Els drets lingüístics a la jurisprudencia del tribunal europeu de drets humans

Autor:Nuria Magaldi
Càrrec:Professora ajudant doctora de dret administratm, Umversitat de Córdova
Pàgines:124-161
RESUMEN

Els drets lingüístics no formen part de manera explícita del Conveni Europeu per a la Protecció dels Drets Humans i les Llibertats Fonamentals, més enllà d’alguna referència aïllada a la llengua en uns pocs preceptes. No obstant això, el cert és que el Tribunal Europeu de Drets Humans s’ha pronunciat en més d’una ocasió sobre la dimensió lingüística de diversos drets, com per exemple el dret a la vida familiar i privada, a l’educació o a la llibertat d’expressió, entre d’altres. El present treball sistematitza aquesta jurisprudència del Tribunal Europeu i demostra que, si bé encara continua sent majoritària la perspectiva de protecció individual, hi ha també una certa obertura a la protecció de la dimensió col·lectiva dels drets, en la mesura que aquests deriven de la pertinença a minories existents dins dels estats membres.

 
ÍNDICE
CONTENIDO

Page 124

1. Introducció

En molt bona mesura,1 les qüestions de la llengua i els drets lingüístics es consideren preocupacions mes aviat própies d'estats de benestar avangats (també coneguts com societats postindustrials o postmaterialistes), ates que s'engloben dins deis anomenats «drets emergents» o «drets de tercera genera-ció». Drets que adquireixen significació i relleváncia en l'esfera pública i institucional quan els drets civils i polítics, i els drets económics i socials, están ja consolidats i garantits. Així, des de la perspectiva de Tactual ciencia política (penseu, per exemple, a R. Inglehardt i la seva teoria sobre els valors postmaterialistes), aquests drets anirien estretament vinculats a qüestions identi-táries, on alió que és veritablement important per a l'individu está vinculat a l'«ésser» i no al «teñir». Aixó explicarla, sens dubte, el fet que la regulació

Page 125

jurídica de la llengua sigui un fenomen recent i, en conseqüéncia, ho sigui també la consciéncia de la seva necessitat.

Deixant de banda l'article 27 del Pacte Internacional de Drets Civils i Polítics de l'any 1976 (segons el qual «en els estats on existeixin minories étniques, religioses o lingüístiques, no es negará a les persones que pertanyin a aqüestes minories el dret que els correspon, en comú amb els altres membres del seu grup, a teñir la seva propia vida cultural, a professar i practicar la seva religió i a emprar el seu propi idioma»)2 i centrant-nos en l'ámbit estrictament europeu, existeixen dos importants instruments jurídics, d'elaboració recent, que dediquen una especial atenció ais drets lingüístics: d'una banda, el Conveni marc per a la protecció de les minories nacionals, d'l de febrer de 1995 i, de l'altra, i sobretot, la Carta europea de les llengües regionals o minoritáries, de 2 de novembre de 1992.3 Cap d'ells, pero, inclou un instrument o mecanis-me judicial, i cap d'ells permet, en conseqüéncia, que els particulars puguin plantejar-hi possibles vulneracions del seu contingut.

Precisament aquesta abséncia de previsió de mecanismes de reacció reforja i enforteix la importancia que, també en el context deis drets lingüístics, i tot i contenir —com es veurá seguidament— escasses referéncies lingüístiques concretes, pot assolir el Conveni Europeu de Drets Humans (d'ara endavant, CEDH) que sí que preveu, com és de tots conegut, un órgan jurisdiccional encarregat de vetllar i supervisar el compliment, per part deis estats membres, deis drets i llibertats garantits al Conveni.

Page 126

2. Els drets lingüístics al Conveni Europeu de Drets Humans
  1. Plantejament inicial: l'abséncia d'un reconeixement auto nom deis drets lingüístics al Conveni

    El Conveni Europeu de Drets Humans, de 4 de novembre de 1950, només conté tres referéncies expresses ais drets lingüístics, i en cap cas de manera autónoma, sino sempre vinculant la llengua a un deis drets expressament es-tablerts al Conveni: així, l'article 5.2, posat en relació amb el 6.3, determina que tota persona detinguda o acusada ha de ser informada de forma rápida i detallada de les raons de la seva detenció i acusació; l'article 6.3, d'altra banda, estableix el dret a l'assisténcia gratuita d'un intérpret si l'acusat no compren o no parla la llengua del judici; finalment, l'article 14 prohibeix la discriminado per qualsevol motiu, mencionant expressament, entre d'altres, la llengua.

    Malgrat aixó, la incidencia del CEDH en els requisits lingüístics podria arribar a ser important, al menys potencialment, en virtut de la dimensió lingüística que poden teñir alguns deis drets i llibertats reconeguts al Conveni. Parlaríem, així, de la transversalitat de l'element lingüístic. En aquest sentit, com ha indicat, entre d'altres, Milian i Massana, en els darrers temps s'ha estés (i continua estenent-se) la convicció que els drets fonamentals i les llibertats publiques teñen una dimensió lingüística inherent, de manera que els límits legáis derivats d'aquesta dimensió obliguen els estats de la mateixa manera que aquests están vinculats al compliment d'aquells drets i deures.4

    Com es veurá seguidament, s'han plantejat qüestions lingüístiques en relació amb diversos preceptes del Conveni, sense que pugui determinar-se una vincu-lació o un denominador comú entre ells, mes enllá de la incidencia, en tots, d'una vessant o component lingüístic. En efecte, hi ha jurisprudencia del Tribunal Europeu de Drets Humans (d'ara endavant, TEDH) relativa a la neces-sitat (i el seu abast) de traduir determinats documents i informacions en un judici perqué l'acusat no comprenia degudament la llengua emprada en aquest; també, en materia de dret a la vida familiar i privada, majoritáriament, qüestions vinculades a l'elecció del nom propi d'una persona i a la possibilitat (i el

    Page 127

    seu abast) que teñen les autoritats nacionals d'imposar normativament limita-cions a aquesta elecció, o d'adaptar el nom i cognoms segons les normes foné-tiques de la llengua oficial a l'Estat membre; el dret a la llibertat d'expressió en la seva dimensió de dret a la informació també ha estat objecte d'alguna decisió del TEDH; finalment, en algunes sentencies s'ha plantejat la relació entre llengua i dret a l'educació (fonamentalment, si aquest darrer inclou, també, el dret a ser educat en la llengua que s'esculli) així com també la vinculació entre llengua i eleccions lliures (en particular, la possibilitat que hi hagi requi-sits lingüístics que puguin suposar l'admissió o exclusió de certs candidats).

  2. Llengua i dret a un judici equitable (article 6)

    Un deis pocs preceptes del Conveni que menciona expressament qüestions lingüístiques és l'article 6 CEDH, relatiu al dret a un judici equitable. En particular, son dues les mencions a la llengua que podem trobar dins del ven-tall de drets que es desprenen d'aquest reconeixement a la tutela judicial efectiva: d'una banda, el dret que té un acusat «a ser informal en el termini mes curt possible, en una llengua que comprengui i d'una manera detallada, de la natura i de la causa de l'acusació formulada contra ell» (art. 6.3 lletra a); de l'altra, el seu dret a «ser assistit gratuítament per un interpret, si no compren o no parla la llengua emprada en el judia» (art. 6.3. lletra e).

    En dues ocasions s'han pronunciat el TEDH sobre aquests aspectes lingüístics del dret a un judici equitable.5

    En la primera, Sentencia de 19 de desembre de 1994, Kamasinski c. Austria, el demandant —ciutadá americá detingut a Austria— al-legava una serie d'irre-gularitats durant el procediment penal que es va seguir contra ell (tant en fase d'instrucció com durant la vista oral, i tant en primera instancia com davant del Tribunal Suprem) i que serien constitutives d'una vulneració deis articles 6 i 14 del Conveni, tant autónomament com posats l'un en relació amb l'altre. En particular, el senyor Kamasinski al-legava que no havia tingut ocasió de manifestar els seus punts de vista i la seva versió deis fets durant el procés, ja que la llengua utilitzada durant el judici havia estat l'alemany. D'altra banda, al-legava que no s'havien tradüit a l'anglés, ni durant el judici ni amb posteri-oritat, les respostes deis testimonis, així com tampoc la sentencia de primera

    Page 128

    instancia. A mes, entenia que el fet de no haver pogut comunicar-se de forma immediata i continua amb el traductor, com a resultat de la distribució espacial de la sala on se celebrava el judici, constituía també una vulneració del seu dret a un judici equitable.

    El TEDH entén que, davant d'un acusat estranger que no domina l'idioma, és necessari proporcionar-li una traducció escrita que garanteixi el seu dret a ser informat de l'acusació; en cas contrari, se Testaría col-locant en una posició de desavantatge que obstaculitzaria la seva defensa i vulneraria el seu dret a un judici equitable.

    Segons el TEDH, el dret contingut a l'article 6.3.e) relatiu a l'assisténcia d'un intérpret és aplicable no només ais testimonis, declaracions o intervencions durant la vista oral, sino també al material documental i altres documents que es vagin generant durant les diferents fases del procediment. La interpretació que s'ha de fer d'aquest precepte suposa que aquell acusat que no pugui enten-dre o parlar la llengua utilitzada en el judici té dret a l'assisténcia gratuita d'un intérpret per a la traducció de tots aquells documents o afirmacions en el judici que es porta contra ell i que puguin ser necessaris per a seguir el judici i garantir, així, el dret a un judici just i equitable (FJ 74).

    Ara bé, aixó no suposa, necessáriament, una traducció escrita de tots els documents aportats ni de tots els documents oficiáis que es vagin elaborant al llarg del procediment, sino que l'assisténcia proporcionada ha de ser la suficient per a permetre a l'acusat adquirir els coneixements del cas necessaris per defensar-se, i especialment els que li permetin plantejar la seva versió deis fets (FJ 74). En aquest sentit, les autoritats no només hauran de designar un intérpret sino que hauran d'exercir, posteriorment, un cert control sobre la qualitat i suficiencia de la seva tasca de traducció i interpretació.

    Sobre la base d'aquests principis generáis, els jutges van rebutjar bona part de les al-legacions del demandant en el cas Kamasinski. Per exemple, van entendre que tot i no existir traduccions escrites a l'anglés deis interrogatoris policials, l'assisténcia d'intérpret oral va garantir suficientment que el senyor Kamasinski pogu-és comprendre les preguntes que se li feien (FJ 76-77). En sentit similar, tot i no proveir-li d'un escrit amb els carrees que se li imputaven i en qué es basava l'ober-tura del judici oral, va quedar provat, en opinió del tribunal, que l'acusat havia entes les imputacions, per la qual cosa no s'apreciava indefensió (FJ 81). També va quedar demostrat —i per tant, no hi va haver vulneració de l'article 6—, que el senyor Kamasinski no va manifestar cap problema de comprensió en relació

    Page 129

    amb l'assisténcia prestada durant la vista en primera instancia, per la qual cosa, i en termes globals, no es podia afirmar que no hagués pogut entendre les proves i els testimonis presentats durant el judici (FJ 83). Per motius similars, el tribunal tampoc va considerar una vulnerado del dret a un judici equitable que no es proporciones a l'acusat una traducció escrita en anglés de la sentencia, ja que les explicacions oráis proporcionades van suplir aquell contingut escrit (FJ 85).

    En un únic aspecte, el TEDH va apreciar una vulneració del dret a un judici equitable. En efecte, el senyor Kamasinski va demanar la nul-litat del procés davant del Tribunal Suprem el qual, abans de rebutjar la seva pretensió, va demanar al jutge d'instáncia una serie d'aclariments (inquiry) en relació amb determinades circumstáncies factiques del cas. Segons es desprén de l'expedi-ent, cap de les informacions que se'n van derivar van ser considerades relie-vants a efectes de rebutjar la pretensió, pero el cert és que ni l'acusat ni el seu advocat van ser informats ni van poder accedir a aquesta investigació o ais seus resultats (FJ 102), tot i que, posteriorment, algunes parts literals d'aquesta van ser utilitzades a la sentencia del Tribunal Suprem per a rebatre algunes de les al-legacions factiques del demandant (FJ 99-102). Per aquest motiu, el TEDH va apreciar una vulneració de l'article 6.1: és inherent a un judici equitable en un procediment penal que l'acusat tingui l'oportunitat de comentar i realitzar al-legacions a les evidencies obtingudes en relació amb els fets controvertits. Des del moment en qué el Tribunal Suprem no va informar una de les parts sobre la investigació deis fets duta a terme, va vulnerar el principi de contra-dicció que és, clarament, una de les principáis garanties del procés (FJ 102).

    La segona de les decisions que interessa per al nostre estudi és la Sentencia de 18 d'octubre de 2006, Hermi c. Italia. En aquest cas, el senyor Fuasi Hermi no es va presentar a un judici d'apel-lació i va al-legar, posteriorment, que la seva abséncia era perqué no entenia bé l'italiá, la qual cosa li havia impedit entendre la data i hora del judici, demanar la seva presencia a aquest i, consegüent-ment, participar-hi.

