L'inestimable «pacte» de teodomir, la llengua catalana i l'àrab

Un hom confia, generalment, en els tècnics i especialistes. Fins i tot, la llengua catalana ha adoptat el mot «tecnocràcia»¹ per designar un tipus específic de govern: el que dirigeixen els «tecnòcrates», és a dir, en definitiva, els «tècnics». Per això ens plau de poder adduir textualment una dada estadística força significativa, garantida per estudis «especialitzats»:² «Després d'aquesta regió principal per al comerç català —l'autor es refereix al Mercat Comú—, hi ha els països àrabs, les exportacions als quals òbviament han anat augmentant de pes. L'any 80, per exemple, van assolir el 18 per cent del total de les importacions catalanes, a causa, principalment, del pes dels crus de petroli, però també de la millora de la seva capacitat adquisitiva. Els països àrabs han passat a ser ei segon client de les exportacions catalanes» (el subratllat és nostre).

És clar que, ara per ara, els convenis i contractes que es rubriquen amb els governs i les empreses dels països àrabs esmentats, són redactats gairebé sempre en anglès o francès, hàbit establert d'ençà de l'època colonial. Tanmateix, el nacionalisme àrab, que al nostre entendre manifesta actualment una evident tendència a créixer, potser algun dia ens obligarà a afavorir l'estudi i el coneixement de la llengua àrab «estàndard». La fixació d'aquest àrab «estàndard», d'altra banda, ha constituït un objectiu prioritari de la política cultural duta a terme pels països àrabs des de la segona meitat del segle XIX.³ La finalitat del projecte consisteix a «erigir» una koiné mínima, la qual, superant l'efectiva diversitat dialectal de la llengua col·loquial i quotidiana, serveixi perquè els habi-Page 36tants d'Estats tan allunyats entre ells com el Marroc i Pakistan —però que es mantenen units per factors tan bàsics com la religió islàmica comuna— s'entenguin, almenys, per mitjà dels mass-media.

A la resta de l'Estat espanyol, on l'empremta musulmana no ha estat mai rebutjada radicalment, entre d'altres raons perquè aquesta interpretació seria «històricament» absurda, hom ha encetat iniciatives serioses per tal de normalitzar les relacions amb el món àrab. A tall d'exemple, citarem només la magnífica tasca que acompleix l'«Iostituto Hispano-Àrabe de Cultura», creat a Madrid en qualitat d'organisme dependent del «Ministerio de Asuntos Exteriores»,⁴ i una publicació extraordinàriament valuosa del del punt de vista de l'administració pública: el llibre de Fernando Valderrama Martínez, Glosario español-arabe y arabe-español de las 2.500 voces y expresiones más usadas en la diplomacia, la política y las reuniones internacionales, Madrid (IHAC), 1980, 332 ps.

I a Catalunya, en quina situació ens trobem? Doncs bé, tal vegada podríem resumir-la senzillament tot dient que, al nostre país, les coses són bastant diferents i que n'hi ha una munió per fer. Per començar, el món àrab, o l'islàmic, en general, ha estat sempre menystingut. Encara avui, en algunes contrades catalanes el qualificatiu de «moro» implica una valoració despectiva o una connotació pejorativa. I ja és l'hora que aquests prejudicis s'esborrin; si més no, perquè una part essencial de la nostra història es va forjar quan la presència sarraïna a Catalunya era ben viva. Així, per exemple, bé que hàgim de simplificar, el que alguns historiadors han anomenat «procés de formació nacional de Catalunya»,⁵ coincideix grosso modo amb la dominació islàmica simultània sobre alguns territoris de la Catalunya Vella. Altrament, la «consolidació» de la dinastia nacional, que es confirma a mitjan segle XII amb la creació de la confederació catalano-aragonesa, es produeix al mateix temps que la «reconquesta» de la Catalunya Nova, la qual, doncs, encara era ocupada pels musulmans. En síntesi, entre el 713 ca. i el 1153, data de la presa de Siurana, darrer reducte sarraí enclavat en terra catalana, o sigui, al territori governat ara per la Generalitat, va viure-hi una comunitat islàmica més o menys homogènia, que ens va llegar la seva herència en diverses esferes.

Un d'aquests camps, que albirem erm, o, almenys, poc treballat, pertoca a l'àmbit lingüístico-jurídic, atès que, si no anem errats, les cartes de població⁶Page 37atorgades pels catalans arran de la «reconquesta», en establir les condicions a què restaven sotmesos els grups ètnico-religiosos distints, haurien hagut de legislar partint de zero si no haguessin disposat de precedents jurídics anàlegs. Ara bé, considerant que la situació amb què es trobaven els vencedors era similar a la que havien hagut de resoldre els sarraïns al principi del segle VIII, el coneixement de les formes jurídiques que van desenvolupar els musulmans per «pacificar» llurs dominis, habitats llavors per població as més o menys cristianitzades,⁷ ens podrà ajudar a interpretar millor els documents del període de repoblació. Per via analògica, succeeix el mateix fenomen que ha de tenir en compte un estudiós quan es troba davant d'un dels nombrosos llibres «del mostassa», institució heretada de la tradició del dret islàmic; per entendre el seu llenguatge i les seves ordinacions, l'investigador haurà d'analitzar abans la reglamentació aràbiga original que regulava aquella figura de la jurisprudència.⁸ Els orígens de les clàusules incloses en una carta de població, els hem de cercar en primer lloc en la documentació d'època islàmica; el dret del període visigòtic que hom ha pogut recopilar no ens ha transmès «cap» text en què es pogués fonamentar la tasca legislativa dels «reconqueridors».⁹ I aquí rau la importància del fet que hàgim conservat l'anomenat «pacte» de Teodomir.¹⁰

