a qui correspon la decisió final en consideració a l’interès general implicat i a altres circumstàncies concurrents.

Si entrem ja a examinar el conflicte plantejat, el Tribunal Constitucional situa l’art. 33.3 del Reglament de carreteres dins del context normatiu de l’art. 10 de la Llei 25/88 de carreteres. Aquest precepte tracta de resoldre la possible col·lisió entre legislació sectorial sobre carreteres estatals i les determinacions dels instruments de planejament urbanístic, ja que la primera matèria és competència exclusiva de l’Estat a l’empara de l’art. 149.1.24 CE, i la segona és competència exclusiva de les comunitats autònomes, d’acord amb l’art. 148.1.3 CE i els corresponents estatuts d’autonomia. El mecanisme de resolució és el de la coordinació que s’estableix des de dos vessants, en funció de si quan l’Estat vol construir noves carreteres ja hi ha prèviament un pla d’ordenació urbanística que no les inclou, o de si es tracta de carreteres estatals que poden ser afectades per un nou pla d’ordenació urbana.

El supòsit de l’art. 33.3 del Reglament de carreteres relatiu als estudis de carreteres aprovats definitivament i que és objecte d’impugnació resulta, segons el Tribunal Constitucional, conforme a la Constitució ja que s’enquadra dins dels mecanismes de coordinació esmentats i, per tant, es rebutja l’al·legació de la Generalitat de Catalunya, que considerava que el precepte vulnera la competència autonòmica en no preveure la necessitat de l’aprovació per part de l’Administració estatal d’un projecte de construcció de les carreteres.

Marta Fernández de Frutos

Sentència 152/2003, de 17 de juliol (BOE núm. 193, de 13 d’agost). Recurs d’inconstitucionalitat núm. 3537/1999, plantejat pel president del Govern contra els articles 4.3, 20, 23.1 i 45.b, en relació amb l’art. 46, de la Llei del Parlament de Galícia 5/1999, de 21 de maig, d’ordenació farmacèutica.

Ponent:

Vicente Conde Martín de Hijas.

Les qüestions que es plantegen en aquest recurs són: a) dos aspectes del règim jurídic de les autoritzacions administratives per a l’obertura i el funcionament de les oficines de farmàcia: la intransmissibilitat inter vivos i la caducitat de les oficines de farmàcia; b) la dispensació als malalts crònics de medicaments a través de correu o serveis de missatgeria, i c) la regulació de l’activitat de les unitats de radiofarmàcia de tipus II i la seva autorització.

Pel que fa a la primera qüestió, el Tribunal Constitucional recorda la STC 109/2003, en què va declarar que les oficines de farmàcia són establiments sanitaris, i que, per tant, les regulacions que afecten de manera substancial el règim jurídic d’aquests establiments s’han d’in-Page 148cardinar dins de la matèria «sanitat». Així, en aquest supòsit s’ha de tenir present l’art. 4 de la Llei 6/1997 d’oficines de farmàcia, que té caràcter bàsic i estableix el règim de transmissió d’aquestes oficines.

L’art. 23 de la Llei gallega impugnada estableix la prohibició de transmissió de les oficines de farmàcia autoritzades mitjançant concurs públic amb posterioritat a l’entrada en vigor de la Llei. Aquesta prohibició de transmissió vulnera l’art. 4 de la Llei estatal 6/1997 que sí que en permet la transmissió i, per tant, l’art. 23 es declara inconstitucional.

Pel que fa a l’art. 20 de la Llei, regula la caducitat de les autoritzacions d’obertura de farmàcies quan el farmacèutic autoritzat faci setanta anys o a causa de la seva mort. Aquest precepte respecta el ja esmentat art. 4 de la Llei 16/97, que permet que les comunitats autònomes estableixin requisits per a la transmissibilitat en determinats supòsits. El Tribunal Constitucional rebutja també les al·legacions relatives al fet que el precepte podria vulnerar les competències estatals en matèria de «legislació mercantil» i «legislació civil» (art. 149.1.6 i 8 CE) perquè la caducitat d’una autorització administrativa correspon a l’àmbit del dret administratiu i no al del civil o el mercantil; tampoc no vulnera el principi d’igualtat de l’art. 14 CE, ni l’art. 33 CE relatiu al dret de propietat, ni el dret al treball de l’art. 35 CE, ni el règim dels col·legis professionals de l’art. 36 CE, ni la llibertat d’empresa de l’art. 38 CE.

