La llei 1/1998, de 7 de gener, de política lingüística: El nou desplegament de l'art. 3 de l'estatut d'autonomia de catalunya i els conceptes de llengua pròpia i de llengua oficial

Aquest dret d'opció o d'elecció lingüística es deriva del fet de l'existència de dues llengües oficials en el territori de Catalunya i exclou tota consideració de cooficialitat o de simultaneïtat, ja que el dret d'elecció implica un ús lingüístic alternatiu.

Aquest dret és explicitat a l'art. 4.2 quan es refereix al fet que tothom té el «dret a emprar la seva llengua».

Això no obstant, l'art. 4.1 desenvolupa les característiques d'aquest dret sota la rúbrica general de «drets lingüístics».

Efectivament, sí el dret d'elecció es defineix com aquell dret personal d'usar qualsevol de les dues llengües oficials a qualsevol àmbit social sense que el destinatari de la comunicació pugui obligar el subjecte actiu de la comunicació a canviar de llengua en contra de la seva voluntat,³¹ l'art. 4.1Page 76no fa altra cosa que descriure el contingut del «dret a usar una llengua oficial».

En aquest sentit, el dret a elegir l'ús d'una o altra llengua oficial implica:

L'art. 4.1 insisteix, de manera reiterativa i innecessària, perquè l'article té com a finalitat fonamental definir el dret d'elecció derivat de la doble oficialitat, en la necessitat de normalitzar la llengua catalana «per a crear les condicions que permetin d'arribar a la igualtat plena quant als drets i els deures lingüístics».

Una constatació de la traducció dels principis generals de llengua pròpia i llengua oficial en els preceptes de la Llei 1/1998 es pot comprovar només fent una ràpida lectura de la Llei.

En relació amb el concepte de llengua pròpia:

1. El desenvolupament de l'art. 2.2.a -quan estableix que el català és «la llengua» de totes les institucions de Catalunya i, en especial, de l'Administració de la Generalitat, l'Administració local, les corporacions públiques, les empreses i els serveis públics, els mitjans de comunicació institucionals, l'ensenyament i la toponímia- té lloc en els art. 9,10 i 11 (respecte a les administracions), 30 i 31 (en relació amb els serveis públics), 25 i 27 (pel que fa als mitjans de comunicació), 20, 21 i 24 (relatius a l'ensenyament) i els art. 18,32,34 i 36 (referents a la toponímia, senyalitzacions i informacions sobre productes)

2. El desplegament de l'art. 2.3 -quan estableix que les institucions han de «promocionar-ne el coneixement i fomentar-ne l'ús entre els ciutadans i ciutadanes»- s'efectua en els art. 22, 23, 26 a 29 i 35 a 37.

   Page 79

   En relació amb el concepte de llengua oficial:

1. La validesa i eficàcia dels actes jurídics realitzats en qualsevol llengua oficial són previstes en els art. 9, 10, 31 i 32 i en els art. 12 a 17.

2. El dret de coneixement de les llengües oficials és previst en els art. 21, 23 i 38.

3. El dret a ser atesos en qualsevol de les dues llengües oficials és tingut en compte en els art, 11,13, 14, 17, 21, 24 i 32.

   Això no obstant, el comentari exegètic de cadascuna d'aquestes normes del text de la Llei ja seria objecte d'un altre treball.

