La finalització convencional en el dret de la competència vista com una variant de l arbitratge de conflictes
| Autor | Arseni Gibert Bosch |
| Cargo | Director General de la Competència de la Conselleria d Economia i Finances de la Generalitat de Catalunya |
Page 31
Moltes gràcies, bon dia a tothom. No estic gens segur si el fet de no ser jurista és un avantatge o un inconvenient per intervenir en un fòrum com aquest. En qualsevol cas agraeixo als organitzadors la invitació per fer-ho i espero que, si és un inconvenient, no sigui excessivament greu. Quan dic inconvenient greu vull dir per vostès.
Jo els prego que parteixin de dues premisses. La primera és que no tinc gaire coneixements sobre el dret de l'arbitratge en general, tot i que en soc partidari perquè em sembla, en bastants supòsits, un bon sistema de resoldre conflictes. La segona premissa és que tinc una mica més d'opinió formada sobre la figura de la finalització convencional en el dret de la competència, incloses les seves similituds i diferències amb l'arbitratge i que és d'això del que vull parlar, és a dir, em proposo parlar només sobre la regulació espanyola vigent de l'acabament convencional en el dret de la competència, sobre l'ús que se n'ha fet fins ara i sobre la reforma actualment en tràmit que modifica alguns aspectes d'aquesta figura.
La Llei 30/1992, de règim jurídic de les administracions públiques i del procediment administratiu comú, va significar un reconeixement exprés de la tècnica de l'acabament convencional en el procediment administratiu general, Page 32tot i que ja existien algunes figures en alguna mesura comparables en matèria d'expropiació urbanística.
La finalització convencional en el dret de la competència espanyol esdevé tota una novetat introduïda per la Llei 52/1999 de reforma de la Llei 16/1989 de defensa de la competència i cal apuntar que aquesta forma de finalitzar els procediments ja era d'ús freqüent en el marc de l'administració comunitària europea, tot i que és el reglament 1/2003 el que preveu el procediment exprés i completa el seu reconeixement en els textos normatius.
Consisteix, en la legislació espanyola encara vigent, en la possibilitat de concloure els expedients sancionadors de manera pactada entre l'administració i els interessats. Les dues parts interessades: denunciant i denunciat.
Així, un cop comprovada l'existència d'indicis d'infracció, l'òrgan instructor pot oferir a les parts l'alternativa d'arribar a un acord, negociat a tres bandes, en lloc de formular un plec de concreció de fets i seguir un procediment sancionador ordinari. Aquest acord vindria a substituir la eventual resolució sancionadora -o no sancionadora- de l'òrgan competent per resoldre.
La doctrina i els autors veuen en aquesta figura bàsicament dos avantatges que son gairebé obvis: menys temps i menys litigi. Més agilitat en el procediment, resoldre els conflictes abans, restablint alhora ràpidament les condicions de competència en el mercat i un nivell més baix de litigiositat.
Però també hi ha d'altres autors que hi veuen un tercer camp d'avantatge en la utilització d'aquesta tècnica i assenyalen la seva bondat en relació als casos que generen dubtes en la seva tipificació, problema relativament freqüent en l'àmbit de la competència:
* Marcos Araujo (Garrigues&Andersen) diu: "Las normas son demasiado vagas para que siempre esté perfectamente claro lo estrictamente inadmisible y lo totalmente aceptable".
* Allendesalazar (Martínez Lage&Asociados): "Un medio particularmente apto para resolver expedientes sancionadores cuando, como sucede a menudo en esta materia, la tipificación de las conductas sancionadas...
Para continuar leyendo
Solicita tu prueba