El dret d'usdefruit

Autor:Adolfo Lucas Esteve
Pàgines:33-65
 
ÍNDICE
EXTRACTO GRATUITO

Page 33

En general, el propietari té el domini sobre la cosa objecte de la seva propietat i gaudeix de totes les facultats que aquest dret li ofereix. No obstant això, és possible que el propietari sense perdre el domini, és a dir, sense deixar de ser propietari, cedeixi l’ús i el gaudi de la cosa a un tercer. Aquesta cessió no té un caràcter total o absolut, el tercer (usufructuari) no pot fer el que vulgui amb una cosa que no li pertany, el fet d’usar-la i gaudir-ne està subjecte a uns límits, ha de respectar l’entitat de la cosa, no pot alterar-ne ni la substància ni la forma. Així, si es tracta d’una casa no pot transformar-la en un magatzem; si recau sobre un cotxe no pot desballestar-lo, si la finca és d’oliveres no pot arrencar-les i plantar-hi ametllers o si hi havia un negoci de fleca no es pot desmantellar (STS de 20 de juliol de 2010).

El dret de què gaudeix el tercer no propietari (usufructuari) es denomina usdefruit (ususfructus). L’usdefruit és un dret real d’origen romà «dret d’usar i gaudir de les coses alienes sense destruir la substància» (Digest 7, 1,1), de caràcter temporal «a fi que les propietats no siguin inútils» (Digest 7, 1, 56). Per a alguns autors, l’usdefruit va sorgir de la possessió i es concebia a Roma més com una relació de fet amb la cosa que d’un veritable dret procedent del desmembrament de la propietat. Es tractava del fet d’usar una cosa pertanyent a un altre aprofitant-se dels seus fruits. Com tot dret sobre cosa aliena formava part de la categoria general de les servituds que excloïa tota relació d’obligació personal amb el propietari (Digest 50,16, 25). Dins de les servituds pertanyia a les personals en tractar-se d’un dret real que beneficiava a una persona. Inicialment va tenir un origen alimentari ja que el seu naixement respon a la necessitat de deixar a la vídua el necessari perquè continués vivint de la mateixa manera que ho feia abans de morir el marit, sense que, d’altra banda, se la nomeni hereva en perjudici dels fills. El dret romà postclàssic va ampliar l’àmbit de l’usdefruit a fi de respondre a la necessitat de fomentar, en moments de crisi econòmica, el cultiu de la terra. Catalunya va rebre la regulació romana i durant segles el dret d’usdefruit juntament amb els drets d’ús i habitació es van regir pel dret romà i el dret canònic. Més tard, aquesta normativa va ser complementada per la Llei hipotecària (1861), que s’aplicava supletòriament al Codi civil. Amb posterioritat, la Compilació del dret civil de Catalunya (1960) va regular l’usdefruit de boscos i plantes (art. 279 a 282 CDCC) i més recentment es va promulgar la llei 13/2000, de 20 de novembre, de Regulació dels drets d’usdefruit, ús i habitació (LUUH), de caràcter parcial ja que es va ocupar principalment de les «especificitats» o particularitats de l’usdefruit de boscos i plantes, l’usde-fruit amb facultat de disposició i l’usdefruit de diners i de participacions en fons d’inversió. Actualment, és el llibre V del Codi civil català el que regula amb pretensió general els drets d’usdefruit (art. 561-1 a 561-37) i els drets d’ús i habitació (art. 562-1 a 562-11).

Page 34

L’usdefruit presenta un interès social i familiar en assegurar al beneficiari un mitjà de subsistència. És més discutible, però, l’interès que pot oferir al nu propietari si es compara amb les rendes que rebria en cas d’arrendament de la cosa. D’una banda, s’allibera al propietari de l’administració del bé i continua mantenint l’esperança de la seva recuperació; però, d’altra banda, el seu poder de disposició queda minvat ja que l’adquisició d’un bé gravat d’usdefruit no presenta, a curt termini, interès econòmic per a tercers. La temporalitat dota a l’usdefruit d’una certa fragilitat però també li confereix una gran flexibilitat en quedar limitats els seus efectes a la vida de l’usufructuari. Per aquesta raó, el legislador ha fet ús d’ell en el dret successori ab intestato gratificant, així, al beneficiari sense despullar definitivament als hereus. Per la qual cosa, la raó de la seva existència encaixa més dins dels actes jurídics a títol gratuït que dels actes a títol onerós. A diferència dels actes gratuïts en els quals l’usdefruit és un instrument adient, en els onerosos és més aviat una figura impròpia en revestir un caràcter aleatori i per tant, especulatiu. Així, quan l’usdefruit es constitueix sobre un immoble no se sap per endavant quina part ha fet una operació avantatjosa: si l’usufructuari, en el supòsit de viure molt temps o el nu propietari en cas contrari.

