Els documents públics amb força executiva en l'espai judicial europeu
| Autor | Maria Font i Mas |
| Cargo del Autor | Professora col·laborador permanent de Dret internacional privat. Universitat Rovira i Virgili |
| Páginas | 215-239 |
Page 215
La regulació europea en matèria de documents públics no judicials o documents autèntics extrajudicials ha recaigut especialment en la seva eficàcia executiva transfronterera malgrat que poden ser altres els efectes que se’ls hi pot atribuir. Tal i com assenyala la professora A. Borrás en la seva conferència de la Academia Matritense del Notariado (2004) «el fet que un acte autèntic produeixi efectes en un país diferent d’aquell en el què hagi estat autoritzat presenta tres tipus de problemes: l’equivalència d’actes, la força probatòria, i la força executiva dels actes»1. El present estudi es centrarà en aquest darrer aspecte -la força executiva dels documents públics estrangers- de manera que
Page 216
analitzarem la concepció europea d’aquests documents, assenyalarem els Reglaments europeus que els preveuen i les propostes de noves regulacions, tot relacionant-hi la correlativa normativa interna que és de caràcter estatal, per tant extensible a la pràctica i aplicació a Catalunya tant per part dels òrgans judicials, així com respecte a l’institut notarial i als documents que aquests atorguen en l’exercici de les seves funcions en territori català.
De moment, respecte la força probatòria no hi ha regulació europea2, tot i que s’inclou com a novetat en les propostes de reglaments sobre règim econòmic matrimonial3i de parelles registrades4, i també, sense mencionar-ho expressament, en la proposta de successions5. Les tres propostes dediquen un capítol als documents públics amb força executiva, amb un primer article que s’ocupa pròpiament de la força executiva d’aquests documents tot remetent-se
Page 217
a la regulació prevista en el R 44/2001. En el segon article introdueixen el reconeixement automàtic dels documents públics amb força executiva, atorgant-los un valor probatori quant al seu contingut, i els hi atribueixen presumpció simple de validesa. Preveuen les propostes que només podria impugnar-se el seu reconeixement atenent a la llei aplicable al document públic o, a l’ordre públic de l’Estat membre requerit6. De moment, mentre no s’aprovin les propostes europees esmentades, des del punt de vista de l’ordenament jurídic espanyol s’admeten els document públics estrangers com a nacionals sempre que hi hagi equivalència amb els documents públics espanyols (art. 1.216 Cc)7i estiguin admesos per la norma processal com a prova (art. 317, 319 LEC)8.
Respecte l’equivalència dels actes, és a dir, la seva validesa com a instrumentum, només s’ha inclòs la no necessitat de legalització o equivalent
Page 218
en alguns Reglaments europeus9. Darrerament, però, s’ha llançat a consulta pública un Llibre verd que proposa eliminar els controls de validesa o autentificació dels documents públics que circulin entre els Estats membres de la Unió Europea, ens hi referirem posteriorment.
Els reglaments europeus s’han centrat doncs, de moment, en la possibilitat d’executar documents públics no judicials originaris d’un Estat membre al territori d’un altre Estat membre. La seva regulació, per això, ha estat sempre per remissió a la regulació prevista per a les resolucions judicials, autèntiques protagonistes del reconeixement mutu10. Així és en els següents Reglaments europeus: el Reglament Brussel·les I (RBI o R 44/2001)11, el
Reglament Brussel·les IIBIS (RBIIBIS o R2201/2003)12, el Reglament sobre el títol executiu europeu per a crèdits no impugnats (RTEE o R 805/2004)13,
Page 219
i el Reglament d’aliments (R 4/2009)14. Tots aquests reglaments, com s’ha apuntat, dispensen la mateixa regulació sobre execució als documents públics extrajudicials -amb alguna particularitat- que es preveu per a les resolucions judicials, ja sigui mitjançant exequàtur, això és, convertir el títol en executiu o declarar-ne la seva executivitat, o mitjançant certificació que elimina l’exequàtur atenent el principi de reconeixement mutu15.
Ara bé, no qualsevol document públic no judicial pot ser executat mitjançant els Reglaments esmentats, el document públic cal que compleixi bàsicament dos requisits. Per una banda, cal identificar-lo com a tal, i per això es compta amb la definició de «document públic amb força executiva» en dos dels Reglaments enumerats, el RTEE sobre crèdits no impugnats (R 805/2004) i el Reglament d’aliments (R 4/2009). Als efectes dels Reglaments europeus doncs, es considera que són documents públics estrangers
Page 220
amb força executiva (art. 4.3 R 805/2004 i art. 2.3 R 4/2009): «un document formalitzat o registrat com a document públic amb força executiva, i que la seva autenticitat es refereixi: 1) a la firma i al contingut de l’instrument, i 2) hagi estat establert per un poder públic o una altra autoritat autoritzada amb aquesta finalitat per l’Estat membre d’on provingui»16. Aquesta definició deu el seu origen a la Sentència del TJCE de 17 de juny de 1999, coneguda com a sentència Unibank17i que ha estat reproduïda en les definicions incloses en els posteriors Reglaments.