    El TEDH va reiterar, en bona mesura, la seva jurisprudencia Kamasinski. Així, el tribunal entén que l'article 6.3 CEDH no especifica si la informació relie-vant ha de ser tradu'ida i subministrada necessáriament per escrit. Ara bé, el tribunal sí que deixa ciar que els carrees que es presenten contra una persona son fonamentals per al posterior procés penal, ja que és des del moment en qué es formulen quan la persona coneix oficialment els fets i la base legal d'alló del que se l'acusa. Per aixó és molt important que el demandant els conegui, i per aixó mateix ha de partir del fet que per a una persona que no conegui bé l'idi-

    Page 130

    orna i no estigui familiaritzada amb la llengua emprada al judici, el fet que els carrees es formulin en un altre idioma pot suposar, a la práctica, un desavan-tatge si no li son tradu'its a un idioma que conegui (FJ 68).

    Igual que a la sentencia Kamasinski, el TEDH entén que el dret a l'assisténcia gratuita d'un intérpret s'ha d'entendre aplicable no només a manifestacions fetes durant el judici oral, sino també a material documental i a procediments previs a la vista. Aixó significa, com sabem, que si l'acusat no pot entendre o parlar la llengua de treball del tribunal, té dret a ser assistit per un intérpret per a la traducció i la interpretació de tots els documents i testimonis del procedi-ment que siguin necessaris perqué entengui i pugui seguir el judici (FJ 69). No obstant, aixó no ha de significar, necessáriament, que hi hagi l'obligació, sem-pre, d'una traducció escrita. El TEDH posa de relleu —cosa que no deia, ex-pressament, a la sentencia Kamasinski— que el tenor literal del precepte es re-fereix a «intérpret» (interpreter) i no a «traductor» (translator), la qual cosa sembla suggerir que podria ser suficient amb una assisténcia lingüística de ti-pus oral, sempre i quan sigui suficient perqué l'acusat tingui coneixement del cas i pugui defensar-se, fonamentalment mitjanc,ant l'oportunitat de manifestar, davant del tribunal, quins son els seus punts de vista i la seva versió (FJ 70).

    En el cas Hermi l'acusat no va comparéixer a una vista davant del tribunal d'apel-lació de Roma, al-legant, posteriorment, que no va ser informat sobre les coordenades de la vista en un idioma que pogués comprendre. La normativa italiana estableix un termini durant el qual l'acusat que ja está complint condemna ha d'informar de la seva intenció de presentar-se a l'apel-lació. En cas contrari, s'entén que renuncia a ésser-hi present. El TEDH dedueix, a partir de l'expedient, que l'acusat tenia un coneixement suficient de l'italiá com per entendre el significat de la notificació que se li va fer en relació amb la vista. Per arribar a aquesta conclusió, a mes, el tribunal afirma que els judicis en primera instancia evidencien que l'acusat entenia la llengua del judici —ell mateix així ho va afirmar— i es recolza, també, en el fet que en el moment de l'apel-lació l'acusat portava deu anys vivint a Italia (FJ 90).

    En conclusió, a la vista de l'article 6 i de la interpretació que n'ha fet el TEDH, és possible afirmar que el que aquest pretén garantir és que l'acusat «pugui seguir l'activitat jurisdiccional dirigida contra ell —per a poder defensar-se— en una llengua que li sigui comprensible, de manera que es trobi en iguals condicions que una persona que conegui la llengua del país»,6 i que la llengua

    Page 131

    no es pugui convertir, així, en un obstacle que impedeixi l'efectivitat del dret a la tutela judicial efectiva.

  3. Llengua i dret respecte de la vida privada i familiar (article 8)

    L'article 8, relatiu a la vida familiar i privada, no conté, com era previsible, cap referencia a qüestions lingüístiques. No obstant aixó, com está sent habitual en la jurisprudencia del tribunal, el cert és que la vis expansiva d'aquest dret i, particularment, la interpretació amplia que se n'ha fet per part del TEDH, ha permés que, en algunes ocasions, s'hagin considerat compreses dins del seu ámbit d'aplicació algunes qüestions relacionades amb la llengua.

    En particular, la vessant del dret a la vida privada i familiar que s'ha relacionat amb qüestions lingüístiques és la referida al «dret al nom». Tal com ha deter-minat el TEDH en diverses ocasions, el nom, «en tant que mitjá d'identifica-ció personal i de vincle amb una familia» forma part de la noció de vida privada i familiar, sens perjudici, d'altra banda, de l'interés que l'Estat i la societat puguin teñir a regular l'ús deis noms (vegeu, en aquest sentit, a mes de les sentencies que es comentaran específicament en aquest epígraf, les sentencies de 22 de febrer de 1994, Burghartz c. Suüsa; de 25 de novembre de 1994, Stjerna c. Finlandia, FJ 37; de 24 d'octubre de 1996, Guillom c. Franca, FJ 21 i 22; o de 6 de setembre de 2007, Johansson c. Finlania, FJ 28). Aixó suposa, per tant, que el «dret al nom» entra dins l'ámbit d'aplicació del Con-veni.

    No obstant aixó, cal assenyalar que no totes les decisions del Tribunal relatives al «dret al nom» están relacionades, realment, amb qüestions de llengua stric-tu sensu. En la majoria de casos, al contrari, ens trobem davant de controvérsi-es relatives a la igualtat entre els dos progenitors (si pot, o ha de prevaler un deis dos cognoms —el de l'home—, si es pot o no escollir en primer lloc el cognom de la mare com a nom familiar, etc.)7 o a l'elecció, per part deis pares, d'un determinat nom per al seu fill. Decisió aquesta que, en la mesura en qué consisteix en una decisió íntima i afectiva d'aquells, forma part de la seva esfera privada, malgrat que, en ocasions, el nom escollit pugui ser legítimament rebutjat per les autoritats nacionals competents si consideren que és perjudi-

    Page 132

    cial per a l'interés del menor.8 En aquest sentit, dones, en els casos mencio-nats, l'admissió o no d'un determinat nom segons la normativa interna de l'Estat membre no está determinada per raons lingüístiques sino per motius de protecció del menor.

    Només en unes poques decisions relacionades amb el dret al nom emergeixen veritables problemes lingüístics. En aquests (pocs) casos el TEDH utilitza com a argument la defensa o promoció d'una determinada llengua per a justificar una determinada normativa nacional en materia d'admissibilitat o no de certs noms al Registre civil i ais documents oficiáis (passaports o documents acreditatius d'identitat).

    En la sentencia de 6 de desembre de 2007 ,Johansson c. Finlandia, els deman-dants son un matrimoni finlandés que volia posar al seu fill el nom d'Axl Mick. L'autoritat registral finlandesa encarregada de les inscripcions, pero, va rebutjar la sol-licitud entenent que el nom escollit era contrari a la normativa finlandesa.

    Els pares van impugnar-ne la decisió, al-legant que es tractava d'un nom comú en pa'isos com Dinamarca, Noruega o els Estats Units, que era pronunciable en finlandés i que no era incompatible amb la normativa nacional en materia de noms propis. Afegien, també, que hi havia almenys tres persones amb el mateix nom que sí que estaven registrades. Totes les instáncies judicials van desestimar la demanda, en entendre que segons la Ñames Act únicament es podia acceptar un nom d'aquest tipus si el nen tenia alguna relació amb un país estranger sobre la base de la nacionalitat o les relacions familiars (circum-stáncies que no es donaven en aquest cas).

    Finalment, el matrimoni va recorrer davant del TEDH al-legant una vulnerado del dret a la vida privada i familiar. Consideraven que les autoritats publiques no havien justificat els motius pels quals en altres ocasions sí que havien permés el registre de persones amb el mateix nom, i entenien també que hi havia una discriminació respecte deis ciutadans finlandesos, ja que a les persones amb vineles a l'estranger se'ls permetia inscriure's amb noms que no estaven permesos ais ciutadans finlandesos (FJ 19-22).

    Page 133

    Per la seva banda, el Govern considerava que no hi havia cap interferencia amb els drets deis demandants continguts a l'article 8. Argumentava que els pares podien haver acceptat el nom Axel i utilitzar Axl en el cercle familiar, per la qual cosa no es podia parlar d'un perjudici significatiu, ja que únicament es tractava d'una lletra diferent. El Govern basava la práctica en materia de noms propis en motius histories, lingüístics i identitaris del país: una determinada política en aquest sentit era especialment rellevant en el cas d'un petit país com Finlandia, amb una petita área lingüística, on els esforc,os per a mantenir, en relació amb els noms propis, una práctica lingüística propia i diferenciada estaven especialment justificats (FJ 22-23).

    El TEDH, continuant amb la seva jurisprudencia, admet que l'elecció del nom d'un nen pels seus pares entra dins de l'esfera privada i, per tant, dins del dret a la vida familiar i privada. En aquest cas, el tribunal analitza si la llei finlandesa sobre inscripció de noms ha fet una ponderació adequada deis diferents inte-ressos. Obviament, i aixó ho deixa ben ciar el tribunal, la seva tasca no consis-teix a determinar quina és la política mes adequada per a la regulació deis noms propis a Finlandia; mes aviat ha de centrar-se en determinar si en el cas concret, el rebuig de les autoritats publiques d'inscriure un cert nom escollit per uns certs pares suposa una vulneració del dret garantit a l'article 8 CEDH (FJ 31).

    Així, d'una banda, el tribunal accepta que és possible establir restriccions a l'elecció deis noms de les persones i que aqüestes limitacions poden estar jus-tificades (per l'interés del menor, de la societat). Com ja s'ha dit, el Govern al-legava que l'objectiu perseguit amb aquella restricció era, a banda de la protecció del menor, garantir i preservar una certa práctica de noms propis diferenciada en un petit país com Finlandia. I, en aquest sentit, el tribunal va reconéixer que les mesures tendents a la protecció d'un determinat idioma (incloent la preservació d'una certa práctica nacional en materia de noms propis) constitueixen un objectiu legítim, per a la qual cosa l'Estat té, en princi-pi, un important marge d'apreciació (FJ 36).

    Per a determinar si aquesta finalitat legítima era necessária en una societat democrática, el tribunal posa de relleu una serie d'elements: que el nom Axl no diferia excessivament d'altres noms comuns a Finlandia; que no era un nom ri-dícul ni perjudicial per al menor; que podia pronunciar-se en finlandés i que només afegint una «e» seria registrable segons les autoritats finlandeses. Igual-ment, crida l'atenció sobre el fet que tres persones tenien aquest mateix nom a Finlandia, així com també que després del naixement del nen, altres dues persones s'havien inscrit amb idéntic nom (sent nacionals finlandesos). A mes, el

    Page 134

    TEDH entén que el Govern no havia aconseguit provar que la inscripció del nom Axl tingues alguna conseqüéncia negativa en la preservació de la identitat cultural i lingüística del país. Tenint en compte aqüestes consideracions, el tribunal arriba a la conclusió que l'Estat finlandés havia extralimitat el seu marge d'apreciació declarant, dones, una vulneració de l'article 8 CEDH (FJ 38, 39).

    La llengua letona

    En segon lloc, trobem també una serie de decisions d'inadmissió del tribunal, totes elles relatives a Letónia,9 en les quals la controversia plantejada gira entorn a la transcripció fonética de noms propis i cognoms des d'una llengua estrangera (alemany, ucra'inés, rus) a la llengua letona.

    En el primer deis casos plantejats, Decisió d'inadmissió de 8 de novembre de 2001, Siskina i Siskins v. Letbnia, els demandants eren una mare i el seu fill, d'origen rus, que tenien la condició de «no ciutadans» i «residents perma-nents» a Letónia. Quan l'any 1998 les autoritats de Letónia van expedir els seus passaports, on constava, a la página principal, els cognoms Siskina i Siskins, mentre a la part baixa de la mateixa página (l'anomenada zona de lectura automática, composta per una seqüéncia ininterrompuda de xifres i sím-bols) hi constava el cognom, pero sense el signe diacrític.

    Els demandants van considerar que aquesta forma d'escriure el nom atempta-va contra el seu honor i la seva dignitat i es van negar a retirar el passaport. En concret, al-legaven que la substitució de la grafía § per S constituía una distor-sió humiliant del seu nom.10

    Page 135

    Els drets lingüístics a la jurisprudencia del Tribunal Europeu de Drets Humans

    Els demandants van interposar una demanda davant deis órgans judicials na-cionals, els quals van acollir la seva petició entenent que, efectivament, l'es-criptura Siskins i Siskina no es corresponia amb el veritable nom deis demandants; nom que s'hauria d'haver escrit Shiskin i Shiskina a efectes de la part de lectura automática del passaport. En conseqüéncia, ordenen a l'autoritat administrativa l'expedició de nous passaports. Aquesta autoritat, pero, va allegar que la normativa de l'Organització Internacional d'Aviació Civil prohi-beix utilitzar signes diacrítics en la part de lectura automática i exigeix, també, que el nombre de lletres del cognom a la part principal del passaport i a la part de lectura automática sigui exactament el mateix. Per tant, si a la part de lectura automática es feia constar Shiskin i Shiskina, s'estava afegint una lletra, i la conseqüéncia seria que el passaport seria invalidat a la frontera i el seu titular no podria sortir a l'estranger. Per aixó, les autoritats adminis-tratives van considerar impossible l'execució de la sentencia i el mateix va entendre, finalment, el Tribunal Suprem, considerant que era técnicament impossible donar compliment a la sentencia, (ates que, efectivament, la part de lectura automática del passaport l'ha de llegir una máquina sense interven-ció humana) i anul-lant l'ordre d'execució.

