Els conceptes tributaris de l'establiment permanent i els punts de connexió en relació amb l'adveniment d'Internet of Things
| Autor | Ignasi Belda |
| Cargo | Universitat Oberta de Catalunya (UOC) |
| Páginas | 1-13 |
www.uoc.edu/idp
Resum
La internet de les coses, o Internet of Things (IoT), obre un nou paradigma tecnològic en què no so-
lament molts dels objectes quotidians estan connectats a internet, sinó que, a més, aquests tenen
delegades facultats per prendre decisions de compra. Tanmateix, els algorismes d’intel·ligència arti-
ficial que prenen aquestes decisions normalment no estan ubicats dins de l’electrònica dels objectes
connectats a internet, sinó que estan deslocalitzats al núvol. Aquest paradigma, doncs, obre nous
interrogants en l’àmbit tributari que aquest article analitza. En particular, estudia la definició actual i
les evolucions dels conceptes jurídics d’establiment permanent i punts de connexió –o nexe– en relació
amb el paradigma tecnològic de l’IoT.
Paraules clau
fiscalitat, noves tecnologies, Internet of Things, establiment permanent, punts de connexió, nexe
Tòpic
dret tributari, dret econòmic, tecnologies de la informació, Internet of Things
Ignasi Belda
Universitat Oberta de Catalunya
Data de presentació: juliol de 2019
Data d’acceptació: juliol de 2020
Data de publicació: març 2021
ARTICLE
Els conceptes tributaris de
l’establiment permanent i els
punts de connexió en relació amb
l’adveniment d’Internet of Things
Eloi Puig
IDP Núm. 32 (Març, 2021) I ISSN 1699-8154 Revista dels Estudis de Dret i Ciència Política
1
Ignasi Belda
www.uoc.edu/idp
Universitat Oberta de Catalunya
Els conceptes tributaris de l’establiment permanent i els punts de connexió
en relació amb l’adveniment d’Internet of Things
Eloi Puig
IDP Núm. 30 (Març, 2020) I ISSN 1699-8154 Revista dels Estudis de Dret i Ciència Política
2
Ignasi Belda
1. Introducció
L’actual paradigma tecnicoeconòmic, el de l’economia del
coneixement, està caracteritzat per un desenvolupament
tecnològic exponencial (Castells, 2000; Romera, 2017).
Aquesta gran velocitat en el desenvolupament tecnològic
provoca que, sovint, el debat jurídic vaja molt endarrerit
respecte al progrés inexorable de la tecnologia. N’abunden
els exemples en pràcticament totes les àrees del dret: civil,
laboral, mercantil i, per descomptat, en l’àmbit tributari.
En el cas concret del dret tributari succeeix, a més, que els
paradigmes tributaris fa dècades que han quedat obsolets.
Això explica perquè les noves empreses tecnològiques
aconsegueixen pagar tipus impositius efectius tan reduïts
sense violar les normes tributàries locals ni internacio-
nals. Davant d’aquesta evidència són múltiples les veus
doctrinals, nacionals i internacionals, acadèmiques i ins-
titucionals, que reivindiquen una actualització substancial
dels paradigmes tributaris (Rosembuj, 2015; OECD, 2018;
Álamo Cerrillo i Lagos Rodríguez, 2015; Borrego Zabala,
2014; Colin, 2013).
Aquest article, doncs, se centra en dos aspectes molt con-
crets del dret tributari com són l’establiment permanent
1. Vehicles, televisors, neveres, rentadores i qualsevol altra mena d’electrodomèstic.
(EP) i els punts de connexió o nexe. De fet, diverses veus
doctrinals també reivindiquen l’actualització d’aquests dos
conceptes jurídics en relació amb el comerç electrònic i
l’economia digital, en general (Álamo Cerrillo, 2015). Per
ser més concrets, aquest article posa el focus en la relació
dels conceptes d’EP i els punts de connexió amb un nou
paradigma tecnològic com és el d’Internet of Things (IoT) o
la internet de les coses i analitza si cal actualitzar aquestes
definicions jurídiques, tal com apunten diversos autors
acadèmics, o no.
El paradigma tecnològic de l’IoT és el context tecnològic
caracteritzat per la connexió massiva d’objectes quo-
tidians a internet. Per si sola aquesta definició tindria
poques implicacions tributàries, però la combinació del
concepte amb la intel·ligència artificial provoca que els
objectes intel·ligents
1
interconnectats a internet ara tin-
guen l’autonomia suficient per poder realitzar compres de
béns i serveis digitals o físics. Aquest fet deixa ja, fins i tot,
obsolets els conceptes tributaris més innovadors com el
de la presència digital significativa proposat recentment
per l’OCDE (OECD, 2015).
The tax concepts of permanent establishment and connection
points in relation to the advent of the Internet of Things
Abstract
The Internet of Things (IoT) opens up a new technological paradigm where not only many everyday
objects are connected to the Internet, but also have delegated powers to make purchase decisions.
However, artificial intelligence algorithms that take these decisions are not usually located within the
electronics of objects connected to the internet, but are in the cloud. This paradigm, then, brings up
new questions in the tax area that this article analyses. In particular, we analyse the current definition
and evolution of the legal concepts of Permanent Establishment and Connection Points –or nexus– in
relation to the technological paradigm of the IoT.
Keywords
taxation, new technologies, Internet of Things, permanent establishment, connection points, nexus
Topic
tax law, economic law, information technologies, Internet of Things
Eloi Puig
IDP Núm. 32 (Març, 2021) I ISSN 1699-8154 Revista dels Estudis de Dret i Ciència Política
3
www.uoc.edu/idp
Universitat Oberta de Catalunya
Els conceptes tributaris de l’establiment permanent i els punts de connexió
en relació amb l’adveniment d’Internet of Things
Ignasi Belda
2. Internet of Things
La història d’internet està marcada per la progressiva
connexió dels centres productors de dades a la xarxa, en
funció de llur velocitat en la generació de dades. Als inicis
d’internet solament els centres militars tenien accés a la
xarxa, atès que internet és una d’entre moltes innovacions
militars que han acabat beneficiant la població civil a més
dels fins bèl·lics.
2
Poc més tard, els centres acadèmics van
connectar els seus establiments a la xarxa, ja que aquests
eren grans centres de producció de dades. A continuació,
s’hi van connectar grans empreses basades en la gestió de
dades de forma massiva, com els bancs, quedant les em-
preses industrials relegades d’aquest progrés. El següent
pas va ser la democratització de les connexions a internet
entre la població general per mitjà dels ordinadors perso-
nals. En la segona dècada del segle xxi, les connexions a
internet van continuar creixent exponencialment gràcies
a la popularització de la telefonia mòbil. De fet, segons
dades de l’estudi «Digital 2019: Global Digital Yearbook»
(Hootsuite, 2019), a Espanya el 93 % de la població té ac-
cés a internet i, de mitjana, cada ciutadà gasta 5 h i 18 m
connectat a internet al dia.
