Els canvis en el régim de béns: de la separació a la comunitat diferida
| Autor | Encarna Roca Trias |
| Páginas | 91-102 |
Page 91
-
El cinquantè aniversari de l’aprovació i entrada en vigor de la Compilació del Dret Civil de Catalunya està propiciant que els juristes reflexionem sobre allò que va significar aquest, en aparença, petit text de Dret, limitat a algunes regles sobre filiació, règim de béns, rescissió per lesió, prescripció i una més àmplia regulació sobre Dret de successions.
Les discussions sobre la forma, apèndix o compilació, l’abast i contingut del Dret Civil català i les seves relacions amb el Codi Civil de 1889 havien ocupat i preocupat els juristes durant ben bé cent anys1, des del projecte de
Codi Civil de 1851 fins el Congrés de Saragossa de 1947, amb el parèntesi de la Segona República. Malgrat les seves lloables intencions, el Congrés de Saragossa i la nova metodologia pel tractament dels sistemes jurídics diferents del Codi Civil no va aturar les discussions, perquè les Compilacions no van ser un punt i final, sinó que van encetar un nou període que va arribar fins la Constitució de 1978 i encara ara és objecte de discussió, com ho demostra la STC 31/2010, de 28 de juny, sobre l’Estatut de Catalunya2.
Els cinquanta anys de la nostra Compilació ens han de servir ara per a reflexionar, comparar i adonar-nos dels canvis que els mateixos temps han propiciat. Si en 1960 el que manava era la necessita de recollir el Dret vi-gent en aquell moment, ara el que mana és examinar la tasca de modernització feta, deixant que el futur ens digui si s’ha encertat o no, cosa que, no
Page 92
ens oblidem, no correspon solament als juristes teòrics, sinó també als destinataris de la norma.
-
Abans d’exposar el tema que em correspon, voldria fer una reflexió més general sobre les funcions del règim de béns en un matrimoni3. Les definicions tradicionals del règim econòmic matrimonial parteixen de la base que el matrimoni, per bé que té finalitats personals, no deixa de tenir una projecció patrimonial i material, que exigeix una regulació específica dels mitjans econòmics lligats a aquesta finalitat4.
Els autors espanyols posen de relleu les tres finalitats a què respon el règim econòmic matrimonial:
-
Fixar les regles per determinar la forma de contribució a les despeses que genera la vida en comú i l’educació dels fills. Amb el nom tècnic de contribució a les càrregues del matrimoni, s’estableix pels ordenaments jurídics el que es coneix amb el nom de règim primari, és a dir, aquelles regles que constitueixen el denominador comú de tota economia matrimonial, amb independència que existeixi o no patrimoni.
-
Com s’han de compartir, els béns adquirits durant el matrimoni, si és que s’han de compartir. La solució a aquest problema es deixa al règim econòmic matrimonial i depèn, per tant, del règim escollit: si es tracta d’un règim de comunitat, cada cònjuge farà seva la meitat d’allò adquirit per l’altre en les circumstàncies que ells mateixos determinin en els pactes a què arribin, o bé d’acord amb les lleis que estableixin el corresponent règim, que regirà supletòriament en defecte del dit pacte. En canvi, en els règims de separació, la riquesa creada seguirà en el patrimoni d’aquell cònjuge que l’ha generat. Malgrat això, la duresa dels règims de separació es pot mitigar a través de participacions d’un dels cònjuges en els béns adquirits per l’altre, ja sigui per mitjà de participacions específiques (règim de participació), ja sigui per indemnitzacions compensatòries quan un dels cònjuges hagués contribuït a generar l’augment de patrimoni de l’altre.
-
Determinar quins seran els efectes de la dissolució del matrimoni, ja sigui per causa de mort o per divorci. Em fixaré únicament en el cas de la crisi matrimonial. L’observació del conjunt de règims matrimonials existents en els diferents ordenaments jurídics de l’Europa continental5 ens porta a la conclusió que el règim del matrimoni dels europeus és majoritàriament el de comunitat de béns, actual o diferida, com succeeix a Suècia i Alemanya. So-lament a Espanya es mantenen règims de separació, com a Catalunya, Balears i ara, a València. Deixem de banda, però, les peculiaritats del règim matrimonial anglès. En gran mesura, aquesta estranya unanimitat en la comunitat de béns és una conseqüència de la generalització del divorci com a causa de dissolució del matrimoni, ja que aquest tipus de règim permet evi-
Page 93
tar el pagament generalitzat de compensacions periòdiques amb posteriori-tat a la dissolució, vegi’s, pensions compensatòries. Pot succeir que el que resulti més idoni no sigui la comunitat efectiva, sinó un sistema de comunitat diferida o bé un sistema de participació, considerant que en el moment de la dissolució, el més ric ha de compartir una part del patrimoni adquirit du-rant la convivència matrimonial, sistema que sembla va ser introduït per evitar els efectes perversos del divorci en aquells cònjuges, normalment dones, l’única feina dels quals era la cura de la família.