    Els demandants, davant d'aquesta situado, invoquen l'article 8 CEDH entenent que s'ha prodüit una vulneració del seu dret a la vida privada i familiar, ja que la forma en qué l'Administració ha transcrit els seus cognoms atempta contra l'honor i la dignitat.11

    El tribunal constata que a la página principal de cadascun deis passaports en qüestió, sota el títol «nom», están escrits els cognoms del demandants i ho están en la forma i grafía correctes. Peí que fa a la redacció del nom a la zona de lectura automática, es tracta d'un conjunt de línies, lletres i xifres adaptat a les normes de l'Organització Internacional de l'Aviació Civil i preparat espe-cialment perqué puguin ser reconegudes per les maquines; és a dir, té com a objectiu la identificació automática de les persones en el control de fronteres. Es, dones, una part del passaport exclusivament técnica i no destinada a una lectura visual. Partint d'aquesta base, dones, el TEDH conclou que la forma en qué el cognom de les persones aparegui en aquesta part del passaport no afecta la integritat del nom de la persona. Rebutja així que es pugui haver prodüit, en aquest cas concret, cap vulneració del dret a la vida privada deis

    Page 136

    demandants i rebutja, en tant que manifestament infundada, la seva demanda, en aplicació de l'article 35 del Conveni.

    En el cas següent, Decisió d'inadmissió de 7 de desembre de 2004, Mentzen, alias Mencena c. Letbnia, la demandant era una nacional de Letónia que, en ca-sar-se amb un nacional alemany, adopta el nom del seu marit (Mentzen). En el moment en qué ha de sol-licitar a les autoritats letones l'expedició d'un nou passaport ja amb el cognom del seu marit, obté un passaport on en lloc de Mentzen hi constava Mencena.

    Les autoritats letones van justificar la decisió en el fet que la normativa nacional determina que tots els noms i cognoms continguts en documents oficiáis han de reproduir-se d'acord amb les normes ortográfiques i gramaticals de la llengua letona i de la forma mes semblant possible a la seva pronunciació en la llengua original. Consegüentment, la grafía «tz» va ser substituida per «c», que és la que en llengua letona té el mateix so. A mes, seguint també les normes ortográfiques i gramaticals, es va afegir la terminació -a, que marca el nominatiu singular femení. Tot i aixó, la mateixa normativa permet que en una altra página del passaport qualsevol persona que vulgui, hi pugui fer constar específicament el nom original, en aquest cas, Mentzen.

    La senyora Mentzen va interposar un recurs administratiu, al-legant la vulnerado del seu dret a la vida privada i familiar, garantit a l'article 8 CEDH i a la Constitució de Letónia. Entre altres motius, posava de relleu que amb aquest nou passaport, ella i el seu marit tenien en els documents d'identitat noms diferents, la qual cosa complicava la seva identificado com a membres de la mateixa familia. Considerava que la distorsió de la forma escrita del seu nom de casada constituía una interferencia injustificada i desproporcionada en el seu dret a la vida privada i familiar.

    Ni el recurs administratiu ni tampoc els posteriors recursos judicials van prosperar. Els jutges van considerar que el cognom havia estat transcrit en la forma correcta segons la normativa i que, en cas que es pogués considerar una ingerencia en els drets de la demandant, aquesta ingerencia estava en tot cas justificada amb el ciar objectiu de protegir la llengua letona, que des deis seus orígens s'ha caracteritzat, entre d'altres, per dos elements: la declinació deis noms propis —que feia necessária la introducció d'una a al final del cognom de la senyora Mentzen—, i la transcripció deis noms estrangers al letó utilit-zant les normes fonétiques d'aquest idioma.

    El Govern, certament, reconeixia que la regulació deis noms en letó suposava

    Page 137

    una ingerencia en el dret a la vida privada i familiar, pero entenia que aquesta ingerencia estava prevista a la llei i que era, també, necessária en una societat democrática. Així, el Govern posava de relleu la necessitat de consolidar la utilització del letó en la vida pública, destacant la seva importancia per tal de mantenir la identitat de la nació i garantir el funcionament i la unitat de l'Es-tat, evitant els riscos d'extinció.12 El Govern destacava, també, el fet que du-rant cinquanta anys el régim soviétic havia impedit un reconeixement oficial del letó, de manera que només grácies a la voluntat del poblé de Letónia l'idioma s'havia mantingut i havia sobreviscut.

    Sense posar en dubte l'aplicabilitat de l'article 8 CEDH, el tribunal entra a analitzar si estem davant d'una interferencia en els drets garantits per aquest article. Així, considera que en el present cas no s'está davant d'un canvi forgat de cognom sino davant d'una regulació de l'ús d'un nom, ates que en trans-criure el cognom Mentzen per Mencena, les autoritats de Letónia estaven apli-cant la normativa existent en aquell moment en relació amb cognoms estran-gers, normativa que tenia un doble objectiu: compassar al máxim possible la forma escrita i la pronuncia d'un mateix cognom i adaptar-lo a les particula-ritats de la gramática letona.

    Tot i aixó, el tribunal considera que sí que es tracta d'una interferencia en el dret de l'article 8 CEDH. En aquest sentit, considera que la diferencia visual entre Mentzen i Mencena és prou significativa com per a fer dubtar que s'estigui realment davant d'un mateix nom. El tribunal admet, dones, que com a conse-qüéncia d'aquesta regulació es puguin ocasionar problemes a la demandant en la seva vida social i professional, ja que es veurá, amb certa freqüéncia, obligada a donar explicacions addicionals sobre les discrepáncies entre Mentzen i Mencena.

    Per a determinar si la protecció d'una llengua nacional es pot considerar una finalitat legítima (el TEDH admet sense problemes que está prevista per la llei), el TEDH comenta a analitzar si l'article 8 conté alguna referencia, explí-

    Page 138

    cita o implícita, al respecte. El punt de partida del tribunal és l'afirmació se-gons la qual la protecció d'una llengua nacional no apareix expressament mencionada a l'article 8. De fet, amb l'excepció deis articles 5.2 i 6.3. lletres a) i e), el Qonvem per se no garanteix el dret a utilitzar un particular idioma en les relacions amb les autoritats publiques ni tampoc el dret a rebre informado en l'idioma de la propia elecció. En conseqüéncia, cada Estat té llibertat per a regular l'ús deis seus idiomes oficiáis en els documents d'identificació.

    El tribunal posa de relleu que la majoria deis estats membres han escollit un o diversos idiomes ais quals donar estatus de llengua oficial, cosa que normal-ment han plasmat en les respectives constitucions. Així, a cada Estat, l'idioma oficial constitueix, per a ell, un deis valors constitucional essencials, com el territori nacional, l'estructura organitzativa de l'Estat o la bandera nacional. El tribunal recorda, en aquest sentit, l'argumentació del Govern sobre les di-ficultats patides per la llengua letona durant el régim soviétic. Els jutges en-tenen que no els correspon a ells, sino principalment ais jutges i autoritats nacionals, apreciar la necessitat d'interferir en un área tan especial i sensible com és la de la llengua oficial.13 Vist així, el TEDH entén que únicament está legitimat per a intervenir-hi si la mesura es pot catalogar com a arbitraria, cosa que no creu que es produeixi en el present cas. Per tot aixó, admet la le-gitimitat de la finalitat perseguida.

    Finalment, en relació amb la proporcionalitat, el TEDH apunta l'ampli marge d'apreciació de qué disposen els estats en l'ámbit que ens ocupa. Efectiva-ment, el procés a través del qual es reconeixen noms i cognoms és un ámbit que reflecteix una gran diversitat entre els estats que formen part del Consell d'Europa, ates que entren en joc factors de tipus historie, lingüístic, religiós i cultural, per la qual cosa és molt difícil sino impossible trobar-ne un comú denominador. Obviament, aixó fa que el marge d'apreciació de qué disposen els estats sigui particularment ampli.

    El mateix passa amb els noms i cognoms d'origen estranger que han de ser introdu'its en documents oficiáis en un altre Estat. En aquests casos, les autoritats nacionals teñen l'obligació de transcriure en el document d'identitat o passaport el nom d'una persona d'un país amb un idioma que escriu el nom de forma diferent a l'idioma del país on el document s'ha d'expedir. En aquest

    Page 139

    context, les diferencies entre alfabets juguen un paper rellevant i el procés de transliteració es fa imprescindible.

    Es cert, diu el TEDH, que la majoria deis estats que utilitzen un alfabet llatí han optat per la simple reproducció literal del nom, tal com s'escriu en l'idioma d'origen, fins i tot si les diferencies fonétiques vinculades a certs carácters en els dos idiomes poden donar lloc a problemes i malentesos en la pronunciació. Letónia, per contra, ha optat per un sistema on els noms estrangers están sot-mesos a una transcripcio fonética fins i tot si la llengua d'origen té alfabet llatí.

    El TEDH, tot i admetre que el sistema letó és quasi únic, considera també que aixó no és motiu suficient per entendre que hi ha una vulneració del Conveni: que un sistema es trobi prácticament en una situació d'a'illament no significa, automáticament, que sigui contrari al Conveni, especialment en una materia tan sensible i fortament vinculada amb les tradicions culturáis i históriques de cada societat. A mes, el tribunal recorda que la seva tasca no consisteix a en-judiciar en abstráete un sistema sino a examinar els aspectes plantejats en el cas concret, concentrant-se en determinar si la forma en qué les autoritats publiques letones van adaptar el cognom de la demandant va vulnerar el seu dret garantit a l'article 8.

    En aquest sentit, el TEDH admet els problemes que la transcripcio suposava per a la senyora Mentzen. No obstant aixó, destaca que aquests problemes no derivaven de la forma escrita (perqué dones lloc, per exemple, a una paraula vulgar o ridicula) sino mes aviat per la diferencia entre les dues versions. Aqüestes dificultats, pero, no suposaven una interferencia desproporcionada en la seva vida privada i familiar: de l'expedient no es desprenia que hagués experimentat dificultats en els seus drets polítics, económics i socials, ni tam-poc se li havia impedit entrar o sortir d'un país estranger, ni sola ni amb el seu marit, com a resultat de la diferencia entre els dos noms.

    En el darrer deis casos, Decisió d'inadmissió de 7 de desembre de 2004, Kuha-rec alias Kuhareca c. Letbnia, la demandant també era una «no ciutadana» i «resident permanent a Letónia» d'origen rus. L'any 1999 les autoritats letones li van expedir un passaport on, a la página principal d'aquest, hi constava el cognom de la demandant escrit com Kuhareca, és a dir, havent-se afegit una -a final, que en llengua letona —segons s'ha dit— marca la terminació flexible propia del nominatiu singular femení.

    La demandant, pero, considera que amb aquesta actuado les autoritats letones havien modificat el seu nom, per la qual cosa rebutjá retirar el passaport. En

    Page 140

    opinió seva, el seu nom no havia de veure's modificat amb l'afegitó de la lletra -a, ates que es tractava d'un cognom d'origen ucra'inés que ni en ucrainés ni en rus tenia terminado. La imposició d'una terminado -a implicava, en opinió seva, una «letonització forzosa» i s'emmarcava en una «política lingüística agressiva i discriminatoria» per part de les autoritats letones enfront d'una minoria, la rus-sa, a la qual ella pertanyia. Al-legava, dones, que s'havia prodúit una ingerencia injustificada i desproporcionada en el seu dret a la vida privada garantit al Con-veni, així com una vulneració del seu dret a preservar i desenvolupar el seu patri-moni lingüístic, cultural i étnic en tant que membre duna minoria nacional (que gaudia de protecció constitucional segons l'article 114 de la Constitució). Cap motiu justificava l'afegit en llengua letona, de manera que amb la inclusió de la -a s'havia prodúit una distorsió del seu nom i, per tant, un canvi de nom. Reclamava, per tot aixó, que les autoritats competents li expedissin un passaport on constes el seu nom transcrit en carácters llatins com Kuharec i no Kuhareca.

    Tant les autoritats administratives com els órgans judicials van rebutjar pos-teriorment la petició de la demandant. En tots els casos es va afirmar que, segons la normativa letona, els passaports de les persones «no ciutadanes i residents de forma permanent» s'havien d'expedir en llengua letona i seguint les regles de gramática i ortografía letones. No obstant aixó, la mateixa normativa donava la possibilitat de fer constar en una part del passaport («obser-vacions especiáis») la grafía originaria del cognom, cosa que a mes es podia fer tant en carácters ciríl-lics com llatins. Segons l'Estat letó, el cognom de la demandant havia estat reproduit en estricta conformitat amb la normativa en materia de transcripció de noms en llengua letona. Normativa que establia clarament que, en aquest idioma, els noms propis de les persones havien de seguir les mateixes regles que els altres substantius i, consegüentment, decli-nar-se. Per tot aixó, el fet d'afegir una -a final a un substantiu femení —encara que fos nom propi— no suposava un canvi forgat de nom sino, simplement, el compliment de les normes gramaticals i ortográfiques del letó.

    El Govern acceptava que la introducció d'una terminació en el cognom po-gués entendre's com una ingerencia, pero considerava que, en tot cas, estava prevista a la llei i perseguia una finalitat legítima: la necessitat de reforjar l'ús de la llengua letona en la vida pública per tal de mantenir la identitat de la nació, garantir el funcionament de l'Estat i excloure el risc de la seva extinció en el futur.14 El fet que en llengua letona tots els substantius es declinin és un

    Page 141

    deis trets fonamentals i originaris de la llengua. Per tant, permetre la inscrip-ció del cognom sense -a suposaria deformar la llengua i contrariar els principis fonétics i gramaticals del letó.

