Drets històrics, Compilació i Codi civil: una mateixa legitimitat.

AutorLluís Jou Mirabent
CargoNotari de Barcelona
Páginas46-57

Page 46

1. El moment polític de la compilació: el paper de Josep M de Porcioles

El 2010 les institucions catalanes, amb el Departament de Justícia al davant, han celebrat els cinquanta anys de l’aprovació de la Llei 40/1960, de 21 de juliol, de la Compilació del Dret civil especial de Catalunya. Ha estat una commemoració acadèmica, sí, com ja ho va ser la de l’any 1985 que en va commemorar els vinti-cinc anys 1, però ha estat també una commemoració política i duradora, amb actes a tot el territoris i publicacions diverses que han remarcat els valors de la Compilació en el procés evolutiu del Dret civil de Catalunya, en la regulació de les institucions que conté i en els principals autors reals dels textos que van esdevenir llei. Per què una commemoració política, tan institucional, d’una llei franquista? Per respondre aquesta qüestió cal anar més enllà del valor tècnic i la personalitat descomunal dels autors de l’avantprojecte de Compilació. Cal situar-la en el seu moment històric, com a actuació política inserida en un programa de suposada obertura de la dictadura cap a esquemes més propers a l’Europa del seu moment. I cal, també, subratllar i defensar la doble legitimitat de la Compilació: la que li venia originàriament del fet de ser una simple expressió compilada del Dret

Page 47

històric -en aquest sentit no és una llei franquista-, i la legitimitat democràtica que li va atribuir la Llei 13/1984, de 20 de març, del Parlament de Catalunya, que la va adoptar i integrar a l’Ordenament jurídic català i li va donar text oficial en la llengua del país.

És sabut que la Compilació és, tècnicament, el fruit de l’esforç, el seny, el saber i l’arrelament al país d’un grup de notaris catalans, tots ells autèntics homenots, que són Ramon Faus, Ramon M. Roca Sastre, Josep M. de Porcioles i, encara que més jove, de Lluís Figa Faura, a més de l’advocat Francesc Condomines i el professor Mans Puigarnau. Un text tècnicament d’una gran alçada. Però també és fruit de l’impuls polític de Josep M. de Porcioles, sense la implicació del qual no hauria existit o hauria estat radicalment diferent.

La Compilació és, tècnicament, el fruit de l’esforç, el seny, el saber i l’arrelament al país d’un grup de notaris catalans, però també és fruit de l’impuls polític de Josep M. de Porcioles

El notari Josep M. de Porcioles (Amer 1904 - Vilassar de Dalt 1993) és un personatge contradictori de la història recent de Catalunya. El seu pare, Joan de Porcioles, havia estat secretari de l’Ajuntament de Banyoles i després de guanyar les oposicions a notaries al Col·legi de Catalunya, fou notari d’Àger, Santa Coloma de Queralt, Amer i Balaguer. Ell, doctorat en Dret per la Universitat de Barcelona, guanyà les oposicions a notari l’any 1932 després d’haver treballat com a oficial a la notaria del seu pare i d’haver preparat el temari, durant dos anys i mig, a Valladolid 2 . Devia fer uns bons exercicis perquè obtingué directament una de les notaries de Balaguer, on exercí un temps juntament amb el seu pare 3 . Allà fou un dels dirigents locals de la Lliga i quan va començar la guerra civil, després de mesos de detenció, va fugir a França. A partir dels anys quaranta fou un col·laborador del franquisme: president de la Diputació de Lleida entre 1940 i 1943, Director general dels Registres i del Notariat del Ministeri de Justícia entre 1943 i 1946, notari de Barcelona per oposició entre notaris a partir de 1947, procurador en Corts i alcalde de Barcelona entre 1957 i 1973, quatre mandats consecutius, per designació di-recta del dictador. En l’exercici d’aquest darrer càrrec, ha estat criticat i acusat d’haver fomentat les remuntes i els "edificis singulars" de l’Eixample, d’haver estat poc curós amb el patrimoni arquitectònic i d’haver afavorit la construcció de barriades perifèriques on s’amuntegà la població immigrada com Ciutat Diagonal, la Pau 4, el Turó de la Peira, Sant Roc de Badalona, la Mina de Sant Adrià, Bell-vitge de l’Hospitalet i d’altres, titllades de barraquisme vertical que van permetre l’enriquiment d’unes poques famílies barcelonines i fomentar l’especulació immobiliària. També se l’acusa d’haver eliminat els tramvies i municipalitzant el transport públic amb la implantació de l’autobús urbà, fomentant, a més, una circulació automobilística trepidant dins de la ciutat amb projectes com la Ronda del Mig, l’Avinguda Meridiana, els túnels de Vallvidrera o la xarxa d’aparcaments per concessió 5 . Una imatge destacada d’aquesta tendència crítica l’ofereix, sense cap mena de dubtes, l’escultura de Joan Brossa Record d’un malson, realitzada el 1989 avui exposada a la Biblioteca Popular de Sant Adrià del Besòs.

