La formació lingüística de traductors i intèrprets en contextos bilingües

La formació professional universitària en el camp de la traducció i de la interpretació (tal com es va recollir en el seu moment en les directrius generals per a una llicenciatura en traducció) tendeix a la preparació de-professionals que puguin exercir en organismes, empreses i entitats públiques i privades d'índole diversa; feines per a les quals, d'altra banda, és imprescindible de tenir coneixements generals de dret, d'economia, de sociologia, de política, de ciències o tecnologia, i alhora una cultura general sòlida.

Pel que fa a la formació lingüística de traductors i intèrprets, que aquí ens proposem de tractar, ha de fornir els fonaments lingüístics necessaris perquè els futurs professionals puguin executar el procés de traducció d'una manera satisfactòria.

Fent referència a la proposta de pla d'estudis elaborada a l'euti dela Uab, hom ha dissenyat un currículum de l'estudiant que consta de quatre tipus diferents d'assignatures: troncals (que són principalment Lingüística General i Teoria de la Traducció), llengües (llengua materna-(A), primera llengua estrangera (B) i segona llengua estrangera (C)), traduccions (B-A, A-B, C-A) i assignatures optatives, distribuïdes en blocs-segons els àmbits d'especialització, on s'ofereixen no solament assignatures de dret, economia i ciències polítiques (per exemple, Relacions internacionals o Dret internacional), sinó també altres com Documentació o-Introducció a la interpretació, per a aquells qui volen seguir aquesta especialitat.

Page 48

Les assignatures troncals són matèries de caràcter teòric, relatives a la naturalesa dels sistemes lingüístics de les llengües naturals i al procés de traducció; les assignatures de llengua i de traducció són matèries de caràcter instrumental; i les assignatures de contingut, en canvi, són cursos generals de filologia, política, economia, dret, sociologia, administració pública, etc, o bé cursos sobre temes més monogràfics (per exemple, relacions internacionals o dret internacional).

Els objectius generals que es pretenen aconseguir mitjançant les assignatures troncals i les que hem anomenat instrumentals són els següents:

1. Assolir un perfeccionament teòric i tècnic en el camp de les llengües naturals i un aprenentatge dels coneixements relacionats amb la traducció i les tècniques de la traducció, la qual cosa requereix l'estudi de l'estructura del llenguatge (i, indirectament, de la naturalesa dels processos cognoscitius) i l'estudi del procés de traducció.

2. Formar traductors especialitzats en, com a mínim, dues de les llengües estrangeres incloses en el Pla d'Estudis del Centre.

Voldríem destacar, però, que potser tan important com aquests objectius que acabem d'esmentar, o fins i tot més important, és la necessitat de transmetre a l'estudiant un llenguatge, una forma de pensar, uns conceptes generals i una visió global del fenomen de la traducció.

En aquest sentit, al nostre entendre, allò que cal fer és presentar una orientació racionalista de la traducció, és a dir, cal adonar-se del fet que, tant en la descripció del coneixement lingüístic que tenen els parlants d'una llengua com en la descripció de l'activitat traductora, és necessari postular uns principis, unes propietats gramaticals o unes estructures mentals, no directament observables i invariants d'un sistema lingüístic a un altre. Així, per exemple, per tal de donar compte del procés de comprensió del llenguatge en què actuen o bé els oïdors o bé els traductors en la primera fase del procés de traducció, és absolutament indispensable, si allò que es pretén és formular una teoria explicativa, postular uns principis pragmàtics universals que expliquin com se selecciona la interpretació o lectura més pertinent del missatge, tasca per a la qual alguns psicòlegs també han postulat uns principis lògics universals sobre l'extracció d'inferències.

En aquest marc que ara hem esbossat creiem que la formació lingüística i intel·lectual dels traductors s'ha de projectar partint d'un enfocament modular de la facultat del llenguatge i de l'organització de la ment humana, cosa que a la pràctica és presentar una descripció de les llengües naturals com si es tractés de sistemes formals autònoms que tenen els seus propis principis i regles, i una descripció de la ment humana entesa com una sèrie finita de sistemes intellectius, un dels quals és el sistemaPage 49lingüístic, cadascun regit pel seu propi conjunt de principis generals.

