El dret de retenció

AutorAdolfo Lucas Esteve
Páginas203-221

Page 203

El dret de retenció és una de les figures més interessants del Codi civil de Catalunya. D’una banda, destaca el fet que ha estat regulat per tres lleis diferents en un breu període de temps: la Llei 22/91, de 29 de novembre, de garanties possessòries sobre cosa moble; la Llei 19/2002, de 5 de juliol, de drets reals de garantia, i la Llei 5/2006, de 10 de maig, del llibre cinquè del Codi civil de Catalunya, relatiu als drets reals. I, d’altra banda, destaca el fet que aquesta figura s’ha transformat extraordinàriament, des d’una figura sense estructura ni contingut fins a un veritable dret real de garantia. En aquest sentit, abans de l’aparició de la llei 22/91 no existia una regulació unitària d’aquesta figura, sinó que simplement es concedia dret de retenció davant de determinades obligacions. Es tractava d’una regulació casuística en què es designaven uns supòsits en els quals es podia retenir, però no es regulaven les facultats ni els deures derivats d’aquesta figura. L’absència de regulació provocava gran confusió i desorientació, el concepte era ambigu i les posicions doctrinals eren enormement dispars i sovint contradictòries.

L’entrada en vigor de la llei 22/91, de garanties possessòries sobre cosa moble, va suposar un canvi radical. Va establir una regulació unitària, en va modificar substancialment la regulació i va transformar el dret de retenció en un veritable dret real de garantia. La retenció de la possessió va deixar de ser l’únic argument per compel·lir el pagament de l’obligació i es va convertir en una més de les facultats del retenidor. Així, arran d’aquesta Llei, la possessió del bé va tenir dues funcions. D’una banda, servia per pressionar el deutor a pagar si volia recuperar el bé i, d’altra banda, assegurava que el creditor tindria la cosa en el seu poder per cobrar-se amb els fruits de la cosa (aquesta facultat ha desaparegut actualment) o instar la realització del valor del bé.

La Llei 19/2002, de 5 de juliol, de drets reals de garantia, va consolidar la configuració del dret de retenció com un dret real de garantia, amb la novetat fonamental d’ampliar l’objecte del dret de retenció als béns immobles i, per tant, amb la possibilitat d’inscripció en el Registre de la Propietat.

Finalment, el llibre V del Codi civil de Catalunya ha regulat aquesta garantia als articles 569-3 a 569-11 CCCat.

1. Concepte

Segons l’article 569-3 CCCat, «els posseïdors de bona fe d’un bé aliè, sigui moble o immoble, que hagin de lliurar a una altra persona en poden retenir la possessió en garantia

Page 204

del pagament dels deutes a què fa referència l’article 569-4 fins al pagament complet del deute garantit». Des d’aquesta perspectiva, podem definir el dret de retenció com un dret real de garantia atorgat per la Llei al posseïdor de bona fe d’un bé aliè, moble o immoble, creditor del titular del bé, per al cobrament de les obligacions establertes a la Llei i amb facultat de retenir el bé fins al pagament de la garantia i alienar-lo.

El dret de retenció és una figura atípica en l’àmbit dels drets reals de garantia, ja que es constitueix de forma unilateral sense consentiment del propietari del bé, circumstància que el diferencia dels altres drets reals de garantia. El propietari del bé no ha de consentir la constitució del dret de retenció; encara més, és possible que no hagi transmès la possessió del bé al retenidor i, fins i tot, és possible que la possessió s’hagi transmès sense el seu consentiment o en contra de la seva voluntat.

En aquest sentit, el Codi estableix els següents requisits per constituir el dret de retenció: possessió de bona fe i que el posseïdor hagi realitzat unes despeses per raó del bé. Amb aquests requisits es pot constituir dret de retenció i, per tant, és possible que el propietari hagi de satisfer unes despeses que no ha permès i que hagi de fer front a una garantia que no ha consentit. Per exemple: en Joan deixa el seu cotxe a un amic perquè hi vagi a la platja; l’amic sent un soroll estrany i porta el cotxe al mecàni, que ho repara i presenta una factura de mil euros; l’amic no la paga, i el mecànic constitueix dret de retenció. En aquest cas, en Joan, que és el propietari, no ha consentit la reparació ni ha lliurat la possessió però es veu afectat per la constitució del dret de retenció.

El dret de retenció, com tots els drets reals de garantia, garanteix una obligació. Aquesta obligació es genera quan el posseïdor realitza un desemborsament per raó d’un bé aliè que no ha d’assumir ell sinó una altra persona anomenada genèricament «deutor» i, per tant, el deutor ha de satisfer l’obligació que ha pagat el posseïdor. La constitució del dret de retenció en garantia de l’obligació comporta, d’una banda, que el posseïdor es converteixi en retenidor i, d’altra banda, que el bé posseït (sobre el qual s’han realitzat els desemborsaments) es converteixi en garantia del pagament de l’obligació, i faculta el posseïdor per retenir-lo i alienar-lo.

