Els aliments

Autor:Adolfo Lucas Esteve
Càrrec de l'autor:Profesor i Magistrado, Universitat Abat Oliva
Pàgines:515-528
RESUMEN

1. Concepte d’aliments - 1.1. El contingut del dret d’aliments - 1.2. Característiques del dret d’aliments - 1.3. Requisits del dret d’aliments - 2. Persones obligades a l’obligació alimentària - 3. Dret a reclamar aliments - 4. Quantia dels aliments - 4.1. Necessitats de l’alimentat - 4.2. Capacitat o posició econòmica del deutor d’aliments - 5. Prestació d’aliments per tercers - 6. Extinció del ... (ver resumen completo)

 
ÍNDICE
EXTRACTO GRATUITO

Page 515

1. Concepte d’aliments

L’ésser humà pot tenir deficiències per satisfer les seves necessitats de vida i per al seu desenvolupament posterior, tant físic com intel·lectual i moral. Per compensar aquestes deficiències, sorgeix el principi d’assistència, no només per les necessitats físiques (habitatge, menjar, roba, higiene i salut), sinó també per a les necessitats espirituals (estudis, educació i desenvolupament intel·lectual de la persona). El tractament que es dóna al Codi civil de Catalunya a l’obligació alimentària es fa per raó de parentiu, deixant fora els anomenats aliments voluntaris que també existeixen com a expressió de l’autonomia de la voluntat de les persones en casos de necessitat. No obstant això, rocA i triAs ha plantejat l’existència de dos camins per suplir aquesta situació. D’una banda, la solidaritat familiar, basada en el parentiu; i d’altra banda, la solidaritat social, que es fonamenta en els sistemes de seguretat social que es troben a la Constitució espanyola, proporcionant un sistema assistencial que reconeix drets subjectius als destinataris de l’assistència pública (EGEA). Ambdós sistemes conviuen plantejant-se la doctrina si un és subsidiari de l’altre. En aquest sentit, les dues figures tenen com a objectiu aconseguir els fins establerts a l’article 10 CE, si bé, en considerar essencial el paper de l’assistència pública, es podria dir que els aliments d’origen familiar actuen amb caràcter subsidiari quan aquesta no arribi a cobrir les necessitats d’acord amb el que estableix l’article 39 CE.

Per fer front a aquestes qüestions, la majoria dels ordenaments han creat la figura jurídica de l’obligació d’aliments, que està regulada, en el nostre cas, al Codi civil de Catalunya. En aquest sentit, els articles 237-1 a 237-14 ofereixen pocs canvis en relació a la regulació continguda a l’anterior normativa. No obstant això, el Codi civil de Catalunya preveu, al costat dels denominats aliments autònoms, que són els que s’apliquen per l’existència exclusiva de vincles familiars amb una família extensa (cAsAnoVAs), els aliments anomenats institucionals, que es generen en determinades institucions familiars (rocA i triAs). És el cas de les despeses familiars que es generen pel matrimoni, com a efecte de la filiació per naturalesa i adoptiva, com una obligació dels titulars de la potestat i de la tutela i en el conveni regulador en els casos de separació, nul·litat o divorci. Tots ells seran objecte de tractament per esbrinar el seu abast a la regulació actual.

Page 516

1.1. El contingut del dret d’aliments

El contingut del dret d’aliments regulat a l’article 237-1 del CCCat conté dos elements:

  1. Un element qualitatiu que consisteix a determinar quines són les despeses que s’inclouen en el concepte d’aliments

    En aquest sentit, l’article 237-1 CCCat estableix que s’entén per aliments tot el que és indispensable per al manteniment, l’habitatge, el vestit i l’assistència mèdica de la persona alimentada, així com les despeses per a la formació, si aquesta és menor, i per a la continuació de la formació, una vegada aconseguida la majoria d’edat, si no l’ha acabada abans per una causa que no li és imputable, sempre que mantingui un rendiment regular.

    Mentre que al Codi civil espanyol es van incloure els conceptes de despeses d’embaràs i part, aquests no són esmentats a la Llei catalana, ja que ambdues coses es poden considerar incloses dins el concepte d’assistència mèdica, tot i que alguns autors consideren que s’han d’incloure aquests conceptes per protegir les mares solteres i obligar a que el pare del fill extramatrimonial carregui amb les despeses d’embaràs i part. No obstant això, no sembla que tingui gaire sentit aquesta concepció, ja que el pare no és cònjuge respecte a la mare, i sí que és ascendent respecte a l’encara no nascut i, per aquesta raó, sembla que quedaria incorporat al vincle de parentiu establert per la llei.

    En aquest sentit, hi ha una classificació que els divideix en:
    1) Els auxilis necessaris per a la vida o aliments en sentit estricte, que són el necessari per subsistir a un nivell mínim acceptable per la consciència social. S’han d’ajustar només a les necessitats de l’alimentat i s’han de prestar pels cònjuges, ascendents, descendents i els germans majors d’edat i no discapacitats.