    Com en altres ocasions, el TEDH accepta clarament que les qüestions relatives a noms i cognoms entren naturalment dins de l'esfera de l'article 8. En aquest cas concret, el tribunal considera que l'afegit d'una -a al final del cognom no suposa un canvi forijat en el cognom sino simplement una reglamentació del seu ús. No obstant aixó, tenint en compte que aquesta adaptació gramatical del nom opera en detriment de la seva ortografía originaria, pot constituir una ingerencia en l'exercici del seu dret a la vida familiar i privada de l'article 8.

    A partir d'aquí les consideracions del tribunal son prácticament idéntiques a les de la decisió d'inadmissibilitat Menzen alias Mencena: s'analitza la finalitat perseguida i la seva legitimitat (la necessitat de preservar la integritat del sistema gramatical i les tradicions ortográfiques del letó, idioma oficial de l'Estat), i s'aprecia l'ampli marge d'apreciació de qué disposa l'Estat per a regular l'ús de la seva llengua oficial en els documents d'identitat, amb Túnica limitació de respectar els drets garantits al Conveni. El tribunal recorda, no-vament, que és una tasca deis jutges nacionals apreciar la necessitat o no d'in-terferir en un área tan sensible com la lingüística, havent d'intervenir-hi úni-cament si la mesura és arbitraria, circumstáncia que no es dona en aquest cas.

    El tribunal observa que la diferencia entre la grafía inicial del cognom (Kuha-rec) i la grafía adaptada (Kuhareca) és mínima; també que de l'expedient no es dedueix que aquesta diferencia hagi suposat cap obstacle a l'hora de la identi-ficació de la demandant. El TEDH considera que la demandant no ha patit «una letonització forzosa» del seu nom, ni s'ha vist forjada a adoptar un cognom letó, sino que ha hagut, simplement, d'acceptar l'afegit d'una terminació que indica el cas i el genere de la paraula. El tribunal no considera que es tracti d'una mesura arbitraria ni desproporcionada, i mes quan al passaport és possible fer-hi constar, a la página immediatament següent a la principal (on consta el nom transcrit al letó), la versió original del nom.

    En relació amb la llengua ucra'inesa trobem un únic cas que té, pero, considerable importancia.15 En la Sentencia de 31 de marzo de 2008, Bulgakov c. Ucraí-

    Page 142

    na, el demandant és un nacional d'Ucra'ina nascut a Simferopol (República de Crimea) d'origen rus. L'any 1997 va demanar un document d'identitat, que li va ser expedit per l'Administració ucra'inesa. En aquest document, el nom i el patronímic apareixien en la seva forma ucra'inesa a la página principal, mentre a la página següent apareixia el nom complet escrit en la seva forma original russa.

    Un parell d'anys mes tard va demanar, també, un nou passaport. En la primera página apareixia el seu nom en ucra'inés i en anglés. En aquest moment (per tant, només en relació amb el passaport i no amb el document d'identitat que havia demanat i obtingut dos anys abans) el demandant considera que s'ha procedit a la «ucráinització forzosa» del nom, ja que en la versió ucra'inesa hauria d'aparéixer el seu nom transliterat des del rus, pero no la forma ucra'inesa del nom.16

    El recurs administratiu que interposa al-legant una vulneració del dret a la integritat del seu nom és rebutjat, com també ho serán els posteriors recursos davant deis tribunals, els quals van entendre que, d'acord amb la normativa vigent, ais passaports els noms han de figurar en ucra'inés i en anglés,17 sens perjudici que, en pagines posteriors del passaport, pogués constar-hi —com de fet hi constava— el nom en la seva versió russa. Aixó significava que, peí que feia a la part ucra'inesa del document, el nom havia de figurar en la seva versió ucra'inesa.

    Page 143

    El demandant, per contra, entenia que una cosa era la mera transcripció del nom del rus al ucra'inés (és a dir, de l'alfabet rus a l'alfabet ucra'inés), i una de ben diferent, la substitució del seu nom peí seu equivalent en ucra'inés. Entre altres qüestions, al-legava que pertanyia a la minoria russa i que, en conseqüén-cia, tenia dret —atenent a la Llei de protecció de les minories nacionals—18 a utilitzar la forma original russa del seu nom. Les autoritats, en expedir el pas-saport, podien transcriure el seu nom a l'alfabet ucra'inés, pero res mes.

    El demandant va al-legar davant del TEDH una vulneració del seu dret a la vida familiar i privada, ja que la utilització de la versió ucra'inesa del seu nom —en comptes de la mera transcripció a l'alfabet ucra'inés— derivava en un so absolutament diferent que generava una serie de dificultats, especialment a Crimea, de majoria russoparlant.

    El Govern (FJ 37-38), per la seva banda, va al-legar, entre altres qüestions, que el demandant tenia a la seva disposició un procediment especial que li perme-tia canviar el nom; en efecte, segons Decisió del Consell de Ministres del 27 de marc, de 1993, qualsevol ciutadá ucra'inés podia sol-licitar un canvi total o parcial de nom presentant una serie de documents i pagant una mínima quan-titat en concepte de taxa. Era un procediment d'uns tres mesos de duració, durant el qual les autoritats competents havien de comprovar els documents presentats i els arxius existents en relació amb la identitat de la persona. D'al-tra banda, el Govern també entenia que es tractava, en tot cas, d'una interferencia prevista a la llei i que perseguia una finalitat legítima, afirmant, a mes, que la «ucra'inització» deis noms propis era una práctica estable i habitual en tota la familia lingüística deis «eslaus orientáis» (Bielorússia i Rússia).

    Com a punt de partida, el TEDH comenta fent referencia a la seva anterior jurisprudencia (FJ 43-44), concretament a les decisions d'inadmissió dictades en les demandes plantejades per ciutadans letons, on es discutia l'afegit de la terminació -a o la transcripció d'un cognom estranger a l'alfabet letó seguint les regles gramaticals letones {vid. supra). El tribunal entén que en el cas Bul-gakov, pero, es planteja una situació diferent. En efecte, mentre en els casos Mentzen i Kuharec es tractava de simples transcripcions on —si bé adaptat a l'idioma del país d'acolliment— el nom propi manté el seu so estranger, únic en la llengua d'origen (FJ 46), en el cas Bulgakov es va mes enllá de la mera transliteració o adaptació gramatical. Així, els noms no només son transcrits a

    Page 144

    l'ucra'inés sino que també incorporen la seva versió histórica i etimológica, de manera que la versió ucra'inesa difereix substancialment de la russa.

    Es cert que aquest procés té lloc en totes les llengües que pertanyen al grup eslau oriental, sense distinció, de manera que en la versió ucra'inesa el nom adopta la forma d'aquest idioma, i en la versió russa, la de la llengua russa (FJ 47). No obstant aixó, el tribunal observa que a Ucra'ina la versió ucra'inesa ha esdevingut la principal i la que apareix en la majoria deis documents oficiáis, en bona mesura perqué 1'ucrai'nés és l'idioma oficial a tot l'Estat (el rus ho és per a una de les minories del país, la russa).

    El tribunal admet que es tracta d'un sistema únic a Europa, pero considera que aquest fet, per si sol, no és indicatiu d'una vulneració deis drets del Con-veni. El tribunal, en aquest cas concret, no observa a l'expedient cap indici que determini que la «ucra'inització» com a tal és incompatible amb les exi-géncies de l'article 8, tenint present que una persona pertanyent a una minoria nacional té la possibilitat de revertir el seu nom a la forma original mitjanijant un procediment establert normativament (FJ 48).

    El tribunal observa que el demandant ha utilitzat durant un cert temps el «nom ucra'initzat» (recordeu que va utilitzar, durant dos anys, un document d'identitat amb la versió ucra'inesa del nom sense presentar recurs). Dones bé, si en un determinat moment, per la rao que sigui, aquesta persona desitja tornar al seu nom original, cal esbrinar si té a la seva disposició algún mitjá que li permeti revertir la situació (FJ 50). Com ja s'ha dit, en l'ordenament jurídic ucra'inés existeix un procediment que, a ulls del tribunal, no sembla especialment onerós ni complicat (FJ 53). Una restricció d'aquest tipus, dones, sembla perfectament justificable sobre la base de l'article 8 CEDH, especialment considerant que, si es vol modificar el nom d'una persona, és necessari establir un pont entre «la forma vella» i la «forma nova» per tal d'evitar dissociacions —ni que siguin temporals— entre la persona i els seus documents oficiáis. Aquest pont estava constitüit peí procediment específic al qual ens hem referit (FJ 51), motiu peí qual el TEDH rebutja una vulneració deis drets recollits a l'article 8.

    En definitiva, és necessari posar de relleu que, amb l'excepció de la sentencia finlandesa, tots els altres casos fan referencia a pa'isos de l'antiga Unió Soviética que teñen importants problemes lingüístics interns, per la presencia, dins del territori nacional, d'importants minories étniques i lingüístiques —fona-mentalment, una significativa minoria russa—. Si bé és cert que en aquells

    Page 145

    estats que al llarg deis darrers anys s'han anat incorporant a la Unió Europea, el problema lingüístic —o, mes concretament, el problema de la protecció de les minories lingüístiques— sembla almenys parcialment desactivat, no es pot dir el mateix d'altres pa'isos de l'antiga URSS, com és el cas que acabem de tractar —Ucra'ina— ni tampoc d'alguns deis pa'isos balcánics hereus de l'antiga Iugoslávia (és el cas, per exemple, de Croacia o Macedónia) on la regulado de les llengües forma part deis aspectes mes rellevants de la gestió de la convivencia interétnica.19

  4. Llengua i llibertat d'expressió (article 10)

    En una única sentencia, la de 16 d'octubre de 2008, Khurshi Mustafa i Tarzi-bachi c. Suecia, el TEDH ha vinculat les qüestions lingüístiques amb el dret a la llibertat d'expressió, contingut a l'article 10, en la seva vessant de «rebre o de comunicar informacions o idees sense que pugui haver-hi ingerencia d'au-toritats publiques i sense consideració de fronteres».

    Els demandants, una parella d'origen iraquiá resident a Suécia, tenien llogat un pis en un deis suburbis de la ciutat d'Estocolm. Tant el contráete de llo-guer com les normes de funcionament de la comunitat de ve'ins prohibien la instal-lació d'instruments i artefactes externs a l'edifici, entre aquests, antenes parabóliques. Els demandants, pero, van teñir instal-lada una antena parabólica a la faijana de l'edifici, a prop d'una de les finestres del seu pis, sense cap problema o advertencia, fins que l'edifici va canviar de propietari. Llavors, van rebre un requeriment per tal que retiressin l'antena i, ates que no ho van fer, posteriorment van rebre notificado de l'extinció del contráete.

    La principal al-legació del propietari girava entorn del fet que la instal-lació d'aquest tipus d'elements posava en perill les condicions de seguretat i sanitá-ries de l'edifici (de les quals ell era el responsable), a mes de vulnerar les normes d'ordre i bones practiques de la comunitat. Per aquest motiu, va requerir els demandants perqué retiressin l'antena i, en no fer-ho, va optar per la res-cissió del contráete.

    Per la seva banda, les al-legacions deis demandants es van centrar en el fet que mitjanc,ant l'antena parabólica podien rebre programes de televisió en el seu

    Page 146

    idioma matern —el farsi—, per la qual cosa estaven exercint el seu dret a re-bre informació tal com estava protegit per la Constitució sueca i per l'article 10 del Conveni.

    El litigi es va haver de resoldre davant deis tribunals, i els órgans nacionals van entendre que el matrimoni iraquiá havia incomplert les seves obligacions com a arrendataris, per la qual cosa era procedent la no continuació del contráete de lloguer. Davant d'aquesta sentencia, el matrimoni va plantejar una demanda davant del TEDH.