Pel que fa a la segona qüestió plantejada, la dispensació de medicaments, el Tribunal Constitucional, en primer lloc, determina on s’enquadra competencialment aquesta matèria. Així, declara que, en tot el que sigui necessari per garantir la seguretat dels tractaments, s’incardina en la matèria relativa a la legislació sobre productes farmacèutics, però això no impedeix que les comunitats autònomes competents puguin també regular, en relació amb la dispensació de medicaments, aspectes que tinguin relació amb la funció de les farmàcies en dispensar-los. D’acord amb aquest plantejament, el fet que l’art. 4.3 de la Llei impugnada estableixi la possibilitat de dispensar medicaments de llarga durada mitjançant servei de correus o de missatgeria no resulta inconstitucional, perquè aquesta regulació forma part de l’activitat ordinària de les oficines de farmàcia.

Finalment, en relació amb la regulació de l’activitat de les unitats de radiofarmàcia de tipus II i la seva autorització, el Tribunal Constitucional declara que aquesta matèria constitueix un aspecte substancial del règim jurídic dels medicaments, per la qual cosa es troba dins de la matèria «legislació sobre productes farmacèutics» i, per tant, la regulació que es fa a l’art. 45.b de la Llei impugnada sobre la producció de radiofàrmacs envaeix les competències estatals sobre aquesta matèria.

• Vot particular que formula Vicente Conde Martín de Hijas, al qual s’adhereixen Pablo Cachón Villar i Javier Delgado Barrio.

El motiu que condueix a la formulació del vot particular és la discrepància sobre el criteri de la majoria respecte a l’art. 4.3 de la Llei impugnada, ja que es considera que aquest precepte hauria d’haver estat declarat inconstitucional per envair la matèria competencial estatal de legislació sobre productes farmacèutics, ja que la dispensació de medicaments no es pot incloure dins la regulació d’establiments farmacèutics, com es diu a la Sentència.

Marta Fernández de Frutos

Page 149

Sentència 175/2003, de 30 de setembre (BOE núm. 254, de 23 d’octubre, suplement). Conflictes positius de competència acumulats núm. 3757/1997 i 3187/1999, promoguts ambdós pel Govern de la Generalitat de Catalunya contra dues ordres del Ministeri d’Indústria i Energia, de 25 d’abril de 1997 i de 4 de març de 1999, respectivament, per les quals s’aproven les bases reguladores i la convocatòria per a la concessió d’ajuts en el trienni 1997-1999 en relació amb la iniciativa de suport a la tecnologia, la seguretat i la qualitat industrial (ATYCA).

Ponent:

Eugeni Gay Montalvo.

El Tribunal Constitucional entén que s’han vulnerat algunes competències de la Generalitat i, per tant, estima parcialment els dos conflictes positius de competència, però matisa l’abast del seu pronunciament —com ja havia fet en anteriors ocasions— afirmant que, com que les ordres impugnades ja han esgotat els seus efectes i «no procede afectar a situaciones jurídicas consolidadas», «la pretensión de la Generalidad de Cataluña puede estimarse satisfecha mediante la declaración de titularidad de la competencia controvertida, sin necesidad de anular los preceptos correspondientes» (FJ 18).

Aquests dos conflictes són de considerable amplitud perquè s’estenen a la totalitat de les dues ordres i obliguen el Tribunal a enquadrar detalladament les diferents línies d’ajut que preveuen les ordres impugnades en el sistema de distribució competencial que es deriva de la Constitució i l’EAC, per poder apreciar, posteriorment, en quins casos s’ha produït vulneració de les competències de la Generalitat en un exhaustiu examen tant de les condicions normatives d’atorgament com del procediment de gestió, concessió i pagament de les subvencions.

