Els ciutadans han mort!, visca els contribuents

AutorRamon Antoni Forteza i Colomé
CargoAdvocat
Páginas31-33

Page 31

[VEURE FOTO EN PDF ADJUNT]

Hi havia una vegada, en un regne molt bufó, uns parlamentaris que tenien un greu problema d’endeutament del sistema de sanitat pública al seu país. Durant molt de temps van pensar com trobar-hi una solució, si més no, capaç d’alleugerir aquella càrrega feixuga que s’engolia una bona part dels pressupost del regne. Van consultar als homes savis i als ancians, fins i tot a experts estrangers, en la recerca d’una solució òptima que garantís la continuïtat del servei sanitari universal a un cost econòmic suportable. Les fórmules, però, sempre eren ingrates i costoses políticament: o bé reduir la despesa, o fer pagar una part del servei.

Cap d’aquestes receptes trobà consens en les classes dirigents, malgrat que el dèficit augmentava any darrere any. Ningú volia ser recordat com aquell que havia passat el ribot a una conquesta social del regne, llargament perseguida. Reduir la despesa era una mesura que demanava bona gestió, però que tenia sempre com a límit la necessitat de prestar un servei mínim digne; la retallada de personal i/o recursos materials no podia justificar una prestació deficient del servei mèdic perquè aleshores el profit de l’estalvi s’esvaïa a l’embat de l’impacte negatiu de la queixa de l’usuari. En aquest escenari, ja no hi havia rèdit polític sinó escarni. La mesura fou rebutjada amb tot el seu abast, sens perjudici de pressionar a alguns elements singulars malbaratadors perquè no fossin una xacra, cosa que donaria una imatge exterior de gestió exemplar de recursos públics.

Pitjor fortuna va tenir la proposta del cofinançament o pagament parcial -encara què fos simbòlic- a càrrec de l’usuari del servei mèdic. Es van fer escales tarifàries; es va estudiar la repercussió real de l’estalvi de la mesura; i es va poder comprovar que, entre l’efecte dissuasori i el recaptatori amb tipologia de taxa, la despesa mèdica podia reduir-se de manera considerable. Tanmateix, els sondejos d’opinió aventuraven una acollida mot negativa per la majoria de la població; tal i com anaven les anàlisis de les expectatives electorals, obrir aquell debat no era el més convenient ni pels governants, ni pels opositors que haurien de veure’s amb el tràngol de fixar públicament llur posició.

La solució fou, una vegada més, aparcar el problema del dèficit sanitari per a millors temps. Els informes, estudis i les opinions foren tancades al calaix de l’oblit; tot va continuar igual i els planys sobre aquesta matèria ni tan sols ocupaven mitja sessió en el debat parlamentari anual de pressupostos del regne.

Succeeix, però, que un eixerit Ministre de Justícia va pensar que tots aquells estudis i anàlisis no havien de perdre’s ni...

Para continuar leyendo

Solicita tu prueba

VLEX utiliza cookies de inicio de sesión para aportarte una mejor experiencia de navegación. Si haces click en 'Aceptar' o continúas navegando por esta web consideramos que aceptas nuestra política de cookies. ACEPTAR