El dret de penyora
| Autor | Adolfo Lucas Esteve |
| Páginas | 223-240 |
Page 223
Ja en el dret romà existien determinades institucions jurídiques amb finalitat de garantia. La més antiga és la fidúcia, en la seva modalitat de fiducia cum creditore, mitjançant la qual es transmetia la propietat d’un bé al creditor de l’obligació garantida, amb el pacte de tornar-la al deutor tant aviat com el deute garantit s’hagués extingit (vid. JÖRS I KUNKEL).
El fet d’utilitzar la transmissió de la propietat como a garantia, presentava certs inconvenients (implicava una doble transmissió de la cosa, la cosa transmesa podia tenir un valor superior a l’obligació que es garantia, la transmissió de la propietat implicava el risc de que el creditor com a propietari de la cosa la vengués a un tercer, etc.). Degut a aquestes dificultats que presentava la fidúcia, va aparèixer posteriorment una nova figura que, amb la mateixa finalitat de garantia, no exigia la transmissió de la propietat del bé. Es tracta de la penyora (pignus), amb la qual ja no es transmetia la propietat al creditor, sinó només la possessió, el que comportava nombrosos avantatges respecte la fiducia cum creditore.
La paraula «penyora» deu el seu nom a l’acepció llatina pignus (de pugnus, és a dir, puny). La pròpia paraula indica la idea essencial de la garantia, doncs la cosa que es dóna en garantia passa al poder del creditor o d’un tercer: «pignus appellatum a pugno: quia res quae pignori dantur, manu traduntur» (Fragment de GAIO). És a dir, la penyora fa referència al puny, doncs les coses que es donen en penyora s’entreguen en mà. Certament, aquesta relació directa del pignus amb «puny» pot induir a error, doncs fa pensar que la penyora es constitueix únicament sobre béns mobles, cosa que no és certa en dret romà. El pignus romà, com a contracte de garantia, tenia un significat molt ampli, i comprenia tant la penyora com la hipoteca (vid. MIQUEL).
De fet, dins la figura genèrica del pignus, es poden distingir dues subfigures: el pignus datum i el pignus conventum (anomenat també hypotheca).
En el pignus datum es transmetia la possessió del bé en garantia del compliment de l’obligació (és el que avui es coneix com la penyora amb trasllat possessori). Aquesta figura evolucionà fins que, cap al s. II a.C, va aparèixer la figura del pignus conventum, en la qual ja no es transmetia la possessió, sinó únicament es pactava l’entrega de la possessió del bé en cas d’incompliment de l’obligació principal per part del deutor, per a que el creditor
Page 224
pogués procedir a executar la garantia i amb el preu de l’alienació del bé pogués cobrar-se el deute pendent.
Tant el pignus datum com el pignus conventum o hypotheca podien recaure sobre totes les coses que estiguessin en el comerç, corporals i incorporals, mobles o immobles, presents o futures. Amb el pas del temps, es va anar concretant la penyora sobre els béns mobles i la hipoteca sobre els immobles (vid. FERNÁNDEZ DE BUJÁN).
El dret comú o històric va custodiar aquestes institucions jurídiques romanes durant segles, creant una tradició jurídica que, sens dubte, va influir enormement en el procés codificador del segle XIX, principalment en el Codi civil Francès de 1804, el qual es pot considerar de referència per a tots els Codis del sistema llatí o romà.
La regulació de la penyora a Espanya, tant en el Projecte de Codi civil espanyol de 1851 (que no va arribar a prosperar) com en el propi Codi civil espanyol de 1889, segueix principalment la regulació del Codi civil Francès, i per tant hereta la tradició històrica rebuda del dret romà i del dret comú. La penyora amb desplaçament de la possessió, en el Codi civil espanyol, es regula als articles 1863 al 1873 CCE, en seu d’obligacions i contractes, encara que no és pròpiament un contracte, sinó un dret real de garantia mobiliària que es constitueix normalment mitjançant un contracte, i des d’aquesta perspectiva es pot justificar la sistemàtica seguida al Codi civil espanyol.
A més de la regulació existent al Codi civil espanyol, la penyora amb desplaçament té regulació pròpia a Catalunya i a Navarra. La penyora sense desplaçament, en canvi, té una regulació unitària que es recull a la Llei d’hipoteca mobiliària i penyora sense desplaçament de la possessió, de 16 de desembre de 1954 (en endavant, LHMPSD), i a la que es dedica el Capítol 27 d’aquest llibre.
A Catalunya, la penyora s’ha regulat a la Llei 22/1991, de 29 de novembre, de garan-ties possessòries sobre cosa moble (en endavant, Llei 22/1991 o LGP), i a la Llei 19/2002, de 5 de juliol, de drets reals de garantia (en endavant, Llei 19/2002 o LDRG), ambdues derogades. Actualment, es regula en el Codi civil de Catalunya, en els articles 569-12 a 569-22, seguint principalment la regulació continguda en les lleis 22/1991 i 19/2002.