Finalment, una volta superada l’onada d’hiperconnexió
personal en què cada individu està permanentment con-
nectat a internet per mitjà de múltiples canals –mòbil, or-
dinador, rellotge, tauleta, televisor, etc.– arriba el moment
de connectar els objectes, des de tasses per beure cafè
fins a elements del mobiliari urbà –i açò connecta amb el
concepte d’smart city–. Aquests objectes que ara s’estan
començant a connectar a internet són l’última baula de la
cadena en la generació d’informació, és a dir, els que gene-
ren dades d’interès a menor velocitat i, per tant, seguint la
lògica exposada, els últims a ser connectats massivament
a internet. I açò és el que es coneix com a IoT.
Ara bé, els avenços que en paral·lel a les telecomunica-
cions ha experimentat la intel·ligència artificial fa que ha-
guem de fer front a un nou paradigma en què els elements
quotidians més insignificants poden prendre decisions per
nosaltres, algunes, fins i tot, amb implicacions de despesa.
2. Altres exemples són el radar, els satèl·lits artificials, el GPS o el forn microones.
3. En la secció posterior, sobre l’EP en relació amb la prestació de serveis (paràgrafs del 132 al 169) tampoc se cita, en cap moment, els serveis
de caràcter digital.
N’abunden els exemples, però solament per il·lustrar el
concepte parlarem d’alguns, presents i potencials. El pri-
mer exemple més evident i present és el d’algunes neveres
intel·ligents –o smart refrigerator– que poden detectar
quan un producte –llet, ous, etc.– està a punt d’exhaurir-se
i poden llançar una comanda de manera completament
automatitzada i autònoma. Un altre exemple, en l’àmbit de
l’automoció, és quan un cotxe autònom detecta que està
baix de bateries i, de forma automàtica, es dirigeix a una
«electrolinera» per recarregar les bateries. Finalment, per
parlar d’un exemple més utòpic però amb el qual algunes
empreses ja estan experimentant, en el futur proper hi
haurà assistents personals –tipus l’Alexa d’Amazon– que
podran decidir per nosaltres mateixos si ha arribat el mo-
ment de comprar roba nova o contractar un o altre servei
digital que ens pot interessar.
Per tant, és imprescindible que el debat doctrinal vaja pre-
parant el terreny al legislador amb vista al fet que quan tot
això siga una realitat popularitzada, no es produïsquen les
contradiccions fiscals a les que malauradament cada volta
estem més acostumats (Menéndez Moreno, 2019).
3. L’establiment permanent
Com es comenta a la introducció, l’objecte d’estudi d’aquest
article és la relació entre el concepte tributari de l’EP i els
punts de connexió amb l’IoT governat per sistemes autò-
noms amb intel·ligència artificial. Per tant, en aquest punt
fixarem l’atenció al concepte d’EP i la seua relació amb el
món digital. De fet, els comentaris de l’OCDE al seu model
de conveni per evitar la doble imposició (OCDE, 2017) han
d’establir les bases doctrinals d’aquest tema. Tanmateix,
en els comentaris al 5è. article del model –l’article que
defineix el marc regulador dels EP–, en la secció sobre co-
merç electrònic (paràgrafs del 122 al 131), no s’estableixen
amb la precisió necessària la definició de l’EP en relació
amb el comerç electrònic internacional, i encara menys en
relació amb la prestació de serveis digitals.
3
De fet, el que
estableixen els citats comentaris és que solament en de-
terminades circumstàncies es podria determinar que hi ha
un «lloc de negocis» i, per tant, un EP, si hi ha un servidor
Eloi Puig
IDP Núm. 32 (Març, 2021) I ISSN 1699-8154 Revista dels Estudis de Dret i Ciència Política
4
www.uoc.edu/idp
Universitat Oberta de Catalunya
Els conceptes tributaris de l’establiment permanent i els punts de connexió
en relació amb l’adveniment d’Internet of Things
Ignasi Belda
físic instal·lat al país on es vol fer la imposició i aquest està
plenament controlat i operat pel subjecte passiu. La mera
existència, per tant, d’una pàgina web, sense un servidor
físic ubicat en aquell país, no és un element suficientment
constitutiu per establir l’existència d’un EP. És més, si és
el cas que hi ha un servidor físic instal·lat al territori, però
aquest servidor pertany i és operat per un tercer no vin-
culat al subjecte passiu, per exemple, un Internet Service
Provider, tampoc això pot ser considerat un EP. Davant
d’aquesta indefinició, per tant, no sorprèn que diversos
països importadors de serveis tecnològics
4
no subscriguen
aquest criteri, segons informa la mateixa OCDE. Ja que,
amb aquest criteri, les compres per internet, és a dir, el
comerç electrònic, realitzat a webs que no estan allotjades
a servidors locals, no poden ser taxades apropiadament.
Segons les conclusions del Grup d’Experts de la Comissió
Europea en Fiscalitat de l’Economia Digital (Comissió Eu-
ropea, 2014), aquest punt es podria solucionar mitjançant
la revisió del paper dels comissionistes en el negoci del
comerç electrònic i, sobretot, amb la redefinició de les
activitats auxiliars o preparatòries. Ja que, segons les
definicions actuals de l’OCDE, perquè un magatzem local
puga servir comandes de comerç electrònic d’origen inter-
nacional ha de ser considerat com una activitat auxiliar o
preparatòria, però el grup d’experts de la CE considera que
ara, en l’economia digital, un magatzem d’aquestes carac-
terístiques no hauria de ser considerat com una activitat
auxiliar, sinó central. Certament, que una empresa de co-
merç electrònic, tipus Amazon, tinga magatzems logístics
locals, li dona determinats avantatges competitius respecte
d’altres empreses de comerç electrònic que no els tenen.
Aquests centres logístics permeten a les empreses servir
comandes a les principals capitals en menys de dues hores.
En relació amb tot l’esmentat, en una recent comunicació
de la Comissió Europea al Parlament i al Consell Europeu
(Comisión Europea, 2018), se subratlla que: «... gràcies a
les tecnologies digitals, ara les empreses poden tenir una
presència econòmica significativa en la jurisdicció d’un
mercat sense que hagen de tenir necessàriament una
presència física important. Així doncs, cal comptar amb
indicadors alternatius de presència econòmica important
a fi de determinar i protegir els drets impositius en relació
amb els nous models empresarials digitals».
4. Xile, Grècia, Mèxic, Portugal i Turquia; i el Regne Unit amb matisos.
Els problemes en aquest sentit no solament són endèmics
d’Europa. Recentment, el Tribunal Suprem dels EUA ha
fet canviar la doctrina a causa del cas Dakota del Sud v.
