«Els alertadors de corrupció». Conclusions
| Autor | Òscar Capdeferro |
| Cargo | Universitat de Barcelona. Institut de Recerca TransJus |
| Páginas | 140-143 |
www.uoc.edu/idp
140
Òscar Capdeferro
Data de publicació: febrer de 2019
RESSENYA
«Els alertadors de corrupció»
Conclusions
Òscar Capdeferro
Universitat de Barcelona
Institut de Recerca TransJus
El 19 de desembre de 2018 va tenir lloc a la Universitat Oberta de Catalunya el seminari «Els alertadors
de corrupció» ymposium.uoc.edu/27760/detail/los-alertadores-de-corrupcion.html>, dirigit
pel doctor Agustí Cerrillo, catedràtic de dret administratiu. Durant la jornada, diversos especialistes
principals en la matèria, provinents tant de l’acadèmia com de les agències anticorrupció i la societat
civil (per ex., la xarxa X-Net) van debatre i presentar les seves idees sobre els canals de denúncia i la
figura de l’alertador de corrupció. Aquestes són les principals conclusions de la jornada:
1. La denúncia és una peça clau en la lluita contra la corrupció. La corrupció es caracteritza per ser
especialment difícil de detectar. No es tracta d’un tipus d’il·lícit amb víctimes (com a mínim, de manera
directa) i no deixa evidències o indicadors observables, sinó que sovint es produeix en secret i només
és coneguda per les persones implicades directament o bé per aquelles a les quals s’ha volgut implicar
sense èxit en la trama corrupta. Donada, doncs, la naturalesa secreta de la corrupció i la gran dificultat
per a trobar altres indicis que alertin de la seva existència, la denúncia ha estat sovint la manera de
descobrir els casos de corrupció.
2. La denúncia de corrupció no pot ser perjudicial per al denunciant. Denunciar un presumpte cas de
corrupció no hauria de comportar un perjudici. No obstant això, en molts dels casos que hem conegut
en els darrers anys denunciar la corrupció ha comportat per als denunciants ser objecte d’amenaces,
acomiadaments, assetjament laboral i fins i tot de processos penals per revelació de secrets o injúries i
calúmnies. En definitiva, l’escassa efectivitat de la protecció dels denunciants de corrupció i les condi-
cions en què els alertadors han hagut de denunciar en el passat més recent posen de manifest que es
requereix una regulació adequada dels canals de denúncia i de l’estatut del denunciant.
3. La regulació que es faci dels canals de denúncia i de l’estatut de l’alertador de corrupció ha de
tenir en compte una sèrie de característiques, bones pràctiques, que es poden extreure de diferents
experiències internes (bústies d’alguns ajuntaments o d’agències anticorrupció) i de la legislació com-
parada:
Eloi Puig
IDP Núm. 28 (Febrer, 2019) I ISSN 1699-8154 Revista dels Estudis de Dret i Ciència Política
141
www.uoc.edu/idp
Universitat Oberta de Catalunya
«Els alertadors de corrupció»
Òscar Capdeferro
a) Hauria de ser possible la denúncia anònima. Tecnològicament, és possible habilitar canals que per-
metin la denúncia totalment anònima, sense possibilitat d’identificar el denunciant sempre que l’usuari
faci servir alguns programes específics. A més, aquesta possibilitat de denúncia anònima és imposada
per la Convenció de Nacions Unides contra la Corrupció de 2003 (CNUCC), en l’art. 13.2, respecte dels
organismes de lluita contra la corrupció.
b) Hauria de ser possible disposar de diversos canals de denúncia, inclosos en tot cas un d’intern i un
d’extern. La via de denúncia preferent és sovint la interna, i s’intenta gestionar la possible irregularitat
des de la pròpia organització. No obstant això, aquests canals poden tendir a protegir els denunciats
que pertanyen a la mateixa organització, convertint-los en mecanismes poc efectius quan la cultura
ètica en la institució no és la més favorable per a lluitar contra la corrupció. En aquests casos hi ha
d’haver també la possibilitat de recórrer a un canal de denúncies extern a l’organització denunciada.
Un bon organisme extern gestor de denúncies pot ser una agència anticorrupció, ja que, a banda de
tractar-se d’un organisme especialitzat en la matèria, la possibilitat de denunciar casos de corrupció
davant aquests organismes és una garantia per els ciutadans prevista a la CNUCC.
c) Aquests canals han de ser de fàcil utilització, i el personal encarregat de gestionar-los ha de
disposar de certa independència respecte dels òrgans o unitats denunciades. A banda d’això, és
convenient que hi hagi algun responsable del canal de denúncia que pugui, en el seu cas, donar expli-
cacions sobre el perquè de l’arxiu de les denúncies sobre les quals es decideix no investigar. Finalment,
els canals de denúncia haurien de ser oberts, és a dir, no haurien de limitar-se subjectivament a
denúncies formulades pels empleats públics, ja que a vegades són persones alienes a l’organització
administrativa les que coneixen la irregularitat i volen denunciar-la.
