La donació
| Autor | Adolfo Lucas Esteve |
| Páginas | 117-154 |
Page 117
La donació típica contemplada per l’art. 531-7 CCCat pot definir-se com l’acte pel qual el donant, lliurement i espontàniament, disposa a títol gratuït i com a acte de liberalitat un bé o conjunt de béns del seu patrimoni, amb el consegüent empobriment a favor del donatari que, per raó de la causa donandi, adquireix, i s’enriqueix, sempre que accepti en vida del donant o donants. Així doncs, en aquest capítol estudiarem la donació entre vius regulada en el Codi civil de Catalunya.
Apareixen en aquest art. 531-7 CCCat els elements estructurals identificadors d’una donació típica, és a dir, la contemplada pel Codi, i, alhora, com es veurà, resol –la nova regulació- les que han estat discussions clàssiques entorn de la naturalesa jurídica de la donació. En efecte, igual que l’art. 618 CCE –que, al seu torn, segueix el Code civil francès, art. 893– parla de la donació com un «acte», cosa que en si mateixa, encara que exclou denominar-la contracte (sí que ho fa l’art. 769 Codice italià), no impedeix la possibilitat d’una donació contractual, encara que, per ser contractual, seria atípica en no ser l’expressament regulada pel Codi civil de Catalunya; per tant, ha de dir-se que la donació típica presenta com a notes pròpies les següents:
-
Ser una disposició a títol gratuït. De forma més matisada, altres codis, art. 618 CCE, art. 893 Code i art. 769 Codice, parlen de liberalitat, conseqüència del fet que és possible, al costat de no infreqüent, l’existència d’actes gratuïts en els quals no hi ha ànim de liberalitat, sense perjudici que la donació que aquí estudiarem sigui sempre inter vivos i amb ànim de liberalitat.
-
No tenir caràcter contractual, la qual cosa es dedueix de la seva ubicació sistemàtica. Així, es regula en el llibre V (si es considerés contracte hauria de ser regulada en un futur llibre VI, que encara manca en el Codi civil de Catalunya), i, més concretament, es regula en el Títol III, referent a «l’adquisició, la transmissió i l’extinció del dret real», just després de regular la «Tradició» o traditio, que ja la comporta de per si la mateixa donació.
Page 118
-
No ser admissible, ja que el Codi la tipifica com a donació real, la promesa de donació. Sí que seria possible, si s’admetés com a donació contractual, que fos de béns d’altri en no implicar en si l’efecte traditorio, i també seria admissible una promesa de donació, però justament perquè el Codi la tipifica amb eficàcia real, no és admissible la promesa de donació, ja que aniria contra la immediatesa traslativa i l’espontaneïtat pròpies de la donació real, a què s’afegiria la impossible coercibilitat per complir l’acte traslatiu i, a més, la falta de l’animus donandi, per haver-se de donar just en el moment en què es fa la donació, la qual cosa implicaria presumir que subsisteix l’esperit de liberalitat inicial.
-
No haver-hi correlativitat entre l’acte del donant i la necessària acceptació del donatari, art. 531-7 in fine CCCat, de la mateixa manera que tampoc no hi ha –perquè no hi ha contracte– drets i obligacions correspectius de donant i donatari, ja que el que hi ha és un acte de disposició unilateral del donant i un altre d’unilateral, no obligatori sinó com a càrrega personal, si vol adquirir, d’acceptació del donatari, que no requereixen unitat d’acte, sinó que poden ser aïllats en el temps, com es dedueix de l’art. 531-8.1 CCCat.
En la donació inter vivos són elements estructurals –l’absència dels quals determina la nul·litat radical de la donació (el mateix passa amb la falta de forma, quan és exigida com a constitutiva per als immobles per l’art. 531-12 CCCat)– l’empobriment del donant o disminució del seu actiu patrimonial per raó de l’acte dispositiu que a la vegada, i en la mateixa mesura, implica l’increment o enriquiment del donatari, prèvia la seva acceptació en vida del donant. Acceptació no contractual (a diferència de la contemplada en l’art. 1262 CCE) que actua com a pressupòsit imprescindible perquè allò donat pugui ingressar en un patrimoni aliè, com és el del donatari respecte del patrimoni del donant. La causa justificant d’aquest desplaçament patrimonial del donant al donatari és la denominada causa donandi, ja que, com es veurà, hi pot haver actes gratuïts que no són donació justament perquè els manca l’animus o causa donandi, que seria el tercer element.
Aquests elements estructurals exigeixen, per a la seva millor delimitació, fer les precisions següents:
a) Acte gratuït i de liberalitat. L’acte és gratuït quan procura un avantatge patrimonial sense un sacrifici patrimonial correlatiu en la mateixa persona (en la donació, el donatari); no necessàriament ha de ser el desplaçament a títol de propietat. Valguin com a exemple de possibles actes gratuïts el comodat o el préstec gratuït. Així, l’acte gratuït seria el gènere i la donació, l’espècie. Els actes o contractes gratuïts són bilaterals quan requereixen prestacions de cadascuna de les parts i, tot i això, continuen sent gratuïts quan la prestació d’una de les parts no implica una utilitat correlativa de l’altra, per estar simplement dirigida a restablir la situació anterior (status quo ante), cas del comodant que recupera la possessió de la cosa.
No hi ha donació, encara que se li assimili en matèria de forma, art. 1187 CCE, en la condonació del deute, atès que en aquesta remissió o perdó del deute no hi ha animus donandi, sinó animus solvendi, amb efecte liberatori, per la qual cosa no hi ha una
Page 119
donació. I, d’altra banda, el fet que pugui rebre’s un reconeixement social o benefici moral, v. gr. donació d’un quadre al museu de la ciutat, tampoc no exclou la gratuïtat ni aquest reconeixement pot considerar-se contraprestació.
Tampoc no hi ha donació pròpiament dita, ni acte gratuït, en els mers actes de liberalitat (no donativa), com passa quan una persona, sense disposar dels seus béns ni veure disminuït el seu patrimoni (i en aquesta nota radica l’essència diferencial), procura a una altra un benefici o avantatge, sigui per prestar-li un servei (dipòsit o mandat no retribuït), permetre-li el gaudi d’una cosa (habitatge als fills a precari o en comodat) o finançar-li una operació de crèdit, ja que el que hi ha com a causa, vid. art. 1.274 in fine CCE, és «la mera liberalitat del benefactor». Supòsit diferent amb vista a la gratuïtat, i més problemàtic, que s’estudia infra, serà el de les donacions remuneratòries o negocis mixts cum donatione, en què el transcendent serà la causa principal i única a la qual responen, ja que un mateix negoci no pot tenir una doble causa. Qüestió diferent serà destriar si realment hi ha dos negocis o un de complex. El caràcter gratuït tant pot donar-se en els actes inter vivos com en...
Para continuar leyendo
Solicita tu prueba