Waifair, et al., núm. 17494, de 21 de juny de 2018 (Falcón i
Tella, 2018). En aquest cas, el Tribunal Suprem dona un gir
radical a la doctrina tradicional, establerta l’any 1992 amb
el cas Quill v. North Dakota, mitjançant la qual els comer-
ciants minoristes no podien quedar gravats als estats on
no tenien una presència física, com ara una tenda, una ofi-
cina o un magatzem. Ara, però, s’estableix que el requisit
de presència física no és correcte i que no constitueix una
exigència de la clàusula de comerç. Tanmateix, l’alt tribu-
nal no acaba de precisar quan es dona aquesta presència
virtual i econòmica que sí que donaria lloc a una tributa-
ció. Tot i que dona per vàlida la norma de Dakota del Sud
que exigeix unes vendes mínimes de $100.000 anuals o un
mínim de 200 transaccions en el mateix període.
Davant d’aquesta evidència d’una necessitat jurídica no
coberta, són múltiples les veus acadèmiques que demanen
redefinir el concepte de PE (Álamo Cerrillo, 2015; Álamo
Cerrillo i Lagos Rodríguez, 2015; Cruz Padial i Sánchez-Ar-
chidona Hidalgo, 2017). Per exemple, Sánchez-Archidona
(Sánchez-Archidona Hidalgo, 2016) es pregunta, amb molt
de criteri, si «les pàgines web mereixen ser considerades
partícips de la vida econòmica d’un país quan el volum de
negocis que genera superen en l’actualitat el de les seus
físiques radicades en llocs fixes de negocis». Evidentment,
l’autor respon afirmativament la qüestió, ja que una pàgi-
na web, encara que estiga situada en un lloc indefinit de
l’espai geogràfic, implica una presència permanent en la
vida econòmica d’un país tal que pot, en ocasions, arribar a
ser una important presència econòmica. Tot i això, l’OCDE
ha renunciat al concepte de presència digital significativa
basant-se en les expectatives que el projecte BEPS tingue-
ra un impacte major en l’economia del coneixement, de-
terminades mesures antielusió atenuaren certs aspectes
dels desafiaments fiscals generalitzats que sorgeixen en
l’àmbit digital i que s’implanten nous impostos indirectes
al comerç electrònic en destinació.
L’alternativa a la situació actual és el que alguns autors
han batejat com a presència digital –o econòmica– signi-
ficativa (Cruz Padial i Sánchez-Archidona Hidalgo, 2017).
La presència digital solament es pot donar per part
Eloi Puig
IDP Núm. 32 (Març, 2021) I ISSN 1699-8154 Revista dels Estudis de Dret i Ciència Política
5
www.uoc.edu/idp
Universitat Oberta de Catalunya
Els conceptes tributaris de l’establiment permanent i els punts de connexió
en relació amb l’adveniment d’Internet of Things
Ignasi Belda
d’empreses amb activitats totalment desmaterialitzades,
les quals són definides per: i) que l’activitat principal de
l’empresa siga el comerç de serveis digitals, i que no entre
en joc cap activitat o element físic –a part dels servidors–,
ii) els contractes es generen a distància, iii) els pagaments
s’efectuen per mitjà de targetes de crèdit o altra forma
de pagament electrònica, iv) les pàgines web són l’única
manera de relacionar-se amb l’empresa, v) tots o la major
part dels beneficis són imputables a la prestació de ser-
veis digitals, vi) el client no té en compte la ubicació ni
el domicili del venedor per efectuar les seues compres, i
vii) el bé o servei digital no requereix la presència física o
l’ús d’un producte material diferent d’un ordinador o altres
dispositius assimilables. Per tant, atesa una activitat total-
ment desmaterialitzada, una presència digital significativa
ve donada per: i) que se signe un nombre significatiu de
contractes de subministrament de béns o serveis digitals
entre l’empresa i els clients residents en un determinat
país, ii) que els béns o serveis digitals s’utilitzen o con-
sumisquen, en gran mesura, en el citat país, iii) que els
clients situats en aquell país efectuen pagaments subs-
tancials a favor de l’empresa com a contraprestació d’allò
contractat, i iv) que una sucursal de l’empresa ubicada en
aquell país desenvolupe activitats secundaries, com és el
cas de l’assessorament i comercialització dirigits a clients
residents en aqueix país.
Cal fer notar, però, que davant d’aquestes definicions,
una plataforma «clàssica» de comerç electrònic de béns
tangibles i mercaderies, quedaria exclosa de la definició
de presència digital significativa, ja que el mer fet de co-
merciar amb béns tangibles, ja exclou les activitats de la
categoria de desmaterialitzades.
4. Els punts de connexió o nexe
El debat sobre els punts de connexió i el nexe és molt si-
milar al de l’EP. Se’ns dubte, aquest és un concepte jurídic
que també necessita una profunda revisió amb vista als
nous models de negoci de l’economia del coneixement i
les veus acadèmiques així ho han fet notar (Cruz Padial i
Sánchez-Archidona Hidalgo, 2017).
Deixant de banda les consideracions ja fetes sobre l’EP i
5. Com és el cas d’Amazon o eBay.
el comerç electrònic, el nexe és important per determinar
la subjecció fiscal de determinades rendes econòmiques
no relacionades amb el comerç de béns i serveis digitals
entre empreses i particulars. Ens referim, per exemple,
als negocis de la publicitat en línia, la compravenda de
dades d’usuaris entre corporacions, o les comissions ge-
nerades per determinats comissionistes
5
en els negocis
d’intermediació de comerç electrònic. Per exemple, la
Directiva 2018/0073 del Consell Europeu relativa al siste-
ma comú de l’impost sobre els serveis digitals que grava
els ingressos procedents de la prestació de determinats
serveis digitals estipula que els drets d’imposició respecte
a les rendes obtingudes en les compravendes de dades
d’usuaris recauen sobre els estats on estan situats els
citats usuaris. Per tant, en aquest cas el nexe és l’estat on
estan situats els usuaris sobre els quals s’han recollit les
dades i no pas en les jurisdiccions on es materialitzen les
compravendes ni als domicilis de les corporacions impli-
cades.
L’Action 1 dels BEPS (OECD, 2015) també senyala aquest úl-
tim punt quan parla del nexe en els negocis digitals. De fet,
en la citada acció es dibuixa un nou tipus de nexe basat en
la presència econòmica significativa, definit per mitjà de
la combinació de tres tipus d’elements que a continuació
es detallen. L’esperit, per tant, és tractar d’identificar les
situacions en què les corporacions digitals participen en la
vida econòmica d’un determinat país d’una forma regular
i sostinguda, sense la necessitat de tenir presència física
de cap tipus en aquell país. D’aquesta manera, les rendes,
per si soles, no serien suficients per establir un nexe, però
en combinació amb aquests altres tipus d’elements, sí que
es pot determinar una presència econòmica significativa
al país en qüestió.
Els tres tipus d’elements que definirien aquest nou con-
cepte de nexe són: i) els factors relacionats amb el nivell
de les rendes, ii) factors digitals, i iii) factors relacionats
amb l’usuari.
