Institució matrimonial i sistema matrimonial vigent a Catalunya

Autor:Adolfo Lucas Esteve
Càrrec de l'autor:Profesor i Magistrado, Universitat Abat Oliva
Pàgines:211-226
RESUMEN

1. Les relacions afectives compartides sexualment en parella amb voluntat de crear una família - 2. Elements configuradors del matrimoni a Occident - 3. Principals fites en la configuració històrica del sistema matrimonial espanyol - 3.1. Evolució del matrimoni canònic - 3.2. Evolució del matrimoni civil - 4. Qüestions preliminars sobre el sistema matrimonial vigent a Espanya i a Catalunya - 4.1. ... (ver resumen completo)

 
ÍNDICE
EXTRACTO GRATUITO

Page 211

1. Les relacions afectives compartides sexualment en parella amb voluntat de crear una família

En la història de la humanitat han existit moltes maneres de compartir l’afectivitat amorosa. Algunes ciències estudien el que han estat les relacions amoroses en el passat (antropologia), el que són actualment (psicologia, sociologia) o el que haurien de ser o no ser (psiquiatria, filosofia, ciències religioses). El Dret s’interessa per la perspectiva jurídica de la convivència amorosa i l’estudia en alguna de les seves disciplines.

Resulta complex analitzar el matrimoni i la família perquè no hi ha un consens conceptual en les legislacions, en la jurisprudència ni en la doctrina. Les mateixes expressions tenen diferents sentits en les distintes ciències i fins i tot, dins un mateix saber científic, continuen tenint diferents interpretacions segons les prèvies sensibilitats ideològiques, religioses i d’escola de pensament. Tot i així, per a molts hi ha un mínim comú denominador immutable que constituiria l’essència de les dites relacions, més enllà de la diversitat històric-cultural.

Deixant al marge l’inabastable món dels particularismes afectius viscuts al marge de la parella, hi ha tres models de relacions afectives compartides sexualment en parella: la mera convivència fàctica al marge de la llei, les unions de fet que estan regulades en el Dret i el matrimoni. Mentre que el primer és ajurídic, els dos últims models estan regulats en els ordenaments jurídics moderns.

  1. Relacions afectiu-sexuals ajurídiques, basades en la lliure voluntat de la parella que no vol o no pot donar cobertura legal a la seva convivència. Aquestes relacions poden ser esporàdiques o sexualment obertes, tenir una certa estabilitat o fins i tot prolongar-se establement en el temps en models alternatius a la parella tradicional, tenint voluntat de crear una família. La voluntària privacitat afectiva fa que aquestes relacions, a priori, resultin irrellevants jurídicament, llevat que el legislador consideri que calgui regular-les per seguretat jurídica i per garantir els drets de les parts o dels tercers.

    Page 212

  2. Les unions de fet legals. La declaració de voluntat dels qui conviuen establement o la constatació del mer compliment d’uns requisits legals amb independència de la voluntarietat de la parella (normalment, la convivència ininterrompuda i la singularitat sexual) pot originar uns drets en part equiparables als del matrimoni. Històricament algunes situacions more uxorio van tenir certa protecció legal (barragania medieval, unions concubinàries en l’Edat Moderna). Ha estat a la fi del segle XX quan s’han generalitzat les lleis de societats de convivència o pactes civils de solidaritat –comprenent també les relacions convivencials d’ajuda mútua–, i les lleis d’unions de fet, aquestes últimes encaminades a regular situacions convivencials d’estabilitat quasi-marital en parella. Algunes Constitucions recents i els nous Codis Civils i/o Codis de Família i lleis ad hoc els atorguen un estatut propi. La Constitució espanyola les protegeix indirectament en l’art. 39. A Espanya es regulen mitjançant lleis autonòmiques (a Catalunya, primerament, la Llei 10/1998, de 15 de juliol i el recent Llibre II del CCCat).

  3. El matrimoni és tota relació afectiu-sexual reconeguda legalment com a tal i els efectes jurídics del qual tenen validesa en el sistema matrimonial i familiar d’un Estat. Mentre que les lleis de parelles de fet es caracteritzen per l’anterior convivència establement prolongada en el temps, el requisit essencial del matrimoni –a més de la capacitat i la forma–, és el previ acte de voluntat de contreure matrimoni que es manifesta en el consentiment (art. 45 CCE; c. 1057,1 Codi de dret canònic; art. 7 dels Acords amb les confessions religioses minoritàries).

    Quan una parella decideix casar-se la seva relació estarà necessàriament conformada a les prescripcions ius cogens del matrimoni. No obstant això, les modificacions legislatives del segle XX, motivades pels canvis conductuals de la societat (divorci, matrimonis homosexuals, nous models de família, canvis en els rols domèstics, lleis de violència de gènere i d’igualtat, pactes prenupcials, alternatives procreatives, adopcions) semblen visualitzar un futur matrimonial tendencialment consensualista que tingui en compte en major grau la lliure autonomia de la voluntat dels contraents, sempre que es compatibilitzi amb l’interès preponderant de la família i l’ordre públic, que actuaran com a límits objectius.