Des d'aquesta perspectiva, la complexitat superficial del llenguatge, d'una banda, o. la complexitat del procés de comprensió lingüística, de l'altra, es deriven de l'existència i la interacció de certs mòduls. Hom pot insistir, per exemple, en la modularitat de la teoria gramatical, és a dir, en l'existència de fenòmens lingüístics que només reben una explicació global si hom assumeix una estructura interna de les gramàtiques amb diversos mòduls: una sintaxi, un component d'interpretació fonètica (que inclouria la descripció d'aspectes fonològics, fonètics i, fins i tot, estilístics) i un component d'interpretació semàntica a part d'un lexicó (on s'hauria de diferenciar entre aspectes morfològics, lexicològics, lexicogràfics i terminologies). Però, a més a més, en la formació de traductors i intèrprets hom també pot insistir en la modularitat d'una teoria de la cognició, en tant que són diversos conjunts de principis els que intervenen i interaccionen en l'assoliment de coneixement: principis d'aprenentatge i de formació de conceptes, principis inferencials, principis conversatoris, principis perceptuals, etc.

Per tal d'il·lustrar-ho només cal que considerem durant uns instants el procés d'interpretació lingüística. Hom parteix d'un significat —d'un lexe-ma o oració— despullat, en el sentit que es tracta del significat definit per la pròpia llengua, és a dir, per les regles que regeixen una determinada llengua natural i, posteriorment, aquest significat pot interaccionar amb altres mòduls cognoscitius fins a confegir una estructura conceptual o proposició, que pot denominar-se interpretació de l'enunciat, representació mental o estructura conceptual.

Cal insistir, doncs, que, seguint un discurs psicològic del procés de traducció (penseu, per exemple, en els treballs de Seleskovitch, Lederer i García Landa a França, i Delisle al Canadà), el traductor-intèrpret, com qualsevol oïdor-receptor, en l'etapa interpretativa ha de dominar els mecanismes lingüístics i no lingüístics que li permetin d'assolir la representació mental d'un missatge, oració o enunciat, i alhora les corresponents impli-catures conversacionals i implicacions pragmàtiques.

Però, així mateix, i això és peculiar de l'activitat professional dels tra-ductors-intèrprets, en l'etapa comunicativa el traductor ha d'expressar aquesta mateixa representació mental en un altre sistema lingüístic generalment diferent de l'original. Si ho preferiu, ha de desfer la tasca interpretativa, atès que ha de projectar una determinada estructura conceptual en una nova expressió lingüística, i en aquesta tasca tornarà a requerir l'accés a diversos sistemes cognoscitius de la seva ment, especialment a la seva facultat lingüística.

En la formació global dels traductors-intèrprets hom destaca, d'una banda, el paral·lelisme entre el procés general d'interpretació d'enunciats i la primera etapa del procés de traducció, processos que demanen la inte-Page 50racció entre els sistemes lingüístics i no lingüístics de la ment humana, atès que una cosa és el significat estrictament lingüístic —determinat per la pròpia llengua i obtingut amb independència de condicionants no lingüístics— i una altra és el significat que s'assoleix tenint accés a factors no estrictament lingüístics.

D'altra banda, hom destaca el parallelisme entre el procés de comunicació de l'activitat lingüística dels éssers humans i la segona etapa del procés de traducció, la qual cosa fa que calgui reflexionar constantment sobre qüestions de semàntica de l'actuació i de pragmàtica, de variació lingüística i estilística, i, potser encara més important, sobre qüestions de representació de la informació.

En conclusió, la formació lingüística dels traductors-intèrprets no es pot concebre deslligada de la teoria lingüística ni del que avui s'anomena ciència cognoscitiva. La traducció és una àrea interdisciplinària que s'ha d'abordar des de la gramàtica oracional i també des de la lingüística textual, la psicolingüística o la sociolingüística i, en general, des de la teoria gramatical i la lingüística aplicada. Però, a més a més, en la formació universitària de traductors-intèrprets també s'ha d'abordar l'estudi de la informació i del seu processament per part de la ment humana, així com l'estudi dels models de processament lingüístic automatitzat.

S'ha dit més amunt que les assignatures de llengua i de traducció són assignatures troncals amb caràcter instrumental perquè són les eines que utilitza el traductor; per tant, l'objectiu dels continguts d'aquestes matèries és aconseguir un coneixement explícit d'aquestes eines de treball.

La carrera de traductor i intèrpret —la interpretació no és sinó una traducció— és un tipus d'estudis molt poc divulgat i molt poc conegut al nostre entorn; tant és així que, tot i que figura al llistat oficial d'àrees de coneixement de la unesco i és una professió reconeguda arreu del món, el mateix Ministeri d'Educació i Ciència no l'ha tinguda en compte a l'hora de fer públic el llistat d'àrees de coneixement a les quals s'han d'adscriure tots els professors universitaris de l'estat espanyol d'ençà de la Llei de Reforma Universitària. Ara per ara, tots els professors de traducció queden adscrits automàticament a l'àrea de coneixement de la filologia de la llengua estrangera de la qual tradueixen i, encara que la metodologia, la tècnica i la llengua d'arribada sigui la mateixa —tots els traductors ho són en la llengua pròpia—, la distribució en departaments segons la filologia corresponentPage 51divideix estructuralment els professors universitaris que es dediquen a aquesta tasca.

