L’evolució de la llibertat religiosa en la jurisprudència del tribunal constitucional

AutorNeus Oliveras Jané
CargoProfessora titular de dret constitucional de la Universitat Rovira i Virgili
Páginas296-329
Comentari jurisprudencial
L’EVOLUCIÓ DE LA LLIBERTAT RELIGIOSA
EN LA JURISPRUDÈNCIA DEL TRIBUNAL CONSTITUCIONAL
Neus Oliveras Jané*
Sumari
1. Introducció
2. La aconfessionalitat de l’Estat i les relacions de cooperació
2.1. La relació de l’Estat amb les confessions religioses: la aconfessionalitat
positiva
2.2. Relacions de cooperació i acords de l’Estat amb les confessions
3. El dret a la llibertat religiosa
3.1. La configuració constitucional del dret
3.2. Àmbit de protecció de la llibertat religiosa
4. Llibertat religiosa i ordre públic
4.1. Els drets dels altres com a límit a la llibertat religiosa
4.2. Els béns constitucionals protegits per l’ordre públic
5. Conclusions
295
Revista catalana de dret públic, núm. 33, 2006, p. 295-329
* Neus Oliveras Jané, professora titular de dret constitucional de la Universitat Rovira i Virgili
(neus.oliveras@urv.net).
Article rebut el 15.06.2006.
10 NEUS OLIVERAS 13/11/06 15:33 Página 295
1. Introducció
El Tribunal Constitucional ha anat construint lentament la definició del dret a
la llibertat religiosa garantit a l’article 16.1 CE, i no ha estat fins a la STC
154/2002, de 18 de juliol, al cap de vint-i-tres anys de l’entrada en vigor de la
Constitució i al cap de vint-i-dos anys de la promulgació de la Llei orgànica
7/1980, de 5 de juliol, de llibertat religiosa (en endavant, LOLR), que ordena i
sistematitza els diversos pronunciaments anteriors i estableix de forma clara els
dos vessants de la llibertat religiosa com a dret fonamental. El vessant objectiu
es concreta en una doble exigència: la aconfessionalitat i la neutralitat dels po-
ders públics i el manteniment de relacions de cooperació amb les diverses con-
fessions religioses, mentre que el vessant subjectiu –en què es defineix la lliber-
tat religiosa com un dret d’autonomia– distingeix una dimensió interna i una
dimensió externa; aquesta tasca jurisprudencial es completa amb una acurada
reflexió sobre els límits. Fins a aquesta sentència, els diversos elements del dret
s’abordaven fragmentàriament, però és la aconfessionalitat de l’Estat la que en
un primer moment va reclamar més atenció i es va proclamar amb claredat,en-
cara que no sempre amb la coherència que caldria esperar quant a les conse-
qüències jurídiques que se’n derivaven.
Seguint, doncs, la trajectòria del Tribunal Constitucional, començarem per
examinar primer les seves decisions relatives a la posició de l’Estat en relació
amb les confessions religioses, i posteriorment analitzarem el vessant subjectiu
de la llibertat religiosa. Finalment, com a tercer gran element del dret, ens fixa-
rem en la jurisprudència dictada a l’entorn del límit a la llibertat religiosa, és a
dir,de l’ordre públic.
2. La aconfessionalitat de l’Estat i les relacions de cooperació
2.1. La relació de l’Estat amb les confessions religioses:
la aconfessionalitat positiva
Ja a la primera sentència, la STC 1/1981,de 26 de gener, FJ 6, va correspondre al
Tribunal Constitucional afirmar la aconfessionalitat de l’Estat,en un cas relatiu
a les funcions dels tribunals eclesiàstics i als efectes de les seves resolucions en els
matrimonis canònics. Van ser diverses les decisions sobre aquest tema (per
exemple, la STC 66/1982,de 12 de novembre, o la ITC 119/1984, de 22 de febrer,
Neus Oliveras Jané
296
Revista catalana de dret públic, núm. 33, 2006, p. 295-329
10 NEUS OLIVERAS 13/11/06 15:33 Página 296
on s’afirma que els tribunals de l’Església catòlica no són poders públics), però
a partir de la STC 265/1988, de 22 de desembre, i en aplicació del principi de la
aconfessionalitat de l’Estat i del principi d’exclusivitat jurisdiccional (STC
66/1982, de 12 de novembre,FJ 4), el Tribunal Constitucional va concloure que
els efectes civils de les decisions canòniques afecten el dret a la tutela judicial
efectiva, no pas el dret a la llibertat religiosa.1
El primer pronunciament rellevant el trobem, però, a la STC 24/1982,de
13 de maig, FJ 1, que resol el recurs d’inconstitucionalitat contra la Llei 48/1981,
la qual classificava els comandaments militars i n’establia els sistemes i les con-
dicions d’ascens. Aquesta Llei incloïa entre els diversos cossos de l’exèrcit el cos
eclesiàstic, cosa que, en opinió dels recurrents,implicava que el legislador reco-
neixia l’existència d’aquest cos i l’equiparava als altres cossos, contravenint així
l’article 16 CE. El Tribunal Constitucional comença la seva argumentació afir-
mant que la aconfessionalitat de l’Estat proclamada a l’article 16.3 CE impedeix
la confusió entre funcions estatals i funcions religioses, cosa que significa que els
valors o interessos religiosos no són paràmetre per mesurar la legitimitat dels ac-
tes dels poders públics; a continuació, entén que hi ha dos principis bàsics que
marquen les relacions entre l’Estat i les confessions: el de llibertat religiosa i el d’i-
gualtat –el primer,reconegut a l’article 16, i el segon, que subordina al principi de
llibertat, als articles 14 i 9 CE–. La llibertat religiosa, com a principi, prohibeix a
l’Estat concórrer amb els ciutadans com a subjecte d’actes o actituds religioses, és
a dir, reconeix la separació entre Estat i Església, i, doncs, la aconfessionalitat.
L
’evolució de la llibertat religiosa en la jurisprudència del Tribunal Constitucional 297
Revista catalana de dret públic, núm. 33, 2006, p. 295-329
1. A tall d’exemple, del caràcter aconfessional de l’Estat es desprèn també que «el acta de bautismo
no constituye un documento público apto para contener un reconocimiento de la filiación no matri-
monial, porque –y aún más hoy como consecuencia del principio constitucional de aconfesionalidad
del Estado (art. 16 de la Constitución)– el Ministerio de la Iglesia Católica no es un funcionario pú-
blico con competencia civil para dar fe de la determinación legal de la filiación »,d’acord amb la Re-
solució de la Direcció General del Registre de 25 de setembre de 1985 (Ar.5297); que «las normas
civiles en materia de imposición de nombres propios no podrían quedar supeditadas a las correspon-
dientes normas canónicas, de modo que el hecho de que determinado nombre hubiera sido admitido
por la Iglesia no impedía que el mismo pudiera ser rechazado por el Registro Civil», segons la Resolu-
ció de la Direcció General del Registre de 19 de juliol de 1983 (Ar.6980); que no es pot considerar
edifici públic, a efectes de les circumstàncies agreujants penals, un arxiu parroquial de l’Església
catòlica, a la STS de 5 de desembre de 1984 (Ar.6242); o que «La competencia exclusiva de los jue-
ces civiles en los procesos de separación, aun tratándose de matrimonios canónicos [...] no significa que
los organismos jurisdiccionales tengan que acudir para resolver la controversia a la utilización de pre-
ceptos ajenos al ordenamiento estatal, pues ello comportaría la vulneración del superior principio de
indiscriminación jurídica por razones de índole religiosa y el de igualdad ante la ley –artículos 14, 16
y 53 de la Constitución– y pugnaría con el de aconfesionalidad del Estado la remisión a una normati-
va dimanante de la Iglesia Católica para decidir en asunto de conocimiento de la jurisdicción ordina-
ria», tal com diu la STS d’11 d’octubre de 1982 (Ar. 5550).
10 NEUS OLIVERAS 13/11/06 15:33 Página 297
Quant al motiu concret del recurs, el Tribunal entén que la declaració d’incons-
titucionalitat de la Llei impugnada no posaria fi al cos eclesiàstic, i que no pot
formular una declaració d’inconstitucionalitat per omissió, que és el que dema-
naven els recurrents quan al·legaven que l’esmentada Llei hauria d’haver servit
per reestructurar la prestació d’assistència religiosa en el si de les Forces Armades.
Sovint, aquesta aconfessionalitat o separació entre l’Estat i les confessions
ha estat afirmada en relació amb l’Església catòlica, cosa lògica atès que era la
confessió que fins a la promulgació de la Constitució assumia el paper de con-
fessió estatal. Així, la ITC 617/1984,de 31 de octubre, FJ 5, declara que el caràc-
ter plural i aconfessional de l’Estat li impedeix admetre en l’àmbit jurídic els
principis i valors catòlics, mentre que la STC 265/1988,de 22 de desembre, FJ 1,
reitera el caràcter separat de les potestats estatals i les de l’Església catòlica.
Cal parar esment en el fet que la Constitució espanyola no afirma de forma
literal la aconfessionalitat de l’Estat, sinó que l’article 16.3 CE a qui prohibeix te-
nir caràcter estatal és a les confessions; òbviament, es tracta d’una condició que
depèn de l’Estat, i, per tant,la prohibició continguda a l’article 16.3 CE va diri-
gida als poders públics. És per això que a la STC 340/1993, de 16 de novembre,
FJ 4, es pot llegir: «Los términos empleados por el inciso inicial del artículo 16.3 no
sólo expresan el carácter no confesional del Estado en atención al pluralismo de
creencias existente en la sociedad española y la garantía de la libertad religiosa
de todos, reconocidas en los apartados 1 y 2 de este precepto constitucional. Al deter-
minar que ninguna confesión tendrá carácter estatal”, cabe estimar que el consti-
tuyente ha querido expresar, además, que las confesiones religiosas en ningún caso
pueden trascender los fines que les son propios y ser equiparables al Estado, ocu-
pando una igual posición jurídica». De tota manera, la jurisprudència constitu-
cional no ha mostrat cap vacil·lació a l’hora d’identificar l’apartat 16.3 CE amb
el principi d’aconfessionalitat de l’Estat, però, a més, empra altres termes com a
sinònims d’aconfessionalitat, com ara neutralitat estatal o fins i tot laïcitat,so-
vint qualificada de laïcitat positiva.
Pel que fa a la neutralitat, tot i l’ús gairebé equivalent que fa el Tribunal
Constitucional de neutralitat i d’aconfessionalitat, és possible percebre un matís
de diferència en el sentit que l’accepció de neutralitat sembla estar més vincula-
da amb la llibertat ideològica i amb el valor pluralisme. Així es posa de manifest
a la STC 5/1981, de 13 de febrer, FJ 9, relativa a la Llei orgànica de regulació de
l’Estatut de centres escolars, que diu que «en un sistema jurídico político basado
Neus Oliveras Jané
298
Revista catalana de dret públic, núm. 33, 2006, p. 295-329
10 NEUS OLIVERAS 13/11/06 15:33 Página 298
en el pluralismo, la libertad ideológica y religiosa de los individuos y la aconfesio-
nalidad del Estado, todas las instituciones públicas, y muy especialmente los centros
docentes, han de ser, en efecto, ideológicamente neutrales»; o bé a la STC 177/1996,
d’11 de novembre, FJ 9, quan afirma que la neutralitat de l’Estat en matèria re-
ligiosa «se convierte de este modo en presupuesto para la convivencia pacífica entre
las distintas convicciones religiosas existentes en una sociedad plural y democrát ica
(art. 1.1 CE)».2
El principi d’aconfessionalitat o de neutralitat es complementa amb el deu-
re de mantenir relacions de cooperació de l’article 16.3 CE, la qual cosa dóna peu
a definir el model de les relacions de l’Estat amb les confessions religioses com de
laïcitat positiva; així ho reconeix la STC 46/2001,de 15 de febrer, FJ 4: «Como es-
pecial expresión de tal actitud positiva respecto del ejercicio colectivo de la libertad
religiosa, en sus plurales manifestaciones o conductas, el art. 16.3 de la Constitu-
ción, tras formular una declaración de neutralidad [...] considera el componente re-
ligioso perceptible en la sociedad española y ordena a los poderes públicos “mante-
ner las consiguientes relaciones de cooperación con la Iglesia Católica y las demás
confesiones, introduciendo de este modo una idea de aconfesionalidad o laicidad
positiva.» Anteriorment, la ITC 119/1984,de 22 de febrer, FJ 1, havia afirmat que
la previsió de les relacions de cooperació amb l’Església catòlica pressuposa el re-
coneixement separat d’ambdues esferes, mentre que la ITC 616/1984, de 31
d’octubre, FJ 3, havia establert que «la aconfesionalidad del Estado Español no su-
pone una total incomunicación entre él y las diversas confesiones religiosas, espe-
cialmente la Católica [...]». A la ITC 180/1986, de 21 de febrer, FJ 2, es debatia si
la penalització de l’escarni d’una confessió suposava una discriminació perquè
protegia de forma especial els sentiments d’una part de la població, cosa que se-
ria contrària al caràcter aconfessional de l’Estat; el Tribunal Constitucional con-
testa que aquest caràcter «no implica que las creencias y sentimientos religiosos de
la sociedad no puedan ser objeto de protección». També es discuteix sobre la legis-
lació penal a la ITC 271/1984, de 9 de maig, en relació amb el delicte de blasfè-
L
’evolució de la llibertat religiosa en la jurisprudència del Tribunal Constitucional 299
Revista catalana de dret públic, núm. 33, 2006, p. 295-329
2. En l’àmbit europeu,la llibertat religiosa es vincula amb la democràcia i el principi del pluralis-
me, entre d’altres, a la STEDH de 25 de maig de 1993, Kokkinakis c.Greece (para 31), relativa a la
prohibició de proselitisme establerta a l’article 13.2 de la Constitució grega que va ser aplicada als
membres de la confessió dels Testimonis de Jehovà, en els termes següents: «Telle que la protège
l’article 9, la liberté de pensée, de conscience et de religion représente l’un des assises d’une “société dé-
mocratique” au sens de la Convention. Elle figure, dans sa dimension religieuse, parmi les éléments les
plus essentiels de l’identité des croyants et de leur conception de la vie, mais elle est aussi un bien pré-
cieux pour les athées, les agnostiques, les sceptiques ou les indifférents. Il y va du pluralisme chèrement
conquis au cours des sièclesconsubstantiel à pareille société.»
