El dret d'acréixer

AutorFrancesc Xavier Francino Batlle
Cargo del AutorNotari
Páginas473-482

Page 473

1. Antecedents i plantejament

Com exposa VallEt dE goytisolo, l'acreixement obeïa en dret romà a dues raons diferents: una aplicable només als hereus, dimanant de la universalitat de la institució, i l'altra, referible igualment als llegats i fideïcomisos, derivada de la regla «concursus partes fiunt».

L'acreixement basat en la primera causa, també anomenat acreixement forçós o dret a no decréixer, deriva del principi de la universalitat de la institució i del predomini del «nomen» sobre l'«assignatio», és a dir, prima la investidura del cridat en la condició o títol d'hereu, continuador de la personalitat del causant, configurat com un títol o posició, sobre l'efectiva atribució de béns o quotes, que podrien ni tant sols existir. Atès que l'hereu es subroga en la posició jurídica del causant com continuador de la seva personalitat, no se'l pot cridar només a una part d'aquesta, sinó que la vocació ho és al tot, sense perjudici de que la concurrència amb altres hereus, obligui a la compressió de la part que correspon a cadascun d'ells. És conseqüència d'aquest principi la regla «nemo pro parte testatus pro parte intestatus decedere potest», per raó de la qual un cop algun dels cridats esdevé hereu en virtut de delació voluntària del causant, no pot quedar res per a deferir en una eventual successió intestada, no hi poden haver béns o quotes vacants o no deferits, doncs aquell hereu o els diversos hereus que ho siguin, són potencialment cridats, individualment en el primer cas i col·lectivament en el darrer, a la totalitat de l'herència, sense perjudici de les atribucions particulars que pugui fer el testador. D'això se'n desprèn que, si algun dels cridats a l'herència -havent-n'hi d'altres- no ho arriba a ser sense que se li hagi nomenat un substitut, en desaparèixer la limitació que la seva presència imposava sobre la vocació universal dels altres, la part d'aquests acreixerà o s'estendrà sobre la porció vacant.

En canvi l'acreixement derivat de la regla «concursus partes fiunt», resulta de la conjunció o solidaritat en la delació, de forma que en les delacions voluntàries a favor d'hereus, legataris i fideïcomissaris, és la voluntat del causant, ordinàriament manifestada en la delació conjunta, la que determina la solidaritat dels cridats i per tant la seva vocació potencial de cadascun d'ells al conjunt, només limitada per la concurrència dels altres. Essent clar que el fonament d'aquest acreixement és la voluntat del causant en la successió testada, en la successió intestada només per una via indirecta podria connectar-se amb aquella voluntat, si no absent, si al menys no manifestada en forma, doncs en realitat l'acreixement en la successió intestada es produeix, com diu lacruz, per la pròpia estructura legal d'aquest

Page 474

tipus de successió, basada en els criteris d'ordres i graus, sense perjudici de que el legislador hagi optat per aquest sistema, basat en la presumible voluntat majoritària dels testadors.

Com s'ha vist, encara i que tradicionalment se l'ha denominat «dret d'acréixer», no sempre es tracta pròpiament d'un dret, doncs de vegades es produeix sense o fins i tot contra la voluntat del què acreix, sinó que mes aviat és una forma de produir-se la delació successòria, i per tant probablement resultaria mes propi anomenar-la acreixement, encara i que per lo consolidada d'aquella denominació, també l'adoptarem en la seva exposició.

Totes dues modalitats del dret d'acréixer es recullen en el Llibre IV del CCCat, que hi dedica el capítol II del títol VI, article 462, números 1 a 4.

L'art. 462-1 CCCat recull totes dues formes d'acreixement, distingint entre elles en els seus dos primers números, doncs dedica el primer al que hem anomenat l'acreixement forçós o dret de no decréixer, i el segon a l'acreixement voluntari o dels cridats conjuntament.