D’una altra banda, però, és considerat com un polític possibilista, amb més feina que discurs, que ha deixat una pila de realitzacions que, a la vista del què va ser el franquisme per Catalunya, poden merèixer una qualificació positiva des d’una òptica de país. Com a president de la Diputació de Lleida té l’actiu de la devolució a la ciutat de la catedral, convertida en caserna per Felip V, i de la creació de l’Institut d’Estudis Ilerdenses, encara avui un focus viu de promoció de la cultura a les terres de Ponent. Al Ministeri de Justícia, on fou cridat pel català Eduard Aunós, redactà i feu aprovar el Reglament notarial de 1944, avui vigent tot i les importants reformes de 1984 i 2007, la Llei de 31 de desembre de 1945, sobre inscripció, divisió i redempció de censos a Catalunya 6 així com la Llei Hipotecària de 1946, peça bàsica, encara avui, d’un bon sistema de seguretat jurídica preventiva.

Com a alcalde de Barcelona se li reconeix el mèrit d’haver promogut una llei especial per a la ciutat, la Carta de Barcelona, que li permetia actuar d’una manera molt presidencialista prescindint de les estructures del règim, d’haver ideat i dut a terme el sistema d’abastament d’aigües procedent del Ter, d’haver aconseguit la devolució a la ciutat de la muntanya i del castell de Montjuïc, d’haver fomentat la realització de tota mena de fires i congressos, d’haver fet les primeres inversions al metro després de la guerra i d’haver plantejat una exposició universal per a 1982 i el pla "Barcelona 2000", en certa manera precedents dels Jocs Olímpics de 1992 i del Pla general metropolità de 1976. Des del punt de vista cultural, donà suport per primer cop després de 1939 a manifestacions de cultura popular, com les sardanes o els tres tombs, i donà totes les facilitats per a la creació del Museu Picasso i de la fundació Miró o la renovació del Zoològic.

Com podem veure, moltes de les seves realitzacions institucionals, convenientment actualitzades, encara són vigents. Barcelona s’abasta d’aigua essencialment pel sistema Ter Llobregat, es regeix per una Carta Municipal específica, compta amb el Pla general metropolità i els museus Picasso i Miró són alguns dels grans actius culturals de la ciutat. La Llei de censos de 1945 i la Compilació del Dret civil especial de Catalunya de 1960, de la qual ara se n’ha commemorat el cinquantenari, són un llegat directe de la seva influència política, de la seva visió possibilista de la gestió pública i, per contradictori que pugui semblar, de la seva visió catalanista, tan tebiona i moderada com es vulgui, però catalanista, del país 7 .

Potser per això, malgrat les reticències ideològiques explicables dels darrers anys, Porcioles no ha estat del tot bandejat de la nostra història recent. Així, l’Ajuntament presidit per Pasqual Maragall, que va entrar a treballar a la casa gran precisament quan Porcioles era alcalde, li va concedir la Medalla d’Or de la ciutat el 1983. I Jordi Pujol, President de la Gene-ralitat, i Narcís Serra, llavors vicepresident del Govern espanyol, l’elogiaren públicament quan va morir, el 3 de setembre de 1993. El mateix Jordi Pujol destacava que Porcioles fou ... un visionari. Moltes de

Page 48

les obres que s’han fet a Barcelona es van començar a planejar en la seva època 8 . El conveni amb la família per a dipositar el seu arxiu a l’Arxiu Nacional de Catalunya se signà, en presència de Pujol, al Palau de la Generalitat.

2. La compilació i la seva circumstància
A) El marc polític

Per emmarcar l’aprovació de la Compilació amb el seu moment polític, em sembla d’interès la següent cita de l’historiador Joan B Culla: El final de la dècada dels cinquanta, està presidit, a Catalunya, pel deteriorament del clima econòmic i el subsegüent malestar de les diverses capes socials. El considerable ritme d’inflació, l’incontenible increment del cost de la vida (un 12,5% només per a 1958)9, el dèficit creixent de la balança comercial o el fet que, el 1959, la producció d’energia elèctrica baixés per primera vegada des de la Guerra Civil, eren altres tants símptomes del fracàs de les concepcions autàrtiques i de la urgència d’un canvi de rumb 10 . El règim, convençut a la força que era impossible continuar amb la mateixa línia política i, sobretot, econòmica, que havia seguit des del final de la Guerra, fins i tot amb el suport americà derivat dels pactes de 1951, es veu obligat a introduir canvis radicals en matèria econòmica, sense introduir-ne en el camp polític. De fet, és el que succeeix avui a la Xina. El 1957 es designen Ministres d’Hisenda Mariano Navarro Rubio i de Comerç el català Alberto Ullastres, que cridà com a assessors als també catalans Joan Sardà Deixeus i Fabià Estapé, inspiradors del Pla nacional d’estabilització econòmica, concretat en el decret-llei de 21 de juliol de 1959...

Para continuar leyendo

Solicita tu prueba

VLEX utiliza cookies de inicio de sesión para aportarte una mejor experiencia de navegación. Si haces click en 'Aceptar' o continúas navegando por esta web consideramos que aceptas nuestra política de cookies. ACEPTAR