10 NEUS OLIVERAS 13/11/06 15:33 Página 299
mia; el Tribunal Constitucional nega que es vulneri el principi d’aconfessionali-
tat de l’Estat, ja que la idea de Déu o el concepte d’allò sagrat no són patrimoni
exclusiu de cap religió determinada,i, a més, cal interpretar aquest article segons
els principis i els drets constitucionals. Pel que fa a la protecció d’acord amb el
Codi penal vigent, es realitzen alguns comentaris a la STC 46/2001, de 15 de fe-
brer, FJ 7,en què es vincula la protecció penal a una determinada confessió a la
seva inscripció al Registre d’Entitats Religioses.
Atès, doncs, que la aconfessionalitat no implica la indiferència religiosa es-
tatal, cal identificar els criteris que ha formulat el Tribunal Constitucional per
mantenir l’equilibri entre aquest principi i el mandat de mantenir relacions de
cooperació amb les confessions religioses, tal com diu l’article 16.3 CE.
En aquest sentit, la ITC 617/1984,de 31 d’octubre, és un dels pocs pronun-
ciaments on el Tribunal Constitucional enumera «los principios constitucionales
contenidos de forma específica en los arts. 14 y 16 de la Constitución: igualdad, li-
bertad religiosa, aconfesionalidad, con la consiguiente no discriminación por cre-
encias religiosas, y cooperación con la iglesia católica y las demás confesiones» i on
semblaria situar-los tots al mateix pla. Tanmateix, la posició reiterada de la ju-
risprudència és la que es conté a la STC 93/1983, de 8 de novembre,FJ 5, que
configura les relacions de cooperació regulades a l’article 16.3 CE com un deu-
re de l’Estat, però no com un dret fonamental dels ciutadans,que no seria exigi-
ble directament del primer apartat de l’article 16.1. També les considera com un
mandat o un deure la STC 46/2001, de 15 de febrer, FJ 4, que aborda la coope-
ració des de la perspectiva de l’exercici col·lectiu de la llibertat de creences. És a
dir, el deure de cooperació no pot ser reclamat a l’Estat com a subjecte passiu
obligat, sinó que integra el vessant objectiu del dret, i, per tant, no gaudeix d’e-
ficàcia immediata, sinó que necessita la intervenció del legislador per convertir-
se en obligacions directament exigibles. Així ho ratifica la STC 128/2001,de 4 de
juny,FJ 3, quan estableix que «el hecho de que el Estado, en atención al mandato
de cooperación con las distintas confesiones religiosas, establezca un régimen de co-
tización a la Seguridad Social específico para los ministros de culto y tome en cuen-
ta el trabajo realizado en tal regulación no supera el ámbito de la legalidad ordi-
naria y carece de incidencia sobre el derecho fundamental aducido».
Malgrat l’aparent solidesa de la jurisprudència constitucional de tots
aquests principis, quan es tracta d’aplicar-los a circumstàncies concretes els re-
sultats a què arriba el Tribunal Constitucional són, a vegades, discutibles. Així,
Neus Oliveras Jané
300
Revista catalana de dret públic, núm. 33, 2006, p. 295-329
10 NEUS OLIVERAS 13/11/06 15:33 Página 300
per exemple, a la STC 177/1996,d’11 de novembre, FJ 10, es diu que «el artícu-
lo 16.3 no impide a las Fuerzas Armadas la celebración de festividades religiosas o
la participación en ceremonias de esa naturaleza», afirmació que contradiu fron-
talment el principi de neutralitat dels poders públics. En aquest cas, un sergent
de les Forces Armades fou sancionat disciplinàriament per abandonar una pri-
mera vegada i, posteriorment, no assistir a una parada militar que es realitzava
en homenatge a la Verge, ja que, al seu entendre,eren actes de contingut essen-
cialment religiós, contraris a la seva llibertat religiosa. El Tribunal Constitucio-
nal accepta que el demandant està fent ús del seu dret a la llibertat religiosa en
la seva dimensió negativa, i entén que aquesta és una decisió personal a la qual
les Forces Armades no es poden oposar,ja que, en aquests supòsits, igual que la
resta de poders públics, sí que es troben vinculades negativament pel mandat de
neutralitat en matèria religiosa de l’article 16.3 CE. Finalment, afegeix la des-
concertant justificació següent: «No se trataba, pues, de actos de naturaleza reli-
giosa con participación militar, sino de actos militares destinados a la celebración,
por personal militar, de una festividad religiosa», fet que no altera els termes del
conflicte. Entenem que la neutralitat dels poders públics hauria d’impedir a les
Forces Armades implicar-se en actes de naturalesa religiosa. A més, aquesta im-
plicació força els membres que en formen part a exercir el seu dret negatiu a la
llibertat religiosa, de manera que han d’expressar públicament les seves creences
religioses –cosa que l’article 16.2 CE pretén evitar– i pot donar lloc a un tracte
discriminatori. Un judici més encertat l’ofereix un cas similar, el que resol la
STC 101/2004, de 2 de juny, en què un subinspector del cos nacional de policia
destinat a Sevilla demana no haver de participar en l’acompanyament d’una
germandat religiosa durant la Setmana Santa. El Tribunal Constitucional dóna
la raó al recurrent i argumenta que l’acompanyament no és un servei policial
amb la finalitat d’assegurar l’ordre públic en un acte amb assistència massiva de
persones, sinó que es tracta d’un servei especial amb la finalitat de realçar la so-
lemnitat de l’acte religiós de la confessió catòlica; per tant, d’un acte de contin-
gut religiós.
El principi d’igualtat –esmentat a la STC 24/1982, de 13 de maig, FJ 1,ja ci-
tada– significa, des d’una perspectiva negativa, la prohibició de la discriminació
o diferència de tracte entre els individus per raó de les seves creences religioses,
i, des d’una perspectiva positiva, garanteix una igualtat en el gaudi del dret de la
llibertat religiosa per part de tots els ciutadans. Alhora, pel que fa als titulars
col·lectius del dret, el Tribunal Constitucional també ha afirmat que «la libertad
religiosa comporta, en aplicación del principio de igualdad, el tratamiento parita-
L
’evolució de la llibertat religiosa en la jurisprudència del Tribunal Constitucional 301
Revista catalana de dret públic, núm. 33, 2006, p. 295-329
10 NEUS OLIVERAS 13/11/06 15:33 Página 301
rio de las distintas confesiones» a la STC 19/1985, de 13 de febrer, FJ 3. La STC
141/2000, de 29 de maig, FJ 4,reitera el principi d’igualtat aplicat a la lliber tat de
creences –que el Tribunal identifica a l’article 16 CE– i afirma que consisteix a
«profesar las creencias que se desee y conducirse de acuerdo con ellas, así como
mantenerlas frente a terceros y poder hacer proselitismo de las mismas. Esa facul-
tad constitucional tiene una particular manifestación en el derecho a no s er discri-
minado por razón de credo o religión, de modo que las diferentes creencias no pue-
den sustentar diferencias de trato jurídico».
El joc entre el dret a la llibertat religiosa i el principi d’igualtat és una de les
claus de la STC 19/1985, de 13 de febrer. En aquesta ocasió, la recurrent,fidel de
l’Església Adventista del Setè Dia, reclamava la possibilitat de fer coincidir el seu
dia de descans laboral amb el dia d’inactivitat prescrit per la seva confessió. Per
una banda, quant a la llibertat religiosa, segons el Tribunal Constitucional l’em-
presari ha mantingut una actitud de neutralitat respectuosa amb el dret de lli-
bertat religiosa; per l’altra, quant al principi d’igualtat, l’atorgament d’un dia de
descans setmanal diferent del règim general establert per a l’empresa «supondría
una excepcionalidad, que, aunque pudiera estimarse como razonable, comportaría
la legitimidad del otorgamiento de esta dispensa del régimen general, pero no la
imperatividad de su imposición al empresario» (FJ 3). El Tribunal admet que el
problema tindria un caire completament diferent si la consideració festiva del
diumenge tingués una connotació religiosa, cosa que es descarta, com veurem
més endavant. De fet, aquesta sentència no és més que el resultat de l’aplicació
de la doctrina consolidada del Tribunal Constitucional en matèria del principi
d’igualtat, segons la qual l’article 14 CE reconeix el dret a no patir discrimina-
cions, però no l’hipotètic dret a exigir diferències de tracte (per exemple, a la
STC 52/1987, de 7 de maig, FJ 3).
2.2. Relacions de cooperació i acords de l’Estat amb les confessions
El caràcter de deure no exigible de les relacions de cooperació dota d’especial re-
llevància les normes de desplegament d’aquest article 16.3 CE i la subscripció
d’acords de cooperació amb l’Estat per part de les confessions religioses. En
aquest sentit, l’Església catòlica, que ja partia d’una situació d’avantatge derivada
del fet de ser la confessió oficial del règim anterior,va mantenir aquest avantatge
en concloure, just acabada de promulgar la Constitució de 1978 i abans que
s’elaborés la LOLR de 1980, els acords amb la Santa Seu,que gaudeix de persona-
Neus Oliveras Jané
302
Revista catalana de dret públic, núm. 33, 2006, p. 295-329
10 NEUS OLIVERAS 13/11/06 15:33 Página 302
litat jurídica internacional.3En conseqüència, aquests acords gaudeixen de rang
de tractat internacional d’acord amb l’article 94 CE, i, una vegada publicats ofi-
cialment, formen part de l’ordenament intern,tal com recorda la STC 66/1982, de
12 de novembre, FJ 5.En aquesta resolució, el Tribunal Constitucional refusa en-
trar a examinar una hipotètica contradicció d’aquests tractats amb la Constitu-
ció, atès que no s’han denunciat estipulacions contràries a la CE ni s’ha seguit la
via de l’article 95 CE. A la STC 49/1988, de 13 d’abril, es planteja també la dis-
crepància entre una llei –en aquest cas, la Llei 13/1985, de 2 d’agost,d’òrgans rec-
tors de les caixes d’estalvis– i l’Acord sobre assumptes jurídics, i el Tribunal de-
clara la seva incompetència per valorar aquesta contradicció en tant que no hi ha
vulneració de l’article 96.1 CE i es tracta, doncs, d’una qüestió de legalitat.
D’aquesta posició preferent de l’Església catòlica se’n poden oferir diversos
exemples. L’any 1982 l’Estat va comprar un edifici integrat per una església, al-
gunes dependències també dedicades a servir o facilitar el culte i dues de-
pendències llogades com a magatzem d’aliments; l’edifici fou afectat pel Minis-
teri de Defensa a parròquia catòlica de les Forces Armades, i es va desnonar al
llogater, que va considerar que aquesta afectació a un culte religiós vulnerava
l’article 16.3 CE. En canvi, la ITC 616/1984 resol que la aconfessionalitat de l’Es-
tat espanyol no comporta una total incomunicació amb «las diversas confesiones
religiosas, especialmente la Católica, y que en las relaciones de cooperación antes ci-
tadas puede encontrarse la prestación de asistencia religiosa a las Fuerzas Armadas,
asistencia que “no sólo no determina lesión constitucional, sino que ofrece por el
contrario la posibilidad de hacer efectivo el derecho al culto de los individuos y co-
munidades», reproduint la STC 24/1982, de 13 de maig, FJ 4.Interessa destacar
l’èmfasi que el Tribunal posa en la confessió catòlica i la idea que afavorir una de
les confessions contribueix, segons l’opinió del Tribunal, a l’efectivitat del dret
de llibertat religiosa, encara que podria veure’s més aviat com una discrimina-
ció entre les diverses confessions.
A la STC 187/1991, de 3 de octubre,es discuteix la constitucionalitat de l’A-
cord entre la Santa Seu i l’Estat espanyol sobre ensenyament i assumptes cultu-
L
’evolució de la llibertat religiosa en la jurisprudència del Tribunal Constitucional 303
Revista catalana de dret públic, núm. 33, 2006, p. 295-329
3. Els acords de l’Estat amb la Santa Seu són els quatre següents: l’Acord sobre assumptes jurídics,
l’Acord sobre ensenyament i assumptes culturals,l’Acord sobre l’assistència religiosa a les Forces
Armades i Servei Militar de clergues i religiosos, i l’Acord sobre assumptes econòmics,tots ells
de 3 de gener de 1979. De conformitat amb les matèries que tractaven, van ser aprovats per la
via de l’article 94 CE, van entrar en vigor el 4 de desembre de 1979 i van ser publicats al BOE
núm. 300, de 15 de desembre.
