Els elements definidors de l'Autonomia a Catalunya

Autor:Mercè Barceló/Joan Vintró
Pàgines:89-135
RESUMEN

1. Introducció. 2. Catalunya com a nacionalitat: 2.1. Una aproximació teoricopolítica; 2.2. La recepció constitucional i estatutària del terme "nacionalitat". 3. La Generalitat com a institució d'autogovern de Catalunya. 4. La condició política de català: 4.1. Ciutadania i condició política de català; 4.2. Formes d'adquisició i efectes de la condició política de català. 5. Els drets i els deures... (ver resumen completo)

 
ÍNDICE
EXTRACTO GRATUITO

    Lliçó elaborada per Jaume Vernet- llevat de l'apartat 5 (Els drets i els deures dels ciutadans de Catalunya) del qual se n'ha encarregat Mercè Barceló.


Page 89

1. Introducció

L'Estat espanyol disposa dels elements típics que tradicionalment s'atribueixen a una entitat estatal: la comunitat internacional el reconeix jurídicament com a subjecte de dret internacional i s'hi vinculen uns ciutadans i un territori, sobre els quals el mateix Estat projecta el seu poder i les seves normes. A més, generalment, els estatsPage 90 són representats per uns símbols que els identifiquen, internament i externament, i que gaudeixen d'una determinada protecció jurídica. Ultra això, les constitucions declaren unes determinades llengües com a oficials de l'Estat, les quals són imprescindibles perquè sigui possible la relació jurídica entre els ciutadans i les administracions, i també entre aquestes mateixes. Els elements de l'estatalitat, els símbols i la llengua oficial són qüestions que també es reconeixen igualment a altres entitats no estatals, públiques o privades. Així, totes les entitats o corporacions gaudeixen d'un reconeixement públic i disposen d'un àmbit territorial, d'uns membres amb uns drets i unes obligacions, d'unes marques o uns signes distintius i identificadors i d'unes llengües de treball i de comunicació. Aquestes qüestions són establertes en les normes bàsiques de cada comunitat. La Constitució s'hi refereix en el títol preliminar. En aquesta lliçó només interessa desenvolupar quins elements defineixen l'estatus de Catalunya i de quina manera s'hi donen els aspectes suara esmentats.

Catalunya com a nacionalitat, instituïda en comunitat autònoma, gaudeix, d'una manera molt matisada, dels trets característics d'un Estat: el reconeixement, la població, el territori i el poder. La Constitució espanyola i l'Estatut d'autonomia reconeixen el dret a l'autonomia de Catalunya, la qual cosa significa l'establiment d'unes institucions amb un cert poder i uns destinataris, els residents al seu territori, que tenen uns determinats drets i deures. El reconeixement de Catalunya és intern, dins l'Estat espanyol, però expressa l'existència d'una entitat unitària i diferenciada d'altres, en un doble sentit: com a nacionalitat distinta de les regions i com a comunitat autònoma diferent de les altres. Per això, per la seva existència diferenciada, és possible representar-la mitjançant una simbologia específica, que és protegida jurídicament. A més a més, a Catalunya també s'institueix un règim lingüístic singular destinat a ordenar les comunicacions entre les administracions i les relacions entre aquestes i els particulars. Aquestes qüestions es recullen, bàsicament, en el títol preliminar de l'Estatut d'autonomia de Catalunya, que es dedica a les disposicions generals de l'Estatut, tot referint-se als elements definidors de Catalunya, que dóna nom a aquesta lliçó.

La Constitució, en l'article 147, prescriu que hi ha un seguit de qüestions que han de ser recollides preceptivament en els estatuts d'autonomia, entre les quals, a més d'esmentar aspectes tan rellevants com l'organització de les institucions pròpies, l'assumpció de competències i la reforma dels estatuts, fa menció a temes identita-ris, com la denominació de la comunitat que millor correspongui a la seva identitat històrica, a la delimitació del seu territori i a la denominació i la seu de les institucions. A més, la mateixa Constitució també indica que en els estatuts es regularà l'estatut d'oficialitat de les "altres" llengües espanyoles (art. 3.2 CE, ja que l'article 3.1 es refereix al castellà) i el reconeixement de banderes i ensenyes pròpies (art. 4.2 CE). Per aquest motiu, l'Estatut d'autonomia de Catalunya dedica el títol preliminar, de la mateixa manera que també ho fa la Constitució, a les qüestions identitàries.

