Sobre l'elecció del rector a la universitat medieval: el cas de l'estudi general de lleida

Hi ha ocasions en què la consideració de la història ofereix dades que ens sorprenen i ens omplen d'admiració, que enriqueixen la nostra visió del present -tanPage 192 excessivament plana en moltes ocasions- proporcionant perspectives que ens permeten situar les coses en el temps i ens fan descobrir que el que moltes vegades ens sembla novedós i modern és en realitat molt vell.

Això és justament el que em va succeir a mi no fa gaire quan, d'una manera una mica casual -tenia l'atenció posada en temes molt distants del que motiva les notes presents-, vaig topar amb la referència al sistema d'elecció del Rector a l'antiga Universitat o Estudi General de Lleida, segons els Estatuts d'aquesta institució, que van ser aprovats l'any 1300.

Els Estatuts esmentats van ser elaborats i aprovats d'una manera gairebé simultània a la creació de la Universitat mateixa, ja que si els documents en virtut dels quals es va crear la Universitat van ser signats pel Rei Jaume II d'Aragó amb data I i 2 de setembre de 1300 (són respectivament la designació de la ciutat de Lleida com a seu universitària¹ la Carta d'«ordinacions i immunitats» del nou Estudi Genetal),² els Estatuts van ser publicats pel primer Rector electe, Pedró de Cabrera, després d'haver estat elegir el 28 de setembre del mateix any 1300.³ El text mateix dels Estatuts -encapçalats amb el rètol de L'tber constittttionum et statutorttm generalis llerdensis- deixa constància de la intervenció en l'elaboració d'aquests de Pedró de Valls, Rector de l'església de Tamarit, i del jurista ilerdenc Bernat Bonet, la contribució det qual s'hi destaca d'una manera especial.⁴

Page 193

Un dels primers temes que els Estatuts aborden és precisament el de l'elecció del Rector (De electione Rectorh), dedicant-hi una detallada regulació que desenvolupa les previsions que sobre el cas havia formulat Jaume II a ia Carta ordinationis et immunitatis de l'Estudi.

En aquella Carta, signada com ha quedat apuntat el 2 de setembre de 1300, s'havia disposat que cocs els estudiants foranis -això és, que no fossin de la ciutat de Lleida- dels dos Drets de l'Estudi procedirien a elegir anualment el Rector, els seus consíliaris o consellers i el bidell general. I que el Rector i els consiliaris tindrien sobre els doctors, mestres i estudiants les mateixes potestats de què disposaven en l'Estudi de Bolonya i en els altres Estudis Generals.

Doncs bé, sobre aquesca base operen les regles concretes per procedir a l'elecció del Rector que es formulen en el L·iber constitutionum et statutorum. Tals regles estableixen en síntesi el següent:

Anualment, el Rector sortint havia de convocar tots els estudiants dels dos Drets -és a dir, de Dret Civil i Dret Canònic- a l'església de Sant Martí, per la vigília de la Purificació de Maria -I'l de febrer-, els quals, una vegada oïda missa solemne, havien de procedir a elegir entre ells mateixos el nou Rector. I per evitar que hi hagués discòrdies distingeix diversos grups d'estudiants segons la «nació» de procedència i ordena que se segueixi fins a la perpetuïtat el torn següent entre ells: 1) El primer any és elegit Rector un estudiant procedent de les diòcesis de Lleida.⁵ 2) El segon any el Rector havia de ser elegit entre els estudiants procedents de les diòcesis de Saragossa i Sogorb. 3) El tercer, de les diòcesis d'Urgell, Vic i Girona. 4) El quart, d'Osca i Tarassona. 5) El cinquè, de València, Cartagena i Múrcia. 6) El sisè, un estudiant d'«altres regnes i terres d'Espanya» (aliis regnis aut terris Yspaniae), si de tals regnes o terres hi hagués estudiants.

Però no s'acaben allà les previsions sobre el torn en l'elecció del Rector. Els Estatuts van preveure també la possibilitat que hi hagués estudiants procedents de «nacions» situades més enllà dels Pirineus (de ultra montannis nacionibus) i sobre això estableix el següent: en primer lloc -any 7è-, que sigui elegit Rector entre els estudiants procedents de Narbona; després -any 8è-, entre els estudiants de Bascò-nia i d'altres nacions que hi ha més enllà fins a l'Oceà i fins als gals incloent-hi Provença; l'any 9è, de Gènova i d'altres nacions d'Itàlia fins a la mar Adriàtica, incloent-hi les illes adjacents; l'any 10è, de la Gàl·lia i Borgonya i altres províncies fins a arribar als alemanys (Theutonicos); l'any llè, de la nació dels alemanys o d'altres nacions del nord fins a l'Oceà i els confins d'Europa (ad Oceanum et fines Europa), les quals «anomenem alemanyes en termes generals» (sub Theutonicorum natione generaliter apellamus), i, finalment, -any 12è-, de la nació anglesa i escocesa, o d'«altres gents de les illes de l'Oceà» (alïamm gentium insularum Oceaní).⁶

Page 194

La veritat és que em va sorprendre, i no poc, aquest plantejament normatiu al qual hem al·ludit fa un moment: aquest «claustre» tan cosmopolita previst pel legislador quadrava malament amb la idea que jo m'havia format -una mica apriorística-ment- d'aquell centre universitari ilerdenc de l'edac mitjana com a centre de dimensions reduïdes i d'una irradiació geogràfica també reduïda. I en lloc d'això em trobava amb unes disposicions que semblen escar pensades per a alguna universitat contemporània que s'hagi especialitzat en el desplegament del programa Erasmus, o, fins i tot, per a aquests centres universitaris que als nostres dies té la Comunitat Europea com a cencres oberts als estudiants procedents dels diferents països europeus.

Però el que sorprèn és el temps en què les disposicions esmentades se situen: fa gairebé set segles, quan no hi havia ni telèfon ni fax, el correu que hi havia no tenia gaire a veure amb el que avui coneixem com a tal⁷ i els únics mitjans de transport disponibles per terra eren la mateixa espardenya o alguna forma de «tracció animal». No cal dir que no existia res semblant a les actuals institucions europees i l'únic que cohesionava els europeus era la idea d'una pertinença comuna a l'Occident cristià, com també una comunicació entre tots facilitada per l'ús generalitzat del llatí com a llengua culta, els quals no devien ser vincles precisament dèbils davant de dades tals com el que representa una mobilitat estudiantesca tan gran com la que van preveure els estatuts ilerdencs.

I al costat de la sorpresa van sorgir, naturalment, els interrogants. Per què aquest tipus de sistema de l'elecció del Rector amb aquest peculiar torn rotatiu? Era una fórmula original o responia per contra a criteris generalitzats a l'època? Com va evolucionar posteriorment? Tals inrerrogants em van dur a fer algunes indagacions per obtenir les respostes corresponents.

Les respostes obtingudes són -com passa sempre, però potser més encara en una indagació de caràcter històric- només parcials i provisionals. Però sobre la base d'aquestes indagacions em proposo embastar algunes reflexions entorn del text al·ludit dels Estatuts de 1300 sobre l'elecció del Rector, text certament ple de matisos suggestius i que proporcionen algunes claus explicatives del projecte inicial de l'Estudi General de Lleida que van concebre els seus fundadors. I ho faig com a homenatge personal a aquell primer establiment universitari ilerdenc de l'època medieval -del qual som hereus els actuals universitaris de Lleida-, i també com a contribució a refrescar la «memòria històrica» de l'actual Universitat de Lleida, els primers anys de la segona etapa.

Com acabo d'apuntar, el text extractat resulta especialment il·lustratiu d'algunes característiques generals pròpies de l'Estudi General de Lleida, tal com va quedar configurat en els seus documents fundacionals. En el text esmentat apareixen, enPage 195 efecte, algunes dades que resulten especialment reveladores de l'empremta que es donava a la nova Universitat.

1. S'adopta clarament un model corporatiu en la configuració de la Universitat, la qual cosa encaixa perfectament amb el sistema gremial de l'època i és, fora d'això, comú a les Universitats medievals, que responen també al sistema corporatiu.⁸ El Govern de la Universitat s'encomanava a càrrecs de caràcter electiu, això és, a persones elegides pels qui formen part de la Universitat: fonamentalment el Rector, però també els consiliaris o consellers, que eren objecte d'elecció anual igual que el Rector.⁹ Aquest plantejament implica òbviament el caràcter democràtic o participatiu del funcionament de la Universitat i, d'altra banda, pressuposa l'existència d'un marge ampli d'autonomia o autogovern d'aquesta.

   L'autonomia que s'atorga al nou Estudi General no és, tanmateix, absoluta, ja que els documents fundacionals van establir l'existència d'un Canceller de designació real i caràcter vitalici¹⁰ i, d'altra banda, encomanaven certes decisions a les autoritats del municipi de Lleida -entre les quals la de nomenar els professors de l'Estudi.¹¹

   Page 196

2. El text resulta en segon lloc clarament il·lustratiu del caràcter obert que es pretén donar a la nova Universitat dins d'un àmbit territorial molt ampli que inclou tot l'Occidenc europeu: el repàs que es fa del «mapa» europeu de l'època és realment molt complet i s'aproxima bastant als límits actuals de la Comunitat Europea.

