Els autos i els actes (I)

Autor:Oriol Oleart i Piquet
Càrrec:Professor del Departament d'Història del Dret de la Universitat Autònoma de Barcelona
Pàgines:111-114
RESUMEN

Estat de la qüestió.

 
ÍNDICE
CONTENIDO

Page 111

Estat de la qüestió

El fet que un mot d'una altra llengua tingui més d'un equivalent en la nostra fa que hàgim de vigilar força a l'hora de donar les equivalències de determinades paraules o expressions. La possibilitat de caure en l'error augmenta en funció de la incidència real de la llengua forastera sobre la pròpia, i si l'error ja és important a nivell de llengua estàndard, encara ho és més quan es tracta d'un registre especialitzat, com és el jurídic.

Deixant de banda la forma auto (forma prefixada del grec aüróç «mateix»1 i que forma part d'un gran nombre de noms com autogovern, autosuficient, autodidacte, automòbil, etc.) i el substantiu auto com a forma abreu-jada (i correcta) d'automòbil, un dels significats que té la paraula castellana auto és el que reflecteixen les expressions: un auto de procesamiento, un auto de prisión preventiva, dictar un auto denegando la pràctica de la prueba, etc.2

Per a pronunciarnos sobre les equivalències que considerem encertades per a aquestes expressions cal que tinguem en compte el significat que té cada mot o locució en la llengua original.

El significat que engloba els casos més amunt citats del mot castellà auto és el d'un tipus concret de decisió judicial motivada amb què es resol un determinat aspecte o incidència del procediment sense entrar, però, en el fons de la qüestió del litigi (resoldre sobre les qüestions del fons es fa per mitjà de la sentència).3

Page 112

Si fem una relació de les solucions que, en català, han estat aplicades tant en diccionaris com en altra documentació, tenim el següent:

El Labérnia4 recull com a equivalents, contradictòriament, els termes auto i acte, i dóna preferència al primer dels dos. L'Aguiló5 recull el terme aut com a equivalent de «auto», «acto», i esmenta, sense donar-ne cap dada concreta, que era usat a València en el segle XVIII.

Cap al volts de 1934 trobem documentades altres solucions que hom va donar a la forma o equivalent català del castellà auto. Així, Joan Santamaría (que a més d'escriptor era advocat i jutge) empra el mot auto en el seu formulari,6 que és també la solució que apareix a les sentències del Tribunal de Cassació de Catalunya.7 Rafael Folch i Lluís G. Serrallonga opten per una alternativa distinta i, després d'argüir-ho en el seu vocabulari,8 defensen la forma aut,9 bo i condemnant les formes «acte» (perquè -segons ells- seria susceptible de produir errors i confusions) i la forma que havien adoptat els comentaristes dels diaris de la secció judicial «aute» (condemnada, amb raó, pel diccionari de barbarismes).10

Page 113

Passem ja a l'any 1978, en què el Seminari de Documentació Jurídica en Català de l'Il·lustre Col·legi d'Advocats de Barcelona, en ocasió de la celebració del Congrés de Cultura Catalana, edità un petit vocabulari jurídic bilingüe11 que ja recull, d'alguna manera, la tendència a corregir les solucions -errònies des de la nostra òptica actual- del passat més immediat. La solució que proposa és acte, ordre (aquest darrer mot en el sentit de decisió d'un jutge o d'un tribunal).

L'aportació més recent procedeix també d'aquest mateix Seminari, i és un SíHabus12 u que acaba de ser editat. Proposa de fer servir el conjunt acte resolutori com a equivalent del castellà auto en tots aquells casos en què l'acte no tingui una denominació específica. Quan en tingui, prevaldrà la denominació concreta. Així, direm acte de processament, acte de declaració d'hereus, etc.

Tant l'evolució fonètica del mot13 com el significat sembla que són raons que han influït en el fet que força diccionaris,14 a més dels esmentats, fessin correspondre a aquest tipus concret de decisió judicial el mot català acte. L'etimologia (del llatí actus, -us)15 també hagué de contribuir en aquesta equivalència de formes: auto (- acto) = acte.16

Recapitulació: A partir del concepte de «decisió judicial que resol sobre algun aspecte o incidència del procediment, sense entrar, però, en el fons de la qüestió del litigi», i que en castellà s'anomena auto, hem vist les distintes solucions que hom ha anat proposant en el temps per a trobar-ne un equivalent en català.

Page 114

Cal que rebutgem les formes aut, aute i auto, estranyes a la nostra evolució fonètica. Des del punt de vista de la gramàtica històrica, acceptat pels diccionaris i vocabularis específics, sembla que la solució més adequada és fer servir la paraula acte en aquest sentit, i, si cal, afegir-hi algun qualificatiu.

-----------------------

[1] Coromines, J.: Diccionari Etimològic i Complementari de la Llengua Catalana, I, Barcelona 1980, p. 501b35 ss.

[2] Autos en el sentit de «conjunt de documents que conformen el procediment», com ara en les expressions: los autos del proceso, constar en autos, la noche de autos, etc. serà tractat a l'apartat III (Les actuacions. El procés) d'aquest treball.