2. Acreixement forçós

Disposa l'art. 462-1.1: «Si hi ha instituïts dos o més hereus en una mateixa herència i per qualsevol causa algun d'ells no arriba a ésser-ho efectivament, la seva quota o part acreix la dels cohereus, encara que el testador ho hagi prohibit, llevat que siguin procedents el dret de transmissió, la substitució vulgar o el dret de representació. El mateix efecte es produeix respecte a la quota hereditària de la qual el testador no ha disposat».

Aquest acreixement resulta de la subsistència en el dret català, dels principis successoris romans mes amunt exposats i, en particular, del principi nemo pro parte que impedeix la concurrència, en una mateixa herència, de crides a la condició d'hereu voluntàries i intestades; són manifestacions d'aquest principi la regulació que el Codi fa de la institució en cosa certa (art. 423-3), la institució vitalícia sense hereu posterior (art. 423-4), la institució en usdefruit (art. 423-5), o l'existència d'una porció originàriament o sobrevingudament vacant, i la forma de fer efectiu aquest principi és expandir el dret de l'hereu voluntari que arriba a ser-ho, a la porció, dret o béns que no hagin estat atribuïts o que hagin quedat sense destinatari.

Per raó del seu origen i fonament, aquest acreixement es produeix, com dèiem, amb caràcter forçós, la qual cosa ha estat criticada per un sector de la doctrina que el considera una limitació injustificada al principi de llibertat civil. No obstant, creiem que si bé és cert que aquest acreixement es produeix sense la voluntat del causant, no ho és que ho faci contra la seva voluntat, doncs el causant té mecanismes per evitar aquest acreixement, encara i que l'elecció d'aquests no queda a la seva libèrrima voluntat sinó que s'ha d'ajustar a aquells, abundants i suficients, que la llei li ofereix, com és la substitució vulgar o la diversitat de configuracions possibles de la conjunció en les crides. Així doncs, si bé el principi nemo pro parte representa una limitació a la llibertat de disposició del causant, aquesta limitació és mes formal que substancial, doncs en cap cas li impedeix l'atribució i distribució de l'herència d'acord amb la seva voluntat, encara i que si li marca unes figures i institucions, a través de les quals aconseguir-ho.

A canvi d'aquesta limitació formal, i un cop s'ha assumit que aquell principi forma part del nostre dret i per tant, de les regles a les que s'ha d'ajustar la manifestació de la seva voluntat mortis causa, té innegables avantatges, com ho és la mateixa evitació de la successió intestada si l'herència es pot resoldre només amb la testada, la solució fàcil i barata d'oblits que hagi pogut patir el testador en l'atorgament del seu testament (no cal tramitar la declaració d'hereus abintestat i obrir la successió intestada si el testador s'ha oblidat

Page 475

d'un compte bancari, quin saldo por ser mínim), els canvis en la composició patrimonial posteriors al testament, etc.

A mes, tampoc creiem que hi hagi causes objectives que facin pensar que, a priori, la delació intestada de la porció vacant, sigui mes respectuosa amb la voluntat del testador -raó última de les crítiques-, que la solució aportada pel principi nemo pro parte.

És freqüent que el testador acudeixi al notari disposat a atribuir tant sols un objecte concret i determinat, a algú també concret i determinat, sense cap intenció d'entregar-li la resta de l'herència; lògicament, d'acord amb el que hem indicat, si el testament disposa que institueix hereva a aital persona en aquell objecte, tindrà lloc l'expansió a la universalitat derivada del nomen, que prevaldrà sobre la limitació derivada de l'assignatio; però ningú no obliga al testador a instituir-lo en cosa certa, doncs se li pot atribuir en codicil mitjançant un llegat, obrint-se aleshores en la resta la successió intestada, efecte que també es produiria...

Para continuar leyendo

Solicita tu prueba

VLEX utiliza cookies de inicio de sesión para aportarte una mejor experiencia de navegación. Si haces click en 'Aceptar' o continúas navegando por esta web consideramos que aceptas nuestra política de cookies. ACEPTAR