    El TEDH va declarar contraria al Conveni la rescissió del contráete de lloguer per haver implantat una antena parabólica sense permís del propietari de l'im-moble. Així, entén que (FJ 36-40 i 48-50): a) la decisió de l'órgan judicial considerant ajustat a dret la rescissió del contráete equival a una interferencia en els drets deis demandants derivats de l'article 10 del Conveni; b) aquesta interferencia estava prescrita per la llei (el Land Code suec); c) tot i el marge d'apreciació que correspon a qualsevol Estat membre, la interferencia en el dret deis demandants en aquest cas no era «necessária en una societat democrática», de manera que l'Estat suec havia incomplert les seves obligacions positives de protecció de l'esmentat dret (particularment, perqué la valoració i ponderació que havia realitzat l'órgan jurisdiccional nacional no complia els estándards mínims de conformitat amb l'article 10 del Conveni). Per tant, el tribunal aprecia una vulneració del dret a la llibertat d'expressió, entenent com a part integrant del dret a rebre informació el teñir accés a informacions d'esdeveniments d'interés públie, emissions culturáis i d'entreteniment «en la seva cultura i llengua materna» (FJ 44).20

    Segurament la part que mes crida l'atenció del cas presentat és el fet que el tribunal dedueixi una vulneració d'un dret fonamental d'alló que en principi sembla una controversia entre dos particulars: el propietari i els llogaters. De fet, en aquesta línia anava, precisament, una de les al-legacions del Govern suec, que posava en dubte l'admissibilitat de la demanda perqué no hi havia cap interferencia derivada o que fos efecte d'una regulació o actuació del poder

    Page 147

    públic sino que, en tot cas, la interferencia hauria derivat de la interpretació feta per un tribunal suec sobre determinades obligacions contractuals entre dos privats i en el marc d'un litigi privat (FJ 26). Certament, i sense voler entrar en qüestions dogmátiques que s'allunyarien de l'objecte d'aquest estu-di, els fets plantejats en aquest cas s'apropen fotqa. a la figura coneguda com a Drittwirkung (drets fonamentals entre privats), de matriu germánica i una de les qüestions mes complexes i discutides en Tactual teoria deis drets fonamentals.21

    No obstant aixó, val a dir que el TEDH considera que la demanda sí que era admissible sobre la base que, si bé certament no li correspon a ell l'enjudicia-ment de disputes de naturalesa merament privada, la seva tasca de supervisió europea no es pot no exercir quan la interpretació d'un tribunal nacional en relació amb una actuació legal —sigui una disposició testamentaria, un contráete privat, o una práctica administrativa— sembli irraonable, arbitraria, discriminatoria, o inconsistent amb els principis generáis de la Constitució (FJ 33). Així, en aquest cas, el tribunal entén que la responsabilitat de l'Estat suec —en el sentit de l'article 1 del Conveni— per qualsevol vulneració de l'article 10 CEDH pot entrar en joc, sobretot perqué els órgans judicials naci-onals no van limitar-se a aplicar el contráete de lloguer sino també, de forma directa, certes liéis civils (FJ 34).

  5. Llengua i dret a la instrucció (article 2 del protocol)

    El dret a l'educació está reconegut a l'article 2 del Protocol Addicional, que determina que «no es pot refusar a ningú el dret a la instrucció» i que «l'Estat, en l'exercici de les funcions que assumeixi en l'ámbit de l'educació i l'ensenya-ment, ha de respectar el dret deis pares a assegurar aquesta educació i aquest ensenyament d'acord amb les seves conviccions religioses i filosófiques».

    Davant del Tribunal s'han plantejat dues qüestions on el dret a la instrucció es relacionava amb requisits lingüístics. D'una banda, la cabdal —i complexa— qüestió del régim lingüístic belga, resolta en la Sentencia de 23 de juliol de 1968, cas relatiu a certs aspectes del regim lingüístic belga.

    Sense necessitat d'entrar a analitzar detalladament el régim jurídic i lingüístic de l'ensenyament a Bélgica, cal dir que laLlei de 14 de juliol de 1932 establia

    Page 148

    una forta territorialització i restringia fortament la llibertat lingüística: els alumnes de les regions unilingües flamenca i valona que tenien per llengua materna la llengua de la regió tenien garantit 1'ensenyament en la seva propia llengua, pero no podien escollir llengua i, per tant, no podien canviar de llengua. Els alumnes de les regions unilingües que, peí contrari, teñen per llengua materna l'altra llengua diferent de la regió tenien garantit 1'ensenyament pri-mari en la seva llengua propia i, a mes, seis permet escollir la llengua vehicular; no obstant aixó, a 1'ensenyament mitjá ja no seis permetia escollir-la i estaven obligats a canviar de llengua. D'altra banda, el régim de les regions unilingües flamenca i valona no impedia ni restringia que els pares poguessin enviar els filis a estudiar a altres regions, de manera que indirectament podien escollir que els filis seguissin els estudis bé en la propia llengua materna, bé en l'altra llengua. Peí que fa a l'área de Brusselles i ais municipis de la frontera lingüística, la llei garantia 1'ensenyament en la llengua materna, cosa que obligava a rebre-la en aquesta llengua (i impedia, per tant, la lliure elecció). Només les escoles privades (i no subvencionades) quedaven fora del régim lingüístic descrit.22

    L'any 1963 el legislador belga va aprovar una nova Llei, de 30 de juliol, concer-nant le régime linguhtique dans l'enseignement, tancant amb ella el procés de territorialització lingüística de 1'ensenyament no universitari. Aquesta llei, tot i derogar la Llei del 1932, recollia els principis en qué aquella s'havia inspirat i estenia el seu rigor (a títol d'exemple, suprimia les classes d'adaptació que sí que permetia la Llei del 1932, durant 1'ensenyament primari, per ais nens la llengua materna deis quals no coincidia amb la llengua de la regió).23 Es pot dir, dones, que a partir del 1963 regeix, a Bélgica, l'unilingüisme mes absolut sobre la base del principi de territorialitat lingüística.

    L'any 1962 —un any abans que la Llei del 1932 fos derogada per la nova Llei de 30 de juliol de 1963— un grup de ciutadans belgues van denunciar davant de la Comissió Europea de Drets Humans al Regne de Bélgica: entenien que la Llei de l'any 1932 vulnerava certs preceptes del Conveni, en particular, els articles 8, 9, 10, 14 i 2 del Protocol Addicional, tot i que només es va admetre la demanda en la part relativa al dret al respecte a la vida privada i familiar, en

    Page 149

    relació amb el principi de no discriminació, i en la part relativa al dret a la instrucció. Com que la Llei del 1963 mantenia els principis básics —i els in-crementava— d'aquella llei, el pronunciament del Tribunal va afectar totes dues liéis. Entre altres qüestions, els demandants consideraven que, tant la prohibició, continguda a ambdues liéis, de creació i/o subvenció, per part de l'Estat, d'escoles que no complissin amb les exigéncies lingüístiques establer-tes legalment, com el rebuig a homologar certificats que acreditessin estudis secundaris no conformes a les dites exigéncies lingüístiques, eren contraris a les previsions del Conveni.

    Així, el TEDH va considerar que les esmentades restriccions, contingudes a la Llei del 1932 i reiterades a la del 1963, no vulneraven els preceptes del Conveni. Substancialment, els arguments esgrimits pels jutges giren entorn de la idea que la decisió que totes les escoles estatals o dependents de l'Estat d'una regió unilingüe hagin d'ensenyar en la llengua de la regió suposa unes restriccions que están basades en un element objectiu —la regió— i no son, per tant, ni arbitrarles ni desproporcionades (FJ 7, 9), en tant que a les escoles privades que no respecten el régim lingüístic general se les permet subsistir (FJ 9, 13).

    Únicament la mesura que impedeix a determinats nens, sobre l'únic fonament de la residencia deis seus pares, accedir a escoles de llengua francesa existents en els sis municipis de la periferia de Brussel-les dotats d'estatut especial és considerada contraria al Conveni, en concret, a l'article 14 en combinació amb l'article 2 del Protocol.24 El Tribunal considera que el fet que l'ensenyament en llengua francesa no sigui accessible a nens que resideixen fora deis municipis considerats, quan les classes en flamenc d'aquests municipis sí que acullen a qualsevol nen, amb independencia del lloc de residencia deis pares, podria indicar un tráete discriminatori, en la mesura en qué la residencia és un element que intervé, en relació amb un deis dos grups lingüístics (FJ 32).

    El Tribunal considera, mes enllá de les previsions especifiques contingudes a les liéis en joc, que no hi ha un dret a estudiar en la llengua d'elecció sino que les exigéncies lingüístiques del dret a l'educació están limitades al dret a rebre l'ensenyament en la llengua nacional o en una de les llengües nacionals (per tant, el TEDH sí que accepta un cert contingut lingüístic del dret a la instrucció, en admetre que pugui suposar un dret rebre l'ensenyament en una

    Page 150

    llengua nacional).25 Igualment, afirma que l'obligació deis estats, segons la qual aquests han de respectar el dret deis pares a l'educació i l'ensenyament conforme a les seves conviccions religioses i filosófiques no suposa, en Támbit de l'educació, el respecte a les preferéncies lingüístiques deis pares, sino no-més a les seves conviccions religioses i filosófiques (FJ 6).26

    En conclusió, pot dir-se que l'esmentada sentencia valida el régim lingüístic belga, basat en el principi de territorialitat, acceptant, per tant, que el dret a l'educació no comporta necessáriament el dret a rebre l'ensenyament en la llengua propia. En aquest sentit, els poders públics teñen un ampli marge d'apreciació a l'hora de determinar el contingut lingüístic essencial d'aquest dret, per la qual cosa poden legítimament restringir el dret a l'elecció de la llengua en l'ensenyament, sempre i quan aquesta restricció tingui com a base la consecució d'una finalitat pública i respecti el principi de proporcionalitat.

    Aquesta jurisprudencia la va repetir, en termes similars, alguns anys mes tard en la Sentencia de 10 de maig de 2001, Xipre c. Turquía. En el marc d'un confiicte molt mes generalitzat —i que hem de deixar de banda—, les autoritats de la República turca de Xipre del Nord van suprimir l'ensenyament secundari en grec, de manera que tot un conjunt d'alumnes que havien cursat l'educació primaria en una escola xipriota grega havien d'optar, per a l'escola secundaria, bé per una escola turca (o anglesa), bé per continuar els estudis en grec a la zona sud de Tilla, amb les dificultats que aixó suposava en relació amb el retorn a la part nord.

    Davant d'aquesta situado, el Govern de Xipre va plantejar una demanda al TEDH per vulneració de l'article 2 del Protocol relatiu al dret a la instrucció. El Govern demandant afirmava que els nens grecs de Xipre que vivien a la part nord del país es veien privats, a la práctica, de l'educació secundaria i, de la mateixa manera, també els seus pares quedaven també privats del dret a garantir l'educació deis seus filis, d'acord amb les seves conviccions filosófiques i religioses.

    El TEDH considera que la possibilitat que en abstráete queda oberta per a aquests alumnes de continuar els estudis secundaris a la part sud del país és inviable a la práctica, com a conseqüéncia de la política duta a terme per les autoritats turcoxipriotes, de manera que Túnica opció real que els queda és la

    Page 151

    continuació deis estudis en una escola turca o en una escola anglesa, sempre a la zona nord (FJ 277).

    Certament, continua el tribunal, el Conveni no garanteix un dret a l'educació i instrucció en una determinada llengua d'elecáó, com ja va dir a la sentencia belga. No obstant aixó, l'opció que en teoria queda oberta per ais pares greco-xipriotes que els seus filis continu'in l'educació al nord és inviable, tenint en compte que aquests alumnes ja havien rebut a la zona grecoxipriota l'educació primaria i considerant, a mes, les dificultats que les autoritats turques posen al retorn a la zona turcoxipriota deis alumnes que, per a poder continuar els estudis en grec, es desplacen a la zona grecoxipriota (FJ 278).

    En conseqüéncia, el TEDH acaba declarant la necessitat d'establir un ensenya-ment secundari en grec com a mesura destinada a satisfer les exigéncies de l'article 2 del Protocol i, de forma indirecta, les del dret a la vida familiar de l'article 8 (FJ 279 i 280).

    Val a dir que en aquesta sentencia no es produeix un canvi en la jurisprudencia del tribunal, com podria semblar a simple vista, sino mes aviat al contrari: el tribunal torna a repetir, com ja va fer a la sentencia sobre Bélgica, que no hi ha un dret a l'elecció de l'idioma de l'ensenyament, per la qual cosa son legitimes les restriccions que les autoritats nacionals puguin fer a l'elecció de la llengua.27 Ara bé, qualsevol restricció no será sempre legítima (no ho será, per exemple, la imposició arbitraria d'una llengua com a vehicular) ni, per tant, será sempre conforme al CEDH.

  6. Llengua i dret a eleccions lliures (article 3 del Protocol)

    Sembla evident que el fet de pertányer al Consell d'Europa requereix —i pres-suposa— la legitimitat democrática del poder deis estats membres, articulada mitjanc,ant eleccions lliures, sufragi universal i escrutini secret. Tot i així, el cert és que aquesta exigencia democrática va patir un complicat procés d'ela-boració i negociació fins a la seva incorporació definitiva a través d'un Protocol Addicional, juntament amb altres «drets sospitosos» com la propietat i l'educació.28 Aixó explica, també, que la redacció del precepte quedes de la

    Page 152

    forma següent: «Les Altes Parts contractants es comprometen a organitzar, a intervals raonables, eleccions lliures amb escrutini secret, en les condkions que assegurin la Iliure expressió de l'opinió del poblé respecte de l'elecció del eos legislatiu».

