La funció publica docent a catalunya al cap de deu anys de cátala a l'escola
| Autor | Antoni Milian i Massana |
| Cargo | Profeasor titular de Dret Administratiu de la Universitat Autónoma de Barcelona |
| Páginas | 223-227 |
Page 223
No sembla1 gaíre agosarat afirmar que cal que els mestres que exercei-xen a Catalunya coneguin la llengua catalana, sobretot si tenim pfesent que la llengua catalana és avui una assignatura incorporada ais plans d'estudi, que, a mes, s'ha reconegut ais infants el dret a rebre el primer ensenya-ment en llur llengua habitual, ja siguí aquesta el cátala o el castellá, i, encara, que s'ha establert que determinades árees del cicle mitjá i de la segona etapa de l'Éducació General Básica han d'impartir-se necessáriament en llengua catalana.
L'afirmació, d'altra banda, no és gens original. Era compresa en les reivindicacions en favor de la catalanitzacíó de l'escola. Qui sap, pero, si una mica mes original no fóra, en can vi, constatar que encara avui -deu anys després d'haver-se aprovat el Reial Decret 2092/1978, de 23 de juny, peí qual s'incorporava la llengua catalana al sistema d'ensenyament a Catalunya- no existeix cap mecanisme legal -malgrat el que se'ns va voler fer creure amb motiu de la sentencia del Tribunal Suprem de 16 de desem-bre de 1985
Com vaig tractar d'explicar detingudament en la ponencia «Drets lin-güístics i fundó docent a l'Éducació General Básica a Catalunya», presentada a l'ámbit de Llengua i Dret del Segon Congrés Internacional de laPage 224Llengua Catalana,3 era abans de l'esmentada sentencia del Tribunal Suprem que existia un cert control del coneixement del cátala en els concursosopo-sició per a ésser nomenat propietari definitiu d'una placa escolar a Catalunya, control que, en canvi, no existia en els concursos de trasllat i que consistía en el fet que els mestres que, sense saber el cátala, s'incorporaven a l'ensenyament a Catalunya havien d'aprendre'l en un termini de dos anys, transcorregut el qual, si no n'acreditaven el coneixement, s'havien de tras-Hadar forcosament a places de fora de Catalunya.
La sentencia de 16 de desembre de 1985 va declarar nuUa, precisament, la forma de control establerta en els concursos-oposició, declarado que sig-nificava, en principi, deixar només com a fórmula válida de control la que s'aplicava ja aleshores en els concursos de trasllat, fórmula que es reduia a un mer compromís, per part dels mestres que obtenien placa definitiva a Catalunya sense conéixer el cátala, d'obtenir-ne la capadtadó en un termini máxim de quatre cursos.
Una fórmula, aquesta del compromís, d'estricte carácter moral en man-car-li efectes jurídics (í, per consegüent, poc operativa), que poc després la Generalitat de Catalunya va fer extensiva, amb el Pecret 18/1986, de 30 de gener, ais concursos-oposidó per tal de donar compliment satisfactori a la sentencia de 16 de desembre.
En definitiva, deixant de banda si aquesta era Túnica opció possible per a complir adequadament la sentencia, avui ens trobem davant del fet que res no assegura -només l'establiment de determinades places «vacants de professorat per proveir amb titulado específica de cátala» en els concursos de trasllat en mitiga parrialment els efectes- que els nous mestres que s'incorporen definitivament a Catalunya coneguin la llengua catalana.
