La filiació natural
| Autor | Adolfo Lucas Esteve |
| Cargo del Autor | Profesor i Magistrado, Universitat Abat Oliva |
| Páginas | 415-457 |
Page 415
La filiació, com altres branques del dret de família, no és una institució creada i regulada per l’ordenament jurídic, sinó un fet natural que el Dret accepta, reconeix i regula, inspirat en un criteri de protecció que es basa en la naturalesa, en l’interès social i -avui normativament- a l’article 39.2 CE que proclama la protecció integral dels fills.
No existeix un concepte legal de filiació, probablement perquè, com assenyala GEtEAlonso, es dóna per sobreentès i no difereix del que està en el coneixement social. Seguint o’cAllAGhAn, la filiació «és la relació biològica entre els pares i els fills que han generat i també jurídica en ser reconeguda i acceptada pel dret». La filiació és, en principi, una relació biològica i jurídica, si bé pot donar-se una relació biològica, però no jurídica, en cas que no consti o no aparegui, davant el dret els qui són els progenitors d’una persona o un d’ells; i també pot donar-se una relació jurídica sense base biològica, quan el marit no sigui el pare de qui creu ser el seu fill matrimonial, quan el pare o la mare reconeixen un fill extramatrimonial sabent que no l’han generat, quan es presta el consentiment a la fecundació assistida amb cèl·lules sexuals que provenen de la donació d’un tercer, o quan la mateixa és el resultat d’un procediment d’adopció.
La filiació, segons la doctrina majoritària, és un estat civil, en el sentit expressat per dE cAstro, que és una qualitat peculiar de la persona que té en una de les situacions tipificades com a fonamentals en l’organització civil de la comunitat. La filiació, com a estat civil, concreta la situació de cada persona (facultats, deures, incompatibilitats i prohibicions) en relació amb els altres membres de la família.
El dret català ha tingut històricament una regulació de la filiació diferent de la continguda en el dret comú. Prescindint d’antecedents anteriors, la Compilació de Dret Civil de Catalunya de 1960 dedicava a la filiació els articles 4 i 5, en què s’establia, com a prin-
Page 416
cipi, la lliure investigació de la paternitat i maternitat per mitjà de tota mena de proves, reconegut històricament en el dret català des de l’Edat Mitjana. Les carències d’aquests dos preceptes eren evidents, però la seva existència va tenir la importància de reconèixer uns principis del dret català en matèria de filiació, diferents dels que s’inspirava el Codi Civil.
La reforma de la Compilació de Dret Civil de Catalunya de l’any 1984 va tenir com a finalitat adequar la seva normativa a la Constitució de 1978, en particular als articles 14 i
39 CE, però alhora perpetuava un règim fragmentari i incomplet, tributari de la regulació que contenia el Codi Civil.
Aquesta escassa regulació de la Compilació referent a la filiació, que la feia dependent del Codi Civil Espanyol, va ser el motiu de la promulgació de la Llei 7/1991, de 27 d’abril, de filiacions, mitjançant la qual es va pretendre donar una regulació autònoma i autosuficient de la filiació en el dret català. Amb aquesta llei es van establir els principis rectors del dret català sobre la filiació com són:
-
El principi de la lliure investigació de la paternitat i la maternitat, amb tota classe de proves. b) El principi del favor filii. Aquest principi es materialitza en el fet de prendre l’interès del fill com a interès predominant enfront de l’interès dels progenitors o altres legitimats. c) Principi que equipara els mitjans de determinació de la filiació matrimonial i no matrimonial, establint una presumpció de paternitat no matrimonial. d) Principi que introdueix la regulació de la determinació de la filiació en els supòsits de fecundació assistida.
La Llei de Filiacions de 1991 va ser derogada pel Codi de Família (Llei 9/1998, de 15 de juliol), i malgrat que hi existeix un desig de continuïtat, atès que es mantenen els principis rectors que inspiraran aquella normativa, va introduir modificacions interessants tant des del punt de vista de forma, com de fons, especialment en el que es refereix a les accions de filiació.
El Llibre II del Codi Civil de Catalunya, aprovat per la Llei 25/2010, de 29 de juliol, assumeix els criteris del Codi de Família i intenta millorar alguns dels defectes que havien estat objecte de crítica doctrinal o havien donat lloc a controvèrsies jurisprudencials. Alhora s’aprofita per efectuar modificacions concretes i retocs, per adaptar la normativa sobre filiació a l’existència d’un Llibre IV del Codi Civil de Catalunya i altres modificacions legislatives hagudes des de la promulgació del Codi de Família. Així, com assenyala l’exposició de la Llei 25/2010, per esvair qualsevol dubte sobre la no aplicabilitat a Catalunya de les disposicions de la Llei de l’Estat 1/2000, de 7 de gener, d’Enjudiciament Civil, que, en els processos sobre filiació, exigeixen aportar un principi de prova sobre els fets en els quals es fonamenta l’acció, es deixa clar, a l’article 235-15 CCCat, que aquesta aportació no és un requisit d’admissibilitat de la demanda; tot això, una vegada més, en la línia de la jurisprudència del Tribunal Superior de Justícia de Catalunya, seguint la tradició jurídica catalana; i, d’altra banda, s’incorporen els canvis respecte a la filiació dels nascuts a conseqüència de la fecundació assistida introduïts en els articles 92.1 CF i 97.1 CF per la Llei 10/2008, de 10 de juliol, del Llibre IV del Codi Civil de Catalunya, relatiu a les successions, que possibiliten l‘establiment de la maternitat en relació amb la dona que consent l’aplicació de tècniques de reproducció humana assistida a la dona o a la companya amb la qual està convivint en parella estable.
El Llibre II del Codi Civil de Catalunya dedica a la filiació el capítol V del títol III diferenciant una secció primera relativa a les disposicions generals de la filiació, una secció segona dedicada a la filiació per naturalesa i una tercera secció dedicada a la filiació adoptiva.
Page 417
El 235-1 CCCat reconeix dues classes de filiació en assenyalar que «la filiació pot tenir lloc per naturalesa o per adopció». Es converteix en un sol precepte legal el que en el Codi de Família era el primer paràgraf de l’article 87 CF.
La norma admet, llavors, com a títols constitutius de la filiació, la determinació per naturalesa i per adopció. La filiació per naturalesa és la que correspon a la relació de generació entre les persones. La filiació adoptiva és la que prescindeix de la dada biològica i el punt de partida es troba en la constitució judicial, a través de l’expedient corresponent i complint els requisits que estableix la llei de la relació jurídica d’adopció.
La filiació per naturalesa pot ser matrimonial i no matrimonial en funció de si hi ha o no matrimoni entre els progenitors, encara que sigui posterior al naixement. L’única diferenciació entre una i una altra es refereix als mitjans de determinació, atès que, com veurem, els efectes són els mateixos.
No s’estableix com a categoria diferent la filiació que pot derivar de l’aplicació de tècniques de reproducció assistida, la qual té el mateix tractament legal que la filiació per naturalesa.
Independentment del seu tipus, la filiació produeix els mateixos efectes jurídics tal com reconeix l’...
Para continuar leyendo
Solicita tu prueba