10 NEUS OLIVERAS 13/11/06 15:33 Página 303
rals, ja que obliga les escoles universitàries de formació del professorat a oferir
una assignatura optativa relativa a la doctrina i moral catòliques i llur pedago-
gia, cosa que vulneraria el dret fonamental a l’autonomia universitària. El Tri-
bunal Constitucional considera que la imposició d’aquesta assignatura no vul-
nera el contingut essencial de l’autonomia universitària, ja que aquest dret
es troba limitat per la competència de l’Estat per regular les condicions d’obten-
ció, expedició i homologació de títols acadèmics i professionals i per imposar
als plans d’estudi les matèries que consideri necessàries per a l’obtenció d’un
títol concret (FJ 3). Pel que fa a l’assignatura de religió, en defensa la inclusió
als plans d’estudi, en primer lloc, sobre la base de l’article 27.3 CE, que esta-
bleix que els poders públics garanteixen el dret que assisteix els pares per tal que
els fills rebin la formació religiosa i moral que vagi d’acord amb les seves con-
viccions; en segon lloc, ho justifica sobre la base que «se trata de una regulación,
en un Tratado internacional, de las condiciones para asegurar la igualdad en
el ejercicio del derecho fundamental a la educación religiosa en el ámbito escolar. El
hecho de que se trate de la Religión Católica es fruto de un compromiso que el Es-
tado ha querido asumir con la Santa Sede y que tiene respaldo en el artículo 16.3
de la CE [...]» (FJ 4). El conflicte entre l’autonomia universitària, l’ensenyament
religiós i la aconfessionalitat de l’Estat, com també l’argumentació comentada,
es reprodueix en termes molt similars a la STC 115/1997, de 29 de setembre, ja
que l’assignatura esmentada s’ha d’oferir «en condiciones equiparables a las de-
más disciplinas fundamentales», i no eren suficients els crèdits que la universitat
que era part del conflicte li assignava, en comparació amb els d’altres matèries
optatives. L’existència dels acords amb la Santa Seu i el seu rang de tractats in-
ternacionals, juntament amb el fet que són una decisió pròpia del legislador i
que es mouen en l’àmbit de la legalitat, han permès al Tribunal Constitucional
eludir pronunciar-se sobre la seva constitucionalitat.4
Neus Oliveras Jané
304
Revista catalana de dret públic, núm. 33, 2006, p. 295-329
4. Pel que fa a l’ensenyament religiós, tot i que lligat a l’article 27.3 CE,potser convé recordar a
grans trets la polèmica sorgida arran del desplegament reglamentari de la Llei orgànica 8/1985, de
3 de juliol, del dret a l’educació (LODE), i la Llei 1/1990,de 3 d’octubre, d’ordenació general del
sistema educatiu (LOGSE), que es dugué a terme per diversos reials decrets (RD 1006/1991 i RD
1007/1991, ambdós de 14 de juny,i RD 1700/1991, de 29 de novembre) que regulaven l’ensenya-
ment de la religió catòlica i que foren impugnats per part de determinats col·lectius religiosos catò-
lics. El Tribunal Suprem va anul·lar alguns preceptes d’aquests reglaments, que va considerar con-
traris tant a l’article 14 CE com als acords subscrits entre la Santa Seu i l’Estat espanyol sobre
ensenyament i assumptes culturals,a les sentències de 3 de febrer de 1994 (Ar. 1133),de 17 de març
de 1994 (Ar. 2444),de 24 de juny de 1994 (Ar. 5277) i de 30 de juny de 1994 (Ar. 5279).Actual-
ment, la qüestió es troba regulada pel Reial decret 2438/1994,de 16 de desembre, que també va ser
impugnat repetidament, sense èxit, a les STS de 31 de gener de 1997 (Ar.597), de 26 de gener de
10 NEUS OLIVERAS 13/11/06 15:33 Página 304
Els convenis generals amb altres confessions no es van concloure fins al no-
vembre de l’any 1992.5D’aquí que, fins aquell moment, el Tribunal Constitu-
cional rebutgés equiparar la posició de l’Església catòlica amb la d’altres confes-
sions –en concret, amb les esglésies evangèliques– pel que fa als beneficis fiscals.
Així succeeix a la ITC 480/1989, de 2 d’octubre,on la Comunitat Evangèlica de
Parla Alemanya de les Illes Balears va haver de pagar l’impost general de succes-
sions per un llegat, un impost del qual l’Església catòlica està exempta. El Tribu-
nal descarta que es tracti d’una vulneració de la llibertat religiosa i assenyala que
el reconeixement de beneficis fiscals «queda supeditado a la celebración entre el
Estado y la correspondiente Iglesia, Confesión o Comunidad de un Acuerdo o Con-
venio de Cooperación» (FJ 2). Quant al principi d’igualtat, el Tribunal Consti-
tucional entén que, pel que fa al benefici fiscal concret, «tal circunstancia, de
estimarse discriminatoria, abocaría, en todo caso, a la inconstitucionalidad del
Acuerdo con la Iglesia Católica de 1979 y no al reconocimiento de dicho beneficio a
la recurrente, lo cual sólo al legislador corresponde en su caso efectuar». És a dir,si
es considera una circumstància discriminatòria, conduiria a suprimir els bene-
ficis, però no a estendre’ls. Malgrat negar que s’hagi produït una discriminació,
el Tribunal rebat que el terme de comparació amb l’Església catòlica sigui idoni,
ja que «olvida y prescinde que, en materia económica, concurren una serie de cir-
cunstancias –no sólo fácticas, sino jurídicas– en las relaciones históricas entre el Es-
tado Español y la Iglesia Católica que, sin perjuicio de su progresiva adecuación al
nuevo ordenamiento constitucional, no concurren evidentemente en el caso de la
Comunidad Evangélica de Habla Alemana de las Islas Baleares», argument que
considerem inacceptable un cop vigent la Constitució; en tot cas, el terme de
comparació que justificaria l’exempció hauria de ser la finalitat religiosa d’amb-
dues entitats, i no compensar determinats greuges històrics, com són les lleis de
desamortització.
Un nou intent de qüestionar el diferent règim fiscal de les confessions el
trobem a la STC 188/1994, de 20 de juny, pel que fa a l’assignació d’un percen-
tatge de la quota de l’impost sobre la renda de les persones físiques a una con-
L
’evolució de la llibertat religiosa en la jurisprudència del Tribunal Constitucional 305
Revista catalana de dret públic, núm. 33, 2006, p. 295-329
1998 (Ar.919) i de 14 d’abril de 1998 (Ar. 3634). Finalment, es va sol·licitar l’empara constitucio-
nal per suposada infracció del principi d’igualtat, que es va inadmetre per manca de contingut
constitucional, d’acord amb la ITC 50/1999,de 22 de febrer.
5. L’Estat espanyol ha subscrit acords amb la Federació d’Entitats Religioses Evangèliques d’Es-
panya, amb la Federació de Comunitats Israelites d’Espanya i amb la Comissió Islàmica d’Espa-
nya, aprovats mitjançant la Llei 24/1992,la Llei 25/1992 i la Llei 26/1992, totes de 10 de novembre
de 1992 (BOE núm. 272, de 12 de novembre).
10 NEUS OLIVERAS 13/11/06 15:33 Página 305
fessió diferent de l’Església catòlica, però el cas es resol per la via de la tutela ju-
dicial efectiva, no sense que el Tribunal reprodueixi, al FJ 2, les afirmacions de
l’advocat de l’Estat, quan al·lega que: «Entre la Iglesia Católica y la Evangélica
Bautista de Valencia existen diferencias substanciales suficientes para estimar ra-
zonable y justificada la diferencia de trato dispensada a ambas confesiones.» El Tri-
bunal no valora la diferència de tracte que es produeix entre els individus que
professen diferents religions, però, en canvi, sí que reconeix la necessitat de l’a-
dequació progressiva de l’ordenament jurídic a la nova situació constitucional.
Aquest primer bloc de sentències ens mostra el procés d’adaptació d’un or-
denament jurídic que va ser construït en el marc d’un estat confessional a les
noves normes constitucionals d’un estat aconfessional, una qüestió que, com
veiem, el mateix Tribunal Constitucional admet. Aquest canvi es fa més patent
sobretot quan els conflictes es plantegen no en l’àmbit dels principis, sinó en el
de l’exercici del dret.Per tant, ens fixarem ara en la definició del dret que ha ela-
borat la jurisprudència constitucional, impulsada per l’aparició d’aquests con-
flictes en una societat cada vegada més plural.
3. El dret a la llibertat religiosa
3.1. La configuració constitucional del dret
Des del vessant subjectiu, el Tribunal Constitucional va començar per definir la
llibertat religiosa dins dels drets denominats d’autonomia; així, ja a la STC
24/1982, 13 de maig, esmentada, FJ 1, el descriu a partir d’una doble dimensió
interna i externa, quan el caracteritza com un «derecho subjetivo de carácter fun-
damental que se concreta en el reconocimiento de un ámbito de libertad y de una
esfera de agere licere del individuo»; en aquest mateix FJ 1, queda clar el caràcter
de dret d’autonomia quan el perfila com «el derecho de los ciudadanos a actuar
en este campo con plena inmunidad de coacción del Estado y de cualesquiera gru-
pos sociales» (STC 166/1996, de 28 d’octubre, FJ 2, i STC 46/2001, de 15 de fe-
brer, FJ 4).Destaca que el Tribunal encomana a l’Estat la protecció de l’exercici
del dret fins i tot davant de la vulneració de grups socials, tal com reconeix ex-
plícitament també a la ITC 617/1984, de 31 d’octubre, FJ 4, i reitera a la ITC
551/1985, de 24 de juliol, FJ 3, on s’afirma que l’Estat,a banda de no intervenir,
«asume la protección del ejercicio de dicha libertad frente a otras personas o grupos
sociales».
Neus Oliveras Jané
306
Revista catalana de dret públic, núm. 33, 2006, p. 295-329
10 NEUS OLIVERAS 13/11/06 15:33 Página 306
La dimensió interna es concreta a la STC 177/1996,d’11 de novembre, FJ 9,
com «un claustro íntimo de creencias y, por tanto, un espacio de autodetermina-
ción intelectual ante el fenómeno religioso, vinculado a la propia personalidad y
dignidad individual», i pel que fa a la dimensió externa, la STC 19/1985,de 13 de
febrer, també esmentada,FJ 2, l’acaba de perfilar dient que «faculta a los ciuda-
danos para actuar con arreglo a sus propias convicciones y mantenerlas frente a ter-
ceros», doctrina que també aplica a la STC 120/1990, de 27 de juny, FJ 10, i a la
STC 137/1990, de 19 de juny, FJ 8,en els supòsits dels presos del GRAPO en vaga
de fam que van al·legar, entre d’altres,el dret a la llibertat ideològica per rebut-
jar l’alimentació forçosa. El vessant subjectiu del dret es complementa, en la di-
mensió negativa, amb la prescripció de l’apartat segon de l’article 16, segons el
qual ningú no pot ser obligat a declarar sobre la seva ideologia, religió o creen-
ces (STC 154/2002, de 18 de juliol, FJ 6).
La marcada caracterització de la llibertat religiosa com a dret d’autonomia ha
provocat que el Tribunal rebutgés d’entrada que es pogués derivar directament del
seu reconeixement constitucional cap vessant prestacional;aquesta vessant només
serà exigible quan es concreti en una obligació legal. Ja hem vist com a la STC
95/1983 es configura la cooperació amb les confessions religioses com un deure de
l’Estat, i no com un dret fonamental exigible per un particular o una confessió,
mentre que a la STC 19/1985 hem constatat que el Tribunal enfoca el tema a par-
tir de la doctrina sobre el principi d’igualtat, que considera que una diferència de
tracte pot ser constitucionalment vàlida, però no constitucionalment exigible.
Encara un altre supòsit il·lustra més clarament aquesta doctrina: és el de la
STC 166/1996, de 28 de octubre,on un testimoni de Jehovà va sol·licitar l’alta vo-
luntària per tal de sotmetre’s a una intervenció quirúrgica en una clínica privada,
ja que al servei públic de la Seguretat Social no se li garantia aquest tractament
sense transfusions de sang, contràries als principis de la seva religió; posterior-
ment, va reclamar el reintegrament de les despeses al servei públic de salut, ente-
nent que havia estat penalitzat econòmicament per raó de les seves conviccions
religioses. El Ministeri Fiscal va defensar que la pràctica d’una intervenció qui-
rúrgica sense transfusions de sang per raó de la consciència religiosa formava
part del caràcter de dret prestacional que integra el contingut del dret a la lliber-
tat religiosa. Per contra, el Tribunal Constitucional va aplicar la doctrina de la
STC 19/1985, de 13 de febrer, ja coneguda, segons la qual aquesta intervenció
mèdica suposaria una excepció raonable, però no exigible; però,a més, va afegir
que de les obligacions derivades de l’article 16.3 CE i de la LOLR, en particular de
L
’evolució de la llibertat religiosa en la jurisprudència del Tribunal Constitucional 307
Revista catalana de dret públic, núm. 33, 2006, p. 295-329
10 NEUS OLIVERAS 13/11/06 15:33 Página 307
l’article 2.3, «[...] y de otras tendentes a facilitar el ejercicio de la libertad religiosa,
no puede seguirse, porque es cosa distinta, que esté también obligado a otorgar pres-
taciones de otra índole para que los creyentes de una determinada religión puedan
cumplir los mandatos que les imponen sus creencias». Tanmateix, val a dir que el
Tribunal Constitucional tenia arguments per acceptar que el rebuig a determi-
nats tractaments mèdics s’integra en el component prestacional del dret a la lli-
bertat religiosa, i que disposava de certa cobertura legal. Així,l’ar ticle 17 de la Llei
14/1986, de 25 d’abril, general de sanitat,preveu que «las Administraciones Públi-
cas [...] no abonarán a los ciudadanos los gastos que puedan ocasionarse por la uti-
lización de servicios distintos que aquellos que les correspondan», però permet fer
una excepció a aquest precepte davant de la negativa injustificada de tractament,
que era el motiu admès en les instàncies jurisdiccionals ordinàries prèvies.6
Malgrat aquesta consolidada doctrina, a la STC 46/2001, de 15 de febrer, el
Tribunal sembla admetre una certa vessant prestacional del dret en la mesura que
integra la inscripció d’una confessió al Registre d’entitats religioses en la dimen-
sió col·lectiva del contingut de la llibertat religiosa. En aquest supòsit, la Direcció
General d’Assumptes Religiosos havia denegat l’accés al Registre esmentat a l’Es-
glésia de la Unificació, amb l’argument que no tenia caràcter religiós i que s’im-
putaven a aquesta comunitat religiosa activitats contràries a l’ordre públic prote-
git per la llei. El Tribunal Constitucional comença recordant la seva doctrina
sobre la dimensió externa de la llibertat religiosa, que inclou, diu, «aquellas acti-
vidades que constituyen manifestaciones o expresiones del fenómeno religioso, asu-
Neus Oliveras Jané
308
Revista catalana de dret públic, núm. 33, 2006, p. 295-329
6. El magistrat Julio Diego González Campos firma un vot particular en què discrepa del parer de
la Sala, per tres ordres de raons. En primer lloc, considera que caldria haver entrat a examinar si el
tractament mèdic coactiu era constitucionalment legítim, atès que el recurrent havia rebut prèvia-
ment en un hospital públic una transfusió de sang, autoritzada judicialment, en contra de les seves
creences religioses. En segon lloc,rebutja l’argument que la transfusió er a un imperatiu de la lex ar-
tis de l’exercici de la professió mèdica,ja que l’operació es realitza amb èxit en una clínica privada.