   Encara que després, com veurem, la realitat no arribés can lluny com el legislador havia previst, no deixa de ser expressiu del tarannà amb què es va iniciar la nova Universitat, l'amplitud d'horitzó de la qual és realment admirable.¹² Amplitud que, fora d'això, connecta plenament amb l'esperit universalista que el rei Jaume II havia imprès a l'Estudi General de Lleida a la seva Carta ordinatïonis et immunitath, el motiu de la qual l'originen els Estatuts. En cal carta, en efecte, es convocava a venir a l'Escudi els doctors, mestres i escolars de quasevol procedència, fins i toc de països enemics o en guerra amb el Rei, llevac que fossin persones «sospitoses»;¹³ tots quedaven invitats a la nova Universitat «com en un solemne banquet» (velut ad solempnem convivium).¹⁴

   Observeu sobre el cas que l'enumeració de «nacions» que es fa s'inicia amb les més pròximes geogràficament -i també políticament -, però al capdavall totes s'equiparen, ja que tenen el mateix dret que les altres a entrar en el torn rotatori d'elecció del Rector, sempre que concorrin de fet a la Universitat gent de les procedències respectives.

3. En el texc s'evidencia, d'altra banda, la importància que en la vertebració interna de la corporació universitària cé l'organització dels seus membres en «nacions», expressió aquesta que aleshores cal entendre com a al·lusiva simplement al lloc de naixement o procedència, sense cota la càrrega de significats i implicacions que després -en el curs posterior de la història- ha cinguc.

   El torn rotatori en l'elecció del Rector adopta en efecre com a punt de partida la distribució dels estudiants en nacions, preveient-se fins a un màxim de dotze, de les quals sis són «ulcramuntanes» -de més enllà dels Pirineus-. Però és també aquesta distribució en nacions la que s'adopta com a base en l'elecció dels consiliaris o conse-Page 197llers: n'hi ha un per cada nació que elegeixen anualment els estudiants de cadascuna d'aquestes.¹⁵

4. Les cauteles que s'adopten per frenar qualsevol temptació d'orientació localisca de la institució són certament dràstiques -avui ens semblarien sens dubte excessives-. Ni el Rector ni els consiliaris poden ser veïns de Lleida.¹⁶ I d'altra banda resulca que els estudiants de la ciutat seu de la Universitat no tenen ni tan sols dret a intervenir en la votació del Rector: no solament no són elegibles sinó que tampoc no tenen dret de vot -no són electors-, de manera que es pot dir que, en realitat, no formen part del «claustre» de la universitat.¹⁷ La qual cosa contrasta certament amb la circumstància que sigui el municipi de Lleida qui rebi la responsabilitat de proveir el finançament de la nova universitat.

5. No menys visible resulta, d'altra banda, en el text extractat el fet que la Universitat de Lleida neix dins d'una determinada unitat política, que no és altra que la Corona d'Aragó, sorgida com és sabut en el segle xn com a conseqüència de la fusió de les cases de Barcelona i Aragó realitzada a través del matrimoni del comte de Barcelona Ramon Berenguer IV amb Peronella, filla de Ramir II el Monjo d'Aragó.

   Fixeu-vos pel que fa al cas que les cinc «nacions» que s'esmentaven en primer lloc corresponen a diòcesis situades en territoris integrats a la Corona d'Aragó i que només en segon lloc i de manera conjunta s'al·ludeix a «altres regnes i terres d'Espanya» (al'ns regnis aut terris Yspaniae). Expressió aquesta d'Espanya que en aquest context sembla que cal entendre com a denominació que comprèn tots els regnes cristians peninsulars, incloent-hi Portugal.¹⁸

   En relació amb això, no es pot passar per alt quin és el fonament mateix de la decisió del Rei Jaume II d'ubicar a Lleida la primera Universitat que es crea a la Corona d'Aragó: la situació d'aquesta ciutat, gairebé en el punt intermedi dels seus territoris. En efecte, succeeix que en el document real en què es plasma formalment aquesta decisió -l'encapçalament del qual és Designació civitarís lllerdae pro studio generali regni Aragonum eligendo, i que va ser signada, com vam notar, I'l de setembrePage 198 de 1300- s'al·ludeix expressament a les diferents raons que justifiquen la decisió. I entre elles s'inclouen, juntament amb dades que segons tots els indicis constitueixen .simples compliments o frases amables del rei dirigits a la ciutat de Lleida -una cortesia del rei, podríem dir - ,¹⁹ la qual cosa pot considerar-se la vertadera,raó de la designació de Lleida: la seva al·ludida ubicació en una posició.central en els territoris de la Corona d'Aragó.²⁰

   Amb tot rigor es pot dir, per tant, que l'Estudi General de Lleida va néixer com la Universitat de la Corona d'Aragó. I això no sols perquè va ser la primera, sinó sobretot perquè la raó de la seva creació aquí no va ser altra que la posició geogràfica de Lleida, central dins de la unitat política que en aquella època aglutinava els regnes del nord-est peninsular i la seva projecció mediterrània. El propòsit inicial del Rei -d'altra banda- era que la Universitat de Lleida fos Vúnica dels seus regnes, ja que expressament va sancionar el monopoli dels estudis superiors a Lleida i la prohibició corresponent d'establir centres d'ensenyament superior en altres llocs de la Corona . d'Aragó.²¹ Aquest monopoli duraria efectivament fins a l'any 1350, data en què començaria a esberlar-se com a conseqüència de l'autorització real de la creació d'Uni-Page 199versitats en altres ciutats de la Corona.²² Però va continuar essent invocat per Lleida durant molt temps en els seus conflictes amb altres ciutats que volien disposar també d'estudis universitaris.²³

6. Finalment, menor importància als efectes que aquí interessen té la dada de la primacia que els documents fundacionals de l'Estudi atorguen als estudis jurídics. Dada que resulta patent en el fet que els electors convocats per a l'elecció del Rector siguin només els estudiants dels «dos Drets» (Dret Canònic i Dret Civil).²⁴

   Amb relació a tals estudis jurídics, hi ha un aspecte que convé subratllar i que ajuda a entendre l'inrernacionalisme del projecte que es concep: en aquella època no s'estudiaven a les universitats els aleshores incipients Drets «nacionals» (per exemple, el Dret castellà, català o aragonès), sinó que el contingut dels estudis jurídics de totes les Universitats europees era el mateix: el Dret comú romano-canònic. I així va passar també, no cal dir-ho, en el cas de la Universitat de Lleida.²⁵

   Aquesta dada contribueix sens dubte a explicar l'alta mobilitat d'estudiants -i professors- en els estudis de Dret durant aquell període, i resulta d'altra banda determinant del fet que les Universitats es constituïssin en actius focus d'europeïtzació de la cultura jurídica, i fins i cot del Dret mateix, mitjançant la seva decisiva contribució a la recepció d'aquest Dret comú en els diversos països europeus.

   Page 200

Una vegada apuntades aquestes dades bàsiques que es dedueixen del text comentat, en el context que li proporciona el conjunt dels documents fundacionals de l'Estudi, és procedent preguntar-se en quina mesura els criteris dels Estatuts sobre elecció del Rector responen a unes idees originals o, per contra, obeeixen a plantejaments ja consolidats a les Universitats existents a l'època.

Doncs bé, una succinta consideració del context universitari del temps en què es dicten els Estatuts permet evidenciar que, sens perjudici de matisos i opcions peculiars, el cas ilerdenc s'adapta plenament als patrons universitaris de l'època, i en particular al model presentat per l'Estudi bolonyès, al qual es fa referència expressa tant a la Carta ordinatïonu et immunitatis, com en el text dels Estatuts. Vegem-ho:

1. L'organització de les Universitats sobre la base d'esquemes corporatius resulta, com és sabut, consubstancial a la Universitat medieval:²⁶ el sistema corporatiu presideix en efecte la configuració de les primeres Universitats europees a l'època medieval (Bolonya, París o Oxford), com també la de les Universitats espanyoles que van precedir la de Lleida, com és el cas de Salamanca.²⁷

   Ara bé, hi ha aquí importants matisos diferencials entre el model representat per Bolonya i el cas de París, ja que en aquesta darrer, si bé la Universitat està integrada per professors i estudiants (universitas maghtrorum et scholarium), de fet la primacia correspon als primers; en canvi, a Bolonya, la Universitat es concep com a univerú-tas scholarium i els professors no formen part de la corporació universitària.²⁸ És sens dubte el fet que a l'Estudi de Lleida s'adoptés -igual que a les universitats castellanes de Salamanca o Valladolid- el model bolonyès el que explica la configuració del càrrec de rector com a càrrec objecte d'elecció per estudiants entre ells mateixos.²⁹

   Page 201

2. La vocació europeista o internacionalista és també un tret característic de les Universitats medievals i, especialment, de les més cèlebres (Bolonya o París).