És aquesta una situado que convé capgirar urgentment, ja que la man-canca de professors capadtats és un fet. Per exemple, un simposi celebrat a Cornelia a les primeries de l'any 1987 posava en relleu la manca de professors per a atendré les petidons de pares castellanoparlants que desitjaven per a llurs filis l'ensenyament en cátala. Exigir el coneixement del cátala ais mestres que han d'ensenyar a Catalunya no ha de ser entes, per tant, com una mesura discriminatoria sino que és, en realítat, un estríete requisit de capacitat encaminat, precisament, a no discriminar els alumnes, que son els destinataris de la fundó pública que el mestre exerceix,
Els arguments jurídics per a modificar la situado actual no escassegen. El mateix Tribunal Constitucional, en una sentencia de 26 de juny de 1986 sobre la Llei Básica de Normalitzadó de lT5s de l'Euskera, posterior a la ja esmentada del Tribunal Suprem, afirmava que «nada se opone a que los poderes públicos prescriban, en el ámbito de sus respectivas competencias,Page 225 el conocimiento de ambas lenguas para acceder a determinadas plazas de funcionario» sempre que, logicament, es faci «dentro del necesario respeto a lo dispuesto en los arts. 14 y 23 de la CE y sin que en la aplicación del precepto legal en cuestión se produzca discriminación». Si connectem aquest pronunciament amb algunes afirmacions acceptades i recollides en la sentencia abans esmentada del Tribunal Suprem («en materia de enseñanza, al concurrir no sólo el derecho de los funcionarios educadores sino también el de los niños aprendices, con el de los padres y de la sociedad y con la acción del Estado procede, realizando una interpretación sistemática de los preceptos constitucionales y estatutarios, llegar a la conclusión de la necesidad de que los profesores dedicados a la enseñanza básica conozcan las dos lenguas propias de la Comunidad autónoma de Cataluña, dado el sistema elegido por sus poderes públicos de.garantizar a la enseñanza de las lenguas catalana y castellana, y en las lenguas catalana y. cstellana...») no sembla excessivament difícil concloure que entre aquelles «determinadas plazas de funcionario» es poden incloure les places corresponents a la funció pública docent. Així- s'ha entes en el Dret comparat.
Per tot plegat, se'm fa difícil entendre que encara avui no s'hagi mo-dificat el Decret 18/1986, de 30 de gener. Si la rao és la jurisprudencia del Tribunal Suprem, cal recordar que la doctrina del Tribunal Constitucional el vincula. Tanmateix, res no impedeix de fer la regulado mitjancant una Llei del Parlament de Catalunya, disposició que, en cas de recurs, només seria fiscalitzable davant del Tribunal Constitucional. (Per cert, ningú no ha fet efectiu l'art. 18 de la Llei de Normalitzacíó Lingüística a Catalunya, el qual ja estableix que «D'acord amb les exigéncies de llur tasca docent, els professors han de conéixer les dues llengües oficiáis».) Si la rao és el temor a encetar una discussió amb l'Estat sobre quina de les dues Administra-cions és la competent en materia de. funció .pública docent, ja fóra hora d'aclarir aquest dubte i, mentrestant, d'exigir al Ministeri d'Educació la corresponsabilització en la qüestió lingüística, tan mal resolta a partir del Reial Decret 229/1981, de 5 de febrer. Fnialment, si la rao és el temor a les reacción s que un canvi d'orientado pugui provocar en el coUectiu de mestres, caldria aleshores destacar que malament aniríem si els interessos de patrimoníalització corporativa prevalien sobre les exigéncies del servei.
En qualsevol cas, mentrestant, cada convocatoria que fa possible la. incorporado definitiva de nous mestres desconeixedors del cátala és una nova cotilla -que s'afegeix a la ja complexa situado lingüística heretada (i només parcialment redrecada mitjancant els reciclatges)-4 que pot limitar irre-Page 226meiablement la plena normalització del cátala a les escoles publiques. Diem irremeiablement perqué ja res no impedeix que aquells mestres que obtenen placa definitiva a Catalunya hi romanguin fins a la seva jubilació malgrat desconéixer i no voler aprendre el cátala, i, endemés, perqué, com a con-seqüéncia del descens de la natalitat, cada vegada son menys les places vacants per cobrir amb nou professorat i, consegüentment, cada vegada será menor la possibilitat ¿'incorporar professors plenament capacitats. Les xifres de les places convocades en els concursos-oposició per a l'ingrés al eos de professors d'Educado General Básica a Catalunya en els darrers tres anys son ben eloqüents: 1.400 places el 1986, 800 places el 1987 i 260 places el 1988.5
Nogensmenys, aqüestes xifres, connectades amb les dades recollides a la nota 4, accentuen la urgent necessitat d'aconseguir que els mestres no reci-clats que exerceixen en l'escoía pública de Catalunya -que en nombre son superiors ais mestres que actualment s'hi incorporen de bell nou- arribin a assolir un coneixement suficient de la llengua catalana.6 Per a dur a bon terme aquesta tasca caldrá avaluar I'eficácia del remodelatge que al reciclatge de cátala va introduír l'Ordre de 9 de juliol de 1985, per la qual s'estableixen les bases per a un pía que faciliti ¡a normalització lingüística del professorat d'ensenyament primari i d'ensenyament secundan.7 De tota manera, sóc de I'opinió que la consecució d'una capacitació plena i generalizada, que es tradueixi no sois en el coneixement del cátala -cosa que ja seria molt- sino també en I'augment del seu ús actiu, només será possible si aquella capacitació es vincula a les activitats de formáció, per- Page 227 feccionament i renovado pedagógica que s'organitzin dins del marc de la reforma educativa iniciada.8
Som, per acabar, davant d'unes qüestions que cal afrontar decidida-ment i que haurien de ser, a la vegada, objecte de tractament a l'ense-nyament secundan si no es vol que la normalització del cátala topi, també mes tard, amb la incapacitat lingüística del personal docent d'aquest nivell posterior. Deu anys després del Reial Decret de 23 de juny de 1978, peí qual s'incorporava la Ilengua catalana al sistema d'ensenyament a Catalunya, no hem estat capacos, al meu entendre, de bastir una estructura que garan-teixi suficientment la incorporació de la Ilengua catalana a l'escola. Per aixo ens preguntem si encara caldrá esperar molt de temps per a reeixir-hi.