La manca de coneixement i d'informació sobre aquests estudis ha fet que tot sovint hom cregui que estudiar a l'euti és anar a aprendre idiomes, és dir, aprendre llengües diferents de la pròpia. Naturalment, és impossible traduir un text d'una llengua que es desconeix i és evident que com més aprofundim en una llengua i en el seu entorn més garanties tindrem que una traducció sigui fidel i exacta. Però també és cert, i així ha estat reconegut arreu, que els problemes que es fan més evidents són les deficiències en la llengua pròpia, i és en la llengua materna del traductor en la qual s'ofereix el producte i en la qual s'ha d'expressar amb exactitud i fidelitat allò que s'ha traduït, perquè és el producte final que arriba al públic.

La llengua i el pensament són dos fets inseparables, no existeix l'una sense l'altre. Tots pensem en una llengua determinada que és la llengua materna. El desenvolupament del pensament es duu a terme en la llengua materna i, per tant, és evident que s'ha d'exercitar i desenvolupar l'expressió en aquesta llengua. No cal insistir en el fet que la llengua materna és sempre la Llengua d'arribada, a la qual es tradueix, perquè és la llengua en què el traductor és competent en el sentit de competència lingüística. La llengua pròpia d'un individu és la seva llengua materna i, generalment, l'única que maneja amb prou habilitat per a decidir quan una frase, una expressió, és ben formada o no sense necessitat de cap estudi previ.¹ Els grans traductors de totes les èpoques ho han estat sempre a la pròpia llengua i les seves traduccions —precisament per aquesta competència— són una recreació i han entrat a formar part de la tradició cultural del país que les ha rebudes.

Com veiem, doncs, la llengua materna hauria d'ocupar el lloc principal en qualitat i quantitat de qualsevol pla d'estudis d'una carrera de traducció i interpretació. Tot catalanoparlant té interioritzada l'estructura de la pròpia llengua, però cal fer-se'n conscient, cal conèixer-ne explícitament els mecanismes, la gramàtica d'aquesta llengua, per a poder utilitzar-la d'una manera eficaç i rica. Quan s'estudien altres llengües sembla que s'oblidin certes habilitats en la llengua materna. Per tant, només coneixent molt profundament l'estructura a tots els nivells de la llengua catalana, els futurs traductors podran manejar amb habilitat i agilitat els recursos que ofereix l'idioma i defugir els calcs lingüístics de les llengües de les quals tradueixen.

Els estudis de traducció i interpretació estan enfocats molt directament cap a una professió, és una carrera essencialment tècnica i, per tant, l'objectiu de l'estudi de la Llengua catalana a I'euti ha de ser forçosament di-Page 52ferent del que té, aquesta assignatura a filologia catalana. En aquest sentit, els continguts de l'assignatura a tots els cursos s'apliquen en dues direccions fonamentals: d'una banda, la reflexió sobre l'estructura lingüística de la llengua catalana a través d'un estudi descriptiu i, de l'altra, l'ensenyament de tècniques d'expressió i ampliació de vocabulari.

L'estudi descriptiu de la llengua es justifica pel seu poder d'explicació í per la seva capacitat de predir fenòmens, per extrapolació, sobre un material il·limitat. La descripció lingüística, a més d'un objectiu científic, té una finalitat pràctica per a l'ensenyament, en aquest cas, fer explícit el coneixement de l'estructura de l'idioma propi. Així, doncs, el contingut, molt simplificat, de l'assignatura de llengua catalana com a llengua A² pel que fa a la descripció lingüística és la següent:

1r curs: Morfologia nominal i verbal. Morfosintaxi dels pronoms personals i relatius. L'ortografia es considera superada.

2n curs: Transcripció fonètica i regularitats fonològiques. Sintaxi de l'oració simple: perífrasis, adverbials i complements preposicionals. La negació a l'oració simple i complexa.

3r curs: Sistema de formació de mots: derivació, composició, neologismes i manlleus. L'oració complexa i el discurs: enllaços i cohesió discursiva.