   -----------------------------------

   [1] DOCG núm. 2553, de 9 de gener de 1998, el qual publica al mateix temps el text de la Llei en aranès. També, Llei 1/1998 de 7 de gener, de política lingüística, Departament de Cultura de la Generalitat de Catalunya, Barcelona, primera edició, febrer de 1998 (amb una introducció de Lluís Jou i Mirabent, director general de política lingüística, on proposa una visió de la Llei des de tres aspectes diferents: com a missatge polític, com a millora legislativa i com a esclariment conceptual). [N. de l'E.: Vegeu el text de la Llei a les pàgines 267-290 d'aquest número de revista de llengua i dret.] La Llei entrà en vigor el dia 29 de gener de 1998, atès que no conté cap clàusula específica d'entrada en vigor i d'acord amb l'aplicació de les regles generals. Pel que fa a les lleis de Catalunya, ja que per a les lleis de l'Estat és previst a l'art, 2.1 del Codi civil, el sistema és regulat, d'una banda, en l'art. 33.2 eac quan diu que les lleis es publiquen al DOCG i al boe i que, a l'efecte d'entrada en vigor regeix la data de publicació al DOCG i, d'altra banda, en els art. 41 i 42 de la Llei 3/1982, de 25 de març, del Parlament, del president i del Consell Executiu de la Generalitat, especialment l'art. 42 quan estableix que «Les lleis de Catalunya obliguen a partir dels vint dies d'haver estat publicades en la seva totalitat en el Diari Oficial de la Generalitat si no s'hi disposa altrament». Aquest sistema de doble versió de les lleis s'ha entès en relació amb el principi de doble oficialitat, vegeu gretel (Grup d'Estudis de Tècnica Legislativa), La forma de les lleis, 10 Estudis de tècnica legislativa. Barcelona, Bosch Casa Editorial sa, 1986, pàg. 266 a 271, especialment pàg. 269, i així es pot constatar en l'art. 8 de la nova Llei 1/1998 sobre la publicació de les normes, el qual no conté cap regla de prevalença en cas d'interpretació dubtosa tal com feia l'art. 6.1 de la Llei 7/1983, ja que aquesta regla fou declarada inconstitucional per la Sentència del Tribunal Constitucional 83/1986, de 26 de juny.

   [2] DOCG núm. 322, de 22 d'abril de 1983; es pot consultar també a Direcció General de Política Lingüística del Departament de Cultura de la Generalitat de Catalunya, Llei de normalització lingüística a Catalunya, text de la Llei aprovada pel Ple del Parlament de Catalunya en sessió tinguda el dia 6 d'abril de 1983 i promulgada el dia 18 d'abril (Barcelona, primera edició, maig de 1983). N. de l'E.: Reproduïda també al número 1 de revista de llengua i dret.

   [3] La fórmula de «substitució» també apareix a la disposició final primera de la Compilació del dret civil de Catalunya redactada per la Llei 13/1984, de 20 de març, i a la disposició final primera de la Llei 49/1991, de 30 de desembre, sobre Codi de successions per causa de mort en el dret civil de Catalunya. Precisament, la utilització de la fórmula de «substitució» i no la de «derogació» en el Codi de successions ha estat criticada pel fet que es considera una tècnica més adequada per a un sistema compilador de iuris continuatio i no per a un sistema codificador o de lleis especials, per part de Lluís Puig Ferriol en «Les bases del nou Codi de Successions», a VII Jornades de Dret Català a Tossa, Barcelona, 1994, pàg. 12-13.

   [4] La disposició derogatòria, punt 1, deia: «Es deroga la Llei 7/1983, de 18 d'abril, de normalització lingüística a Catalunya, sens perjudici que, en allò que no resulti contradictori amb aquesta, passi a formar part de la tradició jurídica catalana»; vegeu bopc núm. 208, de 9 d'octubre de 1997, pàg. 15855.

   [5] L'efecte derogador específic es deriva de les regies generals de l'ordenament jurídic sobre aplicació i eficàcia de les normes jurídiques, segons l'art. 2.2 del Codi civii, en virrut de les quals la llei posterior deroga l'anterior respecte a allò que expressament es disposi o que resulti incompatible amb la llei anterior.

   [6] D'acord, també en aquest cas, amb les regles generals, segons l'art. 1.2 de la Compilació del dret civil de Catalunya.