Page 38

Si fos cert que la importància d'un fet històric pot valorar-se per la bibliografia que ha engendrat, en el cas de la capitulació de Teodomir ens trobaríem davant d'un esdeveniment de primera magnitud, car els rius de tinta que ha fet córrer aquest text àrab des que fou publicat per primera vegada¹¹ bastarien per omplir milers de pàgines. Però la ploma que ha vessat aquella tinta ha estat emprada quasi sempre per historiadors de llengua castellana.¹²

A les publicacions catalanes més recents,¹³ la repercussió del tema ha estat pràcticament nul·la. Si l'espai geogràfic considerat coincidia amb la CatalunyaPage 39estricta, la capitulació de Teodomir era esmentada vagament. I, no obstant això, l'anàlisi del seu contingut ens ajudaria molt a comprendre la situació en què restà el país català immediatament després de l'escomesa sarraïna, perquè «encara que es desconeixen gairebé tots els detalls de la conquesta islàmica de Catalunya, sembla que van predominar les negociacions i els pactes de capitulació, que comportaven substancioses avantatges a la població cristiana que hi restava».¹⁴

Doncs bé, per tal com el document de què parlem constitueix un model exemplar per a escatir les condicions imposades a algunes comunitats hispano-visigòtiques de l'antic «regne de Toledo» pels invasors musulmans, no dubtem a titllar-lo d'«inestimable».¹⁵ Inestimable, més que més, perquè la capitulació de Teodomir afectà principalment unes comarques que pertanyen al marc geogràfic dels Països Catalans, o sia, almenys:¹⁶ l'Alacantí, el Vinalopó Mitjà, el Baix Vinalopó i el Baix Segura.¹⁷

Amb tot, en llengua catalana només disposem d'una sola traducció completa del document, publicada per Miquel Tarradell i Manuel Sanchis i Guarner, Història del País Valencià. Volum primer: Prehistòria i Antiguitat. Època musulmana, Barcelona (Edicions 62), 1975 (2.a edició), ps. 2U-212,¹⁸ de la qual, al seu torn, hom n'ha fet conèixer un extens resum a la Història dels Països Catalans coordinada per Albert Balcells, Barcelona (EDHASA), 1980-1981, 2 parts en 3 vols.¹⁹ Però la versió catalana, atribuïble a Manuel Sanchis i Guarner, fou realitzada únicament sobre una de les tres còpies aràbigues conegudes avui, la d'al-Dabbi (m. 1203),²⁰ i, a més, mitjançant traduccions intermèdiesPage 40castellanes i/o franceses, no directament de l'original àrab.²¹

Pet això ens ha semblat que podia ésser útil oferir una nova versió catalana del tractat de capitulació, executada a partir del text aràbic que ofereix més garanties de fidelitat històrica:²² el d'al-Udri (m. 1085).

Abans de traduir el tractat, pensem que, per tal d'entendre les condicions en què els sarraïns i els hispano-visigots van concertar la pau, convé explicar breument els fets que precediren la capitulació. El mateix cronista àrab ens conta que, després d'haver lluitat aferrissadament, un cop vençuts a camp ras, «els [hispano-visigots]²³ supervivents van refugiar-se a la ciutat d'Oriola. Teo-domir...²⁴ sol·licità la seguretat²⁵ i li fou atorgada. Amb ell i amb la gent delPage 41seu país es va concloure un tractat.²⁶ Per tant, [la. regió de] Tudmir²⁷ fou conquerida mitjançant una capitulació...²⁸ Alguns homes dels components de l'exèrcit [sarraí]²⁹ s'establiren a Tudmir, barrejant-se amb la població nadiua.³⁰ I, [llavors],³¹ entre Abd al-Aziz ibn Musà i Teodomir negociaren la capitulació, [basada] sobre el tribut [global] que s'havia de pagar i la gizya..³²«per capità» que seria imposada. Fou redactat et document del pacte³³ i es confirmaren els seus termes. [Heus aquí] la seva còpia»³⁴

Page 42

A continuació, al-Udri dóna la versió aràbiga³⁵ del tractat de capitulació de Teodomir. Nosaltres, per establir la traducció catalana que presentem, hem utilitzat sis textos bàsics: l'àrab d al-Udri, la versió catalana de Sanchís i Guarner (derivada, recordem-ho, d'al-Dabbi), i quatre traduccions castellanes.³⁶ De la realitzada pel doctor Vallvé, pel seu valor metodològic, hem pres la idea de dividir en paràgrafs el nucli del tractat. D'altra banda, el llenguatge propi de la Diplomàtica³⁷ ens ha permès de dividir el document en tres apartats (protocol, clàusules —disposicions o condicions— i escatocol, amb llurs respectives subdivisions.³⁸ Recordem (cf. nota 23) que escrivim entre claudàtors tot el que no consta expressament en el text àrab. Establertes aquestes convencions prèvies, la traducció catalana que considerem més fidel a l'original àrab transmès per al-Udri, és la següent:

[TEXT DE LA CAPITULACIÓ DE TEODOMIR]

[1. Protocol]

[1.1. Invocació]

En el nom de Déu, Clement i Misericordiós!³⁹

[1.2. Intitulació i direcció]

Aquest és el document [presentat] per Abd al-Aziz ibn Musa a Teodomir, fill de Gandaris.⁴⁰ quan [aquest] acceptà la capitulació.

Page 43

[2. Clàusules]

[2.1. Genèriques)]⁴¹

[2.1.1.] Que ell gaudirà del pacte («ahd») de Déu, de la Seva aliança i de tot el que concedí als Seus profetes i enviats.

[2.1.2.] Que tindrà la protecció («dimma») de Déu (lloat i glorificat sia!) i la de Mahoma (que Déu beneeixi i salvi!)

