Els fideïcomisos

Autor:Dra. Carmen María Lázaro Palau
Càrrec de l'autor:Professora de la UIC i Consultora de la UOC
Pàgines:213-255
RESUMEN

I. El fideïcomís - 1. Concepte - 2. Sentit històric i actual dels fideïcomisos. Disposició transitòria quarta - 3. Distincions amb altres figures - 4. Modalitats - 4.1. Fideïcomisos purs, a terme i condicionals - 4.1.1. Fideïcomís pur - 4.1.2. Fideïcomís a termini - 4.1.3. Fideïcomís condicional - 4.2. Fideïcomisos expressos i tàcits - 4.2.1. Fideïcomís exprés - 4.2.2. Fideïcomís tàcit - 4.3. Fideïcomisos d’elecció i de distribució - 4.3.1. Fideïcomís d’elecció - 4.3.2. Fideïcomís de distribució - 5. Subjectes. Objecte. Forma - 5.1.... (ver resumen completo)

 
ÍNDICE
EXTRACTO GRATUITO

Page 213

I El fideïcomís
1. Concepte

El Llibre quart del Codi civil de Catalunya relatiu a les successions regula els fideïcomisos en el capítol VI del títol II al llarg de 59 articles (de 426-1 a 426-59) distribuïts en sis seccions. Regulació a la qual s'ha d'afegir la disposició transitòria quarta. El primer article del capítol (426-1) és dedicat a definir el fideïcomís del qual, completat amb el que ve a continuació (426-2), resulta el concepte següent:

Pel fideïcomís, el causant (fideïcomitent) pot disposar, en els pactes successoris, successió testada, codicil o donació per causa de mort, que un hereu o legatari (fiduciari) adquireixi l'herència amb el gravamen que, un cop vençut el termini o complerta la condició, faci trànsit de l'herència, llegat o donació a un altre hereu o legatari (fideïcomissari), el qual succeirà al fideïcomitent. Ex. En Pere nomena hereu en Joan i disposa que quan mori aquest tindrà l'obligació de transmetre els béns heretats a en Jaume.

De la definició que ens dóna el Codi, il·lustrada amb l'exemple, en podem subratllat alguns trets:

· Una sola crida: en Pere disposa la successió en un sol acte, sigui testament, codicil o donació per causa de mort.

· liberalitat en un ordre successiu i cronològic: inicialment ha de rebre els béns fideïcomesos en Joan (primer hereu) i, després, en Jaume (segon hereu).

· Gravamen pel fiduciari: en Joan ha de transmetre els béns a en Jaume. En el fideïcomís de residu, aquest gravamen es difumina ja que només es transmeten els béns que hi quedin.

· Transmissió produïda un cop vençut el termini o complerta la condició que va disposar el causant: en Joan transmet els béns a en Jaume quan mori.

· Crida testamentària del fideïcomitent com a causa de totes les successives transmissions fins a l'última. El fideïcomissari és hereu del fideïcomitent, i no del fiduciari: malgrat que en Jaume rep els béns d'en Joan, en Jaume és l'última baula de la transmissió iniciada per en Pere. Així, doncs, en Jaume és hereu d'en Pere.

Page 214

2. Sentit històric i actual dels fideïcomisos

Disposició transitòria quarta

Del llatí fideicommissum (de fides, «bona fe» i commisssum, «confiat»), el fideïcomís neix en el dret romà inicialment com un negoci jurídic basat en la confiança en la persona a qui es dóna l'encàrrec de transmetre uns béns a una tercera persona. A l'edat mitjana evoluciona en un sentit diferent amb la finalitat principal de vincular patrimonis familiars per la via de l'ius sanguinis. El motiu no és ja la confiança, sinó més aviat la manca de confiança pel fet que béns vinculats a la família per causa de matrimoni puguin sortir d'aquesta. Per aquest motiu, la codificació liberal del segle XiX, en altres països optà per suprimir-los o imposar-ne límits de durada.