I, en tercer lloc, critica que s’hagi exclòs la vessant prestacional de la llibertat religiosa,ja que entén
que forma part del vessant extern del dret que garanteix als ciutadans actuar d’acord amb les seves
conviccions, amb l’única limitació prescrita a l’article 16.1 CE, que considera que no es dóna;en
canvi, conforme a la STC 120/1990,es genera la lesió del dret constitucional quan existeixi una re-
lació causal entre l’acte o l’omissió dels poders públics i la conducta del subjecte que invoca el dret
fonamental. A més, el règim públic i prestacional de la Seguretat Social no es pot garantir per part
dels poders públics sense tenir en compte el major valor dels drets fonamentals en el nostre orde-
nament, per més que es parteixi de la base de la uniformitat de les prestacions per garantir la igual-
tat de tots els ciutadans, ni es pot deferir a la decisió dels professionals mèdics dels diversos centres
de salut, sobretot quan «el recurrente no ha solicitado una prestación de asistencia médica a la que no
tenga derecho,sino sólo que se le preste en condiciones que no vulneren sus c reencias religiosas».Per això
considera també inapropiada la cita a la STC 19/1985,ja que en aquell cas es pretenia la dispensa per
part de l’empresari del règim laboral sobre jornada de treball establert legalment.
10 NEUS OLIVERAS 13/11/06 15:33 Página 308
mido en este caso por el sujeto colectivo o comunidades, tales como las que enuncia
el art. 2 LOLR y respecto de las que se exige a los poderes públicos una actitud posi-
tiva, desde una perspectiva que pudiéramos llamar asistencial o prestacional, con-
forme a lo que dispone el apartado 3 del mencionado art. 2 LOLR [...]». Si bé és cert
que es remet a la LOLR, també ho és que la remissió es fa essencialment a títol
d’exemple, i que, seguidament, el Tribunal continua argumentant que una ex-
pressió especial d’aquesta actitud positiva envers l’exercici col·lectiu de la lliber-
tat religiosa s’inclou a l’article 16.3 CE, que introdueix la idea de la aconfessiona-
litat o laïcitat positiva (FJ 4). El reconeixement de la vessant prestacional del dret
es troba, però, quan després d’analitzar la finalitat del Registre,el posa en relació
no solament amb l’article 16, sinó també amb l’article 9.2 CE, «conforme al cual
se impone a los poderes públicos una directriz de actuación favorecedora de la liber-
tad del individuo y de los grupos en que se integra, y creadora de las adecuadas con-
diciones para que tales libertades sean reales y efectivas, y no meros enunciados ca-
rentes de real contenido» (FJ 7). Tal com exposa el Tribunal Constitucional, en
aquest context constitucional l’activitat del Registre és un acte de mera constata-
ció del fet que es compleixen els requisits per a la inscripció i no de control; en al-
tres paraules, es tracta d’una activitat reglada i no pas discrecional (FJ 8). Per tant,
«la inscripción en dicho Registro público es la formal expresión de un reconocimien-
to jurídico dispensado a los grupos o comunidades religiosas, orientado a facilitar el
ejercicio colectivo de su derecho a la libertad religiosa, en tanto que instrumento or-
denado a “remover los obstáculos”, y a “promover las condiciones para que la liber-
tad y la igualdad del individuo y de los grupos en que se integra sean reales y efecti-
vosex art. 9.2 CE. Pues bien, siendo ello así, la indebida denegación por la
Administración responsable del Registro de la inscripción solicitada viene a consti-
tuirse en un injustificado obstáculo que menoscaba el ejercicio, en plenitud, del de-
recho fundamental de libertad religiosa del que son titulares los sujetos colectivos»
(FJ 9). En suma, l’accés al Registre és una de les facultats del dret a la llibertat re-
ligiosa derivada directament de la Constitució, no de les normes legals, i és exigi-
ble directament davant dels poders públics, que en són els subjectes obligats.7
L
’evolució de la llibertat religiosa en la jurisprudència del Tribunal Constitucional 309
Revista catalana de dret públic, núm. 33, 2006, p. 295-329
7. Existeix un vot particular a aquesta STC 46/2001, formulat pel magistrat Manuel Jiménez de
Parga y Cabrera, al qual s’adhereixen els magistrats Rafael de Mendizábal Allende, Fernando Ga-
rrido Falla i Guillermo Jiménez Sánchez, i que interpreta que la inscripció registral no forma part
del contingut essencial del dret a la llibertat religiosa entès com a contingut constitucional del dret.
Per això,ressalta que el dret a la inscripció en un registre oficial no es troba detallat entre les facul-
tats de l’article 2 LOLR, que transcriu, i assenyala que,segons el seu parer, la inscripció registral és
un complement que reforça l’estatus de les confessions,que li aporta un plus de protecció estatal,
però que no és necessària per gaudir de la llibertat religiosa. Per tant, denegar la inscripció a l’Es-
glésia de la Unificació no comportava negar-li llibertat religiosa.
10 NEUS OLIVERAS 13/11/06 15:33 Página 309
Aquesta mateixa STC 46/2001,de 15 de febrer, FJ 5, fa una reflexió sobre els
subjectes col·lectius de la llibertat religiosa, encara en relació amb la necessitat
de la inscripció al Registre i als límits, i afirma que «las comunidades con finali-
dad religiosa, en su estricta consideración constitucional, no se identifican necesa-
riamente con las asociaciones a que se refiere el art. 22 de la Constitución. Una co-
munidad de creyentes, iglesia o confesión no precisa formalizar su existencia como
asociación para que se le reconozca la titularidad de su derecho fundamental a pro-
fesar un determinado credo, pues ha de tenerse en cuenta que la Constitución ga-
rantiza la libertad religiosa “sin más limitación, en sus manifestaciones, que la ne-
cesaria para el mantenimiento del orden público protegido por la ley” (art. 16.1
CE)». Tanmateix, en altres sentències ha reconegut, encara que obiter dicta,que
les confessions religioses poden ser considerades una forma d’associació dins
del dret genèric garantit a l’article 22 CE, com ara a la STC 64/1988, de 12 d’a-
bril, o a la STC 139/1995, de 26 de setembre.8
Pel que fa als titulars individuals, destaquen els principis que estableix la
STC 141/2000, de 29 de maig, FJ 5, quant a la titularitat i l’exercici del dret per
part dels menors, on resol que «los menores de edad son titulares plenos de sus de-
rechos fundamentales, en este caso, de sus derechos a la libertad de creencias y a su
integridad moral, sin que el ejercicio de los mismos y la facultad de disponer sobre
ellos se abandonen por entero a lo que al respecto puedan decidir aquellos que ten-
gan atribuida su guarda y custodia o, como en este caso, su patria potestad, cuya
incidencia sobre el disfrute del menor de sus derechos fundamentales se modulará
en función de la madurez del niño y los distintos estadios en que la legislación gra-
dúa su capacidad de obrar», de manera que la llibertat de creences dels menors
es configura com un límit a la llibertat de creences dels progenitors o tutors i al
seu dret de proselitisme. Aquesta jurisprudència serà reproduïda i té una trans-
cendència especial a la STC 154/2002, de 18 de juliol, que comentarem més en-
davant.
Neus Oliveras Jané
310
Revista catalana de dret públic, núm. 33, 2006, p. 295-329
8. Així ho fa també la jurisprudència del Tribunal Europeu de Drets Humans,per exemple, a la
Sentència de 13 de desembre de 2001,Ég lise métropolitaine de Bessarabie et autres c. Moldova: «118.
Par ailleurs, les communautés religieuses existant traditionnellement sous la forme de structures orga-
nisées, l’article 9 doit s’interpréter à la lumière de l’article 11 de la Convention qui protège la vie asso-
ciative contre tout ingérence injustifiée de l’Etat. Vu sous cet angle,le droit des fidèles à la liberté de re-
ligion, qui comprend le droit de manifester sa religion collectivement, suppose que les fidèles puissent
s’associer librement, sans ingérence arbitraire de l’Etat. En effet, l’autonomie des communautés reli-
gieuses est indispensable au pluralisme dans une société démocratique et se trouve donc au coeur même
de la protection offerte par l’article 9.»
10 NEUS OLIVERAS 13/11/06 15:33 Página 310
3.2. Àmbit de protecció de la llibertat religiosa
En aquesta mateixa STC 46/2001, de 15 de febrer, s’incideix sobre un altre as-
pecte rellevant de l’estructura del dret com és el del seu objecte, és a dir,quin és
l’àmbit sobre el qual es projecta la llibertat religiosa i quines facultats inclou el
seu contingut. El Tribunal Constitucional evita al màxim pronunciar-se sobre
aquest àmbit i recorre sovint a la fórmula que es tracta d’un «claustro íntimo de
creencias y, por tanto, un espacio de autodeterminación intelectual ante el fenóme-
no religioso» (STC 177/1996, d’11 de novembre).9Tanmateix, si ha de determi-
nar la naturalesa religiosa o no d’una situació, li cal entrar més en la definició
d’allò religiós.
El Tribunal s’ha trobat amb aquesta tessitura en haver de qualificar deter-
minats moviments que no s’ajusten a les confessions convencionals, com és ara
el Moviment Gnòstic Cristià Universal d’Espanya,i així, la STC 141/2000, de 29
de maig, FJ 4, es decanta pel terme llibertat de creences, que abasta tant les reli-
gioses com les seculars. En una altra sentència, la STC 46/2001,de 15 de febrer,
FJ 4, en què la recurrent en empara era l’Església de la Unificació, utilitza la via
interpretativa de l’article 10.2 CE i reprodueix la interpretació de l’article 18.1
de la Declaració Universal de Drets Humans que fa el Comitè de Drets Humans
de Nacions Unides al Comentari general de 20 de juliol de 1993,segons el qual
el precepte esmentat «“protege las creencias teístas, no teístas y ateas, así como el
derecho a no profesar ninguna religión o creencia; los términos creencia o religión
deben entenderse en sentido amplio”,añadiendo que “el artículo 18 no se limita en
su aplicación a las religiones tradicionales o a las religiones o creencias con caracte-
rísticas o prácticas institucionales análogas a las de las religiones tradicionales”».
Per tant, adopta un concepte ampli de les creences, malgrat que insisteix que «la
L
’evolució de la llibertat religiosa en la jurisprudència del Tribunal Constitucional 311
Revista catalana de dret públic, núm. 33, 2006, p. 295-329
9. Les dificultats per delimitar l’objecte protegit per la llibertat religiosa no són exclusives del Tri-
bunal Constitucional espanyol; també la jurisprudència europea se’n fa ressò,per exemple, a la
STEDH de 20 de setembre de 1994, Otto-Preminger-Institut v.Austria (para 50): «As in the case of
“morals”, it is not possible to discern throughout Europe a uniform conception of the significance of re-
ligion in society [...]; even within a single countr y such conceptions may vary.» A la STEDH de 25 de
maig de 1993, Kokkinakis c.Greece (para 31), aborda alguns aspectes del contingut del dret: «Si la
liberté religieuse relève d’abord du for intérieur, elle “implique” de surcroît,notamment, celle de “ma-
nifester sa religion”. Le témoignage, en paroles et actes, se trouve lié à l’existence de convictions reli-
gieuses. Aux termes de l’article 9, la liberté de manifester sa religion ne s’exerce pas uniquement de ma-
nière collective, “en public”et dans le cercle de ceux dont on partage la foi; on peut aussi s’en prévaloir
“individuellement” et “en privé”; en outre, elle comporte en principe le droit d’essayer de convaincre
son prochaine, par exemple au moyen d’un “enseignement”, sans quoi du reste “la liberté de changer
de religion ou de conviction”, consacrée par l’article 9, risquerait de demeurer lettre morte.»
