Editorial

Páginas1-18

Page 1

La sentència del Tribunal Suprem dels Estats Units en el cas Kiobel: un pas enrere per a l’accés a la justícia en matèria ambiental i de drets humans

La Sentència de 17 d’abril de 2013 del Tribunal Suprem dels Estats Units, en l’afer Kiobel, comporta una restricció greu a les possibilitats d’utilitzar l’Alien Tort Claims Act (ATCA) de 1789 per reclamar, davant dels tribunals federals nordamericans, una compensació en via civil per les violacions greus de drets humans i altres vulneracions del dret internacional.

La norma, de text breu, estableix que els tribunals de districte tenen jurisdicció per conèixer de qualsevol acció civil interposada per un estranger per un greuge (tort) comès en violació del dret de gents o d’un tractat dels Estats Units (28 U.S.C. § 1350 (2004)). Després d’estar en desús durant dècades, ha estat utilitzada, no sense dificultats, per reclamar reparacions derivades de violacions als drets humans des del cas Filártiga, al 1980 (Filártiga v. Peña-Irala, 630 F.2d 870, 890 (2nd Cir. 1980)). Després del cas Filártiga, que va afirmar el caràcter consuetudinari de la norma que prohibeix la tortura, altres casos han anat ampliant progressivament l’elenc de supòsits susceptibles de reclamació a través de l’ATCA, tot incloent, per exemple, supòsits de detencions arbitràries perllongades, d’execucions extrajudicials, de crims de guerra, de genocidi o de crims contra la humanitat. Progressivament, un nombre considerable d’empreses han estat també demandades per complicitat en aquest tipus de crims.

El cas Kiobel ens trasllada al Delta del Níger, una de les zones humides i dels ecosistemes marins més importants del món. L’impacte sobre el medi ambient de l’extracció de petroli a Nigèria durant cinc dècades per part de diferents empreses ha estat gravíssim a causa de la crema dels gasos procedents de les operacions per a l’obtenció de cru, dels vessaments continuats i de la deforestació. Molts nigerians i nigerianes han viscut tota la seva vida en contacte físic amb el petroli, per la qual cosa l’impacte negatiu sobre la seva salut, la seva economia de subsistència i la seva qualitat de vida és impossible de valorar en termes monetaris.

Segons l’informe Environmental Assessment of Ogoniland, encarregat pel Programa de les Nacions Unides per al Medi Ambient, amb finançament de Shell, que es va fer públic a l’agost de 2011, la regió és la zona més contaminada del món, ja que s’hi ha

Page 2

abocat durant cadascun dels darrers cinquanta anys l’equivalent al vessament causat l’any 1989 pel petrolier Exxon Valdez a Alaska. La recuperació total de la regió requeriria entre 25 i 30 anys de feina, amb un cost aproximat només en els cinc primers anys de mil milions de dòlars. Royal Dutch Shell opera a Nigèria des del 1957, fent-ho actualment a través de la seva filial Shell Petroleum Development Company of Nigeria (SPDC), operadora d’un consorci en el que també participen Nigerian National Petroleum Corporation (NNPC), Elf Petroleum Nigeria Ltd. i Agip Nigeria Plc.

Durant aquests anys Shell ha col·laborat amb els diferents governs nigerians en diferents moment per reprimir l’oposició popular a la continuació de la seva activitat a la regió, tot facilitant les seves infraestructures i suport logístic, així com finançant les tropes governamentals. Als anys vuitanta la repressió va ser particularment dura amb el poble Ogoni -que habita la regió del mateix nom, a l’estat federat de Rivers- i l’organització que liderava l’oposició, el Moviment per a la Supervivència del Poble Ogoni (MOSOP). Al 1994, a més de la destrucció de desenes de pobles, detencions massives, més de 100.000 desplaçats interns i una xifra estimada de 2.000 civils morts, nou membres del MOSOP van ser detinguts i jutjats sumàriament, condemnats per assassinat i, finalment, executats a la forta l’any següent.

Les accions legals contra Shell han estat continuades durant aquests anys i s’han plantejat a través de diferents vies -òbviament, davant dels tribunals nigerians, però també davant de la Justícia dels Països Baixos, on està domiciliada l’empresa matriu (sentències del Tribunal de Districte de La Haia, de 30 de gener de 2013); davant dels òrgans del sistema africà de protecció dels drets humans (la Comissió Africana de Drets Humans i dels Pobles, va adoptar la seva decisió a l’octubre de 2001); davant del Tribunal de Justícia de la Comunitat Econòmica d’Estats d’Àfrica Occidental (Sentència de 14 de desembre de 2012); i també als Estats Units-.

A l’empara de l’ATCA es van presentar diferents demandes davant dels tribunals federals nordamericans en relació amb la vulneració del dret internacional per part de l’empresa Shell a Nigèria. Les més significatives són les relacionades amb els casos Wiwa -a Ken Saro Wiwa li fan ser concedits el Right Livelihood Award, al 1994, i el Premi Goldman, al 1995, per la seva defensa dels drets humans i el medi ambient- i Kiobel, presentats pels dirigents del MOSOP executats el 1995.