El tema subvencional, des dels primers anys d’activitat del Tribunal, ha estat dels que en més ocasions ha reclamat la seva atenció. El Tribunal parteix, doncs, d’una molt reiterada doctrina constitucional en relació amb els ajuts o les subvencions regulades per l’Estat, doctrina que culmina amb la STC 13/1992, que incloïa una doctrina que pretenia ser completa i estable i que va ser confirmada per múltiples sentències posteriors. En aquesta doctrina hi ha tres punts principals: en primer lloc, que l’Estat no disposa d’un poder subvencional de caràcter general, entès com a poder lliure o desvinculat del poder competencial, de manera que el poder de despesa no constitueix un títol competencial autònom de les competències que puguin correspondre a les comunitats autònomes. En segon lloc, que la tècnica de repartiment territorial de les subvencions per a la seva gestió descentralitzada per part de les comunitats autònomes resulta la més ajustada al model d’Estat dissenyat per la Constitució. En aquest sentit, quan l’Estat té un títol competencial genèric d’intervenció en una matèria o li correspon la competència de bases, pot consignar subvencions en els seus pressupostos generals, especificar-ne la destinació i fixar-ne les condicions d’atorgament fins on li permeti la seva competència, però ha de deixar marge a les comunitats per desenvolupar les condicions d’atorgament i tramitació i respectar en tot cas les seves competències executives, excepte que la naturalesa de la mesura faci imprescindible la gestió centralitzada. I justament l’abast d’aquesta excepció ésPage 150 el que perfila aquesta sentència. En tercer lloc, que les dotacions pressupostàries s’han de territorialitzar en els propis pressupostos de l’Estat, si és possible, o en un moment posterior, mitjançant normes o convenis de col·laboració, amb el benentès que la fórmula del conveni no pot servir perquè l’Estat recuperi competències en sectors d’activitat descentralitzades.

Malgrat aquesta doctrina, s’han continuat plantejant conflictes competencials relacionats amb les subvencions convocades per l’Estat, i s’ha mantingut una inèrcia centralista en elaborar els pressupostos. A més, en ocasions com aquesta es tergiversa el sentit de la jurisprudència constitucional per una doble via: d’una banda, forçant la inclusió de les subvencions en un títol de competència estatal dels genèrics o horitzontals i desplaçant la competència autonòmica específica. I, d’altra banda, en supòsits de competència executiva autonòmica, afirmant sense cap justificació que es donen les circumstàncies excepcionals que fan imprescindible la gestió centralitzada dels ajuts.

El Tribunal, aplicant a aquest cas el criteri que la inclusió d’una competència genèrica ha de cedir davant d’un competència específica, rebutja que els ajuts de foment a la tecnologia industrial es puguin inscriure a la matèria «medi ambient» i les insereix, a canvi, en la matèria «indústria», amb algunes excepcions que s’inclouen en la matèria «foment i coordinació general de la investigació científica i tècnica» (art. 149.1.15 CE) quan resulta patent que l’activitat principal o predominant és la investigadora. Així, en aquesta Sentència es perfilen els límits d’aquests àmbits materials diversos i el d’«ordenació econòmica del sector industrial» (art. 149.1.13 CE) i, si es té en compte que «la investigació científica i tècnica» és una matèria que, de fet, concorre amb altres matèries específiques de caràcter sectorial, també es destria, cas per cas, quins ajuts s’han de configurar com a «investigació» i quins s’han d’incloure en la matèria «règim energètic». També reconeix la submatèria de «seguretat industrial», amb un règim normatiu i executiu diferent dins de la matèria «indústria», i es distingeix encara del que és un altre subsector com és el de la «qualitat industrial».

A partir de l’enquadrament material prèviament realitzat, la Sentència va desgranant precepte a precepte els punts que són materialment bàsics (regulacions relatives a les condicions generals d’atorgament dels ajuts) i els que no tenen aquest caràcter i que, per tant, vulneren competències normatives i de gestió de la Generalitat (preceptes que regulaven aspectes en relació amb el procediment de tramitació, gestió, concessió i pagament dels ajuts i ho feien de manera centralitzada, i els atribuïa a òrgans estatals). Així mateix, la Sentència també acota una mica més la doctrina tradicional del TC pel que fa a la gestió administrativa de les subvencions. Perquè, si bé el TC ha insistit que la gestió administrativa de les subvencions ha de correspondre a l’Administració competent per dur a terme les funcions executives en la matèria de què es tracti, en alguns casos excepcionals havia admès que, malgrat el criteri general esmentat, l’Estat podia gestionar les subvencions sense tenir competències d’execució en la matèria. En aquest cas, el TC rebutja que estigui justificada la gestió excepcional de subvencions per part de l’Estat, perquè —a diferència d’altres casos— els ajuts no provenien de fons comunitaris sinó que es finançaven exclusivament amb fons estatals.