   [7] L'art. 26, amb el títol «Ús del català en la informació i en la contractació», estableix: «D'acord amb el que estableix l'article 3.3 de l'Estatut d'autonomia de Catalunya: a) Els consumidors tenen dret a rebre en català les informacions pertinents per al consum i l'ús dels béns, els productes i els serveis, i especialment les dades obligatòries relacionades directament amb la salvaguarda de llur salut i seguretat, b) Qualsevol part interessada té dret a rebre en català els contractes d'adhesió, els contractes amb clàusules-tipus, els contractes nor-mats, les condicions generals i la documentació que hi faci referència o que es desprengui de la realització d'algun dels contractes esmentats». L'art. 28, amb el títol «Dret a ésser atès de qui s'expressa en qualsevol de les llengües oficials», determina: «Les empreses i els establiments dedicats a la venda de productes o a la prestació de serveis que desenvolupen llur activitat a Catalunya han de trobar-se en condicions de poder atendre els consumidors quan s'expressin en qualsevol de les dues llengües oficials a Catalunya». En relació amb el règim sancionador, ia disposició final segona determina que «s'aplica la Llei 1/1990, del 8 de gener, sobre la disciplina del mercat i de defensa dels consumidors i dels usuaris». La disposició transitòria primera donava un any de temps per a l'aplicació de l'art. 26 a les administracions públiques de Catalunya, però la segona ï per a les altres administracions i empreses només preveia un sistema de col·laboració per a l'aplicació de l'art. 26.

   [8] Des d'un punt de vista polític, es pot sostenir la no-necessitat de regulació dels usos lingüístics per tal de tutelar la llengua catalana, com també es pot desitjar una regulació menys àmplia dels usos lingüístics; vegeu Albert Branchadell, Liberalisme i normalització. Barcelona, Editorial Empúries, 1997, passim. El cert és que el Parlament de Catalunya ha optat per una regulació àmplia dels usos lingüístics a Catalunya i ha determinat el règim jurídic de la llengua catalana.

   [9] No es pot sostenir que la normalització del català es fonamenta exclusivament en el caràcter de llengua «pròpia», com fa Albert Branchadell, Liberalisme..., cit., pàg. 139, i que el porta a la conclusió desajustada de rebutjar el concepte de llengua «pròpia» (pàg. 185). La normalització està legitimada pel caràcter «oficial» de la llengua catalana, de cara a garantir la igualtat plena en l'ús de les dues llengües oficials pel que fa als drets i deures de la ciutadania, i s'orienta a la correcció de la desproporció existent entre l'una i l'altra. El fet que una llengua sigui «pròpia» d'una comunitat de persones assentada en un territori hauria d'implicar, segurament, que la llengua fos declarada oficial, però la regulació jurídica pot determinar que no sigui així; com és el cas, sense anar més lluny, de la parla aranesa, que és «pròpia» de la Val d'Aran i, en canvi, l'art. 3 Eac no li atorga el valor jurídic de llengua «oficial», sinó que l'art. 3.4 hac només estableix que «serà objecte d'ensenyament i d'especial respecte i protecció». Es tracta, certament, d'una qüestió de model lingüístic.

   [10] Aquesta configuració del concepte de normalització es troba inicialment al Dictamen núm. 35/1982, de 21 de desembre, del Consell Consultiu de la Generalitat de Catalunya i, actualment, desplegada en el Dictamen núm. 203/1997 del mateix Consell Consultiu, fonament II, punts 4 i 5, el qual es basa essencialment en la stc 337/1994, de 23 de desembre; vegeu d Dictamen dd Consdl Consultiu núm. 203, de 18 de desembre de 1997, a bopc núm. 240, de 22 de desembre de 1997, pàg. 18098 i 18099.

   [11] L'art. 2.3 estableix que «El que disposa l'apartat 2 implica un compromís especial de les institucions per a promocionar-ne et coneixement i fomentar-ne l'ús entre ds ciutadans i ciutadanes, amb independència del caràcter oficial del català i del castellà» i d preàmbul de la Llei, al final del paràgraf 3, explica queia realitat sociolingüística de Catalunya «exigeix una política lingüística que ajudi eficaçment a normalitzar la llengua pròpia de Catalunya i que, alhora, garanteixi un respecte escrupolós als drets lingüístics de tots els ciutadans i ciutadanes». El punt 3 d'aquest art. 2 no era a la Proposició de llei inicial; vegeu BOPC núm. 208, de 9 d'octubre de 1997, pàg. 15848.