c) La protecció als denunciants hauria de ser relativament àmplia. A vegades, fallen els canals de denún-
cia interns i també els externs. Davant d’aquesta inactivitat, el denunciant pot optar per posar els fets en
coneixement dels mitjans de comunicació, els quals, després de la comprovació corresponent, podrien
publicar els fets comunicats. En aquests casos, quan aquesta publicació dels fets porta a una investigació
i, si és el cas, a la posterior sanció de la corrupció, i quan es constata la inexistència de mala fe en l’alertador,
després d’esgotar els canals ordinaris de denúncia, sembla oportú poder estendre almenys algun dels
privilegis de l’estatut de l’alertador que es reguli al mateix alertador i, en el seu cas, a qui publicala notícia.
d) L’ordenament jurídic ha d’incentivar la denúncia o, com a mínim, no desincentivar-la. En efecte,
l’ordenament ha de deixar clara l’obligació legal de denunciar els casos de corrupció, i així s’ha de
recollir en la normativa que s’adopti en aquesta matèria (sens perjudici que ja hi hagi aquesta obligació
en altres lleis, com ara en l’art. 259 de la Llei d’enjudiciament criminal quan es tracta d’un cas de
corrupció presumptament constitutiu de delicte). Addicionalment, ha de buscar l’afavoriment de la
denúncia reduint els costos de denunciar i incrementant els incentius per a fer-ho. En aquest sentit,
imposar sancions per denúncies no prou fonamentades (que no de mala fe) és un clar desincentiu per
a denunciar, ja que no és fàcil obtenir proves en casos de corrupció.
4. Els legisladors autonòmics i estatal han de resoldre una sèrie de dificultats que la protecció del
denunciant planteja en aquests moments.
a) Pel que fa a les administracions públiques, la denúncia anònima de corrupció és prohibida amb
caràcter bàsic a tot el territori estatal per l’article 62 de la Llei 39/2015, d’1 d’octubre, de procediment
administratiu comú de les administracions públiques (LPAC), previsió que, tal com hem dit, contradiu la
CNUCC en matèria de denúncia de corrupció i n’impedeix el compliment correcte.
Eloi Puig
IDP Núm. 28 (Febrer, 2019) I ISSN 1699-8154 Revista dels Estudis de Dret i Ciència Política
142
www.uoc.edu/idp
Universitat Oberta de Catalunya
«Els alertadors de corrupció»
Òscar Capdeferro
b) La denúncia de corrupció per un canal segur, gestionat per les administracions, pot conferir un esta-
tut privilegiat als alertadors de corrupció, que en garanteixi fins i tot la confidencialitat o l’anonimat. No
obstant això, aquest estatut del denunciant que es podria regular en seu administrativa no s’estendria
en l’actualitat fins a la via penal, quan els fets denunciats siguin versemblants i constitutius de delicte.
Per tant, garantir la protecció de l’alertador de corrupció implica també modificar la regulació proces-
sal penal per tal de garantir una certa protecció del denunciant també davant la justícia penal.
c) La pluralitat de regulacions autonòmiques i estatal, amb diferents característiques dels canals de
denúncies i diversos drets i garanties de protecció cap als alertadors, pot implicar un desconcert envers
el canal de denúncia i la seva seguretat real. Seria desitjable un cert consens entre les diferents
regulacions o, com a mínim, respecte dels trets fonamentals de l’estatut de l’alertador.
d) Incentivar la denúncia és adequat per tal d’afavorir el descobriment de casos de corrupció. No obs-
tant això, aquest incentiu troba dues objeccions o límits com a mínim: no hauria de ser tan beneficiós
per a donar lloc a nous casos de corrupció generats només amb l’objectiu de denunciar-los amb pos-
terioritat (per exemple, per tal d’obtenir un percentatge de l’import imposat com a multa a la resta de
corruptes partícips), i no hauria d’incrementar les denúncies falses. Incentivar la denúncia passa per
reduir-ne els costos (amb una adequada protecció del denunciant i l’eventual indemnització pels danys
i perjudicis que pugui patir a causa de la denúncia) i per incrementar els incentius, bé amb l’atenuació
o exempció de la responsabilitat a l’infractor corrupte que denuncia (tal com es preveu en l’art. 62.4
LPAC) o bé amb un pagament en diners.
Citació recomanada
CAPDEFERRO, Òscar (2019). «“Els alertadors de corrupció”. Conclusions». IDP. Revista de Internet,
Derecho y Política. Núm. 28, pàgs. 140-143. UOC. [Data de consulta: dd/mm/aa]
Els textos publicats en aquesta revista estan subjectes –llevat que s’indiqui el contrari– a una
llicència deReconeixement-Sense obres derivades 3.0Espanya de Creative Commons. Podeu co-
piar-los, distribuir-los i transmetre’ls públicament sempre que citeu l’autor, la revista i la institució
que els publica (IDP.Revista d’Internet, Dret i Política; UOC); no en feu obres derivades. La llicèn-
cia completa es pot consultar ahttp://creativecommons.org/licenses/by-nd/3.0/es/deed.ca.
Eloi Puig
IDP Núm. 28 (Febrer, 2019) I ISSN 1699-8154 Revista dels Estudis de Dret i Ciència Política
143
www.uoc.edu/idp
Universitat Oberta de Catalunya
«Els alertadors de corrupció»
Òscar Capdeferro
Sobre l’autor
Òscar Capdeferro
ocapdeferro@ub.edu
Departament de Dret administratiu,
Dret processal i Dret financer i tributari
Universitat de Barcelona
Facultat de Dret
Av.Diagonal, 684
08034 Barcelona