10 NEUS OLIVERAS 13/11/06 15:33 Página 311
Administración no debe arrogarse la función de juzgar el componente religioso de
las entidades solicitantes del acceso al Registro» al FJ 10.10 Tanmateix, en una de
les resolucions ja reproduïdes, la ITC 271/1984,de 9 de maig, podem llegir que
els sentiments religiosos van referits a la idea de Déu o el concepte d’allò sagrat,
en una noció més lligada al concepte tradicional de religió. En canvi, en sentèn-
cies més recents, com la STC 141/2000, de 29 de maig, ja comentada, FJ 4, i en
consonància amb la seva configuració com un dret de llibertat, el Tribunal con-
sidera que l’article 16 CE garanteix la llibertat de creure o de no creure.
Una definició més acurada sobre l’objecte constitucional del dret perme-
tria delimitar la llibertat religiosa de la llibertat ideològica, una tasca que fins ara
no ha estat indispensable. Un bon exemple del joc entre la llibertat ideològica i
la llibertat religiosa el trobem a la STC 180/2001, de 17 de setembre, en què la
demandant sol·licita una pensió per raó de la presó soferta pel seu company,
amb qui havia conviscut more uxoriodurant quaranta anys, és a dir, des del 1931
fins al 1971, moment de la seva mort. La pensió només s’atorga als cònju-
ges, però la recurrent justifica la seva petició en el fet que no va poder contreu-
re matrimoni per tal com els motius ideològics del causant li impedien con-
treure matrimoni canònic, i entén que s’està produint una discriminació per
raó de la ideologia i de l’estat civil. El Tribunal Constitucional admet que,fins a
la promulgació de la Constitució, la possibilitat de contreure matrimoni civil es
condicionava a la prova de no professar la religió catòlica,de manera que « o di-
cho matrimonio había de ser el religioso, lo cual pugnaba con sus creencias (al me-
nos con las del señor Lechuga), o, para que el matrimonio fuera civil, tenían que
hacer declaración expresa de no profesar la religión católica, lo cual, en cuanto exi-
gencia de manifestación de creencias religiosas, positivas o negativas, resulta in-
compatible con los derechos reconocidos en el art. 16 CE» (FJ 5). La ideologia pot
ser protegida, doncs, com a llibertat religiosa negativa.
Alguna vegada, el Tribunal Constitucional ha vinculat la llibertat de cons-
ciència o l’objecció de consciència a la llibertat religiosa, especialment quan la
Neus Oliveras Jané
312
Revista catalana de dret públic, núm. 33, 2006, p. 295-329
10. En un sentit similar s’expressa el Tribunal Europeu de Drets Humans a la STEDH de 13 de de-
sembre de 2001, Église métropolitaine de Bessarabie et autres c. Moldova, en què aquesta República
es nega a reconèixer jurídicament l’Església demandant, argumentant que es tracta de l’escissió
d’una altra ja existent, l’Església Metropolitana de Moldova, per la qual cosa les seves creences
–cristianes ortodoxes– són coincidents.El Tribunal Europeu reitera la jurisprudència del cas Kok-
kinakis,citada, i afegeix: «La cour rappelle aussi qu’en principe,le droit à la liber té de religion tel que
l’entend la Convention exclut l’appréciation de la part de l’Etat quant à la légitimité des croyances re-
ligieuses ou aux modalités d’expression de celles-ci.»
10 NEUS OLIVERAS 13/11/06 15:33 Página 312
considerava inclosa en l’article 16 CE, com manifestava a la STC 15/1982,de 23
de abril, FJ 6: «Puesto que la libertad de conciencia es una concreción de la libertad
ideológica, que nuestra Constitución reconoce en el art. 16, puede afirmarse que la
objeción de conciencia es un derecho reconocido explícita e implícitamente e n el or-
denamiento constitucional español.» Més explícitament, a la STC 53/1985, d’11
d’abril, FJ 14, referent a la constitucionalitat de la reforma del Codi penal relati-
va a la despenalització de determinats supòsits de l’avortament, insisteix que
l’objecció de consciència és una facultat inclosa en l’àmbit de protecció de la lli-
bertat religiosa: «Cabe señalar, por lo que se refiere a la objeción de conciencia, que
existe y puede ser ejercida con independencia de que se haya dictado o no tal regu-
lación. La objeción de conciencia forma parte del contenido del derecho funda-
mental a la libertad ideológica y religiosa reconocido en el artículo 16.1 de la Cons-
titución.» També a la ITC 551/1985,de 24 de juliol, FJ 3, proclama «el derecho a
la libertad religiosa que en cuanto libertad de conciencia se conc reta en la posibili-
dad jurídicamente garantizada de acomodar el sujeto su conducta religiosa y su
forma de vida a sus propias convicciones con exclusión de cualquier intervención
por parte del Estado».
Posteriorment, com és prou sabut,va rebutjar que l’objecció de conscièn-
cia amb caràcter general estigués reconeguda en el nostre ordenament (STC
161/1987, de 27 d’octubre, FJ 2).D’acord amb aquesta línia, la STC 141/2000, de
29 de maig, FJ 4, nega que els creients puguin alterar,amb l’únic recolzament
de la seva llibertat de creences, «el tráfico jurídico privado o la obligatoriedad misma
de los mandatos legales con ocasión del ejercicio de dicha libertad, so pena de rela-
tivizarlos hasta un punto intolerable para la subsistencia del propio Estado demo-
crático de Derecho del que también es principio jurídico fundamental la seguridad
jurídica», amb cita a la STC 160/1987, de 27 de octubre,FJ 3, i a la STC 20/1990,
FJ 3 i FJ 4.11
L
’evolució de la llibertat religiosa en la jurisprudència del Tribunal Constitucional 313
Revista catalana de dret públic, núm. 33, 2006, p. 295-329
11. En aplicació d’aquesta jurisprudència,el Tribunal Suprem ha rebutjat la denominada objecció
de consciència fiscal, que consisteix a deduir de la quota per ingressar en concepte de la declaració
de l’impost sobre la renda de les persones físiques una determinada suma de diners,que és l’equi-
valent a la destinada a les despeses de Defensa en els Pressupostos generals de l’Estat, ja que per
raons de consciència no es vol finançar aquesta activitat (STS d’11 de maig de 1988 (Ar.4150)). De
la mateixa manera, també exclou com a supòsit d’objecció de consciència l’incompliment de l’o-
bligació de qualsevol càrrec en una mesa electoral per motius religiosos; és el supòsit de la STS 23
de desembre de 1992 (Ar.10325), que resol el recurs de cassació d’un testimoni de Jehovà que es
va negar a comparèixer com a president d’una mesa electoral al·legant que no podia dur a terme
aquest càrrec perquè era objector de consciència i perquè les seves creences religioses no li ho per-
metien. El Tribunal Suprem,però, sembla deixar una porta oberta a la possibilitat d’objectar en
10 NEUS OLIVERAS 13/11/06 15:33 Página 313
Això no obstant, el dret a la llibertat de consciència i la possibilitat de do-
nar entrada a l’objecció sembla ressorgir de nou a la STC 154/2002, de 18 de ju-
liol, FJ 7, quan,davant de l’existència de conflictes religiosos, el Tribunal afirma:
«La respuesta constitucional a la situación crítica resultante de la pretendida dis-
pensa o exención del cumplimiento de deberes jurídicos, en el intento de adecuar y
conformar la propia conducta a la guía ética o plan de vida que resulte de sus cre-
encias religiosas, sólo puede resultar de un juicio ponderado que atienda a las pe-
culiaridades de cada caso.» La solució de ponderar cas per cas i de valorar els
límits que resulten de cada dret és més adequada a la lògica de la protecció cons-
titucional dels drets que no pas la negació rotunda del reconeixement de la
llibertat de consciència.
Determinar amb exactitud quines són les facultats que garanteix la lliber-
tat religiosa no és una qüestió banal, tal com demostra la STC 19/1985, de 13 de
febrer, en què el Tribunal Constitucional descarta que el diumenge sigui festiu
per raons religioses. Així, al FJ 4 llegim: «Que el descanso semanal corresponda en
España, como en los pueblos de civilización cristiana, al domingo, obedece a que tal
día es el que por mandato religioso y por tradición se ha acogido en estos pueblos»,
però, en definitiva, «el descanso semanal es una institución secular y laboral, que
si comprende el “domingo” como regla general de descanso semanal es porque este
día de la semana es el consagrado por la tradición». A continuació, i conforme a
la normativa del Conveni número 14 de l’OIT, relatiu al descans setmanal a les
empreses industrials, que disposa que «el descanso coincidirá, siempre que sea po-
sible, con los días consagrados por la tradición o la costumbre del país o de la re-
gión», entén que el diumenge sigui el dia de descans preferent,p erò va més enllà
i justifica aquesta preferència al FJ 5: «La finalidad de una preferencia general es,
por lo demás, patente, pues mediante la coincidencia del descanso laboral y los que
Neus Oliveras Jané
314
Revista catalana de dret públic, núm. 33, 2006, p. 295-329
el cas que fos possible demostrar els impediments religiosos que al·lega el recurrent a la STS de 27
de desembre de 1994 (Ar.10315), quan, aplicant els tractats internacionals susbcrits per Espanya,
afirma: «[...] por lo que los derechos reconocidos en el artículo 16.1 CE y 9 del CEDH y 18 del Pacto
Internacional de Derechos Civiles y Políticos no pueden considerarse conculcados por la integración
de un ciudadano en una mesa electoral, salvo supuestos excepcionales y probados de verdadero con-
flicto entre el núcleo esencial de su creencia y el cumplimiento de aquel deber cívico imparcial y, siem-
pre, según los términos del citado artículo 16.1, que ello no afecte al orden público protegido por la
ley». La promulgació de la Llei orgànica 5/1995, de 22 de maig,del Tribunal del Jurat, va tornar a
obrir la polèmica a l’entorn de la possibilitat d’objectar a participar en aquesta institució, ja que
l’article 12.7 és una clàusula oberta que permet que el jutge apreciï de forma discrecional altres
excuses per desenvolupar aquesta funció, entre les quals es podrien trobar els impediments de
consciència.
10 NEUS OLIVERAS 13/11/06 15:33 Página 314
vacan las oficinas públicas, los centros escolares, etc., se facilita mejor el cumpli-
miento de los objetivos del descanso.» Tanmateix, l’article 12 dels respectius
acords subscrits amb les confessions diferents de la catòlica regula les festivitats
religioses, i queda clara la connotació religiosa que el dia de descans setmanal
implica. Aquest mateix argument de la tradició és el que esgrimeix l’advocat de
l’Estat a la STC 101/2004, de 2 de juny, en relació amb la participació del cos na-
cional de policia en una germandat sacramental durant la Setmana Santa sevi-
llana, quan diu que es tracta de «cooperar en una arraigada práctica de expresión
popular», sense connotacions religioses, que, com hem vist, amb bon criteri, el
Tribunal Constitucional rebat.
A la STC 141/2000, de 29 de maig, FJ 4, el Tribunal Constitucional admet
com a facultat dimanant de la llibertat religiosa el proselitisme, amb cita espe-
cífica de la jurisprudència del Tribunal Europeu de Drets Humans al respecte,
com els casos Kokkinakisi Larissis;12 altres manifestacions de la llibertat religio-
sa les trobem en l’àmbit de l’ensenyament, a la STC 5/1981, de 13 de febrer,
FJ 7, que admet que la llibertat d’ensenyament reconeguda a l’article 27.1 CE és
una projecció de la llibertat ideològica i religiosa i del dret a expressar i difon-
dre lliurement els pensaments, les idees o les opinions. En aquesta mateixa
sentència s’examinen les relacions existents entre el dret a crear centres docents
i, derivat d’aquest, el dret a establir un ideari del centre,que no es limita als as-
pectes religiosos o morals de l’activitat educativa (FJ 8). En aquesta línia, la lli-
bertat religiosa podria donar lloc, en el vessant col·lectiu, a l’establiment del
que es denominen empreses de tendència,és a dir, «empresas, centros, asociacio-
nes u organizaciones que puedan aparecer hacia el exterior como defensoras de
una determinada opción ideológica», tal com diu la STC 106/1996, de 12 de
juny, FJ 3. En aquest supòsit, el conflicte es va plantejar entre la llibertat d’ex-
pressió d’una treballadora –una auxiliar de clínica– que va manifestar pública-
ment les seves crítiques per un acte religiós celebrat en un centre hospitalari re-
git per un orde religiós catòlic i el poder de direcció del centre, així com les
obligacions que es deriven del seu contracte de treball. El Tribunal Constitu-
cional determina que les activitats laborals de l’auxiliar són funcions neutres en
relació amb la ideologia de l’empresari, i que, a més,la finalitat de l’empresa no
és la difusió d’un ideari religiós, sinó la finalitat assistencial o sanitària (FJ 4),
L
’evolució de la llibertat religiosa en la jurisprudència del Tribunal Constitucional 315
Revista catalana de dret públic, núm. 33, 2006, p. 295-329
12. STEDH de 24 de febrer de 1998, cas Larissis and others v. Greece, i STEDH de 25 de maig
de 1993, cas Kokkinakis c. Greece,ambdues relatives a les activitats de proselitisme de membres
dels Testimonis de Jehovà.
10 NEUS OLIVERAS 13/11/06 15:33 Página 315
cosa que ofereix indicis dels criteris que caldrà complir si sorgeixen més casos
d’aquesta índole.
Finalment, la STC 154/2002 enumera un seguit de facultats incloses en el
dret de llibertat religiosa que pren de l’article 2.1 de la LOLR, com són els actes
de culte, l’ensenyament religiós, la reunió o manifestació pública amb finalitats
religioses i l’associació per al desenvolupament comunitari d’aquest tipus d’ac-
tivitats.