   [12] Tot i que com a precedent legislatiu del procés cal situar-hi el Reial decret 2092/1978, de 23 de juny, pd qual s'introduïa l'ensenyament de la llengua catalana en el sistema educatiu, i que va quedar legitimat amb la promulgació de la Constitució espanyola de 1978 i l'Estatut d'autonomia de Catalunya el 1979; vegeu Antoni Milian i Massana, «Drets lingüístics i funció docent a l'educació general bàsica a Catalunya», a Segon Congrés Internacional de la Llengua Catalana. VI. Àrea 5. Llengua i Dreí, Barcelona-Andorra, 1987, Barcelona, Institut d'Estudis Autonòmics, 1987, pàg. 163.

   [13] Els paràgrafs segon, setè i vuitè del preàmbul de la Llei 7/1983 explicaven que «[...] la llengua catalana es troba des de fa anys en una situació precària [...]», «[...] El restabliment del català en el lloc que li correspon com a llengua pròpia de Catalunya és un dret i un deure irrenunciables del poble català, que han de ser respectats i protegits. I en aquest sentit cal estendre el seu coneixement, en el si de la societat catalana, a tots els seus ciutadans, qualsevol que sigui la llengua que parlin habitualment, dins d'una concepció global en què tots els ciutadans acceptin l'ús de l'una llengua i l'altra, les arribin a conèixer i assumeixin la recuperació de la llengua catalana com un dels factors fonamentals de la reconstrucció de Catalunya [...]»i que «[...] Per tot això aquesta Llei es proposa de superar l'actual desigualtat lingüística impulsant la normalització de l'ús de la llengua catalana en tot el territori de Catalunya [..,]».

   [14] Vegeu en el primer sentit Jaume Vernet i Llovet, Normalització lingüística i accés a la funció pública. Monografies jurídiques, Barcelona, Fundació Jaume Callis, 1992, pàg. 54, on escriu en relació amb les lleis de normalització que «[...] hauria estat preferible denomi-nar-les lleis reguladores dels processos de normalització. Això no ha estat així, perquè els legisladors han pretès utilitzar aquestes lleis com a factors de conscienciació. El nom de la Llei supera amb escreix ei seu contingut normatiu. Per això, no ha d'enganyar-nos la seva pomposa denominació en comparació amb els seus migrats efectes. En realitat, són lleis de política lingüística, entesa com el conjunt de mesures polítiques i administratives destinades a orientar l'evolució lingüística del país cap a una situació desitjada pel poder que les decideix En el segon sentit, vegeu Jaume VErnEt i LlovEt, «La necessària modificació de la Llei de Normalització Lingüística», a Revista de Catalunya, núm. 56, 1991, pàg. 37, i Antoni Mirambell, «La necessitat de modificació de la Llei 7/1983, de 18 d'abril, de normalització lingüística a Catalunya», a Revista de Llengua i Dret, núm. 9, de juny de 1987, pàg. 117.