[2.2. Específiques]

[2.2.1.] Que no serà anteposat ni posposat a cap dels seus companys amb traïdoría

[2.2.2.] Que [ells] no seran empresonats ni separats de llurs mullers ni de llurs fills.

[2.2.3.] Que no seran executats.

[2.2.4.] Que llurs esglésies no seran incendiades.

[2.2.5.] Que no seran forçats [a apostatar] de llur religió.

[2.2.6.] Que llur capitulació («sulh») [serà vigent] a set ciutats: Oriola, Mula, Llorca, València, Alacant, Hellín i Elx.

[2.2.7.] Que ell [Teodomir] no deixarà de complir el pacte («ahd»).

[2.2.8.] Que no faltarà a allò que ha acordat.

[2.2.9.] Que respectarà el que li imposem i tindrà cura del que li encomanem.

[2.2.10] Que no ens amagarà la informació que conegui.

[2.2.11.] Que sobre ell i els seus companys [recaurà] l'impost de la «gizya», és a dir, per cada home lliure: un «dinar» [en efectiu]; quatre mesures⁴² de blat i quatre d'ordi; quatre mesures de vinagre, dues de mel i una d'oli. Sobre cada serf («abd») [recaurà] la meitat d'això.

Page 44

[3. Escatocol]

[3.1. Subscripció testimonial]

Ho atestaren: Utman ibn Ubayda d-Qurasi, Habib ibn Abi Ubayda al-Qurazi, Sadan ibn Abd Allah al-Rabai, Sulayman ibn Qays al-Tugibi, Yabyà ibn Yamar al-Sahmi, Bisr ibn Qays d-Lahmi, Yais ibn Abd Allah al-Azdi i Abu Aúm d-Hudali.

[3.2. Data]

Fou escrit el [mes de] «ragab» de l'any 94 [de l'hègira].

Les iniciatives que hom pot emprendre per normalitzar l'ús de la llengua catalana s'estenen a un gran nombre d'àrees. I una de les més importants, al nostre entendre, és la que pretén de posar la nostra llengua en relació amb la resta d'idiomes del món («vives» i/o «mortes»). Aquesta tasca ja ha estat encetada recentment amb la publicació de diccionaris bilingües excel·lents.

Ara bé, a part del francès, anglès, etc, convé tenir en compte, per exemple, que la llengua àrab és parlada avui per més de vuitanta milions de persones. En segon lloc, l'àrab és considerat actualment com a «llengua de treball» pels organismes internacionals dependents de les Nacions Unides, i, específicament, per la UNESCO, que representa, podríem dir, el súmmum de la col·laboració cultural mundial. D'altra banda, pensem que, des del punt de vista històric, fou precisament Catalunya la terra avançada quant a la transmissió del saber islàmic a Europa i que algunes de les personalitats de la cultura catalana més nostrades (Ramon Llull, Arnau de Vilanova, etc.) deuen molt a la influència aràbiga. Per aquestes, i per altres raons, com la que adduíem a la Introducció referent a les relacions econòmiques vigents entre Catalunya i els països àrabs, pensem que la preparació d'un diccionari català-àrab àrab-català no és una empresa tan descabdellada com, probablement, pensarà molta gent.

Així, doncs, aprofitant l'estudi del tractat de capitulació de Tudmir, hem pensat que podíem oferir un breu «assaig metodològic» de glossari català-àrab circumscrit a l'àmbit del llenguatge jurídic. Aquest plantejament, al mateix temps, ens pot ajudar a comprendre les dificultats amb què el propi món àrab ha hagut d'afrontar-se per tal de normalitzar l'ús de la seva llengua «estàndard», construïda partint d'una llengua «clàssica» que ja no és emprada enlloc. Per posar fil a l'agulla, ens han esperonat, fins a un cert punt, les conclusions preocupants de la «Taula rodona sobre la normalització lingüística en l'activitat jurídica a Catalunya», celebrada a Barcelona el 27 de gener d'enguany.

Les eines i convencions metodològiques que han servit per realitzar el petit glossari que segueix han estat limitades expressament. Així, per exemple, ens hem centrat únicament en deu mots o expressions catalans extrets del frag-Page 45ment narratiu d'al-Udri (recordem que escrivia al segle XI) previ al text del tractat. Els hem triats per ordre d'aparició en la nostra traducció només demanant-los que figuressin indexats al Vocabulari jurídic castellà-català català-castellà. Barcelona (Ed. Pòrtic), 1980 (2a. edició), 224 ps. Per tant, són: 1) SUPERVIVENT; 2) CIUTAT; 3) SEGURETAT; 4) GENT; 5) PAÍS; 6) CONCLOURE [UN TRACTAT]; 7) TRACTAT; 8) HOME; 9) EXÈRCIT; i 10) ESTABLIR[-SE A]. Els col·loquem a la columna «A».

Les columnes següents corresponen a determinats elements bibliogràfics que convé comentar, encara que sigui amb poques paraules:

B

) En aquesta columna donem la transliteració completa de la forma aràbiga emprada per al-Udri, malgrat que l'edició només vocalitza els mots,

Page 46

[VEURE TAULA A PDF ADJUNT]

Page 47

[VEURE TAULA A PDF ADJUNT]

Page 48

reflectint el manuscrit original, en poquíssimes ocasions. És, doncs, la forma àrab «clàssica» de la paraula catalana corresponent.

C

) Hi escrivim, si s'escau, els elements aportats per la magnífica obra de Charles Pel lat, L'arabe vivant. Mots arabes groupés d'après le sens et vocabulaire fondamental de l'arabe moderne, París (Adrien-Maissonneuve), 1967, 617 columnes-ps.+66 ps. d'índex àrab. EI signe * significa que l'autor considera aquesta paraula «bàsica» dins de l'àrab «estàndard» actual.