Page 91

2. Catalunya com a nacionalitat
2.1. Una aproximació teoricopolítica

El mot "nacionalitat" no té una significació unívoca en l'àmbit juridicopolític. El terme expressa realitats diferents tant en dret comparat com en la nostra tradició jurídica. El mot "nacionalitat" deriva de l'arrel llatina Natio i expressa una condició individual o col·lectiva de les persones. En la primera d'aquestes accepcions del mot, té la nacionalitat el ciutadà que pertany a un determinat Estat. Els ciutadans gaudeixen d'una condició legal individual atribuïdora d'un feix de drets i deures que es denomina "nacionalitat". Tanmateix, en aquest apartat no s'examina el vessant individual de la nacionalitat, sinó que es dedica al vessant col·lectiu. En la segona accepció, "nacionalitat" manifesta la condició d'un poble, el sentiment i la consciència col·lectius d'una comunitat. En aquest sentit, és, com es veurà, sinònim de "nació", terme del qual deriva; però, a diferència d'aquesta, les nacionalitats no disposen d'un Estat propi, tot i que hi poden aspirar. A Catalunya, el terme "nacionalitat" generalment ha expressat la consistència de la consciència nacional dels catalans i el sentiment col·lectiu d'un poble que reclama unes institucions pròpies per autogovernar-se.

Políticament, en parlar de la nacionalitat catalana, molts historiadors es remunten a l'època medieval, la qual cosa conté un defecte de base: s'apliquen conceptes | nascuts amb el liberalisme a etapes molt anteriors a la seva difusió, de manera que es desnaturalitzen els conceptes utilitzats, entre els quals hi ha, precisament, la noció de nacionalitat. La utilització d'aquest terme, aplicat a Catalunya, apareix, des del s. xix, en els textos d'autors catalans d'orientació i procedència diverses. En tots ells el mot "nacionalitat" expressa una certa reivindicació política de caràcter col·lectiu, que no necessàriament implica el desmembrament de l'Estat espanyol, però sí una manera radicalment diferent d'entendre Espanya de la que és dominant i tradicional a la resta de l'Estat.

El principi de les nacionalitats, teoritzat al s. xix, significava que a cada nacionalitat li hauria de correspondre un Estat, ens de què ja disposaven algunes nacions europees. La nacionalitat es distingeix així de la nació perquè no té un Estat propi i el seu projecte polític és constituir-ne un. Aquest principi de base liberal s'oposava a les resistències absolutistes i conservadores que perpetuaven els estats nació moderns. La formació dels estats contemporanis s'ha basat en la suma de diverses nacionalitats sota el patró d'una d'elles, que les homogeneïtza a partir del principi d'igualtat entre tots els ciutadans. D'acord amb això, tots els ciutadans són iguals no s'admeten diferències de caràcter social o cultural al si de l'Estat. Aquest conforma la idea de nació, i els seus membres són "els nacionals". En alguns casos, l'existència i la persistència d'ens subestatals -o formacions protoestatals, que no tenenPage 92 cap de les característiques dels estats- han fet que s'elaboressin un conjunt de respostes juridicoconstitucionals per a aquests "països" (Lander) que no disposen d'una estructura estatal completa, per la qual cosa també se'ls ha denominat fragments d'Estat. En conseqüència, no ha de sobtar la consideració explícita o implícita de les nacionalitats en les constitucions modernes, atesa la presència de diversos estats plurinacionals. En aquest sentit, l'aprofundiment de la democràcia fa tenir present com a principi el pluralisme en els diversos vessants -polític, sindical, social, econòmic, cultural, lingüístic, religiós o d'altres-, en contraposició al centralisme monolític d'èpoques anteriors o al "pensament únic", de nova formulació.

2.2. La recepció constitucional i estatutària del terme "nacionalitat"

A l'Estat espanyol, el restabliment de la democràcia ha comportat també un cert reconeixement de la pluralitat nacional i regional. Així, la Constitució del 1978 va preveure la possible descentralització política i administrativa de tot el territori espanyol, cosa que efectivament ha ocorregut en unes demarcacions territorials denominades "comunitats autònomes"...

Para continuar leyendo

SOLICITA TU PRUEBA