Totes aquestes facultats delimitades a la jurisprudència constitucional po-
den entrar en conflicte en el seu exercici amb altres drets i béns constitucionals,
circumstància que l’article 16.1 CE ha englobat sota la noció de l’ordre públic
protegit per la llei i sobre la qual el Tribunal ha hagut d’oferir la interpretació
corresponent.
4. Llibertat religiosa i ordre públic
4.1. Els drets dels altres com a límit a la llibertat religiosa
La Constitució només es refereix en dues ocasions a l’ordre públic: a més de ser
límit a la llibertat religiosa, és causa per prohibir la llibertat de reunió de l’arti-
cle 21.2 CE. En aquest darrer precepte, es tracta d’un ordre públic material,
mentre que l’ordre públic aplicat a la llibertat religiosa que adopta la LOLR s’in-
clina més cap a la concepció formal, entesa com el respecte als drets i les lliber-
tats fonamentals. Aquesta opció és la que adopta la jurisprudència constitucio-
nal,13 tal com expressa, en relació amb la llibertat religiosa, la STC 19/1985, de
Neus Oliveras Jané
316
Revista catalana de dret públic, núm. 33, 2006, p. 295-329
13. La STC 66/1995, de 8 de maig, FJ 3, contraposa els dos sentits d’aquesta noció en al·ludir als
límits del dret de reunió: «Debe entenderse que esa noción de orden se refiere a una situación de he-
cho, el mantenimiento del orden en sentido material en lugares de tránsito público, no al orden
como sinónimo de respeto a los principios y valores jurídicos y metajurídicos que están en la base de
la convivencia social y son fundamento del orden social, económico y político.» La faceta d’ordre
públic formal i la seva transformació, causada per l’entrada en vigor de la Constitució, es troba
clarament exposada a la STC 43/1986,de 15 d’abril, FJ 4: «Antes de la entrada en vigor de la Cons-
titución, la Ley de Enjuiciamiento Civil (art. 954) y la doctrina jurisprudencial han venido dene-
gando el reconocimiento y ejecución de Sentencias extranjeras contrarias al orden público del foro.
Este concepto de orden público ha adquirido una nueva dimensión a partir de la vigencia de la
Constitución de 1978. Aunque los derechos fundamentales y libertades públicas que la Constitución
garantiza sólo alcanzan plena eficacia allí donde rige el ejercicio de la soberanía española, nuestras
10 NEUS OLIVERAS 13/11/06 15:33 Página 316
13 febrer, FJ 1: «Es evidente que el respeto a los derechos fundamentales y liberta-
des públicas garantizados por la Constitución es un componente esencial del orden
público y que, en consecuencia, han de tenerse por nulas las estipulaciones contrac-
tuales incompatibles con este respeto
En aplicació de la doctrina general sobre els límits dels drets, la STC
141/2000, de 29 de maig, FJ 4, afirma que «el derecho que asiste al creyente de creer
y conducirse personalmente conforme a sus convicciones no está sometido a más
límites que los que le imponen el respeto a los derechos fundamentales ajenos y
otros bienes jurídicos protegidos constitucionalmente». La STC 154/2002, de 18 de
juliol, FJ 7, insisteix que la limitació de l’exercici del dret a la llibertat religiosa ha
de tenir en compte la incidència que pugui exercir sobre els altres titulars de
drets i béns protegits constitucionalment i sobre els elements integrants de l’or-
dre públic protegit per la llei, tal com estableix l’article 16.1 CE. Continua re-
cordant el que prescriu l’article 3.1 LOLR,que determina que aquest ordre pú-
blic, en el marc d’una societat democràtica, consisteix en el dret dels altres a
exercir els seus drets fonamentals, la salvaguarda de la seguretat, de la salut i de
la moralitat públiques.
Els supòsits més delicats de resoldre han estat aquells en què les terceres
persones els drets de les quals es veien implicats eren menors.Així succeeix a la
STC 141/2000, de 29 de maig, en què un pare veu restringit el règim de visites
als seus fills, de 5 i 12 anys d’edat, pel fet de ser membre del Moviment Gnòstic
Cristià Universal d’Espanya, que, segons al·legava la mare i recollien les resolu-
cions judicials prèvies, podia ser una secta destructiva. Inicialment, el conflicte
s’havia plantejat entre la llibertat ideològica del pare (art. 16.1 CE) i el dret que
assisteix els pares per tal que els seus fills rebin una formació religiosa o moral
conforme a les seves conviccions (art. 27.3 CE),però el Tribunal Constitucional
ho planteja en termes d’un conflicte entre la llibertat de creences del pare davant
L
’evolució de la llibertat religiosa en la jurisprudència del Tribunal Constitucional 317
Revista catalana de dret públic, núm. 33, 2006, p. 295-329
autoridades públicas, incluidos los Jueces y Tribunales, no pueden reconocer ni recibir resolucio-
nes dictadas o por autoridades extranjeras que supongan vulneración de los derechos fundamen-
tales y libertades públicas, garantizados constitucionalmente a los españoles, o, en su caso, a los es-
pañoles y extranjeros.» En aquest sentit, la Dirección General de los Registros va autoritzar
el matrimoni entre una espanyola vídua i un francès divorciat sense valorar si l’anterior ma-
trimoni de la persona estrangera era civil o canònic. Segons la Resolució, «no es posible hoy
estimar que sólo respecto del matrimonio canónico su indisolubilidad es de orden público,
pues los principios constitucionales de no confesionalidad del Estado y de libertad religiosa im-
piden tales discriminaciones civiles por razones religiosas» (Resolució de 6 d’abril de 1979
(Ar.1462)).
10 NEUS OLIVERAS 13/11/06 15:33 Página 317
del vessant negatiu de la llibertat de creences dels fills, és a dir, «en el derecho
del tercero afectado a no creer o a no compartir o a no soportar los actos de proseli-
tismo ajenos» i amb la seva integritat moral (art. 15 CE), ja que les manifesta-
cions externes d’una professió religiosa poden arribar a comportar una certa in-
timidació moral, i, fins i tot, diu el Tribunal, «tratos inhumanos o degradantes»
(FJ 4). Tal com hem comentat anteriorment, és en aquesta STC 141/2000 que el
Tribunal Constitucional determina que els menors són titulars dels drets fona-
mentals i que el seu exercici es modularà en funció de la seva maduresa (FJ 5), i
hi afegeix que la llibertat de creences dels menors es manifesta en el seu dret «a
no compartir las convicciones de sus padres o a no sufrir sus actos de proselitismo,
o más sencillamente, a mantener creencias diversas a las de sus padres, máxime
cuando las de éstos pudieran afectar negativamente a su desarrollo personal. Liber-
tades y derechos de unos y otros que, de surgir el conflicto, deberán ser ponderados
teniendo siempre presente el “interés superior” de los menores de edad (arts. 15 y
16.1 CE en relación con el art. 39 CE)». El Tribunal té en compte les normes na-
cionals i internacionals de protecció de la infància per concloure que l’Estatut
del menor és, sense cap mena de dubte, una norma d’ordre públic que vincula
tots els poders públics i que, per tant, «constituye un legítimo límite a la libertad
de manifestación de las propias creencias mediante su exposición a terceros, inclu-
so de sus progenitores».14 El sacrifici a la llibertat de creences del pare obeeix,
doncs, a una finalitat constitucionalment legítima, encara que, d’acord amb les
circumstàncies del cas, és un sacrifici desproporcionat, de manera que s’atorga
l’emparament.
El reconeixement de la gradació de la capacitat d’obrar dels menors en fun-
ció de la seva maduresa es torna a examinar a la transcendental STC 154/2002,
de 18 de juliol. Els pares d’un menor de 13 anys van ser condemnats cadascun
d’ells a quatre anys de presó per un delicte d’homicidi en la modalitat de comis-
sió per omissió, amb l’atenuant molt qualificat d’obrar per estímuls tan pode-
rosos que es converteixen en obcecació, i amb l’agreujant de parentesc, per la
mort del fill, produïda per la no-transfusió de sang al menor, ja que tota la fa-
mília eren testimonis de Jehovà.En síntesi, s’acusava els pares d’haver-se negat a
convèncer el seu fill per rebre les transfusions de sang, ja que,malgrat les auto-
Neus Oliveras Jané
318
Revista catalana de dret públic, núm. 33, 2006, p. 295-329
14. En concret, cita la Convenció de Nacions Unides sobre els Drets del Nen (ratificada per Es-
panya per Instrument de 30 de novembre de 1990),la Resolució del Parlament Europeu relativa a
la Carta Europea dels Drets del Nen (Resolució A 3-0172/92, de 8 de juliol),i la Llei orgànica
1/1996, de 15 de gener,de protecció jurídica del menor.
10 NEUS OLIVERAS 13/11/06 15:33 Página 318
ritzacions judicials, la reacció frontalment contrària i profundament alterada
del menor davant de la perspectiva de rebre aquest tractament feia impossible
practicar-lo.
En el procés judicial previ, l’Audiència Provincial va dictar sentència abso-
lutòria, entenent que des del moment en què es dóna a la societat l’oportunitat
efectiva de substituir els pares, aquests perden la condició de garants; a més, no
se’ls pot exigir una conducta, ja sigui demanar o aprovar una transfusió,ja sigui
convèncer un fill perquè l’accepti, contrària a la seva consciència i conviccions
religioses, en les quals han educat el seu fill. En canvi,p er a la Sala Penal del Tri-
bunal Suprem, els pares no van perdre mai la posició de garants i, a més,tenien
ple coneixement que el deure de prestar assistència mèdica al seu fill era neces-
sari per salvar-li la vida. Davant d’aquestes dues posicions,el Tribunal Constitu-
cional centra la seva argumentació a l’entorn de la relació entre els deures deri-
vats de la condició de garant i el dret fonamental a la llibertat religiosa dels
pares, així com els seus efectes sobre un menor d’edat que s’oposa decididament
a les transfusions de sang, també sobre la base de motius religiosos.
Després de recordar la doctrina sobre la capacitat d’obrar dels menors
(STC 141/2000, FJ 5),e l Tribunal afir ma que el menor va exercir dos drets fona-
mentals: el dret a la llibertat religiosa i el dret fonamental a la seva integritat fí-
sica (art. 15 CE), és a dir,«un derecho de autodeterminación que tiene por objeto
el propio sustrato corporal como distinto del derecho a la salud o a la vida–» i que
impedeix les ingerències alienes sobre el seu cos (FJ 9). Tanmateix, considera
que no es pot concloure amb certesa que el menor finat tingués prou maduresa
per assumir una decisió tan vital i que, en conseqüència, no vinculava els pares
(FJ 10). Es fa necessari, doncs, determinar si la posició de garant dels pares es
veu afectada pel dret a la llibertat religiosa. El Tribunal coincideix amb els rao-
naments de la sentència de l’Audiència,i estableix que els deures que conformen
la condició de garant no es poden configurar al marge dels drets fonamentals
(FJ 11); en aquest cas concret, interpreta que la condició de garant dels pares no
abasta les actuacions que se’ls exigien –és a dir, convèncer el menor que accep-
tés rebre una transfusió de sang, o autoritzar-la– en contra de les conviccions del
seu fill (FJ 12). Malgrat que es tracta d’un tema delicat i conflictiu, creiem que
l’argumentació del Tribunal és jurídicament impecable;és més, es tractava d’un
recurs d’empara que fou advocat al Ple i que no té cap vot discrepant.
L
’evolució de la llibertat religiosa en la jurisprudència del Tribunal Constitucional 319
Revista catalana de dret públic, núm. 33, 2006, p. 295-329
10 NEUS OLIVERAS 13/11/06 15:33 Página 319
4.2. Els béns constitucionals protegits per l’ordre públic
D’aquesta STC 154/2002, en destacarem encara un parell d’aspectes més. En
primer lloc, que el Tribunal aprofita l’ocasió per confirmar la validesa constitu-
cional de la ponderació que han realitzat els òrgans judicials quan autoritzen la
pràctica de les transfusions de sang i fan prevaler el dret a la vida per sobre del
dret a la llibertat religiosa i de creences dels pares (FJ 12). En segon lloc, que va-
lora que en aquest cas no hi ha cap altre element afectat dels inclosos en l’ordre
públic i aprofita per delimitar el concepte de salut pública: «No hay afectación de
la seguridad o de la moral pública. Y tampoco la hay en cuanto a la salud, ya que
los textos internacionales, que sirven de pauta para la interpretación de nuestras
normas (art. 10.2 CE), se refieren en los preceptos citados a la salud pública, en-
tendida con referencia a los riesgos para la salud en general» (FJ 13). En canvi, en
un supòsit força anterior, el Tribunal entén que el límit de la salut que esmenta
l’article 3.1 LOLR fa referència a la salut de les persones; es tracta de la ITC
369/1984, de 20 de juny, FJ 3, que tracta el cas d’una dona que va morir en do-
nar a llum malgrat les transfusions de sang que va rebre, autoritzades judicial-
ment, ja que tant ella com el seu marit eren testimonis de Jehovà.