----------------------------
[1] Aquest text és una ampliado de J'article que amb el tftol «El cátala topa a Fes-cola» vaig publicar al diari «Avui» el día 23 de juny de 1988.
[2] Aquesta sentencia va ser objecte de comentaría favorables per part de la classe política catalana. Vegeu, per exemple, els comentan s recollits peí diari «La Vanguardia» de 19 de desembre de 1985.
[3] Aquesta ponencia, podeu consultar-la al volum llengua i Dret. TrebaUs de Varea 5 del segon Congrés Internacional de la llengua Catalana. Barcelona-Andorra 1986, pu-blicat per l'Institut d'Estudis Autoniímics, Barcelona, 1987, ps. 215 a 240.
[4] Poc encoratjadores eren les dades que va aportar al II Congrés Internacional de la Llengua Catalana la senyora Sara M. Blasi, aleshores Directora General d'Ense-nyament Primari, en la seva ponencia. «El professorat d'EGB en el procés de normalit-zació lingüística a l'escola pública», en relació amb el nombre de mestres amb titulado per a ensenyar el i en cátala. Segons podem llegir en el text mecanografiat de la ponencia, només un 44,10 per cent del coHectiu de 22.956 professors d'Educació General Básica que estaven en actiu a l'escoía pública de Catalunya durant el curs 1985-86 tenia una titulado de cátala. En concret, d'aquests 10.124 professors que constitueixen el 44,10 per cent, 109 tenien la ¡licenciatura de filología catalana, 5.293 eren mestres de cátala i 4.722 havien fet el primer cicle de reciclatge.
[5] Aqüestes convocat6ries, podeu consultar-Íes respectivament al Diari Oficial de la Generditat de Catalunya, núm. 677, de 25 d'abril de 1986, núm. 819; de 23 de marc de 1987, i núm. 972, de 30 de rnarc de 1988.
[6] Coincidim amb Joscp M. Artigal, el qual ha destacat que «durant els ptopers cinc anys el reciclatge lingüístic, i en conseqüéñáa didactic, de molts mestres ha de ser una de les lites mes urgents i irrenunciables. La catalanitzaciá de l'escolo pública, artide publicat al diari «Avui» el dia 30 de juny de 1988. Per cert, una erraiia d'impressió, advertida i corregida l'endemá, ha vi a ornes una part del test que citem aquf.
[7] Entre les resolucions que han desplegat l'Ordre de 9 de juliol de 1985 poden» destacar-ne dues de 30 de setembre de 1986 (dog núm. 753 i 757, de 15 i 24 d'octubre respectivament) i encara una altra de 2 de desembre del mateix any (dog núm. 785, de 2 de gener de 1987).
[8] Potser aquesta connexió, a mes -depen de com s'organitzin les activitats-, facilitará ais professors l'adquLsició de la caparitadd dins de l'horari de treball sense haver d'assistir a cursos que teñen lloc després de Ja jornada laboral, cosa que ha implicat fins ara un esforc i, en conseqiiéncia, ha esdevingut una barrera.