En el dret de retenció és fonamental la connexió entre el deute garantit i el bé retingut, ja que el deute té el seu origen en el bé posseït que, amb la constitució del dret de retenció, es convertirà en l’objecte de la garantia. Així doncs, es pot afirmar que els requisits típics per a l’existència de dret de retenció són: a) possessió de bona fe d’un bé, b) existència d’un crèdit i c) connexió entre el crèdit i el bé, ja que les obligacions que originen dret de retenció han d’estar ocasionades per raó del bé retingut.

Des d’aquesta perspectiva, podem analitzar les característiques del dret de retenció.
• És un dret real. Confereix un poder sobre el bé que es pot exercir de forma immediata, directa i amb eficàcia erga omnes. Aquest poder també es pot oposar davant del veritable propietari del bé, encara que no hagi cedit la possessió del bé al retenidor ni hagi intervingut en l’origen del deute.

• És un dret real de garantia. Garanteix el cobrament d’un deute del qual depèn i les facultats del retenidor (retenció de la possessió i venda del bé) estan ordenades al cobrament de l’obligació. Com tots els drets de garantia, és un dret accessori de l’obligació que es garanteix.

• La constitució del dret de retenció és unilateral i no requereix acord previ. El posseïdor pot constituir el dret de retenció unilateralment quan es donin els requisits legals. Aquesta és la principal diferència amb les altres garanties reals: el dret de retenció es constitueix amb independència de la voluntat del propietari del bé. El propietari és pràcticament intranscendent, no és necessària la seva voluntat (ni la de la persona

Page 205

que ha lliurat la possessió del bé) i, fins i tot, és possible que no tingui capacitat o que no tingui poder de disposició del bé.
• El dret de retenció és una garantia d’origen legal, no contractual.
• El dret de retenció
té les següents facultats. D’una banda, la retenció de la possessió en garantia del pagament dels deutes establerts al Codi fins al pagament complet del deute garantit i, d’altra banda, la realització del valor del bé retingut.

• A diferència d’altres garanties possessòries, el dret de retenció no requereix el lliurament del bé per a la seva constitució, perquè el bé ja estava en poder del retenidor amb anterioritat.

• És incompatible amb altres garanties reals sobre el mateix crèdit, ja que la bona fe impedeix retenir si el deute està suficientment assegurat. En aquest sentit, l’article 569-11 CCCat estableix com a causa d’extinció del dret de retenció la substitució per una altra garantia real.

• El retenidor no té preferència pel cobrament del deute, circumstància que el torna a diferenciar dels altres drets reals de garantia. Així, amb caràcter general, la plena eficàcia dels drets reals de garantia es fonamenta en què el preu obtingut per la venda del bé es destinarà a pagar el deute garantit. D’aquesta manera, la garantia es pràcticament total, ja que permet cobrar abans que els altres creditors. No obstant això, el dret de retenció queda fora d’aquesta regla general i no atorga preferència pel cobrament del deute.

En el capítol anterior hem vist que alguns autors consideren que el dret de retenció gaudeix de la mateixa protecció i tracte a efectes de concurs que el creditor pignoratici (si el dret de retenció recau sobre béns mobles) i que el creditor anticrètic (si el dret de retenció recau sobre béns immobles). No obstant això, considero que el dret de retenció regulat al Codi no gaudeix de preferència. La preferència en el cobrament està regulada en l’article 569-2.4 CCCat, que estableix que «el crèdit, tant en la imputació dels fruits com en l’atribució del preu obtingut en la realització del valor del bé, se sotmet a les regles sobre prelació de crèdits.» Aquest precepte remet a la legislació vigent sobre prelació de crèdits que, en absència d’una llei catalana, està regulada per la legislació estatal (art. 1.921 a 1.929 CCE, entre altres), i la legislació estatal no confereix preferència al dret de retenció.

Aquesta manca de preferència deriva del fet que la normativa estatal configura aquesta garantia d’una manera casuística, sense una regulació unitària, i fins i tot es discuteix si és un dret real de garantia. Així doncs, aquesta remissió al dret estatal suposa que, en el dret català, el retenidor haurà de...

Para continuar leyendo

Solicita tu prueba

VLEX utiliza cookies de inicio de sesión para aportarte una mejor experiencia de navegación. Si haces click en 'Aceptar' o continúas navegando por esta web consideramos que aceptas nuestra política de cookies. ACEPTAR