Una reflexió sobre l'empremta romana del «benefici de separació de patrimonis» en el Codi civil de Catalunya
| Autor | Paula Domínguez Tristán |
| Cargo | Professora titular de Dret Romà a la Universitat de Barcelona |
| Páginas | 48-69 |
Page 48
L’objecte del present treball no és un altre que convidar el lector a reflexionar sobre la visible petjada romana que, a dia d’avui, encara perviu a la regulació cata-lana del «benefici de separació de patrimonis», amb l’objectiu últim de destacar certs aspectes que entenc que poden interessar no ja a la doctrina romanista i civilista en general, sinó a qualsevol jurista que operi en l’àmbit successori català.
Com a romanista que sóc i amb veïnatge civil a Catalunya, l’elecció del tema respon, en gran mesura, d’una banda, al fet que, tal com s’ha reiterat fins a la sacietat, la majoria de les institucions successòries catalanes tenen el seu origen al Dret romà 1, a l’igual que moltes de les del Dret civil comú 2, i, d’una altra, especialment, a la marcada empremta romana d’una figura successòria que és regulada pel Dret català 3 i, en l’actualitat, a diferència del Codi civil espanyol (d’ara endavant, CC) 4, per l’article 461-23 del Codi civil de Catalunya (d’ara endavant, CCC).
La petjada deixada pel Dret comú, en el seu vessant romà, en el Dret civil català, com ja va assenyalar Luna 5, és particularment profunda, externa i visible a la disciplina que dedica el Dret civil català a les successions per causa de mort, ara regulades en el llibre IV del CCC (aprovat per la Llei 10/2008, de 10 de juliol, relativa a les successions). Aquesta petjada és tan intensa que no només s’aprecia en un gran nombre d’institucions concretes (un clar exemple n’és el benefici de separació de patrimonis), sinó que, de la mateixa manera que al derogat Codi de successions català de 1991,
Page 49
és perfectament observable als principis successoris sobre els quals s’estructura 6 l’actual llibre IV del CCC. En definitiva, com amb encert observa el citat autor, les normes civils catalanes presenten una notable iuris continuatio 7, posada avui de manifest pels articles 111-1 i 111-2 del CCC.
Veure nota 8
El tema de la separatio bonorum (d’ara endavant, SB), com assenyala Camacho Evangelista 9, és, sens dubte, difícil, i, com a nucli d’una rica problemàtica, sobre ell gira una complexa gamma de figures i de situ-acions jurídiques. A tot això ha d’afegir-se, amb López-Barajas, que la SB constitueix a més d’un mecanisme de protecció del crèdit, una part important de l’ampli camp relatiu a la responsabilitat de l’hereu per deutes del causant. Així doncs, en aquest àmbit, la SB és una figura d’origen pretori i de gran interès, ja que a la seva complexitat material s’uneix el fet de ser una institució eminentment processal 10.
La separatio bonum és una figura d’origen pretori i de gran interès, ja que a la seva complexitat material s’uneix el fet de ser una institució eminentment processal
L’estudi de la SB en el Dret romà plan-teja, segons el meu parer, com a principals reptes o, si més no, dificultats, entre d’altres, l’escassetat de fonts jurídiques; el fet que els treballs que en tracten de forma particular siguin, en la seva majoria, dels últims anys del segle XIX i principis del XX 11, i, sobretot, la problemàtica processal que el tema suscita, ja que, com reconeix la romanística, no es pot obviar la vinculació de la separatio amb el procediment executiu universal, és a dir, amb la bonorum venditio 12.
Segons el que s’ha dit i donades les característiques d’aquest treball, vull reiterar i subratllar que la meva única intenció és donar notícia d’alguns dels aspectes més rellevants de la SB romana abordats per veus autoritzades 13, sent conscient dels complexos problemes que la aquesta planteja 14.
La SB és un remei introduït pel pretor, basat en el principi d’equitat 15, a favor dels creditors del causant i possibles legataris, que consisteix en el benefici que, en cas de venda dels béns de l’hereu-deutor, es concedeix a aquells amb la finalitat que puguin separar i reservar per a si mateix el patrimoni hereditari, evitant, d’aquesta manera, que a la seva venda puguin concórrer els creditors de l’hereu i mantenint intacta la garantia patrimonial que aquest patrimoni suposava 16. La pròpia descripció d’Ulpià, al Digest 42, 6, 1, 1 64 ad ed. 17, permet concloure que la SB suposava l’existència de dues masses patrimonials, la de l’hereu i la que va ser del causant, que havien de considerar-se diferents per a certs efectes, tot i pertànyer a un mateix i únic titular: l’hereu. La finalitat de la separatio era, per tant, concedir als creditors del difunt i legataris 18 una preferència de cobrament sobre el patrimoni del causant, amb l’objecte d’evitar, tractant-se d’un hereu, generalment, carregat de deutes o insolvent 19 i, com a conseqüència de la confusió patrimonial que deriva de l’acceptació pura i simple, el perjudici que els podria ocasionar la concurrència dels creditors personals de l’hereu sobre aquesta mateixa herència.