D

) Aquesta columna reflecteix les equivalències proposades pel diccionari de F. Corriente, Dtccionario espanol-àrabe, Madrid (IHAC), 1970, IX + 480 ps., preparat igualment a partir de l'àrab «estàndard».

E

) Aquí constaran les traduccions bilingües que publicà, a un nivell més «divulgador» que l'obra citada en l'apartat anterior, l'actual professor

Page 49

[VEURE TAULA A PDF ADJUNT]

d'àrab «modern» de la Secció d'Àrab del Departament de Filologia Semítica (Universitat de Barcelona), Maurice G. Kaplanian, Alhambra. Diccionario árabe-español español-árabe, Barcelona (Ramon Sopena), 1974, 742 + 510 ps. (parts castellana i aràbiga, respectivament).

F

) El darrer terme de comparació serà el glossari de F. Valderrama esmentat abans, el qual, bo i constituint també un manual utilíssim de l'àrab «estàndard)», per al nostre objectiu ofereix l'avantatge de cenyir-se a un tipus de llenguatge semblant al que reflecteixen les entrades de la columna «A».

Finalment, en l'apartat «G» resumim el que podríem anomenar la «sortida» (outpul) del glossari, és a dir, el resultat de l'assaig realitzat. Els símbols predeterminats que indiquen la correspondència entre els termes àrabs i llur ús predominant en la llengua aràbiga «clàssica» o «estàndard» poden ser, per exemple; | (= àrab clàssic); |, (= àrab «estàndard»); —> (— ús indistint, bé que amb tendència a substituir progressivament la primera forma, «clàssica», per la segona, «estàndard»). Els mots que mantenen la seva situació en ambdues formes de llenguatge no necessiten ésser destacades.

En definitiva, el lector amatent podrà deduir les conclusions pertinents si fa l'esforç de comparar les columnes per parelles. No obstant, al final reagruparem les columnes «A» (els elements de la qual seran ordenats alfabèticament) i «G» en un sol llistat en què es manifestaran els encreuaments, elsPage 50paral·lelismes i les novetats de caire semàntic derivats de l'exercici metodològic. Només una darrera observació. Bé que, per casualitat, no haurem de transliterar enlloc el fonema àrab gayn, ja des d'aquí proposem de suprimir el punt que la GEC prescriu de posar damunt la «g» corresponent. Aquest criteri hauria d'ésser generalitzat perquè l'esmentat signe diacrític no exerceix cap funció «diferencial» respecte a les transliteracions de la resta de fonemes àrabs. Però aquesta esmena puntual no ens ha de fer oblidar que, en un futur pròxim, hom hauria d'establir uns criteris ensems científics i pragmàtics per poder transliterar la llengua àrab ala catalana sense haver de recórrer als signes diacrítics. Aquest «projecte de criteris de transliteració», feina realment difícil d'escometre, hauria de tenir una justificació molt ben enraonada. Malgrat que, avui, la fotocomposició i la linotípia poden aconseguir quasi «miracles» d'impressió, ens estalviaríem molta feina i —això és més important— potser arribaríem a unificar les grafies. Però aquestes ja són figues d un altre paner!

Per bé que la selecció de termes sobte què hem treballat pot considerar-se veritablement poc representativa des del punt de vista de l'estadística científica, dels resultats aconseguits podem treure les conclusions següents:

1) Gràcies al fenomen de la sinonímia, l'establiment de les correspondències terminològiques entre «x» elements de la llengua catalana condueix, aproximadament, a la possibilitat de traduir «2x» elements, tot donant, almenys, una de llurs equivalències amb la llengua àrab.

2) Si el treball es fa paral·lelament partint dels mots àrabs, la conclusió a què podem arribar és gairebé idèntica.

3) Per tant, en el cas que hom volgués preparar un glossari català-àrab àrab-català del vocabulari bàsic, és a dir, d'unes 2.500 paraules, la tasca només representaria com a pas inicial, la selcció d'unes 625 veus realment fonamentals (substantius, adjectius, verbs, etc.) dins de l'ús quotidià d'ambdues llengües. Per al català, podria servir de referència qualsevol dels «vocabularis bàsics» adduïts per Antoni M. Badia i Margarit, Vint-i-cinc anys d'estudis sobre la llengua i la literatura catalanes (1950-1975). I. La llengua, Abadia de Montserrat, 1976, 201 ps. (hi dedica un apartat específic). Quant a la llengua aràbiga, una llista casualment molt ajustada a les premisses que hem marcat, és la constituïda pels 693 mots i expressions seleccionats per Jesús Riosalido, Tesoro de reglas. Gramàtica àrabe comentada. Glosario espanol, Madrid (IHAC), 1980, 71 ps. (partint, no cal dir-ho, de les formes àrabs).

4) Un cop acabat el treball, si les 2.500 paraules que contindria la secció àrab-català coincidissin en un percentatge elevat (per exemple, de l'ordre de més del 80 %) amb les que Pellat, op. cit., ps. 1-66 de l'índex final, considera com a «bàsiques» marcant-les amb un asterisc, podríem estar segurs d'haver realitzat un bon «diccionari bàsic català-àrab àrab-català» on seria representat més del 90 % del lèxic emprat diàriament per la premsa.

