Falguera, La Notaria i la Llei Orgànica del Notariat

Autor:Jordi Figa López Palop
Cargo:Notari de Caldes de Montbui (Barcelona). Vicepresident de la Societat Catalana d'Estudis Jurídics de l'Institut d'Estudis Catalans
Páginas:12-15
 
EXTRACTO GRATUITO

Page 12

Dins de la gran etapa moderada que s’estén a Espanya des del 1843 fins al 1868, cal distingir dos períodes ben diferenciats, separats per la revolució del 1854: la dècada moderada pròpiament dita i el període corresponent a la Unió Liberal, sempre sota les idees defensades per la Constitució del 1845. En aquesta última fase, hi apareixen dues lleis fonamentals i íntimament relacionades: la Llei Hipotecària del 1861 i la Llei Orgànica del Notariat del 1862.

Els antecedents polítics són absolutament determinants en l’aparició de totes dues lleis. La ideologia dominant insistia una vegada darrere l’altra en els conceptes d’ordre i seguretat, tant en l’àmbit de la consolidació de les institucions (no més revolucions) com per al desenvolupament material de la burgesia, atreta per l’expansió capitalista.

Roca i Cornet, en un article publicat a La Notaria l’any 1861, després de destacar que «la marxa del segle tendeix [...] a multiplicar els traspassos de la propietat immoble i a realitzar innombrables transaccions i convenis per a la seva conservació i millora», parlava de la força, l’agitació i el moviment del moment, i concloïa amb enorme optimisme que «la professió del Notariat [...] no perdrà ni una engruna de la seva acció i importància i s’anirà consolidant a mesura que creixin el tràfic, els projectes i les empreses i, per consegüent, la producció, la riquesa i la prosperitat pública i privada».

Però, el Notariat estava preparat a mitjan segle XIX per complir aquestes exigències?

Amb relació al Notariat castellà, la resposta evidentment és negativa. Ja és clàssica la descripció de González Palomino a les seves Instituciones de Derecho Notarial: «Resulta difícil entendre [...] com va ser possible, durant segles sencers, l’existència i la subsistència d’un règim notarial com el que va derogar la Llei Orgànica. Els càrrecs de Notari es proveïen per subhastes. Els notaris no tenien formació jurídica [...]. Els càrrecs eren patrimonials i negociables [...]. L’exercici admetia tinences. Molts protocols eren de propietat particular [...]. N’hi havia d’infinitat de competències, tipus, classes, rams i funcions [...], depenien d’autoritats diferents o de cap, eren fixos o transhumants».

En canvi, amb relació al Notariat català, Bono apuntava que, potser a causa d’un nivell tècnic més alt i d’un rang so-

Page 13

cial més elevat basat en uns rendiments econòmics més alts, conservava el seu prestigi tradicional, de manera que no coneixia el rebaixament i el descrèdit del Notariat castellà.

En realitat, el Notariat català havia experimentat una interessant evolució des de finals del segle XVII, al llarg del XVIII i fins a principis del XIX. Si en una primera etapa s’observa una certa decadència en la Corporació, de manera que, en paraules de Noguera, va tendir a replegar-se, tot mantenint una actitud merament conservadora i defensiva, «dedicant el seu màxim esforç a mantenir rígidament unes tradicions [...] que anaven perdent lentament la seva eficàcia i la capacitat d’adaptació a les noves necessitats», la Guerra de Successió va representar un cop dur per al Notariat català, que va tardar més de vint anys a recuperar-se. No obstant això, a partir d’aquí, i en un marc polític en què la Corporació havia quedat pràcticament exclosa com a tal, els notaris es van anar adaptant als nous temps.

En l’àmbit de la redacció de documents, es va abandonar progressivament la doble redacció medieval i va aparèixer el protocol modern, en forma de llibre, en el qual van quedar...

Para continuar leyendo

SOLICITA TU PRUEBA