Incidència del dret civil català en la determinació dels responsables tributaris
| Autor | Miró Ayats i Vergés - Pedro Bosch Ladaria |
| Cargo del Autor | Professor Associat de Dret Públic Facultat de Dret ESADE (URL). Advocat - Col·laborador Acadèmic Facultat de Dret ESADE (URL). Advocat |
| Páginas | 451-466 |
Page 451
Habitualment l'estudi del dret civil català s'ha limitat a les relacions privades. És normal perquè la seva finalitat es regular determinats aspectes el tràfic jurídic entre particulars. No obstant, no podem perdre de vista que cada vegada més el dret públic està present a la nostra vida i una mateixa realitat es pot veure afectada, alhora, per normes de dret privat i de dret públic i aquestes normes de dret privat poden ser forals, com succeeix a Catalunya. Aquest fet facilita que el dret foral català pugui adquirir una nova dimensió, incidint en àmbits que, fins fa poc, podien semblar molt llunyans, com és l'àmbit fiscal. En tenim un exemple en el cas dels deutes tributaris que deixa pendents d'ingressar una persona que es mor. Per una banda es tracte de deutes de dret públic, amb les prerrogatives que això pot comportar pel creditor, però alhora el règim de la successió hereditària està regulada pel dret privat, en el nostre cas, pel dret foral català. Aquesta circumstància pot donar lloc a problemes jurídics quan concorren una pluralitat d'hereus en una mateixa herència, i haver de determinar si la seva responsabilitat és solidària o mancomunada.
En el present treball posarem de manifest com la regulació civil pròpia de Catalunya en matèria de dret de successions pot
Page 452
donar lloc a un diferent règim tributari en allò que fa referència a la responsabilitat dels successors per deutes tributaris pen- dents del causant.
La Comunitat Autònoma de Catalunya, de conformitat amb l'article 149.1.8. de la Constitució Espanyola i l'article 129 de l'Estatut d'Autonomia aprovat mitjançant Llei Orgànica 6/2006 de 19 de juliol, té competència exclusiva en matèria civil amb l'excepció de les matèries que l'article 149.1.8 de la Constitució atribueix en tot cas a l'Estat -regles relatives a l'aplicació i eficàcia de les normes jurídiques, relacions jurídico-civils relatives a les formes del matrimoni, ordenació dels registres i instruments públics, bases de les obligacions contractuals, normes per resoldre conflictes de lleis i determinació de les fonts del dret, amb respecte, en aquest últim cas, a les normes de dret foral o especial-.
En conseqüència, la Generalitat de Catalunya té competència per conservar, modificar i desenvolupar el dret civil propi de Catalunya.
Entre les matèries regulades per la legislació civil pròpia de Catalunya, a l'empara de la competència en matèria civil que té atribuïda, trobem el dret de successions. Efectivament, tant en la Compilació, com posteriorment en el Codi de Successions i finalment en el llibre IV del Codi Civil de Catalunya, s'ha vingut regulant el dret de successions aplicable a Catalunya. Aquesta regulació s'allunya bastant, en nombrosos aspectes, del que
Page 453
disposa el Codi Civil comú. Un dels aspectes que diferencien la regulació civil estatal del dret català de successions és el règim de responsabilitat dels hereus en relació amb els deutes del causant, tal com analitzarem posteriorment.
D'altra banda, pel que fa a la distribució competencial en matèria tributària, l'art. 149.1.14 CE estableix la competència exclusiva de l'Estat sobre la Hisenda general. Això implica que la potestat originària d'establir i ordenar tributs correspon a l'Estat, sens perjudici de què les comunitats autònomes puguin intervenir en la regulació dels seus propis tributs així com en alguns aspectes dels tributs cedits total o parcialment de conformitat amb la Constitució i les lleis.
A l'empara de l'anterior títol competencial s'ha aprovat la Llei 58/2003, de 27 de desembre, General Tributària que conté els principis inspiradors i les normes jurídiques generals del sistema tributari espanyol. Entre aquestes normes s'inclou el seu article 39, dedicat a la regulació fiscal de la successió en els deutes tributaris.
En definitiva, a Catalunya, a efectes de la successió per causa de mort en els deutes del causant, els poders normatius civils i fiscals son diferents. El poder normatiu en l'àmbit civil és de competència autonòmica i la competència normativa en matèria tributària correspon a l'Estat. No obstant, com veurem a continuació, la regulació civil pròpia de Catalunya pot tenir conseqüències també en el règim tributari aplicable, tot i que la competència normativa en matèria fiscal la tingui l'Estat i no la Generalitat. Aquesta influència de la regulació autonòmica sobre el règim tributari definit per normes de caràcter estatal és una conseqüència de la naturalesa de dret de segon nivell que caracteritza el dret tributari.
En efecte, el dret tributari no és un dret constitutiu de relacions jurídiques autònomes i independents. Mentre que altres
Page 454
branques del dret tenen per funció crear i modificar la realitat, l'existència i aplicació del dret tributari requereix d'un prius lògic previ, que és la matèria prima sobre la que s'aplica i opera.
En aquest sentit, la fiscalitat parteix de la configuració de la resta de l'ordenament jurídic i la seva funció es limita a concretar en cada cas específic quina càrrega impositiva s'ha d'establir i com pot establir-se. És per això que considerem encertada la conceptualització del dret tributari com un dret que podem considerar de segon nivell, és a dir, que partint de les institucions pròpies del dret substantiu, el dret tributari limita la seva funció a establir les conseqüències jurídico-tributàries pertinents.
Per tant, la regla general és que el dret tributari parteix i accepta les institucions regulades per les normes substantives civils, mercantils, laborals o administratives i només excepcionalment se'n pot separar. La jurisprudència constitucional (STC 45/1989 de 20 de febrer) ha acceptat que, a efectes merament tributaris, la normativa fiscal pugui modificar el contingut i l'abast que es derivaria per uns determinats negocis si s'apliqués exclusivament la normativa substantiva que els disciplina. Així, en aquesta sentència, el Tribunal Constitucional disposa literalment que:
«Es innegable, sin embargo, que la legislación tributaria, en atención a su propia finalidad, no está obligada a acomodarse estrechamente a la legislación civil (que sin embargo tampoco puede ignorar) y que, en consecuencia, es en principio constitucionalmente lícito que el régimen fiscal del matrimonio sea establecido de modo uniforme, sin atender a la variedad posible en la práctica (...)».
Aquest criteri ha estat confirmat clarament per la Sentència de l'Audiència Nacional de 3 d'octubre de 1997 (Rl 1997\1360) que ha argumentat que:
Page 455
Si la ley fiscal no altera la ley sustantiva, el régimen de tributación ha de partir, ineludiblemente, de los negocios jurídicos e instituciones propios del derecho sustantivo, tal y como estén en él configurados
.
Per tant, a continuació haurem d'analitzar com regula la norma tributària el règim de la successió hereditària dels deutes fiscals del causant; comparar aquest règim amb el general de la successió previst a la normativa civil, en el nostre cas foral, i, si no coincideixen...
Para continuar leyendo
Solicita tu prueba