1. Concepte, caràcters i naturalesa jurídica

En la cèlebre definició recollida en el Digest pel jurisconsult Paulo es conceptua l’usdefruit de manera escarida i senzilla com l’ius alienis rebus utendi fruendi salva rerum subs-tantia. Per mitjà de l’usdefruit l’usufructuari té dret a gaudir dels béns d’altri (ius alienis rebus utendi fruendi) amb l’obligació de conservar la substància de la cosa tal com la va rebre sense poder transformar-la (salva rerum substantia).

Continuant amb la tradició legal, l’article 561-2.1 CCCat defineix l’usdefruit com «el dret real d’usar i gaudir de béns aliens salvant-ne la forma i la substància, fora que les lleis o el títol de constitució estableixin una altra cosa». El Codi civil català, igual que l’article 467 CCE, ha incorporat en la definició inicial del jurisconsult Paulo la paraula «forma» i l’excepció que «les lleis o el títol de constitució estableixin una altra cosa». Per endinsarnos en el concepte de l’usdefruit hem de subratllar-ne les característiques.

1.1. Caràcters
  1. Dret real

    L’usdefruit és un dret de naturalesa, no personal, sinó real, que es projecta sobre coses siguin de tipus material o immaterial. Per aquesta raó el dret de l’usufructuari no és equiparable al de l’arrendatari qui ostenta un dret personal de gaudi respecte al seu arrendador. L’usdefruit és un veritable dret real susceptible de possessió i hipoteca, que s’exerceix de manera immediata, sense intermediari i sense obligació de pagar una renda. L’usufructuari disposa, doncs, d’una acció real, l’acció confessòria, que li permet prendre els béns sense necessitar al nu propietari.

  2. Usar-lo i gaudir-ne

    L’usufructuari no té un dret ple com el propietari, sinó reduït: «només» pot usar els béns d’un altre i gaudir-ne. Usar i gaudir, malgrat la separació gramatical, constitueixen

    Page 35

    un concepte unitari que indica percepció directa o indirecta de totes les utilitats que la cosa pugui reportar. En general, el gaudi suposa l’ús (fructus sine usu esse non possunt) i l’ús comporta el gaudi, encara que poden donar-se per separat, així si l’usufructuari arrenda l’habitatge percebrà el gaudi sense l’ús i si l’utilitza personalment tindrà l’ús sense el gaudi.

  3. Béns aliens

    Els béns sobre els quals recau l’usdefruit no pertanyen a l’usufructuari sinó al nu propietari, per la qual cosa aquest quedarà desposseït de les facultats d’usar la cosa i gaudirne. S’exceptua el supòsit en què la llei permeti al propietari constituir usdefruit sobre cosa pròpia, però en aquest cas el propietari en transmetre la propietat i reservar-se l’usdefruit deixa de ser propietari per convertir-se en usufructuari.

    La falta d’alienitat extingeix l’usdefruit per causa de consolidació quan tornen a reunir-se en una mateixa persona l’usdefruit i la nua propietat tant si l’usufructuari adquireix la propietat de la cosa, com si l’usdefruit és transferit a l’amo d’aquesta.

  4. Salvant-ne la forma i la substància

    L’usufructuari no pot alterar els caràcters essencials, la forma i la destinació de la cosa, ja que, en general, quan finalitzi l’usdefruit haurà de restituir-la tal com la va rebre.

  5. Fora que les lleis o el títol de constitució estableixin una altra cosa

    El dret romà postclàssic va desproveir la regla anterior (salva rerum substantia) de caràcter absolut en ampliar els poders de l’usufructuari amb la finalitat de fomentar el cultiu de la terra en moments de crisi econòmica. Per això, en l’última època es concedeix a l’usufructuari la facultat de millorar la substantia de la cosa, d’obrir excavacions mineres o llums noves a la casa. Actualment, l’usufructuari pot alterar la forma i la substància de la cosa i fins i tot substituir-la per una altra emparat per la llei, com succeeix en l’usdefruit de coses consumibles, en el qual la utilització de les coses usufructuades n’implica el consum, per la qual cosa han de ser substituïdes per altres de la mateixa quantitat i qualitat o pel seu valor quan finalitza l’usdefruit. Més discutible és que per mitjà del títol constitutiu es pugui arribar tan lluny. El títol constitutiu, per regla general, només pot autoritzar la modificació de la «forma i substància» però no pot autoritzar la restitució d’una cosa diferent ja que això transformaria l’usufructuari en propietari.

    A part d’aquestes característiques que es...

Para continuar leyendo

SOLICITA TU PRUEBA