La SB es regula al títol 6 del llibre 42 del Digest (De separationibus) 20, títol que s’enquadra a l’ordenació del procediment executiu 21, així com al títol 72 del llibre 7 del Codi (De bonis auctoritate iudicis possidendis seu venumdandis et de separationibus), que també s’insereix al citat procediment.
Encara que no es discuteix la configuració clàssica d’aquest remei pretori que la romanística, donada la inequívoca fraseologia dels antics, denomina, unànimement, separatio bonorum 22, no obstant això, la data aproximada del seu origen és una qüestió molt controvertida, a causa de l’escassetat de fonts de què disposem 23. En aquesta línia es pronuncia López-Barajas, si bé, i amb la cautela exigida, situa aquesta institució a la fi del segle II aC o, com a molt tard, al segle I aC 24.
En relació al Digest 42, 6, la nostra principal font de coneixement de la SB, és sabut en doctrina que és un títol una mica confús i que els textos que s’hi inclouen aborden qüestions diverses sense seguir un ordre definit 25, al qual cal afegir, segons el criteri majoritari, el problema de les interpolacions 26.
La figura de la separatio, com observa Giunti 27, al marge d’altres aspectes incerts 28, resulta nítida en el seu perfil subs-tancial en vista d’una constitució no datada de l’emperador Gordià (C. 7, 72, 2), ja que s’hi descriu la seva fisonomia amb singular precisió 29. Així, del text deriva que el remei de la SB, enquadrat en el context norma-tiu de l’edicte pretori (edicto praetoris... demonstratum), s’oferia com un benefici exclusiu dels creditors del causant (creditoris hareditariis), de l’explícita petició del qual depenia l’activació de l’esmentat mecanisme (quotiens separationem bonorum postulant...). No obstant això, la necessària instància de part no esgotava la formalitat preliminar, donat que es coordinava amb la reserva d’una apreciació discrecional del Magistrat sobre les circumstàncies del cas concret, és a dir, la causa cognitio 30. Esgotat, i amb èxit favorable, tal reconeixement, l’última fase de l’iter processal preveia la concessió formal del beneficium (impetrent) a través d’un decret exprés, del qual dóna notícia Ulpià al Digest 42, 6, 1 pr. 31
Concretats, per tant, d’acord amb l’esmentada disposició imperial, els requisits formals de la SB, coincidim amb Giunti 32 en què la seva estructura operativa i la seva eficàcia troben, no obstant això, el ressò més clar i detallat a l’obra d’Ulpià Ad edictum, sobretot al llibre 64 que, puntualment, comentava la normativa pretoriana i del qual els compiladors del Digest van extreure l’ex-tens fragment d’obertura del títol De separationibus (Digest 42, 6, 1), fonamental suport exegètic per al coneixement d’aquesta institució 33. El jurista Severià, al Digest 42, 6, 1, 1, enuncia la noció genèrica de separatio traçant-ne el perfil funcional amb l’ajuda d’un supòsit a manera d’exemple (Solet autem separatio permitti creditoribus ex his causis: ut puta), la transcripció de la qual és la següent: un va tenir Sei com a deutor (debitorem quis Seium); aquest va morir (hic decessit) i Ticià va quedar com a hereu (heres ei extitit Titius), que no és solvent (hic non est solvendo) i que consent la venda dels béns (patitur bonorum venditionem); els creditors de Sei diuen que tenen prou amb els béns d’aquest (creditores Seii dicunt bona Seii sufficere sibi), que els creditors de Ticià s’han d’acontentar amb els seus béns (creditores Titii contentos esse debere bonis Titii) i fer-se, així (et sic... fieri),
Page 50
quasi duorum bonorum venditionem. Perquè pot passar (Fieri enim potest) que Sei fos certament solvent (ut Seius quidem solvendo fuerit) i que s’hagi pogut satisfer els seus creditors, almenys, encara que no per complet, en part (potueritque satis creditoribus suis vel ita semen, etsi non in assem, in aliquid tamen satisfacere), però que, admesos i barrejats els creditors de Ticià (admissis autem commixtisque creditoribus Titii), aquells hauran d’aconseguir menys (minus sint consecuturi), ja que Ticià no és solvent (quia ille non est solvendo), o aconseguirien menys (aut minus consequantur, quia plures sunt hic) perquè en són molts 34 ; en aquest cas és, per tant, molt just (est igitur aequissimum) que, desitjant els creditors de Sei la separació (creditores Seii desiderantes separationem), siguin escoltats, i que sol·licitin del pretor (audiri impetrareque a praetore) que per separat es pagui el seu import als creditors de cadascun (ut separatim quantum cuiusque creditoribus praestetur).
Estan legitimats per demanar la sepa-ratio només els creditors del causant 35 i, si escau, els legataris. Per creditors del causant cal entendre, amb la doctrina, només aquells que ho eren en el moment de la seva mort 36, i, per això, no estaven legitimats per demanar-la aquells altres que, malgrat serho ex causa hereditaria, ho eren de...
Para continuar leyendo
Solicita tu prueba