5) Finalment, puix que totes les indicacions que nosaltres hem introduïtPage 51en el «quadre-resum» haurien de figurar a la introducció del «diccionari», i en una gran proporció farien referència a la «gramàtica» àrab, el pas següent que hauríem de fer pet normalitzar la nostra llengua en aquesta direcció, consistiria en la publicació d'una gramàtica de la llengua àrab realitzada (i concebuda) en català. Aleshores els estudiants del nostre país que pretenen d'estudiar l'àrab (que, actualment, han de venir a raure per força a Barcelona, bé a la Universitat «Central», bé a la U.A.B., bé a l'Escola Oficial d'Idiomes), tindrien a l'abast els mitjans adequats a llur llengua pròpia. Aleshores, evidentment, hauríem avançat pel camí de la normalització del català!

-------------------------

[1] Que no consta al Diccionari General de la llengua Catalana (DGLC) —citem per la setena edició, de 1977—, però admès ja a la Gran Enciclopèdia Catalana (GEC), la qual el defineix amb molta cura.

[2] Manifestacions realitzades pel Dr. Martí Parellada, professor a la Facultat de Ciències Econòmiques de la Universitat de Barcelona, al diari «Avui» (30 de gener de 1983, ps. 15-16).

[3] Cf. GEC, vol. 2, 1970, p. 320, sv. «àrab».

[4] L'Institut, citat abreujadament IHAC, a part de la revista «Arabismo», que publica butlletins informatius (el núm. 37 correspon als mesos de gener-març de 1983), promou un ventall amplíssim de col·laboracions amb la majoria de països àrabs. I aquest és el moment de regraedat totes les informacions i ajuts desinteressats que ens ha donat la institució. Citat individualment les persones ens podria íer incórrer en omissions; la nostra gratitud va dirigida a la coEectivitat que hi treballa en les diferents seccions en què és dividida.

[5] En especial, reviscolant l'escola historiogràfica de Ramon d'Abadal quant a l'àmbit cronològic escollit, el professor Josep M. Saleach, El procés de formació nacional de Catalunya (segles VIII-IX), Barcelona (Edicions 62), 1921 (2a. edició), 2 vols. de 177 i 152 ps, respectivament.

[6] La millor edició, i la més completa, continua essent la de José Mª Font Rius, Cartas de població» y franquícia de Cataluña, MadRid-Barcelona (Consejo Superior de Investigaciones Científicas), 1962, 2 vols, LXXX + 1.079 ps. Recentment, en col·laboració amb el professor Antoni Riera Melis, hem publicat un «Apéndice Bibliogràfico» a l'obra de Char1es-E. DUFOURCQ i Jean Gauties-Dalché, Historia económica y social de la Estana cristiana en la Edad Media, Barcelona (El Albir), 1983, ps. 319-412, que inclou més de 2.000 referències bibliogràfiques sobre la problemàtica sòcio-econòmica medieval dels nuclis cristians de la península ibèrica. Per a la qüestió de què tractem aquí. recomanem de consultat, sobretot, els apariats III.3. «Núcleos pirenaicos» (ps. 342-356); III.2. «Corona de Aragón» (ps. 361-362); i IV.3. «Corona de Aragón» (ps. 383-411).

[7] Cf. Míkel de Epalza i Enrique Llobregat. ¿Hubo mozàrabes en tierras valencianas? Proceso de islamizaciàn del Levante de la Península (Sharq al-Andalus), «Revista del Instituto de Estudios Alicantinos» (1982, núm. 36), ps. 7-31. Les seves conclusions, matisades, també podrien ésser vàlides, en essència, per a les terres catalanes, especialment pel que fa a les zones rurals de l'intcriot del país i a les muntanyeniques del Pirineu.

[8] Vegeu la segona part de la noia 5, per a la bibliografia relativa a l'àmbit cristià. Des de la petspectiva aràbiga, contínuament apareixen edicions, traduccions i estudis sobre la figura i les funcions del mostassa o muhtasib (seguim les norrass de transliteració de la llengua àrab a la catalana establertes per la GEC, vol. 2, 1970, p. 321, s.v, «àrab»; però prescindim del» signes diacrítícs si no diem el contrari). El millor treball monogràfic publicat fins ara és el de Pedró Chalmeta, El« señor del zoco» en Espana: edades media y contemporánea. Contribució» al estudio de la historia del mercado, Madrid (IHAC), 1973, LXIX + 761 ps. D'un nivell més elemental, bé que màz actualitzades bibliogràficament, són les ponències de Muddathir Abdel-Rahim, Instituciones jurídicas, i d'ABDEL, AZIZ Duri, Instituciones de gobierno, dins La ciudad islàmica (R. B. Serjeant, editor), Barcelona (Serbal/ UNESCO), 1982; concretament, les ps. 57-60 de la primeta i Ics ps. 72-73 de la segona.

[9] L'establiment dels visigots a la península ibèrica es feu sota unes condicions jurídiques clarament delimitades per l'administració imperial romana. Cf. Àngel Canellas López, Diplomàtica hispano-visigoda, Zaragoza (Institución «Fernando el Católico»), 1979, ps. 6-7. Ni pel seu contingut, ni per la seva finalitat, no es pot comparar cap dels 231 documents recollits i editats en aquesta obra amb els pactes posteriors signats entre els musu!mans i els cristians (ibidem, ps. 45-80: «6. Tipologia y estructura documental», i ps. 277-278: «fndke tipológico diplomatico»).

[10] Escrivim entre cometes el mot pacte perquè aquesta denominació que hom atorgà de bell antuvi al document, el qual només coneixem a través de textos àrabs, implica per se una «determinada» posició ideològico-historiogràfica prèvia que no compartim. El DGLC defineix un pacte com la «convenció solemne entre dues o més persones», Ara bé, en el cas del «pacte» de Teodomir, qui actuà (vegeu infra, p. 00) com a mer subjecte passiu d'una imposició —acceptada si us plau per força—, hauríem de parlat, sense embulls, de «capitulació», veu definida per DGLC com la «acció de capitular, esp. acta en la qual consten les condicions d'una rendició» (el subratllat és nostre). Aquesta definició s'adiu perfectament amb les circumstàncies històriques i amb les característiques del document que ea resultà.