   Aquest internacionalisme de la Universitat medieval es projecta sobre la seva pròpia vertebració interna com a corporació, en la qual l'agrupació dels estudiants en «nacions» o col·lectius de persones de la mateixa procedència geogràfica ré un paper certament capital.³⁰ Així passa en particular a Bolonya -model visible dels Estatuts ilerdencs també en aquest punt-, on hi havia una pluralitat de nacions ulíramuntanes -de més enllà dels Alps- i cumuntanes -d'aquesta banda de les muntanyes-, que constituïen peces o elements fonamentals a la vida de l'Estudi. No tan sols actuaven com a grups d'ajut mutu i protecció entre els seus membres, sinó que les fórmules de l'autogovern universitari descansaven en l'existència de tals grups «nacionals»: el càrrec de Rector corresponia en efecte per torn anual a cada un d'aquests grups i hi havia també un conseller per cadascuna de les nacions integrants de la Universitat, consellers que actuaven com a adjunts del rector.³¹

   Amb relació al torn d'elecció del Rector a Bolonya se sap que fins a l'any 1265 funcionava un sistema de rotació quinzenal en què es tornaven les cinc nacions «originals» (Alemanya, Anglaterra, Provença, França i Espanya),³² però que aquell any va sorgir un conflicte entre les nacions en relació amb això que seria resolt per una comissió d'àrbitres designada a aquest efecte. Aquesta comissió va decidir establir un nou sistema de rotació, sistema que seria aplicat a partir d'aleshores i que s'incorpora-Page 202ria als estatuts bolonyesos de 1317-1347.³³ És possible que fos el coneixement d'aquesta experiència conflictiva el que va fer que els redactots dels Estatuts de Lleida es preocupessin per establir amb precisió el torn rotatiu del rectorat ilerdenc entre els 12 grups previstos -6 de la península Ibèrica i 6 de més enllà dels Pirineus.

3. El model bolonyès és també el que s'utilitza per perfilar els poders que corresponen al Rector en la vida acadèmica -tant sobre els estudiants, com també sobre els professors-, ja que en la Carta ordinationis et immunitatis el Rei atribueix al Rector i als seus consiliaris les mateixes potestats que en relació amb els doctors, mestres i escolars se'ls reconeixen «en l'Estudi de Bolonya i en els altres Estudis Generals». En particular se'ls atribueix, per vetllar pels interessos de l'Estudi (ad commoduvi et utilitatem ipsius studii), l'exercici de la potestat estatutària o regiamencària (poden/acer et ordinare statu-ta), corn cambéelde la potestat disciplinària (poden imposar penes i multes als doctors, mestres i estudiants), d'acord amb el que sigui usual en els altres Estudis Generals³⁴

4. Hi ha, tanmateix, un aspecte en què la referència que es té en compte no és la de Bolonya sinó una altra Universitat: l'Estudi General de Tolosa, creat pel papat en la primera part del segle xill. Es tracta, concretament, dels privilegis que s'atorguen al nou Estudi, en relació amb els quals els diversos documents fundacionafs declaren que a l'Estudi General de Lleida li corresponen els mateixos «privilegis, gràcies i indulgències» que van ser concedits al seu dia a l'Estudi de Tolosa.³⁵ Aquesta referèn-Page 203cia general en matèria de privilegis es completa, fora d'això, amb una llarga i detallada relació d'immunitats i privilegis atorgats pel Rei Jaume II als mestres i escolars que vinguessin a l'Estudi ilerdenc, i que es formulen especialment en la Carta immunï-tatis et ordinationh ?

   No es pot posar en dubte, per tant, davant del que hem exposar, l'asserdó amb la qual iniciàvem el present apartat sobre la configuració inicial de la Universitat de Lleida d'acord amb els patrons universitaris de l'època: vinculada al que podem considerar primera generació d'Universitats europees -Jacques Verger parla d'una quinzena d'Universitats existents a Europa cap al 1300 -³⁶, l'Estudi General de Lleida respon plenament a les pautes universitàries que s'havien anat consolidant a Europa al llarg del segle XIII, i, en particular, com ha quedat subratllat, al model bolonyès, sens dubte el més ben conegut i el més influent en aquell temps a Espanya.³⁷

   La Carta fundacional i els estatuts ilerdencs formen un conjunt normatiu la importància del qual ha estat especialment realçada pels estudiosos d'Història de les Universitats, tant per la seva antiguitat,³⁸ com per la seva qualitat í bellesa.³⁹ Es potPage 204dir, de fet, que ofereixen un exemple modèlic de «constitució» d'una Universitat medieval, un text especialment il·lustratiu i representatiu del que va ser aquella Universitat.

Però què va passar en realitat? Fins a quin punt va arribar a ser efectiva aquesta organització en «nacions» que havien previst ets Estatuts, i el torn corresponent en l'elecció del Rector, i en quins termes va evolucionar?

Les dades que es poden obtenir sobre la realitat de l'ofici de Rector en l'Estudi ilerdenc al segle xiv porten a suposar que aquest torn entre «nacions» -que havia previst fins a un màxim de dotze- no va arribar a aplicar-se tal com havia estat establert, sinó que el que de fet va tenir lloc és una alternança de l'existència de la qual no hi ha constància, si més no des de mitjan segle.⁴⁰ La qual cosa revela una clara empremta catalano-aragonesa de la Universitat⁴¹ i mena a suposar que la presència d'estudiants d'altres procedències no va arribar a tenir prou entitat per determinar-ne l'entrada en el torn formalment establert pels estatuts.

Ara bé, l'evolució posterior va introduir una modificació important en relació amb aquesta alternança inicial de la qual cal deixar constància. Els valencians van pretendre entrar en el torn establert per al càrrec de rector -segons indica Villanueva- a partir del 1350, per a la qual cosa, certament, no els mancaven raons⁴² entre les quals hi havia en primer lloc el seu dret a això, segons les previsions dels estatuts. Però van trigar molt temps a aconseguir-ho, ja que no va ser fins ben entrat el segle xv quan el Rei Alfons V d'Aragó va manar que els valencians participessin, juntament amb catalans i aragonesos, en el torn establert per a l'ofici de Rector a l'Estudi ilerdenc,⁴³ amb la qual cosa es va establir a partir d'aleshores un torn entre catalans, aragonesos i valencians. Torn que, com tindrem ocasió de subratllar, es mantindria durant un temps llarg.

Amb això es va arribar a adoptar un criteri tripartit o trimembre en l'organització de l'Estudi, en el qual participaven els tres regnes peninsulars de la Corona d'Aragó.

Page 205

Criteri al qual s'havia adaptat també la configuració del Consell de la Universitat, òrgan integrat pels consellers elegits per les diferents «nacions» que, com es recordarà, havien estat establerts l'any 1300 pels Estatuts.⁴⁴

Sobre la base d'aquestes dades es pot dir que en els segles xrv i xv l'Estudi ilerdenc va adoptar una estructura «inter-nacional» en el sentit dels Estatuts -ja que hi va haver en efecte diverses «nacions» que van tenir un paper decisiu en la seva configuració interna-, però de fet la realitat es va distanciar força de les previsions estatutàries inicials. Distanciament que es va donar en un doble pla:

1. La projecció geogràfica de la Universitat no va ser ni de bon tros tan àmplia com s'havia previst, sinó que va arribar a tenir un abast que, des d'una perspectiva europea, cal considerar com a «regional». La qual cosa, fora d'això, no resulta privatiu de l'Estudi ilerdenc, sinó que és una nota generalitzable a l'evolució de les diverses Universitats europees durant aquesta època -segles XIV i XV-; època marcada per la «regionalització» de l'àmbit de reclutament de l'alumnat de les Universitats, fins i tot en el cas d'aquelles -com París o Bolonya- que havien tingut una projecció internacional més gran.⁴⁵

2. D'altra banda, resulta que l'estructura tripartida adoptada no respon pròpiament als col·lectius o a les nacions previstos en els Estatuts -cinc grups diferentsPage 206 provinents dels territoris integrats en la monarquia catalano-aragonesa-⁴⁶ sinó a la mateixa estructura política de la Corona d'Aragó, en què, com és ben sabut, es van integrar diferents regnes o països que van mantenir la seva individualitat -el seu Dret i les institucions pròpies -. Amb això, la configuració interna que va adoptar la Universitat de Lleida va expressar perfectament aquesta peculiar estructura institucional de la Corona d'Aragó. Una estructura institucional plural o «composta», capaç d'integrar mantenint la identitat de cada un dels membres, avui revalorada sens dubte des de la perspectiva de l'Estat autonòmic o descentralitzat en el qual vivim implantat a partir de la Constitució de 1978.

