Els pactes successoris

AutorMaria del Mar Escutia Abad
Cargo del AutorAdvocadessa i professora d’ESADE i UOC
Páginas329-352

Page 329

Tal i com exposa el preàmbul del Llibre IV CCCat. en el seu apartat IV, els pactes successoris constitueixen una de les principals novetats d'aquest Llibre respecte a l'anterior regulació continguda al Codi de successions. En aquest estudi tractarem els principals trets que caracteritzen aquests pactes, així com les principals novetats que plantegen respecte als heretaments com a única forma que l'anterior Codi de successions coneixia de pacte successori.

La regulació sistemàtica dels pactes es troba actualment als articles 431-1 a 431-30 CCCat que, com veurem, regulen els pactes successoris d'una forma més flexible, per tal que aquests puguin ser utilitzats com a mecanisme de planificació successòria i, d'aquesta manera, quedin superades les restriccions que, anteriorment, presentaven els heretaments i que no permetien donar resposta a necessitats de tot punt actuals.

1. Concepte de pacte successori

El concepte de pacte successori ha variat àmpliament amb la nova regulació que, d'aquest tipus de pactes, fa el nou Llibre IV CCCat. Des d'un punt de vista doctrinal, es defineixen els pactes successoris com aquells que poden tenir per objecte la institució hereditària, els llegats, la renúncia a un dret a succeir o un conveni sobre l'herència d'una tercera persona que encara viu (roca sastrE citat per roca i trias). La realitat legal dels pactes, amb la nova regulació del Llibre IV, ha variat considerablement respecte a aquest concepte doctrinal ja que, atès que actualment no és possible que, mitjançant pacte, s'ordeni l'herència d'una persona viva, podem dir que el concepte de pacte successori és més restringit. En aquest sentit, l'article 411-7 CCCat prohibeix expressament els contractes o pactes sobre una successió no oberta i en tot cas s'excepcionen els admesos pel propi Codi.

El concepte legal de pacte successori, al nou Llibre IV, ens el proporciona l'article 431-1.1 CCCat quan el defineix com el pacte en el qual «dues o més persones poden convenir la successió per causa de mort de qualsevol d'elles, mitjançant la institució de un o més hereus i la realització d'atribucions a títol particular». D'una primera lectura del precepte, realitzada a l'engròs, es pot concloure que la nova regulació dels pactes successoris és més àmplia que la dels heretaments, ja que el precepte permet que, mitjançant un pacte successori, es pugui, no només designar un o més hereus (cosa que ja permetien els heretaments de l'anterior CS), sinó també que en aquests es continguin i es realitzin atribucions particulars.

Page 330

També es defineixen els pactes successoris com a «convenis unilateralment irrevocables formalitzats en escriptura pública pel causant o per un tercer que recauen sobre una successió encara no oberta, en virtut dels quals el causant pot ordenar la seva successió mitjançant la institució d'un o més hereus, atorgar altres atribucions per causa de mort, així com acordar amb les persones que tenen drets a la seva futura successió la renúncia d'aquests a títol onerós o gratuït» (larrondo lizarraga). Concepte que, com tots, requerirà de matisació i així ho veurem més endavant.

2. Naturalesa dels pactes successoris

La doctrina, als efectes de determinar si són o no un contracte, distingeix dos tipus de pactes successoris (EgEa FErnándEz):

  1. Pactes successoris en què els atorgants fan disposicions recíproques o amb caràcter mancomunat, els quals sí que es podrien considerar convenis o contractes. Cal matisar que, en tot cas, dependrà del concepte que es tingui de contracte, ja que l'article 1254 CCE, a diferència d'altres ordenaments jurídics, en referir-se als contractes que creen obligacions, però no a aquells que les modifiquen o extingeixen, parteix d'un concepte literalment restrictiu de contracte. També s'ha de precisar que els pactes successoris tenen naturalesa mortis causa i, per tant, no es poden equiparar plenament als contractes que tenen una naturalesa inter vius.

  2. Pactes successoris en què es designa simplement una persona com a hereu o en els quals es fa, en favor d'alguna persona, una atribució particular que aquella es limita a acceptar. En aquest cas, es tractaria de pactes successoris unilaterals en els quals l'atorgant no assumeix cap obligació, de manera que l'afavorit no disposa de cap mena d'acció enfront aquest atorgant. Aquesta estructura no encaixa en una relació jurídico-obligacional i, per tant, aquests pactes no poden ser considerats contractes.