Marcel Mateu

Page 151

Sentència 202/2003, de 17 de novembre (BOE núm. 296, d’11 de desembre, suplement). Qüestió d’inconstitucionalitat presentada per la Sala Contenciosa Administrativa del Tribunal Superior de Justícia de Madrid, sobre la possible inconstitucionalitat de l’art. 20 de la Llei de l’Assemblea de Madrid 15/1991, de 13 de desembre, de pressupostos generals de la Comunitat de Madrid.

Ponent:

María Emilia Casas Baamonde.

Vots particulars (dos):

Vicente Conde Martín de Hijas

Jorge Rodríguez-Zapata Pérez (s’hi adhereixen el president, Manuel Jiménez de Parga Cabrera, i el magistrat Roberto García-Calvo Montiel).

L’objecte d’aquesta qüestió d’inconstitucionalitat és l’art. 20 de l’Assemblea de Madrid 15/1991, de pressupostos generals de la Comunitat de Madrid, que estableix que els funcionaris de carrera i estatutaris que hagin estat alts càrrecs consoliden un grau personal màxim amb efectes econòmics equivalents al que correspongui al valor del complement de destinació dels directors generals. Segons l’òrgan jurisdiccional que planteja la qüestió, el contingut de l’article és inconstitucional per diversos motius: primer, vulnera els art. 9.3 i 134.2 CE, ja que excedeix els límits materials de les lleis de pressupostos; segon, estableix la consolidació d’un «grau personal màxim», que incideix en el sistema de graus personals regulat amb caràcter bàsic pel legislador estatal (Llei 30/1984, de mesures urgents per a la funció pública); tercer, vulnera el principi d’igualtat, recollit a l’art. 14 CE, i introdueix a la Comunitat de Madrid un criteri polític i estrany a la carrera administrativa; i, quart, comporta una invasió de la competència exclusiva de l’Estat per regular les bases del règim estatutari dels funcionaris públics, recollida a l’art. 149.1.18 CE. Aquesta posició és mantinguda també per l’advocat de l’Estat i pel Ministeri Fiscal (en el cas del darrer, amb l’excepció de la vulneració de l’art. 14 CE). Per contra, el lletrat de la Comunitat de Madrid manté que l’article impugnat és plenament constitucional, ja que conté la mateixa regla que l’art. 33 de la Llei 31/1990, de pressupostos generals de l’Estat per a 1991, que ha estat avalada pel Tribunal Constitucional a la STC 32/2000.

El mateix Tribunal Constitucional destaca l’interès que presenta l’esmentada STC 32/2000 per a aquesta qüestió d’inconstitucionalitat, atès que, amb l’excepció de la possible vulneració de l’art. 149.1.18 CE, la resta d’al·legacions d’inconstitucionalitat coincideixen (art. 9.3, 134.2, i 14 CE) (FJ 3). Així doncs, comença comprovant la identitat de contingut d’ambdós preceptes, que comporta l’aplicació de la doctrina establerta a la sentència anterior (FJ 4). Del tenor literal de l’article de la llei autonòmica es dedueix que va més enllà del de la llei estatal, que preveu simplement la consolidació d’un determinat nivell retributiu per als funcionaris que han estat alts càrrecs, i consagra la consolidació d’un grau personal màxim. Ara bé, en aplicació de la seva doctrina, que estableix que la validesa de la Llei ha de ser preservada quan el seu text no impedeixi una interpretació adequada a la Constitució (STC 108/1986), el Tribunal conclou que es pot entendre que l’article impugnat preveu exclusivamentPage 152 el dret dels dits funcionaris a percebre el complement de destinació corresponent als directors generals (FJS 6-9). D’acord amb aquesta interpretació, el contingut de l’article impugnat coincideix plenament amb el de l’art. 33.2 de la Llei 31/1990 i el Tribunal passa a aplicar la solució de la STC 32/2000 a la qüestió d’inconstitucionalitat desestimant-la. A continuació, ens limitarem a comentar les qüestions competencials que presenta l’actual qüestió d’inconstitucionalitat en referir-se a la disposició d’una llei autonòmica, i l’anterior, a la disposició d’una llei estatal.