Fora d'això, em sembla important subratllar que aquest torn trianual establert pel Rei Alfons V entre catalans, aragonesos i valencians es mantindria durant un llarg espai de temps. Sens dubte, fins ben entrat el segle xvn, la qual cosa significa que va continuar existint una vegada produïda la incorporació dels regnes de la Corona d'Aragó a una única Monarquia espanyola.

Així resulta, en efecte, d'un document procedent de l'arxiu de l'antiga Universitat i publicat fa uns quants anys, en el qual s'inclou la relació de tots els Rectors que van exercir el càrrec entre el 1607 i el 1624, i de la «nació» de procedència respectiva -es continua emprant aquesta terminologia- per la qual cobrien el torn corresponent.⁴⁷ S'hi pot constatar que en aquella època el torn de rotació anual entre catalans, aragonesos i valencians es continuava respectant escrupolosament.⁴⁸ I, d'altra banda, podem suposar que aquest torn trianual es va continuar aplicant amb posterioritat de la mateixa manera, ja que el 1662 es va dictar una disposició reial en virtut de la qual es flexibilitzaven els termes en els quals aquest s'havia de practicar: a falta d'aragonès es podia elegir a partir d'aleshores un navarrès o portuguès, a falta de català un mallorquí, i a falta de valencià un castellà.⁴⁹

L'alternança de catalans, aragonesos i valencians en el rectorat ilerdenc es va convertir així en una persistent prolongació d'aquest tarannà -que avui qualificaríem com a federal- que va caracteritzar la unitat política que catalans i aragonesos vanPage 207 crear ai segle xii; una prolongació que es mantindria com a testimoni viu d'aquest tarannà durant una bona part de l'edat moderna, probablement fins al moment mateix de la supressió de la Universitat el 1717.

Acabo ja aquest breu apunt històric.

No hi ha dubte que sempre és important conèixer les pròpies arrels. Però més encara si, com és el cas de la nostra Universitat, ha tornat a la vida després d'un llarg parèntesi (1717-1991),⁵⁰ que va fer perdre del tot la continuïtat de la institució, i s'està una altra vegada en una fase de reinici o refundació. I més també si, com és el cas, es disposa d'uns antecedents tan antics⁵¹ i il·lustres i, alhora, tan ben documentats,⁵² i crec que en les notes presents han quedat apuntades dades prou eloqüents sobre això.

Fa alguns mesos, l'actual Rector de la Universitat em va demanar un informe jurídic sobre la possibilitat que un estranger fos contractat com a personal laboral de l'Administració Universitària -personal d'administració i serveis-, cosa que a parer dels serveis de personal de la Universitat no resultava legalment admissible. Recordo que a l'informe que vaig escriure a propòsit d'aquesta consulta, raonava naturalment sobre la base de la normativa vigent aplicable al cas -de la qual no es desprèn l'exigència de la nacionalitat espanyola per accedir a places de personal laboral al servei de les Administracions Públiques- i acabava dient que havia de tenir en compte també com a dada afegida aquest internacionalisme que «per tradició i per vocació» caracteritza les Universitats,⁵³ La veritat és que quan vaig escriure això, ho vaig fer sobre la base de la idea genèrica que tots tenim de la institució, però no sospitava fins a quin punt aquest esperit internacionalista -que no coneix fronteres- havia estat en el centre mateix del projecte fundacional amb què es va posar en marxa la Universitat ilerdenca a finals del segle XIII. Ara podria dir el que vaig dir aleshores amb molt més èmfasi.

Als nostres dies, aquest internacionalisme està reconegut d'una manera explícita en la Carta Magna de les universitats europees aprovada a Bolonya el setembre de 1988Page 208 amb motiu de la celebració del novè centenari de la seva Universitat, la més antiga de totes.⁵⁴ En aquest text s'afirma, en efecte, que:

La Universitat, dipositària de la tradició de l'humanisme europeu, però amb la constant preocupació d'assolir un saber universal, ignora tota frontera geogràfica o política per assumir la seva missió i afirma la imperiosa necessitat del coneixement recíproc i de la interacció de les cultures.

A la qual cosa, una mica més endavant, s'afegeix el següent:

Per això -tornant als seus orígens- les Universitats fomenten la mobilitat dels professors i dels estudiants en matèria de status, de títols, d'exàmens (mantenint tanmateix els diplomes nacionals) i de concessió de beques, i constitueixen l'instrument essencial per garantir l'exercici de la seva missió contemporània.

Crec que quan avui els universitaris de Lleida llegim aquestes afirmacions, que són sens dubte expressió de la identitat de la institució universitària, ho podem fer no com uns nounats, sinó, per contra, amb el legítim orgull -que porta també la càrrega corresponent de compromisos- d'algú que participa d'aquesta identitat des d'un temps molt llunyà. Des d'aquell moment, del qual aviat es complirà el 700 aniversari, en què els fundadors de l'Estudi ilerdenc van preveure que hi tinguessin seient estudiants procedents dels diversos països d'Europa,

----------------------------

[1] El títol d'aquest document is Designaria civitatis lllerdae pro studiú generali lúlitis regni Aragonum eligeado. Signat a Saragossa per Jaume 11 com a Rei d'Aragó, València i Múrcia i comte de Barcelona, es dirigeix als paers, prohoms i veïns de Lleida. Amb anterioritat, el papa Bonifaci VIII havia dictar, a petició del mateix Rei Jaume II, una butlla en virtut de la qual se l'autoritzava a establir una Universitat als seus regnes.

[2] El seu títol és Carta ordiaationh et immuti/taris studii generalts llerdensis. Signada també pel Rei Jaume II, es dirigeix a «tots els doctors, mesttes i escolars de qualsevol ciència, presents i futurs de l'Estudi ilerdenc».

[3] Així ho afirma Jaume Villanueva en el seu llibre Viage literària por las Iglesias de Espaiïa, tom XVI, Viagea L/rida, Real Acadèmia de la Historia, Madrid, 1851, pàg. 32-33- El text dels Estatuts es ttoba publicat en aquest llibre(a les pàg. 207-23, com un dels seus apèndixs). Segons indica J. Villanueva, va trobar el text dels Estatuts a l'arxiu eclesiàstic de Lleida, arxiu que «potser serà l'únic que ens conservi aquest preuat document de la literatura i usos nacionals». En el mateix volum es poden rrobar també els altres documents esmentats -designació de la ciutat de Lleida i Carta d'ordinacions i immunitats -, així com un quart document pel qual es prohibia l'establiment de centres universitaris en qualsevol altre lloc de la Corona d'Aragó (Prohibitiu de erectione scholarum in terris Aragonum alibi pruettr quam in \tarda), signat pel Rei el dia 5 del mateix mes de setembre de 1300. Aquests quatte textos constitueixen el conjunt de documents fundacionals de l'Estatut General de Lleida. L'afirmació de Villanueva que el primer Rector de l'Estudi ilerdenc va ser elegit el 28 de setembre de 1300 no concorda amb la dada que ofereix Buenavenrura Delgado (El Cartulario del Colegia universitària de Santa Marta de Lérida (1376-1564)

[4] Departament d'Història de l'Educació, Universitat de Barcelona, 1982, pàg. 29), segons el qual el segon Rector havia estat elegit ja I'l de febrer de 1300. Per a aquest autor, és segur que l'Estudi General de Lleida funcionava ja abans de l'any 1300 -subratlla respecre a això que la burlla d'autorització del papa Bonifaci VIII és de I'l d'abril de 1297 -, i que la carta de fundació signada per Jaume II el setembre de 1300 va ratificar, almenys en part, una organització de l'Estudi ja existent. Tanmateix, C. M. Ajo y Sainz de Zúniga (Historia de las Universidades Hispdnicas, 1, Medievo y Renacimiento universitario, Madrid, 1957, pàg. 213) situa la burlla papal I'l d'abril de l'any 1300. Hi ha, per tant, com es pot veure, alguna incertesa sobre el moment ptecís en què l'Estudi ilerdenc va iniciar el seu camí. A. D'ell afirma Villanueva que va ser «el alma que gobeméy llevoa debido fin este gran proyectait (Viage literario, pàg. 33).

[5] S'ha d'encendre que en quedaven exclosos els estudiants de la ciutat de Lleida, ja que la Carta ordinationis et immunitatis els excloïa expressamenc del col·lectiu d'electors al Rector.

[6] Els Estatuts establien que si no hi havia persones d'alguna de les «nacions» considerades, passava el torn a la immediatamenr següent segons l'ordre previst. D'altra banda, preveien també el supòsit d'empat de vots en l'elecció del Rector: decidia el vot del conseller de la «nació», a la qual corresponia exercir el rectorat l'any esmentat. Vegeu algunes indicacions sobre l'efecció i les funcions del Rector en els Estatuts ilerdencs a B. Delgado, El Cartulario, pàg. 29-34.