L’ordre públic com a límit genèric de la llibertat religiosa s’aborda directa-
ment a la STC 46/2001, de 15 de febrer, FJ 11, en què es discutia la negativa a ins-
criure l’Església de la Unificació al Registre d’entitats religioses perquè en la ju-
risdicció ordinària s’havia considerat que les activitats que duia a terme eren
contràries a l’ordre públic protegit per la llei, i se la qualificava de perillosa. El
Tribunal Constitucional reitera el caràcter excepcional de l’ordre públic com a
límit dels drets i propugna un enteniment d’aquesta clàusula coherent amb el
principi general de llibertat; en aquesta línia, sanciona la sintonia absoluta de
l’article 3.1 LOLR amb l’article 9 del Conveni Europeu de Drets Humans.15 Per
tot això, manifesta que l’ordre públic no es pot interpretar com una clàusula
oberta ni es pot utilitzar de forma preventiva i cautelar,a par tir de meres sospi-
tes de comportaments futurs i les seves hipotètiques conseqüències; per contra,
cal acreditar judicialment l’existència d’un perill cert per a la seguretat, la salut i
la moralitat públiques, tal com s’han d’entendre en una societat democràtica.
Neus Oliveras Jané
320
Revista catalana de dret públic, núm. 33, 2006, p. 295-329
15. Art. 9.2 CEDH: «La libertad de manifestar su relig ión o sus convicciones no puede ser objeto de
más restricciones que las que, previstas por la ley, constituyen medidas necesarias, en una sociedad de-
mocrática, para la seguridad pública, la protección del orden, de la salud o de la moral públicas, o la
protección de los derechos o las libertades de los demás
10 NEUS OLIVERAS 13/11/06 15:33 Página 320
Tanmateix,a continuació el Tribunal cau en una contradicció frontal quan ac-
cepta que aquesta utilització preventiva és possible en casos excepcionals, com
ara davant de l’actuació de determinades sectes o grups que, emparant-se en la
llibertat religiosa i de creences, utilitzen mètodes de captació que poden menys-
tenir el desenvolupament lliure de la personalitat dels seus adeptes, vulnerant
l’article 10.1 de la Constitució. És cert que el Tribunal intenta afegir algunes cau-
teles a aquest ús preventiu d’un límit –que cal acreditar els elements de risc i que
la mesura adoptada ha de ser proporcionada i adequada a les finalitats perse-
guides–, però amb això no eradica el perill manifest d’un ús abusiu de la clàu-
sula d’ordre públic; per exemple, el derivat de la manca de delimitació jurídica
del que són les sectes religioses, especialment quan, com ja hem vist, el mateix
Tribunal es nega a definir o a valorar el component religiós dels grups que vo-
len accedir al Registre. A més,es t racta d’un pronunciament del tot innecessari,
ja que no qualifica l’Església de la Unificació de secta, i en canvi basa la seva de-
cisió en la manca de consistència i d’idoneïtat dels elements que havien de ser-
vir per demostrar la perillositat d’aquest ens.
El Tribunal Constitucional també ha fet un ús problemàtic de la moralitat
pública com a límit dels drets a la STC 62/1982,de 15 d’octubre, per tres motius.
En primer lloc, perquè aquesta noció no es troba protegida com a bé jurídic a la
Constitució; en segon lloc, perquè el concepte que el FJ 2,motiu B, defineix com
un «elemento ético común de la vida social» que és «suscept ible de concreciones di-
ferentes según las distintas épocas y países, por lo que no es algo inmutable desde
una perspectiva social» és molt indeterminat i vague; i, finalment, perquè el Tri-
bunal en va justificar l’ús inadequadament a la clàusula hermenèutica de l’arti-
cle 10.2 CE, que no pot ser una via per restringir els drets constitucionals. I tot
això sense oblidar que el mateix Tribunal ha advertit que els límits a la llibertat
de creences estan sotmesos a una interpretació estricta i restrictiva.16 Malgrat
totes aquestes objeccions, al FJ 3,mot iu A,confirma que la moralitat la pot em-
prar com a límit a l’exercici dels drets i les llibertats fonamentals el legislador
postconstitucional, i aporta com a exemple l’article 3.1 LOLR. Finalment,a la
STC 62/1982 que comentem, el Tribunal va concloure que la moral com a límit
acull la protecció de la joventut i de la infància.De tota manera, la moralitat pú-
blica no s’ha utilitzat mai com a límit a la llibertat religiosa, ni tan sols en aquells
supòsits en què s’hi esqueia especialment, com són els de la STC 154/2002,de 18
L
’evolució de la llibertat religiosa en la jurisprudència del Tribunal Constitucional 321
Revista catalana de dret públic, núm. 33, 2006, p. 295-329
16. Amb cita a la STC 20/1990, de 15 de febrer,FJ 3 i FJ 5; STC 120/1990, de 27 de juny, FJ 10;i
STC 137/1990, de 19 de juliol,FJ 8, totes relatives a la llibertat ideològica.
10 NEUS OLIVERAS 13/11/06 15:33 Página 321
de juliol, o bé a la STC 141/2000, de 29 de maig,on hi ha menors implicats, i ni
tan sols s’esmenta a la STC 260/1994, de 3 d’octubre,en la qual la Generalitat de
Catalunya pretén mantenir la tutela de determinats menors que pertanyien a la
secta coneguda com Niños de Dios, ja que entén que es troben en una situació
de desemparament i de desescolarització: el supòsit es resol sobre la base del
dret a l’educació. Finalment, la definició de la moral com a “minimum ético
para la vida social” ens menaria a destriar els valors que la conformen: a partir
del que hem vist, resulta clar que no són els de cap confessió,sinó que han de ser
els proclamats a la Constitució, i, per tant,el respecte als drets fonamentals i a la
dignitat de la persona, de manera que valorem que la referència a la moralitat
pública no tan sols és confusa, sinó també redundant.
En un altre ordre de coses, la llibertat religiosa, lògicament, també pot ac-
tuar de límit d’altres drets, com és el cas de la STC 195/2003, de 27 d’octubre,
FJ 8, on limita el dret de reunió; en concret,es va restringir l’ús de la megafonia
en una jornada de concentració que tenia lloc a la plaça contigua a una basílica
durant el temps de celebració dels oficis religiosos.17
5. Conclusions
Una bona forma de concloure aquest repàs de la jurisprudència constitucional
sobre la llibertat religiosa és a partir de la reflexió que fa el mateix Tribunal a la
STC 154/2002, de 18 de juliol,FJ 7, quan diu: «La aparición de conflictos jurídi-
cos por razón de las creencias religiosas no puede extrañar en una sociedad que
proclama la libertad de creencias y de culto de los individuos y comunidades así
Neus Oliveras Jané
322
Revista catalana de dret públic, núm. 33, 2006, p. 295-329
17. La jurisprudència del Tribunal Europeu de Drets Humans ofereix alguns exemples de la lli-
bertat religiosa com a límit d’altres drets, especialment del dret a la llibertat d’expressió. Així ho
trobem a la STEDH de 20 de setembre de 1994, Otto-Preminger-Institut v. Austria,en què es dis-
cutia si la prohibició de les autoritats austríaques de projectar la pel·lícula Das Liebenkonzil (Con-
sell en el cel), on es caricaturitzaven diverses figures i creences de la religió catòlica,havia infringit
la llibertat d’expressió de l’associació demandant, l’Otto-Preminger-Intitut für audiovisuelle Me-
diengestaltung; la prohibició es basava,entre altres motius, en la protecció dels sentiments religio-
sos dels catòlics.S emblant a aquest cas és el de la STEDH de 22 d’octubre de 1996,Wingrove v. Uni-
ted Kingdom,relativa al vídeo filmat pel Sr. Nigel Wingrove,titulat Visions of Ecstasy, en què pretén
representar les visions místiques de Santa Teresa d’Àvila des d’una perspectiva eròtica i que fou
considerat blasfem pel Comitè Britànic de Classificació de Pel·lícules (British Board of Film Clas-
sification) i, en conseqüència, prohibit;cal advertir que la blasfèmia en aquest país s’aplica només
en relació amb la religió cristiana. El recurrent al·lega la vulneració de la llibertat d’expressió (arti-
cle 10 del CEDH) per part del Govern britànic.
10 NEUS OLIVERAS 13/11/06 15:33 Página 322
como la laicidad y neutralidad del Estado.» Efectivament, la societat espanyola
esdevé cada vegada més plural, i, per tant, el mandat de tenir en compte les
creences religioses que estableix l’article 16.3 CE guanya cada vegada més sig-
nificació. Si bé als inicis la jurisprudència constitucional s’havia d’esforçar a
proclamar la aconfessionalitat de l’Estat i la seva separació de la confessió catò-
lica, ara aquest és un principi indiscutible i consolidat, i els reptes són uns
altres.
Tanmateix,algunes rèmores del passat encara perduren; en aquest sentit, el
Tribunal, a l’hora d’interpretar el dret constitucional a la llibertat religiosa, es
mostra massa submís a la lectura que va fer d’aquest dret el legislador orgànic,
quan algunes de les seves normes necessitarien una adaptació a la realitat pre-
sent: ja hem esmentat en aquest comentari que caldria excloure la moralitat pú-
blica d’entre els béns protegits per l’ordre públic, així com la incongruència que
suposa que per accedir al Registre sigui necessari tenir finalitats religioses, i al
mateix temps s’impedeixi a l’Administració entrar a valorar les creences de les
confessions que intenten la inscripció; això, per no entrar en la qüestió de la na-
turalesa no orgànica d’alguns dels seus preceptes i de la nul·la consideració de
l’organització descentralitzada de l’Estat en tota la llei. També seria necessari re-
visar els acords de l’Estat amb la Santa Seu per adequar-ne els continguts a la
nova interpretació constitucional, ja que el seu caràcter de normes de dret in-
ternacional els enquista en l’ordenament i són l’origen de conflictes que haurien
d’estar superats o que, en tot cas, el legislador estatal hauria de poder resoldre en
l’àmbit intern. Probablement, tot això permetria una actitud més bel·ligerant
per part de la jurisprudència constitucional pel que fa a la neutralitat de l’Estat
que fes desaparèixer les sospites que existeixen unes confessions més afavorides
que d’altres, o que la professió de creences de signe religiós té una major pro-
tecció que d’altres creences. En aquest sentit, els principis de llibertat i igualtat
–que es manifestaven com a fonamentals en la definició de les relacions de l’Es-
tat amb les confessions religioses– continuaran essent la dicotomia sobre la qual
haurà de resoldre i ponderar el Tribunal Constitucional.
En l’àmbit subjectiu del dret, hem comentat que el Tribunal Constitucio-
nal ha definit amb lentitud i cautela, amb dubtes i vacil·lacions, la llibertat re-
ligiosa, possiblement al ritme que li marcava la societat. Els problemes deri-
vats de la negativa a rebre transfusions de sang per part dels testimonis de
Jehovà no són cap novetat, com tampoc ho és la seva negativa a l’ús de les ar-
mes, plenament assumida en l’ordenament en forma d’objecció al servei mili-
L
’evolució de la llibertat religiosa en la jurisprudència del Tribunal Constitucional 323
Revista catalana de dret públic, núm. 33, 2006, p. 295-329
10 NEUS OLIVERAS 13/11/06 15:33 Página 323
tar.18 Però la tasca de la jurisprudència constitucional tot just acaba de co-
mençar, i només observant altres societats del nostre entorn, que fa més anys
que disposen d’un règim de llibertat religiosa, és fàcil endevinar que cada ve-
gada es produiran més conflictes: determinades indumentàries que denoten la
pertinença a una religió, la necessitat de nous locals per dedicar al culte, les
molèsties que poden provocar les manifestacions externes del culte, els signes
externs religiosos que poden col·lidir amb les normes de seguretat o de sani-
tat, la sol·licitud d’horaris especials per a l’ús de les piscines públiques, etc.19
En aquest sentit, el dret a la llibertat religiosa ha de complir un paper molt im-
portant per a la integració de nous col·lectius d’immigrants que professen les
seves religions pròpies, lligades a societats i institucions totalment diferents de
les del nostre país, i per als quals el límit de l’ordre públic entès com a respec-
te dels drets fonamentals els pot resultar totalment aliè. En tot cas,com ja hem
vist, el Tribunal Constitucional es mostra especialment curós quan els afectats
són terceres persones que es troben en una situació vulnerable, i particular-
ment quan aquestes són menors.
Neus Oliveras Jané
324
Revista catalana de dret públic, núm. 33, 2006, p. 295-329
18. També la jurisprudència europea ha hagut de resoldre sovint casos relatius a aquesta con-
fessió. Entre altres, hem citat ja la STEDH de 24 de febrer de 1998, cas Larissis and others v.
Greece, i la STEDH de 25 de maig de 1993,cas Kokkinakis c. Greece. A la STEDH de 6 d’abril de
2000, cas Thlimmenos v. Greece,el recurrent va al·legar el dret a la igualtat en relació amb la lli-
bertat religiosa, ja que després de passar un examen estatal per ser auditor comptable,no va ser
nomenat perquè en el passat s’havia negat a complir el servei militar per raó de les seves convic-
cions religioses, la qual cosa era considerada un crim d’acord amb el Codi penal vigent fins al
1995. En el cas Hoffmann (STEDH de 26 de maig de 1993, cas Hoffmann v.Austria) es discuteix
la custòdia dels fills d’un matrimoni divorciat en què un dels membres és membre dels Testi-
monis de Jehovà, cosa que,segons el parer de l’altre progenitor, l’incapacita per educar els fills.
En un sentit similar,podem citar la STEDH de 16 de desembre de 2003, Palau-Martinez c. Fran-
ce, en què,després del divorci, un pare es nega a retornar els fills a la mare, que en tenia la custò-
dia, al·legant la influència negativa que té per als menors la pertinença d’aquesta als Testimonis
de Jehovà.
19. Les dificultats per determinar els límits de la lliber tat religiosa en una societat plural són mo-
tiu de les reflexions del Tribunal d’Estrasburg a la STEDH de 22 octubre de 1996,cas Wingrove v.