[11] Michaelis Casiai, Bibliotbeca Arabico-Hispana Escurialensis, Madrid (Antonio Pérez de Soto), vol. II, 1770, p. 106.

[12] Per tal d'estalviar al lector tota la historiografia del tema, el remetem al millor «estat de la qüestió», publicat per Emilio Molina López i Elena Pezzi de Vidal, Últimas aporiaciones al estudio de la cora de Tudmir (Murcia). Precisiones y rectificaciones, «Cuadernos de Historia del Islam» (1975-1976, núm. 7), ps. 83-109, amb una reproducció facsímil i quatre apèndixs utilissims. Essent una investigació excel·lent, sols cal afegir-li algunes referències bibliogràfiques noves que apleguen Epalza i Llobregat, op. cit., i. les que ometen ambdós treballs, bé perquè no les van considerar pertinents, bé perquè encara eren inèdites quan els dos equips d'investigadors enllestiren llurs tasques. Sense pretendre d'exhaurir el llistat d'estudis realitzats actualment, podem adduir, per ordre cronològic: 1) Pedro Balañà, La invasió» musulmana en el principado godo de Teodomiro, 1972, 115 ps. (inèdit); accèsit al «II Premio "Ramon Sijé" de Ensayo» convocat per l'Ajuntament d'Oriola; 2) PedrO Balaña Abadia, El reina de Teodotnira según al-Udri, 1973, 30 ps. (inèdit); preparat per a la «Miscelaaea de Textos Medieval es» (1974, vol. 2). 3) Carmen Batlle, El pacto de tudmir con Abd el-Aziz, text 14.2 del volum col·lectiu Textos comentados de época medieval (Siglos V al XII), Barcelona (Teide), 1975, ps. 292-294: segueix bàsicament !a nostra memòria de llicenciatura en Filologia Semítica (La región de Tudmir en la obra de al-Udri, 1971, 246 ps. —inèdita—), citada ja per Joaquín Vallvé Bermejo, La división territorial en la Espana musulmana (II). La cara de «Tudmir» (Murcia), «Al-Andalús» (1972, vol. XXXVII), p. 145, nota 1; 4) J. Vallvé, Espana en et siglo VIII: ejército y Sociedad, «Al-Andalus» (1978, vol. XLIII), ps. 51-112 (sobretot, les ps. 89-91); 5) Joaquín Vallvé, El reino de Murcia en la època musulmana (Notas geagràficas e bistóricas), «Revista del Instituto Egipcío de Estudios Islámicos» (1979 1980, vol. XX), ps. 23-64 (especialment, les ps. 23-31); i 6) Pedró Balañá Abadia, La fecha exacta de la capitulación de Tudmir, un error de transmisión, «Awraq» (1981, núm, 4), ps. 73-77, on expliquem les raons per què romanen inèdits els treballs numerats aquí amb 1) i 2).

[13] La GEC parla del tractat de Teodomir en quatre articles (Abd al-Azíz ibn Musa ibn Nusayr; ehd; Teodomir; i Tudmir, cora de) dels quals el millor és el darrer, redactat per Dolors Bramon, especialista en temes semitics. Si hom confronta les quatre entrades, hi trobarà punts obscurs, imprecisions i, el que és pitjor, contradiccions mútues. Antoni Rovira i Virgili. Història de Catalunya, Bilbao (La Gran Enciclopedia Vasca), 1976, vol. II, ps. 328-329, bé que l'edició original data de 1922, dedica un apartat específic a «El pacte amb Teodomir» força valuós. Josep M. Salrach, op. cit., renuncia per principi a l'estudi del període pre-carolingi (p. 5), i, per tant, la capitulació de Teodomir no és considerada enlloc.

[14] Dolors Bramon i Manuel Riu, L'impacte musulmà a les terres catalanes, dins Història de Catalunya, Barcelona (Salvat) (1979, vol. I), p. 270.

[15] Epalza i Llobregat, op. cit., ps. 13-14, diuen: «Ya hemos explicado en otra ocasión el proceso jurídico que regula la islamízacíón de la Península...... Este proceso jurídico fundamental nos es conocido por los tratados entre musulmanes y cristianos en la època de la llegada del Islam, textos que han sido mas o menos retocades en épocas ulteriores y cuyo ejemplo mas importantt, tanto en esta rtgión coma en toda la Península, es el llamado «Pacto de Teodomiro», muy estudiado recientemente» (el subratllat és nostre).

[16] Vegeu les ciutats incloses en el pacte, p. 00.

[17] Cf. GEC, i.V. «Tudmir, cora de» (vegeu supra, nota 13).

[18] La primera edició sortí l'abril de 1965. En aquells moments, hom desconeixia encara el descobriment d'una nova còpia del tractat de Teodomir distinta de la divulgada per Castri (cf. nota 11). Però tant li fa, puix que des de 1938 disposàvem d'un altre text àrab del document (cf. nota 20) que tampoc no va ser aprofitat en cap de les dues edicions de la Història del País Vdencià.

[19] La segona part, que abraça els anys 1714-1975, fou publicada el 1980. La primera, dividida en dos vols, es titula Dels orígens a 1714, i aparegué el 1981. Josep M. Salrach consta com a autor únic del primer volum. Actualment (maig de 1983) ja és a l'abast la segona edició de l'obra completa.