Pel que fa al primer tipus de factors, els relacionats amb
el nivell de les rendes, l’OCDE especifica que cal tenir en
compte tres elements. En primer lloc, el tipus de tran-
saccions cobertes. És a dir, cal tenir en compte específi-
cament les transaccions digitals, però també altres tipus
Eloi Puig
IDP Núm. 32 (Març, 2021) I ISSN 1699-8154 Revista dels Estudis de Dret i Ciència Política
6
www.uoc.edu/idp
Universitat Oberta de Catalunya
Els conceptes tributaris de l’establiment permanent i els punts de connexió
en relació amb l’adveniment d’Internet of Things
Ignasi Belda
de transaccions remotes que no són precisament digitals,
com ara les vendes telefòniques o les vendes per correu.
Això, suggereix l’OCDE, s’ha de fer així per desincentivar
dinàmiques de compravenda en línia en què l’últim pas de
la compra es realitza per via telefònica mitjançant un call
center. El segon element a tenir en compte és el nivell del
llindar. És a dir, cal especificar un llindar per sobre del qual
es considera que hi ha presència econòmica significativa
i aquest ha de ser suficientment elevat per minimitzar la
burocràcia improductiva, però suficientment baix per no
deixar passar situacions evidents en funció de la mida del
mercat en qüestió. També l’OCDE recomana que aquest
llindar siga fixat en la moneda local per evitar manipula-
cions i, alhora, que es prevegin elements tècnics per evitar
el frau de llei mitjançant la fragmentació de la compra de
forma artificial per mitjà de diverses jurisdiccions. Final-
ment, cal establir mecanismes de control –similars, potser,
als establerts amb l’IVA, diu l’OCDE– perquè les agències
tributàries puguen tenir un seguiment i control precís del
nivell de vendes d’una determinada empresa internacional
en aquella jurisdicció.
Pel que fa al segon tipus de factors, els digitals, l’OCDE
suggereix que es tinguen en compte factors com la pos-
sessió d’un domini local; la implementació d’una platafor-
ma digital local que, per exemple, estiga en l’idioma local,
oferisca descomptes seguint criteris locals o cumplisca
amb la normativa de consum local, etc.; o que l’empresa
oferisca mètodes de pagament locals amb, per exemple,
preus calculats amb la moneda local.
Finalment, pel que fa al tercer tipus de factors, els relacio-
nats amb l’usuari, l’OCDE suggereix tenir en compte ele-
ments com el nombre mensual d’usuaris actius, el nombre
de compravendes realitzades –o contractes conclosos– o
l’origen de les dades d’usuaris recollides.
La combinació de tots aquests factors, segons l’OCDE, és
el que conduirà a la definició de noves definicions de nexes
i punts de connexió. En aquesta línia, països com Israel ja
han redefinit el concepte de nexe
6
amb la presència digital
significativa basada en: a) nombre de contractes en línia
tancats, b) nombre d’usuaris israelians que fan ús dels
6. Circular Administrativa N. 04/2016, d’11 d’abril de 2016, desenvolupada per clarificar les circumstàncies amb les quals una empresa
estrangera que desenvolupa activitats en línia («activitats via internet») pot quedar subjecta a l’impost de societats a Israel.
7. Col·loquialment conegut com a «Lleis Amazon».
serveis, c) opcions locals com ara l’ús de la llengua hebrea,
preus calculats amb ILS –la moneda d’Israel–, o descomp-
tes basats en ofertes locals, i d) volum de negoci generat a
Israel. Això sí, aquesta redefinició no aplica en aquells llocs
on hi ha un conveni signat de no doble imposició. També en
el cas d’Hongria es fa ús de les recomanacions de l’OCDE
per establir la definició de presència digital significativa en
la seua taxa sobre la publicitat, fixant llindars en moneda
local, el fòrint, o l’ús de l’hongarès a la publicitat en línia.
En canvi, en altres jurisdiccions d’àmbit nord-americà, on
la llengua local és l’anglès i la moneda el dòlar, probable-
ment els criteris de l’OCDE no són suficients. És segura-
ment per això que diversos estats nordamericans, com Co-
lorado o Nova York, han desenvolupat un nou concepte de
nexe conegut com a click-through
7
(Lunder i Pettit, 2015).
En els negocis d’intermediació, com és el cas d’Amazon.
com, Alibaba.com o Ebay.com, el paradigma del nexe click-
through estipula que la generació de valor succeeix quan
l’intermediari –és a dir, la plataforma d’intermediació– ofe-
reix productes d’un tercer que finalment són comprats.
A més, aquesta operació té lloc a l’espai virtual creat en
destinació, és a dir, a l’ordinador del comprador. Per tant,
la generació de valor no es produeix en un servidor remot
que pot estar ubicat en alguna part concreta del planeta o
un núvol deslocalitzat que empreses com Amazon, Google
o Microsoft han popularitzat.
En el cas de Colorado, la normativa exigeix tres obligacions
informatives a les plataformes d’intermediació. La primera
és informar els seus clients residents a Colorado que qual-
sevol compra mitjançada digitalment realitzada per ells
està subjecta a aquesta nova taxa. La segona obligació és
informar anualment a cadascun dels seus clients residents
a Colorado sobre les seves compres intermediades digital-
ment, ja que, formalment, el contribuent no és la plataforma
d’intermediació, sinó la persona –física o jurídica– que rea-
litza la compra. I, finalment, les plataformes d’intermediació
han d’informar l’agència tributària de Colorado sobre el
detall de les vendes realitzades en aquest estat. Les multes
per incomplir aquestes obligacions d’informació són de $5
per cada dada incomplerta en el context de la primera obli-
gació i $10 per la segona i tercera obligació.
Eloi Puig
IDP Núm. 32 (Març, 2021) I ISSN 1699-8154 Revista dels Estudis de Dret i Ciència Política
7
www.uoc.edu/idp
Universitat Oberta de Catalunya
Els conceptes tributaris de l’establiment permanent i els punts de connexió
en relació amb l’adveniment d’Internet of Things
Ignasi Belda
D’aquesta manera, la normativa aconsegueix que, en ha-
ver dos implicats en el procés impositiu: la plataforma i
el comprador, les autoritats puguen creuar dades d’uns i
d’altres per fer aflorar, així, el frau amb millors garanties
que si el contribuent efectiu fora únicament la platafor-
ma d’intermediació. Amb aquest esquema tributari, la
plataforma d’intermediació té menys incentius per al frau,
sent els compradors finals sobre els quals recau l’obligació
tributària final.
Tot i l’aparent idoneïtat d’aquest innovador concepte de
nexe, sobretot a Colorado, la iniciativa està vivent un fort
debat doctrinal en relació amb la seua constitucionalitat.
El motiu és que les lleis americanes prohibeixen expressa-
ment taxar empreses que no estan domiciliades en un de-
terminat estat, a no ser que es puga demostrar una forta
connexió o nexe entre les operacions de l’empresa i l’estat
en qüestió i, segons alguns acadèmics, el click-through no
siga un punt de connexió prou fort.
