Immissions: Balanq de l'aplicació judicial de la Llei 13/1990, de 9 de juliol i propostes de reforma legislativa

AutorJoan Egea Fernández
CargoCatedrátic de Dret Civil de la Universitat Pompeu Fabra
Páginas123-136
  1. CONSIDERACIONS GENERALS

    Totjust fa un any que, amb motiu del dése aniversari de 1'entrada en vigor de la Llei 13/1990, de 9 de juliol de Vacció negatória, les immissions, les servituds i les relacions de veinatge (en endavant, LANISRV), vaig publicar un treball(1) en el que feia balan? del que ha estat la seva aplicació judicial, i on destacava que, sorprenentment, no s'havia produít encara una construcció jurisprudencial i complementadora del régim legal de les immissions. En efecte, fins ara no han estat gaire els casos d'immissions plantejats davant els tribunals civils, sino que mes aviat sembla mantenirse una certa inercia deis interessats en preferir les solucions que proporciona el dret públic i, arran de la recepció de la jurisprudencia del Tribunal Europeu de Drets Humans(2), es detecta un cert esbiaixament, arreu de l'Estat, a vincular les immissions amb la vulneració deis drets fonamentals a la integritat física, a la intimitat personal i familiar o a la inviolabilitat del domicili, cercant l'empara i, sobretot, la celeritat del procediment especial previst per a la seva defensa.

    Resulta, dones, que els perjudicáis per immissions abans d'acudir a la jurisdicció civil, majoritáriament, prefereixen garantir la seguretat i la salubritat necessáries per l'adequada tranquillitat de la seva vida familiar i individual per la via de la denuncia administrativa, cercant que 1'Administració posi en marxa els dispositius d'inspecció i de control, apliqui les pertinents mesures correctores i els indemnitzi els danys que la seva passivitat els hagi pogut ocasionar, acudint -si dita reclamació no fructifica- a recorrer judicialment en via contenciosa-administrativa. Així ho constata el fet que, des de l'any 1993, trobem unes vinti-cinc sentencies de la Sala 3a del TSJC que tracten de la impugnació pels venís de les llicéncies d'activitats o recursos contra la manca d'actuació de l'Administració per fer cessar les pertorbacions derivades d'installacions autoritzades, mentre que son algunes menys les que han seguit la via civil a l'empara de la LANISRV. Aixó, és ciar, no exclou que tot i haver optat per aquella via administrativa, parallelament es puguin reclamar davant la jurisdicció civil els danys causats pels particulars. La realitat, pero, no és aquesta, sino que sovint s'acontenten amb les mesures de policia i com deia, excepcionalment, amb l'exigéncia de la responsabilitat patrimonial de 1'Administrado peí funcionament normal o anormal deis servéis públics (art. 139LPAC).

    Probablement, aquesta confianza en el dret públic s'explica perqué, en l'ámbit de les relacions de veinatge, la majoria d'immissions provenen d'instaHacions sotmeses a autorització administrativa(3) i la seva reglamentació possibilita, ja des del primer moment, la intervenció deis veins en el procediment d'autorització, per exemple, formulant oposició a la concessió de la Uicéncia o, posteriorment, denunciant 1'incompliment de les condicions de 1'autorització o la no adopció de les mesures correctores establertes per l'autoritat competent. Un altre factor que pot haver influit en aquest decantament peí dret públic és que les eines civils, quan es tracta de la cessació de les immissions procedents d'una installacio autoritzada administrativament, topen amb els propis condicionants de la Uicéncia: a la jurisdicció civil no es pot revisar l'acte d'atorgament de la Uicéncia ni, menys encara, decretar la clausura d'una installació que té autorització. Sobre aquest darrer punt, pero, el cert és que les posicions de la doctrina i de la propia jurisprudencia no son pacifiques.

    D'altra banda, en aquell mateix treball emfasitzava també que no sempre que els perjudicats opten per la via civil (malgrat aHeguin l'art. 3 LANISRV) es tracta de supósits realment encabibles en les immissions i, a la inversa, que hi ha casos en qué, essent d'aplicació l'esmentada Llei, els interessats s'entossudeixen a ignorarla i alleguen preceptes del Codi civil, que aquella ha deixat prácticament sense aplicació.

    D'entre les sentencies del Tribunal Superior de Justicia de Catalunya sobre immissions en sobresurten dues: la STSJC de 17 de febrer de 2000, que analitza una qüestió no resolta a la Llei, a saber, si l'acció negatória abasta també les ingeréncies negatives(4); i la STSJC de 19 de mar? de 2001 relativa ais sorolls, les humitats i les vibracions generats per la industria Farinera del Segriá, S.A., en la que el TSJC, mes enllá de laja recurrent diferenciació entre immissions i servituds, fa un esforf pedagógic molt remarcable, que al meu parer depassa alió que hauria de constituir els trets propis de la resolució del cas concret, pero que s'explica per la voluntat de desfer la confusió que impera en bona part deis operadors jurídics sobre l'abast de l'art. 3 LANISRV. D'altra banda, aquesta sentencia presenta un particular interés perqué aborda algunes de les mancances de la vigent regulació de les immissions i passa revista ais principáis problemes que ha plantejat la seva aplicació práctica. Les mancances denunciades peí TSJC es poden concretar en les següents:

    1. La manca d'una definido legal d'immissió. El TSJC, conscient que bona part deis operadors jurídics han vingut confonent alió que, própiament, constitueix una immissió amb els altres tipus d'ingeréncia (normalment les servituds), pretén acabar amb l'esmentada confusió a partir de la definició deis trets definidors (diferenciadors) de cadascuna d'elles. Fins i tot, amb un to al meu parer excessivament optimista que peca d'una certa ingenuítat, arriba a afirmar que «[A]partir d'aquí, no haurien de presentarse mes dubtes en la diferenciado entre immissions i servituds». Val a dir, pero, que tot i aixó, reconeix que confia molt mes en l'eficácia d'una intervenció legislativa, que no en la influencia que de la seva doctrinajurisprudencial se'n pugui derivar, seguint la línia, per exemple, que en el dretcomparathan adoptatel § 906 BGB, l'art. 684 CC suís o l'art. 844 CC italiá, entre altres. Tots aquests preceptes coincideixen en identificar les immissions amb les pertorbacions causades peí fum, el sutge, el soroll, les trepidacions o d'altres ingeréncies semblants. Ben segur que la inclusió d'una definició d'aquest tenor en el futur Codi Civil de Catalunya estalviaria bona part d'aquelles errades de plantejament.

    2. El termini de prescripció de Pacció negatória. En la mateixa sentencia, el TSJC remarca la incoherencia que suposa el termini de 5 anys previst a l'art. 2.5 LEANISRV quan es posa en relació amb el de l'acció confessória, que es manté en 30 anys, tot denunciant que és difícil d'entendre «[p]erqué es considera de millor condició el que postula una limitació a la propietat que el que en defensa la seva llibertat, ja que aquest darrer, per a fer cessar les immissions només disposará de 5 anys». Una incoherencia semblant es produeix també amb la manca de concordaba d'aquest termini i el d'usucapió (30 anys); s'arriba a l'absurd, segons segueix argumentant el TSJC, que un cop exhaurits els 5 anys, el propietari haurá de suportar la immissió per sempre, sense que el correlatiu benefician hagi consolidat encara cap dret. Per aixó el TSJC proposa també en aquest punt una decidida acció legislativa correctora.

    3. La legitimació. Aquesta és una qüestió que la STSJC aborda només indirectament, pero que, en ferho, cau en una doble confusió, que cal aclarir: d'una banda, ve a atorgar legitimació al cónjuge del propietari de la finca, sense teñir en compte que la negatória és una acció real i, per tant, que només la pot interposar el propietari o el titular d'un dret real sobre la finca que pateix la pertorbació; d'una altra, justifica aquella errónia legitimació del cónjuge en base a qué aquest també ha patit uns danys, la qual cosa implica una certa confusió entre l'acció negatória i la d'indemnització del dany; és per aixó que afirma que «[n]o podentse tampoc compartir 1'afirmació de qué l'únic legitimat per l'exercici de l'acció negatória fos el Sr. X en la seva condició de propietari, ja que la Sra. Y és l'esposa del primer i, en tal qualitat, habitant en el seu domicili, havent sofert perjudicis propis els quals han de ser igualment reparats».

    4. La relació entre l'acció de cessació de les immissions i la d'indemnització deis danys causats. La STSJC de 19.3.2001 deixa ciar que d'acord amb l'art. 2.2 LANISRV, en l'exercici de la negatória, a mes de la cessació de la pertorbació hom pot reclamar la indemnització pels danys i perjudicis produi'ts, la qual cosa -segueix dient- suposa englobar «[d]ins un mateix i indestriable paradigma processal» els conceptes d'immissió, dany i perjudici i per tant a diferencia del que passa en el dret alemany -segueix dient- aixó es tradueix en qué la LANISRV «[pjermet la reclamadode danys i perjudicis al marge de les normes especifiques de la responsabilitatextracontractual deis art. 1902 i ss. CC... amb independencia de qué existeixi culpa o negligencia».. Com mes endavant referiré, aquesta és una interpretado que no sempre ha quedat clara en els tribunals inferiors.

    Al marge de les qüestions tractades per la referida STSJC 9.3.2001, en aquesta exposició abordaré també d'altres problemátiques que planteja la regulació legal de les immissions, particularment, alió que es refereix a la determinado de la substancialitat del perjudici i també les regles sobre la cárrega de la prova, punt aquest en el que, tot i la claredat de l'art. 2.3 LANISRV que afirma que «En Vexercici de Vacció negatória no cal que V actor provi la illegitimitat de lapertorbació» no sempre ha estat correctament entes. En efecte, gairebé com a obiter dicta, la propia STSJC fa algunes consideracions sobre la prova de les immissions causades per aquella farinera, en les que sembla prescindir de que l'objecte de l'acció negatória és \&protecció de la llibertat del domini (art. 2.1 LANISR), és a dir, que en aquest ámbit regeix el principi que la propietat es presumeix lliure.

  2. ELS DIFERENTS...

Para continuar leyendo

Solicita tu prueba

VLEX utiliza cookies de inicio de sesión para aportarte una mejor experiencia de navegación. Si haces click en 'Aceptar' o continúas navegando por esta web consideramos que aceptas nuestra política de cookies. ACEPTAR