[20] Que havia difós Casiri (cf. nota 11) i estudiat minuciosament Mariano Gaspar Remiro, Historia de Murcia Musulmana, Murcia (Academia Alfonso X el Sabio),1980 —reproducció fotogràfica de l'edició original (Saragossa, Tip. de Andrés Uriarte, 1905)—, ps. 11-51. La segona versió aràbiga fou donada a llum per E. Lévi-Provençai, La Péninsule Ibérique au Moyen Age d'après le Kitab ar-rawd al-mitar fi habar al-aktar à'ïbn Abd al-Munim d-Himyari, Leiden (E. J. Brill), 1938, 310 + 240 ps. (textos francès i àxab, respectivament). La tercera còpia (darrera coneguda per ara; cf. nota 18), va editar-la críticament el Dr. Abd al-Aziz aJ-Ahwani: Ahmab Ibn Umar Ibn Anas Al-Udri, Fragmentos geográfico-históricos de Al-masalik ila gami al-mamalik, Madrid (Instituto de Estudios Islámicos), 1965, XI -i- 227 ps. en llengua aràbiga.

[21] La datació del document que admet Sanchis i Guarner, per si sola (cf. l'estudi núm. 6 de la nota 12), confirma que la seva traducció catalana es basà, a tol estirar, en la castellana de Gaspar Remiro, op. cit., ps. 13-14, en la que pocs anys abans, també en castellà, havia publicat Francisco Javier Simonet, Historia de los mozàrabes de España, deducida de los mejores y màs auténticos testimonies de los cristianos y arabes, Madrid, 1897-1903 (reproduïda en facsímil a Amsterdam, 1967), p. 798. i, finalment, en la versió francesa de R. Dozy, Recherches sur l'bistoire et la littérature de l'Espagne pendant le Moyen Age, Leiden, 1860, vol. I, ps. 50-51 (obra de la qual hi ha una reedició en facsímil, de la 3a. edició —Leiden, 1884—, impresa a Amsterdam, 1965). Tanmateix, el retret a Sanchis Guarner és lleu —ell no era un arabista— comparat amb el que podem fet a Rachel Arié, España musulmana (Siglos VIII-XV), Barcelona (Labor), 1981, 551 ps., a la qual, com a «especialista» hom encomanà una síntesi de la història d'Al-Andalus en què, pel que fa al tractat de Teodomir, citat només dues vegades (ps. 15 i 71-72), l'autora remet sempre al mateix passatge de l'obra clàssica d'E. Lévi-Provençaí (seguint l'edició francesa de 1950-1953, en 3 vols.) sense ni tan sols citar la magnífica traducció castellana de què disposem ja fa molt de temps: Espana musulmana basta la caída del califato de Córdoba (711-1031 de ). C), Madrid (Espasa-Calpe), 1957 (2a. edició), XLIV -r 523 ps.

[22] Vegeu l'opiaíó de Molina-Pezzi, op. cit., p. 99: «Probado esta que el geògrafo almeriense [al-Udri havia nascut a Dalias, llogarret de la província d'Almeria], por el sinfín de noticias que aporta, guarda un estrecho paralelismo con el texto de al-Razzi [anomenat al-taribi —('«historiador»— per excel·lència]. Y, ademas, es el primer autor que reproduce textualmente el Tratado de Capitulación. ¿Puede estimarse como el mas digno de crédito? Desde luego, es esta la versión mas completa de cuantas poseemos; bien por ser la mas antigua, bien por ser copia de al-Razzi». Cf. també M. Sanchez Martínez, Razi, fuente de al-Údri para la Esparsa preislàmica, «Cuadernos de Historia del Islam» (1971, núm. 1), ps. 7-48.

[23] Bé que hem procurat de traduir al més literalment possible, els mots i expressions que no inclou al-Udri i que, tanmateix, poden fer més entenedor el text, els col·loquem entre claudàtors.

[24] Segueix la narració de l'anomenada «llegenda de Teodomir», de què podem prescindir perquè, sigui certa o no, el resultat dels fets històrics fou el mateix: la firma d'un tractat entre els sarraïns i els hispano-visigots. Cf. C. E. Dubler, Los defensores de Teodomiro (Leyenda mozàrabe), dins «Études d'orientalisme dédiées à la mémoire de Lévi-Provençal», París (1962, vol. II), ps. 781-803.

[25] Istamana, o sigui, demanà Xarnàn (protecció o salconduit). Aquesta paraula, per tant, no és explícita sinó inclosa en l'arrel verbal àrab. Vegeu infra, nota 48. Sobre l'aman, cf. l'article de J. Schacht a la segona edició de l'Encyclopédie de l'Islam (EP), Leyde-París (1960, vol. I), ps. 441-442.

[26] Sulb, tipus específic de pacte, sovint difícil de distingir de l'anomenar ahd. Sobre aquest darrer, cj. els articles de Dolors Bramem, GEC (1969, vol. I), p. 314, i de J.Schacht, EP (1960, vol. I), p. 263. Quant al sulb, vegeu el de Heffening. El (1924, vol. IV). ps. 566-567.

[27] Segons Lévi-Provençal, El (1924, vol. IV), p. 848: «Si l'on en croit les auteurs arabes, ce mot est la transcription arabe du nom du gouverneur wisigoth Théodomir qui representait, à l'époque de la conquête de l'Espagne par les Arabes, l'autorité du roi de Tolède Roderik dans le pays de Murcie». Vegeu també la nota següent.

[28] Forma en què, exceptuant algunes ciutats ben fortificades, com, per exemple, Tarragona, on la noblesa hispano-visigoda podia arrecerar-se i intentar de resistir, degué ésser conquerida gairebé tota la península ibèrica. Pel que fa a Catalunya, lligada a la regió de Tudmir pels vincles de fidelitat existents entre Teodomir i Àqaila, el sobirà successor de Roderic, la qual cosa contradiu l'afirmació de Lévi-Provençal (cf. nota 27), pensem que els historiadors han aprofundit poc les línies d'investigació insinuades per Miquel Coll i Alentorn, Els successors de Vititza en la zona nord-est del domini visigòtic, Barcelona, 1971, 51 ps. (Discurs de recepció a la Reial Acadèmia de Bones Lletres de Barcelona, llegit el 24 d'octubre de 1971).