[7] Em permeto subratllar en tot cas el fet que les Universitats medievals van ser pioneres en l'organització dels serveis postals. Està perfectament documentat, en efecre, que davant la inexistència d'un servei general de Correus, algunes Universitats com París, Bolonya o Salamanca van crear ja en l'època medieval els seus propis serveis postals que estaven a disposició dels estudiants que hi afluïen (vegeu-ne algunes indicacions en el meu llibre Régimen jurídica del Servicio de Correos, INAP, Madrid, 1983, pàg. 34).

[8] De fet, a l'edar mitjana el que avui coneixem per Universitat es denominava Estudi General i la paraula universitat s'utilitzava per al·ludir al conjunt de persones que s'inregraven a l'Estudi (universitat schoL·rium o universïtas magistrormn et scholarium), això és aproximadament el que avui denominem «comunitat universitària». Però el caràcter corporariu dels Esrudís Generals seria tan definitori d'aquesçs que a la llarga la mateixa expressió universitat s'imposaiia finalment per al·ludir als centres d'ensenyament." superior.

[9] Els consellers ajudaven i assessoraven el Rector en l'exercici de les seves funcions. N'hi havia un ' per cada una de les nacions presents a l'Estudi.

[10] El càrrec de Canceller de la Universitat, equivalent al Canceller de les Universitats de Castella, devia correspondre a un canonge de Lleida. La seva funció consistia a assistir als exàmens -juntament amb el Rector- i concedit els títols de l'Estudi als doctors i els mestres (vegeu sobre el cas l'apartat de officio tanctllarii dels Estatuts). Sobre l'evolució d'aquest càrrec al llarg del temps i les seves relacions amb el Rector, vegeu E. Mut Remolà, Un conflicto de cmnpetencias en el Estudio General de Urida, en el vol. de la col. «Miscelanea de Trabajos sobre el Estudio General de Lérida», I, Instituto de Estudiós Ilerdenses, Lleida, 1949, pàg. 129 i ss.

[11] La designació dels professors («doctors i mestres») a sou del Municipi corresponia en efecte, .. d'acord amb els Estatuts, a les autoritats de la ciutat, si bé es preveia que aquestes actuessin amb l'assessorament del Rector i dels seus consellers. El tema del mode de designació dels professors o de provisió de les càtedres seria objecte, tanmateix, de no poques controvèrsies i experimentaria canvis al llarg del temps. Així, l'any 1310 l'Ajuntament va arribar a un acord amb les autoritats eclesiàstiques en vittut del qual aquell cedia a l'Església la prerrogativa de proveir les càtedres durant 10 anys a canvi del compromís de finançar la meitat del sou dels professors. Però ja el 1313 el Rei Jaume II va establir que el nomenament de catedràtics tornés a ser competència dels paers -això &, dels consellers- (vegeu sobre això Josep Lladonosa i Pujol, Història de Lleida, I, Tàrrega, 1972, pàg. 426-428). Amb la reforma de l'Estudi General de Lleida duta a terme pel Rei Martí l'Humà el 1399, la selecció ' de catedràtics es trasllada de l'esfera municipal -\apaeria- a l'imbit acadèmic, ja que a partir d'aleshores correspondrà a una comissió nomenada pel Rector i els seus consellers (sobre aquesta modificació*, vegeu José Ramon Julià Vifíamata, El Estudio General de Lérida afinales del sigla XIV: las reformas de Marííè • . V el Humana, en el vol. de la col. «Miscel·lània Homenatge a Josep Lladonosa», Institut d'EstudisJler-' dencs, Lleida, 1992, pàg. 324 i ss., 339-340). El sistema seria una altra vegada reformat el 1575 per una Cèdula signada per Felip II el 27 de juliol ' de l'any esmentat, en la qual s'establia la manera de procedir per a la provisió de càtedres a la Universitat de Lleida. A partir d'aleshores, les càtedres havien de guanyar-se per mitjà de concurs públic en una votació en la qual participaven tots els batxillers, i també els estudiants de la Facultar respectiva, sempre que haguessin cursat ja rres anys d'esrudis (resulta sorprenenc la manera de resoldre les situacions si hi havia empat en el nombre de vots: els dos candidats obtenien la plaça, però -les limitacions pressupostàries resultaven aquí inflexibles- el sou que percebien tots dos quedava reduït a la meitatl). Es va incorporar d'aquesta manera a la Universitat de Lleida el sistema de vot escolar en la provisió de càtedres, fórmula que, segons explica Jacques Verger (Les Universités au moyen àge, PUF, París, 1973, pàg. 169-170) havia estat practicat al segle xm a totes les Universitats europees que responien al model bolonyès, però tendiria a desaparèixer a partir de finals del segle XV -en benefici de la comperència municipal sobte la matèria- i només va subsistir a les Universitats espanyoles.

[12] Amb aquestes paraules comenta J. Villanueva el torn rotatori en l'elecció del Rector de la Universitat iletdenca: «Tan vasto era el proyecto, y tan grandcs esperanzas lenían de hacer un estudio que compitiese con los mas cèlebres de Europa; y cierta que enparte no se enganaron» (Viage literario, pàg. i4).

[13] Fins i tot tals persones sospitoses - Ajo y Sainz de Zúiiiga (Historia de las Universidades Hispani-cas, pàg. 235) tradueix aquí «sospitosos» per «espies»- es beneficiaven de la protecció reial. El Rei els garantia el temps suficient per sortir de les seves terres amb totes les Seves pertinences.

[14] Aquests són els termes concrets amb els quals es formula la invitació: «Has igitur immunitales et gratias votis donamus, concedimus, inümamus et offerimus quoadpraesens, vos ad idem studium velut ad sotlempne convivium liberal iter invitanses, ftrtnam spem, fiduciamque tenentes, ad certam de liberalitate regia concepturí fiduciam, quod vos et idem studium, Deu auctore per quem vivimus et regnamus, amplioribtts gratin, libertatibus et indulgentiis honoraré disponimus infuturum.» Text la versió catalana del qual podria ser potser la següent: «Així, doncs, en el moment present us donem, concedim i oferim immunitats i gràcies, alhora que us convidem generosament a aquest Estudi amb un solemne banquet; tenint ferma esperança i confiança, podeu confiar en la generositat regia que, per a vosaltres i per a l'Estudi, amb l'ajut de Déu, per qui vivim i regnem, se us concedirà en el furur gràcies, lliberrats i indulgències més grans.»

[15] Vegeu l'apartat De electione consiliariorum dels Estatuts.

[16] Així s'estableix expressament a la Carta ordinationis et immunitatis. Aquesta exigència de «fora-neïtat» no s'estableix, en canvi, per a altres càrrecs de la Universitat com el de Canceller. Però torna a aparèixer en relació amb els mercaders, el nomenament dels quals corresponia al Rector i als seus consellers en nombre d'un o dos entre jueus i cristians per exercir de prestamistes dels estudiants, i que havien de set de fora de Lleida i s'havien d'instal·lar a viure a la ciutat.

[17] Tampoc no intervenen en l'elecció dels consiliaris, ja que els Estatuts es refereixen a un consiliari elegir pels esrudianrs de la diòcesi de Lleida, exclosa la ciutat.

[18] Sobre les diferents accepcions en què el terme es va utilitzar a l'edat mitjana i La continuïtat de la idea d'Espanya durant el llarg període de la Reconquesta, vegeu l'important llibre de José Antonio Maravall, Elconcepte de Esparsa en la EdadMedia, Institutode Estudiós Políticos, Madrid, 1964. Maravall hi subratlla la vinculació d'aquesta paraula amb l'empresa de la Reconquesta duta a terme pels regnes cristians peninsulars: «Oesde los primeres momentos basta el final de la larga lucha sostenida par los reinos ertstianos contra el sent/río de los arabes en la Península, durante cerca de ocho sigles, la palabra Espaàa apartee ligada estrechamenie, mas aún, tsentialmente a esa tan singular acciín. En este aspecto. Espana designa en nitestra Edad Media el dmbito de una Reconquista y el objeto o termino ultimo de la misma. No es, pues, posible entender lo que Espana significa para los cristianes medievales sin adararse esa conexión entre Espana y la empresa històrica que en ella se desenvuelve y que la postula como su pròpia meta.-» (Vegeu aquesta idea formulada a op. cit., pàg. 249, i desenvolupada a les pàg. següents.)