    2) Els aliments en sentit ampli, que inclouen l’ajuda per proporcionar el necessari per satisfer les necessitats de la vida, però no només a un nivell mínim acceptable, sinó fins al que permetin els mitjans econòmics de qui dóna els aliments i del qui els rep. Aquests aliments amplis no afecten els germans majors d’edat no discapacitats.

    Pel que fa a la formació i educació després de la majoria d’edat, s’ha assumit que el lògic i generalitzat és estudiar una carrera universitària durant la qual, evidentment, s’arriba a la majoria d’edat. És clar que l’obligació d’educar inclou donar als fills una carrera, professió i ofici, i donada la gran especialització requerida per treballar i els nivells d’atur existents, és freqüent que s’assoleixi la majoria d’edat sense haver finalitzat els estudis. És per aquesta raó que no es pot considerar la manca de mitjans com a causa, i això sempre que no sigui imputable a l’alimentat, considerant com a tal poder demostrar vagància o deixadesa en els estudis.

    Així, per exemple, si un fill no té la capacitat necessària per superar una carrera, encara que no tingui vagància, no pot pretendre exigir els pares que li paguin uns estudis que potser trigarà 15 anys en finalitzar, o que mai podrà acabar. D’altra banda, un cop acabada la carrera universitària, l’alimentat major d’edat no pot demanar els seus pares que li financin una segona carrera perquè es considera que amb la primera ja està facultat per desenvolupar-se a la vida i poder viure sense problemes.

    Si el fill es casa abans de concloure els estudis, els pares seran substituïts pel cònjuge com a deutors de la formació, conforme a l’ordre de preferència. En cas que el cònjuge no tingui mitjans econòmics per finançar els estudis, els hauran de seguir pagant els pares.

    Page 517

    Així mateix, els aliments inclouen les despeses funeràries, si no estan cobertes d’una altra forma, considerant com a tals els que es refereixen al sepeli i al funeral, si bé no sembla lògic referir-se al terme «aliments» quan s’està parlant d’una persona morta (EGEA). D’altra banda, l’article 237-13 CCCat extingeix el dret d’aliments quan l’alimentat mor, el que es contraposa amb aquesta interpretació àmplia portada a terme per la doctrina.

  2. Un element quantitatiu que consisteix en determinar quant s’ha de pagar pels aliments

    Per fer aquest càlcul aritmètic, hi ha països que tenen taules de càlcul i altres que estableixen un percentatge dels ingressos del deutor, mentre que al nostre sistema aquests criteris són inexistents i, per tant, és necessari un acord que els tribunals han d’acceptar en cada cas concret.

    En relació amb aquests criteris de valoració, els nostres tribunals han considerat improcedent fixar com a pensió alimentària un percentatge dels ingressos del deutor, ja que aquesta actuació provoca ambigüitat i incorrecció al sistema, el que resulta contrari a la seguretat i certesa que ha de conformar el contingut d’una prestació tan essencial com és la de la pensió alimentària. No obstant això, aquesta disposició només s’ocupa de fixar què es considera aliments, enumerant les despeses que es consideren pròpies d’aquest concepte, de manera que cal completar-la amb l’article 237-9 CCCat que s’ocupa de la quantia dels aliments.

1.2. Característiques del dret d’aliments

El dret d’aliments com a institució familiar que es genera en existir un estat de necessitat es caracteritza per donar origen a una relació obligatòria en la què hi ha un crèdit del qual és titular l’alimentant, i un deute a càrrec dels parents que estiguin obligats a prestar aliments (rocA i triAs). Aquesta relació jurídica es caracteritza per ser irrenunciable, intransmissible i inembargable, i no es pot compensar amb el crèdit que, si escau, l’obligat a prestar-lo tingui respecte a l’alimentat.

  1. Irrenunciable

    L’irrenunciabilitat del dret d’aliments es fa patent en ser una obligació legal en què no intervé l’autonomia de la voluntat, tot i existir aliments pactats, aliments voluntaris i aliments unilaterals. No obstant això, els aliments regulats en aquest capítol del Codi civil de Catalunya no poden ser determinats per les parts, sent la llei la que s’ocupa de proporcionar l’explicació de les causes d’atribució, la seva modificació o l’extinció d’aquestes.

  2. Intransmissible

    Per aquest motiu, el dret d’aliments s’extingeix amb la mort de l’obligat a prestar-los i amb la mort de l’alimentat (art. 237-13.1 CCCat), la qual cosa no impedeix que l’obligat pugui prestar-los a través d’un mandatari, o per mitjà d’institucions públiques o privades que s’ocupin de la cura de l’alimentat.

    Page 518

  3. Inembargable

    En tant que respon a un estat de necessitat que deixaria l’alimentat en estat de indigència. Al costat d’aquestes característiques, rocA i triAs n’ha afegit d’altres que se sumen a les anteriors:

  4. Innegociable

    Tot i que el Codi civil de Catalunya prohibeix la renúncia als aliments futurs, un cop establert el dret d’aliments, les quantitats degudes per aquest concepte i no satisfetes reben per la llei el mateix tracte...

Para continuar leyendo

SOLICITA TU PRUEBA