[3] Vegeu l'article 369 de la Llei d'Enjudiciament Civil, que conté els conceptes d'auto i de sentència; i també les definicions d'auto de: Casares, J.: Diccionario ideológico de la lengua espahola, Barcelona 1982; Moliner, M.: Diccionario de uso del espanol, Madrid 1983; i el Diccionario de la lengua castellana, de la Real Acadèmia Espanola, Madrid 1970, que és el que conté la definició més acostada al concepte legal.

[4] Diccionari de la Llengua Catalana... per D. Pere Labérnia..., revisat i augmentat per una societat de literats, Barcelona 1864. La majoria de les accepcions jurídiques de l'article «acte» remeten a la mateixa expressió de l'article «auto».

[5] Aguiló, M.: Diccionari Aguiló, Institut d'Estudis Catalans, Barcelona 1914, i que l'Alcover-Moll no recull.

[6] Santamaría, J.: Formulari Jurídic Català, Barcelona 1934. Vegeu-ne, per exemple, les ps. 57, 187, 194 i pàssim.

[7] Vegeu les sentències i autos publicades al «Diari Oficial de la Generalitat de Catalunya». Com a guia -en l'àmbit administratiu- pot servirnos l'annex I de: Milian i Massana, Antoni: El Tribunal de Cassació de Catalunya i l'organització del contenciós administratiu a la II República, Barcelona (Escola d'Administració Pública de Catalunya) 1983, ps. 257-261. L'ús d'auto apareix també en les sentències que dictà aquest mateix Tribunal per resoldre les apel·lacions contra sentències que denegaven el divorci el 1937; vegeu-ne les que reprodueix Bajet, E.: El Dret Civil català en la Jurisprudència, vol. IV, part II, Barcelona 1980, ps. 33, 39, 76, 80, 113 i pàssim.

[8] Folch, R., i Serrallonga, L. G.: Vocabulari Jurídic Català, Barcelona 1934, s.v. «aut».

[9] Encara que dintre de l'article apareix, per una errada tipogràfica, la forma «Auto definitiu» com si fos correcta.

[10] Tot i que no en donen cap referència, hem de suposar que es tracta de: Vallès, E.: Diccionari de Barbarismes del català modern, Barcelona (s.a.), que a la p. 53 diu: «aute; auto. Decret judicial, acte. pi. AUTOS. Procés d'un plet o d'una causa, actes. (...)», ja que els altres vocabularis de barbarismes no fan referència a aquest mot. El Diccionari cat'alà-valencià-balear d'Alcover-Moll (s.v. «aute») diu que la forma correcta és acte. És curiós que Vallès condemna precisament les formes que el Diccionari de la Lengua Castellana con la correspondència catalana, 4 vols., Barcelona (s.a.), donava com a equivalents catalans del castellà auto: aute, auto. «Aute» és també l'equivalent català que hi dóna «l'Enciclopèdia Espasa» (Enciclopèdia Universal Ilustrada europeo-americana. ., VI, Barcelona [s.a.]), s.v. «auto».

[11] Vocabulari Jurídic castellà-català català-castellà, Barcelona 1978.

[12] Síl·labus processal civil i Formularis, Barcelona (Dept. de Justícia de la Generalitat de Catalunya) 1984.

[13] El castellà auto prové del llatí actus, -us, i antigament tenia el sentit à'acto (Coromines, J.: Diccionario critico etimológico castellana e hispànico, I, Madrid 1980, p. 43b12 ss.). Amb tot, Alonso, M. (Enciclopèdia del Idioma, Madrid 1968 (la reimp.), s.v. «auto» considera que procedeix del llatí actum, -i. La fonètica històrica (Badia i Margarit, A. M.: Gramàtica històrica catalana, Barcelona 1981, ps. 210-211; i Moll, Francisco de B.: Gramàtica històrica catalana, Madrid 1952, p. 130) ens diu que els cultismes conserven el grup et intervocàlic, com ara «factitiu», «rector», «pacte», i, és clar», «acte». Fóra difícil, doncs, admetre alguna forma similar a la castellana que infringís aquesta regla.

[14] Diccionari Enciclopèdic de la Llengua Catalana, 4 vols., Barcelona 1934; Vallès, E.: Palías, Diccionari Català Il·lustrat, amb etimologies i equivalències en Castellà, Francès i Anglès..., Barcelona (s.a.) (en canvi no ho recull el seu Palías, Diccionari Català-Castellà-Francès, Barcelona [s.a.]); la Gran Enciclopèdia Catalana, i el seu Diccionari... (Barcelona 1982). També l'Alcover-Moll, citat a la nota 10, que, paradoxalment, ho recull s.v. «aute» i en canvi no en recull l'accepció s.v. «acte». Els bilingües Albertí, J.: Diccionari castellà-català i català-castellà, Barcelona 1974; i Moll, F.: Diccionari català-castellà i castellà-català, Palma de Mallorca 1978.

[15] Coromines, J.; DECLC, I, p. 40bl ss. Vegeu també la nota 13.

[16] I, és clar, el fet que auto de fe rebés en català el nom d'acte de fe.