    Efectivament, la redacció sembla evitar la referencia a un dret subjectiu en emprar l'expressió «les Altes Parts contractants», mes propera a un compro-mis entre estats que al reconeixement de veritables drets subjectius individuáis. No obstant aixó, el TEDH ja la primera vegada que va teñir ocasió de pronunciar-se sobre aquest precepte (Sentencia de 2 de marc, de 1987, Mathi-eu-Mohin i Clerfay v. Bélgica) va deixar molt clara la seva naturalesa jurídica, jurisprudencia que ha mantingut de forma constant des de llavors: que l'es-mentat article presenti una «certa coloració interestatal» peí fet d'utilitzar l'expressió «les Altes Parts contractants» i no «tota persona» o «qualsevol persona» no canvia la seva naturalesa, idéntica a la d'altres previsions del Con-veni. Si de cas, l'expressió utilitzada pretendria reforjar el compromís assumit pels estats, dotant-lo de certa solemnitat i donant a entendre que suposa, per ais estats membres, la cárrega d'adoptar mesures positives que permetin organitzar eleccions democrátiques.29

    Dit aixó, el TEDH destaca la importancia deis drets continguts en aquest precepte, determinant pero, i tot seguit, que aquests no son absoluts, sino que els estats poden disposar d'un ampli marge d'apreciació per a configurar el dret de vot i el dret de ser elegit. Poden, per tant, establir limitacions sempre i quan aqüestes no afectin l'esséncia deis drets en qüestió, no els facin inefica-

    Un primer cas, ja mencionat, és l'assumpte Mathieu-Mohin i Clerfay c. Bélgica, que feia referencia al régim electoral (provisional) establert a Bélgica, en el qual es diferenciava entre candidats francófons i candidats flámenes. El sistema en qüestió determinava que un francófon i un flamenc podien ser votats per persones de qualsevol de les dues comunitats lingüístiques, pero feia de-pendre, després, de l'idioma en qué feia el jurament, la seva adscripció a la comunitat d'aquella llengua i la corresponent comptabilització deis seus vots

    Page 153

    i de les majories precises en funció de la seva pertinenga a aquella comunitat. En concret, res no impedia a un candidat francófon, domiciliat o no en la cir-cumscripció deis recurrents, presentar-se a les eleccions i que els electors, fran-cófons o no, el votessin. Si era escollit, podia lliurement, amb independencia de quina fos la seva llengua personal, prestar el seu jurament parlamentari en francés o en holandés. En el primer cas pertanyia al grup lingüístic de la Cambra de representants o del Senat, el que donava accés al Consell de la comunitat francesa —que no tenia competéncies en la seva jurisdicció— pero no podia pertányer al Consell flamenc —que tenia competéncies tant a la regió com a la comunitat— ni al Consell regional való. Si ho feia en holandés, figu-raria en aquest grup lingüístic, formaria part del Consell flamenc pero no del Consell de la comunitat francesa ni del Consell regional való. D'altra banda, no tindria dret de vot en el grup lingüístic francés en aquells aspectes en els quals la Constitució exigeix una majoria qualificada per a algunes modifi-cacions.

    Els demandants, francófons i residents en un municipi que pertanyia al districte electoral de Brussel-les, consideraven que els electors francófons del seu districte administratiu —que estava en el territori de la regió flamenca pero formava part del districte electoral bilingüe de Brussel-les— no podien, a la práctica, escollir representants francófons per al Consell flamenc mentre els electors flámenes sí que podien escollir representants flámenes. En efecte, per tal que un francófon del seu districte pogués formar part del Consell flamenc havia de fer el jurament no en el seu idioma natural sino en flamenc; en canvi, els flámenes del mateix districte, fent el jurament en el seu idioma, entraven a formar part del Consell flamenc. Aixó tenia implicacions a l'hora de participar en determinades votacions sobre certes qüestions de competencia de les regions (com medi ambient, política energética o urbanisme, entre d'altres) així com en relació amb certes votacions on s'exigien determinades majories.

    El TEDH va puntualitzar que les preferéncies lingüístiques eren, certament, un aspecte important que podia influir en l'opció electoral deis ciutadans, especialment en un país com Bélgica i sobretot en el cas de residents en una «área sensible» com és el cas deis municipis brussel-lencs (FJ 56). Tot i aixó, va considerar que el sistema era conforme al CEDH, ja que s'inseria en un esquema institucional, el de l'Estat belga, inspirat en el principi de territori-alitat (FJ 57). La reforma de l'Estat belga cercava un equilibri entre les diverses comunitats culturáis i regionals, utilitzant un sistema de frens i contrapesos amb l'objectiu d'evitar conflictes lingüístics, i establint unes estructures

    Page 154

    mes estables i descentralitzades. El sistema electoral establert era, en opinió del TEDH, raonable i coherent amb els projectes organitzatius que estava duent a terme l'Estat belga. Suposava, per a les minories lingüístiques, la ne-cessitat d'atorgar els seus vots a persones aptes i disposades a utilitzar la llengua de la seva regió. En concret, els electors francófons de determinades cir-cumscripcions exercirien els seus drets de vot i elegibilitat en les mateixes condicions que els electors flámenes. Que l'exercici d'aquests drets s'articu-lés després en una comunitat o una altra, segons com es prestava el jurament (en francés o en flamenc), no és una limitació desproporcionada que contradi-gui la lliure expressió de l'opinió del poblé en l'elecció del seu eos legislatiu (FJ 57).

    Cal dir, pero, que la sentencia no va ser adoptada per unanimitat. En efecte, un total de cinc jutges van elaborar un vot dissident en el qual manifestaven la seva disconformitat amb la majoria. En la seva opinió, existia en el sistema belga una clara discriminació basada en la llengua i que era contraria a l'article 14 del Conveni. I és que, si bé era cert que els francófons escollits en el distric-te deis demandants podien pertányer al Consell flamenc —si feien el jurament en flamenc—, aixó feia que automáticament perdessin la seva condició de francófons al Parlament, amb les corresponents conseqüéncies polítiques que aixó podia comportar en un Parlament on jugaven un important paper els grups lingüístics. El fet veritablement rellevant en aquest cas, en opinió deis cinc jutges, és que la limitació no s'aplicava per igual a tots els electors sino únicament ais votants i representants electes francófons de la regió, essent, a mes, una limitació basada únicament i exclusivament en el criteri lingüístic.

    Un segon assumpte rellevant és la Sentencia de 9 de juliol de 2002, Podkolzina c. Letbnia30 La independencia de Letónia l'any 1991 va suposar, com era previsible, un gir radical en la normativa lingüística del país, per la qual cosa es van establir una serie de pilars fonamentals, entre ells, el reconeixement del letó com a única llengua oficial del país. Així, la Llei de 25 de maig de 1995 sobre eleccions parlamentarles, en el seu article 5, disposava que no podien presentar-se com a candidats a les eleccions, ni ser escollits al Parlament, les persones que no dominessin la llengua oficial —el letó— en el seu tercer ni-vell —un nivell forga elevat— de coneixement. Aquest precepte, que seria

    Page 155

    posteriorment derogat al gener del 2002 —essent substitu'it per l'obligació imposada a tots els membres del Parlament de jurar lleialtat a Letónia, com-prometre's amb l'enfortiment de la sobirania letona i recolzar la llengua letona com a única de l'Estat— estava vigent quan la demandant del cas que ens ocupa, Ingré Podkolzina, va presentar-se a les eleccions al Parlament del 1998. La senyora Podkolzina pertanyia a la important minoria russoparlant, pero havia presentat el corresponent certificat acreditatiu de coneixement de l'idi-oma letó que havia obtingut poc abans, al gener de 1997. Aquest document constituía, precisament, un deis documents que calia presentar segons la Llei d'eleccions parlamentarles, per tal que la llista de candidats quedes registrada a l'Administració electoral central.

    No obstant aixó, i sense previ avís, una inspectora del Servei d'Inspecció Lingüística de l'Estat es va presentar al lloc de treball de la demandant per tal d'efectuar un nou examen (oral, amb preguntes sobre la seva opció política, i escrit, davant de tres testimonis que acompanyaven l'inspector) sobre el domi-ni lingüístic del letó, que aquella no va superar. Ates que l'informe lingüístic va ser negatiu, la Comissió Electoral Central va suprimir la candidatura de la demandant de la llista concurrent a les eleccions, sobre la base del ja mencio-nat article 5.

    Davant d'aquesta situació, la senyora Podkolzina va recorrer al TEDH empa-rant-se en dos deis drets del Conveni: l'article 3 del Protocol número 1, que obliga els estats a organitzar eleccions lliures amb escrutini secret i condicions suficients que garanteixin la lliure expressió del poblé, i l'article 14 del Conveni, que reconeix el dret d'igualtat i no discriminació. La demandant basava la demanda en el fet que la legislado electoral de Letónia implicava una veri-table práctica discriminatoria respecte de les minories nacionals del país i, entre elles, especialment la russa a la qual ella pertanyia.

    El TEDH respon, en primer lloc, que l'article 14 manca de naturalesa autónoma i que, per tant, és aplicable únicament en relació amb un dret substantiu reconegut al Conveni, no essent necessari analitzar una vulneració autónoma de l'article 14 (FJ 39 i 42) i centrant així la qüestió controvertida en els drets polítics reconeguts a l'article 3 del Protocol: el dret de vot i el dret a presentarse com a candidat a les eleccions. Es tracta de drets essencials per a l'ordre democrátic que, com ja s'ha indicat, son susceptibles de ser limitats i condici-onats (FJ 33). Així, parteix de la consideració de la imposició de coneixement de la llengua letona des de la perspectiva d'una limitació al dret de vot i ele-gibilitat, i centra la seva análisi fonamental en decidir si aquesta limitació pot

    Page 156

    ser legítima o no i, en cas de ser-ho, si els mitjans utilitzats son o no propor-cionats.

    El TEDH va considerar que entra dins del marge d'apreciació de cada Estat la determinació deis requisits exigits per a poder concórrer a les eleccions i, dins d'aquests, la possibilitat que algún d'ells pugui estar relacionat amb la llengua (vinculat, per exemple, amb la llengua de treball utilitzada al Parlament, que era el letó): la necessitat de garantir un bon funcionament del Parlament letó, on únicament el letó és llengua de treball,31 pot determinar la imposició de conéi-xer, comprendre i parlar la llengua letona, esdevenint aquesta limitació, per tant, una finalitat legítima ais ulls del TEDH). En aquest sentit, dones, l'exigéncia de conéixer la llengua letona es va considerar una finalitat legítima (FJ 34).

    Ara bé, el TEDH també entén que les decisions sobre el grau de coneixement d'una llengua han de ser preses mitjanc,ant un procediment que garanteixi una decisió objectiva i equitativa. En cas contrari, el dret a presentar-se com a candidat a les eleccions parlamentarles, garantit a l'article 3 del Protocol número 1, es podria acabar convertint en un dret teóric i fictici. En aquest cas concret, les autoritats nacionals no van respectar aquests elements procedi-mentals que haguessin permés garantir les condicions d'equitat i objectivitat procedimental i de certesa legal, condicions que el tribunal entén com a requisits essencials en materia d'elegibilitat deis candidats (FJ 36). D'aquesta manera, l'actuació de les autoritats letones va afectar els fonaments en els quals es basa el mateix sistema democrátic, com és l'efectivitat del dret de sufragi pas-siu. Per tant, el TEDH va apreciar una vulneració de l'article 3 del Protocol.

    Seria potser exagerat afirmar que la sentencia Podkolzina va «salvar» Tingres de Letónia a la Unió Europea, el 1 de maig del 2004,32 pero el cert és que, en bona mesura com a conseqüéncia del pronunciament del TEDH, l'Estat letó va modificar la seva normativa electoral l'any 2002, i va substituir els requi-

    Page 157

    sits lingüístics per tal de ser elegible per l'obligació, imposada a tots els mem-bres del Parlament, de jurar lleialtat a Letónia i recolzar la llengua letona com a única de l'Estat.33

    En conclusió, és possible afirmar que les modalitats d'exercici deis drets polí-tics deis ciutadans poden ser regulades per l'Estat, a qui se li reconeix un ampli marge de apreciació, sense que el TEDH pugui condemnar els sistemes basats en el principi de territorialitat lingüística o l'elecció d'una determinada llengua de treball al Parlament. Aixó sí, sota la reserva de no atemptar contra l'esséncia mateixa deis esmentats drets i sempre que s'utilitzin mitjans pro-porcionats per a assegurar les finalitats legitimes que s'han de garantir a través de les limitacions a les condicions d'elegibilitat.

3. Conclusions

Un cop analitzada la jurisprudencia del tribunal en materia lingüística, en-tenc que son dues les principáis conclusions que es poden extreure.

En primer lloc, i com ja s'ha avangat al principi del treball, el carácter transversal de la «qüestió lingüística», en el sentit que molts deis drets protegits peí Conveni, tot i no estar establert de forma expressa, presenten una dimen-sió lingüística susceptible d'emergir i de ser tutelada peí TEDH. A llarg de la nostra exposició s'ha pogut apreciar l'heterogene'itat deis drets que, en algún moment, s'han vist afectats per limitacions lingüístiques, la qual cosa ens permet afirmar la transversalitat de l'element lingüístic, susceptible d'emergir en relació amb prácticament qualsevol dret o llibertat pública garantida al CEDH. Es confirma així aquella posició a qué ja hem fet referencia, segons la qual el fet de no trobar un reconeixement autónom i especific deis drets lingüístics com a tais no obstaculitza la fiscalització, per part del TEDH —i també, si s'escau, d'altres organitzacions internacional que vetllen directa-ment o indirectament peí respecte deis drets fonamentals— de les mesures o decisions estatals que puguin teñir repercussions lingüístiques.34

En segon lloc, el llarg camí que encara haurá de recorrer el sistema europeu de protecció deis drets humans per tal que es pugui afirmar, amb propietat, que

Page 158

aquest ofereix una certa tutela a les minories en tant que minories (o, si es vol, una certa tutela d'interessos o drets col-lectius). No hi ha dubte que, a dia d'avui, el sistema del Conveni gira entorn de l'individu i deis drets individuáis, probablement com a reacció, en bon mesura, a l'émfasi nacionalista que havia portat a les dues guerres mundials35 o fins i tot a la por deis estats al fet que la concessió de drets a certes minories pogués esperonar tendéncies seces-sionistes.36 Per tant, en el moment actual, podem afirmar que les minories nacionals (també les minories lingüístiques) només son protegides, indirecta-ment, a través deis drets individuáis garantits peí Conveni.