[19] Entre aquests «motius» s'indica que es tracta d'un Hoc fèttil i tic en aliments, que la ciutat està «moderada per la remperància de l'aire» i envoltada d'aigües i rius cabalosos, com també «distingida per la noblesa dels seus ciutadans i adornada per un poble decent». Sobre la bastant probable inautenticitat d'aquests motius, vegeu Bonaventura Delgado (El Cartula-rio, pàg. 21), que es refereix a aquests com a «tópicos habituales en la literatura medieval cancilleresca» i posa eo relleu de quina manera consideracions semblants s'inclouen en documents fundacionals d'altres Universitats de l'època. En particular subratlla el paral·lelisme, ja apuntat al seu dia pet H. Denifle, existent en aquest punt entre els documents fundacionals de la Universitat de Lleida i els de la Universitat de fJàpols, creada per Frederic II el 1224. I observa també que els «motius» al·ludits de la designació de Lleida no difereixen substancialmenr dels que el Rei Alfons X havia previst a Las Partidas com a dades a tenir en compte per emplaçar els Estudis. En la Llei II del tícol XXXJ de la Partida Segona es pot llegir concretament sobre el cas el que segueix: «De buén aire et de fermosas salidas debe seer ta villa do quieren establescer el estudio, porque los maestros que muestran los saberes el las escolares que los aprenden vivan sanes, el en él pttedan folgar et rescebir p/acer a la tarde dia'ndt se levantaren camodos del estudio; et otrosi debe seer abondada depan, et de vino et de buenas posadas en que puedan morar et posar su tiemnpo sin grant costa. Et otrosi' dtcimos que los cibdadanos dt aquíl logar do fitere fecho el estudio deben mucho honrar et guardar los maestros et los escolares et todos sus cosas... > Sobre el tractament del tema universitari que es conté en el text de Las Partidas, vegeu una exposició general a Alberto Jiménez, Historia de la Universidadespanoia, Alianza Editorial, Madrid, 1971, pàg. 94 i ss. i una indagació sobre les fonrs en què es van basar els redactors del text esmentat a Antonio García y García, La ensenanza universitària en Las Partidas, «Revista de Historia del Derecho Europeo», 2 (1989-90), pàg. 107-118.

[20] La referència a aquesta situació geogràfica s'inclou tant en el document Designatio civitatis Ulerdae pro studio generali, com també en la introducció de la Carta ordinattonis et immunitalis. Cal notar sobre això que la finalitat a la qual respon la creació d'una Universitat a la Corona d'Aragó, segons declara el mateix Jaume II en el document Designatio civitatis Ulerdae, no era altra que la d'evitar la necessitat que els seus súbdits haguessin de sortir fora dels seus territoris per estudiar.

[21] El privilegi d'exclusiva en els estudis universitaris a Lleida havia estat incorporat ja al document Designatio civitatis Ulerdae (1 de setembre de 1300). Allà el Rei Jaume II comminava els infractors d'aquest privilegi -ja fossin professots o estudiants- amb la pena de mil àurees, a més de la «ira i indignació» reals. Sobre el tema, hi cornaria el Rei en un altre document signat només quatre dies després -el 5 de setembre de 1300- dirigit específicament, a prohibir l'establiment d'escudis universitaris en altres llocs de la Corona d'Aragó (Prohibitio de erectione scholarum in terris Aragonum alibi proeter quam im llerda, el text sobre el qual es pot trobar també a Villanueva, op. cit. pàg. 199).

[22] El privilegi de monopoli de l'ensenyament universitari de Lleida seria confirmat l'any 1311 pel mateix Jaume II, i de nou el 1328 per Alfons IV, però el 1350 Pere IV va procedir a fundar un Estudi General a Perpinyà a i marge i semblança del de Lleida, i un altre encara a Osca quatre anys més tard (vegeu per al cas B. Delgado, El Cartularb, pàg. 42-43).

[23] Vegeu per al cas C. M. Ajo (Historia de lat Universidades, I, pàg. 284 i 401-402), on s'al·ludeix a conflictes ocorreguts en els segles XIV i xv entre Lleida i altres ciutats de la Corona d'Aragó (Barcelona i Osca) en els quals és invocada per aquella el privilegi lleidatà d'exclusiva, privilegi que tornaria a ser confirmat pel Rei Ferran el Catòlic a Barcelona el 5 de novembre de 1481. També J. Lladonosa i Pujol (L'Estudi General de Lleida del 1430 al 1524, Institut d'Estudis Catalans, Barcelona, 1971, pàg. 51-56) s'ocupa de la rivalitat de Lleida amb Osca i altres ciutats de la Corona d'Atagó per ratí de la Universitat, i de les vicissituds que va patir el ptívilegi d'exclusíva reconegut a favor de Lleida. Per la seva banda, B. Delgado (El Cartulario, pàg. 44-45) es refereix a les pressions que des de Saragossa i Barcelona es van exercir sobre la Corona perquè traslladés l'Estudi General ilerdenc a les ciutats esmentades.

[24] Aquesta primacia dels estudis de Dret en els documents fundacionals queda corroborada pel fet que els Estatuts prevegin l'organització dels estudis jurídics -a imitació de Bolonya- i no s'estableixin disposicions pet al cas en relació amb altres estudis: igual que a Bolonya, en efecte, a partir del moment que s'al·ludeix explícitament com a «mare de les lleis» -legum nutricem - , s'exigeix haver cursat set anys d'estudis per obtenit el grau de mestre (magisteriae dignitatis honorem) en lleis, i cinc anys per obtenir el grau de mestre en cànons, com rambé haver explicat trenta lliçons seguides ordinàries o extraordinàries de qualsevol llibre de Dret. O també es corrobora per la simple dada que les quantitats que els estudiants havien d'abonar als professors -les cohctas- fossin més grans en Dret que en els altres estudis -Medicina, Lògica i Arts, i Gramàtica i Poètica- (vegeu les indicacions que proporciona B. Delgado sobre les previsions dels Estatuts en relació amb aquests temes a El Cartulario, pàg. 20 i 35).

[25] Vegeu per al cas Francisco Tomà's y Valienre, Manual de Historia del Derecbú Espaiïol, Tecnos, Madrid, 1980, pàg. 199-200, on s'observa que els Drets «nacionals» no serien objecte d'estudi a tes Universitats europees fins ben entrada l'edat moderna; fins aleshores l'objecte dels estudis estaria constituït pel Corpus inris civilis i el Corpus inris canonici. Per a més grans indicacions, vegeu Antonio García y García, Estudiós sobre la canontsttca portuguesa medieval, Fundación Universitària Espanola, Madrid, 1976, en el capítol I del qual s'analitza el contingut í la metodologia dels estudis jurídics a les Universitats de Bolonya, Salamanca, Lisboa i Lleida (vegeu en particular pàg. 41 i ss.).

[26] Vegeu sobre el tema Jacques Verger, Les Univtnilés au moyen àge, pàg. A6 i ss.

[27] Recordem la cèlebre caracterització que Las Partidal (degudes al Rei Alfons X el Savi de Castella) fan de la Universitat -o Estudi- com a «ayuntamientt) de maeslros e de escolares que es fecho en algun lugar con voluntad e entmdimiento de apnnder los saberes», en la qual queda reflectida clarament aquesta idea. Sobre el tema del caràcter corporatiu de les Universitats medievals, vegeu les indicacions detallades que subministra José Anconio Tard fo Pato en el seu llibre El Deretbo de las Uniwrsidades públicas espaiiolas, I, PPU, Barcelona, 1994, pàg. 259-289, on es posa en relleu el parentiu inicial de les Universitats amb el sistema dels gremis professionals. En el llibre esmentat es por trobar també (pàg. 305 i ss.) una exposició general sobre les transformacions que van experimentar les Universitats espanyoles a l'edat moderna.

[28] Sobre l'organització corporativa de la Universitat de Bolonya a l'edat mitjana, vegeu S. Stelling-Michaud, L'Universitéde Bologm et lapénétratton des Droits romain et canonique en Suisse aux Xlll et XIV sièctes, Ginebra, 1995, pàg. 26 i ss., on se subrarlla la dada que en el seu origen a Bolonya es van crear socittas o associacions d'estudis amb un vincle contractual encre els estudiants i els professors respectius, societas que amb el temps van arribar a adquirir personalitat jurídica. La universitas scbolarium naixeria per la fusió de les associacions preexistents en una organització comuna que comprendria només els estudiants: aquests van crear un front comú per defensar els seus interessos i privilegis davant els professors i davant el Municipi. La diferenciació entre el model de París i el de Bolonya es pot veure aj. Verger, Les Universilés, pàg. 48-49, el qual tanmateix subratlla algunes dades que relativitzen aquesta contraposició entre els dos modets.

[29] La durada anual del càrrec de Rector que s'adopta a Lleida procedeix rambé de Bolonya, ja que en efecte durava un any el mandat rectoral a la Universitat bolonyesa.

[30] Unes indicacions generals sobre el paper de les nacions a la Universitat medieval es poden veure aj. Verger, Les Univenités, pàg. 50-51, on se subradla, tanmateix, que l'existència dels grups nacionals no va estar generalitzada a rotes les Universitats de l'època.