Sempre s'ha considerat, sobretot en les assignatures de llengua estrangera, que cal oferir a l'alumne un coneixement prou ampli del món cultural que envolta la llengua que estudia. Se suposa que, quan arriba a la universitat, tot estudiant posseeix una cultura general del país on viu i, específicament, de la pròpia llengua. Tot i així, cal reforçar aquest aspecte perquè la pobresa cultural del traductor es fa de seguida evident en la seva feina i és un fet que ha estat denunciat molt sovint. En aquest sentit, els programes de l'assignatura de llengua catalana contenen temes complementaris de sociolingüística, història de la llengua i dialectologia. Així mateix, tot estudiant ha d'estar al corrent de l'actualitat i utilitzar-la com a tema d'interès general en les seves dissertacions escrites i orals obligatòries. En aquests tipus d'exercicis és on es desenvolupen les tècniques d'expressió i l'ampliació de vocabulari.

Si el coneixement de la gramàtica de la llengua materna és una part molt important del contingut del programa de la llengua A, no es pot deixar de banda la instrucció sobre les tècniques d'expressió desenvolupades als exercicis d'anàlisi i síntesi de textos i de dissertació oral i escrita. L'anàlisi i la síntesi són processos generals de reflexió. Per a posar lesPage 53coses en mots, cal posar-les en idees i conèixer les regles segons les quals es passa d'una idea a l'altra. L'estudiant ha de ser capaç d'analitzar i d'aplicar la seva capacitat de raonment a l'estructuració del text que té davant i restituir-ne l'argumentació i la lògica per tal de poder oferir una presentació fidel i precisa. Es important exercitar-se en la composició de textos argumentatius en llengua materna perquè entren en joc els mateixos processos que a la traducció, però amb una llengua més assequible i do-minable perquè és la pròpia. Per a la restitució de textos orals, on l'estudiant ha de prendre notes que li serveixin de guia en la seva versió, és més important memoritzar l'estructura del text que no pas les notes; les notes no són fruit de la informació bruta —no es tracta d'escriure tan ràpidament com sigui possible tot el que diu l'orador—, sinó que són el resultat de l'anàlisi que es fa del sentit d'allò que diu l'orador.

Finalment, queda un darrer aspecte que no es pot marginar dels programes d'ensenyament de la llengua catalana com a llengua materna: el lèxic i l'estilística. La formació de traductors en àrees d'especialitat porta a la necessitat d'iniciar els alumnes en els llenguatges tècnics, en la terminologia. Tot i que l'especialització completa no es fa sinó després de la titulació, és a dir, el traductor es va especialitzant a mesura que entra al mercat de treball, tot i així, cal fornir els alumnes dels instruments i dels recursos on poder accedir en matèria de llenguatge tècnic i científic.

L'estilística, que tradicionalment s'ha interpretat com a ús de les figures retòriques, s'ha associat al nostre entorn amb el que hom anomena els nivells de llengua: llengua literària, llengua estàndard, llengua col·loquial, etc., i s'ha escrit molta literatura i invertit molts esforços a separar i definir aquests nivells. És evident que els traductors s'han d'exercitar en l'adequació lingüística als diferents registres dels textos, de característiques i finalitats diverses, per complir eficaçment amb la seva missió d'intermediaris fidels; però cal anar en compte a fer certes generalitzacions encara que sigui amb la bona intenció de ser més didàctics. Així, tot i que, efectiva-ments, podem parlar en un llenguatge més acurat o més vulgar i podem repetir-nos o capgirar més o menys l'ordre dels elements de la nostra expressió, no és cert que el lèxic i la sintaxi d'una llengua es distribueixin o pertanyin exclusivament a un determinat nivell de llengua o a un determinat registre. L'estil no és sinó el coneixement profund de la capacitat funcional de la llengua, el coneixement de la seva estructura i de les possibilitats que ofereix de ser manipulada. Quan hom parla de llengua estàndard i de llengua literària, sovint no sabem exactament a què es fa referència. La llengua comuna supradialectal i sense vulgarismes pot tenir una diversitat difícilment acotable. La llengua literària és la llengua utilitzada per la literatura, amb tota l'amplitud que això suposa, i es caracteritza per no tenir cap finalitat aliena a ella mateixa. Podem parlar de llenguatge col·loquial o, fins i tot, d'expressions vulgars que no són adequades, segonsPage 54uns cànons de bon gust acceptats per una comunitat lingüística, en un determinat moment que cal distanciament i objectivitat. Però no podem parlar de llengua estàndard com una llengua asèptica i neutra perquè aquesta mena de llengua no existeix. L'adequació a un determinat registre està estretament lligada a la utilització i a l'elecció dels recursos lingüístics i del vocabulari, però és difícil posar patrons massa esquemàtics. Segons Sapir, les principals característiques de l'estil, en la mesura que consisteix en la tècnica de construcció i col·locació dels mots, es troben necessàriament dins la mateixa llengua.³ Aprofundint en la capacitat combinatòria de la llengua catalana, en definitiva, en la gramàtica, coneixerem els seus recursos estilístics.