5. IoT, la intel·ligència artificial i la
fiscalitat
Analitzats els conceptes jurídics d’EP i el dels punts de
connexió i descrit el concepte de l’IoT en relació amb la
intel·ligència artificial, vegem la interrelació d’aquests
conceptes a efectes tributaris.
Ja hem analitzat com l’OCDE –i conseqüentment així ho
preveuen la gran majoria de jurisdiccions– recomana limi-
tar el concepte d’EP a l’estricta presència física. Tanma-
teix, alguns països, seguint les recomanacions de les veus
doctrinals, estan començant a experimentar amb redefini-
cions que passen per l’establiment d’una presència digital
significativa. Tanmateix, quan analitzem el detall del que
es defineix com a presència digital significativa, veiem que
gran part dels elements que defineixen el concepte, en
particular els digitals i els relacionats amb l’usuari, estan
pensats per interaccions home-màquina.
En la disciplina de les tecnologies de la informació, les
8. N’abunden els exemples, però Siri d’Apple o Alexa d’Amazon en són dos de representatius.
9. Més coneguda pel seu nom en anglès UX & UI Designer.
10. Per exemple, promocions de Nadal, promocions per a sant Valentí o promocions de llibres per al dia de sant Jordi.
interaccions home-màquina, en contraposició de les in-
teraccions home-home o màquina-màquina, són aquelles
interaccions entre els individus –persones naturals– i els
dispositius. Les interaccions home-màquina sempre es
realitzen per mitjà d’interfícies que tracten de ser el més
amigables possibles per a la ment humana. Per exemple,
tracten d’exposar la informació en llenguatge natural –i
no pas en codi binari–, de mica en mica tracten també de
recollir la informació en llenguatge natural
8
, ens mostren
la informació mitjançant imatges en lloc d’especificacions
tècniques, o tracten d’ordenar la informació de tal manera
que siga fàcilment digerible per la ment humana. No en
va hi ha una puixant professió derivada de la psicologia
que es consagra en el disseny d’interfícies home-màquina
amigables.
9
Amb tots aquests elements, la definició de la
presència digital significativa i els seus factors digitals,
com ara l’ús d’una llengua local, una moneda local o
promocions que culturalment encaixen en un determinat
context social,
10
tenen sentit, ja que estan pensats expres-
sament per preveure les interaccions home-màquina.
Tanmateix, si ara ens traslladem al món de l’IoT, la inte-
racció entre els dispositius són interaccions màquina-
màquina. Per tant, els elements que recullen els factors
digitals que defineixen el concepte de la presència digital
significativa, com ara l’ús de llengües locals o, fins i tot, l’ús
de moneda local per materialitzar les transaccions econò-
miques, deixen de tenir sentit. En el cas de les llengües
locals, les màquines no es comuniquen entre elles per
mitjà d’interfícies amigables per a la ment humana, sinó
per mitjà del que es coneix com a API –de les sigles en
anglès d’Application Programming Interface–, que en cap
cas podem dir que s’assimilen a un llenguatge natural. Una
cosa semblant passa amb els mitjans de pagament, en què
els dispositius poden fer servir criptoactius (Belda, 2019)
per materialitzar les transaccions econòmiques, atès que
l’ús de criptomonedes per part dels dispositius quasi-
impossibilita el control econòmic per part de les autoritats
tributaries, monetàries o duaneres.
Si ara posem el focus en els factors relacionats amb el
nivell de vendes i els factors relacionats amb l’usuari que
defineixen la presència digital significativa apareix una
Eloi Puig
IDP Núm. 32 (Març, 2021) I ISSN 1699-8154 Revista dels Estudis de Dret i Ciència Política
8
www.uoc.edu/idp
Universitat Oberta de Catalunya
Els conceptes tributaris de l’establiment permanent i els punts de connexió
en relació amb l’adveniment d’Internet of Things
Ignasi Belda
nova dimensió i és qui (què?) pren la decisió de compra
i on està ubicat aquest ens. En les interaccions home-
màquina, qui pren les decisions és un individu localitzat
en una jurisdicció concreta –és a dir, per definició no es
pot deslocalitzar– i, sobretot, amb personalitat jurídica
pròpia, la qual cosa facilita la identificació per la meritació
d’imposts com l’IVA, etc. Tanmateix, en el món de l’IoT la
«intel·ligència» de l’objecte tant pot estar ubicat dins de
l’electrònica del propi objecte com, el més usual, al núvol.
11
Per tant, si la «intel·ligència» que té el poder de compra
no està ubicada en la jurisdicció, veiem que la presa de
decisions es desacobla de l’ens que acaba gaudint del bé o
servei digital o físic.
Aquest concepte ens condueix a l’última reflexió rellevant
del tema que ens ocupa i és on s’ha d’ubicar l’obligació de
tributació. De fet, la reflexió és vàlida tant per a serveis
com béns digitals o serveis,
12
i també per a la contractació
de béns o serveis físics. Per simplificar, però, d’ara enda-
vant solament parlarem de serveis digitals.
Vist el paradigma que ens obre l’IoT, hi hauria tres op-
cions. La primera és «en origen» és a dir, el lloc des d’on
es presta el servei digital. La segona és des d’on s’ha pres
la decisió de compra, per tant, parlarem del «núvol», per
ser la ubicació més comuna on s’ubica la «intel·ligència»
de l’IoT. I, finalment, la tercera, «en destí», és a dir, el lloc
des d’on un individu gaudeix del servei digital.
La resposta a la pregunta formulada, és a dir, on radica
l’obligació tributària, ha d’estar necessàriament vinculada
a la generació del valor afegit. Per tant, tot i estar l’opinió
pública en contra, tal com es dedueix de les dotzenes
d’articles periodístics que cada setmana apareixen en la
premsa generalista i els discursos dels nostres dirigents
polítics, seguint les recomanacions de l’OCDE, es pot
constatar a la normativa vigent
13
que l’obligació tribu-
tària se situa en aquells llocs on estan domiciliades les
empreses tecnològiques i, per tant, presumiblement, de
forma directa o indirecta, allà on s’han desenvolupat els
algorismes que implementen els sistemes d’intel·ligència
11. La computació al núvol, concepte tecnològic més conegut amb el seu nom anglès, cloud computing, és el paradigma tecnològic mitjançant
el qual la capacitat de càlcul es deslocalitza en un entorn difús i remot que metafòricament es representa com un núvol. El maquinari
concret que realitza la computació és canviant i remot, per tant, gairebé impossible de localitzar a efectes tributaris.
12. No és objecte d’anàlisi la reflexió entre serveis i béns digitals, però se’ns dubte, aquest és un altre tema que també presenta grans dificultats
i dilemes jurídics.