Aixó explica que, fins ara, el TEDH hagi rebutjat, en la mesura del possible, «internar-se en un terreny especialment delicat -per políticament sensible— com és el de les minories nacionals».37 Aixó es pot deduir facilment, també, del tractament que ha fet de les qüestions lingüístiques al llarg de la seva jurisprudencia. Per exemple, s'ha vist com en el cas Podkolzina el TEDH no ha tingut en compte —malgrat ser un element mencionat i ressaltat clarament i expressament— el fet que la demandant pertanyia a una minoria —la russa— de Letónia, sino que ha preferit realitzar la seva tasca de supervisió partint del drets garantits al Conveni a tot individu. El mateix podem dir, també, de les

Page 159

sentencies i decisions d'inadmissió en relació amb el dret al nom, on freqüent-ment hi havia implicada una determinada minoria.

No obstant aixó, en els darrers temps la doctrina está comengant a posar de relleu un tímid canvi d'orientació, encara forga imperceptible.38 Un testimoni d'aquest avene, ens el deixa la Sentencia de 18 de gener de 2001, Chapman c. Regne Unit, relativa a les formes de vida tradicionals de la comunitat gitana i on el tribunal, tot i desestimar les pretensions deis demandants, va realitzar interessants reflexions entorn de la identitat étnica deis gitanos i al seu dret a conduir la seva vida privada i familiar d'acord amb les seves tradicions. Es especialment rellevant la menció que fa el tribunal al Conveni marc de protec-ció de les minories nacionals, afirmant l'existéncia d'un consens internacional emergent —pero encara insuficient per tal de poder ser concretat i, per tant, poder-ne deduir drets subjectius específics— en relació amb les especiáis ne-cessitats de les minories i l'obligació de respectar la seva identitat i forma de vida.39

Des d'aquesta perspectiva, dones, hauríem de coincidir amb Arzoz Santiste-ban, qui entén que no és en absolut descartable que altres elements de la identitat d'un grup étnic i entre ells, específicament, la llengua o l'ús de pa-tronímics tradicionals, puguin incorporar-se, des de la perspectiva propia de les minories nacionals, a la noció de vida privada i familiar protegida a l'article 8 i ser, consegüentment, tutelables peí TEDH.40

Page 160

Bibliografía

Arzoz Santisteban, Xabiet. «Artículo 8: detecho al tespeto de la vida ptivada y familia!», a Iñaki Lasagabaster Herrarte (dif.), Convenio Europeo de Derechos Humanos. Comentario sistemático, Thomson Reutets-Civitas, Navatta, 2009, pp. 293-390.

Beaucamp, Guy / Messerschmidt, Klaus. «Mindetheitenschutz in den bal-tischen Staaten und in det Bundestepu-blik Deutschland - ein Rechtsvetgleich im Übetblick», Zeitschrift für auslandisches offentliches Recht und Vbíkerrecht, 2003 (63), pp. 779-799.

Benoit-Rohmer, Flotence. «La Cout Eu-topéenne des dtoits de l'homme et la défense des dtoits des minotités nationa-les», Revue trimestrielle des droits de l'homme, 2002, núm. 52, pp. 563-586.

Deop Madinabeitia, Xabiet. «Los detechos lingüísticos en el Detecho Internacional», Revista de hlengua i Dret, núm. 33, setembte de 2000, pp. 23-45.

Druviete, Ina. «Política del lenguaje y detechos humanos lingüísticos en los países Bálticos», Alteridades, 1995, 5 (10), pp. 105-120.

Esparza Leibar, Iñaki / Etxebarria Guridi, José Ftancisco. «Artículo 6: detecho a un ptoceso equitativo», en Iñaki Lasagabaster Herrarte (dif.), Convenio Europeo de Derechos Humanos, Comentario sistemático, Thomson Reutets-Civitas, 2009, Navatta, pp. 170-257.

Huntington, Samuel. El choque de civilizaciones y la reconfiguración del orden mundial, Paidós, Batcelona, 1997.

Kladiy, Ityna. «La situación lingüística en Uctania», Revista de hlengua i Dret, núm. 28, desembte de 1997, pp. 187-198.

Lasagabaster Herrarte, Iñaki/ Urru-tia Libarona, Iñigo. «Artículo 2 del Ptotocolo: detecho a la insttucción», en Iñaki Lasagabaster Herrarte (dif.).

Convenio Europeo de Derechos Humanos. Comentario sistemático, Thomson Reutets-Ci-vitas, Navatra, 2009, pp. 800-822.

Lasagabaster Herrarte, Iñaki. «Artículo 3 del Ptotocolo Adicional al Convenio: detecho a elecciones libtes», en Iñaki Lasagabaster Herrarte (dif.). Convenio Europeo de Derechos Humanos, Comentario sistemático, Thomson Reutets-Civitas, Na-varta, 2009, pp. 822-843.

Latvian Centre for Human rights and ethnic studies, Human rights in Latvia in 2002, Riga, 2003.

Magaldi, Nuria. Derecho a saber, filiación biológica y Administración pública, Marcial Pons, Madtid, 2004.

Milian I Massana, Antoni. «Suptaesta-talitat, immigtació i tequisits lingüístics. Límits jutídics suptaestatals a l'establi-ment de tequisits lingüístics i estudi deis tequisits telatius al cátala que a Catalunya es poden exigit a la immigtació esttange-ta», a AA.VV, Mundialització, lliurecircu-

Page 161

lacio i immigració, i I'exigencia d'una llengua com a requisit. El cas del cátala, llengua oficial en part del territori d'un Estat, Institut d'Estudis Autonómics, Barcelona, 2008.

Milian i Massana, Antoni. Derechos lingüísticos y derecho fundamental a la educación; un estudio comparado; Italia, Bélgica, Suiza, Canadá y España, Civitas, Madrid, 1994.

Natale, Virginie. «Le droit á des électi-ons libres ou la construction d'un verita-ble ordre démocratique européen», Revue trimestrielle des droits de l'homme, 2006, núm. 68, pp. 939-972.

Poggeschi, Giovanni. I diritti linguistici. Un'analisi comparata, Carocci editore, Roma, 2010.

Ramu, Sebastian. «Le statut des minorités au regard du Pacte International relatif aux droits civils et politiques», Revue trimestrielle des droits de l'homme, 2002, núm. 52, pp. 587-628.

Ulasiuk, Iryna. «The language issue in the evolution of Ukranian constitutiona-lism», Revista de Llengua i Dret, núm. 54, 2010, pp. 135-165.

Urrutia Libarona, Iñigo. «Exigencias lingüísticas para el acceso a cargos de representación política. Comentario a la sentencia del Tribunal Europeo de Derechos Humanos de 9 de abril de 2002 (Asunto Podkolzina c. Letonia)», Revista Vasca de Administración Pública núm. 68, 2004, pp. 251-258.

Vacca, Alessia. «A comparative approach between the Council of Europe treaties and the European Union framework in the legal protection of minority languages», Revista de Llengua i Dret, núm. 53, 2010, pp. 111-136.

---------------------------------

[1] Tot i que ni molt menys en exclusiva, ja que la llengua ha estat considerada i percebuda com un «problema» des del mateix procés de naixement i evolució de l'Estat-Nació, precisament per la seva estreta vinculado amb la formació i identificado de les identitats nacionals. Vegeu Alessia Vacca, «A comparative approach between the Council of Europe treaties and the European Union framework ín the legal protection ofminonty languages», Revista de Llengua iDret, núm. 53, 2010, pp. 112 i 113, i Giovanm Poggeschi, I diritti linguistici. Un'analisi comparata, Caroca editore, Roma, 2010, p. 11 qui afirma que «la regulació jurídica d'una llengua es fonamenta en la considerado d'aquesta com a bé jurídic vinculat amb una cultura i amb una comunitat, de manera que és en aquest punt on tro-bem el nexe de connexió imprescindible amb la qüestió de l'Estat-Nació». En aquest sentit, només cal pensar en els problemes lingüístics —entre, per exemple, croates, hon-garesos i romanesos— que van erosionar l'Impen Austrohongarés especialment en les seves darreres époques (i que eren reflex deis problemes polítics de l'Impen), i que han trobat amb freqüéncia plas-mació en la literatura (em refereixo, per exemple, a l'excel-lent i recentment publicada en castellá obra de M. Banffy, Trilogía tramilvana, Libros del Asteroide, 2010).

[2] En general, sobre l'article 27 del Pacte, vegeu el treball de Sebastian Ramu, «Le statut des minorités au regard du Pacte International relatif aux droits civils et politiques», Revue trimestrielle des droits de l'homme, 2002, núm. 52, especialment pp. 591, 592 i 614. Aquest autor posa de relleu l'abséncia d'una definició clara i unívoca de «minoría» en l'article esmentat, que sí que realitza, en canvi, una restncció en relació amb les miñones respecte de les quals s'aplica: miñones étniques, religioses o lingüístiques, evitant així que el concepte es pugui ampliar i estendre de forma índe-guda (comprenent tot tipus de miñones: menors, obrers, etc.). Sobre els drets lingüístics en l'ámbit internacional també pot consultar-se l'estudi de Xabier Deop Madinabeitia, «Los derechos lingüísticos en el Derecho Internacional», Revista de Llengua i Dret, núm. 33, setembre de 2000, pp. 23-45.

[3] Sobre aquests dos instruments, amb detall, vegeu Alessia Vacca, «A comparative approach bet-ween the Council of Europe treaties...», cit., pp. 115-119- Val a dir que la Carta, tot i teñir com a objectm, realment, la protecció de llengües regionals i minoritáries en tant que riquesa cultural d'Europa mes que no pas la garantía de drets fonamentals, suposa el reconeixement, indirecte si mes no, de nombrosos drets lingüístics. Vegeu Xabier Deop Madinabeitia, «Los derechos lingüísticos en el Derecho Internacional», cit., p. 24.

[4] Vegeu Antoni Milian i Massana, «Supraestatalitat, ímmigració i reqmsits lingüístics. Límits jurídics supraestatals a l'establiment de requisits lingüístics i estudi deis requisits relatms al cátala que a Catalunya es poden exigir a la ímmigració estrangera», a AA.VV, Mundialització, lliure circulado i Ímmigracióf i ¡'exigencia d'una llengua com a requisit. El cas del catalaf llengua oficial en part del terri-tori d'un Estat, Instituí d'Estudis Autonómics, Barcelona, 2008, p. 15, així com l'extensa bibliografía citada a la nota 1 sobre aquesta qüestió.

[5] En fase de revisió de proves hem tingut coneixement de la sentencia de 5 d'abril de 2011, Saman c. Turkey, que confirma plenament la posició del TEDH en relació amb la seva jurisprudencia anterior, que detallem ámpliament en el text.

[6] Ifiaki Esparza Leibar / José Francisco Etxebarria Guridi, «Artículo 6: derecho a un proceso equitativo», a Ifiaki Lasagabaster Herrarte (dir.), Convenio Europeo de Derechos Humanos. Comentario sistemático, Thomson Reuters-Civitas, Navarra, 2009, p- 251.

[7] Aquests son els casos, per exemple, de les sentencies de 22 de febrer de 1954, Burghartz c. Su'issa o les decisions d'inadmissió de 6 de desembre de 2001, Petersen c. Alemanya, de 27 de desembre de 2001, GMB i KM. c. Suissa, o de 27 d'abnl de 2000, Bifleveldc. Holanda.

[8] Aqüestes qüestions es plantejaren en casos com les sentencies de 24 d'octubre de 1996, Guillom c. Franca (FJ 27) o de 6 de setembre de 2001 ,Johansson c. Finlandia, (FJ 38 i 39)- Vegeu també la De-cisió d'inadmissió de 2 de juliol de 1997, Salonen c. Finlandia.

[9] El fet que Letónia siguí, deis tres paísos báltics, el que presenta una major diversitat des del punt de vista étnic i lingüístic podría explicar que els casos arribáis al TEDH siguin sobretot letons. Pen-seu que, encara avui, prácticament un 40% de la població de Letónia és étnicament no letona. Una valoració justificativa de la política lingüística letona, pero crítica també amb algún deis seus aspectes, la fa Giovanni Poggeschi, I diritti linguistici Un'analisi comparata, cit., pp. 106-110. Una primera visió —que s'ha d'acollir amb reserves pero— sobre els problemes lingüístics (i nacionals) ais Paísos Báltics es podía trobar ja l'any 1995 de la má d'Ina Druviete, «Política del lenguaje y derechos humanos lingüísticos en los países Bálticos», Alteridades, 1993, 5 (10), pp. 105-120, reputada filóloga de la llengua letona i també destacada figura política del país i Ministra d'Educació i Ciencia entre el 2004 i el 2006. Mes recentment —i incorporant la comparado amb la República Federal d'Alemanya— vegeu també Guy BEAUCAMP/Klaus Messerschmidt, «Minderheitenschutz ín den baltischen Staaten und ín der Bundesrepublik Deutschland - ein Rechtsvergleich ím Über-bhck», Zeitschrift für auslándisches offentliches Recht und Volkemcht, 2003 (63), pp. 779-799.