En referència a la possible vulneració dels art. 9.3 i 134.2 per excedir el contingut constitucionalment possible de les lleis de pressupostos, i en particular, per poder aplicar la doctrina recollida a la STC 32/2000 sobre aquesta qüestió, el Tribunal examina si els límits materials de les lleis de pressupostos, establerts en relació amb les lleis de pressupostos de l’Estat (STC 174/1998, 130/1990, 32/2000), són també aplicables a la Llei de pressupostos de la Comunitat de Madrid (FJ 10). De l’anàlisi conjunt de l’Estatut d’autonomia de Madrid (art. 16.3.a. i 61.2) i de la LO 8/1990, de finançament de les comunitats autònomes (art. 21.1), conclou que hi ha una identitat substancial entre les normes que integren el bloc de constitucionalitat aplicable als pressupostos de la Comunitat de Madrid i el que disposa l’art. 134.2 CE respecte als pressupostos de l’Estat. Continua dient que «no podía ser de otro modo, dado que la norma constitucional y estatutaria (así como las normas que las desarrollan) no hace otra cosa que recoger una serie de principios que son consustanciales a la institución presupuestaria y al sistema parlamentario» (STC 3/2003/6), cosa que permet deduir «la existencia de un principio general de que el contenido de una ley de presupuestos autonómica se adecue a la función institucional que le es propia, sin que puedan incluirse en ella normas que no guarden relación directa con el programa de ingresos y gastos o con los criterios de política económica en que se sustentan, o que no sean un complemento necesario para la mejor y más eficaz ejecución del presupuesto» (STC 174/1998/6, 130/1999/5).

Al final de la Sentència, el Tribunal examina si el precepte afectat vulnera l’art. 149.1.18 CE, en el sentit que envaeix la competència estatal per ordenar les bases del règim estatutari dels funcionaris públics (FJ 13). Aquí, el tribunal observa que si s’atribueix a l’article un significat merament econòmic no afecta el règim de graus personals establert pel legislador a la Llei 30/1984, i que llavors només es podria produir una vulneració de l’ordre de competències si l’increment retributiu que estableix l’article impugnat no respectés la legislació bàsica de l’Estat en matèria de retribucions de funcionaris (FJ 14). Per comprovar si efectivament es produeix aquesta vulneració, analitza la regulació estatal en matèria de retribucions de funcionaris, de la qual destaca tres qüestions: a) els aspectes que tenen atribuït caràcter bàsic inclouen els diferents conceptes retributius, però no la determinació exacta de la seva respectiva quantia, que s’ha de reflectir per a cada exercici pressupostari a la corresponent llei de pressupostos generals de l’Estat, i figurar als pressupostos de la resta d’administracions públiques, dins els límits materials que la pròpia llei estableix (art. 23 i 24, i art. 1.3 juntament amb la rúbrica del capítol VI, de la L30/1984); b) en relació amb el complement de destinació, l’únic límit material que el legis-Page 153lador ha establert amb caràcter bàsic és el que obliga que cada funcionari rebi almenys el complement de destinació corresponent al seu grau personal (art. 1.3 i 21.2.a de la L30/1984), i c) l’art. 33.2 de la Llei 31/1990 preveu el mateix complement retributiu que el que inclou l’article impugnat per a l’àmbit de l’Administració general de l’Estat, però sense establir-ne el caràcter de bàsic.

A partir d’aquestes qüestions destacades, i en aplicació de la seva jurisprudència anterior, el Tribunal conclou que, en no haver estat declarat expressament com a bàsic pel legislador estatal postconstitucional, ni poder-se inferir el dit caràcter de la seva possible consideració com a complement necessari de les normes bàsiques postconstitucionals, no es pot considerar que l’increment retributiu sobre el complement de destinació corresponent al grau personal dels funcionaris que han estat alts càrrecs tingui caràcter bàsic (STC 37/2002 i 1/2003). Aquesta conclusió és reafirmada per la doctrina establerta a la STC 24/2002/5, segons la qual «en tanto la definición de los diversos conceptos retributivos de los funcionarios públicos se incardina en la competencia atribuida al Estado por el artículo 149.1.18 CE, su modificación o el establecimiento de límites a la misma, con lo que ello supone de limitación a la autonomía financiera de las comunidades autónomas en su vertiente de poder de gasto, debe reconducirse tanto al título competencial contenido en el art. 149.1.13 CE como al principio de coordinación al que se refiere el art. 156.1 CE, en este último caso con el alcance previsto en el art. 2.1.b de la LOFCA». D’aquesta manera, el Tribunal afirma que des de la perspectiva de l’art. 149.1.18 CE, res no s’oposa que la Comunitat de Madrid, en virtut de la competència que té assumida estatutàriament en relació amb el desplegament del règim estatutari dels seus funcionaris en el marc de la legislació bàsica de l’Estat (art. 27.2 EAM), hagi establert que els funcionaris al seu servei que han desenvolupat un alt càrrec a l’Administració rebin un complement de destinació superior al que els correspon per raó del grau personal fins a igualar-lo al valor del que es fixi per als directors generals.