[31] Com hem apuntat, els grups nacionals existien també en altres Universitats de l'època, però no en totes. Així, a París els estudiants s'agrupaven en 4 nacions (J. Verger, Les Universités au moyen àge, pàg, 50). A Salamanca existia una agrupació en dues nacions -castellans i lleonesos-, encara que no s'utilitzava la terminologia de «nacions», i el càrrec de Rector -també inspirat en el model bolonyès - es va exercir per torn de rotació anual entre castellans i lleonesos (vegeu per al cas A. M. Rodríguez Cruz, El oficio de Rector en la Universidad de Salamanca y en las Vnïveniaades hispanoamericanal, Ediciones Universidad de Salamanca, 1979, pag. 48-49, on es posa en relleu com el més probable és que durant la segona meitat del segle XIII i gairebé roc el segle xiv els Rectors fossin dos -l'un pel Regne de Castella i l'altre pel de Lleó- i que aquest fos l'origen de la posterior alternança de castellans i lleonesos en el rectorat). En canvi, a la Universitat de Lisboa-Coïmbra no va existir la diversitat de grups nacionals, perquè els estudiants provenien gairebé d'una de manera exclusiva del Regne de Portugal (vegeu pet al cas Antonio García y García, Aspectes de la Universidad portuguesa medieval, en el vol. de la col. dirigida per J. Ijsewijn i J. Paquet, The Universities in the late middle ages, Leuven Uníversity Press, Lovaina, 1978, pàg. 133 i ss. 138).

[32] S. Stelling-Michaud, L'Université de Bologne, pàg. 35, explica com el 1265 hi havia 13 nacions ultramuntanes -Alemanya, França (Illa de França), Espanya, Provença, Anglaterra, Picardia, Borgo-nya, Turena, Maine, Normandia, Catalunya, Hongria i Polònia-, però que, segons la seva importància numèrica i antiguitat, s'havia establert una mena de jerarquia en virtut de la qual les naciones més antigues, denominades «originals» -les que hem esmentat en el text- se subdividien en nacions «derivades» -les altres-. Vegeu també en aquesta obra (pàg. 33-35) algunes indicacions sobre el sorgiment històric dels grups nacionals a Bolonya, d'on s'explica en particular que les nacions més antigues -la germànica i l'anglesa- havien sorgit ja a finals del segle xil. I també en l'última part del segle XII van aparèixer singularitzats els primers grups «cismuntans» -els toscans i els llombards. La dada que apunta J, Verger (úp. cit., pàg. 39) segons la qual els bolonyesos no formaven part de les nacions cismuntanes podria explicar potser l'exclusió dels veïns de Lleida de l'organització corporativa de la Universitat que s'adopta en els Estatuts ilerdencs.

[33] El conflicte s'havia plantejat entre la nació germànica, que tenia el suport de provençals, espanyols i anglesos, i les altres nacions. El sisrema que van establir els àrbitres era també de rotació quinquennal, però una mica més complex que l'anterior perquè dividia les nacions en tres grups: en el primer hi havia França, Espanya, Provença i Anglaterra (4 nacions); en el segon, Picardia, Borgonya, Turena, Maine, Normandia, Catalunya, Hongria i Polònia (8 nacions), i en el tercer, únicament la nació germànica. El rom de Rector s'acribuïa de la manera següent: el primer any, al primer grup; el segon, al segon grup; el tercer, una altra vegada al primer grup; el quart, al segon grup, i el cinquè, a la nació germànica (vegeu Stelling-Michaud, L'Unsversité de Botogne, pàg. 35-36). D'aquesta manera les nacions quedaven classificades en tres grups segons la seva importància numèrica: 1) la nació germànica -la més nombrosa-, que conservava el seu antic dret ai càrrec de Rector un de cada cinc anys; 2) les nacions del primer grup, que tenien dues opcions cada cinc anys -per a quatre nacions-; 3) les del tercer grup, a les quals corresponien també dues opcions cada cinc anys, però per a un conjunt de vuit nacions.

[34] Hi ha, per tant, un clar encadenament amb les previsions establertes en altres Universitats, la qual cosa significa, al capdavall, el reconeixement d'una classe de Dret comú acadèmic o universitari encapçalat per Bolonya, dins el marc del qual s'insereixen les normes fundacionals de l'Estarur ilerdenc.

[35] La raó de la referència a l'Estudi de Tolosa en relació amb aquest tema és clara: es tracta d'una Universitat objecte de creació per les auroritars de l'època, i concrerament per la Sanra Seu, que li va atorgar una sèrie de privilegis en la seva fundació, a diferència dels casos de Bolonya, París o Oxford, que van sorgir d'una manera espontània en virtut del desenvolupament d'escoles preexistents (per a la contraposició entre Universitats «espontànies» i «creades», vegeu J. Verger, op. cit., pàg. 41 i ss.). L'Estudi General de Lleida va néixer com a Universitat creada pel Rei amb l'autorització prèvia del Papa, la qual cosa explica que en matèria de privilegis s'utilitzés la referència a una Universitat objecte de creació papal i no a la de Bolonya. En aquest sentit, interessa subratllar com, amb anterioritat als documents fundacionals de l'Estudi ilerdenc, el Rei Jaume II havia fet arribar a Roma la seva petició que se l'autoritzés a establir en els seus territoris una Universitat amb els mateixos privilegis que la de Tolosa, petició a la qual efectivament va accedir el papa Bonifaci VIU per burlla d' 1 d'abril de l'any 1300 (vegeu aquestes dades a C. M. Ajo, Historia de las Universidades, pàg, 213; aquest autor entén que la raó d'aquesta petició no era altra que el fet que Tolosa era el centre al qual anaven la majoria dels estudiants de la Corona, cosa que hauria continuat passant si no s'haguessin atorgat els mateixos privilegis a l'Escudi ilerdenc). Sobre el mode de sorgimenc de les Universitats espanyoles medievals, totes de creació real, vegeu J, A, Tardío Pato, El Derecbo de las Urtiversidades, I, pag. 289-292.

[36] El prestigiós estudiós de les Universitats medievals europees, Heinrich Denífle, va subratllar amb particular èmfasi la importància d'aquesta carta de privilegis en el seu llibre Die EntsSebung der Univesitàten des Mittelalters bis 1400, publicat a Berlín el 1885. El seu parer sobte aquest document, al qual es va referir com a «Magna Carta» de la Universitat, s'expressava concretament en termes tan contundents com els que segueixen: «Cap Rei espanyol no ha concedit mai una carta de privilegis tan detallada a una Universitat. No hi ha cap constitució d'Universitat en el segle xui que s'hi pugui comparar; en el segle XIV només la iguala la carta de Rodolf per a la Universitat de Viena.» A la qual cosa afegia a continuació que fa generositat real en l'atorgament de privilegis a la Universitat de Lleida evidencia el gran respecte que Jaume II sentia per la ciència i el seu gran interès per disposar en el seu tegne d'un centre científic. (Vegeu una traducció del capítol del seu llibre dedicat a l'Estudi General de Lleida en el vol. de la col. «Miscelanea de Trabajos», I, ja esmentac, pàg, 121 i ss., on apareix publicat sota el t/col de Notai sobre el Estudio General de Urida.) Algunes explicacions sobre el contingut dels diferents privilegis que el Rei va atorgar a l'Estudi ilerdenc es poden veure a J. Villanueva, Viage literària, pag. 29-31, i a B. Delgado, El Cartulario, pag. 22-26.

[37] Sobre el flux d'esrudiants a Bolonya en aquella època i el paper que els juristes allà formats van tenir en la recepció del Dret comú romano-canònic a la península Ibèrica, vegeu F. Tomis y Valiente, Manual de Historia del Derecbo Espanol, pàg. 198-200, i A. García y García, Estudiós sobre la canonlstica portuguesa medieval, pàg. 69-79.

[38] Per ponderar degudament aquesta antiguitat s'ha de subratllar el fet que en relació amb Universitats tan antigues com Bolonya, París, Salamanca o Lisboa -que van precedir Lleida- no es disposa d'uns Estatuts tan complets com els de Lleida, que van ser anteriors a aquests últims (vegeu sobre el cas J. Vetget, Les Universités, pàg. 48, i Antonio García y García, Estudiós sobre la canonística portuguesa medieval, Fundación Universitària Espanola, Madtid, 1976, pàg. 25-26).

[39] L'opinió de H. Denifle, com a reconegut especialista en la matèria, tesulta aquí especialment autoritzada: els Estatuts ilerdencs «són dels més amics i més bells que tenim», raó per la qual es plany que a Alemanya haguessin passat desapercebuts -recordem que escriu a finals del segle xix, el 1885 - (vegeu les seves Notas sobre el Estudio General de Urida, ja esmentat, pàg. 126). Més modernament, A. García y García observa que els Estatuts de Lleida «representen els Estatuts universicaris més complets a Europa per a aquestes dates» (Estudiós sobre la canonística portuguesa medieval, op. cit,, pàg. 26). Una opinió anàloga suscita en C. M. Ajo el document de designació de Lleida com a seu universitària d'l de setembre de 1300: «el document més exacte, complet, interessant i oficial sobre un centre d'ensenyament al segle Xlll» (Historia, op. cit., pàg. 214).