   [15] La denominació de la Llei, segons el text elaborat per la ponència de la Comissió de Política Cultural del Parlament de Catalunya, era «Proposició de llei d'usos lingüístics a Catalunya»; vegeu Butlletí Oficial del Parlament de Catalunya, núm. 208, de dijous 9 d'octu-bre de 1997, pàg. 15846, «Proposició de llei sobre la renovació del marc legal de la llengua a Catalunya. Text elaborat per la Ponència de la Comissió de Política Cultural. Vots particulars sostinguts pels ponents. Tramesa a la Comissió. Termini de presentació d'esmenes». En canvi, segons el Dictamen de la mateixa Comissió de Política Cultural, la denominació passa a ser «Proposició de llei de política lingüística»; vegeu Butlletí Oficial del Parlament de Catalunya, núm. 228 bis, de dimecres 26 de novembre de 1997, pàg. 16962, «Proposició de llei sobre els usos lingüístics a Catalunya. Dictamen de la Comissió de Política Cultural». La denominació fou triada pel Grup Socialista al Parlament de Catalunya, entre una terna proposada pel Grup Parlamentari de Convergència i Unió; vegeu Ramon Suñe, «Parecidos razo-nables. La nueva Iey del catalan reproduce la mayoría de los criterios aprobados por el Govern hace casi un año», a La Vanguardia de 4 de gener de 1998, pàg. 12.

   [16] Vegeu Jaume Vernet i Llobet, «L'especial tutela de la parla aranesa a Catalunya», a Revista de l'Alguer, volum n, núm. 2, 1991, pàg. 19 i seg,, especialment pàg. 25. Cal tenir en compte que l'art. 28.1 de la Llei 7/1983 establia que «L'aranès és la llengua pròpia de la Vall d'Aran. Els aranesos tenen el dret de conèixer-lo i d'expressar-s'hi en les relacions i els actes públics dins aquest territori».

   [17] Institut d'Estudis Catalans, Publicacions del Ple, Sobre l'citat actual de la normalització lingüística, Barcelona, 1990, pàg. 4.

   [18] Vegeu Bopc, núm. 208, de 9 d'octubre de 1997, pàg. 15848, i els vots particulars presentats pel Grup Socialista al Parlament de Catalunya, pàg, 15858.

   [19] Vegeu Enoch Albertí i altres, Manual de dret públic de Catalunya. Institut d'Estudis Autonòmics, Barcelona, 1992, pàg. 95 a 103, que es dediquen a «El règim jurídic de la llengua catalana» dins el capítol m, que explica els «Elements distintius de l'autonomia de Catalunya», i on només es fa referència al concepte d'oficialitat; vegeu especialment pàg. 96 a 98 i 100 a 102.

   [20] Vegeu fonamentalment Josep M. Puig Sai.ei.las, «La doble oficialitat lingüística a l'Estat espanyol», a Segon Congrés Internacional de la Llengua Catalana. VI, Àrea 3. Llengua i Dret, Barcelona-Andorra, 1987, pàg. 25 i seg., especialment pàg. 45 i 49; i Antoni Milian i Massana, comentari a l'art. 3 EAC, «Ordenament Lingüístic», a Comentaris sobre l'Estatut d'autonomia de Catalunya, Institut d'Estudis Autonòmics, 1988, volum i, pàg. 169 a 190, especialment pàg. 187 a 189 i també pàg. 174, nota 14; també Antoni Font Ribas, Antoni Mirambell Abancó, Ferran Badosa i Coll, «Els conceptes jurídics fonamentals en matèria de Dret Lingüístic de Catalunya», a Segon Congrés..., ca., pàg. 81 i seg., especialment pàg. 93 a 95.

   [21] Sentència 337/1994, de 23 de desembre (BoE de 23 de gener de 1995), que declara constitucional el model d'immersió lingüística amb atenció individualitzada, de manera que no existeix el dret a rebre educació únicament en castellà, i admet el concepte de llengua pròpia; vegeu especialment els fonaments jurídics 6 i 7. També, el Tribunal Constitucional havia examinat el concepte de llengua pròpia, atorgant-li una certa conseqüència jurídica, a la Sentència 46/1991, sobre la constitucionalitat de l'art. 34 de la Llei catalana de funció pública; vegeu VErnEt i Llovet, Normalització lingüística i accés a la funció pública, cit., pàg. 43-45.

   [22] Aquesta expressió no figurava en la Proposició de llei inicial; vegeu bopc núm. 208, de 9 d'octubre de 1997, pàg. 15848.