13. Convenis de no doble imposició, text refós de la Llei de l’impost sobre la renda de no residents, etc.
artificial autònoms. Tot i l’anterior, com ja s’ha insistit, cal
tenir en compte que la normativa vigent no ha estat dis-
senyada pensant amb un paradigma tecnicoeconòmic de
l’economia del coneixement.
La imposició fiscal en l’economia del coneixement és una
temàtica relativament nova però que, a causa del gran
interès que ha despertat en la societat en general i, en
particular, en el legislador, comença a haver un gran volum
de literatura al respecte. Tot i la novetat de la temàtica, i
en previsió d’un món abastament globalitzat, la Lliga de
les Nacions ja va encarregar al principi de la dècada de
1920 un estudi a quatre economistes sobre els impactes
de la doble imposició internacional, des d’un punt de vista
acadèmic i científic (Bruins, Einaudi, Seligman i Stamp,
1923). La principal conclusió d’aquest estudi és que hi ha
punts de connexió que poden guiar la imposició: i) l’origen
de la riquesa o les rendes; ii) el lloc on s’ubica la riquesa o
les rendes; iii) el lloc des d’on es controla la riquesa o les
rendes; i iv) el lloc de residència o domicili de la persona
que té el dret a disposar de la riquesa o les rendes. Dels
quatre factors, l’estudi determina que el primer i l’últim
són els que haurien de tenir més prioritat a l’hora de dis-
senyar nous sistemes impositius.
Per tant, traslladant aquesta conclusió als temps moderns
–100 anys després de la conclusió del citat estudi–, hem
de dir que la conclusió d’aquest estudi històric reafirma
l’status quo actual, ubicant les obligacions tributaries «en
origen», és a dir, allà on estan domiciliades les empreses
tecnològiques que proveeixen els serveis digitals a clients
de tot el món. Tot i això, i tenint en compte que la ubicació
de les empreses tecnològiques està molt concentrat en una
regió mundial, concretament al nord de l’estat nord-americà
de Califòrnia, el conegut com a Silicon Valley, aquesta po-
lítica crea situacions econòmiques molt desequilibra-
des, les quals condueixen a discursos proteccionistes i
aquests, alhora, cap a polítiques fiscals unilateralistes
(Sánchez-Archidona Hidalgo, 2019) que tracten de pro-
moure una imposició «en destí». Així ho estem veient
aquests darrers mesos amb la legislació de l’impost
Eloi Puig
IDP Núm. 32 (Març, 2021) I ISSN 1699-8154 Revista dels Estudis de Dret i Ciència Política
9
www.uoc.edu/idp
Universitat Oberta de Catalunya
Els conceptes tributaris de l’establiment permanent i els punts de connexió
en relació amb l’adveniment d’Internet of Things
Ignasi Belda
sobre determinats serveis digitals (Belda, 2019) i que ja
està causant greus conflictes diplomàtics a Espanya
14
i
a altres països.
15
En definitiva, tot i que sembla que la voluntat popular i
política és la contrària, tant els organismes internacionals,
com l’OCDE, i els estudis històrics citats recomanen ubicar
les obligacions tributàries «en origen».
Discussió
Amb l’anàlisi de la situació tributària que es crea amb l’IoT
hem vist que la tònica general és molt similar a la que
es dona en la imposició de la resta de l’economia digital,
és a dir, que de forma general, tal com actualment estan
definits els conceptes com l’EP o els punts de connexió,
l’obligació tributària s’ubica «en origen», és a dir, al lloc on
estan domiciliades les empreses tecnològiques.
Tanmateix, en el cas particular de l’IoT s’obre una nova
derivada. Aquesta nova derivada és que qui pren la deci-
sió de compra està deslocalitzat, atès que són sistemes
d’intel·ligència artificial residents al núvol. Per tant, les
evolucions internacionals –Israel, Hongria, Colorado o
Nova York, entre d’altres– que s’estan desenvolupant per
redefinir els conceptes d’EP o de nexe per tal de reubicar
l’obligació tributària «en destí», poden quedar ràpidament
obsoletes, ja que els elements culturals i locals que exigei-
xen aquestes legislacions es poden veure circumdats per
ens electrònics que treballen de manera deslocalitzada,
usant criptomonedes com a mitjà de pagament i sense fer
ús de cap llenguatge natural sinó llenguatges artificials
preprogramats. Per tant, en aquests supòsits difícilment
el legislador podrà defensar que la generació de valor s’ha
situat «en destí», perquè ni el venedor –o prestador del
servei–, ni tampoc la decisió de compra es produeix «en
destí». L’única cosa que se situa «en destí» és el beneficia-
ri últim. En definitiva, caldrà retorçar molt l’argumentació
juridicopolítica per defensar que allà on el bé o servei és
consumit –i per tant on el valor de la cosa és «destruït»– és
allà on s’ha generat el valor de la transacció econòmica i,
com a conseqüència, on merita la imposició. Sí que és més
fàcil de justificar, però, que una part de la generació de
14. Montero considera «inadmisible» l’amenaça d’EUA i confirma la taxa Google: «Nuestra condición es firme». El Mundo. (17/07/2019).
15. «EE UU investiga la ‘tasa Google’ que ha aprobado Francia este jueves». El País. (11/07/2019).
valor de la transacció econòmica es genera allà on es pren
la decisió de compra.
En opinió d’aquest autor, caldria buscar una fórmula justa i
equilibrada per taxar aquest tipus de consum, immaterial,
entre allà on es genera, «en origen», tal com recomanen
les institucions internacionals; i allà on es pren la decisió
de compra. Quan el comprador és un ser humà, i per tant,
és aquest qui pren la decisió, és senzill ubicar-lo geogràfi-
cament i fer-lo taxar, per exemple, amb el paradigma del
nexe click-through. Tanmateix, per ubicar geogràficament
un ens autònom i automàtic caldrà desenvolupar concep-
tes com la personalitat jurídica dels robots per determinar
la residència fiscal dels ens digitals. En matèria de perso-
nalitat jurídica de les entitats digitals ja s’ha endegat el
debat doctrinal, però sempre en el terreny del dret penal
(Quintero Olivares, 2017; Vallejo de Hoyos, 2017). Tenint
perfectament identificades les entitats digitals, es podrien
fins i tot elaborar protocols de transparència digital que
permitisquen inspeccions digitals realitzades per ens igual-
ment autònoms i automàtics. En aquest sentit, les ciències
de la informació han avançat de manera substancial en
l’elaboració de protocols informàtics per al compliment de
la normativa legal i la reputació dels agents intel·ligents
(Perreau de Pinninck Bas, Sierra i Schorlemmer, 2010).
