Els principis generals del dret civil català: la llibertat civil, la bona fe, els actes propis i l´equitat
| Autor | Carles Maluquer de Motes i Bernet |
| Cargo | Catedràtic de Dret Civil Universitat de Barcelona |
| Páginas | 21-30 |
I. LA CONSUBSTANCIALITAT AMB EL DRET CIVIL DE CATALUNYA
La llei del Codi civil de Catalunya en l'apartat II de la seva Exposició de Motius, quan justifica la presència del títol sobre Disposicions generals explica, que s'han incorporat «uns principis i unes doctrines que, si bé són consubstancials amb el Dret civil de Catalunya» ara s'expliciten d'una forma expressa. Consubstancials significa «que té la mateixa substància amb un altre». Això ens permet anar a buscar aquesta substància, aquesta identitat que, a títol d'exemple recordem:
Així, a) Quan JUSTINIÀ (527-565) va ordenar a Bizanci codificar el «Corpus iuris civilis», en la introducció es feia una invocació a la justícia (Inst. 1.1): «La justícia és la voluntat constant i perpètua de donar a cada un el que li correspon», però sembla que quedaria el dubte de quines fossin (són) les fonts i l'essència del Dret, a lo que els romans responien, que s'atribueix al jurista CELSO, del segle II: «Ius cap ars boni et aequi». Que significa: el Dret és l'art de lo bo i de lo just. «Ars» no és art, és habilitat, és destresa. És un treball que requereix habilitat. L'habilitat en un treball que és bo i és just. Es tracta que el dret sigui just en aplicació del dret estricte i també sotmès a l'equitat, com a correcció suavitzadora del dret.
b) Mieres, Apparatus super Constitutionibus Curiarum Generalium Cathalonie, II, pars., coll. VIII, ap. II, 23. Sumari i texte.
c) Inmanuel KANT (1724-1804, Fonaments de la metafísica dels costums) es preguntaba, Què és el Dret? I responia: «El Dret és el conjunt de condicions que fan possible conciliar en una llei general de la llibertat el lliure arbitri de l'un amb el lliure arbitri de l'altre».
L'objecte del Dret és organitzar la llibertat civil. Tots han d'actuar en llibertat, però per a mantenir l'equilibri del desenvolupament de la llibertat del ciutadà (libre arbitri), es requereix uns principis generals. I per a garantir el que puguin ser utilitzats per tots els ciutadans, aquests principis han d'estar assegurats per una llei general.
No es tracta només de que el Dret garanteixi la possibilitat de realitzar la llibertat, sinó que aquest no lesioni amb els seus actes la llibertat de l'altre, o també, de protegir a l'individu davant d'una possible restricció de les seves possibilitats per l'acció d'un tercer. La llibertat es va identificar amb el dret privat o el dret civil.
d) Inclús, ja modernament, la sentència del Tribunal Superior de Justícia de Catalunya núm. 4/2002 (Sala Civil i Penal), de 28 de gener, s'explica la vulneració de la bona fe i la subsegüent interdicció d'actuar en contradicció amb els actes propis.
Actuació d'una persona inspirat per la seva voluntat basada en la raó. L'acte és expressió de llibertat, una conducta imputable a la persona per la qual s'ha de responsabilitzar. I la base de l'acte és la voluntat. Per tant, la voluntat de voler exterioritzar-la en una declaració. Li és imputable. La voluntat és el supòsit previ de tot acte i el nexe dels deures jurídics.
L'esmentada Exposició de Motius, quan menciona breument l'article 111.6 remarca que, a diferència del Codi civil, no es limita a l'autonomia de la voluntat sinó que té caràcter de principi general. Basant-se en aquesta idea, el Codi civil català trasllada la teoria del negoci jurídic a la persona. El contracte és la peça estel·lar de la llibertat civil en el dret. L'autonomia és l'instrument més idoni per a assegurar la llibertat del ciutadà. La idea de la declaració de voluntat va quedar subsumida en el negoci jurídic. Així, no existia negocio jurídic sense declaració de voluntat. Però ara aquesta voluntat es consolida i ve a ser reconeguda per l'ordenament jurídic.
El dret no és una altra cosa que una organitzada ordenació dels conflictes d'interessos per a assegurar l'ordre de la Comunitat.
II. LLIBERTAT CIVIL (ARTICLE 111.6)
Les disposicions d'aquest Codi i dels altres lleis civils catalans: 1) poden ésser objecte d'exclusió voluntària; 2) de renúncia; 3) o de pacte en contra. Llevat que estableixin expressament llur imperativitat o que aquesta és dedueixi necessàriament de llur contingut. No són oposables a tercers si en poden resultar perjudicats.
Imperativitat o no de la possibilitat d'exercitar la llibertat civil. Sense entrar en la contraposició de les teories conceptuals existents, a la noció d'imperativitat s'hauria d'afegir la noció d'orde públic. Però no matisarem tant i generalitzarem. Per a saber si la norma és imperativa o no caldrà estar a la pròpia institució. Una institució és d'interés privat «quan el titular jurídic és l'únic destinatari del resultat de la institució». Quan el resultat o el benefici no sigui exclusiu del seu titular jurídic, perquè beneficia a altres persones, la institució és d'interés públic.
Al referir-nos a aquesta forma d'interés públic, significa que s'està donant rellevància a l'interés de l'Estat, la manifestació més important de la qual s'exterioritza pel denominat dret no dispositiu o dret imperatiu. Així haurà llibertat civil quan estiguem en presència d'un dret no imperatiu, i si dispositiu, significant que el titular de la institució pot modelar-la estrictament segons la seva conveniència. Si és imperativa la norma no pot ser alterada pel subjecte. És cert que pot haver-hi una institució posada al servei del subjecte, però per damunt del seu interés hi ha un altre interés prevalent. D.2, XIV,38: «Ius publicum privatorum pactis mutari no potest».
Com apuntàvem a l'inici, en el mateix article s'adverteixen aspectes diferents. L'exclusió de la llei aplicable es refereix al dret objectiu i la renúncia de drets es refereix als drets subjectius. En aquests pot existir un element (patrimonial) que el titular pot negociar i renunciar. El dret objectiu no està a disposició dels particulars, que no poden excloure'l excepte quan es tracti de normes de dret dispositiu, i no de normes imperatives, doncs no són susceptibles de modificació pels particulars.
Per això, l'exclusió voluntària de la llei exigeix que aquesta sigui substituïble, que no sigui imperativa, amb independència que l'exclusió sigui o no contrària a l'ordre públic.
En relació amb la possibilitat d'excloure, es pot distingir: exclusió d'un conjunt de normes en bloc que afectin a una matèria i, exclusió d'una matèria d'aquest bloc. L'exclusió del bloc sencer exigeix la prèvia determinació voluntària de la regulació que hagi de substituir-se. No hi ha una regla de presumpció de caràcter dispositiu de les normes enfront del caràcter imperatiu (haurà de resoldre's en cada cas segons les regles d'interpretació).
Pel que es refereix a la renúncia, es tracta de renúncia de drets subjectius. La vertadera renúncia és la denominada abdicativa, en la que el declarant perd el dret renunciat sense transmitir-lo a ningú. En cas contrari, de ser translativa, seria un acte de disposició (donació, venda, permuta). La renúncia abdicativa consisteix en una declaració unilateral de voluntat...
Para continuar leyendo
Solicita tu prueba