La determinació de la naturalesa dels pactes successoris és transcendent, entre d'altres coses, per a fixar quines seran les regles aplicables supletòriament en matèria d'interpretació; és a dir, si apliquem les regles d'interpretació dels contractes (articles 1281 i següents CCE) o les regles d'interpretació dels testaments previstes a l'article 421-6 CCCat. En aquest punt, s'ha assenyalat que el més adequat seria aplicar les regles d'interpretació dels contractes ja que els pactes successoris són convenis i no poden contenir disposicions de darrera voluntat (article 431-7.1 CCCat), per bé que s'hauran d'aplicar les regles d'interpretació dels testaments per a les estipulacions que tenen per objecte el pagament de legítimes que queden excloses de l'heretament (article 431-22 CCCat) (EgEa FErnándEz).

3. Estructura dels pactes successoris

La regulació dels pactes successoris fixa una seguit de requisits relatius als subjectes que hi poden intervenir, a l'objecte o possible contingut i a la forma que han d'adoptar. Abans d'analitzar les previsions legals al respecte, cal ressaltar que la nova regulació del CCCat amplia les possibilitats de legitimació pel que fa a l'atorgament dels pactes successoris.

Page 331

3.1. Requisits subjectius

Hem de partir de la idea que les parts dels pactes successoris són els atorgants i aquests poden intervenir en concepte de causant o de beneficiaris del pacte, ara bé, també podrà ser beneficiari del pacte un no atorgant. En aquest punt, cal diferenciar entre les persones que poden intervenir com a atorgants dels pactes i els beneficiaris d'aquests.

  1. Poden ser atorgants dels pactes successoris les persones esmentades a l'article 431- 2 CCCat el qual, com es pot veure, amplia el cercle de persones legitimades respecte de l'anterior regulació del CS. Al CS només podien intervenir com a atorgants dels heretaments els cònjuges o futurs cònjuges, o els pares i altres familiars i els fills que es casen. Aquestes limitacions derivaven d'una vinculació absoluta dels heretaments a la institució matrimonial.

    Com ja s'ha esmentat a l'inici, un dels principals objectius del legislador català ha estat el de desvincular la nova regulació dels pactes successoris de la institució del matrimoni, per tal que aquests poguessin donar també resposta a d'altres necessitats de la realitat social actual. La pregunta era si la necessitat de flexibilitzar els pactes, pel que fa als atorgants, havia de permetre que tothom pogués atorgar un pacte successori o si la legitimació havia de ser més limitada. El legislador català ha optat per ampliar els subjectes que poden ser atorgants de pacte successori, però sense que això suposi permetre que qualsevol persona pugui atorgar-lo. En aquest sentit, l'article 431-2 CCCat permet que atorguin pactes successoris els cònjuges o futurs cònjuges, la parella de una unió estable legalment constituïda, els parents en línia directa, per consanguinitat o per afinitat, sense limitació de grau i, en línia col·lateral, fins al quart grau i els parents de l'altre cònjuge o convivent, per consanguinitat en línia directa o en línia col·lateral, dins del segon grau. Cal plantejar, en aquest punt, certa contradicció entre allò que estableixen les lletres c) i d) de l'article 431-2 ja que, mentre la lletra c) permet l'atorgament del pacte amb els parents per afinitat en línea col·lateral i fins el quart grau, la lletra d) només permet fer-ho amb els parents de l'altre cònjuge, és a dir, amb els parents per afinitat, en línea col·lateral, dins del segon grau. Així el dubte és si el parentiu per afinitat es limita al segon o al quart grau. Aquesta contradicció es podria salvar entenent que la lletra c) de l'article 431-2 CCCat es refereix als parents que ho són per afinitat per estar casats o per conviure amb parents consanguinis de l'atorgant dins de les limitacions de grau que estableix la lletra c) mentre que, en canvi, la lletra d) del mateix precepte es refereix als parents que ho són per afinitat per ser consanguinis del cònjuge o convivent de l'atorgant. Seguint aquesta postura sembla que la lletra c) inclou als cònjuges dels parents en línia directa o en línea col·lateral fins al quart grau: per exemple, el gendre, la nora o, fins i tot, el...

Para continuar leyendo

Solicita tu prueba

VLEX utiliza cookies de inicio de sesión para aportarte una mejor experiencia de navegación. Si haces click en 'Aceptar' o continúas navegando por esta web consideramos que aceptas nuestra política de cookies. ACEPTAR