D’aquí en podem treure dues conclusions que ens hauran de servir de guia en les reflexions que seguiran: i) la primera, que tot matrimoni té un règim, i ii) la segona, que la naturalesa d’aquest règim és la que resulta adequada a les circumstàncies socials i econòmiques dels cònjuges en una concreta societat.
Anem a veure què és el que ha passat a Catalunya fins la Compilació i a partir de la Compilació fins la recent Llei 25/2010, de 29 de juliol, que promulga el Llibre II del Codi Civil de Catalunya.
-
3. Una petita referència en el Memorial de Greuges, ve a demostrar que durant la Codificació, el problema del règim català no va ser tal. En efecte, el Memorial, de 1885, es refereix a la llibertat de pacte dels cònjuges catalans i diu que així com a Castella les institucions familiars depenen del règim general limitador establert a la llei, que són els ganancials, a Catalunya «no imposantse cap régimen al matrimoni y poguent aquest otar per lo que més li convinga mitjansant convenció»6 el problema no es produïa. Per tant, els catalans del segle XIX no semblaven gaire preocupats pel règim, però sí que es van començar a preocupar, no perquè es volgués generalitzar el règim de guanys, que no van succeir mai ni tan sols es van intentar, sinó, a conseqüència de l’exigència de la llicència marital, requerida a partir de l’entrada en vigor del Codi Civil en 1889, perquè la base 3.ª de la Llei de Bases va ser interpretada de forma tan àmplia pels redactors del Codi que van introduir com a legislació general aplicable a tota Espanya, les regles del Títol IV del Llibre I, on es trobava l’exigència de la llicència del marit per a la validesa dels actes de disposició fets per la dona casada respecte dels seus béns propis7. El règim de separació de béns català, o aquest no règim a què feia referència el Memorial de Greuges, es va mantenir, però desnaturalitzat, ja que la llicència marital convertia a la dona casada en depenent del marit, malgrat fos ella la propietària dels béns.
-
La referència que he fet al Memorial, demostra que no existia en aquell moment una clara consciència a Catalunya sobre el veritable règim econòmic matrimonial. És evident que aquest no és el lloc adient per a realitzar un estudi acurat i exhaustiu d’aquest tema. El que passà a partir d’aquí
Page 94
sí resulta més interessant, perquè en definitiva, és el que va recollir la Compilació: l’accent jurídic es va posar en la definició de la categoria jurídica dels béns parafernals, com a propis de la dona, a partir dels quals es va definir en realitat quin era el règim econòmic dels matrimonis catalans. I tot això lligat amb la batalla per la desaparició de la llicència marital, imposada sense raons jurídiques de pes.
En realitat el que persistia en determinades classes socials era el dot, que constituïa l’essència del règim. Però el dot no estava generalitzat o afectava solament a una petita part dels matrimonis, per la qual cosa, com deia Duran i Bas, «los [bienes] de la mujer quedan en la condición especial de extrado-tales o parafernales, y es el Derecho romano el que determina su carácter y efectos jurídicos»8, i així l’art. XCI del seu projecte d’apèndix es redactava dient que: «Todos los bienes que posea la mujer al tiempo de celebrarse el matrimonio y los que adquiera después de celebrado sin el pacto de que formen parte de la dote quedarán en la condición de parafernales», de manera que en l’art. XCII s’afirmava que la dona tenia l’administració i el gaudi dels béns parafernals, podent disposar lliurament dels fruits, «y respecto a dichos bienes puede contratar y estar en juicio sin necesidad de la licencia marital».
El règim es definí, doncs, de manera negativa: era propi de la dona tot allò que no s’havia aportat al dot i d’aquesta manera, aquests béns no entraven en cap sistema de comunitat. La independència dels béns de la dona determinà, doncs, el règim de separació9.
En els diferents projectes d’Apèndix es definiran els béns parafernals com aquells que no són dotals i que pertanyen a la muller; seran: a) tots aquells que tenia en casar-se i que no va constituir en dot; b) tots aquells que adquireixi desprès d’haver-lo contret10. Això és el que més endavant, ja en la Compilació, rebrà el nom de règim de separació de béns. De l’estructuració negativa del règim, es passarà a constituir un règim en tota la seva extensió.
Un exemple clar el trobem en la regulació de la capacitat de la dona casada feta per la Llei de la Generalitat republicana, de 19 juny 1934, sobre la capacitat jurídica de la dona i dels cònjuges. L’art. 5è deia: «Cadascun dels cònjuges podrà, sense llicència de l’altre, adquirir per títol onerós o lucratiu, alienar i gravar els seus béns, comparèixer en...
Para continuar leyendo
Solicita tu prueba