Per acabar, el Tribunal també descarta l’al·legació de l’advocat de l’Estat que la menció que fa l’article impugnat dels «funcionaris estatutaris» pugui infringir l’art. 33.2 de la Llei 31/1990, que no els menciona de forma expressa; d’una banda, perquè no es pot considerar que l’increment recollit a l’article estatal sigui bàsic i, de l’altra, perquè la dita expressió es pot entendre referida al personal mèdic estatutari de les institucions sanitàries de la Seguretat Social, que tenen un sistema retributiu pràcticament igual que el dels funcionaris, i per als quals és la denominació tradicional (FJ 15).

La Sentència va seguida de dos vots particulars que discrepen de la interpretació conforme a la Constitució del precepte impugnat que fa la Sentència i, per tant, de la decisió adoptada per la majoria.

Elisenda Casañas

Page 154

Sentència 228/2003, de 18 de desembre (BOE núm. 17, de 20 de gener de 2004). Conflicte positiu de competència núm. 3342/1995, plantejat pel Consell Executiu de la Generalitat de Catalunya contra l’Ordre de 4 de maig de 1995, del Ministeri d’Administracions Públiques, per la qual s’aproven les bases reguladores de la concessió d’ajuts per al desenvolupament de plans de formació en el marc de l’Acord de formació contínua en les administracions públiques, de 21 de març de 1995, i la seva aplicació per les resolucions de l’Institut Nacional d’Administracions Públiques, de 4 i 30 de maig de 1995, mitjançant les quals s’efectua la primera i segona convocatòria, respectivament, per a l’exercici 1995 de concessió d’ajuts en el marc de l’Acord esmentat.

Ponent:

Tomás S. Vives Antón.

El conflicte es planteja perquè la Generalitat de Catalunya considera que l’Ordre i les resolucions impugnades vulneren les competències autonòmiques en matèria de règim jurídic i sistema de responsabilitat de la seva Administració i del règim jurídic dels seus funcionaris, que inclou el desplegament legislatiu i l’execució de la legislació bàsica de l’Estat (art. 10.1.1 EAC).

El Tribunal Constitucional s’ha de pronunciar sobre si els fons de les partides pressupostàries destinades a la formació contínua dels empleats públics han de ser territorialitzades segons criteris objectius entre les comunitats autònomes, i si s’han d’assignar a la Generalitat els fons corresponents a la formació del seu personal perquè els apliqui amb aquesta finalitat. També ha de decidir si resulta conforme a l’ordre constitucional de competències que els ajuts destinats a la formació es concedeixin en règim de concurrència competitiva.

Per donar resposta a aquestes qüestions, el Tribunal Constitucional recorda la seva jurisprudència sobre la competència subvencional de l’Estat i la intervenció de les comunitats autònomes (STC 13/1992, 242/1999, 95/2002, 190/2002), i declara que l’Estat pot canalitzar els fons públics destinats a la formació contínua per a una formació específica dins de les administracions públiques, sempre que aquesta canalització no posi en qüestió les competències normatives i de gestió que tingui la comunitat autònoma, que ha de disposar dels fons territorialitzats segons criteris objectius. Així, el Tribunal Constitucional, d’acord amb la STC 13/1992, manifesta que la gestió dels fons correspon a les comunitats autònomes, i que els fons no poden consignar-se a favor d’un òrgan de l’Administració de l’Estat, sinó que han de territorialitzar-se en els pressupostos generals de l’Estat.