El cas Wiwa, iniciat el 1996, va acabar el juny de 2009, per un acord entre les parts quan la celebració del judici era imminent. L’acord va preveure el pagament d’una

Page 3

suma total de 15,5 milions de dòlars, que cobria una compensació per als demandants, una part dels costos del procés i l’establiment d’un fideïcomís en benefici del poble ogoni. Durant aquests procediments es va acceptar pel Tribunal del Districte Sud de Nova York l’aplicabilitat de l’ATCA als supòsits de crims contra la humanitat, tortura i detencions arbitràries, mentre que el Tribunal d’Apel·lació del Segon Circuit, a Nova York, va reconèixer l’existència de jurisdicció sobre les empreses demandades -Royal Dutch Shell Petroleum Company, Shell Transport and Trading Company i Shell Petroleum Development Company, la filial de Shell a Nigèria-. D’aquesta manera, es renunciava a l’aplicació de la doctrina del forum non conveniens, atesa la condició de residents als Estats Units d’alguns dels demandats i l’interès dels Estats Units a facilitar un fòrum on recórrer davant de les violacions dels estàndards internacionals de drets humans.

El cas Kiobel, per la seva banda, es va iniciar amb la demanda presentada per Esther Kiobel, esposa del Dr. Barinem Kiobel, i altres, al setembre de 2002 contra les mateixes empreses, per la seva col·laboració logística i financera en la repressió contra els ogoni, tot reclamant que les societats demandades fossin declarades còmplices en la comissió de tortures, execucions extrajudicials i altres violacions dels drets humans, de conformitat amb l’ATCA.

Al setembre de 2006, el Tribunal del Districte Sud de Nova York va acceptar les al·legacions de tortura, detenció il·legal i crims contra la humanitat com a fonament vàlid per a la demanda. Després de diversos recursos i decisions contradictoris, el 21 de juny de 2010, el Tribunal va considerar que SPDC era una empresa amb seu a Nigèria, que no tenia oficines ni domicili comercial als Estats Units, per la qual cosa no era possible establir la jurisdicció dels tribunals federals sobre la societat, tot desestimant la demanda contra ella.

Tanmateix, la decisió més significativa va tenir lloc el 17 de setembre de 2010, quan el Tribunal d’Apel·lació del Segon Circuit, a Nova York, va declarar que l’ATCA no es podia utilitzar per demandar les empreses, tot considerant que no existia la responsabilitat directa de les empreses en el dret internacional consuetudinari per violació dels drets humans i que aquesta es limitava a les persones físiques. El vot particular del tercer jutge, Pierre N. Leval, va discrepar d’aquest criteri, tot assenyalant que "[d]’acord amb la regla que els meus col·legues han creat, qui obté beneficis de l’explotació comercial dels abusos en relació amb drets humans fonamentals pot

Page 4

protegir amb èxit aquests beneficis enfront a reclamacions de compensació de les víctimes senzillament prenent la precaució de dur a terme una operació tan odiosa en forma corporativa".

Al juny de 2011, els demandants van presentar un recurs d’apel·lació davant del Tribunal Suprem, que va ser admès el 17 d’octubre de 2011. El Tribunal havia de pronunciar-se sobre la possibilitat de demandar les empreses, en el marc de l’ATCA, en relació amb violacions greus del dret internacional, consistents en tortures, genocidi o execucions extrajudicials, de la mateixa manera que les persones físiques. Paral·lelament, el criteri del Tribunal d’Apel·lació del Segon Circuit no havia estat seguit per altres tribunals anàlegs que, posteriorment, s’havien pronunciat en sentit contrari, tot afirmant l’aplicabilitat de l’ATCA a les empreses.

Aquesta és la raó de la transcendència de la decisió del Tribunal Suprem nordamericà per al futur de l’aplicabilitat de l’ATCA a les empreses i la preocupació de les organitzacions de defensa dels drets humans davant de la composició de l’òrgan jurisdiccional, amb majoria de magistrats conservadors.

Després de la celebració d’una audiència, el 28 de febrer de 2012, es va fixar una nova vista, a l’octubre del mateix any, per a la qual les parts van ser emplaçades pel Tribunal a presentar escrits complementaris que abordessin una qüestió diferent de la suscitada inicialment, que ja apuntava cap a l’orientació que la majoria pensava donar a la decisió, a saber, si i sota quines condicions l’ATCA permet conèixer en relació amb les violacions del dret internacional que succeeixen fora del territori dels Estats Units (occurring within the territory of a sovereign other than the United States).

Efectivament, la Sentència de...

Para continuar leyendo

Solicita tu prueba

VLEX utiliza cookies de inicio de sesión para aportarte una mejor experiencia de navegación. Si haces click en 'Aceptar' o continúas navegando por esta web consideramos que aceptas nuestra política de cookies. ACEPTAR