Tot i l’anterior, ja hem vist que l’opinió popular més
estesa és la de transportar les obligacions tributàries
«d’origen» a «destí» i, de fet, algunes jurisdiccions així
ho estan treballant. Aquest tipus de polítiques pot obrir,
però, una via molt perillosa i és la d’anular els incentius
per implantar incentius fiscals a l’R+D+i. Molts països
desenvolupats, com és el cas d’Espanya, França o Ca-
nadà, estan fent importants esforços pressupostaris per
al foment de l’R+D+i per mitjà d’incentius fiscals (Belda,
2016). L’aposta política que hi ha al darrere d’aquest
esforç és que, aquests països, mentre que ara són impor-
tadors tecnològics nets, en el mitjà o llarg termini puguen
equilibrar aquesta balança de pagaments. D’altra banda,
altres països com Alemanya, han apostat per no fer cap
esforç pressupostari en aquest sentit i, és més, intenten
per via diplomàtica que els països del seu entorn limiten
les actuacions en aquest sentit (HM Treasury, HM Revenu e
i Customs, David Gauke, 2014). Per tant, eliminant les
Eloi Puig
IDP Núm. 32 (Març, 2021) I ISSN 1699-8154 Revista dels Estudis de Dret i Ciència Política
10
www.uoc.edu/idp
Universitat Oberta de Catalunya
Els conceptes tributaris de l’establiment permanent i els punts de connexió
en relació amb l’adveniment d’Internet of Things
Ignasi Belda
obligacions tributaries «en origen» pot fer que a nivell
pressupostari els estats tinguen pocs incentius per fo-
mentar l’R+D+i, almenys, en el curt termini
16
.
Conclusió
En el cas particular de l’economia del coneixement, hi ha
una gran pressió popular per traslladar la pressió fiscal
«d’origen» a «destí», és a dir, de fer pagar les empreses
tecnològiques allà on els seus béns i serveis són consumits
i no pas on són produïts.
Per contra, institucions internacionals com l’OCDE, dicten
directives per mantenir la tributació en origen i així es fa
en la majoria de països, tot i alguns moviments tímids de
països desenvolupats per canviar-ho. Tímids en el sentit
que tindran poc impacte. Per exemple, en el cas d’Israel,
la prevalença és la dels tractats internacionals, que, per
norma general, mantenen la tributació «en origen». Per
tant, la tributació «en destí» solament aplicarà als negocis
creuats entre Israel i països sense conveni de no doble
tributació, és a dir, aquells on la relació econòmica amb
Israel és tan minsa que no ha pagat la pena desenvolupar
un conveni específic de no doble tributació.
Aquest article ha analitzat el cas concret de l’IoT i com
hauria de ser el paradigma tributari per taxar de forma
justa la generació de valor. La conclusió principal és que en
el cas de l’IoT no convé modificar els esquemes tributaris,
ja que en desplaçar la tributació «a destí» es desincentiva
els estats a invertir en el desenvolupament tecnològic del
país. Una tributació «en destí» dona nous recursos econò-
mics a aquells països que no han fet un correcte foment
del desenvolupament tecnològic del sector empresarial
i, per contra, treu recursos econòmics a aquells territoris
que sí que han fet l’esforç d’adaptar el teixit econòmic a la
nova economia.
En conseqüència, per taxar correctament l’economia del
coneixement, d’una forma justa i equitativa segons els
16. No cal oblidar que una de les tres funcions dels impostos és la de servir com a instrument de política econòmica; a més del sosteniment de
la despesa pública i la redistribució justa i equitativa de la riquesa (Belda, 2019). L’ús d’incentius fiscals per al foment de l’R+D+i encaixa
dins d’aquesta primera finalitat en la mesura que s’utilitzen per ordenar –o, almenys, per ajudar a dirigir– el funcionament econòmic i
empresarial del país en una determinada direcció.
17. 17 D’acord amb el que estableix l’article 31.1 de la Constitució espanyola.
nostres valors constitucionals,
17
cal buscar altres focus de
tributació, com poden ser els serveis digitals, la publicitat
en línia o els negocis derivats de les anàlisis de dades. De
fet, justament aquests tres elements de tribut són en els
que es focalitza la Directiva 2018/0073 del Consell Euro-
peu relativa al sistema comú de l’impost sobre els serveis
digitals que grava els ingressos procedents de la prestació
de determinats serveis digitals. Tot i això, com que aques-
ta directiva presenta importants mancances conceptuals
i tècniques a les quals ja han apuntat múltiples autors
(Menéndez Moreno, 2019; Belda, 2019), aquest autor ha
proposat un nou paradigma de tributació sobre els serveis
digitals basat en la meritació de l’IVA dels serveis digitals
prestats a títol gratuït tenint com a única contraprestació
les dades de navegació dels propis usuaris (Belda, 2020).
Al marge dels elements de tribut sobre els quals descansa
la proposta del Consell Europeu, també s’han identificat
a la literatura altres fonts de tributació relacionades amb
l’economia del coneixement, com ara la criptoeconomia o
la robòtica. Pel que fa al primer àmbit, la criptoeconomia,
Bal (Bal, 2014) ha desenvolupat una profunda revisió in-
ternacional de les diferents modalitats de tributació que
es poden donar en aquest context. En el cas particular del
blockchain i els smart-contracts, aquest autor ha desen-
volupat un estudi sobre l’impacte que pot tenir la popu-
larització d’ambdues tecnologies sobre l’impost espanyol
sobre els actes jurídics documentats.
Finalment, la imposició a la robòtica és un tema controver-
tit. Mentre que determinats autors acadèmics defensen la
seua imposició (Sánchez-Archidona Hidalgo, 2019), altres
com aquest (Belda, en premsa) defensen treure el focus de
la tributació d’aquestes tecnologies.
Eloi Puig
IDP Núm. 32 (Març, 2021) I ISSN 1699-8154 Revista dels Estudis de Dret i Ciència Política
11
www.uoc.edu/idp
Universitat Oberta de Catalunya
Els conceptes tributaris de l’establiment permanent i els punts de connexió
en relació amb l’adveniment d’Internet of Things
Ignasi Belda
Bibliografia
ÁLAMO CERRILLO, R. (2015). La inadecuación del concepto de establecimiento permanente y las pro-
puestas de cambio de la OCDE. Quincena Fiscal(5), 1-8.
ÁLAMO CERRILLO, R. i LAGOS RODRÍGUEZ, G. (2015). Necesidad de adaptación de los conceptos tribu-
tarios a la realidad económica digital. Quincena Fiscal(3), 19-30.
BAL, A. M. (2014). Taxation of virtual currency. Leiden University.
BELDA, I. (en prensa). ¿Por qué no debemos tasar la robótica? Argumentaciones en contra de tasar la
robótica. Nueva Fiscalidad.
BELDA, I. (2016). Fiscalitat internacional del coneixement. Universitat Oberta de Catalunya.
BELDA, I. (2019). La constitucionalidad de los gravámenes sobre las rentas virtuales o potenciales en
contraposición a la de los gravámenes sobre las rentas ficticias o inexistentes. Revista Aranzadi
Doctrinal, 9, 1-6.