    El dret internacional públic reconeix els drets a contreure matrimoni i a fundar una família. Així, l’art. 16 de la Carta Social Europea (1961), l’art. 23 del Pacte Internacional de drets civils i polítics de l’ONU (1966) o el Conveni Europeu per a la salvaguarda dels drets humans i les llibertats fonamentals (1950), el qual estableix que «a partir de l’edat núbil, l’home i la dona tenen dret a casar-se i a fundar una família segons les lleis nacionals que regeixen l’exercici d’aquest dret» (art. 12). La Carta dels Drets Fonamentals de la Unió Europea (2000), en el seu art. 9, garanteix ambdós drets «segons les lleis nacionals que regeixen el seu exercici».

    A Espanya la protecció a la família està dispersa en diverses normes de l’ordenament estatal i autonòmic. L’article 32 CE regula el dret a contreure matrimoni i deixa a la legislació ordinària la regulació de les formes matrimonials, l’edat i capacitat per contraure-ho, els drets i deures, les causes de separació i dissolució i els seus efectes. L’art. 231-1.1 CCCat protegeix el fet familiar heterogeni (matrimoni, convivència estable en parella i famílies monoparentals i reconstituïdes). La normativa recent protegeix la nova realitat familiar i matrimonial des d’òptiques diverses: així, a Catalunya, la Llei 1/2001, de mediació familiar a Catalunya i el seu desenvolupament reglamentari en el Decret 139/2002; la Llei 11/2001, d’acolliment familiar per a persones grans; o les mesures de protecció de la Llei 8/2002, Llei 22/2000 i Llei 37/1991.

    Page 213

2. Elements configuradors del matrimoni a Occident
  1. Definicions. El matrimoni és una realitat immemorial de difícil definició. La de Modestino (s. III) és clàssica: matrimoni és la unió de l´home i la dona, consorci de tota la vida, comunió en el dret diví i humà (D. 23.2.1). En la normativa catalana, la Llei 9/1998 definia el matrimoni com una institució que dóna lloc a un vincle jurídic que origina una comunitat de vida en què el marit i la dona han de respectar-se i ajudar-se mútuament i actuar en interès de la família, guardant-se fidelitat i prestant-se socors mutu (art. 1). Per la seva banda, el Codi civil de Catalunya considera el matrimoni com un vincle jurídic entre dues persones que origina una comunitat de vida en què els cònjuges han de respectar-se, actuar en interès de la família, guardar-se lleialtat, ajudar-se i prestar-se socors mutu (art. 231-2).

    Mentre que alguns autors destaquen els elements universals que constitueixen la naturalesa immutable del matrimoni, altres insisteixen en una diversitat cultural i social que impedeix consensuar una definició del matrimoni. Matrimoni és, a més, un terme polisèmic, ja que es pot referir tant al moment constitutiu del matrimoni (in fieri, cassament, acte jurídic, pacte conjugal) com a l’estat civil pel que les persones casades viuen en comunitat conjugal (in facto esse, societat conjugal).
    B) Naturalesa i característiques. Alguns autors destaquen la dimensió institucional del matrimoni que protegeix jurídicament els elements naturals, cívics o religiosos als quals s’adhereixen els contraents. Altres tendeixen a destacar la dimensió contractual del matrimoni, les clàusules de la qual les estableix el legislador o els propis contraents de forma consensual. L’església catòlica considera que el matrimoni és, a més, un sagrament entre batejats.

    La doctrina discuteix si les transformacions jurídiques esdevingudes en el matrimoni suposen la ruptura institucional per successives refundacions o si hi ha hagut una evolució progressiva en la mateixa institució. Amb independència de les creences ideològiques o religioses que ho puguin o no recolzar, sembla que en el temps s’ha mantingut el mínim comú denominador de la institució matrimonial (afectivitat sexual, patrimoni compartit i obertura procreativa i/o educativa en un projecte de vida en comú des de la conjugalitat subjectiva i el seu reconeixement social).

    No obstant això, alguns canvis operats en la història han estat de tal envergadura que pot parlar-se d’una refundació del matrimoni, almenys en el segle XXI. El nou model de matrimoni civil ha buidat de contingut part del corpus orgànic institucional heretat del matrimoni cristià substituint-lo per nous valors (comunicació, respecte, desenvolupament, llibertat i autonomia individuals, segons el Preàmbul del Llibre II CCCat) i nous elements que consisteixen, fonamentalment, en regular una mateixa distribució de béns i càrregues i de drets i deures.

    Entre aquests últims, el Codi civil espanyol destaca la igualtat, respecte, ajuda mútua, l’interès de la família, viure...

Para continuar leyendo

SOLICITA TU PRUEBA