[10] Tenint en compte que si s'utilitzava la lletra amb signe diacrític la paraula equivalía a un subs-tantiu d'origen rus que significava «pi», mentre que sense el signe diacrític l'arrel del cognom adquiría el sentit de «mamella».

[11] A mes, el fet de no teñir passaport (ja que es negava a retirar-lo peí seu contingut humiliant) els impedeix viatjar a l'estranger i accedir a determináis servéis (a Letónia el passaport constitueix, també, un document d'identitat utilitzat i demanat amb certa freqüéncia en l'ámbit intern).

[12] Aquesta afirmació del Govern de Letónia és ben representativa de la regulació lingüística de molts pai'sos de l'Europa central i oriental un cop desintegrada l'URSS: polítiques lingüístiques que es caractentzen per un espent defensiu que emfatitza el paper de la nació majontária, la qual s'engeix —i així consta en els preámbuls d'algunes constitucions— com l'únic fonament legitimant en la construcció de l'Estat, mes enllá del reconeixement de les miñones nacionals, que son vistes com un complement excepcional respecte de l'idea nacionalista dominant. Vegeu Giovanni Poggeschi, I diritti linguistki. Un'analisi comparata, cit., p. 96. També crítics amb aquesta política lingüística Guy BEAUCAMP/Klaus Messerschmidt, «Minderheitenschutz ín den baltischen Staaten...», cit., p. 793, els quals parlen d'una veritable vulnerado del «dret al propi nom» per part de l'Estat letó en relació amb els casos Mentzen i Kuharec.

[13] El TEDH recorda la sentencia del Tribunal Constitucional letó de l'any 2001, que arriba a la conclusió que la situació de l'idioma en les relacions socials és encara frágil i necessita una protecció addicional.

[14] Igual que en el cas Mentzen, el Govern posava émfasi en el fet que durant el régim soviétic només la voluntat del poblé de Letonia de mantenir l'ús del seu idioma va permetre la seva supervivencia.

[15] La situado lingüística a Ucraína és especialment complexa i potencialment generadora de confiletes, tenint en compte que en aquest país, amb una independencia adquirida fa escassament dues décades, hi conviuen dos moviments marcadament oposats: d'una banda, una part de la població que parla fonamentalment ucra'inés i és filoeuropea, concentrada a l'oest del país (zona que antigament pertanyia a l'Impen Austrohongarés, coneguda com Galizia i capital a Lviv —Lemberg en el seu nom alemany). De l'altra, la zona sud i est, de tendencia russofila i inclinada a privilegiar els lligams amb la véina Federació russa. La divisió lingüística del país reflecteix, de fet, una profunda divisió que és fonamentalment política i que respon al tipus d'Estat que Samuel Huntington va denominar «país estripat». Vegeu Samuel Huntington, El choque de civilizaciones y la reconfiguración del orden mundial, Paidós, Barcelona, 1997, pp. 197-200. De forma introductoria, sobre la historia lingüística del país, els grups etnolingüístics majontans i les polítiques lingüístiques adoptades des de la seva independencia vegeu Iryna Kladiy, «La situación lingüística en Ucrania», Revista de Llengua i Dret, núm. 28, desembre de 1997, pp. 187-198 i, sobretot, el recent treball de Iryna Ulasiuk, «The language íssue ín the evolution of Ukranian constitutionalism», Revista de Llengua i Dret, núm. 54, 2010, pp. 135-165.

[16] Posant un exemple: una cosa és transenure Jiri (nom txec equivalent a Jordi) com Jiri, ates que en cátala no existeix la grafía r (independentment de la seva pronuncia, que clarament seria ben di-ferent de l'onginal, ja que en txec la «j» sona de manera similar a una «i»), i una altra ben diferent seria escrmre Jordi, que és la versió catalana de Jiri.

[17] A mes, també van posar de relleu la necessitat que una mateixa persona tingues el seu nom escrit de forma idéntica al document d'identitat i al passaport (el demandant només va impugnar el nom tal com constava al passaport, no al document d'identitat, que s'havia expedit alguns anys enrere).

[18] En relació amb el nou marc constitucional ucra'inés i la protecció de les miñones, vegeu Iryna Ulasiuk, «The language íssue ín the evolution of Ukranian constitutionalism», cit. pp. 148-157.

[19] Giovanni Poggeschi, / diritti linguistici. Un'analisi comparata, cit., pp. 117-126. Aquest autor posa de relleu, pero, que en el cas de l'antiga Iugoslávia els problemes lingüístics ho son mes per reflex del problema étnic que per la seva propia entitat, ates que tant el bosnia, com el croata i el serbi son llengües prácticament idéntiques, excepte per l'alfabet. Mes complexa és la situado de Macedónia, a la qual l'autor dedica específicament algunes consideracions.

[20] La sentencia afirma que els demandants pretemen rebre el senyal de programes de televisió en farsi o árab provinents de la seva regió o país. Aquesta informació incloía, per exemple, noticies so-cials i polítiques que podien ser d'especial interés per ais demandants, en tant que ímmigrants íra-quians. A mes, advertía també que la llibertat a rebre informació no es limitava únicament a informes, reportatges o esdeveniments d'interés públie sino que cobria també expressions culturáis i de mer entreteniment. Aquest fet no havia de passar-se per alt, especialment en el cas d'una familia d'immigrants amb tres filis petits, que probablement «desitjanen mantenir els vineles amb la cultura i l'idioma del seu país d'ongen».

[21] Sobre els drets fonamentals entre privats i el Conveni vegeu Nuria Magaldi, Derecho a saber, filiación biológica y Administración pública, Marcial Pons, Madrid, 2004, pp. 116-121 i la bibliografía allí citada.

[22] Sobre la Llei del 1932, vegeu detalladament Antoni MlLIAN I Massana, Derechos lingüísticos y derecho fundamental a la educación: un estudio comparado: Italia, Bélgica, Suiza, Canadá y España, Civitas, Madrid, 1994, pp. 158-166.

[23] Amb detall sobre la nova regulació i les novetats que incorporava en relació amb la Llei del 1932, vegeu el minuciós estudi de Antoni MlLIAN I Massana, Derechos lingüísticos y derecho fundamental a la educación..., cit., pp. 169-181.

[24] Decisió que s'adopta per vuit vots a favor i set en contra, mentre que la resta de la sentencia va ser resolta per unanimitat. Vegeu al respecte Antoni MlLIAN I Massana, Derechos lingüísticos y derecho fundamental a la educación..., cit., pp. 186 i 200-202.

[25] FJ3, 7

[26] Vegeu, sobre la interpretado estricta que fa el tribunal en relació amb el concepte «conviccions religioses o filosófiques», Ifiaqui Lasagabaster Herrarte/ Iñigo Urrutia Libarona, «Artículo 2 del Protocolo», a Iñaki Lasagabaster Herrarte (dir.), Convento Europeo de Derechos Humanos. Comentario sistemático, Thomson Reuters-Civitas, Navarra, 2009, pp. 809 i 810.

[27] En aquest mateix sentit Antom MlLIAN I Massana, «Supraestatalitat, ímmigració i reqmsits lingüístics....», cit., pp. 20 y 21.

[28] Ifiaki Lasagabaster Herrarte, «Artículo 3 del Protocolo Adicional al Convenio: derecho a elecciones libres», a Iñaki Lasagabaster Herrarte (dir.), Convenio Europeo de Derechos Humanos. Comentario sistemático, Thomson Reuters-Civitas, Navarra, 2009, pp. 822-843, pp. 822 i 823-

[29] Vegeu amb mes detall els FJ 48-50 de la Sentencia Mathieu-Mohin i Clerfay c. Bélgica, la primera que es va pronunciar sobre aquesta qüestió. En relació amb aquest punt i l'evolució soferta per aquest precepte en la jurisprudencia del tribunal, vegeu Virgime Natale, «Le droit a des élections libres ou la construction d'un ventable ordre démocratique européen», Revue trimestrielle des droits de l'bomme, 2006, núm. 68, pp. 939-972, especialment les pp. 948-955.

[30] Vegeu sobre aquesta sentencia Ifiaki Lasagabaster Herrarte «Artículos 3: derecho a elecciones libres», cit., pp. 832-834, així com el comentan monográfic de Iñigo Urrutia Libarona, «Exigencias lingüísticas para el acceso a cargos de representación política. Comentario a la sentencia del Tribunal Europeo de Derechos Humanos de 9 de abril de 2002 (Asunto P odkolzina c. Letonia)», Revista Vasca de Administración Pública núm. 68, 2004, pp. 251-258.

[31] I, en aquest sentit, el TEDH dm que no li correspon determinar ni valorar l'elecció sobre la llengua de treball que es pren en un Parlament nacional, sino que aixo és una qüestió d'ordre historie i polític, que forma part de la competencia exclusiva de cada Estat. El TEDH, per tant, no es pronuncia sobre el régim lingüístic, que está relacionat amb l'estructura democrática de l'Estat pero no un fonament d'aquesta, sempre que la legislado nacional o la seva aplicació no siguí arbitraria (FJ 33-35).

[32] Giovanni Poggeschi, I diritti linguistici. Un'anaüsi comparata, cit., p. 109- El que sí sembla comprovat, pero, és el fet que el tribunal ha estat especialment actiu en l'interpretació d'aquest pre-cepte a partir deis anys 1999-2000, i a aixó han contnbu'it, sens dubte, els processos de construcció democrática que han tingut lloc en molts deis antics páisos del bloc comunista, com per exemple la mateixa Letonia. Vegeu sobre aixo Virginie Natale, «Le droit á des élections libres...», cit., p. 940.

[33] Vegeu, sobre aquesta evolució, Latvian Centre for Human rights and ethnic studies, Human rights in Latvia in 2002, Riga, 2003, pp. 7, 8 i 21.

[34] Vegeu Antoni Milian i Massana, «Supraestatalitat, ímmigració i requisits lingüístics....», cit., p. 16.

[35] Així, es va produir un abandonament de la protecció específica de les miñones —després del fracás de la Societat de Nacions i del régim minoritan que l'acompanyava—, i la seva substitució per una filosofía universalista deis drets de l'home, que des de llavors ha ocupat l'escena internacional i ha tingut una influencia directa sobre l'aproximació adoptada en relació amb les miñones. Vegeu Sebastia Ramu, «Le statut des minontés au regard du Pacte International...», cit, p. 587 i també Giovanm Poggeschi, I diritti linguistici. Un'analisi comparata, cit., pp. 23 i 24, qui afirma que pre-cisament la por que la qüestió de les miñones estigués excessivament vinculada a aquell «émfasi nacionalista» havia donat lloc al fet que, ímmediatament després de la segona guerra mundial, s'optés per col-locar en el bell mig del sistema de protecció «l'ésser huma individual». Un procés i una opció, d'altra banda, molt similars al que va patir Alemanya i que va donar lloc a una concepció de la Grundgesetz centrada en l'individu i en la tutela deis seus drets individuáis.

[36] En aquest sentit, Ramu afirma que els estats han estat i son molt cautelosos a l'hora de concedir a grups certs drets susceptibles de «tornar-se en contra deis seus interessos» (especialment, de la seva unitat política i de la seva integritat territorial). Sebastian Ramu, «Le statut des minontés au regard du Pacte International...», cit., p. 588.

[37] Un exemple ben dar el trobem a la Sentencia de 17 de febrer de 2004, GottéHc c. Polonia, on el tribunal directament rebutja entrar a determinar si els silesis son o no una minoría nacional. Val a dir que aquesta visió restrictiva del tribunal es veu recolzada, també, peí fet que no trobem en cap tractat internacional, ni tan sois en la Convenció marc sobre miñones nacionals, una definició clara de qué hem d'entendre per «minoría nacional». Vegeu Florence Benoit-Rohmer, «La Cour Euro-péenne des droits de l'homme et la défense des droits des minontés nationales», Revue trimestrielle des droits de l'homme, 2002, núm. 52, especialment pp. 564-566, qui es mostra especialment crítica amb aquesta concepció del tribunal, que qualifica de restrictiva. També és crític en aquest sentit Iñigo Urrutia Libarona, «Exigencias lingüísticas para el acceso a cargos de representación política...», cit. p. 254.

[38] Florence Benoit-Rohmer, «LaCour Européenne des droits de rhomme...», cit., pp. 563 i 564. Així, tot i que és cert que els drets del Conveni s'apliquen a tota persona, pertanyi o no a una minoría nacional, alguns d'ells poden ser especialment aptes per a la protecció de les miñones (llibertat d'expressió, religiosa, d'associació, d'instrucció) ja que donen l'opció, a aqüestes miñones, de desen-volupar la seva cultura i preservar els elements essencials de la seva identitat; religió, llengua, tradicions i patnmoni cultural. Vegeu les consideracions, en aquest sentit, de Sebastian Ramu, «Le statut des minontés au regard du Pacte International...», cit., pp. 588 i 589, 619 i 620.

[39] Vegeu, al respecte, les interessants observacions de Xabier Arzoz Santisteban, «Artículo 8: derecho al respeto de la vida privada y familiar», a Ifiaki Lasagabaster Herrarte (dir.), Convenio Europeo de Derechos Humanos. Comentario sistemático, Thomson Reuters-Civitas, Navarra, 2009, pp. 347-353.

[40] Xabier Arzoz Santisteban, «Artículo 8: derecho al respeto de la vida privada y familiar», cit., p. 352.