Un cop identificats i sempre que compleixin amb la definició europea cal, a més, que els documents públics (o actes o instruments autèntics) es-
Page 221
tiguin revestits de «força executiva» segons la llei de l’Estat membre d’origen del document tal i com estableixen els Reglaments europeus (art. 57 RBI, art. 46 RBIIBIS, art. 25 RTEE, art. 48 R 4/2009), la pròpia sentència Unibank, i es defineix en els art. 4.3 RTEE i art. 2.3 R 4/2009.
Per tant, seguint la concepció de document públic dels Reglaments europeus, cal que el document sigui autèntic des d’un punt de vista extrínsec18, essent bàsica la intervenció d’autoritat pública i que el document sigui executable al país en què s’hagi atorgat, qüestions que passem a detallar des de l’ordenament jurídic intern, prestant màxima atenció als documents emesos pel notariat.
Des del punt de vista del nostre ordenament jurídic l’autoritat no judicial que emet els documents públics rau principalment en l’institut notarial, figura que no existeix en nombrosos Estats membres de la Unió així com tampoc els documents que aquests emeten. Tanmateix, aquests Estats aliens al notariat llatí, bàsicament els del common law i dels països nòrdics, han acceptat la seva regulació en els Reglaments europeus, raó per la qual han hagut d’introduir en el seu lèxic jurídic termes fins al moment inexistents19.
El fonament de l’institut notarial i dels documents que emeten i registren es basa en la justícia preventiva que suposa disposar d’un títol o document amb valor i que legitima al seu titular a fer-lo efectiu sense necessitat de recórrer al poder judicial. En paraules de la Unió Internacional del Notariat: «En els països del civil law la garantia de fiabilitat i legalitat del document notarial, realitzen plenament la funció preventiva de la litigiositat pròpia del notari ‘llatí’. Aquestes garanties, a més, fruit d’un ‘procediment notarial’ que ofereix
Page 222
les mateixes garanties que en un procés, legitimen al document notarial no només com a prova privilegiada, sinó també com a títol executiu. És a dir, equival a una sentència de condemna a complir amb una determinada prestació evitant al creditor que hagi d’acudir al jutge per a la fixació del dret i per a la posterior consegüent creació judicial del títol executiu»20.
En el nostre ordenament no suposa cap problema identificar aquest tipus de documents ja que disposem d’una definició legal en l’art. 1.216 del Codi civil espanyol que qualifica com a document públic «el que està autoritzat per notari o empleat públic, amb les solemnitats requerides per llei»21. Per tant, la concepció legal de document públic es fonamenta en la qualitat de qui emet el document, en concret, el notari o empleat revestit necessàriament de caràcter «públic» que el legitima legalment per a redactar documents. Atenent doncs a l’emissor, els documents públics poden classificar-se en administratius, judicials i notarials segons el tipus de funcionari. Diferent és el document oficial, emès per funcionari però sense funció fedatària (art. 319.2 LEC)22. Els documents públics també estan regulats en la Llei de Enjudiciament Civil23, malgrat que no s’hi defineixen. La Llei però, sí que ofereix
Page 223
un llistat de «classes de documents públics» a efectes de prova en un procés (art. 317 LEC24). Del llistat, J.J. Álvarez Rubio infereix com els elements que conformen els documents públics: 1) Que siguin autoritzats o expedits per funcionari públic, que integra el requisit d’oficialitat de la persona que els redacta. 2) Ser dictat o realitzat dins de la seva competència o en l’exercici de les seves funcions. 3) Concurrència de les formes o solemnitats establertes per la llei25. El notari es considerat doncs, com una autoritat pública, noció reafirmada en la pròpia Ley del notariado26que disposa en l’art. 1: «el notari és el funcionari públic autoritzat per a donar fe (...)».
Amb aquestes premisses és indubtable que a l’ordenament jurídic espanyol el notari és autoritat o poder públic encara que sigui estranger. Efectivament, el redactat de l’art. 1.261 Cc no especifica que el notari o em-pleat públic hagi de ser espanyol27. Per la seva banda, l’art. 10 de la Ley del notariado, modificat per la Llei 21/2001, de 27 de desembre, disposa com a condició per a ser...
Para continuar leyendo
Solicita tu prueba