Per tant, la normativa estatal, en tant que preveu un règim de concurrència competitiva mitjançant el qual es determina si els plans presentats per l’Administració de l’Estat, de les comunitats autònomes, de l’Administració local i els sindicats poden gaudir de suport financer, vulnera l’ordre constitucional de competències, ja que l’Estat ha de posar a disposició de les comunitats autònomes el finançament que els correspon, i no s’ha de seguir un procés centralitzat de concessió subvencional. A més, les atribucions assignades a l’INAP sobre la convocatòria, la tramitació, la resolució i el pagament dels ajuts envaeixen la funció aplicativa iPage 155 executiva de la Generalitat de Catalunya i, per tant, són inconstitucionals.

Finalment, el Tribunal Constitucional declara que, ja que l’Ordre i les resolucions impugnades declarades inconstitucionals han esgotat els seus efectes, i no pot afectar-se a situacions jurídiques consolidades, la pretensió de la Generalitat resulta satisfeta amb la declaració de titularitat de la competència, sense necessitat d’anul·lar els preceptes corresponents.

Marta Fernández de Frutos

Sentència 230/2003, de 18 de desembre (BOE núm. 17, de 20 de gener de 2004). Conflicte positiu de competència núm. 5471/2003, plantejat pel Consell Executiu de la Generalitat de Catalunya contra la Resolució de 25 de juliol de 2003, de la Direcció General de l’Institut Nacional d’Ocupació, per la qual es prorroguen les competències d’ajuts per a plans de formació contínua de demanda i d’oferta, publicades dins l’exercici 2002 per a la formació contínua corresponent a l’exercici 2003.

Ponent:

Javier Delgado Barrio.

La Generalitat al·lega que la Resolució impugnada restableix la centralització de la gestió d’ajuts atribuint la tramitació, la resolució i el pagament dels ajuts corresponents a òrgans estatals o d’integració de representants estatals i de les organitzacions empresarials i sindicals.

El Tribunal Constitucional manifesta que la controvèrsia plantejada ja es va resoldre en la doctrina formulada en les STC 95/2002 i 190/2002, en què es va declarar que el poder de despesa de l’Estat no pot concretar-se ni exercir-se al marge del sistema constitucional de distribució de competències, ja que no hi ha una competència subvencional diferenciada de la potestat financera de l’Estat i, per tant, la subvenció no és un concepte que delimiti competències.

A més, la gestió dels fons correspon a les comunitats autònomes, per la qual cosa no poden consignar-se a favor d’un òrgan de l’Administració de l’Estat o organisme mediador de l’Administració de l’Estat, sinó que s’han de territorialitzar en els pressupostos generals de l’Estat o en un moment posterior.

D’acord amb aquesta doctrina, el Tribunal Constitucional declara que la Resolució impugnada vulnera les competències de la Generalitat, perquè atribueix la gestió administrativa dels ajuts a òrgans de l’Administració de l’Estat o a la fundació tripartida per a la formació de l’ocupació, i n’exclou les comunitats autònomes. Així mateix, es vulneren les competències autonòmiques respecte a les accions formatives que es duguin a terme dins el territori de les comunitats, perquè s’atribueixen al Patronat de la Fundació i a la Direcció General de l’INEM.

Finalment, el Tribunal adverteix que, com que les disposicions declarades inconstitucionals ja han esgotat els seus efectes, no es poden revisar situacions jurídiques consolidades, i la pretensió de la Generalitat queda satisfeta mitjançant la declaració de la titularitat de la competència.

Page 156

• Vot particular que formula Guillermo Jiménez Sánchez, al qual s’adhereixen Manuel Jiménez de Parga Cabrera, i Jorge Rodríguez-Zapata Pérez.

El vot particular reprodueix bàsicament els arguments que ja es van utilitzar per formular vots particulars en les STC 95/2002 i 190/2002. Així, es diu que la constitució d’un fons nacional no pot ser objecte de valoració per part del Tribunal Constitucional perquè és una decisió que correspon als òrgans de decisió política, i que el Tribunal s’hauria de limitar a determinar si la creació del fons nacional implica la privació efectiva de les facultats, les competències i els serveis que en matèria laboral i quant a execució corresponen a la Comunitat Autònoma de Catalunya. A més, considera que en el supòsit examinat no és aplicable la doctrina de la territorialització de les subvencions.

• Vot particular que formulen Pablo García Manzano i María Emilia Casas Baamonde.

Es remeten al vot particular concurrent que van formular a les STC 95/2002 i 190/2002.

Marta Fernández de Frutos

Page 157

A càrrec de Markus González Beilfuss