A Navarra, la penyora es regula actualment a les Lleis 468 i següents de la Llei 1/1973, d’1 de març, per la que s’aprova la Compilació del Dret Civil Foral de Navarra (en endavant, Llei 1/1973 o Fur Nou).
Exposats breument els antecedents de la figura jurídica de la penyora i la ubicació actual de la seva regulació en la normativa vigent, passem a continuació a centrar-nos en la regulació de la figura al Codi civil de Catalunya.
La penyora, que fins a l’entrada en vigor del Codi civil de Catalunya no venia definida a la pròpia llei, era definida per la doctrina com aquell «dret real de garantia que recau sobre una cosa moble que el pignorant lliura a una tercera persona, i que faculta el creditor per retenir-la i vendre-la, cas d’incomplir-se l’obligació garantida, en subhasta pública notarial i fer-se pagament del seu crèdit» (vid. PUIG I FERRIOL).
El propi Codi civil de Catalunya introdueix novedosament un article donant el concepte legal de penyora (cosa que suposa un avanç respecte a la LDRG, que no la definia), tot establint que «el dret de penyora, que es pot constituir sobre béns mobles, valors, drets de crèdit o diners en garantia del compliment de qualsevol operació, faculta el creditor a
Page 225
posseir-los, per ell mateix o per una tercera persona si s’ha pactat, i, en cas d’incompliment de l’obligació garantida, a sol·licitar-ne la realització de valor» (art. 569-12 CCCat).
En aquesta definició es recullen ja els elements bàsics del dret real de penyora, que són tant el subjectes que intervenen, l’objecte de la penyora i l’obligació que es garanteix, elements que veurem detalladament a continuació. Sobre la constitució del dret de penyora, el seu contingut i règim jurídic i la realització de valor, ens detindrem més endavant.
Els subjectes en un dret de penyora són el creditor i el deutor de l’obligació garantida, anomenats creditor pignoratiu i deutor pignoratiu, respectivament. Generalment, el deutor pignoratiu és el propietari del bé que s’entrega en penyora, i el creditor pignoratiu és qui rep la possessió del bé donat en garantia del compliment de l’obligació.
Però no sempre intervenen només creditor i deutor pignoratiu, sinó que terceres persones poden ser subjectes intervinents en el dret de penyora. D’una banda, el deutor de l’obligació garantida no sempre és el propietari del bé que s’entrega en penyora, sinó que ho és un tercer pignorant (és a dir, un tercer propietari d’un bé moble l’entrega en garantia d’una obligació contreta pel deutor pignoratiu davant el creditor pignoratiu). D’altra banda, no sempre el creditor pignoratiu és qui rep la possessió del bé donat en garantia, sinó que és un tercer qui el custodia com a dipositari mentre es manté vigent l’obligació garantida i no es cancel·la la garantia.
Per a poder constituir el dret de penyora, com veurem més endavant, el pignorant (que com ja hem assenyalat pot ser deutor pignoratiu o no) ha de tenir «el poder de lliure disposició del bé moble empenyorat» (art. 569-13.1.b) CCCat), així com la capacitat d’obrar necessària per a disposar dels seus béns mobles (si la penyora es constitueix per acte jurídic inter vivos) o la capacitat necessària per a testar (si es constitueix mortis causa).
En qualsevol cas, com que la constitució del dret de penyora no és un acte personalíssim, qualsevol dels subjectes intervinents poden actuar mitjançant un representant voluntari o legal.
Les garanties reals mobiliàries, per definició, són aquelles que tenen com a objecte una cosa de naturalesa moble, susceptible de possessió i de venta o alienació.
El propi article 569-12 CCCat estableix l’objecte de la penyora, tot assenyalant que es pot constituir sobre béns mobles, valors, drets de crèdit o diners. El contingut d’aquest article suposa una novetat respecte a l’anterior legislació de la penyora, doncs la LDRG no especificava l’objecte de la garantia, tot deduint-se, tàcitament, que podia recaure tant sobre coses (mobles, evidentment) com sobre drets (sempre que fossin alienables, entenentse dins d’aquests drets tant els crèdits, els títols representatius de diners o els valors).
El Codi civil de Catalunya avança en aquest sentit tot especificant expressament els béns susceptibles d’ésser empenyorats. Així, en parlar de béns mobles, hem d’entendre tant les coses fungibles (aquelles coses genèriques que es poden substituir per d’altres de la mateixa espècie i qualitat)...
Para continuar leyendo
Solicita tu prueba