[29] Des de la publicació del llibre innovador de Pierre Guichard, Al-Andalus. Estructura antropològica de una sociedad islàmica en Occidente, Barcelona (Barral),1976, 616 ps., hom ha tractat d'esbrinar la composició «real» dels exèrcits sarraïns. E. Lévi-Provençal, Espaita musulmana kasta la caída del califalo de Córdoba (711-1031 de J. C). Instituciones y vida social e inteiectual, Madrid (Espasa-Calpe), 1957, p, 55, demostrà la presència de dones a! si de les tropes califals. Últimament hom creu possible, fins i tot, ,que sis invasors musulmans combatissin en formacions que duien llurs famílies i béns mobles a la reraguarda (conferència de Josep M. Salrach a «Palestra» d'Òmnium Cultural, el 16 de novembre de 1982; cf. Pere Balanà i Abadia, Divulgació de la història de Catalunya medieval. Reflexions arran d'una iniciativa de «Palestra d'Òmnium Cultural», «Diplomatari» (març-maig 1983), ps. 50-57).

[30] El mateix cronista al-Udri, op. cit., p. 15, cita un cas de marrimoni mixt entre un cabdill àrab i ona dona de la. noblesa hispano-visigoda, precisament una filla de Teodomir.

[31] Per tant, quan la ciutat ja era ocupada pels musulmans. Per això dèiem abans (vegeu la nota 10) que l'ús del mot «pacte» per a referir-se al conveni firmat pels cabdills sarraí i cristià no respon fidelment als fets històrics, i que és preferible parlar de «capitulació» o de «tractat de capitulació».

[32] Sobre aquest tribut personal, cf. EP, s.v. «djizya». El doctor Vallvé, Espana en el siglo VIII, ps. 90 i ss., ha proposat una interpretació singular del sistema fiscal adoptat pels musulmans arran de la conquesta peninsular recolzant la seva tesi (repetida a El reino de Múrcia) d'una manera concreta en el text de la capitulació de Teodorair.

[33] Wa-kutiba kitab ab-di-bi, on el pronom -hi annexat al substantiu skd substitueix el concepte sulh (capitulació). Al nostre entendre, l'element que introdueix el terme ahd és la garantia «religiosa» o «divina». Cf. Félix M. Pareja, Islamología, Madrid (Razón y Fe), 11952-1954, vol. II), p. 665; Yusuf Ibish, Las instituciones económicas, dins La ciudad islàmica (vegeu la nota 8), p. 150.

[34] Nushatu-ha. El mot nusba significa també «manuscrit» o «exemplar d'un manuscrit». Atès que la cancelleria del govern d'Al-Andalus no es normalitzà fins als segles IX-X (cf. Arié, op. cit., ps. 66 i ss.), hem de suposar que els invasors adoptaren les pràctiques jurídiques dels hispano-visigots (cf. Canellas, op. cit., ps. 39-40), la qual cosa explicaria l'existència de diverses «còpies autenticades» del document originat, i, en conseqüència, les divertgències entre els textos àrabs que coneixem.

[35] Molina-Pezzi, op. cit., ps. 98 i 100, pensen que al-Razi (vegeu la nota 22) «podo, al fin, conocer otra versión original —posibiemente en latín— conservada entre los mazàrabes. Creemos que esta conjetura no es muy aventurada, dada la importancia del hecho històrico. Además. quedaria justificada la hipòtesis si reparamos en los contactes, de sobra conocidos, ds la historiografia latino-cristiana y arabe en el siglo X».

[36] Per ordre cronològic, les de la nostra memòria de llicenciatura i les de les referències bibliogràfiques 2, 4 i 5 de la nota 12.

[37] Adoptem la terminologia emprada per Canellas, op. cit., passim

[38] El mot «escatocol» no figura al DGLC, que tampoc no dóna una definició «diplomàtica» del terme «protocol». Seguim, doncs, les respectives accepcions admeses per la GEC. Enrique A. Llobregat Conesa, Teodomiro de Oriola, su vida y su obra, Alicante (Caja de Ahorros Provincial de la Excma. Diputación), 1973, ps. 86-98, realitzà, amb un criteri similar, però molt més detalladament, l'estudi del tractat.

[39] Equivalent àrab de la formula llatina «in nomine Domini», «la invocación explícita mas corriente [als documents visigòtics]». Cf. Canellas, op. cit., p. 95. La invocació àrab, bi-'smi 'llabi 'l-rahmani 'l-rabinti (transliterem segons Pareja, op. cit., p. 494) encapçala totes les sures —excepte la núm. 9— de l'Alcorà, rep el nom de tasmiya o basmala, i encara avui és l'expressió més usual amb què un musulmà inicia qualsevol escrit.

[40] Sense entrar en tecnicismes, suggerim que aquesta transcripció aràbiga correspon a Gunderic, nom fecund a l'àmbir dels Països Catalans, tant com a nom de fonts (cf. Josep M. Albaigés i Olivart, Diccionari de noms de persona i llur significat, Barcelona (Edicions 62), 1980, p. 181) com en qualitat de cognom (cf. Francesc de B. Moll, Els llinatges catalans (Catalunya, País Valencià, Illes Balears), Mallorca (Moll), 1982 (2a. edició), p. 113).

[41] Derivades de la tradició pactista musulmana del segle II i de la pròpia essència del concepte ahd (vegeu la nota 33) que condicionà el valor jurídic de la capitulació.