United Kingdom (para 58), que dirimeix un conflicte entre els articles 9 i 10 del Conveni,en con-
cret, el dret a la llibertat religiosa com a límit a la llibertat d’expressió: «Whereas there is little scope
under Article 10 para. 2 of the Convention (art. 10-2) for restrictions on political speech or on debate
of questions of public interest [...] a wider margin of appreciation is generally available to the Con-
tracting States when regulating freedom of expression in relation to matters liable to offend intimate
personal convictions within the sphere of morals or, specially, religion. Moreover,as in the field of mo-
rals, and perhaps to an even greater degree, there is no uniform European conception of the require-
ments of “the protection of the rights of others” in relation to attacks on their religious convictions.
What is likely to cause substantial offence to persons of a particular religious persuasion will vary
significantly from time to time and from place to place, especially in an era characterised by and ever
growing array of faiths and denominations.»
10 NEUS OLIVERAS 13/11/06 15:33 Página 324
Les noves formes d’entendre les vivències religioses portaran a redefinir el
dret a la llibertat religiosa; d’entrada, caldrà que en algun moment el Tribunal
delimiti amb més precisió què s’entén per creences religioses, des del moment
en què aquest és un dels requisits per accedir al Registre d’Entitats Religioses,
per exemple. En aquesta línia, ja hem verificat com s’ha produït una ampliació
de la noció de creences religioses i dels àmbits que inclouen.20
En tot cas, cal que el Tribunal Constitucional no oblidi que es tracta d’un
dret íntimament lligat al principi de la llibertat, i, per tant, que no avali de nou
actuacions restrictives de la llibertat religiosa, com les que proposen un control
previ i no judicial d’aquells moviments religiosos considerats perillosos. Alhora,
i com a vegades sembla que insinuï el Tribunal, una bona opció per resoldre
conflictes de tipus individual seria donar entrada definitiva a l’objecció de cons-
ciència per raons religioses, sempre tenint present l’existència del límit que
prescriu l’article 16.1 CE, l’ordre públic protegit per la llei, que necessitaria un
major desplegament en seu jurisprudencial.
Finalment, importa destacar una altra de les funcions que acompleix la lli-
bertat religiosa que s’ha posat de manifest al llarg d’aquest repàs de la juris-
prudència i que coincideix amb la de la resta de drets fonamentals: la de ser un
mecanisme de protecció de les minories enfront de les majories. En aquest sen-
tit, cal destacar que sovint es considera que les institucions comunes de la so-
cietat són neutrals, però no ho són; tenen aquesta aparença perquè són les de la
majoria, de manera que actuen amb un camuflatge d’universalitat que con-
dueix a l’estigmatització dels grups minoritaris. Això és el que succeeix amb la
consideració del diumenge com a dia festiu de caràcter laic, o amb la valoració
de determinades manifestacions religioses com a tradicionals, i, en conseqüèn-
cia, inatacables des d’una perspectiva religiosa. Dins d’aquest esquema en què
L
’evolució de la llibertat religiosa en la jurisprudència del Tribunal Constitucional 325
Revista catalana de dret públic, núm. 33, 2006, p. 295-329
20. En la línia d’una definició subjectiva, que prengui més en consideració el valor que les creen-
ces tenen per a la persona que no pas el seu vessant institucional, es troba la STEDH de 25 febrer
de 1982, Campbell and Cosans v.United Kingdom, relativa a l’article 2 del Protocol núm.1 del Con-
veni Europeu de Drets Humans,que reconeix el dret a l’educació i el dret dels pares que l’educació
sigui conforme a les seves conviccions religioses i filosòfiques.En interpretar el terme conviccions,
el Tribunal Europeu efectua les reflexions següents (para 36): «In its ordinary meaning the word
“convictions”, taken on its own, is not synonymous with the words “opinions”and “ideas”,such are uti-
lised in Article 10 of the Convention, which guarantees freedom of expression; it is more akin to the
term “beliefs” (in the French text: “convictions”) appearing in Article 9 which guarantees freedom of
thought, conscience and religionand denotes views that attain a certain level of coge ncy,seriousness,
cohesion and importance.»
10 NEUS OLIVERAS 13/11/06 15:33 Página 325
els estàndards i objectius comuns són, en realitat, els de la majoria,les creences
majoritàries assoleixen la seva protecció i preservació de forma espontània, la
qual cosa justifica la necessitat de protegir la resta de creences, sense desconèixer,
però, les institucions de la comunitat majoritària. La llibertat religiosa posa de
manifest, doncs, l’existència de minories religioses dins d’una realitat social
plural en la qual és necessari trobar l’equilibri entre les normes generals i les ex-
cepcions que permetin integrar les demandes de les particularitats sense tren-
car les bases de la convivència pacífica. Aquesta és la tasca que correspon, entre
d’altres, al Tribunal Constitucional.
Neus Oliveras Jané
326
Revista catalana de dret públic, núm. 33, 2006, p. 295-329
10 NEUS OLIVERAS 13/11/06 15:33 Página 326
L
’evolució de la llibertat religiosa en la jurisprudència del Tribunal Constitucional 327
Revista catalana de dret públic, núm. 33, 2006, p. 295-329
RESUM
Revista catalana de dret públic, 33,ISSN 1885-5709, 2006
Font de la classificació: Classificació Decimal Universal (CDU)
Font dels descriptors: paraules clau facilitades pels autors
342.724:347.99
Neus Oliveras Jané,professora titular de dret constitucional de la Universitat Rovira i Virgili
ca L’evolució de la llibertat religiosa en la jurisprudència del Tribunal Constitucional
p. 295-329
Aquest comentari sobre la jurisprudència
constitucional a l’entorn de la llibertat reli-
giosa s’organitza a partir de tres aspectes fo-
namentals del dret: l’aconfessionalitat de l’Es-
tat i les relacions de cooperació, el vessant
subjectiu del dret fonamental de llibertat re-
ligiosa, i el límit de l’ordre públic.
El model de relacions de l’Estat espanyol amb
les confessions religioses es defineix com d’a-
confessionalitat positiva. Això significa que,
malgrat que es prohibeix la confusió entre
funcions estatals i funcions religioses i mal-
grat que els valors religiosos no són paràme-
tre per mesurar la legitimitat dels actes dels
poders públics,els poders públics han de co-
operar amb les confessions religioses. Tan-
mateix, el deure de cooperació no deriva di-
rectament del vessant subjectiu del dret
fonamental, sinó que ha de ser desenvolupat
pel legislador, i d’aquí la importància dels
acords de cooperació subscrits entre l’Estat i
les diferents confessions religioses. En aquest
sentit, destaquen les diferències entre els
acords celebrats amb l’Església catòlica, amb
rang de tractat internacional, i els acords ce-
lebrats amb les altres confessions no catòli-
ques, més tardans i amb rang de llei ordinà-
ria.
Quant a la configuració constitucional de la
llibertat religiosa, destaca el marcat caràcter
de dret d’autonomia que li confereix el Tri-
bunal Constitucional,que nega que tingui una
faceta prestacional; en canvi, la consideració
de l’accés al Registre d’Entitats Religioses com
una facultat integrada en el dret incideix di-
rectament en aquest aspecte. S’observa tam-
bé una ampliació de la noció de creences
religioses, d’acord amb els tractats i la juris-
prudència internacional, i s’analitza la vin-
culació entre la llibertat religiosa, la llibertat
ideològica i la llibertat de consciència. Final-
ment, conforme a la interpretació constitu-
cional, l’ordre públic que limita l’exercici del
dret s’integra principalment pel respecte als
drets dels altres, i, especialment, per l’estatut
jurídic dels menors.
Paraules clau: llibertat religiosa; ordre públic; aconfessionalitat positiva; neutralitat;
confessions religioses; Església catòlica.
10 NEUS OLIVERAS 13/11/06 15:33 Página 327
Neus Oliveras Jané
328
Revista catalana de dret públic, núm. 33, 2006, p. 295-329
RESUMEN
Revista catalana de dret públic, 33,ISSN 1885-5709, 2006
Fuente de la clasificación: Clasificación Decimal Universal (CDU)
Fuente de los descriptores: palabras clave facilitadas por los autores
ca L’evolució de la llibertat religiosa en la jurisprudència del Tribunal Constitucional
es La evolución de la libertad religiosa en la jurisprudencia del Tribunal Constitu-
cional
p. 295-329
Este comentario sobre la jurisprudencia cons-
titucional en torno a la libertad religiosa se or-
ganiza a partir de tres aspectos fundamenta-
les del derecho:la aconfesionalidad del Estado
y las relaciones de cooperación, la vertiente
subjetiva del derecho fundamental de libertad
religiosa, y el límite del orden público.
El modelo de relaciones del Estado español
con las confesiones religiosas se define como
de aconfesionalidad positiva. Esto significa
que, a pesar de la prohibición de confusión
entre funciones estatales y funciones religio-
sas y a pesar de que los valores religiosos no
son parámetro para medir la legitimidad de
los actos de los poderes públicos,los poderes
públicos deben cooperar con las confesiones
religiosas. No obstante, el deber de coopera-
ción no se deriva directamente de la vertien-
te subjetiva del derecho fundamental, sino
que tiene que ser desarrollado por el legisla-
dor,de ahí la importancia de los acuerdos de
cooperación suscritos entre el Estado y las di-
ferentes confesiones religiosas.En este senti-
do, destacan las diferencias entre los acuer-
dos celebrados con la Iglesia católica,con ran-
go de tratado internacional, y los acuerdos
celebrados con las demás confesiones no ca-
tólicas, más tardíos y con rango de ley ordi-
naria.
En cuanto a la configuración constitucional
de la libertad religiosa, destaca el marcado ca-
rácter de derecho de autonomía que le con-
fiere el Tribunal Constitucional,que niega que
tenga una faceta prestacional; por el contra-
rio, la consideración del acceso al Registro de
Entidades Religiosas como una facultad inte-
grada en el derecho incide directamente en
este aspecto.Se observa también una amplia-
ción de la noción de creencias religiosas, de
acuerdo con los tratados y la jurisprudencia
internacional, y se analiza la vinculación en-
tre la libertad religiosa, la libertad ideológica
y la libertad de conciencia. Finalmente, con-
forme a la interpretación constitucional,el or-
den público que limita el ejercicio del dere-
cho está basado principalmente en el respeto
a los derechos de los demás, y,especialmen-
te, en el estatuto jurídico de los menores.
Palabras clave:liberta d religiosa;orden público; aconfesionalidad positiva; neutralidad;
confesiones religiosas; Iglesia católica.
10 NEUS OLIVERAS 13/11/06 15:33 Página 328
L
’evolució de la llibertat religiosa en la jurisprudència del Tribunal Constitucional 329
Revista catalana de dret públic, núm. 33, 2006, p. 295-329
ABSTRACT
Revista catalana de dret públic, 33,ISSN 1885-5709, 2006
Classification source: Universal Decimal Classification (UDC)
Key words source:Key words are given by authors
342.724:347.99
Neus Oliveras Jané,tenured professor of Constitutional Law at the Rovira i Virgili University
ca L’evolució de la llibertat religiosa en la jurisprudència del Tribunal Constitucional
en The evolution of religious freedom in the rulings of the Constitutional Court
p. 295-329
This commentary on the constitutional case
law on religious freedom is organized around
three basic aspects of this right: the fact that
Spain is a non- denominational state but does
have to cooperate with denominations; the
individual aspect of the fundamental right to
religious freedom; and the limits prescribed
by law to keep public order.
According to the Constitution, Spain has no
official state religion, but public authorities
shall take into account the religious beliefs of
Spanish society and shall maintain appropri-
ate cooperation with the Catholic Church and
other religions. This type of State church re-
lationship is called “positive religious neutral-
ity.On one hand, it prohibits a commingling
between government and religious functions
and forbids the use of religious values as a pa-
rameter for measuring the legitimacy of the
actions of public authorities; on the other
hand,public author ities have to cooperate with
religions. However,the public duty to coop-
erate does not directly stem from the individ-
ual-oriented aspect of this fundamental right,
but rather,has to be granted by the legislature.
Hence the importance of the cooperation
agreements entered into between the central
government and the different denominations.
In this regard, the agreements entered into
with the Catholic Church differ from the ones
entered into with the other non-Catholic re-
ligions; the former are international treaties,
whereas the latter, subsequent to the agree-
ments concluded with the Catholic Church,
have the status of ordinary law.
The Constitutional Court has interpreted the
fundamental right to religious liberty as a
strictly civil liberty right, and therefore, de-
nies the possibility to read it as a right to ob-
tain state accommodation to one’s beliefs.
However, the Court had to admit that the ac-
cess to the Registry of Religions is a right em-
braced in the fundamental right of religious
freedom,which obliges the public authorities
to act, and not simply to refrain from inter-
vening in religious matters. This paper also
draws attention to the widening of the notion
of religious beliefs, in accordance with the
treaties and international case law, and ana-
lyzes the linkage between religious freedom,
ideological freedom and freedom of con-
science. Finally, according to constitutional
interpretation, public order,which limits the
exercise of this right, is composed principal-
ly of the respect for the rights of others, and
especially for the legal status of minors.
Key words: religious freedom;public order; positive religious neutrality; neutrality ; re-
ligious denominations; Catholic Church.
10 NEUS OLIVERAS 13/11/06 15:33 Página 329
10 NEUS OLIVERAS 13/11/06 15:33 Página 330

VLEX utiliza cookies de inicio de sesión para aportarte una mejor experiencia de navegación. Si haces click en 'Aceptar' o continúas navegando por esta web consideramos que aceptas nuestra política de cookies. ACEPTAR