BELDA, I. (2019). La cripto-economia, una aproximació des de la fiscalitat. Revista d’Internet, Dret i
Política, 30, 1-12.
BELDA, I. (2019). La difícil comprobación del Impuesto sobre Determinados Servicios Digitales proyec-
tado en contraposición a otras soluciones adoptadas en el de-recho internacional. Quincena Fiscal,
17, 1-7.
BELDA, I. (2020). Una nueva propuesta tributaria para la justa tributación de la eco-nomía digital en
base a una reinterpretación de la ley del Impuesto Sobre el Valor Añadido. Nueva Fiscalidad, 1,
177-206.
BORREGO ZABALA, B. (2014). La necesaria adaptación de los tributos a las nuevas tendencias de los
negocios electrónicos. Revista de Internet, Derecho y Política(18), 51-59.
BRUINS, EINAUDI, SELIGMAN i STAMP, J. (1923). Report on Double Taxation submitted to the Financial
Committee. Ginebra: League of Nations.
CASTELLS, M. (2000). La era de la información (Vol. 1: La sociedad red). Madrid: Alianza Editorial.
COLIN, N. (2013). Corporate Tax 2.0: Why France and the world need a new tax system for the digital
age. Forbes.
COMISIÓN EUROPEA (2018). Un sistema impositivo justo y eficaz en la Unión Europea para el Mercado
Único Digital. Comunicación de la Comisión al Parlamento Europeo y al Consejo.
COMISSIÓ EUROPEA (2014). Report: Commission Expert Group on Taxation of the Digital Economy.
CRUZ PADIAL, I. i SÁNCHEZ-ARCHIDONA HIDALGO, G. (2017). Economía digital, establecimiento per-
manente y presencia digital significativa tras las conclusiones del informe GEFED. Quincena Fiscal
(18), 1-22.
FALCÓN i TELLA, R. (2018). El “nexus” en la doctrina del Tribunal Supremo de Estados Unidos: el asunto
Dakota del Sur v. Wayfair. Quincena Fiscal(18), 1-3.
HOOTSUITE (2019). Digital 2019: Global Digital Yearbook (España).
LUNDER, E. K. i PETTIT, C. A. (2015). “Amazon Laws” and Taxation of Internet Sales: Constitutional
Analysis. Congressional Research Service.
MENÉNDEZ MORENO, A. (2019). El nuevo Impuesto sobre determinados servicios digitales. Quincena
Fiscal(6), 7-16.
Eloi Puig
IDP Núm. 32 (Març, 2021) I ISSN 1699-8154 Revista dels Estudis de Dret i Ciència Política
12
www.uoc.edu/idp
Universitat Oberta de Catalunya
Els conceptes tributaris de l’establiment permanent i els punts de connexió
en relació amb l’adveniment d’Internet of Things
Ignasi Belda
OCDE (2017). Model Tax Convention on Income and on Capital: Condensed Version. Paris: OCDE.
OECD (2015). Addressing the Tax Challenges of the Digital Economy, Action 1 - 2015 Final Report. Paris:
OECD Publishing.
OECD (2018). Tax Challenges Arising from Digitalisation - Interim Report. Paris: OECD Publishing.
PERREAU DE PINNINCK BAS, A., SIERRA, C. i SCHORLEMMER, M. (2010). A multiagent network for peer
norm enforcement. Autonomous Agents and Multi Agent Systems, 21, 397-424.
QUINTERO OLIVARES, G. (2017). La robótica ante el Derecho Penal: el vacío de respuesta jurídica a las
desviaciones incontroladas. Revista Electrónica de Estudios Penales y de la Seguridad, 1, 1-23.
ROMERA, F. (2017). Una aproximación histórica y apasionada al sistema de in-novación andaluz desde el
Parque Tecnológico de Andalucía. Academia Andaluza de Ciencia Regional, Sevilla.
ROSEMBUJ, T. (2015). Taxing Digital. El Fisco - Gabinete Jurídico Estudios Legales Tributarios.
SÁNCHEZ-ARCHIDONA, Hidalgo G. (2016). La influencia de la economía digital en el concepto de esta-
blecimiento permanente en un entorno post-beps. Quincena Fiscal(13), 1-17.
SÁNCHEZ-ARCHIDONA, Hidalgo G. (2019). La tributación de la robótica y la inteligencia artificial como
límites del Derecho financiero y tributario. Quincena Fiscal, 12.
SÁNCHEZ-ARCHIDONA, Hidalgo G. (2019). Unilateralismo fiscal en el siglo XXI. Quincena Fiscal(1), 1-17.
TREASURY, H.M.,REVENUE i CUSTOMS, H. M. i GAUKE, D. (2014). Germany – UK Joint Statement. Pro-
posals for New Rules for Preferential IP Regimes.
VALLEJO DE HOYOS, C. (2017). Inteligencia Artificial (Trabajo de Fin de Grado ed.). Almería: Universi-
dad de Almería.
Citació recomanada
BELDA, Ignasi (2021). «Els conceptes tributaris de l’establiment permanent i els punts de connexió en
relació amb l’adveniment d’Internet of Things». IDP. Revista d’Internet, Dret i Política, núm. 32, pàgs.
1-13. UOC [Data de consulta: dd/mm/aa]
http://dx.doi.org/10.7238/idp.v0i32.3209
Els textos publicats en aquesta revista estan subjectes –llevat que s’indiqui el contrari– a
una llicència deReconeixement-Sense obres derivades 3.0 Espanya de Creative Commons.
Podeu copiar-los, distribuir-los i transmetre’ls públicament sempre que citeu l’autor, la revis-
ta i la institució que els publica (IDP.Revista d’Inter net, Dret i Política; UOC); no en feu obres
derivades. La llicència completa es pot consultar a http://creativecommons.org/licenses/by-
nd/3.0/es/deed.ca.
Eloi Puig
IDP Núm. 32 (Març, 2021) I ISSN 1699-8154 Revista dels Estudis de Dret i Ciència Política
13
www.uoc.edu/idp
Universitat Oberta de Catalunya
Els conceptes tributaris de l’establiment permanent i els punts de connexió
en relació amb l’adveniment d’Internet of Things
Ignasi Belda
Sobre l’autor
Ignasi Belda
ibeldareig@gmail.com
Doctor en intel·ligència artifi cial. Ha destacat en la seua trajectòria emprenedora en l’àmbit de la
biotecnologia, en què ha fundat diverses empreses biotecnològiques, com Intelligent Pharma, i ha
rebut 15 premis per aquesta trajectòria, entre els quals cal destacar el Premi Princesa de Girona 2014.
També ha ostentat diversos càrrecs públics de responsabilitat com, per exemple, director general del
Parc Científi c de Barcelona o vicepresident d’APTE, la xarxa de parcs científi cs i tecnològics d’Espanya.
En l’actualitat, està reali-tzant una segona tesi doctoral en dret fi scal i tributari, després d’haver cursat
un màster en Fiscalitat.