[40] Així ho posa de manifest Villanueva (Viage literària, pàg. 40-41): «A pesar del estalvio y tttma fijado en la elecciín del rector, hallatnos que d initad del sigto XIV ya eslava vinculada este oficio d la alternativa de Catalanes y Aragoneses: sea de prepotència, idtla mayorcopia de estudiantes de ambas procedencias, en cuya Unta divisòria esta esta ciudad.»

[41] La dada mateixa, abans recordada, que en la redacció dels Estatuts ílerdcncs participessin un jurista de Lleida (Bernat Bonet) i el Rector de l'església de Tamarit (vila aragonesa pertanyent a la diòcesi de Lleida) resulta significativa en aquesr sentit.

[42] A aquestes raons es refereix Villanueva en explicar (Viage literària, pàg. 41) que els valencians pretenien entrar en el corn: «Ya sia por el número crecido de naturales de aquétpafs que cursaban aquí, ya por la memòria retiente de haber ilüstrado estos escuelas San Vicente Ferrer, 6 la presencia y Crédito de Alfonso de Borja, y sobre todo la equidad que pedía que no fuese excltlido reino tan principal de esta corona, ya finatmente por el lugar que daba d ello el antiguo tstatuto confirmada por Reyes y Papàs, y no abro%ado por leyes contrarías».

[43] Vegeu Villanueva (op. cit., pàg. 41), el qual dubta sobre la data precisa en què es va produir aquesca decisió, però addueix dades que li permetien suposar que era anterior a 1421. J. R. Julià Vinamata (El Estudio General de Lérida, pàg. 339) esmenta un treball de R. Gaya Massot (Los valencianos en el Estudio General de Lérida, Consejo Superior de Investigaciones Cienríficas, València, 1950), en què Taccés dels valencians al rectorat de Lleida se si rua l'any H19.

[44] Recordem com, en efecte, els Estatuts havien previst l'existència d'un conseller per cadascuna de les «nacions» que s'hi preveien. En canvi, en virtut de les reformes introduïdes pel Rei Martí l'Humà el 1399, es distingirà entre un Consell Particular i un Consell General. El primer estarà integrar per 9 membres que hauran de ser batxillers (3 en decrets, 3 en lleis i 3 en medicina i arts), i s'exigiran que 3 siguin aragonesos, 3 catalans i 3 valencians, encara que no es tancava la possibilitat que hi accedissin 3 batxillers d'altres nacions si el nombre d'estudiants procedents d'aquestes ho justificava (vegeu sobre això J. R. Julià Vinamata, El Estudio General de Lérida a finaks del sigla XIV: las refornutí de Martín el Humana, op. rít., pàg. 338-339). A propòsit d'això, aquesta composició del Consell Particular de la Universitat de Lleida no deixa de recordar el Compromís de Casp que va tenir lloc uns anys més tard (1412) per arribar a una solució pactada en la qüesrió successòria plantejada en la Corona d'Aragó després de la mort del Rei Marti l'Humà: en aquesta cèlebre reunió -admirable exemple històric de solució pacífica i civilitzada d'un problema dinàsríc- van participar també 3 compromisaris aragonesos, 3 de catalans i 3 de valencians.

[45] Sobre el fenomen generalitzat de «regionalització» de les Universitats al final de l'edat mitjana, vegeu J. Verger, Les Universilés, pàg. 145-147, on s'expliquen les diferenrs causes que va tenir aquesta tendència -entre les quals inclou ta mateixa multiplicació de centres universitaris que es va produir com a'conseqüència de ta creació de moltes Universitats noves-. En relació amb la qüestió, recull el parer de Pearl Kibre segons el qual el declinament del sisrema de nacions a les Universitats al final de l'edat mitjana és un indicador molr clar de la Transformació que en aquest punt van experimentar aquestes. Verger observa, d'altra banda (op. cit., pàg. 167-171), com durant aquest període es donarà un procés de progressiva pèrdua d'autonomia de les Universitats en virtut del qual el que eren corporacions autònomes dotades de dinamisme i vida pròpia passarien a convertir-se en centres de formació professional al servei dels Estats. Fenomen aquest que, a parer seu, no està desvinculat de la regionalització del seu àmbit de projecció: «El desig d'autonomia de les Universitats del segle xui, la seva cohesió interna, procedia, en part almenys, del sentiment de desarrelamenr cte molts dels seus membres. Els estudis universitaris eren una aventura no solament intel·lectual, sinó també física. Separats del seu país i del seu entorn, freqüent-menr duranr molt de temps, professors i estudiants esperaven que la Universitat fos YAlma Mater que els proporcionés tot. Al final de l'edat mitjana, per contra, alguns anys d'estudis a la ciutat pròxima no eren viscuts com un tall excepcional en una vida; tals anys només tenien l'objecte de servir com a preparació per a un ofici tan ràpid com es pugui i amb les mínimes despeses possibles. La consciència de pertànyer a un mitjà específic s'ha fet fonedisa i les solidaritats familiars, professionals i socials continuaven acaparant l'estudiant, també durant el període dels seus estudis.»

[46] Recordem que aquests cinc grups previstos en els Estatuts eren els següents: 1) diòcesis de Barcelona, Tarragona, Mallorca, Tortosa i Lleida; 2) Saragossa i Sogorb; 3) Urgell, Vic i Girona; 4) Osca i Tarassona i 5) València, Cartagena i Múrcia.

[47] Es tracta del document Matricit/alio lepslarum universitatis generalis studït ilerdtmiis (1607-1624), amb Introducción y noias a la trariscripción del manuscrito per Antonio Hemíndez Palmes, en el vol. de la col. «Miscelínea de Trabajos sobre el Estudio General de Lérida», II, Institut d'Estudis llerdencs, Lleida, 1950, pàg. 69 i ss. Amb relació a aquest Llibre de matrícula, A. Hernàndez apunta la hipòtesi que es tractés d'un document procedent de l'arxiu al seu moment existent a l'anriga Universitat de Lleida, arxiu els llibres i documents del qual es devien dispersar en suprimir-se la Universicar, Alguns d'aquests documents van ser traslladats a la Universitat de Cervera, i més tard a la de Barcelona, d'altres als arxius Capitular i Municipal de Lleida, i altres van anar a parar a mans particulars. Entre aquests darrers es devia trobar, continua indicant Hernandez Palmes, el document Matriculalio legislarum, que va arribar a les seves mans a través de diverses generacions que el van conservar a les seves biblioteques.

[48] Encara que l'origen geogràfic dels estudiants era ja aleshores predominantment català: dels estudiants que figuren a l'esmentat Llibre de matrícula 297 eren catalans, davant de 35 de valencians i 26 d'aragonesos (a més, 30 eren procedents del Rosselló i la Cerdanya, 3 navarresos, 1 castellà, 1 cors i 155 la procedència dels quals no hi consta), Vegeu Matriculatio legistartim, pàg. 79.

[49] Es tracta d'una disposició expedida pel Rei el 12 de maig de 1662 de la qual dóna compte J. Villanueva en el Seu Viage lilerario, pàg. 47-48. A partir d'aleshores, per rant, va continuar existint el torn trianuai, però amb algunes possibilitats de «suplència» en els termes especificats en el text.

[50] El parèntesi es redueix una mica si es té en compce que la recuperació dels estudis universitaris es va iniciar a Lleida el 1968. Però fins i tot comptant amb això, la interrupció supera el llarg espai dels dos segles i mig.

[51] Tinguem en compte, per exemple, que les primeres Universitats alemanyes daten de finals del segle xiv (la de Heidelberg va ser fundada el 1385, i la de Cotònia el 1388). En un entorn geogràfic més pròxim, convé recordar que la Universitat de València es va fundar el 1499, la de Barcelona el 1533, i la de Saragossa, creada formalment per Carles I el 1542, només a partir de 1583 inciaria realment el seu camí.

[52] H. Denifle (Notas sobre el Estudio General de Urida, ep. cit., pàg. 125) és categòric sobre el cas: «en lo que se refiere a su fundación no bay ninguna Universidad' espanola de la que estemos tan bien informados, coma la de Lérida». Com és obvi, es refereix a les Universitats medievals fins al 1400 -Die Entstehung der Universitaten des Mittelalters bis 1400- publicat a Berlín el 1885).

[53] No es tractava d'un ciutadà procedent d'algun dels països de la Unió Europea, raó per la qual la qüestió no quedava emmarcada dins dels nous aires que han introduït en la matèria el principi de lliure circulació de treballadors del Dret comunitari i la seva projecció en la Llei 17/1993, de 23 de desembre, sobre l'accés a determinats sectors de la funció pública dels nacionals dels altres Estats membres de la Comunitat Europea.

[54] La Carta es por trobar publicada a la Revista dl Administrarien Pública núm. 118 (1989), pàg. 469 i ss., amb una nota introductòria del professor Lorenzo Martín-Retorcillo, el qual la inclou també com a apèndix al seu llibre A vutltas con la Umverstdad, Madrid, Civitas, 1990, pàg. 203 i ss.