   [23] Això mateix es pot comprovar en altres normes de l'eac com l'art. 27.4, l'art. 20,e o l'art. 9.3. A més, el caràcter definidor i excloent es manifesta, també, en els casos que I' eac utilitza l'expressió «propi» o «pròpia», com ara els art. 14A.b, 16.3, 27,1, 30.1, 39, 44.4, 45.1.b, 48.2, 50 DT-6.7.

   [24] Vegeu el preàmbul de la Llei i,2, que qualifica la llengua de «pròpia del país», i 1 ,3 que contraposa «llengua pròpia» i «llengua materna», referida aquesta a la llengua castellana o a altres llengües de molts ciutadans i ciutadanes de Catalunya i en les quals s'expressen preferentment. D'altra banda, vegeu Lluís jou, «La llei de política lingüística i el concepte de llengua pròpia», a l'Avui de 19 de gener de 1998, pàg. 17, on afirma, entre altres aspectes, que el concepte de llengua pròpia equival a «llengua nacional».

   [25] Vegeu bopc núm. 208, de 9 d'octubre de 1997, pàg. 15S48, i bopc núm. 228 bis, de 26 de novembre de 1997, pàg. 16964; vegeu també Dictamen del Consell Consultiu núm. 203/1997, a bopc núm. 240, de 22 de desembre de 1997, pàg. 18102.

   [26] Aquest apartat 2,3 tampoc no era a la Proposició de llei (vegeu bopc núm. 208, de 9 d'octubre de 1997, pàg. 15848) i hi fou introduït pel Dictamen de la Comissió (vegeu bopc núm. 228 bis, de 26 de novembre de 1997, pàg. 16964).

   [27] En aquest sentit, per exemple, l'art, 109 del Codi de successions estableix: «El testament es redacta en la llengua oficial a Catalunya que l'atorgant escull. Es pot testar en llengua no oficial a Catalunya sempre que el notari autoritzant conegui aquesta llengua i, si el notari no la coneix, en presència i amb intervenció d'un intèrpret, no necessàriament oficial, elegit pel testador i acceptat pel notari que ha de signar. El testament s'escriu en la llengua oficial a Catalunya que elegeix el testador i, si aquest ho sol·licita, a més a més, en la llengua no oficial de què es tracti. El testador pot atorgar testament hològraf en la seva pròpia llengua, àdhuc si aquesta no és oficial a Catalunya o és una llengua estrangera».

   [28] STC 82/1986, de 26 de juny, fonaments jurídics 2 i 3. El Dictamen del Consell Consultiu núm. 203 ho recorda í accepta sense cap nou intent de definició en el fonament II, punt 3; vegeu Dictamen núm. 203/1997, a bopc núm. 240, de 22 de desembre de 1997 pàg. 18098.

   [29] Resulta majoritàriament admès que el sistema de doble oficialitat és «asimètric» i que l'asimetria es deriva del deure de coneixement del castellà. Vegeu, per tots, Enoch Al-bertí i altres. Manual.,., cit., pàg. 97 i 98, fins al punt que s'afirma que «no existeix en sentit estricte ni un deure dels poders públics de contestar o relacionar-se en català amb els ciutadans, ni tampoc, estrictament, un deure d'aquests de conèixer-lo», pàg. ]00, afirmació sorprenent i inexacta referida a t'àmbit territorial de Catalunya i respecte als poders públics ja que implica la negació del mateix concepte d'oficialitat.

   [30] Vegeu Dictamen del Consell Consultiu núm. 203/1997, a bopc núm. 240, de 22 de desembre de 1997, pàg. 18100, i especialment pàg. 18103.

   [31] Vegeu Antoni Font Ribas, Antoni Mirambell Abancó, Ferran Badosa i Coll,

   [32] Vegeu Dictamen cit., pàg. 18100 i 18102.

   [33] L'apartat 3 de l'art. 4 no figurava en la Proposició de llei inicial; vegeu Bopc núm. 208, de 9 d'octubre de 1997, pàg. 15848.