El fideïcomís ha estat molt arrelat en la tradició jurídica catalana, ja des de temps dels romans (una làpida de la catedral de Tarragona n'és un exponent) i és el resultat del desenvolupament que va tenir el fideïcomís romà a l'edat mitjana per assegurar l'hereu i per aconseguir la vinculació del patrimoni familiar. Malgrat que la Compilació del Dret civil de Catalunya va recollir els dos tipus de fideïcomís, el pur (on hi ha un encàrrec a una persona de confiança) i el de substitució (institució successiva de l'hereu), perquè formaven part del dret tradicional català, el Codi de successions només regulà el fideïcomís de subs- titució que ha passat, en l'actualitat, al Codi civil català. Els autors han assenyalat com a trets específics del fideïcomís català: el fet de ser de substitució (hi ha una institució succes- siva de l'hereu), condicional (en cas que el fiduciari morís sense fills o intestat) i familiar (desig de mantenir el patrimoni dintre la família).

Els fideïcomisos van tenir molta importància a Catalunya; per aquesta raó, el Llibre quart del Codi civil de Catalunya no només ha estimat que calia preservar el fideïcomís, sinó que hi ha dedicat quasi una seixantena d'articles, de manera minuciosa i detallada. Fet que contrasta amb la utilitat pràctica d'aquesta figura, i amb les veus crítiques dels professionals del dret, advocats, notaris i registradors, pel fet que les últimes reformes introduïdes en el dret successori no fan tan necessària aquesta figura jurídica i el concepte de vinculació patrimonial no encaixa amb la crisi i el sistema econòmic actuals. En efecte, d'una banda, les reformes successòries de canvi de naturalesa en la legítima (que ja no vincula béns al seu pagament pel fet de ser un dret de crèdit) i la supressió de l'hereu únic (que ha fet sorgir situacions d'indivisió entre diversos hereus) han diluït l'eficàcia del fideïcomís. D'altra banda, la llibertat en el tràfic dels béns és necessària no només per al desenvolupament econòmic i social, sinó també per a les economies individuals. Si aquestes són modestes cal disponibilitat per hipotecar, gravar o alienar els béns heretats i si es tracta de grans fortunes s'opta per fórmules de tipus societari més adients per protegir-ne interessos.

Les normes del Llibre quart del Codi civil de Catalunya, però, s'apliquen als escassos fideïcomisos que es constitueixin a partir de l'u de gener del 2009, ja que la disposició transitòria quarta de la Llei 10/2008 estableix en el primer apartat que els fideïcomisos es regeixen pel dret vigent en el moment de la mort del fideïcomitent. Aquesta regla general d'irretroactivitat és d'una gran importància perquè la «quasi» totalitat dels fideïcomisos actuals van ser constituïts fa temps, almenys aquells que transcendeixen judicialment i que consten en el Registre, la qual cosa implica que perviuen i conviuen en aquesta figura les normatives del CS (art. 180 a 251), de la CDCC (art. 162 a 216) i fins i tot si el causant hagués mort abans de l'11 d'agost de 1960, les fonts del 1599, dret vigent abans de la CDCC.

Page 215

No obstant això, el segon apartat de la disposició transitòria quarta preveu una excepció en aplicar les normes del Llibre quart relatives al fideïcomís mentre està pendent (de 426-20 a 426-35 CCCat) dels fideïcomisos anteriors ordenats en successions obertes abans d'aquesta data, llevat dels fideïcomisos de residu i de les substitucions preventives de residu que es regeixen per les nomes vigents en el moment de l'obertura de la successió.

La nova regulació no soluciona el problema d'aquells fideïcomisos antics dels llibres registrals, dels quals es dubta la vigència o extinció. Per a això només resta la possibilitat d'invocar l'últim paràgraf de l'article 82 RH, que permet cancel·lar els fideïcomisos per expedient d'alliberament de gravàmens si han transcorregut 30 anys des de la mort del fiduciari que va transmetre els béns sense que hi consti cap actuació dels fideïcomissaris. L'apartat tercer de la DT quarta n'exceptua en els fideïcomisos condicionals la necessitat del procediment judicial i la possibilitat d'acta notarial si s'acredita l 'incompliment de la condició o la prova de la mort del fiduciari i que els seus hereus o

...

Para continuar leyendo

SOLICITA TU PRUEBA