Ignasi Badia, «Diccionari de les llengües d’Europa»
| Autor | Jordi Solé |
| Páginas | 447-450 |
Page 447
Encara estem patint les conseqüències del flagell de la ideologia babèlica, que concebia la diversitat lingüística que mostra aquesta excel.lent obra com una nosa o un entrebanc que calia superar. La de les llengües ha estat l’única riquesa cultural humana sota sospita si més no des dels temps de la Revolució fran- cesa, en què en nom de la «univer-Page 448salitat de la llengua francesa» es condemnaven les altres llengües parlades a França com a antirevolucionàries, salvatges o patuesos sense cultura. Malgrat aquestes tendències imperialistes que han assajat de robotitzar els parlants de llengües petites o mitjanes sense estat propi per convertir-los en nous parlants de les llengües d’estat, actualment a Europa s’hi parlen encara més de seixanta llengües, però moltes en situació precària o en perill de desaparició històricament imminent. De fet, l’europea és en realitat una diversitat lingüística més aviat petita si ho comparem amb les sis mil llengües que es parlen arreu del món al començament del segle xxi. Una diversitat idiomàtica que tanmateix mereix un respecte i una promoció que avui encara no té. Isidor Marí i Miquel Strubell afirmen en el breu pròleg que encapçala l’obra que «assistim a un interès mundial per la diversitat lingüística», un interès que ja havia detectat el pedagog Delfí Dalmau, en temps de l’aparició de la unesco i que els darrers anys es comença a concretar en congressos internacionals i en projectes com ara la Declaració universal de drets lingüístics, proclamada a Barcelona el 1996 o la Declaració universal de la unesco sobre diversitat cultural del 2001. Ara bé, hi podem confiar gaire en els organismes internacionals? Si més no en aquest tema haurem de fer el possible per tal que la política lingüística de la Unió Europea sigui més igualitària, però sobretot dissenyant i aplicant, per si de cas, una política lingüística catalana amb cara i ulls en la línia de la sobirania sociolingüística que no hagi de refiar-se gaire d’allò que ens vindrà del cel europeu.
Estem d’acord que l’aparició del Diccionari de les llengües d’Europa —publicat en la mateixa col.lecció que el Diccionari de sociolingüística (2001)— va en la mateixa direcció que el corrent universal que va començar a alçar el cap el 1954 amb un document sobre l’ús de les llengües «vernacles» a l’ensenyament. I que entre els precedent catalans recents hi ha l’Euromosaic, però també el llibre d’Àngela Cotano, Les llengües minoritzades d’Europa (2000). I si anem més enrere trobem Les cultures minoritàries europees (1963), de Jordi Ventura, dues obres que correspondria haver esmentat en la introducció. De justícia és no ignorar els precedents.
Hauria estat interessant la inclusió de mapes parcials, un fet que hauria encarit el producte però que l’hauria enriquit sens dubte, com l’enriqueix l’excel.lent mapa de l’Europa de les llengües repetit al principi i al final del llibre. Potser seria una bona idea plantejar-se en una futura nova edició la inclusió d’a- quests mapes locals.
Si comencem a extreure conclusions de les informacions que ens forneix aquest diccionari, veurem tot d’una que el 60 % de les llen-Page 449gües parlades a Europa no són llengües normalitzades. Com diu l’autor a la introducció, les pàgines del diccionari estan farcides d’informació sobre expulsions, deportacions, exterminis, prohibicions o imposicions o menyspreus que han hagut de patir les comunitats lingüístiques d’arreu d’Europa al llarg de la història. Ignasi Badia classifica els estats europeus segons la realitat sociolingüística i la política lingüística que exerceixen i proposa sis variants: estats en què la primera llengua de tota la població autòctona és la mateixa i l’única oficial: el cas d’Islàndia; estats amb una sola llengua oficial que no reconeixen els altres idiomes parlats en el seu territori, per exemple, França; estats amb una sol llengua oficial que atorguen un cert reconeixement als altres idiomes: el Regne Unit, Alemanya i d’altres; estats amb una sola llengua oficial que, en algunes zones comparteixen l’oficialitat amb altres idiomes, l’exemple d’Espanya, Croàcia, Itàlia, etc; estats amb més d’una llengua oficial en tot el territori: Finlàndia, Irlanda i pocs més, i encara una sisena possibilitat, els estats amb més d’una llengua oficial, cadascuna de les quals ho és només en una part del territori, només Bèlgica i Suïssa.
El Diccionari de les llengües d’Europa conté 370 entrades sobre les famílies lingüístiques, les llengües i els principals dialectes i les varietats europees parlades actualment (no inclou, encertadament, les llengües mortes), amb articles molt interessants que inclouen el nom de la llengua en la forma usual catalana, la classificació de la llengua per família, branca i grup a què pertany, l’alfabet emprat i les lletres especials o signes que s’afegeixen, el nombre aproximat de parlants seguint el criteri dels qui la tenen com a primera llengua, el domini lingüístic o territori que ocupa, el nom autòcton de la llengua, els sinònims possibles del nom principal de la llengua, la història sociolingüística de cada llengua, el tractament legal que rep en els diferents estats on es parla, els dialectes que la componen, el procés d’estandardització que ha seguit i alguns trets gramaticals com a exemple. En la darrera part inclou un text de mostra de la llengua en qüestió amb una traducció catalana. Hi ha tres apèndixs, el que ja hem esmentat dels estats d’Europa amb les llengües que s’hi parlen i el seu estatus lingüístic; un segon sobre la classificació en forma d’arbre de les llengües, i un tercer amb la forma bàsica dels quatre alfabets (llatí, ciríl.lic, grec i hebraic) usats avui per escriure aquestes llengües.
El diccionari ens mostra les informacions sobre cada llengua o varietat de manera sintètica però completa, podem descobrir-hi, per exemple, la diferència entre l’escocès —conjunt de parlars germànics que no gaudeix de cap reconeixement legal— i el gaèlic escocès Page 450—llengua que gaudeix d’una certa promoció—, entre l’eslovac, llengua semblant al txec, i l’eslovè, més semblant al serbocroat però amb trets comuns amb l’eslovac, com podem comprovar en la transcripció que es fa d’ambdues llengües. Ens assabentem dels interessants problemes interdialectals de l’estonià; de la riquesa dialectal de l’italià; que el luxemburguès és el nom d’un conjunt de parlars altalemanys inferiors occidentals, tot i que a Luxemburg és vist com una llengua independent; que la forma més adient de l’anomenat «asturià» és «lleonès» i no pas «bable», mot usat més aviat pels sectors castellanitzats i que no té res a veure amb el «leonès», nom d’un dels dialectes del bretó; que el gallec és una varietat del portuguès; que la forma principal del lapó és «sami» o que l’holandès és un dialecte del neerlandès, etc. Trobem encertat que l’autor no hagi barrejat les realitats lingüístiques històriques seculars amb el tema de la immigració africana recent i les seves llengües, ja que hauria estat una opció caòtica i afavori- dora del multiculturalisme creador de guetos inviables que impossibiliten el necessari procés d’integració i acolliment dels nous emigrants en les llengües de cada país, sense negar l’aportació que aquests poden fer a la llengua i la cultura receptores.
Es tracta, doncs, d’una obra rigorosa, ben redactada, necessària i realitzada des d’una perspectiva ecoidiomàtica que complementa la informació de les obres precedents que hem esmentat i que hauria de formar part de les biblioteques de la gent interessada en la realitat sociolingüística, les dels mitjans de comunicació i les biblioteques de tots els centres d’ensenyament.
